Conversa amb Maribel Marco i Núria Sendra, de Bullent Edicions

 

per Lourdes Boïgues

Entrevistes

Núria Sendra i Maribel Marco
Núria Sendra i Maribel Marco

Bullent té les seues instal·lacions als afores de Picanya. La primera vegada que les vaig visitar fou l’any 2014 i va rebre’m una dona de mirada alegre i somriure contagiós. Era Maribel Marco, que immediatament em va mostrar el local i les oficines amb una satisfacció pròpia d’aquelles que gaudeixen del treball que fan. Efectivament, a mesura que la coneixia, vaig comprovar que Maribel és una persona optimista, forta i molt acollidora.

A pesar d’aquell primer contacte i posteriors trobades (principalment en fires i certàmens), el meu tracte professional amb Bullent ha sigut a través de Núria Sendra i Marco, filla de Maribel. De Núria destaque la seua capacitat de resolució. És una dona sincera i expeditiva. Aquestes qualitats l’han feta gestionar el negoci amb èxit fins a l’actualitat.

Coneixent les dos, havent-les vist en acció com un tàndem, sempre havia pensat que seria una bona idea entrevistar-les i que em contaren com ha sigut el relleu generacional a Bullent, de dona a dona.

Afortunadament per a mi, mare i filla han accedit gustosament a contestar les meues preguntes. Haguera preferit que coincidírem les tres com en altres ocasions, bé en el local de l’editorial o bé en alguna cafeteria de Picanya, el poble que assigna un arbre a cada xiqueta o xiquet nascuts. Però la pandèmia no ha fet possible la trobada i hem optat per reunir-nos virtualment. A través de la pantalla que tantes vegades ens ha salvat el darrer any, hem estat xarrant i heus ací les paraules de Maribel Marco i Núria Sendra.

Maribel, conta’m quan i com va nàixer l’editorial Bullent. Parla’m de les dificultats i suports que vau tindre. Dis-me quin paper vas jugar tu en aquell procés.

Edicions del Bullent va nàixer el 1983. Fins al moment, havíem estat editant amb la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià el premi Enric Valor (que aleshores era infantil) i les rondalles d’Enric Valor. Però volíem adaptar uns materials d’aprenentatge de la llengua d’Eumo, l’editorial de la Universitat de Vic, i per a això vam crear Bullent. Atés que ja teníem certa experiència, no recorde grans dificultats materials. Les persones professionals de magisteri van acollir molt bé aquells llibres. De fet, el Pont 1 va vendre el primer any 70.000 exemplars.

Formalment jo constava com a editora i feia tots els papers, des de demanar pressupost a les impremtes, compra de paper, parlar amb correctors i adaptadors... No em faltava feina. I tampoc al meu marit, Gabriel Sendra.

Maribel, deus haver conegut molts autors i autores que probablement començaren de zero i ara estan al cim. Què hi penses?

Resulta molt especial per a mi veure els autors i les autores que han començat a publicar, o han publicat a l’inici amb Bullent, i ara són plomes reconegudes. Ho recorde amb alegria. Jo soc una persona molt sociable i no voldria destacar una sola persona, n’hi ha moltes.

Al principi, quin gènere literari triomfava o es venia millor, Maribel,? Jo recorde un boom de la novel·la negra, a l’estil de No emprenyeu el comissari, de Ferran Torrent.

En un principi, a Bullent vam editar diversos títols de novel·la negra, entre els quals estava La gola del llop que va ser el debut de Ferran Torrent, amb Josep Lluís Seguí (que ja tenia diversos llibres publicats). La primera edició va ser amb la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià.

Respecte de la literatura infantil i juvenil en valencià, crec que també va suposar una revolució, Maribel.

Sí, com ja he dit, en els nostres inicis, estava l’edició dels premis Enric Valor, que van ser infantils fins a la sisena edició, en què van passar a ser juvenils.

La literatura infantil i juvenil va agafar impuls gràcies a la introducció de l’ensenyament en valencià. Aleshores, també vam publicar altres títols juvenils com ara Les ales d’Àngel Vidal de Joan M. Monjo.

Com van ser les primeres edicions de la fira del llibre?

Sempre m’han agradat les fires del llibre i paradetes amb contacte amb els lectors. Vaig estar ja en la que es considerava la primera Fira del llibre de València de l’any 1969, a la plaça de l’Ajuntament (fins que un historiador va veure que n’hi havien hagut altres a principis dels 60). Aquelles eren unes fires de pas, la gent anava al centre de València molt a sovint i solien repetir comprant llibres.

Quins premis convocàveu i com van ser les primeres convocatòries, Maribel?

A banda del premi Enric Valor, del qual ja he parlat, vam estar durant 24 anys participant de la convocatòria del Premi Carmesina de la Mancomunitat de Municipis de la Safor (ara ja no hi estem.) Durant la meua trajectòria, aquests premis tenien una qualitat i quantitat d’originals molt bona.

Més cap final, vam convocar el premi Bernat Capó amb el Museu Valencià d’Etnologia, però en aquest jo no he seguit el nombre d’exemplars presentats. A jutjar pels llibres guanyadors, la qualitat és excel·lent. De fet, pel primer premi Bernat Capó, el «Costumari botànic» de Joan Pellicer, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana en els premis de la crítica del 2011, va guardonar l’editorial i va fer menció a l’elecció del paper i l’edició dels dos primers volums, que és una cosa que no se sol valorar i a mi em va fer sentir molt agraïda.

Tindries molta feina, Maribel, com portaves el tema de la conciliació familiar en aquell moment? Perquè tu ets mare de dos fills?

El meu marit i jo sempre hem col·laborat tant en les tasques familiars com laborals. Però a ell mai li han fet aquesta pregunta...

Tal volta algun dia li ho pregunte però, coneixent a Gabriel Sendra, imagine la seua resposta.

Creus que, si hagueres sigut home, el teu paper en l’editorial haguera sigut diferent, Maribel?

Molt a sovint s’ha identificat Bullent més amb Gabriel Sendra que amb mi, a pesar que jo estava més en la part editorial i ell en la distribuïdora. De tota manera, m’he sentit integrada i valorada pel meu entorn i el món del llibre.

Has rebut consells d’altres dones que, com tu, van ser pioneres en el món editorial? O ha sigut a l’inrevés i tu has donat consells a altres dones?

He donat més consells que n’he rebut, jo aprenia de les editorials que tenia al voltant, però no he estat persona de fer consultes. Sí que recorde, per exemple, alguna editora a qui vaig explicar el sistema de descomptes del llibre, compra de paper i altres coses fins i tot bàsiques. La gent que comença de vegades té il·lusió però no coneixements. Jo vaig llegir la llei del llibre ja en els inicis i això em va ajudar en alguna ocasió. Com que les coses que he explicat eren prou pragmàtiques, clar que m’han fet cas.

En general, et sents orgullosa del treball que has fet a l’editorial, Maribel?

Estic molt satisfeta del treball fet en l’editorial. Bullent té un catàleg del qual em sent orgullosa. Han crescut les col·leccions, el volum de llibres i les col·laboracions amb autors i autores.

Estem sofrint una crisi econòmica greu que afecta a tots els sectors, inclòs el literari. Segurament tu has viscut altres temps complicats. Parla’m dels moments difícils Què vas aprendre de les dificultats, Maribel?

Hem passat diverses crisis, però cap de la dimensió de l’actual. Afortunadament, hem dut una bona administració de l’editorial i per això aguantem bé fins al moment. Ho hem fet durant tantes dècades. Sense rendir-nos.

Continues mantenint relacions amb persones del món editorial, Maribel?

Com que els meus fills, Gabriel i Núria, encara formen part del món editorial, òbviament hi mantinc relació. A més, encara vaig a alguna presentació o acte literari de tant en tant. I, per descomptat, continue anant a la paradeta de la Fira del Llibre de València, encara que la darrera va ser l’any 2019, per la pandèmia.

Quan Núria va decidir seguir en el negoci, te’n vas alegrar o vas pensar que li aniria millor en altre sector? Li vas donar algun consell en especial?

Sincerament, em va alegrar molt que continuara el projecte que havíem iniciat. Més que consells, li reafirme les decisions que pren.

Núria Sendra ha estat escoltant atentament les paraules de Maribel. Es nota la complicitat entre mare i filla. Ara, però, li toca a ella contestar les preguntes i la veig redreçar-se en la cadira.

©Héctor Serra

Núria, de menuda, com veies el treball de ta mare? Era un model a seguir o, per contra, tenies eixa vena rebel d’algunes filles que les porta a voler ser-ne totalment diferents?

Crec que no he sigut rebel, però li ho hauries de preguntar a Maribel. Era conscient de tindre sort en la família que m’havia tocat, n’hi havia altres de més tancades i conservadores. Moltes mares que ni tan sols treballaven fora de casa, jo mai he considerat la possibilitat de ser una ama de casa dependent del seu marit. Seguir o no amb l’editorial és una cosa que no em plantejaria fins a més avant. Però dona treballadora com ma mare, segur que sí.

D’una manera o d’altra, haver crescut tan a prop de la literatura degué marcar la teua infància. Parla’ns de com va ser el teu encontre amb les lletres. Núria.

Tinc algunes anècdotes com, per exemple una vegada que havia oblidat el bonobús i no podia tornar sola des de la societat coral El Micalet (és curiós, aleshores els xiquets anàvem sols per València abans) i vaig anar on estava mon pare, en una tertúlia al Cafè San Patricio amb Joan Fuster i altres homenots. Mon pare em va dir: «un dia podràs dir que els has conegut» i, sí ho he recordat i ho he dit. I també he pogut dir que Llorenç Giménez va ser mestre meu a l’escola Gavina, o Rosa Serrano... Que vaig fer una entrevista a Estellés per a la revista de l’institut i Maria Jesús Bolta va ser professora meua... Em sent afortunada per haver-me trobat en la infantesa persones tan i tan interessants.

Quan i com vas decidir que volies treballar a l’editorial Bullent?

No puc dir que fóra una decisió en un moment precís, sinó un procés. De petita, de vegades em tocava ajudar després de l’escola, guardant llibres (no m’agradava gens guardar llibres que havien tornat, gens). Però, oficialment, hi vaig treballar per primera vegada, d’alta a la seguretat social i tot, durant un any que em vaig deixar la carrera. Estudiava Econòmiques, per indecisió també, perquè era una carrera que no era ni de lletres ni de ciències, però sense molt de convenciment. Quan vaig voler replantejar-m’ho, havia de ser treballant. I després vaig acabar la carrera i també em vaig posar a treballar a l’editorial, de manera natural, en una família treballadora es fan així les coses. I em va agradar. És molta feina, però molt apassionant.

Ser la filla dels fundadors de Bullent, va ser un privilegi o un repte?

Sense dubte és un privilegi i també un repte. És agafar el relleu d’un projecte que s’ha dut a terme amb molta il·lusió, molta esperança. Es sortia d’una fosca dictadura i ells veien un futur millor per als seus fills, hi creien i havien de construir-lo amb llibres que havien estat prohibits tants anys. Ara no tenim aquest optimisme, la situació social se’ns ha descobert més fosca, però això no ens ha de fer defallir ni rendir-nos, cadascú ha de procurar una societat millor des del que fa. Jo crec que amb els llibres podem fer moltes coses.

Crec que quan vas començar, els teus pares encara treballaven en l’editorial. Vas xocar amb ells alguna vegada, per exemple a l’hora d’introduir algun canvi o prendre decisions? Va ser dur quedar-te en el negoci quan ells es van retirar? En general, consideres que te’n vas sortir prou bé?

No va ser difícil. Com ja he dit, jo ja havia ajudat amb anterioritat i ells han estat persones que han volgut cedir la responsabilitat sense allunyar-se. Com ha dit ma mare més amunt, encara ara comptem amb ella per a la caseta de la fira, que li agrada molt, i també els consulte en altres coses. Per tant, el seu retir ha estat tan gradual com la meua incorporació, cap tall traumàtic. Joan Pellicer solia dir que els llibres que feia eren com el seu hortet. Doncs això, és com ser una família llauradora, a poc a poc, les persones majors passen de fer unes tasques més actives a fer-ne altres de més tranquil·les, adequades a cada moment.

Núria, conta’m com veus actualment l’editorial Bullent i quins projectes teniu.

Bullent som una editorial petita i això té un avantatge: ens podem anar redefinint a mesura que canvia el nostre entorn, mantenint, però, el que realment la defineix. El nord d’aquesta editorial són els seus valors i tots els llibres que publiquem hi han de contribuir d’una manera o d’una altra. Així, quan difonem els nostres llibres també estem difonent aquests valors. Ara, per exemple, hem tret amb Fani Grande i Ortifus un llibre de no ficció infantil, ja fa anys que tenim en marxa la col·lecció de no ficció juvenil i ens sembla molt interessant explorar aquest camí. A més hem trobat l’oportú acompanyament de l’ajuntament de Castelló, que ha convocat un nou premi per a aquests originals, un premi que impulsarà la creació en aquest sentit. Alhora, també estem posant més esforços en l’assaig per a adults, corren temps en que el pensament i la reflexió seran crucials per fer front a la crisi mediambiental, econòmica, la pandèmia, que són diferents cares d’un mateix poliedre. Així, l’editorial segueix amb una voluntat generalista, fent pocs llibres ben diversos, llibres als quals dediquem tota la nostra estima.

Segons la teua experiència, creus que el paper de la dona al món editorial ha canviat? Hem tocat el sostre de cristall, l’hem ultrapassat o encara ens hi queda?

A les dones encara ens queda molt de camí per fer en tots els àmbits, hem començat a veure les dobles rasants, les injustícies que abans no es veien de tan normalitzades que les tenim. El primer pas per resoldre un problema és identificar-lo. Jo crec que al món editorial i a tot arreu, una gran part de la societat està en la fase de veure el problema, veure la invisibilitat de les dones en general a igual feina que un home. També hi ha, però, una part de la societat que es resisteix als avanços socials i, fins i tot, expressa la voluntat de tornar enrere en el reconeixement dels drets aconseguits per les dones, en el camps de la diversitat en general. El masclisme, l’homofòbia, el racisme es veuen descoberts i són perillosos com una bèstia ferida. Ens falta molt per consolidar els drets assolits.

Ja li ho hem preguntat a ta mare i ara a tu. Com portes el tema de la conciliació familiar?

La conciliació familiar és un dels temes encara per resoldre actualment, jo no tinc la resposta de com s’han de fer les coses. En el meu cas, he tingut la sort de tindre la família a prop, la meua i la de la meua parella ens han prestat moltes mans a l’hora d’ajudar a créixer a les criatures, però sense aquesta ajuda familiar és realment complicat compaginar el projecte laboral i el familiar.

T’has inspirat amb d’altres dones que es dediquen al món editorial, a banda de ta mare? O has anat a la teua, Núria?

En acabar la carrera, abans de posar-me a treballar en l’editorial, em van acollir uns dies a Vic, a Eumo i allà vaig aprendre algunes coses de Montse Ayats, tenia els meus pares per demanar consells i m’ha agradat molt sempre anar a les diferents trobades d’editors de l’associació d’editorials del País Valencià. Allà hi ha trobat moltes i molt bones editores en les quals emmirallar-me: Maite Simón, Carmina Pinyana, Dolors Pedrós, Rosa Serrano o Àfrica Ramirez, per exemple. Però també escriptores i escriptors, correctores com Maria Guasp o companyes de treball com ara Carmen Pardo. Les persones que et trobes en aquest món, totes, són una font valuosa per a aprendre. Cal estar ben a l’aguait, per no perdre massa dels molts ensenyaments que fan falta.

Estem molt de temps sense fires del llibre. Les enyores, Núria? Fan falta sols des d’un punt de vista econòmic o també artístic?

Sí que he trobat a faltar molt les fires, especialment la Fira del Llibre de València, però també les presentacions i trobades que s’han deixat de fer. Com a contacte amb el lector i també pel que suposen en les vendes. Per això valore moltíssim les que sí que s’han fet: les Places del llibre o la Setmana del llibre en català, el lliurament del premi Soler i Estruch... D’altra banda, en la part positiva crec que les reunions virtuals es quedaran per conviure amb les presencials. No sempre cal ni és possible anar amunt i avall.

Quins premis convoqueu actualment? La qualitat i quantitat de les obres han augmentat o han minvat en temps de crisi?

Ara mateix convoquem el Premi Enric Valor, amb l’Ajuntament de Picanya. No vam poder fer el lliurament a la darrera guanyadora, Ester Vizcarra amb «Amaga’t dels drons», però es farà en una presentació-lliurament al maig. Aquest any passat hem publicat el Premi Bernat Capó, que fins fa poc convocàvem nosaltres però ara el convoca L’Etno i la Diputació de València; estarà a punt de sortir la convocatòria d’enguany i l’any passat va guanyar Animetes santes, de Josep Lluís Santonja; o el Premi Ciutat de València que convoca l’Ajuntament; també el Premi Soler i Estruch de narrativa i el nou premi de literatura infantil de no ficció que convoca l’Ajuntament de Castelló... Cada premi té unes característiques i no li done tanta importància a la quantitat d’originals com a la qualitat; no veig una correlació entre crisi i nombre d’originals presentats.

Consideres que el món editorial en valencià mereix un major suport institucional? O, per contra, penses que el paternalisme governamental és innecessari? En qualsevol cas, eixe suport podria tallar la vostra llibertat de decisió i expressió?

Totes les llengües poderoses compten amb ajuts institucionals, molt més que la nostra, que sí que els necessita per mantindre un vigor enfront de l’amenaça dels que argumenten que no cal, ja que tots els parlants de la nostra llengua en saben una altra (després de molts anys d’imposició). El món editorial no és més que un aspecte del món lingüístic. Per anar bé no ens caldria només ajut institucional, sinó institucions fortes, com un estat, que legislen prioritzant-nos, com fan tots els estats amb les respectives llengües vehiculars. A Espanya el català, basc, gallec... es consideren llengües espanyoles només en ocasions. No és un estat que promoga ni s’enorgullisca de la riquesa lingüística que té.

Imagina’t que la teua filla et diu: «mamà, vull ser editora». Com reaccionaries i què li aconsellaries, Núria?

Seria bonic treballar amb la meua filla. El consell que sempre els done als meus fills és que es dediquen a alguna cosa que els agrade tant que no els importe no fer un horari de vuit hores al dia. Això és especialment cert si ets editora. Després, segurament aniria donant-li’n més a mesura que li feren falta. Espere, això sí, que no em fera cas a tot, perquè tindre criteri propi també és important per ser editora.

Certament, és necessari tindre criteris propis, no solament al món editorial, sinó en la vida. I aquestes dues dones han sabut seguir-los, per sort per a nosaltres: autors, autores, lectors i lectores.

Ha sigut un luxe parlar amb Maribel Marco i Núria Sendra. He aprés que el relleu generacional resulta senzill quan es realitza des del respecte a la llibertat. També m’ha alegrat constatar una vegada més que la lluita diària de les dones no desgasta; per contra, ens proporciona forces per a aconseguir un futur amb més igualtat.

Finalment, ens hem acomiadat desitjant-nos sort en les nostres respectives professions i que aviat torne la normalitat a la literatura. Qui sap si la nostra pròxima trobada serà en la Fira del Llibre de València. Tant de bo!

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací