Conversa amb Elvira Cambrils

Elvira Cambrils 

per Joan Borja

Entrevistes

Elvira Cambrils
Elvira Cambrils

Ens citem amb Elvira Cambrils a Pego. A l’Arxiu, entre llibres i documents. Seiem davant per davant, als extrems d’una taula rectangular. Les mascaretes preventives contra la COVID-19 oculten els somriures. Però hi són: com també hi són presents la fascinació, l’entusiasme, la vida. Als seus ulls balla una llum afable, incisiva, inquieta, mordaç, agraïda.

 

—Deixa’m que et diga, Joan, que això de les entrevistes que feu en La Veu dels Llibres em sembla una idea genial. No perquè la meua persona tinga cap importància ni res, sinó perquè, ho vulguem o no, som el testimoni d’un temps.

—Xe! Molt agraït, Elvira. Genial o no, ens està regalant el luxe de conversar amb gent tan sensible, bonica i creativa com tu.

—Oh! Gràcies per la floreta!

—Però vinga, va... Deixem-nos de romanços. Comencem: comencem pel principi. Naixes a Pego, el 1955, no?

—Sí.

—Per a una xiqueta nascuda al ple del franquisme, mirar-se el món des d’un poble com Pego és cosa que, per força, condiciona la trajectòria vital i literària, no?

—Naturalment. Jo he tingut la desgràcia i la fortuna de nàixer en un món de postguerra. La desgràcia, perquè jo aleshores no me n’adonava, però ara sé que era un món condicionat per totes les misèries de la postguerra. I la fortuna, perquè vaig viure la mateixa feliç infància que —perquè ens entenguem— va viure Carmelina Sánchez-Cutillas. Ara que hem llegit Matèria de Bretanya en un club de lectura, ací a Pego, m’he adonat que la meua infància va ser com la seua: és carrer, són les àvies, són els estius a la mar, és llibertat; és que els pares passaven de tu, perquè sempre estaven ocupats treballant i et deixaven tot l’espai del món. Mon pare i ma mare eren molt treballadors...

—Parla-me’n. Parla’m dels pares, per favor, Elvira.

—Jo pertanyia a una família que ací a Pego deien de mitja capeta. És a dir: que no eren pobres de solemnitat —no eren lumpen, diríem—, però no eren tampoc classe rica. Eren persones que treballaven. Treballant, en aquell temps —mon pare tenia una botigueta de queviures: d’ultramarinos— a poc a poc van poder comprar un trosset de terra ací i un trosset de terra allà. Allò va coincidir amb l’expansió de la taronja. I a base de treball i treball i treball van traure quatre dinerets per a obrar-se la casa familiar, per a fer-se una caseta a la platja, per a comprar-se un Sis-cents, per a tindre una televisió i una nevera...

—Comprenc.

—Jo recorde que estava a la platja, amb les meues iaies. Els pares treballaven. I les dos iaies, que eren viudes, ens duien a la platja: a una caseta que teníem, allí, menuda, amb una parra. I allí estàvem nosaltres, passant l’estiu: els estius més feliços de la meua vida! Mai no els he pogut recuperar. Va ser tantíssima la felicitat que vaig tindre en aquells anys d’infantesa! Amb totes els cosins, amb la meua germana, amb les iaies que ens deixaven fer el que volguérem. Mon pare i ma mare estaven a Pego i recorde que venien amb una Bultaco, de Pego a la mar. I el so de la Bultaco —«pom, pom, pom, pom, pom»— encara em batega dins del cor. Tu saps, quan sentia aquell so? Era el so de la felicitat. I encara ara em batega dins del cor.

—Ostres, Elvira! No sé si mai ningú havia poetitzat així el soroll d’una Bultaco.

—Ja ho veus: no m’he pogut deslliurar de la infantesa. Ni de la mar d’aquella infantesa. Potser aquesta és la raó per la qual em considere una dona, fonamentalment, de cultura grega: una dona que estima la cultura grega per damunt de tot.

—N’haurem de parlar, sí o sí, de la teua debilitat per Grècia.

—Estime tantíssim la cultura grega perquè vaig anar allà joveníssima, amb vint-i-sis o vint-i-set anys. Tan major que em trobava jo! Tenia dues criatures menudes. Me les vaig deixar, les criatures, el meu fill i la meua filla, i me’n vaig anar a Grècia. Aquella Grècia que em vaig trobar jo no és la Grècia que després he anat veient al llarg dels anys. Perquè clar: després d’aquell primer viatge sempre he anat i he tornat a Grècia. Sempre: sempre que he pogut. És el que passa quan ens enamorem d’un lloc, no? Hi he anat tornant, ara i adés. Però a la Grècia que jo he vist al llarg d’aquests anys ha passat com al meu Pego. Com al nostre país. I és que, des de la meua infantesa fins ara, els canvis han sigut brutals! La Grècia que em vaig trobar jo allà a primeries dels vuitanta era la Grècia de la mar de la infantesa.

—«La Grècia de la mar de la infantesa» teua, ací, vols dir?

—Meua, meua. Ací: ací al Riuet. A la platja del Riuet de Pego, a la fita entre els termes d’Oliva i Dénia. Era la meua: la meua mar. La mar de Grècia era la mar de la meua infantesa. I, aleshores, me’n vaig enamorar. Si intel·lectualment ja estava enamorada de la Grècia clàssica, per la meua formació...

—Clar: perquè tu eres catedràtica de Filosofia, no?

—Exactament. Per això et dic: si ja intel·lectualment m’havia robat el cor —si els mites grecs m’havien robat el cor—, allí va ser no solament una unió intel·lectual, sinó també una unió vital. Em vaig reconéixer en un temps perdut que vaig recuperar. I després ja sempre he continuat buscant-lo.

—Xe, que poètic!

—És una fortuna haver nascut en aquella època. Ja et dic: per les experiències magnífiques. Però estic segura que totes les infanteses tenen experiències magnífiques: perquè ara presencie la del meu net, que té sis anys i mig i en farà set. I ell està descobrint el món i està vivint apassionadament aquesta descoberta del món com la vivia jo. Com són les coses, eh?

—Sí: així és la vida. Com «la mar, que sempre recomença», que diria Paul Valéry.

—Per a mi la infantesa a Pego va ser una fortuna. Pego era un poble rural on els carros passaven entre la gent quan venien de treballar; on les xiquetes i els xiquets jugàvem tot el sant dia pels bancals, per les places i pels carrers; on les obligacions eren poques.

—Saps, Elvira? M’he quedat enganxat a la idea que l’enamorament de Grècia —l’enamorament per la mar i el país de Grècia— et prové de la mar de la infantesa teua, ací a la platja del Riuet. Em sembla especialment curiós tenint en compte que Pego no és ben bé un poble del litoral, sinó de terra endins. Em fa l’efecte que al País Valencià passa una mica com a Grècia, on, al Peloponès, cap punt no està a més de cinquanta quilòmetres de la mar. I la mar, per això, ho informa tot. Es podria dir que Elvira Cambrils, de Pego, és una dona que s’enyora de la mar pròxima? O preguntat d’una altra manera: la pàtria d’Elvira Cambrils és la Mediterrània?

—Naturalment! Òbviament! Claríssimament! La Mediterrània és la meua pàtria: la meua pàtria per convenciment, per formació i per esperances. Pel que significa la mar Mediterrània. La mar Mediterrània és mare de cultura, mare de civilització. La Mediterrània és mare mar. I no madrastra, com ho és ara: que ara, per comptes d’una mare, sembla una madrastra que està matant els seus fills a les ribes. Ens allunya, els uns dels altres. Però no: històricament, la Mediterrània que jo estime —la Mediterrània d’Ulisses, la Mediterrània de les aventures— és aquella mare mar que ha unit. Grècia, Grècia, Grècia: Grècia és cruïlla de cultures. Per què? Perquè aquesta mar, enfront de la dificultat de la terra ferma, feta de valls i muntanyes, és una mar on els viatgers van atracant als diferents ports i establint cultures: impregnant-se, portant-se, barrejant-se. I aquest és el món que jo estime: el món de la barreja, el món de la diversitat, el món del mestissatge. I això m’ho ha ensenyat a mi la Mediterrània. Aquesta, sí: aquesta és la meua mar.

—D’acord. Però aquesta percepció de la Mediterrània que insinues, segons la qual ara és una madrastra que mata els fills i abans un acollidor i feliç bressol de cultures, podria ser rebatuda amb un simple colp d’ull a la història, no? És com allò que sostenia Josep Pla, que la Mediterrània és una unitat social: una mena d’estat de l’esperit, una cultura forjada durant segles que es caracteritza per una determinada concepció del dret que entén la negociació i el pacte com la forma millor per a la resolució dels conflictes, etc.

—Exacte.

—Però... Idealitzacions al marge, la Mediterrània ha estat al llarg de la història, també, un escenari de bregues, tensions, guerres i morts. S’ha tintat de sang adesiara, sempre. Perquè, ben mirat, eren potser poc mediterranis els guerrers espartans, les centúries romanes, els croats anticàtars; els almogàvers, els pirates barbarescos, els botiflers; els roders moderns, els anarquistes violents, els sanguinaris de la Pepa; els franquistes viscerals, els camises negres de Mussolini, els gihadistes sirians? Són poc mediterranis els conflictes armats contemporanis d’Israel, Turquia, Algèria, Xipre, Líban, Síria, Líbia o els Balcans? No creus que, admirant la bellesa de la Mediterrània, potser caiem en la temptació de bucolitzar en excés el passat?

—Tot depén de com ho vulgues mirar, Joan. Perquè, malauradament, la violència, la guerra, és consubstancial a la naturalesa humana. No ho podem evitar. No sabem conjurar aquesta tendència atàvica, instintiva, pròpia de les criatures dèbils que som els humans... Mira: som violents perquè som dèbils. Els forts no són violents. La violència emana de la pròpia debilitat: de la pròpia inseguretat. Qui tem els altres és perquè no està segur de dominar-se a si mateix i de poder sobreviure. Aleshores... Que la mar Mediterrània ha sigut històricament una mar de grans guerres és cosa que no admet discussió. El llibre de la Ilíada, sense anar més lluny, es basa sobre una gran guerra, la Guerra de Troia.

—Sí. I el retorn d’Ulisses a Ítaca, en l’Odissea, és tan bonic i poètic com vulgues. Però darrere ha deixat...

—Ha deixat una destrossa terrible: una destrossa terrible que precisament ell ha propiciat, com a cap dels aqueus! Cert! Però, al mateix temps, si t’ho vols mirar amb ulls enamorats i benignes, hi pots veure que la Mediterrània és també mar de comerç: és mar d’intercanvi i no és mar de rebuig. El poble grec, per damunt de tot, per a mi, és un poble pragmàtic que busca el coneixement per a millorar la vida. I això és el mateix ideal de la il·lustració i de la nova ciència: l’ideal de la ciència d’avui en dia. Per a què volem conéixer? Conéixer, per a què? Per a descobrir-nos? No! Conéixer, justament, per a millorar la nostra petitesa de vida tan breu que tenim els humans sobre la terra.

—Uf! Em sembla interessantíssim, aquest plantejament, Elvira!

—Recorde Thomas Hobbes quan diu: «Hem de fer un Leviatan.» És això. Hem de fer un tractat. Hem d’eliminar la guerra. Perquè és que la vida humana és tan breu que si la malgastem en combats —si la balafiem atacant-nos els uns als altres contínuament— no tenim temps per a disfrutar de les coses bones: de les lletres, de l’amor, de l’amistat, del menjar, de la bellesa. Hem de fer un Leviatan, no? Tu dius —i dius bé!— que la Mediterrània la tenim idealitzada. D’acord... Jo tinc una certa tendència a idealitzar, i m’ho reconec. Però et diré per què: perquè en contrast a aqueix món tan cruel que des de ben menudeta he vist que existia sempre he tractat d’imaginar un món en paral·lel. Sempre he pensat si era possible assolir-lo, si hi podríem arribar. I estic convençuda que sí: s’hi pot arribar. Que probablement no s’hi arribarà mai? Potser no... Però trobe que, d’una manera o una altra, no podem deixar d’aspirar a una societat on regne la concòrdia, on regne la paraula, on regnen els acords entre els humans. I estic convençuda que aqueixa societat la podem assolir gràcies a allò que ens van ensenyar els grecs: que és la dialèctica; l’art d’argumentar, d’enraonar.

—I si no hi podem arribar, tampoc no passa res: perquè «el que importa és el camí», a la manera de la idea d’Ítaca, no? [Riem.]

—Sí: el que importa és el camí. Jo ja ho sé: jo ja ho sé, que això és un ideal utòpic. Però els ideals ens calen per a avançar mitjançant l’educació, mitjançant la formació, mitjançant la cultura. Per què estime tant la cultura? Per què estime tant la meua llengua? Per què defense el valencià? Per què defense la diversitat? Per què defense el mestissatge en el respecte? Perquè és l’única manera possible que puguem conviure en aquest abeller totes les abelles que estem ací sense que ningú no ens devore!

—Ben dit! [Riem]

—No veig una altra alternativa. Sí, t’ho admet: jo, la Mediterrània, la tinc idealitzada, per més que tinga aquesta vessant catastròfica pròpia de la condició humana. Però és que estem en això: estem tractant de canviar la naturalesa humana. Hi ha una segona naturalesa humana, que és la de la cultura, que és l’única que pot pal·liar les aberracions a què ens porta la primera naturalesa instintiva dels humans. Aquesta naturalesa primària i instintiva és la que ens mena a témer allò que és desconegut, a pensar que qualsevol novetat és perniciosa perquè pot substituir-te, reemplaçar-te, aniquilar-te. D’ací emana, per exemple, la por al migrant, la por al pobre, la por al qui té una orientació sexual diferent: en definitiva, la por a allò que és desconegut, a allò que és distint de tu. Això és molt propi, això és molt humà: «massa humà», que diria Nietzche. «Humà, massa humà!» Però davant d’aquest «humà, massa humà» cal fer alguna cosa. I l’única cosa que s’hi pot fer és la racionalització, l’argumentació, el combat dialèctic de què parla Plató —d’una manera tan bonica, tan bella— quan diu: «La dialèctica és l’art d’avançar en el combat atacant i deixant que t’ataquen, argumentant i contraargumentant, fins a arribar a un punt en què un dels dos ha de tindre la raó i l’altre ha de cedir». I quan arribem a aquest punt és quan hem guanyat i quan hem trobat una solució a allò que ens portava a estar en pugna. Però aquest joc implica un acord: l’acord que no podem anar més enllà de la dialèctica a través del llenguatge. És a dir: l’acord de no emprar la força, o l’engany, o la violència; de no fer servir altres argúcies perverses i fatals de l’astúcia humana...

—Clar...

—Com feia Ulisses, per cert! Ulisses era tan astut que feia grans malifetes, en l’Odissea.

—I tant!

—Veus? En canvi, el que és bonic de l’Odissea i de la Ilíada és la sensació que tot és possible i que l’heroi, al final, rep una recompensa pel seu esforç: que l’heroïcitat acaba sent recompensada. Perquè un que ho ha apostat tot mereix un premi. Em sembla tan gran metàfora del que és la vida: tan gran metàfora! Només apostant contínuament per tot allò que el teu cor desitja —que veus com una cosa impossible, però que pot estar a l’abast— pots obtenir una recompensa. Quan pense en totes les múltiples Elvires que he tingut, entre les qual l’escriptora és una petita part d’última hora, m’agrada pensar que cada Elvira és la recompensa de les apostes que les altres Elvires s’han atrevit a fer.

L'Eclèctica (2007)

—Dius que l’Elvira escriptora és «una part d’última hora» perquè comences a escriure ja tard, veritat? Publiques la teua primera novel·la amb més de cinquanta anys.

—Comence tard, sí. Comence molt tard. Perquè jo vinc d’un món àgraf. És tremend: el que m’ha passat a mi és tremend. Jo vinc del neolític i, d’un bot, me n’he passat a la revolució cibernètica... [Riu.]

—Com és això? Conta, conta, conta...

—Això és que vinc d’un món àgraf i he acabat esdevenint escriptora! Mira com és: és increïble. La vida dona per a poc... Però quan vas apurant-la, apurant-la, apurant-la, pot donar de si en moltes coses quan les circumstàncies són propícies! Ja ho veus: jo vinc d’un món àgraf perquè a ma casa no hi havia cap llibre de cap de classe, ni es llegia res. Quan em veien amb un llibre em deien: «Elvira! Estàs estudiant o estàs llegint?» I jo feia: «Estudiant, estudiant, mare! Estudiant!» En aquell temps havies d’amagar-te per a llegir. Ai, ma mare, pobreta! Ma mare es va morir ara fa quatre o cinc anys, amb noranta-dos anys. I ha arribat a veure que jo estic escrivint i publicant llibres... I jo li deia: «Mare, te’n recordes? Mare, te’n recordes?» El món que ara visc era un món impensable per a nosaltres.

—I quan i com es produeix l’alfabetització d’Elvira Cambrils? Vull dir: quan és que comences a temptejar el joc de les paraules?

—Amb 15, 16, 17 o 18 anys ja escric: però escric d’aquella manera. Escric com parlem. Sense formació de cap tipus. En la Universitat vaig fer els cursos de l’ICE. I vaig començar a familiaritzar-me amb l’ortografia i això. A Pego tots parlaven valencià, quan jo era menuda. Si algú parlava castellà era una cosa estrambòtica. De fet, hi havia una família que es deia les Castellanetes, perquè eren les úniques que parlaven castellà. La meua iaia recorde que se’n reia molt, de les senyoretes aquelles que parlaven un castellà mal parlat, no? I d’aquesta manera acrítica faig el gran descobriment: m’adone que hi ha una llengua que és la meua, i que hi ha una altra llengua que és la de l’escola. Perquè, tal com era preceptiu, en aquell temps em prohibien parlar valencià a l’escola. I aprenc, així, que el castellà és llengua de poder; i que el valencià, en canvi, no és llengua de poder. Però és la llengua de ma auela, de ma mare; la llengua del carrer, la dels xiquets, la dels amiguets.

—Aquesta, si bé es mira, és la història de tota una generació.

—Sí: la de la meua. Tant és així que vaig créixer en la ignorància de no saber si la llengua que parlava es podia escriure. Tu compta! Jo pensava, com ha passat en totes les llengües que ha estat minoritzades, apartades, discriminades i oprimides arreu del món, que allò que parlava era una cosa d’anar per casa, que no podia tindre una normativa, ni un valor, ni una utilitat per a fer literatura, ni un res. I no ho descobrisc, que també pot ser una llengua de cultura, fins que no tinc catorze o quinze anys.

—Tanmateix, no totes les llengües «minoritzades, apartades, discriminades i oprimides arreu del món» han tingut una aventura col·lectiva com la que ha tingut la nostra llengua en els últims quaranta o cinquanta anys, amb la creació d’editorials, la consolidació d’un mercat editorial, la institucionalització a l’escola, la viabilitat de mitjans de comunicació, l’oficialització en l’administració, l’amplíssima difusió en Internet i xarxes socials, etc. Com veus tu la partida de la llengua i la literatura, ara mateix?

—Jo el problema que veig és el dèficit de lectors al País Valencià. Per a mi és el gran problema, perquè veig que es fan coses molt bones. Hi ha moltes companyes que estan escrivint molt i molt bé. I homes també, clar. Crec que estem assistint a una autèntica Renaixença, ara mateix: perquè era impensable, això, temps enrere, no? Els meus amics mestres, que buscaven materials per als seus alumnes, no sabien on aclamar-se fa quatre dies com qui diu. Maria Dolors Pellicer, per exemple, que és amiga meua, m’explicava que es va dedicar a escriure contes perquè és que no hi havia material, no? I ara mira, tu, la quantitat d’escriptores i escriptors que hi ha al País Valencià! Escriptors bons, eh? Tanmateix, hi ha un dèficit de lectors. Per què? No ho sé... Però el cas és que no hem sigut, precisament, un país amb una gran cultura lectora. La burgesia de veritat ha sigut castellana, i els de la mitja capeta hem sigut àgrafs. Així, doncs, la tradició que tenim és minsa, absolutament.

Edicions El Bullent (2016)

—Però la gràcia de l’aventura que estem vivint és que la comencem a revertir aquella situació de partida, no?

—Sí. Tens raó. Jo crec que la comencem a revertir. I em sent optimista. Perquè, quan jo era joveneta, era inimaginable que passara el que ha passat: que hi haguera tants alumnes escolaritzats, malgrat tot, en valencià; que hi haguera tants autors i tantes autores. I tan bons! Que arribàrem a la política i a les institucions...

—Sí. Cert. Però... Perdona’m que t’he tallat el dir: m’estaves contant la teua descoberta de la llengua —i del món— als catorze o quinze anys.

—Ah, sí! T’estava parlant d’una cosa que per a mi va ser molt, molt, molt important. I és que quan teníem quinze anys ens vam ajuntar una colla d’amics i vam fer un grup de teatre independent, que era el Grup de Teatre la Castanya. I els més fadrins, que ja estaven a la Facultat —un, fent primer de Medicina; l’altre, fent primer de Filosofia; i així...—, van portar dos coses importants: la consciència de la llengua i la consciència del país. Franco encara vivia, naturalment. Però aquells amics universitaris ens van mostrar que hi podia haver una manera d’entendre la vida alternativa a la que Franco promulgava. Els aires que respiraven eren aires llibertaris.

—Dius que aquells joves més fadrins «van portar» la consciència de la llengua i del país perquè aquells «aires llibertaris» van arribar a Pego de la mà dels joves que havien anat a estudiar a la Universitat a València, no?

—Clar! Encara que, ara que ho pense, jo ja havia començat a festejar amb la llengua d’una altra manera a través de Pau Riba i de Raimon. I d’Ovidi: però Ovidi va ser més tard... Per a mi van ser fonamentals. Sobretot el disc Dioptria: el disc Dioptria de Pau Riba em va marcar moltíssim. Era allò que començaves a fumar un cigarret, tastaves una mica d’alcohol i posaves la música de Pau Riba. I ens ajuntàvem, els amics. A mi allò em va descobrir un món: i és que aquella llengua nostra —de la mare, de l’auela, del carrer i dels amiguets— també s’escrivia, perquè en la caràtula del disc venien les lletres de les cançons!

—Quina troballa, no? [Riem.]

—Sí. Van ser anys de moltes descobertes. Vaig descobrir la consciència de pertànyer a una classe baixa (en relació amb els rics del poble que parlaven als fills en castellà); també la consciència de sentir-me menyspreada per ser com era; i, igualment, la consciència de ser dona i de saber que, per ser dona, podria tindre problemes (i, si no en tenia més, era perquè mon pare i ma mare eren molt permissius i em deixaven fer)... Quan descobrisc tot això, comença a nàixer una altra persona. Una altra Elvira. Ací em separe definitivament de la infància. Em qüestione, de sobte, l’esquema conceptual del patriarcat del nacionalcatolicisme del moment: tot allò d’anar a l’església, creure, assumir que les dones s’han de casar i no han de treballar, etc. M’ho qüestione tot de sobte. I m’ho qüestione radicalment.

—Folis!

—Sí. Jo em vaig fer dona en un any. Als tretze anys jugava amb nines i als catorze ja era dona: quasi com ho soc ara. Perquè, ja et dic, va ser un qüestionament radical: com si de sobte hi veieres clar. Deies: «Però què m’estan contant?» «Ací què passa?» Va ser revelador. Encara recorde ara estar fent traduccions del llatí, amb Raimon cantant «Veles e vents»... Veus? Se m’ha quedat això: en aquells anys, amb un radiocasset que em va regalar ma mare, escoltava Raimon cantant «Veles e vents» mentre traduïa textos del llatí. Vist amb perspectiva, és una cosa tremenda: en un any vaig passar de jugar amb nines a escoltar Raimon, fer traduccions del llatí, anar a l’Institut...

—Fumar, beure, fer teatre... [Riem.]

—Fumar, beure, fer teatre. Efectivament. [Riu.]

—Adés explicaves que t’estimaves la Mediterrània pel que significa de mestissatge i d’ideal humanista, com a signe de cultura i civilitat. Em fa l’efecte que aquesta sensibilitat mediterrània que professes, d’alguna manera, trasllueix molt clarament en el teu estil. No sé com dir-ho... Trobe que, amb una llengua que massa sovint fem servir per a l’exabrupte —per a l’acritud o la pedrada—, la teua prosa és un vellut càlid, amable, acollidor, exquisit, suau, sensible, seré. M’atreviria a dir que escrius prosa poètica amb un cert estil carmelinià: que hi ha en la teua escriptura una aposta per la bellesa —per la bellesa mediterrània— que no és massa convencional en les lletres valencianes contemporànies.

—Sí. Crec que sí. Hi ha, certament, una aposta per la bellesa mediterrània. I a mesura que ha anat passant el temps, aquesta aposta se m’ha accentuat. La sent més. La vull expressar més intensament. Tot i que vaig començar tard a escriure, primer em vaig sentir escriptora adolescent: com un cadell enjogassat amb les paraules, enamorada —però bojament enamorada!— del plaer d’escriure. «Però què estàs fent, Elvira?» «Escrivint!» Els meus fills ja eren grans. «Però, mare, què fas?» «Escrivint!» D’ací vaig anar passant a l’escriptora ja jove, que entra en la maduresa, que pren consciència de la llengua, de l’ofici... Vaig començar jugant. Jugant, jugant, jugant. Només volia jugar. I allí no hi havia cap revés. Vaig tindre la bona sort que ho vaig donar a llegir i em van dir: «Presenta-ho a un concurs.» I vaig, i ho presente, i guanye el concurs. I em vaig animar, i tal... Tinc la necessitat de descriure aquesta bellesa mediterrània que tu dius. I la vull expressar. Però després ja ve la responsabilitat. Ja no jugue tan a gust. Ja ve la càrrega.

—La càrrega de posar-te dins del vestit d’escriptora, vols dir, no?

—Sí. Que comences a preguntar-te: «Com es fa una novel·la?» Una cosa és ser lectora de novel·les i l’altra és posar-te a escriure una novel·la. El bes de l’aigua, que per a mi és la primera novel·la (i que ara crec que requeriria una reescriptura urgent!) ja em va fer pensar molt sobre com ha de ser el procés d’escriptura d’una novel·la. I, a poc a poc, t’adones que comences a llegir no ja per pur plaer, com he llegit tota la meua vida, sinó mirant de comprendre l’estructura, els budells, l’artifici de l’obra que estàs llegint.

Edicions El Bullent (2018)

—Hauríem d’anar acabant, i hi ha un vessant que no podem desatendre en aquesta conversa: el de la filosofia. Ja saps allò que va escriure Joan Fuster: «Definició (possible) de filosofia.— L’art d’agafar la vaca pels collons.»

—Sí, sí, sí. Conec aquest aforisme de Fuster, clar. Però jo diria que Fuster pren ací la part pel tot. I que es refereix, en realitat, a la metafísica més que no a la filosofia. Estic per dir-te que Fuster, al capdavall, en molts dels seus articles i llibres no deixa de fer filosofia. És un escèptic, i dins del seu escepticisme tracta un món de coses...

Presumpte escèptic, diria jo. Perquè sostenia que «al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N'hi basten tres o quatre. Només.» Fuster era un escèptic convençut del País Valencià, posem per cas, no?

—És que, quan tu eres escèptic, no vol dir que dubtes absolutament de tot. En això li done la raó a Fuster. Jo també em considere escèptica, eh? Si vols, també en aquest sentit soc fusteriana. No crec que existisca la veritat absoluta: de cap manera! Tot està condicionat a les perspectives, als temps, als moments. Entrem, per tant, en el terreny del relativisme. I el relativisme vol dir que la veritat pot anar canviant. Però, al mateix temps, hi ha certes veritats que no canvien. Vegem: jo soc molt escèptica, però entenc que hi ha certes veritats que no canvien, que són immutables. Per exemple: que homes i dones tenim igualtat de drets, i que hem de tindre les mateixes oportunitats per a fer viable la nostra pròpia vida; o que la persona és un bé en si mateix i no un instrument o un mitjà per a aconseguir qualsevol altre fi; o... Jo soc escèptica, soc relativista: però no crec que tot siga relatiu; crec que hi ha valors absoluts. I diria que això també era Fuster.

—També hauríem de parlar, canviant de tema, de l’èxit de les teues publicacions digitals. Per cert: m’encanten les coses que escrius en Facebook.

—Ah! Sí: ací m’ho passe molt bé.

—Sí. Aquesta és la sensació: potser perquè no hi vas amb l’encotillament del vestit d’escriptora, no? Siga com vulga, el cas és que tu tens més lectors en una entrada de Facebook que la majoria dels autors que publiquen llibres de tirades curtes.

—Tinc una muntonada de seguidors, sí... [Riu.]

—Si la literatura és comunicació —si la literatura és un joc estètic amb la comunicació—, hauríem de convenir que fas molta literatura a través de Facebook, amb les entrades de prosa poètica (glorioses!) que publiques cada dissabte.

—Això del Facebook és una manera d’evasió personal. Arriba el cap de setmana i dic: «Què faré? Què faré? Alguna cosa que em nasca de dins!» Molt breu: ha de ser molt breu. És paregut a la poesia. Perquè, de sobte, hi ha un moment que dic: «Ja sé de què vull escriure!» Joan, el meu home, a voltes em pregunta: «Què escrius?» «No sé, no sé, no sé...» Però de sobte, mirant les fotos d’un viatge, dic: «Ja ho sé!» És una espurna. És una coseta que m’ha eixit de dins. I —«pam!»—: la plasme. La mire, la retoque un poc, la publique. I ja tots: «M’agrada, m’agrada, m’agrada...» [Riu.]

—Té la gràcia de la immediatesa.

—Sí. Ja et dic: disfrute molt amb aquesta forma d’evasió.

—I en general, del joc de la literatura, en gaudeixes molt?

—També, clar. Escriure requereix tota la vida. Jo he passat els anys fent de tot, a banda de criar i de fer classes. I ara a la vellesa m’ha vingut aquest regal de la literatura —que ho entenc com un pur regal!—, i me l’estic disfrutant com el que és: un pur regal que m’ha donat la vida.

—Qui no haja llegit res d’Elvira Cambrils, què hauria de començar llegint? Si algú només poguera llegir un llibre teu, quin li’n recomanaries? Quin diries: «aquest llibre meu quedarà»?

—Jo... [Dubta una mica, abans de contestar. Fins que se li aviven els ulls i resol una resposta.] Del que estic més satisfeta és d’A la platja de Camus. Però el que més recomane a les lectores —perquè són elles les que el lligen— és del de Grècia: Tot el que tinc per ballar amb tu. Com a novel·lista, de la que estic més satisfeta (perquè em va costar més gran esforç, i em va permetre dir: «Elvira, t’has superat!») és de l’última, A la platja de Camus. Però la que jo recomane, sense cap dubte, és Tot el que tinc per ballar amb tu.

 

És cosa d’admirar, en aquest precís moment, mentre completa la resposta, com als ulls de l’escriptora Elvira Cambrils —que ha sabut posar veu i vellutades paraules a la bellesa de la Mediterrània—, es manté encesa i viva una llum afable, incisiva, inquieta, mordaç, agraïda. Mentre l’admirem, aquesta llum, no podem deixar de pensar que la lluentor de l’amor a les paraules i la fulgència de l’amor a la vida hi ballen talment com dos amants en la nit eterna de l’illa grega de Sèrifos —a la vora d’una mar que és i no és la mateixa mar de la seua infantesa a la platja del Riuet de Pego.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací