Conversa amb Silvestre Vilaplana

per Joan Borja

Silvestre Vilaplana 

Entrevistes

Silvestre Vilaplana
Silvestre Vilaplana

Ho ataquem, si et sembla bé, Silvestre.

Si, sí, sí. Clar. D’acord.

M’agrada començar les entrevistes —ja ho veus— demanant records d’infantesa. És una manera de posar-li un embolcall de tendresa a la conversa. Diuen que així la personalitat entrevistada deixa entreveure la part més toveta del caràcter. El cas: com hem d’imaginar el xiquet que un dia va ser Silvestre Vilaplana? Ço és: com era la «criatura dolcíssima» de la foto que fas servir en el perfil de WhatsApp (que eres tu, de menut, supose, no)? [Somriem i piquem l’ullet percaçant connivències.]

Sí. M’has pillat. Tenia quatre o cinc anys, en aquesta foto.

I com hem d’imaginar aquell Silvestre Vilaplana de quatre o cinc anys que ara ens mira des de la foto?

De tan petit no me’n recorde com era. Però aquesta foto em fa gràcia per a demostrar que alguna volta vaig tindre cabells... [Riu.] Jo he sigut sempre un xiquet molt timidet i molt tranquil·let. Molt de llegir a casa i aquelles coses. Molt de família. Físicament, si us mostre fotos de la infantesa, no em reconeixeríeu: perquè jo era un xiquet grosset, molt grosset! Poc donat a l’exercici físic i més lliurat a la lectura que a cap altra cosa. Molt diferent de com soc ara, que sempre estic corrent, o jugant al futbol, o anant al gimnàs.

La infantesa a Alcoi, entenc, no?

Sí. Jo he viscut sempre a Alcoi, de fet. L’única temporada que vaig estar fora va ser quan vaig estar estudiant Filologia, a Alacant. Soc d’Alcoi. I sempre he volgut viure ací. Perquè ja saps que la gent d’Alcoi tenim aquest puntet: que o estem a Alcoi o no estem contents. Tota la família, tota la nostra gent està ací.

I a quin lloc de la ciutat et vas criar?

Mira: curiosament jo visc, ara mateix, a... No sé: uns dos-cents metres de la casa on vivia quan era petit. No m’he mogut d’ací, del barri de Santa Rosa. I d’ací no eixiria. Això no vol dir que no viatge amunt i avall. Però aquest etern retorn a casa m’agrada. Em sent còmode amb el meu espai de confort, que és Alcoi.

Santa Rosa, Alcoi

Una cosa —intervé Víctor Labrado, que també juga el joc de l’entrevista—: en quin any eres nascut?

Jo soc del seixanta-nou. Soc del baby boom aquell: classes amb cinquanta alumnes. I tot homes, ja t’ho pots pensar.

I a quina escola vas anar?

A Sant Roc. No era una escola de capellans. Era un col·le religiós, però només hi havia un capellà. Després vaig anar al Pare Victòria, que és l’Institut més canyero d’Alcoi.

I a l’escola, com era la situació lingüística? Parlàveu valencià? —s’interessa Víctor.

Dins de classe, a l’escola, era tot en castellà. De fet, la primera classe que vaig tindre en valencià (la primera volta que em vaig adonar que això del valencià podia funcionar com a llengua de cultura), va ser ja a l’Institut, l’any 1983. Abans no n’havíem tingut mai de la vida, de classes de valencià. Sí que és cert que nosaltres, els companys, la majoria ens parlàvem en valencià. Però, fins i tot, molts dels amiguets que eren de la nostra classe, ens parlàvem en castellà: perquè és el que ens ensenyaven. Tinc una anècdota que és molt eloqüent, sobre això. Vegem... Els de meua colla ens parlàvem tots en valencià. I érem dos que anàvem junts a la mateixa classe. I quan ell i jo ens miràvem teníem tendència a parlar-nos en castellà: per aquella cosa, aquella opressió de la situació sociolingüística. L’àmbit d’ús de l’oficialitat escolar influïa i condicionava, fins i tot, l’àmbit d’ús de la comunicació col·loquial interpersonal! El poder que té l’escola, en el meu cas, era evident. Això sí: una volta a l’Institut vaig tindre la sort que em van tocar molts bons professors. Josep Sou, el poeta, supose que sabeu qui és...

Sí, sí: clar!

Va ser el meu primer profe de tots. Era un mestre fantàstic. Ja et dic: vaig tindre uns mestres fantàstics, que em van encantar. I això és molt important quan eres un adolescent i t’adones que parles d’una manera que no saps escriure: aquella cosa que ens va passar a tanta gent! És gros, no saber passar a grafies els teus pensaments!

I com recordes aquelles primeres classes en valencià, en aquell moment històric en què, de la mà de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la llengua pròpia del país comença a entrar a les aules?

Era una cosa molt xocant. De fet, alguns pares protestaven. Te’n conte una molt bona, sobre això dels inicis de la llengua: perquè veges que —com ara, sembla que les coses no han canviat molt!— tot allò que tenia a veure amb el valencià era molt escandalós.

Conta, conta, conta!

El primer any ens van posar per a llegir Els cucs de seda, de Joan Francesc Mira. Ho coneixeu, no?

Sí, home: i tant! Va ser Premi Andròmina, dels Octubre, l’any 1974.

Exacte... Doncs mira: a Alcoi hi havia dos instituts, que eren el Pare Victòria (que era l’institut vell) i l’Andreu Sempere (que era el nou, diríem). I els dos centres, en el mateix curs, es veu que es van posar d’acord i ens van voler fer llegir el mateix llibre: Els cucs de seda. Recorde la portada, amb una papallona roseta i tot això... La qüestió és que tots els alumnes ens vam comprar aquell llibre i el vam començar a llegir. Però es veu que, en l’altre institut, a algun pare se li va acudir llegir allò, no? I va dir que aquell llibre era un escàndol! Que no podia ser: que era una poca vergonya que el feren llegir a xiquets de catorze anys. Que els contes eren molt marranos i etcètera. I els pares van pressionar perquè retiraren el llibre. En l’Andreu Sempere, al final, el varen llevar. Els pares del Pare Victòria, alguns, també van protestar i van fer pressió, però els mestres no els varen fer cas i el van mantenir. Resultat? Que, de resultes d’això, tots els alumnes de tot Alcoi es varen llegir el llibre Joan Francesc Mira, Els cucs de seda. Tots!

Lògic! El delit prohibit és un màrqueting no falla mai! [Riem.]

Però encara et diré més... Nosaltres tenim una colla d’amics que encara ara ens ajuntem un parell de voltes a l’any per dinar. I saps aquell moment que ja ens hem fet dos copes i tot això? Doncs sempre hi ha algú que recita de memòria els fragments més guarros d’Els cucs de seda! «Que la Carmeta s’ha fet puta, i ara ho fa amb tots. Per un duro» i tot el rotllo... [Riu.] Imagina-t’ho! El poder que té a voltes la literatura!

Joan Francesc Mira mai no s’hauria pensat que arribaria a ser un clàssic de la pornografia valenciana! —sospesa Labrado, exhibint el bon humor habitual.

Un dia, si tinc ocasió, li ho contaré —apunta Silvestre quan parem de riure—. Tot Alcoi se’l va llegir! Tot! Traficàvem amb el llibre! Quan vam acabar el passàvem als amics de l’altre institut, perquè se’l llegiren. Va ser fantàstic.

Per cert: parlant d’Alcoi... «Alcoi, París, Nova York», no? Què dimontres ha passat —i passa— a Alcoi? Per què, amb permís de la Florència valenciana que és Sueca, Alcoi sempre ha funcionat com una espècie de capital literària —si més no per la densitat d’autores i autors? Ostres! És que vas al carrer Sant Nicolau, alces una pedra, i davall t’apareixen quatre o cinc novel·listes, tres o quatre assagistes i un parell de poetes! [Riem.] Joan Valls, Jordi Valor i Serra, Isabel-Clara Simó, Francesc Gisbert, Ovidi Montllor, Manel Rodríguez Castelló, Anna Miró, Eugeni Reig, Francesc Pou, Jordi Tormo, Antoni Belda, Roman de la Calle, M. Àngels Francés, Jordi Peidro, Natàlia Gisbert, Josep Lluís Santonja, Lirios Bou, Sílvia Colomer, Carles Cortés, Jordi Raül Verdú, Josep Sou, Jordi Botella, Llúcia Martín, Àngel Lluís Ferrando, Josep Cortés, Jordi Antolí, Mercè Climent... María Santíssima! I segur que me’n deixe un grapat. Això no deu ser producte de la casualitat, no?

No. No és casualitat. Hi ha tradició, eh? I això és important: tenim el camí obert. Tu coneixes molt bé Alcoi i saps que ací sempre hi ha hagut un cert ambient cultural: de teatre, de pintura, de música... A més, saps què passa? Que jo crec que a Alcoi, a banda de tenir aquesta tradició, damunt és que ens ho creiem. Vull dir, que tenim aquell punt de dir: «D’acord. Ací fem cultura!» Parles alguna volta amb algú i et diu: «Alcoi és una gran capital cultural.» Sabem que és mentida, no? Però ens agrada dir-nos-ho! [Riu amb un deix de picardia.] I això ens genera aquella sensació de dir: «És possible!» És possible estar en una ciutat enmig de les muntanyes i fer teatre, i fer cinema, i fer música, i ser artista, i fer discos, i fer llibres, i anar a Nova York, i estar on siga... I saps què passa? Que tenim aquest incentiu. De fet, ací a Alcoi, jo ara estic en la Comissió de Cultura, i resulta que tenim problemes per a enquadrar els actes de la programació mensual. Potser en una setmana es presenten tres o quatre llibres. Jo no sé si els llig ningú, eh? [Riu.] Però es publiquen un muntó de llibres, es fan un muntó d’actes i... Xe! Ens agrada, ens agrada això; ens agrada poder dir-vos a vosaltres: «És que a Alcoi fem aquestes coses!» [Riu. I riem.] En tenim el costum. Hi ha territoris on ixen bons futbolistes, o bons cuiners, no? Doncs ací tenim gent a qui li agrada la cultura. I una cosa molt important: ens portem tots molt bé. Hi ha certa solidaritat entre nosaltres. Estem en grups. Ens donem suport. Ens felicitem quan algú guanya un premi. Ens alegrem molt. Anem a les presentacions d’uns i altres...

Si és com tu dius —no s’està d’apuntar, Victor— haurem de nomenar Alcoi «la Gran Excepció Valenciana»! [Riem.]

Però és veritat. Pregunta-ho, si vols: tenim molt bona relació. És cert que tenim molt bon rotllo. Tu ho saps, Joan: fer un llibre costa molt. Treballar en aquest món de la literatura i de la cultura costa molt. I si algú fa un llibre... Ostris! Què menys que donar-li suport i ajudar-lo? Perquè tu has estat en la mateixa situació i t’ha costat molt, no?

Bromera (2011)

Es nota que projectes una percepció molt amable sobre les coses. Sobre això hi ha una pregunta que necessite fer-te. Vegem... Tu eres la viva imatge del pacifisme i la tendresa. I, en canvi, aquesta bonhomia i aquesta sensibilitat que transmets en la distància curta —aquesta aurèola rosa que sembla que t’embolcalla, i que ara mateix acabes de demostrar—, va i, quan et poses a escriure, es converteix en una truculència de got i navaixa, de sang i fetge, de crims i morts: de violència galopant, colpidora i punyent, que potser es contradiu una mica amb el caràcter afable i amatent que personalment projectes. Tu sabràs, per dins, com és la cosa, eh? [Riem.] Però des de fora fa l’efecte que, entre la bona personeta quotidiana i l’escriptor mordaç i incisiu hi ha com una mena d’esquizofrènia, o de bipolaritat, o de desdoblament inquietant de la personalitat. [Riem.]

No sé què dir-te.... [Riu, també ell.] Jo intente ser bona persona, igual que tot el món, supose, no? Però sí que és cert que, quan em pose a escriure, m’agrada matar i crear històries d’això que dius: «de sang i fetge». M’ho passe bé. No ho sé: jo soc una persona tranquil·la i estic molt bé amb els alumnes, i amb els amics, i amb la família. Però quan arribe a casa, mate. Sempre dic: comenceu a preocupar-vos el dia que no mate literàriament. Perquè potser aquesta energia haurà d’eixir per un altre costat... [Riem.]

Que bona!

Però és que no és això, només. És que... Saps què passa? Que després de tot, hi ha un gènere. Moltes voltes he fet novel·la negra o he fet novel·la històrica. Són etapes. Durant uns anys vaig fer molta literatura històrica; ara estic fent més novel·la negra. No ho sé: supose que això depén de l’estat d’ànim. Potser quan faig literatura històrica intente rescatar personatges que m’ajuden a reconéixer-me millor. Ara és que necessite, d’una certa manera, explicar o explicar-me en quin món vivim i quines circumstància hi ha, i potser l’única venjança que ens queda —l’única manera de contar la realitat— és a través de la novel·la negra, perquè la cosa està molt malament. Però no és un element que em plantege d’entrada. Simplement respon a allò que t’apeteix en un determinat moment. Perquè tu saps que, quan fas una novel·la, estàs durant mesos o anys darrere d’ella i, és una cosa que t’enganxa i que t’atrau molt, o no eixirà bé. T’hi ha de moure la passió: si no, no funciona. I clar: tant en la novel·la històrica com en la novel·la negra he hagut de matar. I el tema és —ho he dit més d’una vegada...— que escrivint és molt xulo matar: és molt divertit matar! [Continuem rient.] Escriure i assassinar algú és una cosa molt relaxant, també.

Xe, xe, xe! [Esclatem en rialles, definitivament.]

Sí, sí, sí. Diguem que, en certa manera, els teus actants, els teus perotets, el teus personatges canalitzen tota la ràbia que pugues tenir: tota la mala llet. Hi ha escriptors que et diran que no: mentiran! Tots, d’una manera o una altra, hem utilitzat el nostres personatges com a espill de persones que coneixem. Entén-me: no totes les persones que matem en els llibres són realment persones que ens cauen malament. Però sí que és cert que la literatura permet aquests luxes: igual que pots seduir literàriament la persona que saps que mai no seduiràs d’una altra manera —i això ja ho vaig descobrir quan tenia catorze anys...—, també pots matar una persona que en situació normal no mataries. Entén-me... Pots carregar-te, en la ficció, tota una colla de cabrons que, en situacions normals, no et pots carregar.

Però!

I és de veres que funciona així: la literatura, en certa manera, també és teràpia, no? Els autors som uns mentiders. Tots ho sabem. Inventem, manipulem la realitat per fer-la encaixar amb els nostres interessos. Les vides que utilitzem, encara que siguen vides reals, les ficcionem. Perquè les vides reals, moltes vegades, no tenen aquest punt d’interés literari que atrau al lector. Mira: quan féiem poemes d’amor als catorze o quinze anys, el que féiem era traure de dins nostre aquella frustració, aquells desitjos que fins aleshores no havíem tingut i que començàvem a deixar eixir fent versets d’amor. Jo vaig començar així: fent poemetes d’amor. I quan els feia? Doncs mira: en feia quan m’agradava una xica i quan m’abandonava. Mentrestant, mentre estava amb ella i estava feliç, no escrivia. Funciona així: proves d’aportar al món literari i cultural, o a través d’uns personatges, allò que sents. Jo, normalment, en situacions normals, no mataria ningú. Ara: sí que és cert que, si fas una novel·la negra, et veus obligat a matar. I ja que has de matar, millor fer-ho disfrutant! [No ens estem de tornar a riure sorollosament, a tres veus.] Ja ho veus: els escriptors ens podem permetre viure aquesta doble o triple vida, de manera que et situes en un personatge, i jugues amb ell, i busques psicològicament com treballar-lo, etcètera, etcètera, etcètera.

Comprenc.

Jo me’n recorde una volta, fent una novel·la, El quadern de les vides perdudes, que estava en un fragment d’un psicòpata que mata xiquetes i les talla a trossos. Era una escena molt bèstia. A mi em costava molt de fer. I mentre l’estava escrivint va entrar al despatx la meua filla, que era molt xicotiua aleshores: «Papa, vine a jugar!» I tanque l’ordinador i me’n vaig amb ella a jugar. I mentre hi jugava vaig pensar: «Mira! Fa cinc minuts estava tallant a trossos una xiqueta i ara estic jugant ací, amb perotets, amb la meua filla.» Vivim moltes vides, els escriptors: la nostra, la que ens inventem, i algunes que llegim dels altres.

Des de la primeria has conjugat una novel·lística de trama, d’intriga, d’argument, d’acció —una novel·lística amb girs narratius continus, es podria dir—, amb el conreu de la poesia. Sempre he tingut la sensació que, entre els qui fan obres d’estil, centrades més en l’estètica de la prosa que no en l’arquitectura argumental, encara encara pot ser freqüent que temptegen també la poesia. Però entre els novel·listes de trama argumental, com tu, no és gens habitual. Vull dir: un Josep Piera, posem per cas, és normal que conjugue prosa i poesia; un Ferran Torrent, en canvi, costa molt més d’imaginar com a poeta. I, tanmateix, tu, que eres clarament un novel·lista de trames argumentals, has publicat també un xorro de poemaris, durant molts anys, i amb una bona collita de premis: L’alè del temps (1998), La senda de les hores (1999, Premi 25 d’Abril), Aigües de clepsidra (1999, Premi Paco Mollà), Calendari dels silencis (2000, Premi Nacional de Poesia Miguel Hernández), Els colors del vent (2005, Premis Carme Guasch), Deserts (2005, Premi Josep Maria Ribelles), Partitures perdudes (2007, Premi Festa d’Elx), Bagatge de tenebres (2008, Premi Ciutat de Torrent), Un altre silenci (2009, Premi Miquel i Pol), etcètera. És això també una altra forma d’esquizofrènia confessable?

No ho sé... [Riu.] Jo vaig començar en el món de la poesia, quan era adolescent. Després he fet contes, i he publicat novel·les juvenils. I en acabant vaig jugar a fer novel·les d’adults. Però el fet és que no he deixat mai de fer poesia. És cert que ara ja fa alguns anys que no publique poemes, però no vol dir que no en faça. Jo continue escrivint poesia «en la intimitat», que diria aquell. Però passa que no sé si aporten res de nou, els poemes que faig ara; i, per tant, no els trac i els deixe dormint al calaix. Però sí: continue fent poemes, encara. A més, m’oxigena molt. És com quan acabes de fer una novel·la d’un determinat tipus, i t’obligues a canviar la mentalitat per començar a fer una novel·la completament diferent: t’obligues a reiniciar-te —t’obligues a tornar-te a il·lusionar per fer una història distinta. Quant a això de la trama argumental i de l’estil, és cert que m’agraden molt les trames. Quan fas una novel·la negra o una novel·la d’intriga, si no funciona la trama no funciona res. Per això, en certa manera, sacrifiques una mica la part estilística en pro del tipus de novel·la que fas. Mira, açò entre nosaltres: en l’última novel·la, Dones sense nom, van desaparéixer més d’una seixantena de pàgines! Per què? Perquè el tipus de literatura ho requeria. Això no vol dir que un dia potser no decidisca canviar.

Alreves (2020)

De totes maneres, supose que l’abisme entre l’èxit comercial i de lectors que deus haver tastat en novel·la i el que resulta possible en poesia també hi deu haver influït d’alguna manera, no?

Home! És cert... Però tampoc no ens movem per aquests paràmetres. No vivim exactament de la literatura i, mentre no millore el tema de les traduccions —que un dia podríem parlar sobre això, que jo pense que és la clau que pot obrir el futur a la nostra literatura—, no ens movem exactament pel criteri comercial o econòmic. Veus? Si per això fora, només faria narrativa juvenil. Les novel·les juvenils es venen i es lligen no sé si cent vegades més que les d’adults. Tu això ho saps, perquè ho coneixes molt bé: fer una segona edició o una tercera edició d’una novel·la d’adults és un èxit bestial. I, en canvi, en una novel·leta juvenil, és fàcil que pugues arribar a vuit o deu edicions. Però no es tracta d’això, només. Jo, quan escric, intente crear: intente contar alguna cosa que a mi em preocupa i em passa per dins. Els autors no busquem la fama: busquem, si tu vols, un cert prestigi, no? I potser el prestigi te’l dona més un llibre de poemes que una novel·la juvenil.

Com vas viure l’experiència d’entrar, ja de ben jovenet, en el món editorial? Vull dir: com recordes l’aventura dels primers premis, les primeres publicacions, els primers lectors, els primeres èxits comercials en la cadena industrial del llibre? —inquireix Labrado

Jo escrivia per a mi. Escrivia això: poesia confessional que hem fet tots alguna vegada. I mira, quan vaig acabar la carrera... [Riu.] Estava com tot el món quan acaba la carrera: amb un títol superxulo, sí; però no tenia faena, no tenia diners i continuava parant la mà a casa, demanant. I clar: era horrible. Va ser la primera vegada que vaig pensar: «Mira, saps què? Agafe uns quants poemes d’aquests que tinc per ací, els envie a un premi a veure si guanye, i m’estalvie de demanar diners als meus pares durant una bona temporada.» I vaig fer això: vaig agafar els poemes que més m’agradaven, els vaig passar a màquina i els vaig enviar a un premi.

El 25 d’Abril de Benissa del 1998, va ser, no?

No, no, no, no, no. No: no et diré quin. [Riu.] El cas és que jo els vaig enviar i estava convençut que guanyaria. Perquè allò era boooooooníssim! [Riu irònicament.] De lo millor de lo millor! I això que saps el dia que ix la resolució. I em dic: «Ara em telefonaran, ara em telefonaran...» Però no em va telefonar ningú. No havia guanyat. «Mecaguenlaputa! Com que no he guanyat?» Jo estava convençut que anava a guanyar! [Riu.] Va ser quan em vaig adonar d’una cosa superimportant. «Vegem: és boníssim per a tu. Però ho llig un altre i resulta que no funciona!» I em vaig dir: «Si vull escriure, he de deixar de fer literatura teràpia per començar a fer literatura comunicació.» Has de deixar de pensar que amb aquelles paraules estàs traient de dins els teus sentiments, i has de començar a fer perquè aquelles paraules arriben a l’altre i pugues compartir-les. Vaig dir: «Açò no funciona: canviem la perspectiva.» Jo ja era més gran i portava l’experiència de molts poemes horribles escrits, i vaig començar a guanyar algun premi. Escrivia molt i em retroalimentava. Dic: «M’agrada!» I vaig començar a buscar coses. I durant alguns anys, a finals dels noranta i principis del dos mil, vaig guanyar un cafís de premis: tots els premis a què em presentava! Està malament dir-ho: tampoc no em presentava a grans premis, eh? Però vaig trobar una veu poètica que funcionava. Jo em sentia bé. I agradava: agradava als jurats, com a mínim.

Bromera (2004)

És que això teu amb els premis és una barbaritat. Perquè a part dels premis de poesia, com a novel·lista has guanyat el Premi Narrativa Jove de Novel·la d’Ondara 1998, amb La mirada d’Al-Azraq; el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2003 i el Premi de la Crítica Serra d’Or 2006, amb Les cendres del cavaller; el Premi Blai Bellver de Xàtiva 2009 amb L’estany de foc; el Premi Alfons el Magnànim de Narrativa 2011, amb El quadern de les vides perdudes; el Premi de la Crítica Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians 2012, amb Resurrecció; el Premi Millor Novel·la València Negra 2016, amb Un sepulcre de lletres menudes; el Premi Memorial Agustí Vehí de Novel·la Negra 2016, amb Els ossos soterrats; el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil 2016, amb El triangle rosa; el Premi de la Crítica Serra d’Or 2017 amb La Mèdium; novament el Premi de la Crítica Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians 2017; el Premi Gran Angular 2020, amb La música del diable... I crec que encara me’n deixe! A casa deus tindre una vitrina de trofeus que ni el Museu del Barça, tu! I la pregunta, potser, ha de ser —no ja personal, per a tu, sinó en general— com pesen els premis literaris, en les lletres valencianes contemporànies? El fet que els premis pesen tant, no és potser la conseqüència d’una anormalitat pel que fa al circuit editorial?

Totalment d’acord.

D’acord, no: jo només pregunte...

Vegem... Els premis tenen dues funcions. La primera és que són l’única manera de publicar en molts casos. O eres una persona molt coneguda o no et publicarà ningú, si no és que optes per allò de l’autopublicació en editorials d’aquelles que tu pagues la impressió i et donen uns quants llibrets. No ho sé: cadascú fa el que pot, i està molt bé. Joan Valls va començar també autopublicant-se. Els Premis t’obrin el camí de l’edició. Nosaltres hem viscut dels premis durant molts i molts anys. I és una anormalitat total. Perquè, si anem al fons de l’assumpte, quants exemplars venem? Imagina’t que publiquem un llibre: un llibre fantàstic, preciós, que té un èxit extraordinari. Què en venem? Mil, dos mil exemplars, tres mil? Si en vens quatre mil exemplars, d’un llibre d’adults, ja has triomfat molt. Clar: què et queda? Hi ha gent que sobreviu en el món de la literatura amb els premis, les conferències i aquestes coses; i altres que tenim la sort que som profes i fem aquest doble vida de professor i autor. Ara mateix, els tres que estem ací, podríem publicar, si portàrem a una editorial, un llibre que estiguera mitjanament bé. Però a voltes les editorials també et diuen: «Presenta’l a un premi, perquè així tens la pressió del llançament, que fa que aparega en la premsa i en les notícies de no sé què... Funciona així: de veritat. Estem en una situació totalment deficient. Perquè... Quants programes de llibres hi ha en la tele? Ací, en À Punt, al principi hi havia un parell de programes, Plaerdemavida i Una habitació pròpia, que eren molt bons, i feien coses molt xules. Però ja no els fan. Per què han desaparegut, aquests programes? Si fora de cuina —si volguérem ser cuiners— tindríem moltes més possibilitats, perquè hi ha un muntó de programes de cuina! Sempre estan ensenyant-nos a fer receptes. Però programes de llibres? Zero! No som visibles. Som invisibles, escondits, tapats. L’única manera que tenim de visibilitzar-nos, nosaltres, són els premis. Ha de vindre la regidora o el regidor de no sé quin lloc a fer-se la foto al teu costat, perquè és el que busca. Clar: a alguns que ja estem entrant en edat ens fa una certa vergonya presentar-nos a un premi. Però si has estat durant dos o tres anys treballant un llibre, saps que si no és així passarà desapercebut. Tots hem passat experiències en aquest sentit. No ho sé: és una mica trist.

I a què atribueixes tu, que els cuiners tinguen tanta visibilitat i tant d’èxit televisiu, i els escriptors —que són, per antonomàsia, els creadors d’una societat— mediàticament no aconseguisquen alçar un gat pel rabo?

Potser el model de país és un país de cambrers i necessita molts cuiners, i no un país d’intel·lectuals... No ho sé.

Ostres! Per a no saber-ho, m’ha encantat la resposta, eh?

La resposta ha sigut bona: la resposta ha sigut bona —ratifica Víctor Labrado, amb els ulls vius i el dit polze assenyalant cap al cel.

De collons i anses! —prove d’emfasitzar, en un excés d’ordinarietat.

És que, en aquest país, la pregunta és: qui no ha fracassat? —judica Labrado—. Perquè és que, fins i tot, el turisme i la construcció, que semblaven que eren el nostre valor absolut, també ara fan fallida.

Sí. I el problema és que estem delegant tota la responsabilitat en l’escola. Estem, convertint la lectura en una matèria educativa: que és la pitjor cosa que podíem fer. La gent només es llig els llibres que hi ha a classe, els que el professor ordena que s’han de llegir. Aleshores la lectura deixa de ser aquella qüestió de voluntat i de plaer i acaba convertint-se en una activitat totalment acadèmica, de la qual, a més, s’han d’examinar. És una cosa horrorosa. Clar: com volem fomentar la lectura així? És impossible! Els xiquets no lligen llibres: estudien els nostres llibres! Mira, un cas: el meu fill. Li van fer llegir un llibre meu a l’institut. Ell se l’havia llegit. No solament això: l’havíem comentat, n’havíem parlat. Molt bé: doncs el van suspendre! Tu imagina’t, els amiguets: «Has suspés amb el llibre de ton pare, tio!»

Que fort! [Riem.]

El xiquet se l’havia llegit, i sabia de què anava la història. Però no se l’havia estudiat. És un error que fem. I en som culpables, els professors, també. I és culpable la societat. Perquè clar: l’únic accés a la cultura el donem nosaltres. I nosaltres estem obligats a avaluar, de manera que convertim els llibres en una obligació acadèmica feixuga i enutjosa. A voltes, amb tota la bona voluntat del món, assassinem lectors a les aules: assassinem lectors. Tenim un futur de no lectors bestial. O fem alguna cosa o no sé com acabarem.

I tanmateix, ara com ara s’escriuen més llibres i més novel·les que mai. Com valores la salut de la novel·la actual?

Jo crec que estem en un moment bestial. En quantitat, bestial. Potser en qualitat és discutible, negociable i tot el que tu vulgues. Però és com tot: amb més quantitat, més possible és que isquen coses bones, no? I estan eixint molts autors —alguns que són encara molt jovenets— que prometen moltíssim i que estan entrant amb molta força. Estem en un moment espectacular. La llàstima és que, ara que estem en aquest moment tan bo com a creadors, com a lectors no estem igual de bé. I com a moment lingüístic, com a situació sociolingüística, no cal ni que t’ho diga.

Jo estic molt d’acord amb el que dius —intervé Víctor—. Cal arribar a més gent. I no és un problema de valencians: és un problema de tot arreu. A Catalunya o a Mallorca tampoc no lliguen els novel·listes amb llonganisses: s’hi regiren com qualsevol gos famolenc! [Riu.] Tu què creus que caldria experimentar? Què caldria provar per a augmentar les vendes de llibres? Perquè, no ens enganyem: tenim una problema, sobretot, de lectors. És una mica com això que a mi m’ha passat alguna volta, d’anar a un trinquet i veure una partida. Veus allà quatre o cinc o sis atletes, que és una meravella com fan anar la pilota. I quan et gires a la grada comptes i en són trenta-set. No ixen ni a vuit espectadors per jugador de pilota. Ens passa el mateix. I no és estrany: som la mateixa cultura. No té res a veure jugar a pilota amb publicar novel·les: però la cultura és la mateixa. Tu què creus que caldria inventar?

Si tinguera la solució... No ho sé. Però és cert que hi ha coses que s’han de fer. Mira: pots veure-ho des del punt de vista optimista. Tenim les xifres més baixes de lectors de la Unió Europea. I els valencians, en llengua pròpia, som els més baixos: que no sé si arribem al 3%. La cosa positiva és que tenim un marge immens per a pujar. El que no podem fer és continuar amb el mateix sistema de fa cent anys. Publiquem, fem una presentació amb els amics i la família, o amb els lletraferits del poble, i... Uf! Topem una volta i una altra contra la mateixa paret. I potser no és això el que toca. Potser hauríem de buscar recursos de màrqueting que ens ajuden a intentar que la nostra literatura aparega en algun lloc. Vols dir que no es poden pagar anuncis de cap tipus, sobre literatura? Vull dir: la botigueta de no sé qui o el negoci de comestibles de no sé quantos et fa un anunci. En canvi, quants anuncis de llibres veiem? Jo t’ho diré: cap. Som invisibles. És que no existim! Nosaltres, que estem en aquest món, encara busquem, anem a la llibreria, contactem, tenim pàgines web... Però per a una persona normal —diguem-ho així— els llibres no existeixen. Com a molt, el dia de Sant Jordi fan un regal. I depén de llocs, perquè ací segons com no hi ha ni tradició de celebrar Sant Jordi regalant llibres. Ja et dic: som invisibles. I hauríem de fer-nos visibles d’alguna manera, perquè tens raó que no tenim lectors. I el problema no és que no tinguem lectors per al nostre negoci personal. El problema és que darrere de la lectura hi ha una cultura. I això és un problema. És un problema perquè ens porta a la desaparició cultural: a ser una nota a peu de pàgina o a acabar sent uns autors patrocinats per institucions públiques. I la literatura hauria de sobreviure a partir dels lectors, i ja està. L’element principal de tot això hauria de ser el prestigi. Saps? Si una cosa té prestigi ja funciona soles. I nosaltres no tenim prestigi.

Sí, sí, sí. D’acord. Però com s’ix d’aquest cercle viciós? En quina direcció creus que caldria buscar les solucions?

Veus? Abans comentava una cosa que jo veig molt important. Si jo tinguera poder —que no en tindré mai— en el món aquest dels llibres, apostaria per les traduccions. Si un llibre nostre el tradueixen a l’anglés i triomfa en anglés, tornarà amb efecte bumerang i serà un best seller també ací. I funcionarà. Tu mira, si no, els autors suecs de novel·la negra, per exemple —aquelles novel·les nòrdiques que hem llegit tots mil voltes, en pobles que tenen una «o» barrada que no saps on paren i que no t’interessen en absolut... En aquells països van apostar per traure els seus autors fora. I hi van invertir: el govern hi va invertir. Ara en divises estan arreplegant un muntó de diners. Aquelles novel·les són molt més roïns que moltes de les novel·les nostres. Me la jugue: moltes novel·les negres d’ací són molt millors que aquelles. Però allí hi ha una aposta. I hi ha un prestigi. I la gent diu: «Oh! Una novel·la sueca! Vegem de què va açò.» Això no ho hem fet mai, nosaltres. Quan han invertit, els nostres governants, en la traducció i la internacionalització de les nostres novel·les? Quan ens hem cregut que açò nostre, independentment de la sensibilitat literària, és també un negoci, una font d’interessos? I quan hem comprés que és, sobretot, una eina de cultura?

Potser ja començaria a ser hora, que ens ho creguérem i que algú començara a planificar, en la Generalitat Valenciana, una política mínimament digna per al llibre valencià. Seria tot un detall. Però no sé si és massa demanar, això. Tanmateix... Xe! Vols dir que t’hauria agradat ser un novel·lista suec?

No ho sé... Simplement, m’agrada pensar que hi ha un món en què els autors escriuen les obres, les passen al seu editor i l’editor es preocupa de tot: les mou per ací i per allà i ja està. Nosaltres, en canvi, ens preocupem per les obres, les escrivim, breguem per poder publicar-les, les presentem a un premi, i damunt hem d’anar pels pobles, matant-nos, perdent diners (perquè moltes voltes l’editor no et dona ni per a anar-te’n a presentar un llibre del qual guanyarà diners ell), com si fora cosa nostra. Això passa! I jo pense que, en algun moment, m’agradaria ser normal. I vull pensar que a l’Europa civilitzada això passa. Tu saps què bonic que ha de ser això? Que un autor que es dedique només a escriure i a compartir les seues creacions amb els lectors? Potser és que, com que visc ací a Alcoi i estic molt allunyat, tinc moltes voltes la sensació de ser un franctirador. Però m’agradaria que fora tot més fàcil.

No sé per què, però tinc la sensació que, com a bon novel·lista, ficciones —anava a dir que menteixes— quan dius: «Jo, m’agradaria ser normal.» Jo crec que no. I, a més: com a normal potser no hauries escrit la meitat —ni la meitat de bo— del que has escrit. Per l’estímul de les circumstàncies culturals i sociolingüístiques, vull dir. Escriure en valencià és una decisió que et porta a viure el món d’una manera determinada: i això no deixa de ser una font de motivació creativa, potser, no? Per cert: quin pes tenen, en la teua novel·lística, els referents medievals de la nostra història? Per què aquesta propensió teua de literaturitzar personatges i fets medievals, com ara Joanot Martorell, Arnau de Vilanova, Anselm Turmeda, Cèsar Borja, Al-Azraq, el rei Joan, Ramon de Perellós, la Bíblia valenciana i etcètera?

Home! La tardor medieval és una època gloriosa de la cultura i de la llengua i sempre m’ha agradat utilitzar-la. Però jo pense que no només és això. Vegem: tu, quan fas un llibre, intentes ensenyar alguna cosa, no? Tenim aquesta ànima de docents. I jo crec que hi ha moltes coses que, a través d’aquell temps, puc explicar: coses que vols fer arribar al lector. Pots utilitzar personatges que són fantàstics, que la gent no coneix, com tots els que has dit. O situacions... Ara, últimament, en la novel·la negra, també estic fent el mateix. Les dues últimes novel·les he parlat del robatori de xiquets en la postguerra i de les fosses comunes. Són coses que jo volia explicar. I clar: quina és la meua manera de fer-ho? L’única manera de comunicar que tinc a l’abast és a través dels llibres. El que té de bo un llibre és que poses —diguem-ho així— el focus allà on tu vols. Controles la història i controles la trama. I a partir d’aquella trama, que intentes fer que siga agradable per al lector, tens la possibilitat d’anar explicant-li certes coses que vols que ell sàpiga. I ja ho veus: una cosa que m’agradaria que la gent coneguera són els nostres autors medievals. Perquè jo pense que, en general, per al públic, aquesta època d’esplendor literari encara és molt desconeguda. Nosaltres som lletraferits, i ens agrada llegir, i sabem totes les historietes dels nostre autors i dels nostres reis. D’acord. Però, en general, moltes vegades, desconeixem la pròpia història. I em sembla que és un punt interessant poder utilitzar la literatura per a ensenyar a la gent qui som, realment, i d’on venim. I que podem sentir orgull, com a valencians, de la nostra història. És que, això que va passar ens els segles XIII, XIV i XV... Uf! Mira quina història! Mira quins reis! Mira quins personatges! Mira per què estem ací ara!

La llum dels ulls el delata. També el foc de la genialitat que flameja en cada mot i cada somriure —en l’aurèola d’humanitat i tendresa que l’embolcalla. Per més que vulga, Silvestre Vilaplana mai no sabria fer-se el suec. Ni tan sols ficcionant. Perquè és valencià d’Alcoi i se sap hereu d’una tradició. Potser per això exhibeix amb orgull «aquell puntet» que genera la sensació de dir: «És possible!» I és potser així que, en la intimitat de l’escriptura, al llarg de més de vint anys de producció infatigable, en més d’una trentena de llibres extraordinaris, ha aconseguit matar catàrticament —«és una cosa molt relaxant», ai!— l’ànima pudent dels assassins que atempten contra les paraules, els llibres, els somnis i les fantasies: incloent-hi, per descomptat, la dels gestors negligents que «ni estan ni se’ls espera» a l’hora de fer sentir la veu dels llibres valencians en la complexa simfonia de la universalitat.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací