Martí Domínguez, la ciència i la paraula, l’ètica

per Vicent Garcia Devís

Martí Domínguez 

Entrevistes

Martí Domínguez
Martí Domínguez | Ulisses Ortiz

Un preciós roseret de cim morat acabat de florir, clívies enceses de flors vermelles, cactus amb tot el cromatisme del verd i totes les alçades, palmeres datileres i, entre elles, la Carcassa, la reina de les palmeres, ens marquen el camí. És el Jardí Botànic de València, amb un sky line de torres de roures enormes i un arbre capell australià. Un herbari d’estil medieval amb tota classe de plantes medicinals endolceixen i perfumen l’aire. Al parterre hi ha plantes que curen i plantes verinoses que maten... com ara el baladre, la bellíssima Brugmansia candida de trompetes blanques o la Datura stramonium d’olor penetrant. Avancem i veiem al fons la ruda, una planta llargueruda de fulles menudes que es feia servir antigament com a remei avortiu, i per a aturar les bruixes a les cases i els corrals de pastor als pobles de muntanya.

Ací, en aquest magnífic jardí del Botànic de València que ens acull, ens trobem amb el biòleg, escriptor i periodista Martí Domínguez i Romero, un intel·lectual polièdric que dirigeix la revista de recerca científica Mètode de la Universitat de València. Els últims núvols ‘Magritte’ d’unes setmanes grises i humides passen filant sobre els nostres caps, mentre el sol deixa una llum clara creixent i un cel blau que ja no recordàvem. En el jardí, una baralla de merles negres, mascles, ens sobresalta, salten de branca en branca i busquen cucs i insectes al nostre voltant per a encetar de nou el cicle d’aquesta primavera tan estranya. Les merles amb el bec groc són mascles, les femelles són brunes i tenen el bec més obscur, aclareix el professor Martí Domínguez en un banc central d’aquest planeta d’arbres i plantes. Enfront hi ha una escultura petita però magnífica de l’escultor Andreu Alfaro, que presideix una bassa amb peixos de color taronja. Des de dalt penja d’un fil una tillandsia redona, una planta epífita que viu retroalimentant-se d’ella mateixa. Les cotorres invasores canten i a penes ens deixen conversar per parlar de literatura, de periodisme, de política, de la bondat i la maldat humanes... i del país.

Allò que, possiblement, més agrada de Martí Domínguez és la seua versatilitat intel·lectual: la botànica, l’escriptura, l’assaig i la novel·la, el periodisme, la música i la pintura. Tot està relacionat en el seu treball diari. I l’humanisme que vosté analitza i tan bé practica. Per què la humanitat fa sempre dos passos avant i un cap arrere? Per què sempre hi ha la temptació de la força sobre la raó, com estem veient ara en el ressorgiment dels radicalismes d’arrels feixistes?

Hi ha una creença que la Il·lustració havia de ser el ‘pal de paller’ de les societats avançades, el món de les idees i la racionalitat, i l’home és un ésser particularment irracional. En l’Homo sapiens sempre està en conflicte el sentiment amb la raó, el cor amb el cervell. És la gran batalla. Després del segle XVIII irromp el romanticisme, que és sentiment en estat pur, és Werther. El XIX és el segle en que els homes i les dones no volen governar-se per la raó sinó a través de la passió i els sentiments. I alguna gent acabava suïcidant-se o vivint el patiment amb intensitat: Larra pegant-se un tir, Werther pegant-se un tir... Sobre el que vosté em pregunta... L’espècie humana va a colps a través de la història.

Sobta molt el fracàs de la Il·lustració, sobta que aquest moviment humanístic hauria de ser el que ens guiara i com, constantment, ho hem vist aquests dies de pandèmia, sorgeixen tota mena de fake news, de venedors de fum, monsenyor Cañizares afirmant que s’estava investigant la vacuna contra la Covid-19 a partir de fetus de nens avortats i, al final, patim una infodèmia, una epidèmia d’informació tòxica. Hem vist la irracionalitat enfront de la racionalitat dels investigadors que en tan poc de temps han tret un vaccí, és un triomf de la ciència. Hem vist, per contra, davant d’aquest front intoxicador, la racionalitat de tota la classe científica que ha reaccionat molt bé enfront del moviment negacionista. L’home, com a espècie, té una necessitat de trobar explicacions en la màgia, en el fets sobrenaturals, possiblement pel seu origen biològic, a parar l’orella a altres veus que no provenen de la raó i de la ciència. I això explica per què l’home és un ésser essencialment espiritual. Totes les cultures tenen religió, creuen en el més enllà.

Martí Domínguez | Ulisses Ortiz

Hem parlat de la màgia, l’espiritualitat i la superstició. Però la ciència pot actuar només amb la raó com a idea medul·lar? En el seu últim llibre L’esperit del temps, que ha estat premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, parla vosté d’això, d’una reclamació universal perquè la raó done pas a la raó crítica.

Mire, la raó no és prou per a guiar l’espècie humana. La raó ha d’anar aparellada amb una ètica, amb una moral, si vosté vol. Sempre se’ls exigeix a la ciència i als científics que la raó ha de guiar els nostres passos, sí, però la raó s’ha de practicar de manera ètica. O podríem acabar caient en un parany enganyós, com va ocórrer amb el nazisme, quan una raó subjectiva els va dur a posicions d’eugenèsia, a eliminar ‘científicament’ individus tolits, a desfer-se de persones malaltisses, tuberculosos i altres. A tots els que se n’eixien d’allò que consideraven la ‘normalitat’. Un cas rellevant va ser el del doctor austríac Hans Asperger, que dóna nom a la síndrome d’Asperger, una espècie d’autisme, i que va cooperar activament amb el nazisme. Va ordenar matar molts xiquets, a tots aquells que no entraven en els cànons del bon alemany, de l’alemany perfecte. Era ell qui va donar l’ordre d’enverinar-los al seu hospital. I tot això en nom de la ciència, en nom de la raó. No podem dir que no emprava la raó per a les seues conclusions, però es tractava d’una raó científica sense ètica, sense moral, la moral i l’ètica que ens fa humans respecte als altres éssers de la Terra. La raó ha d’anar acompanyada d’una consciència: ciència amb consciència.

Jorge Semprún en L’écriture ou la vie parla de com el bé i el mal, el cel i l’infern, es poden trobar tan prop l’un de l’altre. Ell, que va estar presoner al camp de concentració nazi de Buchenwald, un lloc maleït que es troba al costat de Weimar, la petita ciutat de Goethe. Parla Semprún de la deshumanització de l’ésser humà en els camps de concentració nazis: «Il n’y a jamais d’oiseaux dans cette forêt... La fumée du crématoire les en a chassé», diu al seu llibre sobre Buchenwald, on va viure com un esclau més. Què en pensa?

Si, el bé i el mal poden estar a només una ratlla. En entrar als camps de concentració deixaven fora la seua condició humana. I tot estava dissenyat perquè això passara. I els camps de concentració també servien per a la ciència, ciència sense límits i sense ètica. «Ciència sense consciència, pobresa de l’ànima», com diu Rabelais. La raó científica estava desproveïda d’ànima en la societat alemanya de la preguerra i la guerra. La societat té l’obligació de protegir els més dèbils, perquè en cas contrari aquesta mateixa societat es convertirà en una piconadora com la de l’Alemanya hitleriana, una societat que, no s'ha de oblidar, era profundament científica, on hi va haver molts científics que van actuar sense cap mena d’ètica. A l’altra banda, i sense caure en comparances, la resistència polonesa va lluitar contra el nazisme i, amb l’arribada dels soviètics, van patir de nou el mateix abús i maltractament. Els polonesos van estar triturats per l’alemanya nazi i per la URSS de Stalin. Quan arribaren els russos, tota aquesta resistència va ser de nou empresonada i torturada. Polònia és un país trastornat pels uns i pels altres.

Martí Domínguez | Ulisses Ortiz

El franquisme es pot comparar sociològicament amb el nazisme? Són moviments equiparables, ja que els dos han comés crims de lesa humanitat?

El franquisme és un feixisme de classes, un feixisme de classe i de ‘señoritos’ que no vol perdre el seu domini sobre els treballadors, és un gran negoci. A mi em va sorprendre que el nazisme, per contra, intel·lectualment és molt poderós i per això enlluerna d’aquella manera a tota la classe acadèmica de l’època. Atrau a tots els científics menys als que o bé tenen un origen jueu, o una dona jueva o són clarament comunistes. Bertolt Brecht no pot estar en aquest moviment perquè és clarament comunista. Però tots aquells que han mantingut en l’Acadèmia un paper discret reben ara tota classe d’ajudes, de subvencions i oportunitats per a investigar i créixer. Reben un bany inesperat de protagonisme públic i això atrau una majoria aclaparadora de la classe científica. Àustria era una societat profundament catòlica i, de cop i volta, el catolicisme és arraconat i la ciència es converteix en el far que il·lumina tota la societat. Penseu en Karl Ritter von Frisch, premi Nobel de Fisiologia i Medicina de 1973, el que va descobrir el ball de les abelles, era un nazi furibund, fins que li descobriren que tenia un besavi jueu i a punt estigué de fer cap a un camp de concentració. Von Frisch va salvar la pell perquè hi va haver una epidèmia en les abelles i, com que el règim tenia necessitat de produir aliments per a la població, es va salvar per pèls. Qui sap més d’abelles? Von Frisch, doncs poseu-lo ràpidament a treballar sobre el tema!

El poder de les idees és tant feble com sembla, vist des del present?

Sí, el poder de les idees pot resultar molt feble i cal controlar-lo si cau en el crim contra la humanitat i, per a comprovar-ho, només cal mirar cap a la Història i cap al passat. I ací està també el gran fracàs de l’Església. L’Església catòlica, en aquell moment, no va poder, no va saber o no va voler parar-ho. Per a què tens un sentiment religiós quan permets que això passe? L’Església és culpable també del que va passar.

Proa (2019)

En ell seu llibre L’esperit del temps que, per cert, ha rebut el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, parla vosté del cas d’un cientific en concret, però no l’anomena en cap moment…

Si, està basat en l’etòleg Konrad Lorenz en alguns aspectes, però jo tampoc tinc tota la seua biografia perquè ell mateix es va encarregar de destruir-la. Lorenz va ser premi Nobel de fisiologia i medicina, juntament amb Karl R. von Frish, l’altre nazi del qual parlàvem abans. El més preocupant és que molts dels fills i néts d’aquest nazis no tenen la sensació que els seus a pares o avis foren criminals. S’excusen en el concepte de l’«obediència deguda», només tenen culpa els que manaven des de dalt i no el pare o l’avi que era, segons la pròpia consciència, una baula més d’una cadena més gran dintre de la maquinària del III Reich. La sensació d’amnèsia col·lectiva fa que, de colp i volta, no hi haja culpables, que amb Nuremberg tot s’havia acabat. Però els jutges, els magistrats, els professors i catedràtics, els membres de l’exèrcit, de la policia i els funcionaris que havien col·laborat en el passat... van continuar treballant amb la nova República federal com si res hi hagués passat. I dels que fugiren a Espanya, a Itàlia o a Sud-amèrica ja ni parlem. Era un entre d’altres, the rat line, la ruta de les rates que, passant per Itàlia, anava directa a l’exili daurat de l’Uruguai i l’Argentina. I molts altres marxaren a treballar a la NASA, molts físics alemanys nazis que treballaven en la fabricació de les bombes V-2 i la bomba miraculosa en la recerca de la bomba atòmica, uns 70 o 80 físics i enginyers, acabaren treballant per als americans, per a la NASA. En la conquesta del cosmos, en l’arribada de l’home a la lluna hi ha hagut molta tecnologia germànica.

Per què la Shoa és un tema tan inabastable?

Quan vaig començar la novel·la vaig témer deixar-me anar per la morbositat, no volia caure en el desori, no volia que es diguera «ara al Martí Domínguez li ha pegat pels nazis!», però aquest era un tema que jo portava ben endins. Les meues novel·les són el producte de molts anys de treball. El primer article que jo vaig publicar en quart de la carrera de Biològiques va ser un estudi sobre Konrad Lorenz, i allí feia una descripció del científic i el que havia fet en el camp científic. I quan vaig descobrir la seua veritat amagada em vaig sentir molt defraudat, mire si d’això ja fa anys. I vaig pensar: «has amagat uns anys importantíssims, els de la seua col·laboració amb els nazis». Ells pensaven, supose, que la investigació per a arribar a crear, per exemple, la bomba atòmica era un treball net, la responsabilitat havia de recaure en els que la utilitzen i per a què la utilitzen. Era cinisme pur.

Ja que parlem de la Il·lustració... Voltaire, en Càndid, diu: «Il faut cultiver notre jardin». Què volia dir amb això?

Vol dir que hem de ser responsables dels nostres actes. La història de Càndid és molt divertida, Voltaire vol dir que hem de fer el nostre bé en la nostra parcel·la vital, hem de fer el nostre bé en el nostre voltant i amb la resta dels humans amb què topetarem en la nostra vida. Moltes vegades, les grans idees produeixen grans tragèdies. En el cas de Rousseau, allò que diu «Il faut être soi même», ser un mateix, si llegeixes Les Confessions, veureu com diu ‘us vaig a dir qui soc’...i eixe qui soc també és l’inici del romanticisme, perquè Rousseau és un romàntic: Júlia o la nova Eloïsa... i a partir d’ací un roussonià i un afrancesat com és Goethe escriu el Werther. Amb això volen dir «Jo soc així», però jo li diria: «Bé, tu ets així... però no sigues tan així». Preferisc a Montaigne, l’escepticisme de Montaigne diu que cal fugir de qualsevol dogma, «posa’t en el lloc de l’altre», intentem tindre més empatia. Posa’t en el lloc del jueu, posa’t en el lloc de les dones, posa’t en el lloc dels homosexuals, posem-nos en el lloc dels altres i resoldrem molts conflictes. S'ha de intentar fer el bé!

Proa (2015)

En La sega també parla vosté del bé i del mal, però en territori valencià. Parla vosté dels masos, de la soledat, de l’amistat i la traïció.

Jo tinc un mas al Penyagolosa que només té aigua de l’aljub. Quan vaig allí amb la família gaudim de la lectura i de la natura i vivim com a masovers. Jo conec a Martín i Simforosa, que encara viuen a l’ermitori de l'Estrella, al costat del riu Montlleó en la frontera amb l’Aragó. Martin parla valencià i Simforosa parla castellà. És un món de frontera molt curiós. I en eixe món vivien els maquis. A l’Estrella vivia un torero, Silvino Zafón «el Niño de la Estrella», que era maqui i va morir en un accident de trànsit a França. I a La sega parle dels últims republicans que lluiten contra el franquisme en una lluita desigual que acabaríem perdent, com una nova tragèdia.

Parla vosté en una de les seues cròniques del setmanari El Temps de les seues escapades mentals. Visitar Bolonya per veure la casa del pintor Giorgio Morandi o volar a La Haia per veure un quadre del pimentó i la llima d’Odilon Redon…

Odilon Redon és un pintor estrany, fa uns quadres onírics que a mi m’agraden molt. Fa eixe simple pimentó i eixa llima un poc pansida damunt d’un tapet vell que porta les seues inicials. És com la història de la poma de Cézanne o la de l’espàrrec de Manet. I a mi tot això m’emociona! En la meua novel·la El fracassat, parle de Cézanne, un home que va comprar una muntanya només per a pintar-la i que només va vendre un quadre en tota la seua vida, La casa del penjat. Cézanne mai va viure de la pintura i son pare, un banquer amb diners, sempre li deia que seria un fracassat. Però sense ell, possiblement, no hagués existit el cubisme i altres formes de modernitat. Un dels seus quadres, el retrat d'Achille Emperaire, em recorda al meu amic el poeta Josep Piera, amb els cabells a l’aire i el bigotis afilat.

En el segle XVIII el paisatge valencià va canviar de la morera al tarongerar. Com veu el camp valencià en uns moments en què s’arranquen tarongers i creixen els camps abandonats?

Jo tinc l’esperança que la nostra agricultura ha de revifar, ha de sobreviure i ha de tornar a tindre valor. El que no pot ser és tindre un camp de cebes i que valga més rotovatar-ho que collir-les, com ara passa. Actualment entren taronges a Europa des d’Egipte o Sud-àfrica i això provoca un greu perjudici per a la taronja valenciana. O comprem llimes d’Argentina; quasi tota la flor que comprem ve de Colòmbia o del Pakistan... Què vol que li diga? Estem en emergència climàtica i hauríem de consumir sempre productes de proximitat. Cal menjar pinya o mango quan tenim taronges tan bones ací? No ho tinc clar! Els grans horts valencians han acabat convertint-se en llocs per a celebrar nóvies i batejos. Una reconversió de molt mal gust. ¿Ens passarà, al final, com als nadius de l’illa de Pasqua, que s’extingiren en talar tots els arbres per a instal·lar aquelles grans escultures?

Martí Domínguez | Ulisses Ortiz

Ara que parlem de canvi climàtic…

Si, sembla que estem esperant la fi de la pandèmia per a repetir els atacs contra el planeta, per tornar a viatjar només per dos dies a París o Roma. Hem de canviar el xip. No podem fer turisme a colp de les ofertes de les companyies aèries. El canvi climàtic no és una broma, pot acabar amb nosaltres com a civilització.

Com veu la nostra situació lingüística? Com testa la salut de la nostra llengua al País Valencià?

No hem d’exagerar, el valencià continua resistint i parlant-se, sobretot, en eixir de València. En les nostres comarques està ben viva la llengua. A més, tota la gran floració de nous escriptors ho està fent en valencià, en castellà a penes son destacables. Soc optimista, només vas a Bétera, a l’Horta o a Vinaròs, el valencià es parla de forma vigorosa. És una llengua viva i no és antinatural parlar-la. Són molts anys de reivindicar-la per part d’intel·lectuals com ara Joan Francesc Mira, el mateix Fuster, com ara Piera. És més natural ací escriure en valencià que en castellà, crega’m! Hi ha una tradició d’escriure en valencià molt més poderosa que escriure en castellà a València. I no és d’ara. No hi ha una gran escola de literatura castellana a València. Eixa és la realitat.

Què faria vosté amb À Punt?

Jo faria una televisió més cultural, de més qualitat, sense fixar-me tant en les audiències. Més cultura i un poc menys d’entreteniment, i un canal per als menuts i els més joves.

Jo sóc director de Mètode, podria fer una revisteta com Muy Interesante, però no, no la faig... i faig Mètode, una publicació de més nivell. Al final això s’agraeix i funciona! Si tenim una televisió pública, donem-li qualitat, tenim bons professional, fem bons continguts amb molt de rigor i menys bromes i xarlotades. L’audiència no t'ha de salvar mai, t’ha de salvar la qualitat. A mi és el que em decep, el Govern valencià no busca l’excel·lència sinó cobrir l’expedient. De vegades, i això passa a totes les professions, no es descarrega la responsabilitat i el govern en els millors professionals, sinó en els més grisos. I això t’enfonsa una televisió, t’enfonsa un país i t’enfonsa una empresa.

Estem en el jardí del Botànic, però hi ha un altre Botànic que és el nostre Govern, la Generalitat. Com ho veu? Estan fent-ho bé?

Home, estan governant durant més d’un any de pandèmia. No és gens fàcil. Un govern ha d’intentar transformar i millorar les coses, però hem tingut la pesta, la crisi econòmica, l’esquera té molt mala sort sempre a l’hora de governar. Tenim una pandèmia terrorífica com jo no ho havia vist mai. Com a biòleg crec que és un agent evolucionat tan poderós que arriba a desorientar-me com a investigador. I els passa a molts altres, com a mi mateix. No ha sigut gens fàcil governar amb el virus en l’aire, no ha sigut gens fàcil tancar els carrers, l’hostaleria i el comerç, crec que prou han fet en portar-ho endavant fins ara.

A mi m’hagués agradat que hagueren comptat més amb nosaltres, no amb mi, sinó amb el què representa Mètode, el coneixement, la investigació i la ciència. A la Ciutat de les Arts i les Ciències, per exemple, podrien haver contat amb la Universitat de València...o amb altres organismes científics... i no ho han fet. Si em pregunta pel president Ximo Puig, personalment, li estic molt agraït. Ell em va presentar la meua novel·la a Morella i ho va fer de manera brillant, meticulosa i impecable. Això seria impensable amb Zaplana, Olivas o Camps.

Nosaltres hem de deixar-nos de batalles quan governe l’esquerra i buscar l’excel·lència, buscar els millors per reconstruir el país, per a avançar i ser millors persones.

Ara aprofitant que els ajuntaments no s’han gastat tots els diners en celebracions i festes per culpa de la pandèmia, podríem replantejar-nos fer unes falles més racionals. És una festa important, però que ara ha arribat a convertir-se en una paròdia exagerada. Quan jo era menut no hi havia mascletades, ni soroll ni caos des de l’u de març. Tot es feia durant la setmana de falles. Hauríem d’invertir més, a partir d’ara, a reforçar el múscul sanitari, a fer més fort el múscul dels serveis públic, més en cultura i menys en festes, bous i disparades diàries. El meu avi patern, Martí Domínguez i Barberà va ser un gran defensor de les falles, li agradaven molt. I jo continue dient que és una gran festa, però hem de fer-la suportable.

Martí Domínguez | Ulisses Ortiz

Quina és l’empremta del seu avi en la família i en vosté?

Martí Domínguez Barberà va ser fundador de l’orquestra de València, era un melòman i va col·locar molts músics que havien estat represaliats o exiliats. Fuster li reconeix el paper que va representar en el món musical de la València dels anys cinquanta. Després va estar en Valencia Fruits i va tindre a càrrec seu a J.J. Pérez Benlloch, a Rosa Solbes... i tots parlen encara bé d’ell. Era un home conservador, però avui no estaria d’acord amb aquesta dreta reaccionària, franquista, que encara ens manté políticament com a ostatges. A ell el tiren de Las Províncias perquè era incorruptible. La família Reyna es va portar molt malament amb ell i José Ombuena també. La meua àvia mai més va comprar el diari en el qual havia treballat el seu marit i ella era més de dretes que el meu avi.

Martí Domínguez era un valencianista convençut de la unitat lingüística, tradicionalista, religiós, que va donar l’entrada a Estellés en Las Provincias i el van despatxar per criticar obertament en diversos articles el govern espanyol pel maltractament que havia patit València i els valencians després de la riuada de 1957. Vicent Andrés Estellés no es va portar massa bé amb ell. El va col·locar al diari i, quan el van despatxar, no es va solidaritzar amb ell. I el mateix Estellés ho explica, a finals de la seua vida, en un dels seus escrits en el setmanari El Temps en el qual reconeix que estava penedit de no estar a l'altura amb Martí Domínguez quan el van despatxar del diari, en el qual eren companys i amics. Va ser poregós, jo ho entenc, s’havia de menjar, però no es va portar bé amb ell. El meu avi el tenia com el seu protegit, el seu fillol, entrava i eixia de casa nostra constantment. Era un dels nostres.

Com veu el futur del país?

Els intel·lectuals amb ètica són més punxosos i esquerps, però són més fructífers en el treball: Gustau Muñoz, Antoni Furió, Vicent Olmos... i molts altres que són al món intel·lectual i universitari. Gent que crea opinió, gent tolerant que no pensa només en el seu estómac, com passava abans. A mi em sembla bé la idea de la Commonwealth de la Corona d’Aragó i si no ens agrada el concepte de Països catalans perquè és incòmode políticament, doncs busquem un altre nom més acceptable, però hem de consolidar un mercat de parlants, de lectors, de consumidors de cultura. És una qüestió també matemàtica. Hem de conéixer millor als altres ciutadans que parlen com nosaltres i tenen la mateixa cultura, és un dret fonamental per als parlants. Hem trobat un mercat més ample, hem de sumar i no restar. Jo mai he patit cap pressió lingüística amb el meu valencià, el meu català occidental. A mi sempre m’han tractat bé a Catalunya i allí sempre han entés la nostra forma verbal i el nostre lèxic autòcton, que jo ressalte sempre, sense complexos, en les meues novel·les. Amb la crítica negativa constant als catalans els catalanòfobs han aconseguit que tots els federalistes ara s’hagen convertit en independentistes. Haurien de tindre més sensibilitat amb el català a Madrid i a l’Espanya de matriu castellana per a acostar-nos a l’Espanya real i no a l’estat monocolor i uniforme que virtualitzen constantment els nacionalistes espanyols excloents. Alguna cosa deuen haver fet mal Espanya i els espanyols. Però debatre de tot açò en plena pandèmia resulta molt difícil.

Dues dones, la Carme i l’Anna... cuiden els petits horts, geometria perfecta, ubicats en la part del darrere del Botànic, al fons del jardí. Ara adoben i reguen les plantes mentre les campanes de l’església de Sant Sebastià marquen les dotze del migdia. Carxofes, cards, creïlles, llenties, carlotes i un favar que ja volgueren tindre molts llauradors als pobles de l’Horta. Les merles travessen l’aire com les bales i el reclam constant de les cotorres tropicals apaga el soroll del trànsit. Els coloms i les tórtores parrupegen i ululen convidant al festeig i a l’aparellament primaveral. Martí Domínguez es reincorpora al seu treball en la revista Mètode. I el món, entre guerres, conflictes i la dura realitat del canvi climàtic, continua fent voltes i girant. De moment, és clar.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací