Xavier Serra: «Escriure és un ofici, no va a rauxes o a impulsos, necessites moltes hores per a escriure i reescriure»

 

per Lourdes Toledo

Entrevistes

Xavier Serra
Xavier Serra

L’escriptor i professor de filosofia, Xavier Serra (Sueca, 1967) ha publicat recentment Espurna, el número dos de la col·lecció Afers Narrativa, la nova aposta de Vicent Olmos, un editor agosarat i creatiu que no s’atura ni davant les crisis ni davant les portes tancades. Ell tira pel dret, però mesurant els passos, i va obrint pas! D’entrada, aquesta col·lecció arriba amb bona presència física: un disseny atractiu i innovador, bon paper, cos i tipus de lletra adequats, impressió de qualitat. I això és important, l’estètica compta, l’estètica és també política, editorial en aquest cas. Però a més a més, Olmos, que no estalvia esforços en la promoció dels seus llibres, té clar que els llibres poden i han de fer-se presents a tot arreu: als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, a les llibreries de tot el territori català, cosa que sembla òbvia, però no sempre ocorre, allà on siga possible. Aquesta és la vertadera normalitat cultural i la manera de sobreviure: ser-hi, estar presents.

No tots els dies, ni tots els anys, ens arriba una col·lecció literària de tan bona factura. Afers Narrativa generarà expectatives. De moment, títols com Mal jueu, de Piotr Smolar i Espurna, de Xavier Serra, una narració de no-ficció on Serra –autor veterà de la casa– ressegueix la vida i activitat d’un seguit de militants d’un grup singular de l’antifranquisme valencià, Germania Socialista. A partir de la recopilació de materials orals dels protagonistes, i acompanyat d’un treball creatiu de recerca i posada en escena, l’autor ho transforma en una mena de literatura, la seua, amb la intenció de transmetre les vibracions d’una època i d’unes vides. Ja ho va fer admirablement amb la sèrie Biografies parcials (Afers). I ara, Serra tessel·la de nou amb una prosa llegidora, bona cadència, i un savoir faire narratiu excepcional, un mosaic de vides contades que ens permeten visualitzar amb riquesa de matisos un moment polític i històric decisiu per a valencians, just a les portes de la transició política. Quan el franquisme encara imposava la seua llei –el terror– i les joves generacions maldaven per obrir una nova pàgina, col·lectiva, sí, però també personal. Davant de tants llibres i articles de rerefons polític que només aquells que ho van viure i conèixer de prop poden seguir i entendre, un volum com aquest –documentat, ben traçat, explicat pels personatges protagonistes del relat, i que es deixa llegir d’una tirada– és un símptoma de normalitat perquè tots aquells que no van viure aquell moment històric –aquells que van nàixer després dels setanta i als quals no els han contat res el poden copsar i llegir sense perdre-hi el fil.

Xavier Serra m’ha convidat a dinar un cuscús deliciós a Sueca, en companyia de les seues filles. Fa dos anys que ens vam trobar a València, a la terrassa d’un bar del Carme, un dilluns plujós, quan va publicar Impuls, el quart volum de les Biografies Parcials. Ho recorde com si fos ahir. Ho vam passar bé xarrant i el temps va volar. Avui, xino-xano, ja cinc hores de conversa. Víctor Labrado, veí i amic, s’ha deixat caure cap a mitja vesprada, i després hi ha arribat Sílvia, la companya de Xavier. L’entrevista pren caire de tertúlia i el cendrer parla per ell mateix. Jo comence a pensar en un bon gintònic, però de sobte una rampellada de sensatesa em diu que si no m’alce, se’ns fan les deu de la nit i no trobe ni tren per tornar a casa. Ens acomiadem i amenace amb tornar-hi en cotxe quan els dies siguen càlids i llargs per a sopar junts a la fresca, sense patir per si es fa tard i el tren ha passat...

Enhorabona pel llibre i per encetar col·lecció. Podríem dir allò de: amb Vicent, al cap del món... [Xavier riu]

Vicent Olmos i jo arribàrem a un acord des del principi: ell era el meu editor i jo el seu autor. Al País Valencià no solem veure aquesta relació autor-editorial. I a Catalunya, tret de casos com ara Quim Monzó o Empar Moliner amb Quaderns Crema, no és un fet habitual, i això és perjudicial per als editors i produeix angoixa en els autors que escriuen sense saber si tindrà eixida allò que fan. Hi ha autors reconeguts que, si no van a premis, de vegades no troben manera de publicar. I els premis tenen el perill d’allunyar-te d’escriure allò que realment t’agradaria escriure.

Cert que els premis creen una dinàmica, però caldria matisar sobre si allunyen o no els autors d’allò que volen escriure. No està tan clar.

En toc cas, per als editors la fórmula antiga de cares associades a la seua editorial, funcionava. Era el cas de Joan Sales i Club Editor, amb Rodoreda i Villalonga, que definien l’editorial, o el cas de Quaderns Crema amb Vallcorba i Quim Monzó.... Ací, en canvi, no ha quallat aquesta simbiosi. Editorials com ara 3 i 4 no han cuidat els autors, i encara sort que van publicar l’obra de Vicent Andrés Estellés.

Jo vaig buscar complicitat editorial amb Vicent Olmos, i n’hi vaig trobar des del primer moment, quan vam publicar el meu primer llibre, Història social de la filosofia catalana. Anys més tard, amb el projecte Biografies Parcials no hauria tingut sentit de publicar-se en editorials diferents. El pacte era o tot o res. I a Vicent li va agradar i hi va creure des del principi. Afers és una editorial d’assaig que et demana qualitat, però no perspectives de vendes al·lucinants, que d’altra banda, no n’hi ha.

Havia debutat com a assagista i les Biografies Parcials eren ja una mena de transició cap a la narrativa.

Sense jo proposar-m’ho estava passant de l’assaig a la narrativa, i això s’aprecia molt bé en el relat dedicat a Albert Hauf, que sembla un conte de Dickens, o el de l’historiador Thomas F. Glick, sobre la història jueva. Les biografies em van obligar a buscar fils narratius per a donar vida als relats, i sense adonar-me’n, així és com he arribat a la novel·la, a Espurna. Una novel·la rara on hi ha molta documentació i certes pàgines estan escrites com un assaig, però és narrativa, i per això calia prendre precaucions i publicar-la en una col·lecció de narrativa, com una mena d’avís al lector: «no ho lliges amb els codis d’un assaig, perquè no ho és». D’altra banda, Vicent Olmos volia, des de feia temps, llançar una col·lecció de narrativa.

Afers (2018)

I ha trobat el moment adient en plena crisi pandèmica, la qual cosa no deixa de ser admirable. I de nou, complicitat entre vostès dos.

Sí, és cert, però una complicitat que ve de lluny. Com a editor, Vicent ha estat obert pràcticament des d’un començament a temes contemporanis i, cada vegada més, a llibres més literaris. A més, hi ha un altre aspecte: si obris una branca de narrativa, t’arriben més originals.

I molta més faena, per descomptat!

Una col·lecció nova de narrativa al País Valencià en mans d'una editorial solvent com Afers és motiu de celebració. No creu?

Sí que ho és. Era una intenció anunciada, fruit d’un camí que es va encetar amb la col·lecció Literatures, on es publicaren les Biografies Parcials, i on Vicent Olmos va deixar un calaix obert per a altres autors, de manera que Afers anava literaturitzant-se, tot i que hi predominava l’assaig. Afers és una editorial amb perfils ben dibuixats, una mena d’Abadia de Montserrat, que aposta per llibres que mereixen ser llegits, però que no tenen circulació, amb la diferència que Olmos no publica tesis doctorals tal qual, sinó llibres que puguen arribar a més gent. Amb el nou projecte, Afers ha aconseguit una col·lecció de narrativa sense desdibuixar el perfil de l’editorial. La clau està en publicar la mena de novel·la que voldria llegir un lector habitual d’Afers, una novel·la de qualitat narrativa que no s’allunye del treball assagístic, memorialístic, etc.

Afers Narrativa naix, a més, amb un equip jove, però solvent, Josep Alapont, i Clàudia Serra, la seua filla, estan al capdavant del comitè directiu de la col·lecció, junt amb Vicent Olmos. En general, als joves els costa molt obrir-se camí professionalment i es queixen del que anomenen «la generació tap». Són decisions com aquestes, confiar en gent jove, un pas endavant en la necessària renovació generacional?

Trobe que ha estat un encert buscar dos joves per a aquesta col·lecció. D’una banda, per a donar continuïtat a l’editorial, i d’altra, perquè els lectors joves estan atents a tendències, que no exactament novetats o modes. I finalment, perquè una persona jove es pot menejar molt bé en l’àmbit de la narrativa, un terreny més factible que l’assaig. A més, i no menys important, el fet de ser un treball col·legiat i consensuat dóna independència a l’hora de triar originals. Ja no és l’editor Vicent Olmos qui accepta o rebutja un original, sinó que hi ha més veus.

Probablement el futur de l’edició valenciana es juga en el terreny de la qualitat, d’un saber fer formal i de continguts, i en sumar esforços professionals per a aconseguir major capacitat de penetració comercial.

Justament va per ací.

Vosté és un dels escriptors que més de prop ha tractat a casa nostra l’escriptura biogràfica, amb els quatre volums de la sèrie Biografies Parcials. En tot cas, els valencians no anem molt sobrats de bones biografies, veritat?

El meu propòsit era exposar un pensament i una obra cultural, què havien fet i aportat certes persones, creant un relat amè, i l’amenitat estava en la part narrativa i en l’humor, com ara he fet de nou a Espurna, però sense prescindir de la documentació. Volia recrear fets històrics i biogràfics a través d’un relat, i el meu calfament de cap era com reconstruir escenes i anècdotes amb una estructura narrativa atractiva. Jo, com molts altres, vaig començar a escriure narracions als dotze o tretze anys, i el model que tenia en el cap era Calders, Cortázar, Günter Grass. Quan ets jove la teua maduració lectora va molt més ràpida que la teua maduració creativa, i això et paralitza com a autor. La força com a escriptor no sol néixer a l’uníson amb la teua força com a lector crític. Així, vaig començar escrivint narracions que no m’agradaven perquè s’assemblaven massa a les que feien els autors nostres ja coneguts. Escriure a l’estil de Calders, però molt pitjor... No, no era això el que volia perquè copiar pot donar resultats nefastos i vaig veure aviat que no tenia res a dir, que era jove, no tenia experiències, ni missatges vitals diferents a la mediocritat que m’envoltava. I llavors vaig sentir la necessitat d’estudiar la història del pensament i de la filosofia catalana, i com que sempre he tingut passió per l’estudi i la documentació, vaig trobar un forat, el de l’evolució del pensament, i aleshores és quan vaig trobar coses noves a dir.

La història de la filosofia ja era una cosa meua. Havia escrit una tesi sobre el tema, si bé era ben atípica, plena de burles i ironies, però me l’havien aprovada, i al cap de poc vaig escriure Història social de la filosofia catalana. Més tard, en veure que la literatura de memòries i biogràfica al País Valencià ha estat molt oblidada i que ací ningú ha escrit dos pàgines sobre certes persones, vaig veure un segon forat i vaig començar amb les Biografies Parcials. Ací ningú s’havia molestat a parlar amb Josep Lozano des de feia anys, un dels millors novel·listes que hem tingut, ni amb Germà Colón, recentment desaparegut. Persones amb tantes coses a dir i amb qui ningú parlava. No és normal que no hi haja biografies sobre persones i temes que els escriptors coneixen bé, com ara Albert Hauf, Enric Valor, Robert Archer, o Raimon, per exemple, que sí que en tenia, però fetes per autors catalans, excepte la de Joan Fuster, que la va escriure quan el cantant tenia 24 anys. No ho han fet i és una mica inexplicable.

Llavors va trobar una mina on picar i traure pedres precioses, per dir-ho així.

Sí, en aquell moment em trobe que tinc coses a dir, i que al marge de documentar-me’n, necessite la literatura com a instrument, frases ben girades, i ací ja comence a treballar el vessant narratiu i a poc a poc s’automatitza, i arriba el moment en què he de decidir quin model de llengua vull triar, i trie el model del català oriental. Sobre la marxa, són problemes que vas resolent i hi vas trobant solucions, desenvolupant el teu propi estil, i no té res a veure amb proximitats lingüístiques, perquè jo, que soc de Sueca, em trobe més a prop de la llengua de Mercè Rodoreda, que la de Josep Franco. En el meu estil hi ha influències de Pla, Sagarra i Fuster, però allò que dic és meu. Quan ets jove estàs descompensat entre la idea que tens i el resultat, et perds en la baula del mig, com plasmar aquesta idea, i caus en copiar els models. En canvi, quan tens un contingut vàlid, la forma va sorgint. Escriure és un ofici, no va a rauxes o a impulsos, necessites moltes hores per a escriure i reescriure, una, dues, tres vegades, les que calguen. Després ve un moment en què torna el dictat, la inspiració, i aleshores sí que tens la sensació que flueix, i hi ha un moment en què et lliges i notes que allò que has escrit té un ritme, quasi et diria que té de nou la fluïdesa de l’adolescent, però hi ha moments en els que fa crac, i ací venen els problemes, i et passes hores canviant una frase i al final no flueix, i de vegades el que ha de fluir és esborrar i trobar un altre estil o alternativa. O simplement, esborrar.

De vegades allò que més ens costa esborrar és el que més necessita ser esborrat. Però esborrar fa por, dol.

I tant, però cal ser molt exigent a l’hora d’esborrar! A mi em fa por el mal gust. I estem acostumats que les biografies siguen necrològiques, com aquell personatge d’Afirma Pereira de Tabucchi, que tenia escrites les necrològiques de molta gent. Josep Pla va fer un treball de biografia periodística insuperable amb Els homenots, i jo em vaig proposar partir de la documentació i de les entrevistes i anar per una drecera diferent, entrant en la literatura. Si m’hagués quedat en la documentació, o hauria fet entrada d’enciclopèdia o una necrològica, i jo entenc que l’escriptura memorialista ha de ser llaminera i atractiva.

En canvi, en tot l’àmbit de la literatura catalana, també al País Valencià, el gènere autobiogràfic, com ara dietaris i memòries, que té una forta tradició, es manté, prospera i sembla que s’ha consolidat amb força i certa qualitat.

Sí, és cert, que el dietarisme viu un moment intens. En el cas català va ser induït en els anys cinquanta, principis dels seixanta, per l’editorial Aedos. Ells van detectar que hi havia una incomprensió generacional entre la gent d’abans de la Guerra Civil i les generacions de després, i aleshores van posar-se a treballar en la publicació de memòries, com ara Del llum del gas al llum elèctric de Carles Soldevila, Memòries de Josep Maria de Sagarra, El quadern gris de Josep Pla, o Tots els camins duen a Roma de Gaziel. Va ser una revifalla tremenda d’aquesta literatura testimonial que posava en contacte generacions separades per la guerra. Amb totes aquestes publicacions, i llibres com els Homenots de Josep Pla, la literatura catalana omplia aquest buit de recuperació de la memòria. En llegir-los, una de les coses que més m’admira és que tots aquests escriptors van viure interconnectats, Sagarra escrivia de Pla i Pla de Sagarra, i hi havia un feix d’enllaços entre ells. Aquest joc literari, malauradament, s’ha perdut avui, i és una gran pèrdua perquè una cultura és això, si no, és un món de bojos.

Jo volia fer una cosa semblant, i, a partir de les Biografies Parcials, induir la literatura memorialista, i que tant escriptors com polítics o banquers s’animaren a escriure, perquè les memòries tenen interès quan has viscut en l’ull de l’huracà, i encara que no sigues molt bon escriptor, la vivència és tan forta que supleix la narració. Pense ara en llibres com les memòries de Mariano Cabrerizo, un llibreter del segle XIX.

Parlant de memòries i dietaris, vaig llegir fa un temps Diari de Sotaia de Joan Pellicer i en vaig quedar fascinada. Vosté dirigeix la col·lecció Moment Memorialística per a l’Institut Alfons el Magnànim, on es va publicar aquest llibre, número u de la col·lecció. Quina rebuda ha tingut fins ara i quins són el pròxims projectes de Moment Memorialística ?

El dietari de Pellicer és excepcional perquè ell ve d’un món diferent, l’etnobotànica i la medicina. Va ser una sort i un encert obrir la col·lecció amb aquest llibre. Per raons que costen d’entendre, l’editorial Bullent –on ell havia publicat la col·lecció Costumari Botànic– va rebutjar aquest dietari i passats uns anys, nosaltres el vam publicar. A partir d’aquell primer número, hem anat fent via i creant una línia de treball dirigida a suscitar el conreu de la literatura testimonial i a donar a conéixer obres d’aquest gènere fins ara inèdites.

Després del que he contat adés, el fet que la literatura memorialista sempre m’ha atret molt, no és tampoc tan casual que estiga jo dirigint aquesta col·lecció. D’altra banda, el fet que hi haja darrere la Institució Alfons el Magnànim dona seguretat a la col·lecció perquè no depenem del risc de comercialització, i permet que siga un projecte de llarg recorregut, on cada llibre està en el millor lloc, acompanyat d’altres títols similars.

En definitiva, llibres significatius per a recuperar la memòria d’un país i de la gent que hi ha fet coses importants.

Doncs sí, perquè vivim en un país on a ningú li importa el que diu ningú i la gent no es llegeix, no es llegeixen entre ells, i això és una realitat. El cànon literari català s’ha quedat estancat en el que va fer Joan Fuster. Qui et diu ara que s’ha de llegir Jesús Moncada? Un autor que va tenir tan bona acollida en el seu moment! No el lligen ja! I això és el que volia fer jo amb les Biografies Parcials, establir un cànon en el terreny social, donar a conéixer persones presentables. El món literari nostre és un marasme, no hi ha referents per a veure què val i què no val. I tampoc no tenim llibres que planten cara a altres llibres o que responguen en una dialèctica. Veurem ara si hi ha alguna rèplica a les novel·les Noruega o L’últim dels valencians. A més, a tot arreu, tampoc a Catalunya, la crítica literària no funciona, no hi ha plataformes o tribunes suficients, i ningú s’atreveix a dir segons quines coses. Si la crítica fes el paper que cal, el que li correspon, descriure un panorama literari, establir uns cànons, i no resums o refregits, molts escriptors anirien més orientats sobre allò que escriuen o fan millor, o pitjor.

Hi ha una part de la crítica que intenta fer-ho, quan troba on publicar, que això és un altra qüestió. Una altra cosa és si se l’escolten. En tot cas, sovint hi ha condicionants i miraments, i potser no vindria malament més llibertat i menys autocensura a l’hora de dir les coses.

Estic pensant ara en el cas de Francesc Serés. Si algú li diguera que es deixés d’escriure novel·les i tornara al conte, guanyaria ell, la seua literatura i els lectors. O en el cas de Joan Francesc Mira, i això ja ho vaig dir en les Biografies Parcials, Mira és molt millor escrivint assaigs breus que novel·les.

Afers (2021)

A hores d’ara parlar de gèneres literaris com una classificació tancada no té molt de sentit. Alguns crítics apunten que els gèneres literaris avui «només són pur convencionalisme o una invenció comercial». Espurna és una narració sense ficció, que inclou també parts assagístiques, la qual cosa no vol dir que no siga una novel·la?

Espurna és una novel·la on no hi ha diàleg, ni hi ha un personatge protagonista, sinó que té diferents protagonistes, però sí que té una estructura de novel·la. No és una novel·la coral, hi ha un únic narrador, però va canviant el protagonista principal sense que el lector perda el fil narratiu o s’hi entrebanque. La informació la dona el context, que és el fil banal que ho sustenta tot. Jo partisc de l’anècdota (com ara el robatori de la fotocopiadora de l’Institut de Sueca) i arribe fins a l’exili d’alguns dels protagonistes. Una de les coses que volia aconseguir era donar a conèixer als lectors que no ho van viure com era la clandestinitat política en aquell moment, aquelles cèl·lules polítiques que tenien una preparació brutal. A mi em fascina l’ambient que es vivia en aquell moment, i com s’organitzaven. Les manifestacions o salts de cinc a deu minuts. Ho trobe al·lucinant.

I les anècdotes poden donar molt de joc, com va demostrar en les Biografies parcials.

Per a mi la grandesa de la narració és partir d’un fet que a primera vista sembla intranscendent, i anar construint un univers i recreant un ambient. En aquell moment històric tot eren sobreentesos, ningú contava res, ni què era una vietnamita. La veritat és que ningú havia escrit sobre aquell moment, Pérez Moragón va publicar un article sobre la premsa clandestina al País Valencià, però el lliges ara i no comprens res, perquè no explica què havia passat, escrivia per als coetanis, per als que ho van viure, amb un munt de sigles indesxifrables. Va passar, a més, una cosa curiosa, una coincidència històrica. Quan jo estava escrivint Espurna veia a la premsa i als mitjans de comunicació com els catalans amagaven les urnes i percebia que aquest esperit de subversió, d’anar contra l’estat, era el mateix que ara fa cinquanta anys.

La història es repeteix...

Amb matisos, però sí. Vaig trobar un material verge que, si bé havia sigut tema d’historiografia, no ho havia estat de cap narració, i aquest és el buit que jo he volgut omplir. Volia contar una història que s’entengués per molts lectors i per això he aprofitat anècdotes i curiositats com la del robament de la fotocopiadora, i m’he recreat en aquells universitaris proletaritzats, uns personatges fascinants que podrien ser dignes d’una novel·la de Dostoievski. Diria que he fet una novel·la política policíaca.

Alguna cosa d’això té perquè Espurna és una crònica de la política en la clandestinitat, aquella clandestinitat enginyosa de toc estudiantil que prenia disfresses de tots els colors. Vist així, sembla tota una aventura capaç de fer de la política una festa subversiva, un xic surrealista, extravagant.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací