Josep Piera, una baula més en la cadena de la llengua

per Vicent Garcia Devís

Josep Piera 

Entrevistes

Josep Piera
Josep Piera

Entre el massís del Mondúver i la serra del Buixcarró, d’on prové tot el marbre rosa-salmó dels palaus de la burgesia valenciana, arribem a la Drova, l’antic camí de pastors que pasturaven els ramats entre Gandia i Barx. És el lloc on ha triat per a viure el poeta i escriptor Josep Piera. Dalt de la Drova, on pujaven els de Gandia a refrescar-se per l’estiu i a beure les aigües pures de la muntanya, trenquem el camí fins a Sispins, una residència d’estiu invisibilitzada pel verd obscur del jardí, i arribem a la casa del mestre. Una morera, la millor ombra del món, ens rep a l’entrada. I Dali que no Dalí, remarca Piera, el gos de la família, borda i borda i ens olora fent redolins interminables sobre nosaltres. La casa, de dues plantes, està envoltada d’oliveres, ametlers, pins i dos magnífics codonyers amb els colors de l’ocre i la terra vermella que es resisteixen a perdre les fulles per la tebiesa d’un Nadal de primavera. Arriba un amic de Josep, el també escriptor, de Sueca, Víctor Labrado, mentre el gall canta estirant la cresta com si volguera foradar el sostre del galliner. És una excusa per a visitar el poeta i parlar de llibres, de poesia i de la vida. De l’actualitat, de política i del país.

Com es viu a la Drova en aquests temps tan difícils?

No isc de casa a penes però, sense tindre massa ganes d’eixir, no puc enclaustrar-me. He d’eixir! Ahir aní a Gandia perquè tenia encomanat un llibre i només de veure tota la gent amb mascareta per la ciutat em féu unes ganes enormes de tornar-me’n a casa, a la Drova, on ara estic millor que mai.

Ara quan han començat a vacunar... cal evitar més que mai la malaltia!

Morir-se és un fet previsible, però millor no pensar-ho. Em fa por el virus, però, com li dic a Marifé (la seua esposa) i a les seues germanes, ara vindrà la pandèmia mental. En el fons, el què passa és que som una societat malalta. I, en aquesta i en altres situacions, no soc terraplanista, molts ho aprofitaran per a tindre’ns controlats.

Com veu la situació política en general?

La que jo denomine “la nova moral”, que és d’esquerres, paradoxalment, consisteix a posar ordre. Quan arriba l’esquerra es troba amb la disbauxa en la qual la dreta ha deixat el país fent el que li ha donat la gana. I després l’esquerra, a tapar forats perquè el sistema es sostinga i aguante. I jo pense, si això és així, per a què m’he de preocupar?

El discurs “llibertari” el té l’extrema dreta i el discurs “repressiu” el té l’esquerra. Em rebolica les neurones, estan furtant-nos fins i tot la paraula LLIBERTAT. I em diuen “… Per què no es prohibeix ací que s’alce el braç de senyal feixista?” No poden fer-ho, l’extrema dreta està ben viva perquè va guanyar la guerra amb el vistiplau dels nord-americans. I a Alemanya… Per què no? Perquè la van perdre!

La política espanyola sempre ha sigut molt antiamericana des de la pèrdua de Cuba i Filipines. I sort que ha perdut Trump perquè, si Trump haguera guanyat les eleccions, estaria encantat amb els projectes dels militars fexistes espanyols que en els últims anys baten a l’aire els seus sabres.

La “roja y gualda” és “la roja y gualda”, no és la bandera d’Espanya, és la bandera del bàndol feixista quan acabà la guerra. També era d’Espanya la tricolor!

Vosté, que ha viatjat tant… No viu ací un poc massa aïllat?

Àngels Gregori em diu que jo ja em vaig confinar fa quaranta anys a la Drova… i jo em ric.

Ara sí que he estat confinat per la pandèmia, com tots. Però no visc en una presó! Per a mi la Drova, ma casa, és el portaavions des d’on isc al món i des d’on tot és possible. El telèfon i internet han fet possible que tots estiguem lluny i prop al mateix temps.

Josep Piera i Joan Fuster 

On va començar vosté a escriure?

Jo a casa estava molt incòmode: “Pepe vine cap ací, Pepe vine cap allà”! Jo volia volar! Eixia de casa amb 5 pessetes i arribava a la cafeteria Moreno i em feia un café. Allí comence a estudiar i a escriure, encara en castellà, en el mateix lloc on es trobava el solar on estava la casa d’Ausiàs Marc, al carrer Major de Gandia.

Els meus amics i una cadena d’atzars em duen fins on estic ara avui, jo en la vida m’he deixat portar sempre. Som com gotes d’aigua que van al riu i el corrent ens porta fent cap a la mar. Per això dic que crec en els déus… perquè he viscut una cadena d’atzars i coneixences que m’han dut a ser qui soc. En el llibre Els fantàstics setanta queda ben clar. Joan Pellicer em farà conéixer a Marifé, la meua dona i companya; em farà conéixer a Pedrós; em portarà a Madrid i per un atzar coneixeré Vicente Aleixandre. Jo on vaig em sent entrampat i aprenc. El mateix em passarà a València amb Juan Gil-Albert. I això em fa agafar un cabal de lectures, de coneixences, de parar les antenes del que veig, del que visc i escolte, que va portant-me cap al què soc ara mateix. Tot això em farà fàcil i difícil el canvi de llengua, del castellà al valencià. Jo tinc en aquell temps dos amics: Joan, que és el valencianista i Jesús, que no en vol saber res de tot això; la seua teoria era que val més saber bé una llengua que dos malament. La nostra llengua en aquell moment encara, en una societat com la de Gandia, per molt que tu sigues d’una família valencianoparlant de tota la vida, no té el més mínim prestigi. Ni coneixes la tradició ni tens cap confiança en eixa llengua que parles familiarment, però que no la lliges. Em resultava més fàcil llegir en francés perquè l’havia aprés al col·legi. Apreníem francés i no en català! No sabia que hi havia una literatura clàssica en la nostra llengua, que hi havia una tradició, només havíem repassat per damunt damunt Joan Maragall, Teodor Llorente i Rosalia de Castro: era l’última lliçó i no arribàvem mai al final del llibre. Això era Gandia, jo a València no hi vaig fins als anys setanta.

Quan decideix canviar de llengua?

Decidisc escriure en català en una visita a Llutxent. Prop del poble, en una ermita, vivia el capellà Alfons Roig. Era en ple hivern i jo allí vaig sentir una cosa especial. A Llutxent hi ha molta història, les ruïnes d’un castell, un convent i molts vestigis històrics. I l’intel·lectual n’Alfons Roig. Jo tenia vint-i-tres anys i no en sabia res de res. Aquell paisatge em recordava el de la Drova, la meua casa d’estiu. Estàvem a prop però separats per les muntanyes i la incomunicació, com la llengua a ambdues vessants de la serra. A Llutxent m’adone que la meua llengua té una història i una tradició. I canvie de llengua creativa i literària! Canviar de llengua no era gens fàcil. En la parlada jo no tenia problemes, era fill de pares grans i havia heretat una llengua rica i farcida de mots antics. Gràcies al Diccionari Ferrer Pastor vaig començar a saber com s’escrivia cada una de les paraules que jo parlava. Quan m’instal·le a la Drova el paisatge em parla valencià, cada planta té el seu nom, la farigola és farigola i no tomillo. El paisatge és un enorme diccionari. En un altre viatge, a Sant Jeroni de Cotalba, descobrisc Ausiàs Marc, un personatge que em rondarà pel cap tota la vida. També l’he estudiat i he escrit sobre la seua vida i paraules.

Fa vosté la mili a Mallorca. Allí sadona que pot entendre la gent en la mateixa llengua de Gandia?

A Mallorca, pare les antenes, allí puc parlar i fer-me entendre, amb una miqueta de mareig i dificultats per culpa del ‘salat’. Allí prop de Sóller, jo se parlar en eixa llengua i vull que me la parlen. La primera sorpresa va ser que a Mallorca els militars parlaven mallorquí, cosa que a València era impensable. Mallorca va ser feixista des del primer moment i no va patir una repressió com la que vam sofrir al País Valencià. El mallorquinisme o el catalanisme mallorquí havia sigut bàsicament moderat, per no dir de capellans i de dretes. Entraves en una església i tot l’oracional i la litúrgia estava en català.

Sam Abrams, Albert Ràfols Casamada i Josep Piera a l'escola Eina.

Irromp en la conversa lescriptor Víctor Labrado: Parlant de Mallorca, havies llegit res de Maria Antònia Salvà?

Maria Antònia Salvà i tota la renaixença estava molt desacreditada i els mallorquins estaven fins als nassos de tots ells, es volia anar contra això. La generació dels cinquanta es lliga a la generació del 27… Mireu Joan Alcover, Josep Maria Llompart, etc. Mentre que no arriba la moda del neorealisme a la italiana, el model és la generació del 27. Si acudies a llegir la Salvà sempre veies una gràcia, però la gent estava fins als nassos d’aquesta literatura costumista. A més, va produir moltíssim! Tu no podies anar a Mallorca, a la biblioteca o a certs ambients cultivats, i no sentir parlar de Maria Antònia Salvà, de Llompart o de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Amb els soldats de Sóller aprenies la llengua popular. A mi em va costar uns dies, fins que no ho vaig veure, que un “pamboli” era en realitat un “pa amb oli”. Si a més ho deia un castellà, amb la o tancada, jo pensava que era una marca de pa industrial.

A Mallorca va escriure alguna cosa?

En els Llibres estava Raimundo Lulio… I allí, per casualitat, vaig descobrir que eixe Raimundo era en realitat Ramon Llull! I vaig fer un petit treball sobre el Blanquerna per al departament de Pedagogia on estava fent la carrera. M’he quedat amb ganes de dedicar un llibre a Mallorca, però en tots en parle molt. Allí em vaig sentir com a casa, no com un foraster.

I una vegada a València?

Al pis de Gravador Selma escric Renou: la pluja ascla els estels, mirant per la finestra com plovia. Casa pròpia no en tindria fins que no me’n vaig anar a Meliana, a l’Horta nord, a viure amb Marifé, al costat de la fàbrica de ceràmica Nolla que exportava a tot Europa. Marifé pertanyia a una família de Salamanca, de pare guàrdia civil franquista instal·lat a l’alqueria del Magistre. Malgrat tot era un bon home. La meua sogra feia una cuina desconeguda per a mi i cuinava com els àngels. Marifé era mestra i feia repàs per a xiquets i xiquetes de Meliana i Foios. A Meliana acabe el Renou, que havia iniciat a València.

Edicions 62 (1998)

I viatja a Nàpols!

Sí. Em recordava València feia quaranta anys. Els mercats als carrers, les olors i sabors, els llençols als balcons, els gestos amb els quals parlen les mans, allí vaig viure i vaig escriure durant un any sencer Un bellíssim cadàver barroc. A Nàpols hi vaig anar de lector de català a l’IUO (Istituto Universitario Orientale), convidat pel professor i lingüista Giuseppe Grilli, que m’havia presentat Eliseu Climent i, gràcies a unes vagues estudiantils interminables, vaig descobrir les meravelles amagades i la vitalista degradació napolitana, una metàfora de la vella Europa. Ací sacaba tot és el llibre següent, que escric amb les notes d’un viatge a Sicília i l’estada durant un any, quan vaig estar ingressat molt malalt, a l’Hospital de Gandia. El primer viatge (hi he estat moltes voltes), va ser impactant. Avions i trens sempre en retard, arribe a Roma, a una estació deserta i freda, pasoliniana diria jo, i en un altre tren arribe fins a l’última estació d’un rodalia fins a Nàpols. Un altre món!

Vosté diu que el Mediterrani és sa casa, el centre del món…

Sí! Per Grècia, el principi de tot, vaig fer un viatge el 1980 amb uns amics en cotxe. De Grècia arranca el dietari El cingle verd, amb el qual vaig obtenir el premi Josep Pla 1981. La idea de fer un mosaic del meu Mediterrani personal se’m va acudir a Nova York (1982), passejant amb uns amics per la Little Italy buscant un restaurant grec per a menjar una bona ensalada amb oli d’oliva. Després escriuria el 1985 Estiu Grec. Per Nàpols o per Grècia encara es veuen castells amb escuts amb les quatre barres. El món local se’m queda petit i necessite veure més món. A Grècia, mirant la mar i menjant-me un polp torrat ja em sent a casa. Tota la Mediterrània és un bell camí, un camí històric ben nostre. La vida és un viatge, que diria Kavafis.

A Jerusalem és el llibre que li vaig dedicar a aquesta ciutat, un viatge frustrat. Hi vaig arribar amb un creuer, estada fugaç, que no em va permetre conéixer-la ben bé. I allí, navegant en la ficció, tanque el “projecte mediterrani” en què havia de treballar tant de temps. A Nova York, tot i la fascinació, mai li he dedicat un llibre! L’últim recull de comiat viatger va ser Europa al vol, un llibre introbable publicat no fa molt per Perifèric, mai millor dit.

Però ens oblidem del Marroc!

Al Marroc, és a dir, a Marràqueix i la zona de l’Atlas, li dedique Seduccions de Marràqueix, un dels llibres meus més feliços. Als anys noranta vaig viatjar a la zona unes quantes voltes. Si no entenia la llengua, m’entenia per les olors, per les mans…

Josep Piera a Marràqueix l'any 1995

Què hem de fer amb aquest país?

Nosaltres no sabem on està Terrassa o Osona, però sabem on està Conca o Guadalajara. Ni els d'Osona i Terrassa saben on estem nosaltres. A mi, des del viatge a Llutxent, em produeix fascinació la idea fusteriana dels Països Catalans. O, com a mínim, la Commonwealth de la Corona d’Aragó que propugna el president Puig. Però eixe concepte el tinc clar: no vull deixar de ser qui soc per ser un altre, vull ser amb els altres per ser-ne més sense canviar. És una qüestió matemàtica, si vosté vol. Mon pare era transportista i anàvem a Barcelona com si fora la nostra capital natural. Jo, si no sabia una paraula, preguntava o la buscava en un diccionari. No es tracta de substituir el nostre llenguatge per un altre. Els nostres mots són tan bons com els dels catalans o mallorquins, és clar.

I sobre Europa?

Quantes voltes he dit que Europa és un geriàtric i que ja no pintem fava en el món!

Els Fantàstics setanta…

Jo vaig estar educat en la por, perquè el franquisme, la postguerra “puta i dura” la van viure els meus pares. Jo parle i escric des de la Drova, d’un temps en tecnicolor, un temps de fantasia en el qual vaig ser feliç malgrat la falta de llibertats col·lectives. El turisme ens va ensenyar a vestir, a viure i a follar. I a pensar!

Visc en aquesta casa des de 1975, al costat de la que fou la casa dels meus pares. I ací embaste tot el que he escrit des del primer viatge a Nàpols.

Marifé ens porta aigua al castell refugi de la primera planta de la casa, on llig i escriu Piera entre arbres i muntanyes. I ens diu que mantinguem la finestra oberta, que no són temps de tancaments per la pandèmia. Piera i Labrado encenen cadascú un cigarret i Marifé obri la porta de l’estudi de bat a bat. Torna a cantar el gall, mentre el poeta deixa la paraula i ens acompanya a través dun jardí asimètric i salvatge. Dali ens olora i borda. Un cel blau metàl·lic dhivern ens marca el camí de tornada. El poeta es queda birbant algunes males herbes mentre Marifé li fa una carícia a la galta: el dinar ja és a taula!

“Torneu un altre dia, ho he passat molt bé. No tinc massa oportunitats de parlar tan a gust amb els amics de coses tan diverses”, ens diu el poeta alçant la mà com si estigués a Nàpols.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací