Gemma Pasqual: “Sempre pense en gran, que petit ja es farà”

per Lourdes Toledo

Gemma Pasqual 

Entrevistes

Gemma Pasqual és una de les poques autores valenciana que ha sabut i pogut fer de l’escriptura el seu ofici i benefici.
Gemma Pasqual és una de les poques autores valenciana que ha sabut i pogut fer de l’escriptura el seu ofici i benefici.

La vida està feta d’una estranya combinació de bifurcacions, línies rectes i inèrcies insalubres. Gemma Pasqual (Almoines, 1967) va decidir un dia agafar una bifurcació que la va dur, contra tot pronòstic i inèrcia, a canviar de vida: informàtica de formació i professió, va passar de combinar xifres i algoritmes per a IBM a inventar i escriure tot tipus d’històries per a joves. Des d’aleshores, fa ja vint-i-cinc anys, escrivint i voltant pel món del llibre, s’ha consolidat com una de les nostres escriptores de literatura infantil i juvenil més reconegudes dins i fora de casa.

Gemma Pasqual ha fet de l’escriptura el seu ofici i benefici, la qual cosa té molt de mèrit, i ha captivat molts joves lectors amb històries heterodoxes, d’arguments contra corrent, to vitalista i efectes colpidors. A més, és una escriptora de les que creu en la veu i en la presència, i per això ha recorregut molts quilòmetres per tal d’apropar els seus llibres als lectors, al professorat, i a altres professionals del sector. Ara que ens hem d’estar quiets a casa per imperatiu vital, quina paradoxa!, aquesta valenciana de somriure generós i gestos contundents no pot dissimular la seua vitalitat desbordant ni darrere de la pantalla que ens ajuda a veure’ns i conversar en la distància. “M’he convertit en una professional de la vida en línia”, em diu, i ho confirme per la naturalitat amb què parlem.

Gemma Pasqual ha guanyat, entre altres guardons, tres vegades el premi Samaruc de novel·la juvenil, el Premi Mallorca de Narrativa Juvenil, i el prestigiós Premi Barcanova, aquest darrer amb Llàgrimes sobre Bagdad, una novel·la que conta la suggeridora història d'una nena iraquiana que veu malbaratat per la guerra el seu somni de ser ballarina clàssica.

Autora d’èxit i popularitat, no ha renunciat mai a una narrativa de combat, altaveu de malestars i desajustos socials, ni a un estil i una llengua polits i exigents, lluny d’una literatura fàcil i comercial. Com ella diu: “els infants i els joves no són lectors de segona divisió, ans el contrari. Són exigents, creatius, inquisitius i imaginatius i, sobretot, si els dones a llegir literatura de qualitat, la valoren”. Gemma sap com enxampar-los i tindre’ls pendents des del títol fins a la darrera línia del relat.

Comanegra (2020)

En tot cas, em queda clar que a Gemma Pasqual no li fan por els canvis ni els reptes, potser per això ha pres ara una altra bifurcació amb Viure perillosament Comanegra (2020), un recull de relats per a públic adult que ha rebut molt bona acollida per la crítica i els lectors, i que, ja en la tercera edició, va ser finalista per al premi Llibreter de Barcelona. I com no podia ser d’una altra manera, ho ha fet arriscant en forma i en essència: retratant en clau de ficció, amb admiració i ironia, unes dones reals que són, en gran mesura, les seues heroïnes particulars. De nou, l’escriptora d’Almoines ha eixit de la seua zona de confort, en aquesta ocasió per a escriure un llibre deliciós, ple de sorpreses que fugen dels tòpics i que amb elegància i un sentit de l’humor confitadíssim col·loca cadascú al seu lloc: tant elles com ells. Potser és sobrer dir quin lloc ocupa cadascú. De vegades la memòria i la literatura fan justícia.

En tot cas, aquesta escriptora de la Safor ha passat moltes hores treballant pel seu país, la seua llengua i per la cultura catalana des de molts àmbits: ha sigut vice-presidenta al País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, vocal del Consell Assessor de la Institució de les lletres Catalanes, membre del PEN Català, patrona de la Fundació Full i de la Fundació Sambori. A més, ha estat vicepresidenta d'Acció Cultural del País Valencià i membre del comitè executiu del CLIJCAT, entre altres dedicacions públiques.

La promoció dels seus llibres, la seua tasca com a divulgadora cultural i assessora editorial, la presència en les aules, entre xiquets i professors, i la feina institucional, l’han duta a viure entre Barcelona, Madrid i València, i a viatjar per Europa a congressos i fires literàries. Són moltes nits d’hotel, nits per a imaginar històries i traçar arguments per on naveguen personatges encesos d’energia, amb aventures o desventures que contar. Siga com vulga, jo ho resumiria dient: Gemma Pasqual viu com escriu, perillosament.

Vosté ha dit alguna vegada que és una escriptora privilegiada, i de fet ho és perquè viu d’escriure i per a escriure. Pocs poden dir el mateix.

Com deia Picasso, les muses t’han d’enxampar treballant. Jo he picat molta pedra i m’he arriscat molt. Fa vint-i-cinc anys que vaig començar a escriure, al principi em vaig donar dos o tres anys de marge, i et puc dir que vaig tenir moments molt difícils, però ja fa uns anys que visc dignament d’escriure. De vegades encara no m’ho crec, que tot haja passat així, com quan em diuen que parle als xiquets del Perú sobre un llibre meu que ells han llegit a escola.

Sempre he escrit en català i he vist els meus llibres traduïts al castellà, o directament a altres llengües, com Llàgrimes sobre Bagdad, que es va traduir primer que res a l’italià. I sí, ser escriptora en català al País Valencià és complicat, però també les dificultats m’han fet créixer i anar més enllà. Jo m’he pres sempre l’escriptura molt professionalment, per a mi no ha estat un hobby, i li he dedicat moltes hores al màrqueting, a la promoció, a parlar amb editors, a tot el procés del llibre. En el meu dia a dia, sovint de matí anava als instituts i als col·legis i de vesprada als clubs de lectura, atenia la premsa, tot allò que li donava visibilitat al meu treball. Ser professional té això, Ferran Torrent també ho sap, ell va popularitzar la literatura en català a través del gènere negre, el policíac, i ho va fer molt bé, tot i que no ha corregut tant com jo. A mi la literatura juvenil m’ha fet no parar, i saps, jo crec en la literatura de gèneres.

De vegades no em puc creure que de la Xènia, entre Xènia, tens un whatsapp, Xènia #KeepCalm i altres títols de la sèrie, ja duem més de 100.000 exemplars venuts, i crec que 25 reedicions. La Xènia és, sense dubte, el meu best seller i Marina, el meu long seller, però et dic que jo m’ho prenc tot amb molta il·lusió, cada vegada que faig un llibre o es reedita, m’ho mire com si fos la primera vegada i hi estic il·lusionadíssima.

A més, a mi la literatura juvenil m’ha donat una projecció brutal. Quan vaig guanyar el Barcanova, amb Llàgrimes sobre Bagdad, i vaig veure el que havia aconseguit, traduir-la a l’italià de seguida i publicar en San Paolo ragazzi, vaig pensar: “has de fer alguna cosa en la teua vida”, i em van ploure propostes per a traduir-la a altres llengües, i mira per on, no ho he fet, perquè no tinc un agent literari que em duga la part internacional i perquè els que trobava volien controlar-ho tot i no em convencien. Alguns amics em diuen que no ho estic fent bé, que podria fer més, guanyar més diners i oportunitats, però com que tot ha anat tan bé i els meus llibres han sigut tan rendibles, mai no m’han tret la son les traduccions, i sincerament, a vegades no done per a més, perquè estar pendent i tractar amb tanta gent et trau molt de temps i energia. Jo ja m’entenc bé així, parlant directament amb els editors que són amics i em compren les propostes que jo els faig. No necessite cap agent literari.

Soc partidària de queixar-me poc i reivindicar-me molt.

Es va convertir en professional de la literatura fa vint anys, en plena època del govern del PP més dur i furibund envers del català i en contra de la cultura en general. Com recorda aquells inicis? Ho va tenir sempre clar?

A veure, de dubtes, n’he tingut sempre. La literatura al País Valencià sempre ha estat prou invisibilitzada, però en aquella època hi havia un govern clarament en contra de les persones que generàvem una cultura en català. Va ser quan van traure la Llei de senyes d’identitat, i van tractar d’invisibilitzar-nos encara més. Autors com Marc Granell, Jaume Pérez Montaner o Isabel Clara-Simó, anaven a per ells. No ho van posar fàcil a ningú. Ens agredien com podien i ens perjudicaven. Potser per a mi, aquest fet d’anar a la contra va ser una empenta i vaig ser molt tossuda, vaig perseverar i vaig obrir-me al mercat català, a pesar de la queixa que sovint escoltem que als autors valencians “no ens volen a Catalunya”. Vaig pensar: a mi sí em voldran i em vaig presentar al premi Barcanova, el vaig guanyar i vaig entrar en el mercat d’allà de ple. La clau està en inventar-se i professionalitzar-se. Jo soc partidària de queixar-me poc i reivindicar-me molt.

També, podríem dir desacomplexar-se.

També va per ahí. Jo vaig treballar uns quants anys per a IBM, i en la mentalitat de la cultura nord-americana –tu ho coneixes bé això– hi ha: perseguir objectius, fites, tenir èxit, ser professional, reivindicar l’èxit i mirar cap a contrades noves.

Cert. A més, si t’equivoques, no ve ningú a dir-te: “Veus! Ja t’ho havia dit”, sinó que et fan una palmadeta a l’esquena i a seguir, perquè el “fracàs” forma part de l’èxit.

Efectivament [riu Gemma amb eixe somriure generós que té]. Sempre cal analitzar què ha passat i tornar a alçar-se perquè no tenim la fórmula de l’èxit i, sobretot, és important no tenir gent tòxica al teu costat, del tipus “Ja t’ho havia dit jo”. [Riem amb ganes].

Posar-se en la pell d’una xiqueta iraquiana, com va fer a Llàgrimes sobre Bagdad, és un repte i un treball delicat, intens i minuciós. En aquella ocasió va triar la primera persona perquè fos la protagonista qui ho contés. Quins són els temes que més li agrada tractar quan escriu per als joves?

Tot va començar perquè vaig veure una notícia en un diari canadenc on eixien unes xiquetes de Bagdad amb un tutú de ballet. Havien avançat la funció de final de curs abans que els bombardejaren. En aquell moment... que poc sabia jo sobre les xiquetes que vivien a Iraq! Potser me les imaginava brutes, mal vestides, i aquella imatge de xiquetes en tutú tan polides em va impactar. I vaig pensar que volia que els meus lectors, quan veieren o escoltaren una notícia sobre Bagdad, pensaren en una persona en concret, amb un nom i una vida, amb qui pogueren empatitzar.

Vivim de manera que ens afecta més una persona morta a Londres per un atemptat que trenta a Bagdad. I això és així. Jo volia apropar els meus lectors a la realitat perquè tot el que passa a la novel·la, al marge de la meua intervenció, és cert. Quan anava a les aules a parlar amb ells, veia que els xiquets volien un altre final per al llibre, i que vivien i sentien molt la història. Estaven enfadats amb la realitat, amb el que havia passat.

La literatura de vegades ens incomoda, ens sacseja moralment, d’altres ens tranquil·litza, ens reconforta. Amb quina de totes aquestes parts es queda?

Els llibres de literatura juvenil et permeten parlar de tot. A Llàgrimes sobre Bagdad parle del dolor dels xiquets en plena guerra d’Iraq, a L’últim vaixell parle de la Guerra Civil espanyola, i ho faig en una mena de novel·la històrica amb format de road movie que ha funcionat molt bé perquè conta la història als joves d’una manera atractiva. En tot cas, són totes dues novel·les molt ben documentades perquè m’agrada molt treballar així, investigue i em documente moltíssim. Les meus novel·les Marina i els llibres de la Xènia són probablement les que més lectors fan. Si he de triar et dic que em quede amb tot, no m’encaselle. De vegades necessite la part més reivindicativa, i de vegades una de més tranquil·la. Per exemple la Xènia està molt còmoda en les xarxes socials, però després en un llibre, Like, parle del control que exerceixen les xarxes socials sobre nosaltres, i això ja incomoda més. En tot cas, jo no sé estar sempre fent el mateix i m’avorreix encasellar-me.

Sovint es considera la literatura juvenil com una literatura menuda, i no és cert, perquè és una literatura que obre moltes portes a molts lectors, i en una literatura com la catalana, això és molt important per a la nostra cultura, tal com ha fet la literatura negra en els països escandinaus, o la Pippi Långstrump de l’escriptora Astrid Lindgren per als suecs. La literatura de gènere obre moltes portes en les literatures anomenades “minoritàries”.

Vosté ha estat i és una escriptora compromesa amb la llengua, amb la societat, amb les causes perdudes o menys afavorides. Ha volgut escriure una literatura que fera pensar, reflexionar?

Jo escric perquè els lectors s’ho passen bé, escric per a entretenir, però alhora m’agrada que els meus llibres facen pensar, i també plorar. Per a mi fer plorar amb una història és tot un èxit. La vida no és blanca o negra, i si ens adrecem als joves, com és el meu cas, encara és més important fer-los pensar i que hi vegen els matisos.

Una activitat que m’agrada fer quan vaig a les aules és preguntar: A qui no li ha agradat el llibre? I que ho expliquen, que ho raonen, que diguen el perquè, què els ha molestat o incomodat, o el que siga. I això és tot un repte! Jo m’ho passe tan bé escrivint!

A mi la literatura em salva de tot, de la pandèmia, de tot! Em pose a escriure i a llegir, perquè ja et dic que em documente a fons, i estic bé. Imagina que per a escriure sobre la Xènia vaig llegir Els ponts de Madison i moltes altres novel·les d’amor. El repte estava en què jo veig l’amor amb els ulls d’adulta i era difícil agafar el to d’una adolescent. A mi m’agrada molt rellegir, de vegades trobe en les segones i terceres lectures una emoció que no hi hagué en un principi. Mercè Rodoreda i Virgina Woolf són dues autores que he rellegit molt, La senyora Dalloway em fascina, aquell moment de la senyora al parc que veu tot allò que va passant, la vida... Anticipant el que vindrà, el seu suïcidi.

Sóc una escriptora d’Almoines i en català que he fet literatura per al món.

Gemma, fa uns dies vaig llegir una novel·la juvenil francesa, La Cache de Thierry Roberrech, i em va sorprendre la manera com l’autor planteja un dilema ètic importantíssim en veu d’una jove de catorze anys, amb senzillesa, però amb molta força. Vosté ha dit en alguna ocasió que "els xiquets tenen uns interessos i unes inquietuds que nosaltres no podem ni sospitar.” Potser tendim a menystenir la seua capacitat d’entendre i de respondre ?

Sí, i tant. A veure, jo no faig una literatura política, faig pensar i reflexionar sobre valors, i per això escric literatura social, perquè el món està injustament repartit, o literatura sobre feminisme, perquè m’agrada empoderar les dones. I si no parle de política, no és per autocensura, sinó perquè pense que cal deixar els joves traure les seues conclusions. Amb els meus llibres jo els done eines i pistes per a pensar el món, i quan vaig a les aules dialoguem i debatem. El diàleg i el debat són la base de la democràcia i la llibertat.

Els joves veuen les injustícies en carn i ossos, més directament que els adults. No veuen els motius, el que volen és que això tan lleig no passe i punt. Ells confien en els adults perquè els hi hem ensenyat, a confiar, i ací és on els fallem, perquè els adults ho emmascaren tot, i per a ells té més força si els ho conta un igual, per exemple, una xiqueta de 14 anys, pel que hem dit abans. Un jove que veu que el món falla, que hi ha tanta injustícia, l’impacta molt, perquè no poden imaginar que el seu món, com ha passat ara amb la pandèmia, es destruirà. Aquesta és la generació de joves més informada, i potser en tenim una imatge distorsionada perquè als joves sí els interessa allò que passa al món. Els interessa saber sobre el racisme, sobre la Guerra Civil, comprendre el món, en general.

Pensar en el públic juvenil no significa pensar en fer coses simples, veritat? Escriure per a xiquets no és sinònim d’escriure facilet, vosté ja m’entén...

Pense que tendim a sobreprotegir-los, i quan més els protegim, més els infantilitzem. Nosaltres no hem d’evitar que els xiquets i els joves caiguen, sinó ajudar-los a alçar-se. I saber que tenen tot el dret a equivocar-se i a canviar d’opinió. De vegades no els escoltem, no volem saber la seua opinió, i ens equivoquem quan generalitzem en parlar de la joventut. Quan vas a les aules veus que hi ha tot tipus de realitat: els que dormen calentets i els que no saben si soparan, però de vegades nosaltres només veiem la cara VIP. Però els joves s’han mobilitzat darrerament, fa poc, a causa del canvi climàtic; són els joves els que hi han estat més presents, o en les protestes als Estats Units per la mort de l’afroamericà George Floyd, o ací fa uns anys durant la Primavera Valenciana. Crec que hem d’apostar més pels joves i educar-los millor. Són molt empàtics, i nosaltres a voltes som injustos amb ells.

Hi ha qui dóna per descomptat que en la literatura juvenil el llenguatge ha de ser més senzill, que l’estil siga fàcil de copsar. En canvi, crec que podem esperar més dels lectors si els oferim més i millor.

De simplicitat, poca. Jo tarde anys a fer els meus llibres! El llenguatge en la Literatura Infantil i Juvenil s’ha d’adequar a l’edat, però això no vol dir que siga simple. Estic en contra que es facen els llibres amb poc de vocabulari, o amb un vocabulari empobrit. El més important és que les històries tinguen ritme i que els temes atraguen els lectors. El professorat ha passat de demanar llibres sobre temes concrets, a demanar llibres que interessen als estudiants, parlen del que parlen. Simplificar no té sentit. Si els agraden cançons i pel·lícules del món adult, no podem fer llibres simplets amb els quals no se senten identificats. No té cap sentit. Ens hem d’obsessionar menys pels temes que tracten els llibres i partir de la base que el més important és que siga bona literatura. De vegades quan es parla de la literatura juvenil es parla com d’un ingredient de llibre de text, i no té per què ser així.

¿I quins serien els ingredients d’una literatura juvenil de qualitat?

Ha de ser trencadora i irreverent, però sobretot, ha de ser literatura.

¿Coneix Quan un toca el dos d’Anna-Greta Winberg, publicat per L’Altra Editorial?

No

Doncs li la recomane. He llegit pocs llibres que transmeten amb tanta senzillesa i encert el desajust emocional que significa un divorci, i tot està contant en veu d’una adolescent. És un llibre que fa goig llegir, no importa l’edat que tingues, i crec que els lectors joves que ensopeguen amb ell hi trobaran acompanyament, solidesa, de tot una mica, fins i tot moltes respostes que ni els pares els hi poden donar.

Ja ho comentàvem abans, quan els joves conten les històries, o fem que les conten, sovint té un efecte colpidor, molt més gran que si les conten els adults.

Fem un salt ara i parlem del seu primer llibre dirigit a lectors adults: Viure perillosament, un conjunt de relats on parla de dones que, com vostè ha dit, es reivindiquen per elles mateixes. Es pot ser dona i no viure perillosament?

No. Com tampoc es pot ser escriptora valenciana en català i no viure perillosament. Les dones viuen perillosament perquè pateixen maltractaments, les maten, treballen sota un sostre de vidre que costa traspassar, pateixen desigualtats. Fins i tot dins de l’exèrcit, les violen els propis companys. Tornant als lectors adults, en el meu cas començar a escriure literatura per a lectors adults no m’ha marcat molt, en el sentit que no sent que haja donat cap pas, he continuat escrivint i poc més. De fet, com que escric des de fa vint-cinc anys ara tinc lectors que ja són adults.

En tot cas, ha escrit un conjunt de relats arriscats, sorprenents, una mena de retrats novel·lats tocats d’humor, un buquet d’històries que fan justícia a les dones a través de certes dones. La literatura catalana té una gran tradició d’escriptors contistes, i tanmateix, hi ha certa tendència a menystenir el gènere davant de la novel·la. S’equivoquen els editors?

Doncs et diré que per a mi el conte, el relat, és el gènere més difícil perquè en un espai breu has de dir molt i t’hi has d’esforçar encara més. A mi m’agrada creure que aquesta tendència està canviant. A més, vivim en el món dels tuits, de les pantalles i ací encaixa bé el conte perquè pots passar ràpidament d’un conte a un altre i no perdre el fil.

Darrere de Viure perillosament hi ha molt de treball, documentació, lectures... Sospite que és un llibre d’un procés llarg i elaborat. Què li van fer triar aquestes dones i no pas unes altres?

Va ser una feinada, però un plaer també. Llegir i rellegir ara totes aquestes autores per a documentar-me’n ha estat un gran aprenentatge. En realitat tot va sorgir un dia què estava sopant amb l’escriptora i amiga Núria Cadenes, i com que a totes dues ens agrada molt Mercè Rodoreda, Núria em va dir: “Gemma, has de fer un llibre sobre Rodoreda”. M’ho deia sovint, i jo tenia en ment allò que havia escrit la Pessarrodona en Donasses, i en tornar a casa vaig començar a escriure un conte amb la Rodoreda com a protagonista, “La carta estripada”, i després vingué un relat sobre Virginia Woolf, i un altre dedicat a Víctor Català.

Anava fent i sumant i m’agradava molt, ho passava bé, i mentrestant, ho compaginava amb altres llibres, jo sempre duc dos llibres alhora, un l’escric i l’altre el projecte, l’investigue i m’hi documente... El cas és que a mesura que llegia escriptores, em donava bagatge com a escriptora, pistes i eines per a escriure els relats. Anava escodrinyant-les perquè volia fer els contes a la manera de cadascuna. Et puc dir que la que més em va costar va ser Isabel de Villena, però per sort Carme Gregori em va ajudar i orientar molt bé.

La meua intenció no era crear cap cànon, sinó parlar de dones que havien escrit i viscut com volien. En general parlava de dones que havien mort feia temps, excepte la Maria Aurèlia Capmany. El problema va venir en arribar el moment de publicar, d’un costat Barcanova volia publicar-me’l, però em van aconsellar que saltara a una editorial d’adults, i en aquell moment em va entrar el pànic perquè fins ara ningú m’ha dit mai que no, i vaig pensar: I si em diuen que no? Tenia cert temor a una possible frustració. I la Núria Cadenes em va insistir per tal que parlara amb Comanegra. I jo vinga afegir dones al llibre abans d’atrevir-me a trucar-los, fins que em van contactar ells mateixos. I mira, ara ja han tret la traducció al castellà i en català anem per la tercera edició. I això que aquest ha sigut un llibre confinat, dels que van nàixer poc abans del confinament.

Aquestes vides “reinventades” traspuen una admiració, un reconeixement sincer davant de la confiança que van demostrar aquestes dones en elles mateixes, quan ningú més hi confiava. Quan vosté va decidir ser escriptora, va trobar recolzament i confiança o sentia que saltava al buit?

Jo sempre em defense amb la meua feina. És clar que vivim en un món d’homes on hi ha gent que fa tap i no vol que l’espai es repartisca, però jo vaig per les dreceres del costat, no vaig per on va tothom. Alguns em deien: “has posat la Rodoreda al costat de Virginia Woolf”!

I per què no?

Doncs el mateix pensava jo! Per quina regla o raó no poden anar juntes? La base és la naturalitat i fer les coses sense complexos.

La literatura juvenil ha de ser trencadora i irreverent, però sobretot, ha de ser literatura.

Vivim un moment en què per primera vegada tres generacions d’escriptors conviuen a casa nostra en el món de la cultura i la literatura pensada i feta en català. Com a escriptora, i com a vice-presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al País Valencià, com ho veu vostè?

La meua carrera literària és diferent de la meua vida d’activista. La base és escriure amb naturalitat i excel·lència, faces literatura juvenil, novel·la negra, o el que siga. També t’haig de dir que no “ens deixen” escriure sobre tots els temes. La inèrcia i el políticament correcte ens ha dut a viure una època difícil en què hi ha molta censura i autocensura. Jo, una escriptora d’Almoines i en català, he fet literatura per al món, i sempre pense en gran, que petit ja es farà. Em crec les meues idees: fer una literatura des de la normalitat, però excel·lent, i aquesta és la nostra responsabilitat com a escriptors. I no podem escriure bé si no llegim molt. Els nostres referents, a més dels nostres autors i autores, han de ser internacionals. Jo tinc la sort d’escriure sobre el que vull, en part, perquè sóc irreverent, m’agrada viure perillosament, i no m’importa eixir de la meua zona de confort, però sé que hi ha gent censurada i gent que s’autocensura per por a allò que diran en la premsa. Ara i ací tenim el casos dels cantants Pablo Hasel o Valtònyc o de l’actor Willy Toledo. Vivim moments difícils per a la creació per falta de la llibertat d’expressió, i això coarta la creativitat. I clar, a França, per exemple, quan s’ataca la llibertat d’expressió hi ha una resposta col·lectiva, com va passar en el cas del Charli Hebdo però ací ningú ha dit res. Jo no he sentit ni un Serrat ni un Sabina alçant la veu pel tema de Pablo Hasel.

Vosté és una valenciana a qui se li han obert les portes de Barcelona, però no sempre ocorre. Potser encara estem lluny de la reciprocitat en molts aspectes.

No encaixen les peces. Per a començar no tenim una Conselleria de Cultura, i això es nota. Necessitem millors infraestructures i pressupostos. Tampoc estem, els valencians, dins de l’Institut Ramon Llull, que era una de les promeses del govern del Botànic, i això es nota, hi ha una manca de projecció, de visibilitat. Ens falten mitjans de comunicació, es gasten més diners en traduir alguns mitjans de comunicació que en crear-ne de producció pròpia. No hi ha reciprocitat per poder veure TV3, o mira ara mateix els problemes que està tenint el diari La Veu. I és clar que hi ha hagut un gran canvi, perquè abans teníem polítiques d’incultura, però ens perjudica la falta d’una política cultural clara, de pressupostos més substanciosos i crec que ja fem tard, perquè anem per la segona legislatura del Botànic, i veig passar els anys i tot són pedaços.

Em sembla que aquest govern no, no ha cobert les expectatives de la gent perquè no ha complit certes promeses o no ho han intentat suficientment. I a pesar d’això, els autors valencians publiquem més que mai i sobrevivim. Sé que en aquest terreny de la cultura i de la creació, ser valenciana és un handicap. Si jo visquera a Barcelona em resultaria més fàcil, però no crec que viure i treballar des de València siga un entrebanc. Els escriptors que escriuen en castellà o en anglés tampoc no ho tenen fàcil, és un problema internacional. Escriure bé reclama temps, dedicació, investigar, documentar-se, l’èxit ve de treballar i treballar, de fer literatura de qualitat.

Vosté ha treballat insistentment en el foment de la lectura. No li sembla que la literatura vista com una assignatura és una mena de certificat de defunció literari. Al capdavall, la literatura és una experiència personal, una camí que tracem i una aventura que vivim de manera personal amb ressons col·lectius. Per què es perpetua encara avui aquesta manera d’ensenyar literatura?

Potser no estem emprant bé la literatura. Però en tot cas, no són els docents els responsables, són les polítiques. L’escola necessita recursos, ho estem veient sobretot ara amb la pandèmia. Necessitem introduir la lectura a l’escola com una dedicació i un temps diari, algunes escoles ja ho fan, així com llegir en veu alta perquè hem perdut l’oralitat, i és molt important, a mi la meua mare m’explicava moltes històries. Però també és clau donar temps per a llegir en silenci, o en petits grups, quantes més hores de lectura, millor. Al món anglosaxó, en les presentacions de llibres els autors lligen al públic fragments del seu llibre, Dickens ja ho feia, i de vegades la gent fins i tot paga per anar al teatre a escoltar els escriptors favorits llegint la seua obra.

És clar que aquesta feina per la lectura s’ha de fer no només a l’escola, igualment a casa, però també des dels mitjans de comunicació, la publicitat, el cinema, jo no veig cap referent, ni esportista, ni cantant, ni cap tipus d’artista que isca a les pantalles llegint o parlant de llibres. La literatura s’ha de posar de moda i la gent no incorpora eixos referents perquè la societat tampoc no els ofereix. Cal posar de moda la cultura i en especial la literatura. Em ve ara una idea al cap, els nord-americans van crear l’hàbit de menjar cereals per al desdejuni perquè en tenien un excedent en la seua agricultura, així de senzill. Això ens ensenya que les tendències es poden crear. Però es necessiten eines: un pla a les aules, biblioteques d’aula, que als docents els arriben les novetats editorials, mitjans de comunicació on es parle de llibres, i no només en programes avorrits a altes hores de la matinada. Els llibres han d’estar presents en tots els programes i també en la premsa, i no només en els suplements de cultura. A vegades ocorre que només tenen presència pública els escriptors mediàtics, que de vegades no són ni escriptors, sinó personatges mediàtics.

Els professors de literatura de vegades parlen de quant els costa connectar amb els alumnes i motivar-los per a llegir. Però clar, amb manuals avorrits, on no hi ha a penes autores, plens de cronologies, etapes, generacions i llistes d’autors... Tot això tira de tos! Què els diria vostè a aquests professors?

Jo crec que els professors fan una grandíssima tasca, i és anecdòtic els que no. Sense anar més lluny, a València tenim el cas d’Anna Gascon que ha dedicat molt de temps seu, que no tocava, a motivar els estudiants amb la lectura. Mira, jo que sóc una autora amb molts centres educatius visitats, sé que els adolescents es queixen i que si se’ls obliga a fer res, es posaran a la contra, i que l’abandonament escolar és alt i un problema greu. Crec que la clau està en formar bé el professorat, oferir-los recursos, bones biblioteques d’aula, que els arriben llibres a ells i al centre, i per a això calen polítiques culturals que acompanyen, perquè no es poden improvisar.

I no podem oblidar que, en la majoria de casos, els professors estan desdoblats en l’ensenyament de llengua i de literatura i treballen en sessions curtes de 45 minuts. Hem anat avançant, des de fa un temps tenim el Pla de Foment de la Lectura, i cada centre l’aplica, però hem de tenir clar que la lectura és anar pujant una escala, i molts estudiants arriben a l’ESO que no han pujat ni els primers graons. Un altre aspecte a tenir en compte és que cadascú de nosaltres té un llibre clau que ens obri les portes a la lectura, i normalment donem el mateix llibre a llegir a vint-i-cinc o trenta alumnes. Ens caldria més flexibilitat i, ho dic de nou, tenir bones biblioteques d’aula. En alguns centres educatius la lectura ja s’està tractant en tallers i racons de lectura i estan fent passes importants, però no són suficients. En tot cas, no podem deixar-ho tot en mans de l’escola, sinó que la societat i els referents que els arriben als joves a diari també els haurien d’acompanyar i ajudar i a ser cultes i bons lectors.

 

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací