'Noruega' o la ciutat bombardejada

Rafa Lahuerta 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

Rafa Lahuerta
Rafa Lahuerta
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

L’autor de Noruega arriba a la cita refent, possiblement, el camí que feia l’arquitecte i mestre d’obres Pere Comte per a bastir la Llotja de la seda de València, un dels edificis més esplendorosos del gòtic civil europeu. Des de dalt, mentre el fotògraf uruguaià Mathías Rodríguez li indica en un valencià perfecte com cal col·locar-se per a fer-se les fotos d’aquesta entrevista, sembla que ens miren les gàrgoles de pedra de la Llotja: una figura femenina amb els pits nus es tapa els genitals en el carrer dels Cordellats, on es troba la que fou casa de l’escriptor Jaume Roig, i en paral·lel, al carreró de Pere Comte, un home de pedra remou el morter entre les cames en una clara al·legoria al moviment masturbatori fàl·lic. Davant, modernisme centenari, el mercat Central i les parades laterals on venen paelles i cassoles. Al costat, el barroc de Sant Joan del mercat i, en l’ambient, l’olor de les carxofes arrebossades del bar Boatella, que ompli l’aire d’aquesta plaça, per on passava un braç del riu Túria i València es convertia en una illa fluvial.

La muralla àrab es trenca al carrer del Trench, en una zona que, com a primer eixample de la ciutat, es va convertir en la gran àrea comercial del Cap i casal i de tots els pobles de la rodalia: el Siglo, la botiga del Caballo, les tendetes de saladures i bacallà o la tenda del carrer Sant Ferran que abastia de bragues, calces i sostenidors les dones de l’Horta. És l’espai vital de l’autor de Noruega, una història en què l’autor declara el seu amor per la ciutat i els seus habitants, una novel·la que ja va per la quarta edició –6.500 exemplars– i que és l’últim èxit de l’editorial Drassana. És autor de La balada del bar Torino i, amb Noruega (Premi Lletraferit 2020), s’estrena en la narrativa en valencià.

Passegem i, des del número 1 del carrer dels Assaonadors, apareix un dels seus personatges de Noruega: Amparo Blay, una dona gran que adoba i rega les plantes esperant els primers borrons de primavera.

–Bon dia, Amparo. Com estàs?

–Molt bé, Rafa. A tots els que em diuen que han llegit el teu llibre i em recorden que jo aparec en ell... els dic que jo soc ta mare i que tu eres el meu fill. Cuida’t, t’estime, fill!– li diu Amparo amb una extrema tendresa. Amparo Blay viu al mateix carrer on tenia el forn la família de Rafa Lahuerta, i al carreró del Gegant guardava el cotxe el forner, el pare de l’autor de Noruega.

©Mathías Rodríguez

Dinem a l’antic bar Esma que apareix a la novel·la i que ara es diu El bon menjar. Lahuerta es demana una amanida i un pit de pollastre poc fet, un flam, una clara i un café.

I parlem sota un sol tebi que li recorda a l’escriptor l’atmosfera ambiental del forn dels pares, a només dues passes del lloc on dinem.

A l'Esma venia molt sovint pels anys noranta. Ací venia l’escriptor argentí Raúl Núñez també a dinar, a escriure i passar les hores. Era fantàstic, un gran escriptor, tot un personatge, assegura Lahuerta. Pregunte i pregunte... i a penes té temps per a dinar amb la tranquil·litat que reclamen aquestes coses.

Les ciutats moren i renaixen a una velocitat vertiginosa, cada trenta o quaranta anys... les ciutats es transformen. O com diu l’escriptor Julià Guillamon en La ciutat interrompuda, les ciutats expulsen els veïns dels barris més cèntrics i l’urbs esdevé un enorme parc d’atraccions envaït pel turisme. Tot canvia i vosté, amb una enorme nostàlgia, mira enrere i repassa la vida de la València de la seua infantesa i joventut amb una certa tristesa.

Sí, les ciutats canvien i es transformen cada tres o quatre dècades i, en el cas de Noruega, el narrador, que és una veu pòstuma, parla des de més enllà de la mort i fa un balanç de la seua vida. Ell fa coincidir el fracàs de la seua vida amb la decadència de la seua ciutat. Van de la mà ciutat i narrador. Jo no tenia pensat aquest plantejament, des d’un principi, però quan el relat creix va fent-se pràcticament autònom i, al final, van de la mà la vida i els fracassos del narrador i els de la seua ciutat, com una mare i un fill. Noruega conta la història d’un home que mor més prompte del que tocava mentre tot anuncia la decadència de València, com les trompetes de Jericó se sentien des de la Jerusalem terrenal.

A l’hora d’escriure, tots estirem dels fils de la pròpia experiència. Quina proporció personal autobiogràfica de vosté hi ha a Noruega?

Mire... inventar, inventar... he inventat poc en la trama. La història està construïda de vivències que he conegut de prop. Jo, de menut, m’agradava escoltar molt, escoltar les històries dels majors. He tingut la sort de tindre una memòria privilegiada i sempre he estat molt pendent de tot el que passava al meu voltant. Érem els últims xiquets que, a la porta del forn, encara jugàvem al carrer en ple cor de la ciutat, com en un poble. I això marca! El que he fet és encaixar les històries com en un trencaclosques perquè la novel·la fora creïble, resultara versemblant al mateix temps, crec jo.

©Mathías Rodríguez

Aquest barri del mercat, la Boatella, després del cardo romà, és un dels primers eixamples. Els nobles vivien al carrer dels Cavallers i, una vegada enderrocades les murades que antigament separaven la moreria del barri cristià, es construeix l’eixample del Mercat. Més tard serà el del carrer de la Mar, les grans vies i l’eixample modernista-eclèctic-racionalista que coneixem encara ara. Les ciutats es transformen constantment i els ciutadans canvien de barri, els rics en el centre i els pobres són recol·locats urbanísticament a la perifèria. Però els centres naveguen, es desplacen, es mouen i es degraden... com el Carme. No troba?

La meua passió per la ciutat és la passió d’un exili. Jo vaig nàixer en aquest carrer, en Assaonadors. Els meus pares tenien un forn, però era ja un forn en absoluta decadència, cada vegada hi havia menys veïns i, per tant, menys clientela. Era una casa molt antiga, la reforma era inassumible. De fet, allí estava el forn, nosaltres vivíem en una planta i el pis de dalt estava tancat i era inhabitable. Les rates baixaven cercant el menjar a la banda de baix. La casa no tenia cap possibilitat de reforma en aquell temps.

Recorda l’ambient del forn?

Jo me’n vaig anar d’ací amb només tres anys. Tot el que recorde m’ho han contat. Però mon pare parlava del forn amb una passió absoluta. Era el seu negoci i era jove. I això sempre ho recordava amb nostàlgia. Els meus pares eren molt treballadors i quan marxàrem del carrer Assaonadors vam fer cap al barri de Sant Josep i tornaren a posar en marxa un forn. Però, sense adonar-se’n massa, havien sigut expulsats de sa casa, del seu barri, del cor de la seua ciutat. Mon pare estava molt orgullós de la seua trajectòria, s’havia criat orfe des de ben menut, va ser paracaigudista, i es va obrir camí ell sol ajudat més tard per ma mare.

Parla vosté del pare com un referent vital!

Sí. Va morir molt jove, amb només quaranta-tres anys li van detectar un càncer, en la plenitud de la vida i quant els fills encara no estàvem criats, en plena adolescència. I va morir als cinquanta-un anys. Jo tenia una relació amb mon pare molt estreta, molt especial, una relació de complicitat no massa habitual. Era un valencianot vehement, amb un carisma especial. La seua mort em va deixar esclafat. Tenia molt de caràcter, però era honest, honrat, primari, però un bon home. Era educat quan li venia bé, quan no… ho enviava tot a pastar fang. Quan anàvem plegats al futbol era jo qui cuidava d’ell i no ell de mi, com tocava. I tot eixe ambient es reflecteix en Noruega en un micromon que abastava des del Mercat central al Clot (la Plaça Redona), la plaça Lope de Vega, el Carme i el riu, per on encara passava aigua. Jo soc del València CF per ell, era la seua passió, com ara és la meua. Li agradaven també els bous, però a la plaça es pensava que estava en el futbol i actuava com si estiguera en el Mestalla. No, no era igual. No era la mateixa afició.

©Mathías Rodríguez

Noruega té un punt d’Amarcord, de Fellini, Visconti, Pasolini, Bukowski i Boris Vian... tot passat per la mateixa batedora. Tan italiana veu vosté València? València li recorda Nàpols i Sicília?

Sí, tenim més en comú amb la Itàlia de la Corona d’Aragó que amb Espanya. La família de ma mare descendeix també d’italians, de genovesos. Tot això suma! València, com Xàtiva, és molt italiana... i es pot veure en els carrers, en les façanes i en els colors ocres i terra del centre de la ciutat. I en el caràcter de la gent. I jo he nascut ací i també tinc aquest sentit de la realitat, dels colors, de les olors, dels mercats, de com parlem bellugant les mans, comunicant-nos sempre.

Lolo el Manchao, el Turco, la Pollona, el Sangonereta, el Gordo Boñigas, la Flory, Mortadelo o el Sepias. Tots aquests personatges i malnoms de Noruega existien de veritat?

Sí, molts d’ells eren amics i coneguts del barri de Sant Josep, l’exili a l’altra banda del riu. Allí encara deien “anem a València”! Vivíem i jugàvem al carrer, una infantesa feliç, podríem dir. Ací al centre la vida haguera estat distinta perquè ja havien passat els anys i hi havia més cotxes i més trànsit. Vam ser els últims de viure lliures de menuts al carrer.

El pare d'Albert Sanchis ‘Berto’, és un homosexual reprimit que viu immers en un matrimoni apagat i trist. Una situació que recorda aquella pel·lícula En la ciudad sin límites.

Sí, jo havia de justificar que la germana d’Albert, Rocío, que mor en un accident de trànsit en la carretera del Saler, fos una persona culta i sensible. Eixa sensibilitat venia de l’esperit del pare, un pare que —he d’aclarir— no té res a veure amb el meu. Eren dos personatges ben distints. Rocío era una artista i el pare tenia una gran complicitat amb ella.

Per contra, Albert, el fill, sembla sol, abandonat, sense futur, sense amor filial, un home que té totes les facultats per a triomfar en la vida i que, al final, és només un fracassat.

Jo, per exemple, sempre he tingut la sensació de no haver estat a l’altura de les expectatives que havien dipositat en mi els meus pares. Sempre he valorat molt el que van aconseguir ells a poc a poc i arrencant des de baix. Però el dolor el tinc allà dins de l’ànima. Ma mare viu, he escrit un llibre que ha fet molt de rebombori, ho dic des de la humilitat que em caracteritza, però ho he fet als 50 anys. Quan era jove em pesava i molt haver-los fallat als meus pares. Pense que, possiblement, per això he escrit aquest llibre. Si haguera sigut feliç, si haguera fet el que hauria d'haver fet, estudiar, formar-me, no haguera escrit aquest llibre, n’haguera escrit un altre... o cap. És un llibre escrit des del dolor.

©Mathías Rodríguez

Mai fem tot allò que volem fer, sempre hi ha en la vida una certa frustració, no?

Sí, però ara gràcies a Noruega ma mare, que encara viu, està molt contenta i orgullosa del seu fill. I això em fa millor persona, en fa millor home. És el màxim al qual podia aspirar.

Fa la sensació en llegir el llibre que el narrador, del qual emana una masculinitat rotunda, vol foradar la terra amb el penis. Està tot el dia follant, copulant dirien els més convencionals. No troba?

Realment li he de dir que no m’ho invente jo. En aquesta ciutat, sent jove i estant sol podies eixir de casa i lligar amb gran facilitat. Parle de mi i dels altres, dels homes i també de les dones joves. No és cap exageració, crec que la nit a València era com la conte. Eixe món ja no és el meu.

Albert, el narrador sempre sembla insatisfet, un ser infeliç. Cada dona li aporta una parcel·la incompleta de l’amor. Totes elles juntes en una sola dona seria per a ell la parella ideal. Impossible de fer-ho possible.

En l’epíleg «El monòleg d’Elena», la carta de la dona que l’abandona en saber-se traïda, una vegada ja mort el narrador, Albert Sanchis, destil·la una gran amargura per l’enamorat difunt. Ell també l’amava, de manera covard, per això l’abandona. Com escriu aquesta carta tan femenina, amb la veu d’una dona tan desesperada?

Això diu ma mare, eixa carta d’acomiadament de l’enamorat, de l’amor fallit, te l’ha escrita la teua dona. Això no ha eixit de tu, no ha eixit de la ment d’un home. I jo li dic que això és fals, que ho he escrit posant-me en la pell d’una dona. És molt fàcil, el què escriu no és ell, són tots els seus personatges a la vegada. És la part de la qual estic més satisfet. Elena, llir entre cards, era la dona ideal. La carta és tristíssima i revela un amor correspost a dues bandes que no qualla per la covardia d’Albert.

©Mathías Rodríguez

Parla vosté de política, perquè política ho és tot. Reparteix fusta a dues bandes, per al món de la corrupció que ha patit aquest país i també es mostra escèptic amb els fusterians i amb l’ideal de Joan Fuster.

Segurament, si ara tornara a escriure Noruega, no parlaria de Fuster i els fusterians. O ho faria d’una altra manera. És l’apartat que, si poguera, canviaria totalment. Eixa frase la llevaria, perquè tampoc pense amb exactitud això que expresse en ella. Parle de quan Albert Sanchis es mostra tan crític amb Fuster i els lectors fusterians, crec que era innecessària. Quan l’he llegida en el llibre imprés no m’ha agradat, i ho dic sincerament. Vosté no s’ho creurà, però quan estava escrivint, la veu del narrador em dirigia, em dictava i se m'escapava de les mans. Soc jo, no soc un hipòcrita, però Albert Sanchis té veu pròpia, no s’autocensura, i parla i parla encara que, de vegades, els seus comentaris resulten inadequats o impertinents.

Hi havia moltes Valències en la seua vida, en aquell temps? Quina era la seua?

Sempre m’ha molestat la culpabilització sobre València i els valencians. València no era només la Gran Via Marqués del Túria. Hi havia altres Valències, entre elles la meua, la d’una família valenciana en què a mon pare li marmolaven si parlava en valencià en el forn o amb els fills. S’ha de contemporitzar i veure com era aquell temps. Sempre m’ha molestat la superioritat moral sobre els altres, la imposició de la veritat i l’ètica. Nosaltres també patírem algunes Valències.

Hi ha una periodista nord-americana, Jane Jacobs, morta el 2006, que va escriure Mort i vida de les grans ciutats, que va ser molt polèmica als EUA per criticar la liquidació dels barris baixos, desplaçant la població fins a la perifèria, un moviment urbanístic classista i salvatge que no garantia les necessitats dels seus habitants. València, almenys el centre antic, és un parc temàtic? Desapareixen les botigues i només hi ha tendes de souvenirs i turistes que caminen per la ciutat com somnàmbuls?

Jo en soc un bon exemple. Vivíem en el lloc perfecte per a viure i ens van expulsar a l’altra banda del riu. El Túria, un riu sense aigua, un greu error al meu entendre. En el projecte del vell llit del Túria es devia haver combinat el jardí amb l’aigua, encara que entrara de la mar. Mitja ciutat tindria ara iots i vaixells... i això era també València. La capital va ser una ciutat fluvial durant dos mil anys i ara no hi ha riu... hi ha runners. A València no es pot parlar malament del parc del Túria... però els barris dels afores pateixen moltes mancances, també de jardins i zones verdes.

Al barri del mercat, al Carme, on hi havia una casa, ara hi ha una finca, moltes vegades lletja, un canvi nefast.

Durant onze anys vaig dur el pa al carrer Assaonadors des del barri nou de Sant Josep i, dia a dia, veia com caïen les cases a terra. Semblava Beirut. I no entenia com podia cantar-se allò de “Valencia es la tierra de la flores, de la luz y del amor”! Ens imposen un model publicitari de ciutat i no podem rebel·lar-nos. Em pregunte per què no es pensa urbanísticament la ciutat com un ésser viu global.

Parlàvem de com podien resistir els ciutadans i jo voldria dir-li com ho faig jo: mai compre per Internet, sempre compre en el mercat o la botiga del costat, en el comerç local. Si no ho fem així acabarem tots sent esclaus, aturats o treballant sense descans. Els diumenges són per a cuinar, llegir i descansar. No deuríem consumir tant. Hem de ser responsables a l’hora de consumir o tancarà tot el comerç de proximitat. És la gran batalla perduda, això canviarà també la ciutat i tots ho veurem.

©Mathías Rodríguez

València ha estat la gran maltractada?

Sí, els tres anys de guerra, la capitalitat de la República, l’Horta, on no faltava la fruita i la verdura, el fals paradís terrenal. Això ha sigut l’origen del Levante Feliz, un desastre.

L’escriptora Mercè Ibarz parla en el seus llibres de «tornar a casa», del retorn a les trames urbanes populars, a la vivificació del món rural, a donar saba nova als nostres pobles despoblats.

Sí... Els centres de les ciutats són una gran maqueta en què les franquícies han creat un món vintage irreal que sembla real. Però que, en realitat, és una ficció, un miratge. De nit la ciutat es buida i és un cadàver. I nosaltres només som figurants d’una vida diària teatralitzada.

És la ciutat bombardejada?

Sí, és com si l’hagueren bombardejat amb napalm. No hi ha persones, només diners i negocis efímers. I si parles en contra o critiques... ets un comunista. El turisme és important, però no pot ser l’única pota de l’economia. I estem veient-ho!

La pandèmia també canviarà la ciutat?

Si, segur. Quan va fer fallida l’economia de la morera i la sederia, el barri dels Velluters va caure en un pou i es va convertir en el barri xino. I ara el Carme és un gran bar, un gran aparador en decadència. Mire si ha canviat que, en el vell llit del Túria, si observem les parets laterals encara podem veure els forats de les bigues de les barraques de la gent que vivia, que plantava cebes i creïlles i llavava la roba en el riu. Després de la guerra i després de la riuada de 1957.

Vosté parla de la ciutat canviant i jo li dic que la València que parla ara serbocroat, polonés o àrab també és part de la nova ciutat, de la nova València.

Només obrir el llibre ens assabentem del perquè porta per nom Noruega. Albert Sanchis i la seua família venien sardines i bacallà en una tendeta del carrer del Trench i en una parada del mercat central. I l’abadejo venia de Noruega. Tot els veïns els coneixien pels “noruecs”... Per això, no?

Sí, exacte. Un misteri ben senzill! Ha, ha, ha.

©Mathías Rodríguez

Està content amb la seua vida, ara?

Visc amb la meua dona des de fa divuit anys. Jo treballe en una papereria i ella es dedica a l’atenció de xiquets i xiquetes en un centre de menors. Mire... estic molt content de no haver tingut fills, i ella pensa igual que jo. Soc molt patidor, haguera patit molt. Tinc un germà i una germana. El meu germà té més de quaranta anys però, per un problema en el part el dia del seu naixement, és com si en tinguera sis... i viu encara amb ma mare. El vull molt, però això li canvia la vida a qualsevol. M’agrada ser lliure i organitzar la meua vida amb la meua parella, no necessite més. M’agrada, sobretot, llegir i gaudir de la conversa amb persones que em poden ensenyar, de qui puc aprendre. Gaudir de la intel·ligència.

Els valentins, els ciutadans de València, viuen d'esquena a la seua pròpia comarca?

València viu d'esquena al riu, viu d’esquena al port i a la mar, viu d'esquena a l’Horta i a la seua llengua pròpia. Viu d'esquena a tot, un fenomen a estudiar o un motiu per a fer una tesi doctoral. M’agradaria que la meua ciutat fora més il·lustrada, més tolerant, més solidària.

Quina serà la seua pròxima novel·la?

Noruega la vaig tindre empantanada huit anys, guardada en un calaix, i la vaig reprendre fa molt poc. Ara encara no sé què faré... però, cada dia, visite un carrer de València. I en total en té tres mil. Ja n’he visitat tres-cents vint-i-huit, pocs encara. Possiblement, d’ací isca un llibre sobre els nostres carrers. En cada barri hi ha una història, i en cada carrer. I un personatge, una guerra o un motiu per a la felicitat. O d’on ve el nom del carrer. Esperem d’ací a huit o nou anys i li ho contaré! És un exercici físic però també intel·lectual. El darrer carrer serà el meu, Zurradores, Assaonadors en castellà, perquè ho he d’escriure cronològicament per ordre alfabètic. Quan vivíem allí rebíem telefonades burlones perquè el nostre carrer i el nostre número de telèfon eren els últims de la guia telefònica. De Berlanga, vaja.

Ens serveixen un café en la terrassa de l’antic bar Esma del carrer dels Assaonadors. Amparo Blay aguaita per a dir-nos adéu. I Rafa parla de la seua passió per València i pel València CF, –la meua il·lusió seria que el València guanyara la Copa d’Europa. Des de l’interior d’una casa amb les portes del balcó obertes de bat a bat, algú toca la trompeta. Contra tota lògica tanca el mercat Central i el barri es buida de vida veïnal a poc a poc. Cada trenta anys mor i renaix una altra València.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací