Conversa amb Enric Balaguer

 

per Joan Borja

Entrevistes

Enric Balaguer
Enric Balaguer

Ja saps que solc arrancar les entrevistes pel lloc comú que és la infantesa. Dispare: parla’m una mica de la «criatura dolcíssima» que un dia va ser Enric Balaguer. Evoca’m, per favor, com era l’Enric que un dia jugava amb pantalonets curs pels carrers i les costeres del Castell de Guadalest.

Home! Jo tinc molt present la infantesa. No sé per què: possiblement per alguna qüestió psicoanalítica... La meua infantesa va tindre una part molt bonica, feliç, preciosa. I després va tindre també una part molt dura. La vida material era prou dificultosa, per una banda. Però allò més dur... [Riu.] Allò més dur va ser, precisament, l’escola. Perquè la primera escolaritat que vaig tindre va ser en mans d’una pobra dona: una mestra que es feia càrrec de tots els xiquets i totes les xiquetes del poble, que anàvem junts en una unitària, que en deien, des dels sis anys fins als catorze.

No en devíeu ser tants, a l’escola del Castell, no?

Bo... Una vintena llarga, crec que érem. El cas és que aquella dona es veu que tenia problemes. Problemes seriosos. I exercia contra nosaltres una repressió i un sadisme considerable. Clar: coincidia amb el franquisme, que emparava l’ús de la força i l’agressivitat en la forma d’educar, i de combatre el mal, i coses d’aquestes. En aquest sentit, la veritat és que va ser una etapa una mica dura. A pesar dels anys transcorreguts, i a pesar que ho he treballat, i ho he escrit, i tot, hi continue tenint una sensació —puntualment, si vols— negativa i negra.

Caram!

Però no: fora d’allò d’aquella mestra, va ser una etapa bonica, amb coses molt interessants.

Xe! No t’ho havia sentit contar mai, ni tampoc no t’ho havia llegit, això de la mestra... Dius que era repressora i sàdica?

Sí. Era el segon o el tercer destí que tenia. Molt jove. En aquell temps els mestres podien tindre a voltes dèsset o divuit anys. I aquesta dona venia d’Àvila. Era d’una família nombrosa. D’un catolicisme d’aquells... Antològic! Un catolicisme que era alhora, també, franquisme. Estic parlant-te de l’any 1965, més o menys. Ja estaven els Beatles pel món, i el Concili Vaticà II, i...

Però tot això es veu que no havia arribat encara a l’Àvila dels anys seixanta.

No, perquè aquesta dona va vindre, i... Mare de Déu! Ens feia formar al pati abans d’entrar a escola. Començàvem l’escola resant, acabàvem l’escola resant. Al mes de maig anàvem a fer allò del mes de Maria. Ens castigava d’una manera duríssima, a tota la classe. Si, per exemple, no anàvem a missa els diumenges, ens castigava. Jo què sé! Tenia una sèrie de coses que... Fer un inventari seria una mica truculent. Però veritablement era patètica, la situació. Coincidia amb l’esperit del temps. Ara ho pense i entenc que la dona aquesta, en realitat, estava fent el que socialment, i políticament, i ideològicament es demanava en aquella època. I, al costat d’això, tenia una part que era sàdica. Evidentment. Perquè ella ens pegava amb una vara... [Riu.]

Què em dius!

Sí. Agarrava una vara i el que no se sabia la lliçó... «Bum!» Li pegava. Si hi havia algú que estava parlant, ella anava per darrere i... «Pom!» Li pegava amb la vara. I jo què sé, quina quantitat de records que tinc en aquest sentit, de trinxets al cap i de tot! Eren càstigs molt cruels, d’algú que tenia molt a flor de pell una part de sadisme. Es veu que tenia problemes. Perquè aquella dona devia tindre vint anys, només. O dènou. Però patia moltes pors, al poble. Vivia a soles, al Castell, a l’acròpolis, a la part de dalt, en una casa aïllada. Deia que a les nits algú li tocava la porta. En fi... Era una cosa fosca, no?

La vas tindre de mestra durant tot el periple escolar?

No. Van ser només tres o quatre o cinc anys. Però van ser els anys primers de la meua escola. Després va vindre una mestra de Mallorca, que encara viu, que és donya Jerònima Fornés Crispí. Es va casar a Callosa i viu a Callosa. I aquella dona va ser... Uf! Glòria beneïda! Completament diferent. Normal. També ens castigava, si féiem malifetes, eh? Però ja era una altra història. Això sí: la meua primera associació amb l’escola és la pitjor que es pot imaginar.

Supose que, al mateix temps que hi va portar la hipertròfia del catolicisme, i el franquisme, i l’autoritat, i la repressió, i el sadisme, hi devia portar la llengua d’Àvila, no? En un context com el del Castell de Guadalest dels anys seixanta, per als vint xiquets del poble, devia ser com allò del xiquet del Tio Canya «Set anys, la cara ben neta, ulls oberts, camisa nova». I la mestra aquella «parlant de manera estranya»...

Home! Clar: per descomptat! Però en aquella època encara no teníem consciència lingüística. Jo recorde que en un moment determinat van canviar els llibres i hi havia unes unitats que parlaven, per exemple, dels boscos d’Espanya. Deien: «En España hay bosques de hayas, robles y castaños.» Ostres! Jo cap d’aquells arbres no els havia sentit dir mai; ni els tenia, tampoc, en l’inventari dels arbres que hi havia al meu poble. Allí eren pins, alzines, carrasques, oliveres, ametlers...

Naturalment. Que fort!

I aquells llibres també deien que hi havia molt de «ganado porcino y ovino». I jo em preguntava: «Què deu ser ovino, Senyor?» [Riu.] Ovelles estava clar què eren. Però ovino? Hi havia, a part de la llengua, la dificultat afegida que aquella cultura dels llibres era una cosa ortopèdica. No sé com dir-te: una cosa molt difícil, desvinculada del context. Però clar: ningú no ho qüestionava. I un se n’adona molt després, que les coses anaven així. Que no és que entràvem en la cultura, sinó que entràvem en una altra cultura que no era la nostra. I que hi entràvem a colps de martell.

De martell... I de vara!

Exacte. Era una cultura a martellades: una cultura a varades.

I quan és que desenvolupes la consciència lingüística? Quan és que dius: «Tot açò què ve a ser?»

Diria que són petites coses que després van fertilitzant una determinada visió de la vida. No hi ha un moment revelador que digues: «Fins ací era una cosa, i ara he descobert tal altra cosa.» No. Supose que és una acumulació d’elements. A ma casa, per exemple, sentíem Ràdio Andorra. I en Ràdio Andorra parlaven català.

A ta casa, al Castell de Guadalest, s’agafava Ràdio Andorra?

Sí. Estem parlant de finals dels seixanta o una cosa així. Sí, sí, sí... I què més? En algun moment vaig sentir cantar Joan Manuel Serrar per la ràdio. I va ser un xoc, sentir-lo cantar la cançó aquella de «La tieta».

Gregal (2016)

Una cançó preciosa.

Després un bon dia va vindre el meu germà, amb un casset de cançons de Raimon. I més tard va arribar l’Ovidi... Però allò eren fets aïllats que no tenien massa continuïtat. Perquè recorde que la primera rebel·lió, més que no lingüística o literària, va ser ideològica. Als catorze o quinze anys vaig decidir deixar d’anar a missa, cosa que va crear un gran conflicte, un gran malestar amb ma mare.

Amb la mare? Amb el pare no?

No. El pare era més tolerant. Però tota la meua família era molt catòlica, apostòlica i romana. I de dretes. I de tot. Però vaig prendre la decisió de no anar més a missa. Va ser una decisió completament meua. I amb aquell gest, diríem, va ser com si començara a prendre la sobirania de la meua vida.

Comprenc.

I aquella primera consciència que vaig tindre va ser perquè estava connectat, a través del meu iaio, amb la premsa. Diria que l’únic que llegia el periòdic al poble, en aquella època, era el meu iaio. Era alcalde i tenia accés al periòdic Información. N’arribava un exemplar a l’Ajuntament. I ell tots els dies llegia el periòdic. I jo també el llegia. I parlava amb el meu iaio. I després això em va portar a una activitat lectora molt relacionada amb les notícies polítiques i l’actualitat. I vaig anar descobrint a poc a poc que la versió del món que m’havia traslladat la família no coincidia amb el d’una altra gent, no? Molt especialment, en el tema de la Guerra Civil. Perquè clar, el tema de la Guerra Civil, que és un tema interminable, l’havien viscut en la meua família (tant en la família de mon pare com en la família de ma mare) de la part de les dretes: de les dretes represaliades per les esquerres quan va començar el conflicte. Llavors, per a ells, Franco era el salvador. I els altres eren el dimoni. I aquesta versió, de menut, me l’havia creguda així. Però vaig descobrir, a través de les lectures, que no era, diríem, la versió de tot el món: que era només la versió d’ells, que formava part de l’experiència seua —que també tenia, evidentment, el seu sentit. Jo respecte profundament els meus iaios, que van estar a la presó. Dels quatre iaios, tres van estar a la presó. Simplement per anar a missa, o per sublevar-se i no acceptar una col·lectivització al poble.

Això, sempre al Castell, no?

Sí.

I quan parlem de la presó, parlem de la presó que hi ha als baixos de l’Ajuntament?

No, no, no! Van vindre amb camions, se’ls van emportar a Alacant i van estar tancats a Alacant. I en el cas de la meua iaia, que havia estat servint en una casa d’Alcoi, va ser curiós que a la presó es va trobar amb la seua senyoreta. Va fer la seua presó acompanyada de persones conegudes. Bé. En fi... Van ser tres mesos, crec: només tres mesos de presó. Però, clar: ells van viure la resolució de la guerra com un alliberament. Era el Nostre Senyor qui havia enviat Franco! Hi havia una mescla de factors ideològics, econòmics, polítics i religiosos (això era el franquisme, no?) que justificava als seus ulls aquell règim. Ells tenien aquella versió de la realitat. I ja està. En fi...

El cas és que, de la mà del qüestionament ideològic d’aquella versió que hi havia en el si familiar, arribes també a la consciència lingüística, supose, no? Perquè... Amb uns orígens així, com dimonis acabes estudiant Filologia Catalana?

Això ve després. Primer va ser, ja et dic, la cosa ideològica. Me’n vaig vindre a fer sisé de batxiller a Alacant, a l’Institut Jordi Joan. I ja hi havia quioscos on podia comprar la premsa. Vaig descobrir que hi havia una revista que es deia Cambio 16. Era una cosa molt innovadora per a l’època, amb un llenguatge nou i unes fotografies espectaculars. És llavors quan m’adone que hi ha una realitat política clandestina o mig permesa. I és quan comence a tindre connexions amb persones que estaven significades en moviments polítics contra el franquisme i per la democràcia. En aquell moment hi havia una efervescència política brutal! Estic parlant-te del curs 1976-1977. Tu compta: en la Setmana Santa del 1977 és quan es legalitza el Partit Comunista. En la meua classe hi havia militants de tot! Marxistes, maoistes, trotskistes, leninistes... [Riu.] De tot! I és en aquell context on comence a tindre contactes, també, amb gent valencianista. Hi havia un que era molt valencianista i que va demanar fer un curs de valencià. I com que no trobaven professors i no li feien cas, es va posar ell mateix a fer classes de valencià!

Xe, caram! Qui era aquell?

El Lluís. Lluís Avellà Reus. No sé si el vas arribar a conéixer...

Lluís Avellà? Sí! I tant que sí! Va morir jove. Era dolçainer, no?

Sí: ell. A mi això no em va generar cap adhesió, ni em va canviar la perspectiva de la identitat, ni res de tot això. Però sí que va ser, supose, un ingredient més que d’alguna manera m’anava marcant a poc a poc.

I com va ser estudiar Filologia?

En aquella època, jo estava —això em pensava!— molt polititzat. Volia fer Ciències Polítiques: aquesta era la meua il·lusió. Però resulta que Ciències Polítiques s’havia de fer a Madrid. I, a més, vaig descobrir que el grau de politització que tenien els de la meua classe... [Riu.] Era increïble! Tenien un nivell altíssim! N’hi havia un que estava militant en el Partit del Treball, o en el Grup Maoista de no sé què, que feia unes lliçons sobre el marxisme que tombaven de tos! Dic: «Ui, ui, ui!» Jo, que pensava que tenia un bon nivell polític, o un bon nivell de dialèctica, sentint aquell —que ho dominava tot a la perfecció—, vaig pensar que no estava prou preparat: que no estava a l’altura de les circumstàncies per a estudiar Ciències Polítiques a Madrid. I em dic: «Què faig?» Jo havia descobert la literatura en sisé, perquè havia tingut una professora molt bona —de literatura castellana, evidentment—: María Martínez del Portal. I la Filologia va començar a ser una segona opció, que al final es va convertir en primera. I arribe a la Facultat d’Alacant. I en la Facultat d’Alacant, de manera voluntària, hi havia un curs de valencià que es feia a les vuit del matí, fora dels horaris oficials. Aquell curs l’impartia Jordi Colomina. Era un curs que funcionava al marge de les assignatures de la carrera, perquè allí hi havia gent de primer, de segon, de tercer, de quart... I aquell va ser el contacte més fort que vaig tindre amb el valencià. Hi vaig descobrir coses que mai de la vida no em podia pensar: sobre la història, sobre la llengua, sobre la literatura...

No deixa de ser curiós que un xicon del Castell de Guadalest accedisca al valencianisme cultural precisament a Alacant: en una ciutat ja molt acastellanada, per dir-ho d’alguna manera; amb una pressió sociolingüística extraordinària. El canvi de context, del Castell a Alacant, t’influeix d’alguna manera en aquest sentit?

Em costa contestar-ho. No ho sé. Perquè en aquella època —saps?— no teníem tanta consciència, sinó que érem molt molt molt diglòssics, de manera que si algú et parlava castellà tu li parlaves castellà i Santes Pasqües: d’una manera tan automàtica que no n’eres conscient. És més: en la meua classe de COU, en el Jordi Joan, hi havia prou companys valencianoparlants, perquè hi venia gent de Mutxament, de Sant Joan i, no sé per què, també del Pinós. Vull dir-te: que no tenia la percepció d’un Alacant hostil a la llengua. Bé: sí que era més castellanoparlant, si vols. Però després estava també la llibreria Set i Mig, que era una cosa important. M’agradava molt anar a Set i Mig i mirar llibres per allà. Per a mi va ser com un descobriment. Estava la Cèlia, venent llibres. Aquell COU meu està associat a Set i Mig. Recorde que van fer un concurs literari, en l’Institut, el premi del qual el va guanyar un amic meu —en castellà, eh?—, i era un lot de llibres en Set i Mig. I encara tinc el record nítid d’haver anat amb el meu amic a comprar llibres a Set i Mig. Això és del tot anecdòtic, si vols. Però concorda amb un altre detall. Mira: en l’Institut de la Vila, abans d’anar a Alacant, en la classe de Llatí, hi havia un altre Lluís, Lluís Soler, periodista...

Ah! Lluís Ruiz Soler: el periodista gastronòmic.

Molt bé! Doncs aquest Lluís era company meu en l’Institut de la Vila en cinqué. Tenia un gran interés pel valencià. I en una traducció de Llatí, aquell xicon, que era un fora de sèrie, va i li diu a la mestra: «Puc fer-ho en valencià?» I la professora es queda amb els ulls quadrats! I diu: «Doncs fes-ho.» I va i fa la traducció al valencià! I ens quedem tots estupefactes: «Però com és possible? Això què és?» [Riu.] I aquesta dona, que es deia Aurora, i era una professora meravellosa, encantadora, a partir d’aquell dia ens anava dient: «Si voleu fer-ho en valencià, ho podeu fer en valencià!» I allò va quedar com un fet aïllat. Però Lluís, que era molt especial, jo sé que volia vindre a Alacant perquè hi havia una llibreria que es deia Set i Mig i tenia llibres en valencià. I ho plantejava com si fora el viatge de la seua vida, no? Per això et dic que la llibreria Set i Mig és una cosa més, entre aquelles petites pedres que, poc a poc, després, van anar creant un camí. Però vaja: a mi, això, aïlladament, tampoc no em va canviar la perspectiva de les coses. Em semblava que era un poc marcià, fer una traducció del llatí directament al valencià... [Riu.] Però clar: supose que és tot un conjunt de coses que després conflueixen.

Podríem dir que tot plegat va preparant un terreny. I que la revelació es produeix en les classes de Jordi Colomina, a les vuit del matí, en la Facultat.

Sí. I en l’ambient de la Universitat conec gent que té molt d’interés en el valencià, i descobrisc que existeix una cosa que es diu Filologia Catalana. Això no ho sabíem: ningú no ens n’havia parlat, d’eixes coses.

Tu fas primer, segon i tercer a Alacant, una troncalitat de Filologia, sense especialitat. I en quart i cinqué és quan fas ja el bot a Barcelona, per poder fer l’especialitat de Filologia Catalana.

Faig el bot a Barcelona, sí: un bot en el buit. Perquè no estava preparat i passe de tindre unes nocions molt primàries de català a fer un quart de Filologia Catalana en la Universitat de Barcelona, quan l’alumne normal d’allí havia fet un primer, un segon i un tercer de llengua i un primer, un segon i un tercer de literatura. Hi vaig tindre una espècie de xoc, una necessitat d’autoaprenentatge molt gran. Perquè eren assignatures molt concretes i jo necessitava segurament una primera aproximació general, una visió panoràmica. Hi havia, per exemple, una admiració carneriana que jo mai no he pogut compartir ni entendre. Però després de posar-te allà a analitzar versos de Carner i de veure les meravelles de Carner i tal, jo m’agafava un Martí i Pol i el trobava meravellós. Preciós! [Riu.]

Tres i Quatre (2010)

[Riem.]

I un Estellés també! Sempre he pensat que un Carles Riba, meravellós, o un Foix, que és un al·lucinat, són una gran cosa. Veig el seus mèrits: d’acord. Però no em fan vibrar. Em causen una admiració, si tu vols. Em descobreixen coses. Però a mi els qui em fan vibrar són uns altres. I és curiós, perquè em continuen fent vibrar les coses que en aquella època ja em feien vibrar. Hi segueixen havent poetes que no em diuen massa coses, i d’altres que, fins i tot, a pesar d’estar desacreditats per a certa crítica, continuen dient-me molt. Per exemple, ara, el Joan Margarit, que s’ha mort...

Sí, senyor.

Per a mi és un poeta que sempre m’ha dit coses. I continua dient-me coses. I el trobe interessant. Això no vol dir que tot siga igual i que tot siga bo: no. Però per a mi és un poeta molt bo. I alguns dels seus poemes són bestials. Amb una senzillesa increïble. Per a mi és un poc la línia de Benedetti, Salvat, Martí i Pol, Estellés... Són poetes que, de la manera més senzilla possible —aparentment!—, et diuen les coses més profundes i les coses més pregones del món.

Ara que hi hem entrat... Si en poesia ja t’has mullat i hi has esgrimit noms, continua la llista dels teus autors, pel cantó de la prosa? Quins són els que et fan vibrar?

A Alacant, en les primers anys, a pesar que tenia moltes dificultats lingüístiques, vaig llegir Rodoreda i Villalonga. I, per a mi, allò va ser una de les coses que em van decantar per fer Filologia Catalana. Ho vaig trobar boníssim! La Rodoreda era una brutalitat. I el Llorenç Villalonga, a pesar del mallorquí, i de la insistència en el món mallorquí, té moltes idees que són genials: són d’una lucidesa brutal. En prosa aquests dos són els primers.

Quina Rodoreda i quin Villalonga van ser? La plaça del Diamant i Bearn, supose?

Sí: exacte. Després, més tard, vindrà el descobriment de Pla. Però això és molt més tardà. Amb Pla em va passar una cosa que em va passar amb Carmelina, també. La primera volta que vaig llegir Carmelina, al principi, no em va dir gran cosa: ho trobava massa pròxim i massa arreu. Com el primer Estellés, no? Va ser després, en un procés posterior, quan vaig dir: «Però què passa? Com no m’havia enterat d’aquesta meravella? Què és açò?» I semblantment amb Pla. Vaig fer diverses lectures. I bé, m’agradava: però no em creava passió, no em creava entusiasme. Fins que, ja treballant en el Departament, vaig descobrir en Set i Mig els diaris de l’Anaïs Nin: uns diaris que em van fascinar. Mai no havia pensat que... Clar: hi ha el prejudici aquell de què és literatura i què no és literatura. Encara hi ha gent que et diu que un diari no és literatura, o que l’autobiografia no és literatura! El cas és que em va captivar, l’Anaïs Nin. I això em va canviar una mica la perspectiva que tenia sobre què cabia o què entrava dins de la noció de literatura. La qüestió és que després de l’Anaïs Nin, m’agafe el volum original d’El quadern gris, les set-centes pàgines, i comence a llegir-lo. I així com vaig començar a llegir-lo vaig pensar: «Però com és que no he descobert jo açò abans!» Em va semblar una prosa fascinant. I no volia que se m’acabara mai de la vida aquell llibre! I, a partir d’ací, vaig llegir més Pla.

I ja se sap: consumir Pla produeix addicció...

Sí! I després encara vaig fer un altre descobriment, molt més tardanament: el Puig i Ferrater. Va ser un descobriment sensacional, també, en aquesta mateixa línia, no? Ah! I —massa ho saps!— també va ser un descobriment molt especial per a mi Palau i Fabre.

Conta, conta, conta.

Jo havia estat llegint tots els poetes catalans del segle XX que venien en les antologies i els manuals, però ningú no m’havia fet llegir Palau i Fabre. Fins que un dia vaig anar a casa d’una amiga que tenia en una prestatgeria els Quaderns de l’alquimista. Dic: «Vull vore açò què és.» I comence a llegir. I també em va semblar fascinant! M’ho vaig beure, allò. I després em vaig comprar els Poemes de l’alquimista. I també ho vaig devorar. Al cap d’una any, va coincidir que es feia allò de l’Escriptor del Mes, en què la Institució de les Lletres Catalanes promovia un escriptor o una escriptora. I resulta que hi estava, com a autor promocionat, Palau i Fabre. I el vaig convidar a vindre a la Facultat. L’home tenia tot el mes ocupat, però em va dir: «Em compromet a anar a Alacant, encara que siga després d’aquest mes.» Tant em va agradar, que vaig aprofitar per a fer un curs de doctorat sobre la seua poesia. I el contingut que hi vaig preparar va ser el nucli primigeni del llibre Poesia, alquímia i follia. Aproximació a l’obra poètica de Josep Palau i Fabre. El fet de plantejar docentment Palau i Fabre em va ajudar a ordenar, organitzar i estructurar les idees. Es productiu, sempre, contrastar idees a classe amb l’alumnat. La interactivitat de l’aula és un laboratori molt bo!

Tres i Quatre (1987)

Ja que ha eixit a conversa Poesia, alquímia i follia, que és un dels teus primers llibres (ix l’any 1995, que és el mateix any en què publiques Paper reciclat, i diria que només havies tret abans l’antologia aquella dels Dinou poetes dels seixanta, publicada en «L’Estel» el 1987, no?), aprofitem per parlar una mica sobre la teua obra... Imagina’t que tens el repte de programar docentment un curs de doctorat sobre l’obra d’Enric Balaguer. Quins blocs, quins eixos temàtics, quins aspectes, quines característiques creus que s’hi haurien de tractar?

Jo faria una distinció —o faig una distinció— entre acadèmic i no acadèmic, no? La frontera pot ser difusa, en alguns casos. Però hi ha una cosa que són treballs universitaris —tot i que en els treballs universitaris puc anar-me’n, sense voler (o volent!), cap a l’assaig, però no deixen de ser treballs universitaris. Per a mi, Poesia, alquímia i follia de Palau i Fabre o Els colors i les paraules són treballs acadèmics, i són diferents a Paper reciclat (que això és assaig, de la manera que siga), a Ressonàncies orientals (que també és assaig, perquè no tinc dades per a fer un estudi acadèmic: té un caràcter més especulatiu que no expositiu o deductiu), o a Contra la modernitat (que continua sent assaig). Que Contra la modernitat és assaig vinculat a la literatura catalana contemporània? Sí. Però no solament a això: també a altres literatures i a temes universals diversos... L’assaig és un poc això: escriure amb llibertat. Comences on vols i acabes on vols i dius el que vols... Home! Això sí: amb un mínim de trellat. Si no, no és assaig. És... Un mal rotllo!

M’encanta la caracterització que fas del gènere... [Riem.]

Després va vindre allò de La totalitat, que també és assaig, La casa que vull, La vulgaritat, Constel·lacions i El desert. És un assaig que, si vols, té com a punt informatiu —com a punt de visió— la literatura. Prova d’aprofitar-ne, de la literatura, la part de coneixement que trasllada: l’element cognitiu que aporta respecte del món. Per una part, sempre, hi ha una informació sobre la condició humana, però per l’altra banda també mire de donar compte del moment que vivim. I jo diria que el meu assaig intenta donar claus, o donar-me a mi claus, sobre això: sobre la condició humana i sobre el moment que vivim. Fuster sostenia en el Diccionari per a ociosos que hom llig per comprendre’s, per comprendre l’altre i per comprendre el temps que vivim. I un escriu, doncs, per al mateix: per a comprendre’s, per a comprendre l’altre i per a comprendre el temps que vivim.

Caram!

Tot està relacionat, perquè comprendre’s un mateix i comprendre els altres està evidentment relacionat. I comprendre’s un mateix i comprendre els altres també es relaciona, òbviament, amb l’afany de comprendre el temps que vivim. Però bé: qui escriu no deixa de posar l’accent en un element o un altre. I jo —en alguns casos, si més no— intente posar l’accent en el temps que vivim. Dius: «Vegem quines coses ens passen avui en dia!» Però sense deixar de tractar temes que són més perennes, més eterns. I la veritat: no sabria posar-li qualificatius, Joan! [Riu.] Perquè estic dins: no sé com dir-ho... Per a mi, senzillament, escriure —per exemple— les coses d’El desert, són coses que m’agraden. Sempre m’ha agradat el desert com a paisatge o com a realitat. Tens el paisatge, el desert; tens experiències sobre el desert; després lliges coses sobre el desert... I arriba el moment en què dius: «Escriuré sobre el desert.» No sabria dir quina és la relació que hi ha entre el desert i tota la resta de temes que tracte en aquell llibre. Potser és que no tenen relació, i ja està...

Per això t’agraden tant els títols de l’estil Contra la modernitat... i altres quimeres; La vulgaritat... i altres tribulacions; El desert... i altres palpitacions...

Sí. Potser sí... Tanmateix —com són les coses!— una dèria meua és la de la idea de totalitat i unitat. És una cosa que sempre m’estic plantejant...

La «totalitat impossible»... [Riem.]

Sí: és un impossible, però al mateix temps la busquem. I la necessitem. I som... Intentem experimentar-nos en la totalitat! Si som parcials, ens sentim mutilats. Jung té una idea sobre la totalitat molt interessant, en què arriba a afirmar que és més important ser complet que ser bo: perquè com a éssers aspirem a la totalitat, i el que no fem i se’ns queda per fer és el pitjor que pot passar. Hem de buscar un desenvolupament el més complet possible i el més ample possible. Aquesta és una de les obsessions o un dels temes que jo diria que tinc sempre al cap. Però bé... Un va llegint coses, també, i compilant experiències. I aquesta experiència de la fragmentació i la totalitat és un nucli de reflexió permanent en mi.

Per cert: ara has citat Joan Fuster. Però adés, quan apuntaves els autors que «et fan vibrar», no has tret a ballar el nom de Fuster entre els de Salvat, Martí i Pol, Margarit, Estellés, Rodoreda, Carmelina, Villalonga, Pla, Puig i Ferrater... Com pesa Joan Fuster en la teua obra?

Per a mi Fuster va ser una cosa molt important, per una banda: està clar. Sense Nosaltres, els valencians i sense les seues idees no haguérem anat enlloc ni haguérem fet les coses que hem fet. Però Fuster, per a mi, era —és!— tan lúcid que m’espantava —i m’espanta! Quan estava a Barcelona hi havia una company que admirava molt Fuster i deia: «Ai! Si em deixara anar a sa casa i vore com escriu!» Perquè li semblava màgic allò de poder dir les frases que deia Fuster sobre qualsevol tema, no? Jo tenia una visió de Fuster —del Fuster assagístic en general: del Fuster humanista— com un home molt lúcid que era impossible d’emular. Per una banda era inevitable imitar-lo, no? Jo crec que tots els qui hem escrit coses fusterianegem d’alguna manera. Ens ix un aforisme. Ens ix un incís. Ens ix una afirmació de tall fusterià. Ens ix un no-sé-què... Perquè clar: el Fuster era molt bo! Era lluminós. Era: «Flaix!» «Boom!» «Açò què és?» I això —ja et dic— m’espantava: perquè Fuster, a més, és molt lògic, molt... Molt intel·lecte. I jo no soc intel·lecte: jo soc una mescla d’emocions, sentiments, idees i cos. Faig el que el cos em diu, el que el cos em fa sentir. Però Fuster no: Fuster és raó. Intel·lecte. «Açò, cap ací! Allò, cap allà! Açò, ací! Allò, allà! Tal!» És com un cirurgià que dissecciona un cos amb un bisturí i el deixa amb totes les peces separades, netes, arreglades. I, per a mi, les coses són més híbrides, heterogènies, mesclades. I més participativament emotives, no? Allò que Fuster ve a dir en un aforisme, que a força d’emoció o entusiasme no es pot fer res, ni tan sols cantar, per a mi és tot el contrari: per a mi, si no tens emoció, no pots fer absolutament res. I si fas una cosa sense emoció... Uf! A saber! Pot ser horrible! Però que conste que aquest plantejament és des de l’admiració i des de l’interés.

Evidentment, la figura de Fuster em sembla d’una envergadura enorme. En fi: en la nostra cultura és un miracle increïble, inexplicable, impensable. Una cosa extraordinària. Però té aquests ingredients: un, que és molt lúcid; i l’altre, que és molt racional, molt intel·lecte. I a mi em fan vibrar escriptors com un Palau i Fabre, o un John Berger, que —no sé com dir-te!— fan un exercici d’alteritat, es claven dins de la pell de l’altre, es capbussen, es projecten i ho viuen: viuen, viuen, viuen la cosa! I la viuen potser exageradament, i molt subjectivament, i molt quimèricament: però el fet cert és que la viuen. I entre viure, per una banda; o dir una cosa insípida i tan racional que conjure les emocions i els sentiments, per l’altra banda, jo preferisc viure i dir coses. Amb enteniment, amb consciència, amb sensatesa. D’acord. Però viure i dir coses. Fuster no és així. Fuster és... Uf! Fuster és l’enteniment, l’enteniment i l’enteniment. I és la forma, i... En fi: jo soc una altra cosa.

Està bé, està bé, està bé. No passa res. Algun dia haurem de baixar dels pedestals, de les peanyes i de les fornícules sant Joan Fuster. Potser és un indici —o un inici— de normalitat que algú puga dir: «Doncs mira: a mi em sembla massa fred i racional.» Però canviem de tema, perquè em venen ganes de discutir-t’ho. [Riem.] Recorde que una volta em vas deixar caure: «Fuster era la modernitat: no va arribar a la postmodernitat.» I des d’aquell dia sospite que potser jo em vaig quedar també en la modernitat, i que per això m’enlluerna molt més la lucidesa de Fuster que totes les serpentines experimentals de les autores i els autors de la postmodernitat. Però ja et dic: canviem de tema. Parlem, millor, si vols, de les incursions en el periodisme. Tens un llibre, Fulls de ruta (2002), que és això que ara se’n diu, elegantment, assaig seriat: una recopilació d’articles publicats en premsa. És el periodisme una droga, per als lletraferits?

No ho sé... Però estic col·laborant en el suplement cultural «Arte y Letras», de l’Información, des de l’any 1996.

Això vol dir que enguany hi compleixes vint-i-cinc anys redons, no?

Sí. Però ja saps que l’«Arte y Letras» es va acabar l’any passat, al març, amb el coronavirus.

Bé... Però encara que no comptes aquests últim any, no deixen de ser vint-i-quatre anys de col·laboració regular en la premsa. Com ha influït aquesta activitat en la teua producció llibresca?

Be... Sens dubte ajuda, perquè t’obliga a escriure. És molt positiu, perquè t’hi veus forçat. A voltes s’escriu a martellades... [Riu.] Però això té de bo que quan escrius una cosa que t’agrada, t’agrada triplement. T’agrada molt intensament. Quan acabes l’obligació fas la devoció de manera plaent.

Paper reciclat, del 1995, a diferència de Fulls de ruta, era una altra cosa, no? Vull dir: que no són articles de premsa.

No... Jo tinc una pràctica d’escriure diaris. Va per temporades: no sempre. Però des de fa molts anys. Des de l’any potser vuitanta-nou que escric diaris. L’altre dia estava mirant-ho i tinc setanta-nou llibretes d’escriptura de diaris! De tots els anys...

Ostres, Enric!

Però passa que hi ha èpoques que no escric. Crec que un any sencer sense escriure no he estat mai, però alguns mesos sí. Són textos que no poden publicar-se de cap manera, ni estan pensats per a publicar-se, ni tenen res a veure amb literatura, ni res de tot això. Simplement és la pràctica d’acumular informació: lliges un llibre i t’apuntes alguna frase que t’agrada; fas un viatge i anotes el nom de les ciutats, o els menjars o el que siga, no? De vegades fas una reflexió i l’apuntes. Perquè dius: «Va: açò ho faré a classe!» «Ara se m’ha ocorregut tal cosa!» O: «Si haguera d’escriure un paper recrearia aquest o aquell motiu!» La qüestió és que, d’aqueixes escriptures, en algun moment he fet una recapitulació i m’he dit: «Ai, carall! He escrit sobre açò i he pensat sobre allò altre i tal...» I en Paper reciclat vaig fer com una recomposició de textos dels diaris, de manera que les anotacions que originàriament estaven en els diaris, després, en el llibre, són el triple llargues que en el diari. Eren coses que em resultaven atractives. Per exemple, alguna cosa sobre l’exili, alguna cosa relacionada amb el món àrab, algunes lectures que m’havien agradat molt, algunes idees de lectures que m’havien agradat molt... I acabe amb un tema que ja en aquella època m’interessava: el món de la postmodernitat.

Universitat de València (1995)

Parlem també una mica, per favor, de l’Enric Balaguer professor universitari. Si no m’he descomptat, crec que has estat professor de trenta-sis promocions de filòlegs en la Universitat d’Alacant, com a responsable últim de la formació en literatura contemporània. No tens una percepció —no sé com dir-te— de responsabilitat per una paternitat intel·lectual tan fecunda?

Tan, tan, tan important no em veig, Joan. Però sí que constate els canvis. Al principi impartia una assignatura que començava en el segle XV o en el segle XVI i acabava en l’època contemporània, saps? Era... Era una botifarra! [Riu.] I sobretot: la literatura era història de la literatura. Teníem aquella cultura, en la Facultat. La crítica literària i la teoria de la literatura estaven en mans del castellà i, a més, eren coses abstractes que no tenien res a veure amb l’experiència del lector. Llavors, des d’aquell punt de partida crec que hem anat avançant cap a una visió més d’estudi de parcel·les concretes de la literatura contemporània, i també cap a una visió de coses com ara la literatura comparada, o el diàleg entre literatura i l’art, o la creació literària... Això sí que és una aposta de la qual em sent molt partícip. Crec que aquest és el camí per on s’ha d’incidir: que s’ha d’anar per ací.

Calia superar aquell enfocament —no solament d’Alacant, eh?; també en les altres universitats—, de dir: «La literatura és història de la literatura.» Perquè aquest historicisme abocava a una erudició asèptica: «Jo sé que en el segle tal passava tal cosa, tal altra, i tal altra; i que tal autor, açò i allò, i tal, i tal, i tal, i tal...» Però... I l’experiència lectora, què? Si estudiem un autor és perquè aquest autor té algun missatge, no? I si és un clàssic, és perquè és vigent, veritat? Això no: això no entrava. Argüien: «No, no, no: això és que és una cosa subjectiva!» [Riu.] Recorde que hi havia l’anatema aquell de la subjectivitat. Tu creus? Quina cosa més bèstia! Com pots crear un anatema sobre la subjectivitat, si l’única forma possible d’interactuar amb una obra artística és, precisament, des de la subjectivitat? Jo desterraria aquelles paraules: perquè no són adequades, i perquè han creat mals rotllos innecessaris, no? Al final, convertir les coses en objectivitat esdevenia, en aquell context, «posar dades sobre la taula»: positivisme macarrònic, que al final era un escut perquè tu no entrares a interactuar amb l’obra, ni hi pogueres reflexionar, ni hi pogueres dir coses que, al mateix temps, també et servien a tu: per a «entendre’t a tu, entendre l’altre i per a entendre el temps.» [Riu.]

En aquest sentit, puc dir-te que, en els últims anys, em sent molt a gust docentment: però no tant en els primers. Perquè ja et dic: en els primers anys la conjuntura ens obligava a fer història de la literatura. I jo sempre ho he volgut orientat tot cap a la lectura: comentaris de textos i coses per l’estil. Per a mi, la literatura és accés al text, connexió amb el text, treball amb el text, reflexió a partir del text. Potser serà un text que a tu no et dirà res. Podrà passar-te que lliges, posem per cas, un sonet de Sol i de dol de Foix, i que aquell sonet no et diga res. Però això t’entrena perquè després trobes un Margarit que sí que et dirà coses. I quan trobes el que t’agrade, t’agradarà el doble! Diràs: «Açò sí!» No ho sé: crec que per ací van un poc les coses... Bé: les coses que percep. No sé si és així o no. Però jo ho percep així.

Abans d’acabar t’he de demanar que parlem una mica sobre les «ressonàncies orientals» en la vida i l’obra d’Enric Balaguer. Com és la cosa? L’aire de serenitat i bonhomia que transmets és perquè ets budista? O és a l’inrevés: com que tens un tarannà seré i bonhomiós t’has sentit atret pel budisme com a paradigma ideològic que s’avé amb la teua cosmovisió? Com arribes a la seducció pel pensament oriental?

Recorde que l’any 1989, al mateix carrer on jo vivia, al Raval Roig d’Alacant, hi havia un lloc on feien ioga. Vaig sentir la necessitat de fer una mínima activitat física. I m’hi vaig apuntar. La dona que regia l’establiment es va convertir en amiga: una persona molt important en la meua vida. Primer va ser el ioga, i després va ser una connexió amb una monja budista que vaig conéixer a partir d’aquesta dona. Es deia —i es diu— Mari Ángeles de la Torre. I encara ens fa meditació tres o quatre dies a la setmana. Ara, amb la pandèmia, ho fem per Internet... [Riu.]

Jo al principi, com a bon materialista, tenia un rebuig gran per tot el que era oriental: em semblaven misticismes enganyadors i tramposos. Aquesta actitud, en general, encara és molt vigent, eh? Hi ha gent a qui tu parles de budisme o a qui fas esment d’una cosa d’aquestes i t’envia a pastar fang, perquè ho troba ofensiu. Es pensen que ets «d’una nova religió». Quan no necessàriament has de veure el budisme com una religió! Però bé: tanque parèntesi.

El tema és que, a partir d’aquest coneixement, passe des de l’animadversió a tot allò que no fora el culte al positivisme, a la racionalitat, a l’economia i al materialisme —a les coses factibles, a les coses tangibles— a un interés per anar descobrint coses. Supose que és també una confluència, com allò que et contava de l’adquisició de consciència lingüística. Una de les coses que em van impactar va ser la lectura d’Octavio Paz: un home que tenia interés pel món oriental i que tenia llibres sobre l’Índia i sobre el Japó. Em vaig adonar que els surrealistes també tenien un interés pel món oriental. Vaig veure que el Palau i Fabre s’interessava, igualment, pel món oriental. [Riu.]

La monja budista em va passar lectures... I vaig començar a llegir una literatura preciosa: no en el sentit de creació literària, sinó d’assagisme; llibres d’aquells que en una llibreria anglosaxona s’ubicarien segurament en la secció d’«Autoajuda». I em van semblar coses molt interessants. És com una visió del món. Però no una visió del món que et donen feta, sinó una invitació perquè et faces tu mateix la pròpia visió del món. No: no és que la meua naturalesa siga budista; jo crec que soc el contrari. Tanmateix, trobe que el pensament oriental vinculat al budisme em pot ajudar, o m’ajuda, a assolir una certa serenitat i un cert benestar. Però no un benestar en un sentit hedonista, sinó un benestar en un sentit d’acollir la realitat i de viure-la amb més intensitat, amb més plenitud, amb més acceptació de les coses que passen. Un budista et diria: «Més il·luminadament.» Vol dir-se: més d’acord amb la realitat última de les coses; amb una visió més autèntica.

Tres i Quatre (1999)

Jo t’he de confessar que, quan vas traure Ressonàncies oriental, allà per l’any 1999, vaig flipar rotllos, perquè no era conscient que en la literatura catalana contemporània hi haguera hagut tanta influència del món oriental. No tenia la percepció que hi havia tants vasos comunicants.

Ja veus... És una pel·lícula que comença a principis del segle XX. Hi ha un interés pel món oriental: potser epidèrmic, com una moda. Però en alguns casos aquest interés porta a una cosa més profunda. Això arriba a autors com Salvat-Papasseit que, pel seu tarannà, tenia una complicitat molt bona amb els valors del món oriental. Màrius Torres en seria un altre cas. I Tàpies: Tàpies, també. Perquè el món oriental o la filosofia oriental és molt present en determinades manifestacions de les arts plàstiques. Un Miró, per exemple, encisa els japonesos. Per què? Perquè sembla perfectament connectat amb el seu univers.

A mi em semblen molt suggeridores, totes aquestes possibles influències d’anada i tornada. Perquè tot el que siguen alternatives a les visions encotillades de la vida em sembla que pot ser enriquidor. Si penses que l’únic camí és aquest, i descobreixes que hi ha un altre camí allà. I un altre, i un altre, i un altre possible... Dius: «Xe! Quina cosa més bonica!» El viatge és més ric. I després, a part, hi ha l’experiència de cadascú. La lògica oriental —la lògica del taoisme i del budisme— no és la lògica aristotèlica. Allò que «A no pot ser B» no és exactament així. Per a un oriental «A pot ser A i alhora B», a pesar que A i B no siguen la mateixa cosa. És l’ambivalència. I això també ho van definir Freud i els seus companys.

Però això de la psicoanàlisi, no havíem quedat que era més una superstició que no una ciència?

Jo és que crec que tot és, si vols, superstició; que no hi ha res que siga ciència. [Riu.]

Que bona!

No: no faig aquesta frontera. Són coses especulatives. Ningú no pot entrar al cap d’un altre. És, senzillament, una forma d’explicar-se: d’explicar-nos coses. I l’ambivalència és tan humana com voler i doldre: és amar i odiar.... Jo pense que aqueixa ambivalència està molt més ajustada al que experimente i al que sent que no la polaritat dicotòmica d’arrel aristotèlica, de tipus disjuntiu: bo o dolent, alt o baix, llum o ombra, etc.. Les coses són més mesclades.

Bo... No t’ho sabria discutir. [Riem.]

No sé si estic, així, elucubrant massa... [Riu.]

No, no, no! Que va! Estic fascinat, escoltant-te... Passa que hem abusat de l’extensió de l’entrevista i voldria preguntar-te encara per l’autobiografia. I per «la casa que vols».

Ah!

Arola (2017)

Com arribes a l’autobiografia i d’on naix l’interés pels papers que es troben en les fronteres dels gèneres literaris: autobiogràfics, memorialístics, biogràfics, epistolars o autoficcionals?

Hi arribe perquè em faig lector d’això. Quan era estudiant de Filologia haguera dit que l’autobiografia no era biografia. Ja veus! [Riu.] O, com diu una amiga meua, que és poeta, que «Pla no era escriptor». Això és molt greu! [Continua rient.]

Home! El senyor Pla va escriure uns pocs papers, eh? [Riem.]

Jo m’ho passe molt bé llegint textos de l’esfera del jo. Mentre que una novel·la pot agradar-me o no entusiasmar-me i puc deixar-la, és difícil que un diari o que una autobiografia o que un llibre memorialístic no m’engula sencer: encara que estiga mal escrit o que tracte d’experiències a les antípodes de les meues. Per a mi, és molt fàcil llegir aquest tipus de textos, i molt atractiu. No sé per què! L’interés, per tant, em va arribar com a lector. I, amb el temps, vaig anar buscant la manera de convertir allò que m’agradava en un camp de treball científic, o acadèmic, o professional. O com en vulgues dir. De fet, jo crec que la literatura catalana del segle XX, si té una producció interessantíssima, de primera magnitud, és la literatura autobiogràfica. Les obres de Pla, de Puig i Ferrater, de Sagarra, de Gaziel... Què és això? Això és la millor literatura catalana del segle XX! I és literatura del jo.

I la veta continua mostrant-se productiva amb autors com ara Joan Triadú, Valentí Puig, Feliu Formosa, Josep Piera, Pere Gimferrer, Enric Sòria, Carme Riera, Ramon Guillem, Oriol Bohigas, Jaume Subirana, Toni Mollà, Àlex Susanna, Miquel Pairolí, Joan Garí, Guillem Simó, Pere Rovira, Vicent Alonso, Oriol Pi de Cabanyes, Rafa Gomar, Lourdes Toledo, Josep Igual, Enric Iborra, Ramon Ramon, Joaquim Espinós, Ferran Garcia-Oliver...

Exacte.

Doncs deixa’m que et diga —ja que no ens queda temps per parlar-ne—, que, en aquesta feliç tradició, el teu llibre La casa que vull és un dels que, a mi, personalment, més «m’han fet vibrar». Fet i fet, conclouré així la conversa: recomanant de tot cor la lectura aquesta criatura teua. I deixant caure, fent com qui no fa, que segons quins passatges del conjunt de testimonis i de reflexions que integren aquest llibre són, per als sentits i per a la raó, una pura delícia literària: una pura delícia literària que serveix, de més a més, «per a comprendre’ns, per a comprendre l’altre i per a comprendre el temps que vivim». Que d’això, efectivament, va el joc —i la festa— de la literatura. Gràcies, estimat, per fer-ne moure la partida.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací