Vicent Flor, els llibres del Magnànim

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

Vicent Flor
Vicent Flor | Mathias Rodriguez

Sobre les runes de l’antic convent de la Corona que dóna nom al carrer, intramurs de la ciutat vorejant la línia imaginària de la muralla, d'esquena al riu sec del Túria, es troba el conglomerat de la Beneficència. Una murada que marcaven els autobusos del 5 durant dècades i dècades a la ciutat de València. Ací es troba el Museu de prehistòria que, entre esquelets d’animals prehistòrics i destrals de sílex que evidencien que la raça humana havia aparegut sobre la Terra molts milers d’anys abans del que ens marca el creacionisme i la tradició de la Bíblia, i entrem a la seu del Magnànim. Dos arbres enormes presideixen el pati principal de tot el centre museístic d’aquesta antiga casa de la Beneficència, on es socorria i preparava per al treball i la vida a orfes i captaires. I entre sales i sales del Museu de Prehistòria de València i el Museu Valencià d’Etnologia, i una antiga capella neobizantina, es troba la fàbrica de llibres, la Institució Alfons el Magnànim, que depen de la Diputació de València.

Al despatx del director i sobre la taula, com un ventall literari de colors, algunes de les joies de la corona: el Diari de Sotaia, de Joan Pellicer, Beatus ille: un exquisit elogi de la senzillesa; Camil Albert. Memòries de la vídua d’un anarquista, escrit per la seua esposa, Matilde Gras, amb l’amargura en el cor per la pèrdua del marit, afusellat a Gandia; Memòries de les meues vicissituds polítiques des del 1820 fins a l’any 1936, de Marià Cabrerizo, i Els fantàstics setanta 1969-1974 del poeta de la Drova Josep Piera.

©Mathias Rodríguez

Vicent Flor, el director i editor del Magnànim ens mostra aquests llibres de format petit, multicolors, per a consumidors i paladars exquisits. «Són alguns dels meus preferits, encara que això no es pot dir mai dels fills! Ja que em parla del Túria li recomane un llibre nostre, Els habitants del riu, de l’escriptor Joan Garí, amb fotografies de Joan Antoni Vicent, el germà de Manuel Vicent», diu Flor dirigint-se cap al ventre de la balena, una sala enorme amb prestatgeries plenes de llibres destinats a la distribució i el consum. Altea Tamarit, la guardiana dels llibres, obri les finestres, estem en pandèmia, mentre Vicent Flor repassa amb els dits, com qui acaricia un ser estimat, el llom exterior de les parets edificades de toms, manuals, tractats, obres, volums i publicacions de poesia, assaig, investigació, reedició o novel·la, un castell de paraules que faran volar la imaginació fora del món imperfecte en el qual cohabitem.

El Magnànim, publicacions de la Diputació de València, es troba en aquest lloc il·lustre al cor de la ciutat. La màquina de llibres funciona ací a ple rendiment?

Jo preferiria una seu pròpia. Una institució com el Magnànim que arranca en l’any 1947, mereixeria una seu pròpia. Si hi hagués sensibilitat i voluntat política el Magnànim tindria una seu, com l’Institut Juan Gil-Albert d’Alacant, que té un edifici propi. Nosaltres ací tenim verdaderes dificultats per a treballar i fer presentacions perquè no tenim espai i anem ‘trampejant’ espais cada dia.

Però no hi ha cap projecte per a ubicar el Magnànim en algun edifici públic de les administracions valencianes?

Si, ens prometeren que faríem cap i ens instal·laríem a Sant Vicent de la Roqueta... però, al final, els responsables polítics van decidir que per al bon funcionament i generar debat públic entre la ciutadania era millor quedar-se a la Beneficència. I a mi no em queda més remei que respectar aquesta decisió… però seguiré pressionant. Des del dia que vaig ser nomenat com a director de publicacions del Magnànim, sempre he presentat informes a les persones que tocava i de qui depenia per a traslladar la institució i donar-li més presència i visibilitat entre la societat valenciana.

Alfons el Magnànim, el segon Trastàmara, era l’home que marxa a Nàpols i deixa la seua esposa, la reina Maria de Castella a València governant la Corona d’Aragó des del convent de la Trinitat. Era també, suposem, un home molt llegit. Disposava, asseguren, d’una de les biblioteques més grans d’Europa. Tenia temps per a fer bastards i per a llegir llibres. Com és que el règim franquista, en l’època més dura de la dictadura, va triar aquest nom per a batejar la institució que dirigiu?

Sí, la veritat és què ho he estat investigant i no he sabut mai perquè triaren el nom d’Alfons el Magnànim. Que, en meitat del franquisme, en una dècada més repressiva de la dictadura, apostaren pel nom d’un sobirà il·lustrat, el temps d’un rei en què València estava més prop de Nàpols que de Madrid, em resultava estrany. Hagueren pogut triar el nom d’Ausiàs Marc, però no devien saber ni qui era! El CSIC potser volia dotar la institució d’una legitimitat cultural que fóra acceptada per tots. El rei Magnànim era un home culte, era rei i era militar. Era un monarca de la Corona d’Aragó, havia participat en batalles, sang, un fet normal en època medieval… I això degué semblar-los bé. Ho tenia tot… devien pensar ells!

A l’Aragó, la institució va ser anomenada, per lògica, Fernando el Católico. Si hagués estat una tria estrictament cultural, el nom d’Ausiàs Marc hauria tingut més sentit. En totes les etapes de la institució es conserva el seu nom, el Magnànim, i quan nosaltres arribem li afegim Institut d’Estudis i Investigació per a donar a entendre que som un centre valencià i que, com a valencians, som universals i li donem una gran importància a la cultura valenciana i als temes valencians… que volem tindre rigor i que volem parlar de temes que preocupen la ciutadania. Nosaltres som o aspirem a ser un Think tank públic, un espai de pensament i reflexió de tots i de cap partit polític, un espai de debat perquè així ens obliguen la Constitució i l’Estatut. La Declaració Universal dels Drets Humans remarca que la cultura és un dret i que les institucions públiques han de facilitar a la ciutadania ferramentes perquè els ciutadans disposen d’instruments culturals o intel·lectuals per a obrir-se nous horitzons.

© Mathias Rodríguez

És estrany que en plena dècada dels quaranta, a vuit anys només del final de la guerra d’Espanya, entre tanta repressió i fam, el règim es preocupara per la cultura, no?

El Magnànim ha passat quatre etapes molt clares: l’etapa del franquisme de què vosté em parla va estar dirigida per Arturo Zabala, un liberal entre cometes del règim que va permetre publicar la Revista valenciana de filologia, en què van escriure figures com ara Manuel Sanchis Guarner o el mateix Joan Fuster. Després d’un període de transició, es transforma en l’IVEI, Editorial i publicacions Alfons el Magnànim, Centre Valencià d’estudis i Investigació, un consorci nou de la Generalitat i la Diputació de València, i es converteix en un centre referent de país per a tots els Valencians de nord a sud. És una etapa d’obertura, en un temps de modernitat que resulta molt fructífera. Després ve una altra etapa, a partir de 1997, quan arriba el Partit Popular, en què es desfan tota l’estructura i el funcionament anterior. Per als conservadors, el Magnànim els fa nosa, al meu entendre, i s’inicia una tercera etapa historicista projectada sobretot en les èpoques medieval, en el segle XVIII i el romanticisme. Hi va haver un buit en investigació dels temes d’actualitat. Poca innovació en el món editorial valencià del moment! I quan arriba el 2015, l’actual etapa, ens trobem amb una estructura sense cap de publicacions, sense editors, sense professionals. I alçar aquesta estructura no ha resultat gens fàcil. Però ací estem, intentant-ho. Per això ens paguen!

És vosté sociòleg…

Sí, soc professor en excedència. Tornaré a la universitat, hi tornaré prompte…

Editen encara una revista històrica, Debats, i convoquen premis literaris cada any, poesia, narrativa i assaig…

Sí, hem conservat tot allò que consideràvem que continuava sent útil i, en l’etapa actual, convoquem un premi de poesia, encara que la poesia ara en 2021 està plenament consolidada, però no ens hem carregat res. El Magnànim tenia una trajectòria que hem respectat i ara convoquem també narrativa i assaig. Hem ampliat la convocatòria a parcel·les on es troba pitjor la salut del valencià, per exemple en la novel·la gràfica i, per tant, hem establert un premi a la novel·la gràfica. No teníem cap premi d’assaig i hem convocat un premi d’assaig en valencià, de manera que ara tenim més modalitats que abans no existien. En quin sector de l’escriptura devia intervindre a més, el Magnànim? Doncs, decidirem convocar també un premi per a nous creadors menors de trenta-cinc anys, per a generar nous valors!

Quina és la radiografia de les publicacions en valencià?

Quan jo vaig arribar, de tot el que es publicava, nou llibres eren en castellà i un en valencià. Ara mantenim, si fa no fa, la producció en castellà i tenim al voltant de les dues terceres parts en valencià. Així m’ho marca el programa amb què vaig entrar a treballar en aquesta casa. Sis o set de cada deu llibres són en valencià, malgrat que en el primer consell d’administració un membre em va dir que no trobaria autors que pogueren escriure en valencià. Podríem dir, perquè m’entenguen que, aproximadament, dos de cada tres publicacions estan fetes en la llengua pròpia del País Valencià. Ampliem també en matèria temàtica, seguim parlant d’història, de literatura… però ara el Magnànim, no només és un cau d'humanitats, també ho és en les ciències socials i en la divulgació científica. Parlem de temes de salut, de feminisme, de desigualtat, de populisme… i altres temàtiques d’actualitat que poden interessar als ciutadans d’avui en dia.

Quants llibres s’han publicat durant la seua etapa?

Cent cinquanta-vuit llibres i trenta revistes. Això directament, si comptem a més les coedicions i col·laboracions, superem els dos-cents cinquanta volums. Si no comptem les quatre setmanes d’agost, tenim un ritme de producció d’un llibre per setmana.

La poesia té el seu mercat. Cóm seleccionen la poesia i els poetes a l’hora de publicar?

Nosaltres intentem no competir amb les editorials privades. En poesia… què és el que fem nosaltres? Les obres completes, per exemple, perquè això no ho publiquen normalment les empreses privades. Marc Granell és un referent de la poesia valenciana, Josep Piera, i ara Teresa Pascual, Jaume Pérez Montaner; també hem editat les poesies inèdites de Joan Fuster, etc. Fem, a més, traduccions com va ser l’edició que hem realitzat d’una poeta afroamericana, Claudia Rankine, i ara estem treballant en la poesia completa de la nord-americana Emily Dickinson. Editem productes que les editorials generalistes no fan o no poden fer.

© Mathias Rodríguez

Col·laboren amb altres editorials?

Sí, estic molt orgullós del treball poètic conjunt que hem fet amb Edicions del Buc, perquè així hem contribuït al fet que una empresa com aquesta no faça fallida i tanque definitivament. Hi hem ultimat una segona edició en valencià de la premi Nobel Louise Glück. El Magnànim, en matèria de poesia, fa aquests moviments per a afavorir productes de qualitat en valencià i, a al mateix temps, ajudar les empreses amb dificultats.

Arran de la seua tesi doctoral va escriure el llibre Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana

Sí, va ser la meua tesi doctoral. Des de feia anys hi havia un aspecte social que em preocupava bastant: la intolerància. I ho veiem a hores d’ara malauradament, amb el ressorgiment de l’extrema dreta de caire feixista. Parlar de populismes en l’any 2000, quan vaig fer la tesi doctoral no era un concepte massa conegut i, com que sempre he estat mentalment molt arrelat a aquest país, vaig reduir i reduir i adaptar la tesi i vaig fer el llibre. Vaig tindre molts problemes, la reacció de l’extrema dreta, del feixisme autòcton, va ser brutal en cada una de les presentacions del llibre que férem. Jo només volia estudiar el fenomen regionalista anticatalanista que havia estat present a València des del temps de Blasco o inclús abans. Un tema en què calia aprofundir, no estava estudiat, i calia investigar un moviment tan profundament reaccionari. Al final, l’assaig me’l va publicar Vicent Olmos en l’editorial Afers.

Alfonso Guerra, Abril Martorell, Emilio Attard, Virgilio Zapatero… el canvi de nom a Comunitat Valenciana! Quin empastre, no?

Si, això mateix! Espanya té una estructura econòmica, política i social molt determinada. En el context de la Transició va confluir un canvi d’estructura política, de canvi de règim, amb una forta crisi econòmica i una crisi de valors que provenia de les revoltes del seixanta-vuit a Europa. Les elits franquistes, senyorets del privilegi, tenen por a la pèrdua del negoci. Saben que està el problema basc, el problema d’ETA, el problema català, un problema canari… i al País Valencià hi havia un moviment potent que reivindicava Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. I el van desarticular, s'havia de separar València de Catalunya, retardar les infraestructures, separar els veïns que, de forma conjunta, feien por a la política d’Estat espanyola. Jo em resistia a pensar que perquè Xavier Casp i Miquel Adlert canviaren i abandonaren el vaixell de la unitat cultural i lingüística l’havíem d’abandonar tots. Casp i Adlert farien el que farien… però sense la col·laboració dissenyada des del govern Espanyol, els partits polítics i molts mitjans de comunicació, el blaverisme secessionista no hagués arribat a res. Eixa destrossa no hagués arribat a res.

En 1951 arriba a l’Ajuntament de València una gran exposició del Diccionari de mossén Alcover. Casp i Adlert participaven en els Jocs florals de Perpinyà, Barcelona i Palma. Des de José Ombuena, a Las Provincias o el Magnànim de Zabala hi col·laboraren. L’escissió, el trencament, encara no s’havia produït,

Sí, exacte. La ruptura se'n va produir després. Casp i Adlert no podien només que ser l’espoleta de la ruptura de la unitat. Ells dos trenquen una trajectòria… però res més. Sense algunes elits i el diari Las Provincias, María Consuelo Reyna i Manuel Broseta, això no haguera tirat endavant.

La ciència no sempre és ben compresa, tampoc en matèria lingüística…

Sí, el gènere humà ve de la cultura de les narracions al voltant del foc. La Il·lustració no acaba quallant, en definitiva, som una mena de primats insegurs que tendim a escoltar el relat més dramàtic i espectacular, el més increïble! La ciència penetra amb bastons a les rodes! Por i violència van moltes vegades de la mà!

Vosté ve de les files d’Unió Valenciana, no?

Jo he anat aprenent durant tota la meua vida. L’estudi, les lectures noves, les incoherències de determinada gent com Xavier Casp, que parlava als fills en castellà… em van obrir els ulls i girar cap a un altre camí natural, el valencianisme. Llegir a Sanchis Guarner i sentir a Casp parlar-los als fills en espanyol em van torbar i em va enfilar cap al valencianisme real. Una llengua només té valor si la parles als fills! Interrompre una cadena lingüística mil·lenària és una incongruència difícil de comprendre. Interrompre el valencià en la família és condemnar-lo a desaparéixer. El cas de la recuperació de l’hebreu a Israel és un cas excepcional!

©Mathias Rodríguez

València, el País Valencià és una nació?

València és una nació si la majoria dels valencians volen que ho siga. El nacionalisme valencià és minoritari i, per tant, el País Valencià és un poc ni carn ni peix. El País Valencià no és Catalunya ni el País Basc, però el País Valencià no és tampoc la Rioja o Múrcia, que són Castella. Al País Valencià sí que hi ha una minoria nacional potent, influent, i també hi ha una llengua pròpia que té uns registres cultes, que va conquerint nous espais. I ací estem resistint, cap govern espanyol o valencià l’ha aconseguit neutralitzar o eliminar.

L’Estatut es va quedar aturat per la guerra i el mite del “Levante feliz” ens va acabar de rematar…

Sí. El concepte del Levante podria deure’s a la placidesa amb la qual es va viure el principi de la guerra al nostre territori. I als madrilenys i castellans en general que van vindre i no van patir fam. L’horta era un gran rebost, pobre… però un gran rebost. És una heteropercepció, una percepció dels ‘altres’! L’exportació valenciana era molt potent, però això es trunca a principis dels vuitanta i iniciem un descens que ens situa per sota de la mitjana per càpita d’Espanya. Però es queda impresa en els cervells i la retina de l’esperit mesetari la imatge de la banya de l’abundància de la taronja i el moniato. I continuem infrafinançats, mane qui mane, estem per davall del noranta per cent de la mitjana de la renda espanyola. Ens manca un model productiu que perdérem. Ser únicament els cambrers d’Europa és un mal negoci. No estic en contra del turisme, però la desindustrialització del país fou un error garrafal.

Turisme i construcció, dues potes per a una taula.

Sí, la crisi econòmica va ser més greu a casa nostra. Havíem invertit en turisme i construcció, diners ràpids, i en la caiguda el bac és molt més gran. Madrid aglutina el Govern, el gros de les institucions, els museus, les infraestructures, la diplomàcia, els militars… Ací hi ha menys Estat i les crisis es noten molt més.

A Alemanya, a Berlín està el Govern, a Bonn hi ha diversos ministeris, a Frankfurt està el Banc Central Europeu, a Karlsruhe es troba el Tribunal constitucional, Hamburg és el principal port del país, però a Espanya tot està a Madrid…

Efectivament, sí. I a més, sense tindre grans inversions, estant infrafinançats fins i tot en matèria cultural, Madrid és un paradís fiscal. Ens fa dumping fiscal… en transmissions hereditàries, en capturar les seus de les grans empreses que operen fora i en la concepció radial de l’Estat. Tots els que volen fer negocis han de passar per la Villa y Corte. A Castella, de la qual forma part, l'està despoblant. Potser això explique el fenòmen de l’extrema dreta a Madrid, una excepció entre les grans capitals europees, on governen les fórmules verdes o socialdemòcrates. Allò que sí que sabem és que hi ha hagut complicitats amb aquest radicalisme feixista per part de sectors importants de l’economia, la policia, la política i l’exèrcit. Jo mateix he patit atacs a la llibertat d’expressió per part de l’extrema dreta. En aquest cas i en altres, amb total impunitat, davant la passivitat del Govern central i les seues delegacions autonòmiques.

Hi ha dies feliços i hi ha dies durs, també en el cas de la direcció del Magnànim. Parle del cas Paniagua i les diferències amb l’escriptor Toni Mollà.

En el primer dels casos dels quals vosté em parla és un tema molt injust. Jo tinc ben clar que la llibertat d’expressió és sagrada. Els autors del Magnànim, si argumenten el que escriuen no tenen cap problema, però el què no pot ser és llançar acusacions de delictes a persones, sense proves, i que l’editor no puga dir-li: «escolta, ací podem tindre un problema»! Tot això... convertir-ho en censura fou una tàctica per a intentar promocionar un llibre. Nosaltres suggerim canvis de títols, però mai canviem els continguts que estiguen ben argumentats i resulten reals. Allargar textos, acurtar-los, millorar el llenguatge… aquesta és la feina que fa un editor. Només això! Jo soc bibliòfil, m’agrada el que faig, però en l’Administració t’endús molts disgusts dins i fora de la institució. Sempre hi ha gent que des de dins o des de fora et posa bastons a les rodes a l’hora de treballar. Escolte, ací hem fet inclús traduccions de llibres que no estan traduïts ni al castellà, una torre de Babel, i en general no hem trobat suport en moltes plataformes de comunicació sobre el que fem i publiquem. Possiblement se salva el seu mitjà, La Veu i La veu dels llibres. Hi ha poc de ressò sobre els llibres publicats en Valencià al nostre país.

Sobre Toni Mollà li diré que aquesta persona es presenta a l’accés de la direcció que jo ostente, una convocatòria a la qual jo també em vaig presentar. Hi ha gent que guanya i hi ha gent que no guanya, i amb la selecció i els resultats jo no tinc res a veure. I un dels que no guanyen critica al que ha guanyat. Jo no m’he triat, si algú està enfadat, amb raó o sense, que s’enfade i reclame a l’Administració que ha fet la tria. Jo no m’he triat, això no es pot fer en la funció pública. Estar a les dues bandes de la taula no es pot estar, i jo no hi he estat mai!

© Mathias Rodríguez

De què està vosté més orgullós?

Em va fer feliç la col·lecció de periodisme, perquè hi havia poc de periodisme en valencià. Estic molt orgullós de fer actualitat. Estic molt orgullós d’haver fet una col·lecció de divulgació científica en la qual moltes obres estan escrites en la nostra llengua. Estic molt content d’haver publicat un llibre sobre l’energia nuclear, sobre el populisme, de poesia. Em sap greu dir-ho, jo soc un pèssim lector de poesia, entenc poc de poesia… i ho he de dir. I he publicat amb deler a Granell, a Jaume Pérez Muntaner, a Teresa Pascual, a Josep Piera… era una obligació ètica. Hem reeditat Soledat de Vicent Andrés Estellés, una elegia a la mort de la filla que té una bellesa brutal. I aprenc cada dia. Ara, el caramel que tinc entre les mans és el Diari de Sotaia de Joan Pellicer, l’intel·lectual de Bellreguard. Només em dol que el llibre El temps guanyat del mestre Vicent Esteve, un llibre que es va maquetar mentre l’autor estava morint-se, i per pocs dies mai va veure publicat. Esteve va ser un dels introductors del valencià a les escoles i era un pensador de primer ordre. Pedagog, mestre i antifranquista, encara va poder fer l’última galerada de la seua obra en vida.

Vosté ha escrit un llibre sobre Nosaltres som el València. Futbol, poder i identitats. La mare de Déu i l’equip de futbol vertebren el país?

La paraula vertebrar mai m’ha fet gràcia, està massa pastada. Sobre la Mare de Déu no puc dir-li res, però en el tema del futbol li puc assegurar que sí, que pot moure moltes passions i algunes no han estat massa encertades. Cap país està acabat, sempre estem en construcció. El València és el meu equip, però amb la pilota també s’ha fet mala praxis política en l’època de la Transició. Malgrat que els esports de masses també són bons per a socialitzar en positiu, curiosament, no hi ha hagut cap tesi doctoral sobre el fenòmen del Valencia CF en l’entorn de la construcció d’una certa valencianitat!

La pilota és al valencià el què representa el paral·lelisme futbol i castellà?

No crec, la pilota ha estat a punt de desaparéixer. A la pilota valenciana li ha faltat l’estímul modernitzador, amb competicions com la resta dels esports més coneguts. La seua presència a la televisió l’ha fet reviscolar. La pilota, als carrers, a les escoles, entre els joves… no, no crec que el futbol invisibilitze el raspall o la galotxa.

El Botànic?

El Botànic ho ha fet insuficientment bé! Li ha faltat valentia en determinats aspectes. No ha dissenyat un nou model econòmic com ho havia de fer. La reciprocitat dels mitjans públics en la nostra llengua també era necessària per a molts; ser més valents amb la llengua a l’escola, en el comerç, en la societat.

No tenim un mercat editorial comú? No tenim un mercat dramatúrgic comú? Per què no el radiotelevisiu?

Continuem oferint noves glòries a Espanya?

Menys, però si, continuem oferint noves glòries a Espanya.

La pandèmia…

Som animals socials, necessitem interactuar, tocar-nos.

La polèmica de Noruega

Som massa apassionats, jo no crec que una novel·la ens faça ser pronoruecs o prosuecs. És una novel·la i sempre és bo que apareguen noves obres en Valencià.

©Mathias Rodríguez

És vosté un home de compromís, en els dos sentits… el social i el polític?

Soc de compromís, soc un home compromés amb la meua gent i el meu poble. Sobre el Compromís polític… em veuen més com a Compromís els de fora que els de dins. Milite en el Bloc des de fa anys, però només pague les quotes. Ací al Magnànim no tinc cap orientació política. Treballe per als valencians i el valencià... fent llibres. Només això!

Altea tanca les finestres i els llibres es queden sols a les prestatgeries. Sona el telèfon dels encàrrecs insistentment i Flor col·loca a la prestatgeria de nou els exemplars que ens havia mostrat ple d’orgull i el fotògraf observa debellit un petit llibre de fotografies de la intensa transició valenciana. Els trons espanten totes les aus dels dos arbres gegants del pati de la Beneficència. Alfons IV el Magnànim, nissaga de poder, rei il·lustrat, va morir a Nàpols i tenia la tomba preparada en la preciosa capella de volta gòtica estrellada del convent de Sant Domènec a València, però va ser soterrat finalment al monestir de Poblet, gràcies al fet que enviava cent florins a l’any des de Nàpols per al manteniment de l’abadia. Avui, malgrat ser el segon monarca de la dinàstica castellana de la Corona d’Aragó, el seu nom honora la que és, possiblement, la fàbrica de llibres en català-valencià més important del país.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací