Lluís Llach: «Arruïnar-se quan un és un cantant de protesta és quasi un acte de coherència»

Lluís Llach 

per Joan Borja

Entrevistes

Lluís Llach
Lluís Llach
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si mai m’han preguntat, de jove —i encara ara, d’adult—, «amb quina personalitat contemporània t’agradaria fer un café», he tingut sempre la resposta a punt: «Amb Lluís Llach». Doncs bé: de tant en tant la vida regala plaers; satisfà delers, volicions, quimeres; ens pica l’ullet i ens sorprén amb la propina inefable d’un anhel finalment satisfet. És així que, gràcies a La Veu dels Llibres, per fi he disposat del privilegi de seure davant per davant del cantant, compositor i novel·lista de Verges, amb un café sobre la taula, i amb el benefici de la més generosa disposició per a la conversa afable, distesa, encalmada. Les circumstàncies —l’«atzar» o la «sort», que en diria ell— han fet que la trobada haguera de ser forçosament per videoconferència. La felicitat no mai és perfecta. Però sempre val la pena assaborir-la.

Mira: ja es connecta —li indique al coordinador de La Veu dels Llibres, Víctor Labrado, que ens acompanya en l’aventura—. Hola! —salude així que apareix en pantalla la imatge de Lluís, a l’aire lliure, amb uns branquillons nus i un mur de pedra al fons.

Bon dia —contesta ell—. Ja us identifico. Com us dieu? Jo em dic Lluís —bromeja; i trenca el gel amb aquest gest.

Mentre fem les presentacions i unes primeres paraules de cortesia, Lluís es despulla la jaqueta negra i el fulard blau a l’empara d’un sol tebi. Camisa i gorro de llana grisos, ulleres de vista penjades del coll amb un cordell, s’ofereix sol·lícit al joc de la conversa amb un somriure acollidor, jovenívol, amatent.

Ataquem la cosa pel principi, Lluís, que és una bona manera de fer. Tots els qui t’hem seguit durant tants, tants, tants anys, tenim al cap —i una mica al cor— allò de Verges 50. Però, vegem... Tu naixes a Girona: no naixes a Verges, veritat?

Sí. Però jo ho nego, eh? Encara que tots els documents diuen que vaig néixer a Girona, jo soc fill de Verges. Per voluntat expressa. Després a Girona em foten crits. Però jo no: jo soc fill de Verges.

Lluís Llach durant la videoconferència

Com era aquell «Verges 50»? Sabem tots el disc, clar. Però més enllà de la banda sonora del vent, i el mercat a la plaça, i els carros, i l’escola, i la processó... Quins records et venen ara, d’aquell xiquet que vas ser —i que jo ara m’imagine amb pantalons curts, pel mig dels camps, o pel carrer, o vora riu?

Supose que ens passa a tota la gent que tenim una certa edat. És com un patrimoni: un patrimoni de coses que existien fa seixanta o setanta anys i que han desaparegut de la vista, de la mentalitat i, fins i tot, de la cultura del dia a dia. I, d’alguna manera, suposo que això ens ajuda també a mitificar-ho i a mistificar-ho: perquè, d’alguna manera, era un món totalment diferent a l’actual. El ser humà és el mateix, però el món ha canviat. No hi havia estufes, les portes tancaven malament, la tramuntava t’entrava fins al moll dels ossos. Mon pare era metge, i a les tres de la nit havia d’anar al mas de no sé on perquè una senyora estava amb problemes, etcètera, etcètera. Les relacions humanes també eren d’una altra manera. Perquè la comunicació havia de ser interpersonal, no per intermediaris, com ara —per dir-ho d’alguna manera... Jo diria que la gent que tenim la sort d’haver viscut això ho guardem com un tresor. Jo em sento ric, d’aquest patrimoni. No nostàlgic. Però sí ric. Vaig molt marcat, per això. N’he quedat marcat per a tota la vida. I per això la voluntat de ser de Verges, no?

Aquell ambient devia ser d’un monolingüisme quasi total i absolut, no? —inquireix Víctor Labrado.

Absolut! La meva estranyesa va ser que, quan vaig anar a l’escola, em varen dir que mare era madre. I vaig arribar a casa i vaig dir: «Mama, ets madre!» [Riu.] El català era l’única llengua, pràcticament. Fins i tot la Guàrdia Civil entenia el català, perquè no tenia més remei. A Verges hi havia gent gran que el castellà el parlava molt malament: que pràcticament no el sabia parlar. I el fet d’anar a Barcelona i veure que hi havia tanta gent que parlava el castellà va ser per a mi una sorpresa. Però, clar: no vaig prendre consciència de tot el problema fins que no vaig entrar als Setze Jutges. Els Setze Jutges, per a mi, van ser una universitat de dalt a baix. Una universitat que tenia diverses facultats: la ideològica, la cultural, la patriòtica... [Riu]

Abans d’arribar als Setze Jutges, i a Barcelona, i als anys seixanta, i a tot... Aclareix-me una cosa, per favor: què dimontres té l’Empordà, el teu «país petit», que ha donat figures com Salvador Dalí, Josep Pla o Lluís Llach?

Alguna cosa passa! [Riu.] No sé si atribuir-ho a la tramuntana —que, pobreta, se la fa culpable de tot... És veritat que hi ha gent especial: en el sentit de gent que es mira les coses de canto. Com ho diria? El mateix Pla, el mateix Dalí... Hi ha molta gent que es mira les coses no en línia recta, sinó de canto. Però jo ho justificaria més per la influència del transvasament de gent que hi hagut sempre aquí. Quan jo tenia cinc o set anys, en els anys cinquanta, les senyores de l’Empordà que eren pageses ja anaven amb shorts, perquè era més pràctic que anar amb faldilles. Anaven al camp amb shorts. I quan van sortir les primeres motos, les primeres que anaven amb moto eren les senyores.

Coberta del disc 'I si canto trist' (1974)

I Pla? Parlem del gran homenot de Llofriu. Quina percepció tens de Josep Pla? Què en penses?

El Pla jo diria que també mira de canto. Quan dic de canto no vull dir que mira al revés: però sí amb una mirada especial. La seva manera de descriure les coses és meravellosa. Què en penso? Home! Que era un fatxa, per començar. I, per tant, entenc que durant la lluita antifranquista en Pla fos una persona que els escriptors i poetes que patien persecució no el volguessin dins del seu grup. I per això —no sé si ara el té— no se li va donar mai el Premi de les Lletres Catalanes, cosa que és incomprensible des d’un punt de vista estètic. Però com que a casa nostra la cultura no només és estètica, sinó ètica també... Què vols fer-hi? Era un fatxa. El que passa és que tampoc no era com un fatxa d’aquests que coneixem, eh? Era un fatxa especial, molt culte. Jo no sé si en realitat era tan fatxa com sembla. Però va actuar com un fatxa, no? I aleshores, clar: hi ha hagut sempre aquesta dicotomia entre l’admiració per l’escriptor i el rebuig per un pensament que en el seu moment era greu. Jo em poso en els anys seixanta i... Caram! Era difícil que fos acceptat dintre d’uns cenacles on la persecució era la normalitat de cada dia. Dit això: mereix el Premi d’Honor? Ja el té! Ja el té, home! Li’l donin o no li’l donin, ja el té. Tothom sap que és una literatura extraordinària, la seva.

Això volia dir-te: no tots els fatxes van deixar una obra literària com la de Pla, que bé es pot entendre com una de les respostes més admirables contra la demolició de la cultura catalana que el règim franquista va intentar perpetrar, no?

Per això jo crec que hem de posar-ho tot molt en un context, el dels anys entre els seixanta i vuitanta, en què —ostres!— la qüestió ètica pesava tant com l’estètica, per dir-ho d’alguna manera.

Sí, sí, sí... Però mira com són les coses que, quan Joan Fuster se les va veure agres arran de la publicació d’El País Valenciano, Nosaltres els valencians i Qüestió de noms, el 1962, perquè el règim li va orquestrar una campanya bèstia per a linxar-lo, qui dona la cara en Destino en defensa de l’assagista de Sueca és Josep Pla. Sí: és Josep Pla qui dona la cara per Joan Fuster. Estic per dir-te que les complicitats que hi havia entre Pla i Fuster, per amor a la llengua —i a la «diabòlica mania d’escriure»—, eren molt més potents que la suposada discrepància ideològica entre l’un i l’altre.

I et diré més: hi ha comentaris de Pla sobre el franquisme que són lapidaris, no?

Hi insistisc: poca gent d’esquerra es va significar públicament en defensa de Fuster amb tanta valentia, en els anys seixanta, com ho va fer Josep Pla, aquell suposat «català de Franco».

Se li agraeix molt, eh? Però, com deien les meves tietes: «Això no quita!» Perquè... Home! Ja t’he dit abans que era una persona molt intel·ligent. I el seu amor per la cultura i per tot això feia que, quan veia coses d’aquestes, els pèls se li posaven de punta —imagino i espero, eh? I és evident que la seva relació amb el Fuster va ser magnífica. Però jo no el justifico en tant que, durant els moments difícils no va estar en la defensa de la llengua i la cultura, que no fos l’exercici. Però mai l’enfrontament. M’explico? Igual que... Això passa en molts artistes, eh? De Wagner en podríem parlar molt. I és el gran músic. I ell sol justifica una època musical. Jo crec que s’ha de poder separar. Pla és un gran escriptor. Un referent: quasi el gran referent. Però... No quita.

Foto: ACN / Pere Francesch

 I Dalí?

El Dalí quan era jove era un revolucionari: un revolucionari, diguem, de tendències anarcosindicalistes.

Cert: juntament amb Lluís Montanyà i Sebastià Gasch signa el Manifest groc aquell, el 1928...

I al final es torna monàrquic franquista. El que passa és que el Dalí ho fa tan tan tan exagerat, i d’una manera tan daliniana, que mai saps si aquell monarquisme franquisme no deixa de ser una presa de pèl. Jo recordo una entrevista que li varen fer en Destino, quan jo era un jovenet, en què deia: «El millor escriptor del món és el Generalísimo Franco.»

[L’esclafit d’una riallada de Víctor Labrado satura els altaveus i sembla somoure la pantalla.]

Que fort!

Quan això ho diu una persona que, per més estereotipat que sigui, té cultura, ha conviscut amb els Buñuels, amb els Lorcas, amb els Éluards i amb tota la gent de la cultura europea... Mmmmmmm! Si jo soc el Franco, m’emprenyo molt! Ara: és evident que, al final, tota aquesta reconversió acaba en què? En el fets. Els fets, quins són? Doncs que dona la seva obra al Reina Sofia en comptes de donar-la a Figueres.

Jo propose que parem de parlar de Pla i de Dalí, i que parlem de Lluís Llach —suggereix amb bon criteri Víctor Labrado.

Bona idea: bona idea! —ratifiquem, en to d’humor—. En realitat, Dalí només era una excusa per a plantejar-te una cosa que sempre m’ha encuriosit. I és: en matèria d’art, de quin peu coixeges, Lluís? Quins pintors, escultors, arquitectes o artistes són de referència per a tu?

Molt difícil. És molt difícil, perquè cada un et dona una cosa. Per exemple, jo quan veig un Clavé, em quedo garratibat. I no sé massa bé per què. En poesia... Home! La traducció del Carles Riba de Kavafis i la traducció de l’Eudald Solà de Kavafis em va impressionar molt. I em va trastocar molt. De novel·la, depèn. Soc molt... Sempre dic que dec tenir alguna qüestió burreril, perquè les orelles em fan els tres-cents seixanta graus! M’hi passa com amb la música, no? Em puc emocionar amb una baladeta de tres minuts i amb la vuitena simfonia de Xostakóvitx. Home! I un altre referent que per a mi ha sigut humà i poètic, i mil coses més, és el Miquel Martí i Pol.

Miquel Martí i Pol amb Lluís Llach

I tant!

Perquè vaig poder treballar amb ell, no? Era una persona de molta profunditat. El que m’admirava era que, la seva profunditat, al final, assolia comunicar-la d’una manera que una senyora que anava al tros a Porrera el llegia cada dia. Això ho he viscut jo. Aleshores, clar: Miquel és un referent, també, en molts aspectes. Si... No... Però, a mi, això de fer el hit parade...

No et va.

No. És com amb el cinema, que ha sigut segurament un dels arts que més m’ha commocionat sempre, eh? Jo penso que inclús més que la música. Clar, dius: «Ostres, Fellini!» Sí... I Rossellini, també. I l’altre. I l’altre. A mi les caixetes definitòries m’emprenyen molt. Els qui som receptors tenim el costum d’apreciar la cultura per comparança, no? Hi ha molta gent que se’n va a un concert a sentir la cinquena del Beethoven —per dir el més típic— i quan l’escolta no l’escolta: l’està comparant amb la versió que té en el seu disc de casa. I això passa en molts aspectes de l’art. I jo crec que s’ha de ser molt obert. I deixar, a més, que l’art et penetri en l’aspecte racional: però després, també, en l’aspecte irracional! Jo, per exemple, a la pintura contemporània, que m’agrada quasi més que la clàssica —per dir-ho d’alguna manera—, arribo per un camí que no entenc: ni el vull entendre, en el fons! Perquè prefereixo la sorpresa que una cosa que no entenc m’emocioni, més que no veure una cosa que entenc perfectament, més o menys, en el seu significat, en el seu context, en la seva època.

Evoquem un moment el teu temps al Col·legi la Salle de Figueres. Les teues biografies hi dibuixen la imatge d’un preadolescent, de nou o deu anys a penes, que s’avorria sobiranament i que es feia companyia, durant moltes hores de solitud, a la vora d’un piano.

Això és la mitificació. La veritat és totalment contrària, eh?

Ah! Doncs ara és el moment de desmentir-la, la mitificació.

Jo no ho he explicat mai així. De fet, la gran sorpresa dels meus pares és que, quan em varen deixar al col·legi, on hi havia cinc-centes criatures com jo, vaig ser molt feliç. O sigui: que de solitud, res. Perquè clar: vens d’un poblet de mil habitants, on som una colla de set o vuit criatures, i de colp te’n foten cinc-cents. I dius: «Valga’m Déu, quin món!» És veritat que enyorava molt el piano, i que vaig haver de jugar al futbol i ser molt home i tot això... Fins que vaig trobar un hermano de la Salle que em va trobar la clau per a obrir-me el piano dos o tres cops a la setmana. Però no. Jo, en el col·legi, diríem que vaig ser prou feliç. Deia que sí a tot. Veia que, si creies, la vida era molt fàcil. No es preveia en absolut que dintre meu hi havia una persona que després contínuament diria que no, que no i que no. [Mentre diu això últim, Lluís deixa anar un somriure jove, rebel, picardiós.]

Després del col·legi a Figueres ve la universitat, a Barcelona.

Sí. Jo sempre dic que tinc dues universitats: una és els Setze Jutges; l’altra és l’exili.

Comencem per la primera. Què eren, ben bé, els Setze Jutges? Què es coïa, al voltant d’aquell moviment? Com s’articulava? Qui deia «aquest serà jutge aquell no serà jutge»?

Uf, Joan! Explicar els Setze Jutges amb detall és impossible. No acabaríem mai. Ve des de qüestions de nissagues familiars fins a... Mira: jo crec que és molt difícil matar una cultura; és molt difícil matar un país. Quan un país és viu crea anticossos. I, en aquell moment, davant de la repressió, el país va crear uns anticossos —que no només vam ser la Cançó. Però la Cançó tenia un gran avantatge, i és que era un mitjà de comunicació popular en el qual, a la repressió, li era molt difícil actuar. Tu pots prohibir molt més fàcil un llibre que no que algú canti en una plaça. De més, vàrem trobar l’acolliment per part d’un públic que era delerós de tenir notícies de la seva cultura i la seva llengua. I, així, hi havia una colla d’intel·lectuals. O no: però la majoria d’ells era gent molt preparada. Comencem per un Miquel Porter, que es dedicava a fer cinefòrums a tot Catalunya; Josep Maria Espinàs, que era periodista, novel·lista; Delfí Abella, que era president, em sembla, del Col·legi de Psiquiatres de Barcelona: un personatge; Lluís Serrahima, fill del Maurici Serrahima, ell mateix autor, etcètera, etcètera. I aquesta gent s’adona que en la cançó hi ha una escletxa: hi ha una escletxa on saben que hi haurà repressió, sí. Però diuen: «Podem intentar-ho». I ho intenten. I és un èxit. I el franquisme reacciona molt malament i tard. I reacciona no a la manera francesa (que és llesta i intel·ligent, i reprimeix en nom de la república, de la cultura, de la igualtat, de la fraternitat, etcètera, etcètera), sinó a la manera hispànica (que és, simplement: «¡Hostia!»), eh? És Guzmán el Bueno. Sabeu la història de Guzmán el Bueno? Doncs Guzman el Bueno: «No: no negociem. No mirem res. Mateu-los!»

I com recordes que va anar quallant, el moviment?

La gent comença a saber que hi ha uns cantants com Raimon, com el mateix Espinàs. Després l’Ovidi; el Serrat, amb un èxit multitudinari... I quan va a veure un cantant sap que hi ha un mínim comú denominador de principis ètics i culturals que agermanen. I ens convertim en un fenomen de comunicació. Jo crec que els Setze Jutges tenen aquesta intel·ligència. I encara en tenen una de més maca: i és que hi ha un moment en què, quan ells veuen que ja no són tan necessaris, es retiren. I això ja és chapeau. En un moment determinat, diuen: ja tenim el Serrat, ja tenim el Pi de la Serra, ja tenim el Raimon, ja tenim l’Ovidi, ja tenim la Maria del Mar, etcètera, etcètera. Diuen: «Escolta...»

«Ells», vols dir ara Josep Maria Espinàs, Lluís Serrahima, Delfí Abella... Els ideòlegs sèniors, diríem, del moviment.

Sí, clar. Per cert: també hi havia la Carme Girau. A mi era la que m’agradava. I era valenciana!

Sí. De Simat de Valldigna. Joan Fuster, precisament, va ser qui la va promocionar. I està documentat que va arribar a anar personalment a la casa familiar dels Girau Alonso, a Simat, per mirar de convéncer els seus pares que l’havien de deixar cantar.

Encara me’n recordo de les seves cançons. Però és igual... Quan dic que va ser la universitat és perquè els mateixos Setze Jutges vells varen veure que se’ns havia d’ajudar a la gent jove que podíem funcionar com mitjans de comunicació. Per exemple, fixa’t que darrere de cada cantant hi ha un nom cèlebre de la literatura catalana: Raimon, Espriu; Ovidi, Estellés; jo, Espinàs o Martí i Pol, puc triar. La Maria del Mar, tots! [Riu.] Per què? Perquè la classe intel·lectual d’aquell moment, sobretot els escriptors i poetes, es varen adonar que nosaltres érem unes eines de penetració més importants que ells mateixos, i amb una gran generositat es varen posar al nostre servei. Me’n recordo que vàrem anar al Pere Quart, que era una personalitat impressionant. Al seu costat et quedaves petit, petit, petit, petit. I ens va dir: «I ara! Canta’m el que vulguis, home! M’emborratxa que la gent, si he escrit alguna cosa, ho sàpiga!» M’entens? Era aquesta humilitat! Jo tinc una anècdota meravellosa, i és que...

Conta, conta, conta!

Quan vaig començar a cantar, jo no agradava gens a l’Aurèlia Capmany. Però gens! I ella era crítica de música de La Vanguardia...[Riu.] I em va deixar, en una crítica d’aquestes, esgarrifosa, que... Em vaig quedar així a caseta! [Fa un gest com de gat arropit, escaldat i desvalgut.] I em vaig dir: «Bueno, ja veurem...» I quan vaig fer una cançó —ho explicava sempre, en els recitals— que es deia «La columna», l’Espinàs, que sempre m’ajudava, diu: «Ui! Aquesta la veig molt difícil d’arreglar. Em sembla que jo no podré arreglar-t’ho. Saps qui t’ho sabria arreglar? L’Aurèlia Capmany.» Dic: «Hòstia! Em fotrà fora de casa.» Però no. Vaig trucar a la porta i l’Aurèlia Capmany em va obrir. Em va mirar amb uns ulls que tenia —que suposo que recordeu perfectament. «Passa, nen!» I aquesta humilitat jo no sé si avui és possible. Però a nosaltres ens va servir de molt, perquè vàrem aprendre a preocupar-nos per la qualitat no només del missatge, sinó de la manera d’expressar-nos, etcètera, etcètera, etcètera. I teníem la millor gent del país més o menys disponible per a donar-nos una ajuda, un consell, una correcció. O sigui que: chapeau!

I «La columna» va acabar sent «L’estaca», no? Un veritable himne, traduït a desenes de llengües, i que ha resultat internacionalment simbòlic en moviments d’alliberament cultural i polític: com el del sindicat Solidarność, a Polònia; o com la Revolució del Gessamí, a Tunísia, el 2011; o... Però parlem ara de l’altra universitat, Lluís: l’exili.

En l’exili conec les experiències personals dels exiliats, clar. Quan vas a parlar amb gent de setanta o vuitanta anys, que, a més, t’acullen com si fossis un fill, perquè representes l’últim reprimit del sistema, i t’expliquen la seva vida, i coneixes les famílies, i... Uf! És la meva altra universitat, sí. Li ho dec a un ministre d'Informació, que em va prohibir cantar durant molt de temps. Me’n vaig haver d’anar a França, cinc anys. Més o menys, cinc anys: perquè podies tornar. No és que no pogués venir, sinó que aquí em varen prohibir cantar. Al ministre aquell li he d’agrair l’oportunitat de viure l’obertura cultural d’un París que irradiava vida i cultura pels quatre costats, malgrat que ja vivia el «post Maig del 68». Tu imagina’t: de cop i volta, els llibres prohibits, les pel·lícules prohibides, les obres de teatre que no es veurien mai aquí... Més altres qüestions, com poder veure ballet de qualitat o veure òpera al Garnier. Clar: això per a mi va ser una sort i sempre li ho he d’agrair a aquell imbècil. Em sembla que era el Sánchez Bella: un ministre d’Informació tètric.

Per què va ser, concretament, que et varen prohibir cantar? —vol saber Víctor.

Uix! És molt llarg d’explicar. A mi l’any 1969 em varen convidar a Cuba. I abans de mi va sortir un cantant que es deia De Raymond, i va dir que venia de la Madre Patria, i que «enviava los saludos del Genaralísimo Franco de la patria hermana» i no sé què més. I jo anava darrere, i estava amb el Pablito Milanés i amb Silvio Rodríguez. I els hi vaig demanar uns texans, perquè vaig pensar que anava massa mudat. I quan vaig sortir a l’escenari vaig dir que jo venia de l’última dictadura feixista d’Europa i que, per tant, no estava gens d’acord amb el que havia dit el meu precedent. L’ambaixador es va aixecar. Tot això era televisat a Cuba i a alguns països i... Bah! És igual. Un mullader!

Passem del passat al present. O al passat recent. És molt interessant que parlem de com et decideixes a entrar en la novel·la. Un lector de tota la vida, de sobte, arracona la posició passiva i passa a la posició activa. Això, jo crec que pot ser molt interessant que ho comentes. Com es va fer, com ho vares voler fer? —li planteja Labrado.

Aviam... [Riu.] Jo crec que això ve d’abans. Servidor és com si estigués sempre en una estació de tren, i quan veu un tren bonic hi puja.

Tan senzill! —riem.

Si: tan senzill. Jo no volia ser cantant, no volia haver fet músiques per a pel·lícules, no hauria volgut cantar el rèquiem de Fauré, no volia fer un celler, no volia... Jo què sé! I, en canvi, he fet tot això per ganes de... D’aprendre! Que a mi em sembla el verb humanament més important per a qualsevol persona que tingui ganes de viure la vida d’una certa manera, no? Aprendre. Ho dic perquè sempre hi ha, en tota la meva vida, un element a què jo li dono molt de valor, encara que sembli banal, que és l’atzar. L’atzar: que passi un tren. Jo havia deixat de cantar i estava molt feliç al Senegal, iniciant el gran fracàs de la meva vida, que era passar desapercebut: vaig estar cinc anys preparant-m’ho tot per passar desapercebut. I hi he fracassat absolutament.

Al Senegal com a blanc, devia ser difícil passar desapercebut! —observa Labrado, amb sentit de l’humor marca de la casa.

No, no: allà, encara ara, em diuen Lis.

Lis?

I Llach no saben ni què vol dir, ni... Bé: és igual. El cas és que jo vaig al Senegal, i al Lluís Danés, que és una persona amb qui havia col·laborat sempre, li feia falta un guió. Ell és un personatge molt creatiu, però de cop i volta tenia ganes de seguir una disciplina i treballar amb un guió i això. I em va demanar si li’l volia escriure. Jo tenia un tema, una història molt maca, que és la història dels ulls pintats. De cop i volta començo a escriure. I hi vaig descobrir dues coses: primer, que aprendre a escriure era fabulós; i segon, que m’ho passava pipa! [Riu.] Va ser una gran sorpresa. I després, l’altra cosa és que el llenguatge era totalment nou. O siga, que el que sabia, en teoria, d’haver escrit cançons, no em servia per a res! I això em va atreure molt. I al cap de quinze dies li vaig dir al Lluís Danés: «Escolta: busca’t un guionista, perquè ho he escrit com a novel·la.» Va ser una descoberta absoluta, perquè no en tenia cap intenció. A mi, un mes abans de proposar-me això del guió, algú em diu que jo escriuria —un mes abans, eh?— i m’hagués fotut a riure.

Lluís Llach al Sengal

I, tanmateix, t’has reinventat com a escriptor.

La gran cosa és que escrivint em sento estranyament feliç: calmosament feliç, serenament feliç. I l’altra cosa que he descobert, i que em manté amb ganes de continuar escrivint, és que encara m’agrada més corregir que escriure. I això no sé si ho explica cap psiquiatra: però m’agrada més corregir que escriure. Quan escric, després corregir és com tenir un quadre davant i anar afegint-hi pinzellades petites de colors, matisos, etcètera, etcètera. I així com escriure una novel·la normalment em costa vuit mesos, nou, corregint m’hi puc passar un any, dos anys. És el gran plaer, la fruïció interior... Que jo estava al Senegal i em venien a buscar per anar a veure qualsevol cosa meravellosa, i els hi deia que se n’anessin a fer punyetes: perquè estava molt millor allà, davant de l’ordinador, com un carallot —com un gilipollas... Després, la diferència entre l’escriptura de cançons i l’escriptura de novel·la també em va atraure molt. L’escriptura de cançons, per a mi, era un martiri: perquè jo partia sempre de la música ja feta i, per tant, em trobava amb una mètrica i un ritme i una rima ja pràcticament determinada. I, a més, volia salvar el món! I aleshores havia d’encaixar les paraules per dir allò que volia dir, que era indispensable perquè el món sobrevisqués... [Riu.] De cop i volta, la llibertat de poder estar dues planes descrivint una cadira... Mmmmm. Ho trobava fastuós, no sé per què.

Tu vens de l’èxit i te la jugues. Perquè amb el salt a la novel·la podies haver anat de l’èxit al fracàs. En canvi, jo sé que has triomfat. Perquè en La Veu dels Llibres cada setmana traiem una llibreria, que pot ser de Tortosa o d’Eivissa, de Perpinyà o d’Alacant, amb els vuit llibres més venuts. I quasi totes les setmanes hi està Escac al destí. No ho sé: supose que això ja ho saps. Però, en tot cas, ens alegra des de La Veu dels Llibres dir-t’ho.

Primer, dir-te que això que dius m’afalaga: però no és un document de tenir talent, eh? [Riu.] Jo em sentiria un fracassat si, escrivint correctament —que suposo que és el que faig—, no fos capaç de comunicar sentiments, sensacions i idees. I, per a mi, l’èxit és aquest. No és fer llibres meravellosos —que no sé si estic capacitat per a fer-ne: ni tampoc per a analitzar si ho són o no—, sinó que em trobo gent que s’emociona amb els llibres. I dic: «Doncs alabat sigui Déu Nostre Senyor!»

És que, en literatura, és això: l’èxit és exactament això —assentim, entre rialles—. De tota manera, Lluís, aquests dies que m’estic llegint el teu Escac al destí m’ha desconcertat que, després de tota una vida sentint la teua discografia, la veritat és que no hi sé identificar el mateix jo discursiu que en les cançons. De fet, m’ha sorprés moltíssim trobar-me una novel·la històrica, ambientada en un temps imprecís de l’edat mitjana, i en un regne igualment no identificat... De més a més, amb pegada narrativa, amb intriga i capacitat de seducció argumental. No obstant això, en canvi, sí que hi posaria en relació amb les teues cançons —amb el Llach de sempre, perquè ens entenguem— el tema, que no deixa de ser el del poder: el de l’afany que tots tenim per subordinar l’altre, per sotmetre el veí. Perquè d’això, una mica, em fa l’efecte que va l’Escac al destí, no? Trobe que en això sí que hi ha molt d’aquell adolescent descregut que un dia va començar a dir en un col·legi de Figueres: «No. Potser que ja esta bé de combregar amb les estructures de poder de sempre!» Creus que —per dir-ho a la teua manera— algun dia podrem anar «més lluny de l’avui que ara ens encadena», i que «nus de formes vanes», la civilitat superarà un dia aquest afany absurd del poder pel poder —l’ambició estúpida de voler-nos dominar els uns als altres? Ja ho veus: per allò de «salvar el món», que deies... [Riem, una mica avergonyits per l’ampul·lositat amb què hem formulat la qüestió.]

Fas preguntes una mica complexes, eh? Però miraré de contestar-ho tot. Perquè, sense voler, me n’has fet sis o set... Primer: vaig escriure sobre l’edat mitjana, que desconec absolutament (bé: més o menys) per sortir de la zona de confort. O sigui: allò de pujar al tren no ho dic per dir-ho. Jo havia fet tres llibres explicant coses que, a través de mi mateix —a través dels meus pares, dels amics, de l’exili— havia conegut. Clar: jo hagués pogut continuar estant aquí. Però em vaig dir a mi mateix que, si volia aprendre i volia fer de l’escriptura un exercici personal d’enriquiment, tenia de sortir de la zona de confort. I, aleshores, vaig estar dubtant si feia una novel·la futurista, però dic: «Ai, ai, ai, ai!»... [Riu.] I, en la primera idea, vaig sospesar fer alguna cosa sobre l’Imperi Romà. Com que de petit m’agradaven molt les pel·lícules sobre l’Imperi Romà, dic: «Escolta: això de l’Imperi Romà...» I al final, mirant mirant mirant, i repassant èpoques, vaig veure que el pou de l’edat mitjana és tan profund, tan... Tan fora d’on som ara i d’on érem abans! I l’esfondrament de l’imperi, de la llengua, de la moneda, de l’ordre, dels mitjans de comunicació, de... Tot! Vaig pensar que, allà, les relacions entre el ser humà i el poder devien ser molt interessants. El ser humà, allà, com jugava, enmig de tots els poders?

Del poder de l’espasa i el poder de la creu, no?

Exacte. El poder de l’espasa és molt senzill. És: «Aviam qui la té més llarga», com fem els homes. Perquè és molt masculí, el poder de l’espasa. En canvi, el poder de l’Església és un poder molt més sibil·lí: perquè juga amb factors molt més elaborats, com la ignorància de la gent, el domini de la cultura, la censura de la informació, etcètera, etcètera, etcètera. I m’interessa molt, perquè, també, l’Eudald Solà, el traductor de Kavafis —que era un gran vaticanista—, em va fer entendre que l’Umberto Eco, a banda de la seva meravellosa novel·la i el thriller que ens munten allà [en El nom de la Rosa], ens explica que els famosos ordes religiosos no eren res més que partits polítics especialitzats en el poder religiós. Per això hi havia les persecucions i, de vegades, les matances entre diferents ordes religiosos: perquè en el fons no deixaven de ser partits polítics que miraven d’influir a Roma per impulsar la seva fe. A mi, això em va interessar molt.

Univers (2020)

En aquest sentit, hi ha un personatge que em sembla molt potent en Escac al destí, que és el bisbe. Vaja: és el verí pur! I té el passat que té...

Un fill de puta. Però que és fill de puta perquè era el progre.

Sí, sí. Però, de més a més, hi ha una dimensió humana en ell que sí que em recorda el Lluís Llach de les cançons, precisament per antítesi. L’home està allà, a les portes de la mort, que és ja només os i pelleranca. I encara exhibeix tota l’energia del món per incidir en el poder! Que dius: «De poder, per a què, si saps que ja estàs caneletes acabant?» No sé com dir-ho...

Hi ha dues coses de la novel·la que n’estic molt orgullós. I una és l’última conversa entre l’Orenç i el bisbe. O sigui: aquelles dues pàgines, per a mi, són les que, quan llegeixo, dic: «Hòstia! Això... Això és veritat. És veritat, eh?» [Riu.] Després hi ha una altra en què vaig fruir molt, que és el personatge de la Brilhèta... La noia: la Brilhèta. Perquè des del primer moment, jo ja sé que és el personatge més intel·ligent de la trama. Però clar: tu no ho pots dir, sobretot, quan parles a través dels altres personatges, en l’edat mitjana. I has d’escollir el moment en què un personatge de la novel·la diu: «És que és intel·ligent!» [Riu.] Però sí: el bisbe és un personatge que... [Riu.] A mi em fascina, no? Originàriament ell era el progre: partidari d’aniquilar els estats pontificis, perquè eren un poder material que, d’alguna manera, condicionava el missatge pastoral de l’Església, i feia que els cardenals es tornessin prínceps terrenals i lluitessin entre ells, etcètera, etcètera, etcètera, no? I és per això que se’l fa exiliar. Però ell... El maco és la conversa on diu: «Però jo era un pedant. I, per venjar-me d’aquells carques, he sigut un depravat.» Mes o menys: resumint. I això, a mi... Mmmmmm! Però bé! Per això, per això escric: perquè disfruto escrivint!

L’antítesi d’això del bisbe Esbill supose que és allò d’«arribar nu de formes vanes al gest adust que tot ho acaba», que cantaves en «Alè». Per cert, que el teu disc Astres és de l’any 1986! Em sembla que eres molt precoç, en aquell temps, quan venies a dir allò d’«ara que els meus ulls entreveuen la serenor del meu capvespre». Ja fa 35 anys que entreveus la serenor del capvespre, però... Per acabar, Lluís, la qüestió: com vas de «desigs d’amors, de pobles i de barques»?

El poble el tinc! Eh? I, a més, molt gran: de dotze milions de persones. I segueixo pensant que és el projecte de futur més maco que tenim: la gent.

Amén! [Riem.]

Amén! Escolteu: moltes gràcies per l’interés i per...

No: al contrari. Gràcies a tu: pel teu temps; per l’atenció i la generositat. Quin regal més bonic que ens has fet!

M’ho he passat molt bé ací al solet...

Eh... Sí!

Que vagi bé: adeu.

Vinga! Moltíssimes gràcies. Ah! I sort en la reconstrucció del celler Vall Llach, a Porreres. Que ho sentim moltíssim, això de l’esfondrament, eh?

Ja. Ja... És igual. I, a més, escolta: arruïnar-se quan un és un cantant de protesta és quasi un acte de coherència.

[Riem sorollosament.]

Això ho traurem en l’entrevista: l’acabarem així! Moltes, moltes, moltíssimes gràcies, Lluís!

Adeu!

Adeu!

Adeu. I sort.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací