Conversa amb Carmelina Sánchez-Cutillas (I)

 

per Joan Borja

Entrevistes

Conversa amb Carmelina Sánchez-Cutillas
Conversa amb Carmelina Sánchez-Cutillas

Va ser a la primavera de 2008. Una vesprada lluminosa del mes de maig. Integràvem l’expedició Patrícia Alberola, Ferran Cortés i jo mateix. Havíem concertat una cita amb Carmelina Sánchez-Cutillas. A sa casa: al número 10 del carrer Cronista Carreres. Tots tres teníem la consciència que viuríem un moment històric: perquè Carmelina no es prodigava en actes públics; perquè mai no solia concedir entrevistes; i perquè tots tres érem, ja aleshores, enamorats confessos de la seua obra —particularment, de Matèria de Bretanya.

No havia resultat fàcil, concertar la cita amb Carmelina. «Ho faig per la mare Paula, eh?», m’havia insistit en tots els contactes telefònics que havíem mantingut prèviament. En efecte: per casualitats de la vida, havíem d’agrair a la memòria de la meua besàvia Paula Ripoll Nomdedéu, la mare Paula (la protagonista del capítol «Remembrança», i un dels personatges més estimats per Carmelina) el privilegi que l’escriptora accedira a obrir-nos les portes de sa casa —amb el benefici d’una complicitat impagable.

Tampoc no va ser senzill acordar el dia de la cita: «Ha de comprendre que, per a rebre’ls a vostés com cal, ha de ser un dia que puguen vindre a arreglar-me tant el perruquer com l’esteticista: no voldran que els reba jo a vostés desarreglada i de qualsevol manera, veritat?», argumentava Carmelina amb un punt indissimulat de senyoria, dignitat i coqueteria. Quan per fi va poder gestionar aquests detalls logístics i estètics de la intendència personal, vam acordar telefònicament una vesprada concreta.

A part d’una unitat mòbil de Ràdio Altea —comandada pel mateix director de l’emissora municipal en aquell moment, Ferran Cortés—, vaig voler gestionar, conscient que es tractava d’una ocasió excepcional, un equip de producció audiovisual, perquè enregistrara també en imatges l’entrevista. Salvador Gomis, de l’empresa Pibe’s Vídeo Professional, es va comprometre a acompanyar-nos en l’expedició. Però s’hi va haver de descomprometre. Perquè Carmelina no ho va voler autoritzar. «Ai! M’ha de perdonar vosté, que potser em falla una mica la memòria. Però no recorde haver-li dit que pot vindre vosté a ma casa amb càmeres ni res d’això. És que no m’agrada que em facen fotografies, ni vídeos, ni res de tot això, comprén?», va ser la seua manera exquisida de fer-me entendre que una de les condicions innegociables de l’entrevista seria la prohibició expressa de capturar cap imatge en fotografia o vídeo.

Sense equip vídeo ni càmeres fotogràfiques, per tant —amb la nua maleta de l’equip d’enregistrament d’àudio—, Ferran, Patrícia i jo mateix vam prémer el botó del timbre al portó de baix. Vam entrar a l’interior de l’edifici i vam accedir a l’ascensor. Hi servàrem un tens, respectuós i nerviós silenci. Recorde que, en aquells moment, em va vindre al pensament un dels versos de Carmelina: «Tinc a la gola un formigueig de versos.» Quan per fi l’ascensor es fa fermar i en vam eixir, Carmelina ja havia vingut a rebre’ns amb la porta de sa casa oberta, amb una assistenta, asseguda en una cadira de rodes. Portava els cabells exquisidament pentinats —cabells elegants, de perruqueria—; i el rostre perfectament maquillat, amb els llavis acuradament subratllats per un carmí roig, intens i viu.

—Hola! Encantadíssim, Carmelina... —vaig encetar la presentació, visiblement nerviós.

Però Carmelina tenia sobre les cames un sobre gran. Marró. Enorme. De la mida d’un DIN A2. O potser més gran, encara. Mentre me l’estenia amb les dues mans —dues mans primes i rugoses, que (vaig pensar) un dia, de xiqueta, havien sostingut «tota la matèria de Bretanya»—, va començar a raonar:

—Prenga, ací té. Mire: és que no puc alçar-me de la cadira, perquè m’han operat del maluc i m’han hagut de posar una pròtesi de titani. Per això, voldria demanar-li, per favor, abans de res, que examine la radiografia: perquè puga comprovar que és cert açò que li dic.

—Per favor! No cal, dona... Ja me’n faig càrrec, que... Vull dir: que m’ho crec, Carmelina... —vaig vindre a respondre, balbucejant, clarament desconcertat, amb les galtes roges com una tomaca.

—No, no, no. Faça vosté el favor d’obrir el sobre que li oferisc i d’examinar la radiografia, per comprovar que efectivament hi ha la pròtesi. Perquè... No voldrà que vosté i jo comencem una conversa sobre la base d’un possible malentés, ni que jo em puga sentit incòmoda pensant que vosté, potser, encara creu que jo he tingut la descortesia de no alçar-me per rebre’l... Per això li demane, per favor, que vulga obrir el sobre i que mire la radiografia.

En la vida hi ha situacions inversemblants que un no podrà oblidar mai mentre visca. Aquesta en va ser una. Deixe el maletí al terra. Prenc el sobre. L’òbric amb mans una mica negligents, maldestres i tremoloses. Pense: «Açò no pot estar passant.» Però extrac com puc l’enorme làmina de pel·lícula radiogràfica. I allí mateix, al replà de l’entrada de la casa de Carmelina, examine la imatge clínica d’un maluc que, en efecte, porta inserida una molt evident pròtesi metàl·lica.

—Moltes gràcies. Ara sí: ara ja poden passar a ma casa —invita Carmelina.

I és així que, precedits per l’escriptora i la xica que li fa d’assistenta, accedim al saló del pis. Ferran munta els micròfons i l’equip de so. I comencem l’enregistrament d’un programa de ràdio que acabaria sent històric: fet i fet, l’única entrevista existent de Carmelina Sánchez-Cutillas, «la gran escriptora valenciana del segle XX».

 

 

Matèria de Bretanya és una delícia: una delícia literària que m’ha acompanyat allà on he anat. I és una delícia que m’arriba i em toca de prop perquè ja sap vosté que un dels seus personatges més fascinants, la mare Paula, era la meua besàvia: la iaia de mon pare. I per al poble d’Altea (i per a qualsevol lectora o lector de Matèria de Bretanya), la mare Paula, aquella senyora que explicava contes als xiquets: que els feia créixer els seus petits cors, apareix indestriablement vinculat a un nom propi: el de Carmelina Sánchez-Cutillas. Carmelina, gràcies per obrir-nos les portes de ta casa. Disculpa que entrem ací i que t’atraquem al teu redòs de València.

Jo, molt honorada... Perquè a mi no m’agraden les lloances ni res. I estic així, una mica, com si tinguera una mica de vergonya, no?

Així estem tots, si li serveix de consol... Vegem: Matèria de Bretanya és una d’aquelles perles que encara la gent descobreix ara, després de no sé quants milers de llibres venuts. Com va ser això de Matèria de Bretanya? I després ja parlarem dels altres llibres que ha fet...

No ho sé. Jo és que, quan era xicoteta, era una mica retreta. Bé: jugava, també, i tot. Però m’agradava molt fixar-me en totes les coses. En tot. I analitzar-les personalment: cosa que no havia de fer, però que continue fent. I anava ficant-m’ho dins, ficant-m’ho dins. I com que després de la Guerra ja ens en vam vindre a València, i per a mi Altea era un paradís... M’encantava. I tota la gent d’allí. I és com si m’ho hagueren llevat, no? I jo l’havia de tindre al meu costat, aquell paradís. I per a tindre’l al meu costat, encara que estiguera lluny, què era? Traure els records i ficar-los en un paper. Això és el que a mi em va vindre al cap. Però és que no ho sé, per què ho vaig fer! Em va vindre al cap. I com que, per ara —i em persigne!— tinc molt bona memòria, encara, me’n recorde de tot com si estiguera allí. És que, fins de les cares de les persones, me’n recorde, com eren! Encara me’n recorde. Si: sí, sí. No del nom: sinó de totes les coses. Sí.

Matèria de Bretanya és un llibre singularíssim en la història de les lletres valencianes contemporànies. L’any 1975 va guanya el Premi Andròmina, dels Premis Octubre. I la primera edició és de 1976.

És com un llibre de memòries.

Sí, sí. Però era un tipus de literatura que no s’estava fent en aquell moment, no? Hi ha gent que l’ha comparada amb Els cucs de seda, de Joan Francesc Mira, no sé si li consta.

No l’he llegit, jo, aquest llibre.

És l’únic llibre en prosa literària, de Carmelina? Per què només Matèria de Bretanya?

Perquè a mi em tirava més la història i la literatura medieval. I he fet més història i literatura medieval. I això va ser... Doncs no ho sé: una bogeria que em va vindre. Ja li dic: no ho sé, em va pegar per ací.

Beneïda bogeria!

Potser era per sentir-me més acompanyada pels records: per tindre’ls en un llibre, tots reunits. No ho sé. No sé per què ho vaig fer.

No deixava de ser una cosa extraordinària, una dona escrivint en els anys seixantes i setantes, i en valencià.

Perquè jo feia coses en valencià. Els poemes, tots els he fet en valencià: en castellà no he fet mai poemes. Jo en castellà he fet el llibre del meu avi, perquè m’ho van demanar. Li vaig preguntar a Martínez Morellá: «Com ho faig?» I ell em va dir: «Tendrá más difusión en castellano.» Rafael Martínez Morellá. I ho vaig fer en castellà. Però abans d’això jo escrivia —les primeres coses que vaig començar a escriure, que la gent es riu— en Lo Rat Penat. En la Fira de Juliol feien els Jocs Floral aquells. Posaven temes. I hi havia temes d’història. I jo sempre agafava temes d’història, i me’ls premiaven. Tots els anys em solien premiar. I escrivia, i un any va convocar la Diputació d’Alacant un premi que era sobre Don Jaime el Conquistador en Alicante. I jo ho vaig fer, i me’l van premiar. I me’l van publicar, a Alacant. Però passa que va ser el primer llibre que jo havia fet, i que m’anaven a publicar. I em va entrar molta por. I vaig posar com si fora un pseudònim. Hi vaig posar: «Carmen Sánchez Martínez». En el bateig tinc «Maria del Carmen», no? Però sempre m’han dit «Carmelina»: «Carmelina Sanchez-Cutillas Martínez». Però jo, com si fora un pseudònim, vaig posar en aquell llibre: «Carmen Sánchez Martínez». És com Beatriu Civera. No sé si la deuen haver sentit nomenar: una escriptora d’ací de València que ja s’ha mort...

Sí, sí. Clar!

Tot ho signava com «Beatriu Civera». I li deien «Amparo Beatriz Martínez Civera». I jo vaig fer així: com si fora un pseudònim. I per això crec que no és coneguda aquesta obra meua de Don Jaime el Conquistador en Alicante. En castellà tinc això i tinc la biografia del meu avi: tota la resta l’he feta en valencià. Perquè, com que feia coses d’història, per als congressos, anava molt als arxius, no? Al Municipal i al del Regne. I clar: hi havia molts documents en valencià. Els manuals de consells i tot això. I jo crec que em va servir molt: em va servir molt estar tants anys anant als arxius a llegir documents i transcriure’ls.

De fet, vosté era una xiqueta que tenia «tota la matèria de Bretanya» a les seues mans. És el seu iaio, qui, en un sentit metafòric, li posa també a les seues mans «tota la matèria de Bretanya»? Li posa a les mans la història, i li posa a les mans la sensibilitat del poble protagonista de la història?

Sí: així acabe jo Matèria de Bretanya. No ho sé... La vaig fer perquè em va pegar per ahí: per escriure. Vaig fer un contet d’eixos. I jo dic: «Ui! Doncs no està malament... Doncs ara en faré un altre!»

No ho estava, no! Gens malament! [Riem.]

I vaig anar afegint...

Contava adés l’escena en què aconseguia guanyar, amb Matèria de Bretanya, el Premi Andròmina, dels Octubre, de l’any 1975, quan els Premis Octubre eren tot un símbol de l’activitat cultural i literària que es produïa en valencià. I explicava que vosté ja sabia que li’l donarien el premi, no? [Ironitzem. Riem.]

No! Que va! Ni pensar-ho! [Riu.] Si estàvem a punt de ficar-nos al llit. Bé... Encara no, perquè ens gitàvem tard. Ja havíem sopat i tot, i estàvem ací tan tranquils. Que va! Si vam haver de vestir-nos i pentinar-nos i tot...

Amb presses i correres...

Per anar. No: no ho pensava, no.

Comentava que el seu home no era una persona que la impulsava precisament a escriure.

Al revés! No. De totes les maneres, em facilitava les coses. Perquè jo he volgut anar a congressos, i he anat a Itàlia, he anat a Portugal... Ell m’ho arreglava tot: els viatges i tot, als millors hotels. Tot el que jo volia, no? Però jo crec que, en el fons...

Els homes sempre han portat malament això que la dona brille més.

Sobretot els d’abans! Sí. La dona, no: la dona havia de ser més tonta que l’home.

Però vosté, en un poema, no s’està de reivindicar: «Soc una dona, i aquesta és la meua confessió»! —intervé Patrícia Alberola—. I molt sovint, en alguna entrevista que he llegit, i en la mateixa destil·lació dels poemes, diria que hi ha un fons i una afirmació de rebel·lia, no?

De rebel, en soc una barbaritat. I encara soc... [Riu.]

I, a més, fins i tot, aconsella aquesta rebel·lia —hi insisteix Patrícia.

Sí, sí, sí, sí, sí. Sí.

He vist una petita ressenya, en el Levante, d’un acte on va participar, ara, amb motiu dels Premis Octubre, i recomanava als nous escriptors, als escriptors joves, que foren rebels. Què era ser rebel, fa uns anys?

Doncs jo què sé! [Riu.] Doncs seria el nostre Maig del 68. [Riu.] No ho sé: però una cosa casolana, seria, pense jo... Jo estava amb tots aquests que... Avui he llegit en El País (bé: és El País d’ahir)... Parla de quan Raimon va cantar per primera vegada a Madrid, en no sé quina facultat, i m’he recordat jo de la primera volta que el vaig veure: que una señorita de casa seria anara en aquell temps a sentir Raimon, no et penses tu que no era un acte de rebel·lia! Vaig anar ací, al carrer de la Pau. On està el que era l’Ideal, que fa cantó amb el carrer de Comèdies, allí estava el Casal Català. I allí va cantar per primera vegada Raimon. I jo hi vaig anar. La resta, tot era gentola i estudiants. I jo, allí!

La senyoreta de casa bé era vosté, vol dir, no?

Sí. Això, això.

Però vosté ja n’era, de rebel, abans del Maig Francés del 68, perquè el 1964 publica un poemari que es diu, precisament, Un món rebel.

Un món rebel, sí.

I en què n’ha quedat, d’aquell món rebel de la seua joventut. Es mira ara, després de tants anys, en què ha quedat el món, i... Aquelles rebel·lions van servir per a alguna cosa?

No sé si la gent se’n recordarà d’aquest llibre: no ho sé.

Al marge del llibre: volia preguntar-li si les rebel·lions d’aquella generació seua que va fer ací un particular i casolà Maig Francés del 68 (aquella gent «perdulària», o «de casa bé» com vosté, que volia canviar el món), al final l’ha aconseguit canviar, el món? O, per contra, creu que s’ha quedat en no res, aquella efervescència d’il·lusions?

Jo crec que s’ha quedat en no res. Perquè clar... Jo estava casada, i amb els meus fills i tota la pesca, no? Però la gent tenia uns afanys i uns ideals. Sobretot el jovent: la gent jove! I també els majors: els professors, els catedràtics... Reglà, Sanchis Guarner, Tarradell... Els coneixia, jo, a tots. I ja li dic: tenien uns afanys i uns ideals que ara no... Ara no: ara passa tot el món de tot, no? Trobe jo. O no ho sé: com que jo ara estic desvinculada de tot, no ho sé. Però... Era una altra vida, no? Per la llengua i tot ens barallàvem. I ara no: ara no.

Ha parlat de Sanchis Guarner, del mestre Sanchis Guarner. Com el definiria? —s’hi interessa Patrícia Alberola.

Doncs no sé com definir-lo. Jo és que el volia molt. I ell, a mi, em volia molt, també. Perquè era devot del canonge Sanchis Sivera...

Que és qui va editar els Sermons de sant Vicent, no?

I Sanchis Sivera era molt amic del meu avi. I havia sigut Sanchis Sivera degà del Centre de Cultura, i el meu avi era el secretari d’ell. I tot. I tota la vida amb ell. I jo no sé si seria per això o què, però Sanchis Guarner em volia a mi molt, i jo a ell molt, també.

Com recorda vosté el seu iaio, Francesc Martínez i Martínez?

Que com el recorde? Ui! Doncs com si l’estiguera veient ara. Jo era... Oiiiiiiii! Jo el volia més que a mon pare i que a ma mare, i que a tots.

Era la seua gran debilitat, veritat?

Sí, sí, sí. Sí. El volia més que a ningú.

I com era, Francesc Martínez i Martínez?

Doncs era... [Riu.] Estupendo! Era un erudit molt gran.

Però, a més, crec que era un home ben plantat, no? Senyorívol.

Sí, sí, sí. Es veu que de jove havia sigut un conquistador. Sí, sí. I encara tenia una presència. Això que dius: «Oi! Quina persona més elegant! Això és un senyor!» Doncs així. Encara que anara amb una gorra, al camp, tenia una prestància de cavaller. De senyor.

A mi m’agrada molt un fragment que apareix en Matèria de Bretanya, referent al seu avi —apunta Patrícia Alberola—. És quan diu: «El meu avi resava el rosari a sa casa, a soles i sense donar la llanda a ningú. Jo no sabia si ell era republicà, perquè encara que érem en l’època de la República jo en coneixia molt pocs, de republicans, i sentia com les senyores es pla­nyien per aquell rei tan simpàtic i tan espanyol que se n’ha­via hagut d’anar d’aquella manera. Però tornant al meu avi recorde que malgrat i no saber si ell era republicà, el sentia malparlar dels Borbons i deia que havien estat fatídics per a la nostra història. Per això a ciutat, a sa casa, tenia un retrat d’un d’ells, que li deien Felip d’Anjou, i, com que es veu que havia estat el més bord de tots, el tenia penjat cap per avall per tal que tothom el veiés i li digués, don Francesc, vostè sap que aquest retrat és cap per avall?, i aleshores aprofitava per a contar totes les malifetes del Borbó.»

Sí. [Riu.]

La imatge de Felip V cap per avall...

Sí, sí. Sí. El tenia així. Sí, sí. Sí.

Això era a la casa d’ací de València, no?

Sí: a la casa de València.

És molt curiós. Perquè ara, que estan traient hipòtesis del perquè al museu de Xàtiva està penjat Felip V cap per avall, una de les hipòtesis és que va ser a partir de la imatge aquesta de Francesc Martínez i Martinez —hi suggereix Patrícia.

Sí. Van escriure un article sobre això. El va llegir voste?

Sí! El tinc ací! —contesta Patrícia, mentre regira els papers d’una carpeta amb documentació.

Van escriure un article sobre qui devia ser, qui devia ser. Que si seria un rector, que si no sé què... I jo li ho vaig dir al meu fill Luis, que és el que està més ficat en el món de la literatura (és catedràtic de Geografia i Història, però escriu i li premien moltes novel·les i tot). I ell va escriure una carta al Levante. I aleshores des del Levante em van telefonar, una periodista, per fer-me una entrevista. I me la va fer. Però per telèfon: perquè jo li vaig dir que no volia que vinguera ací. [Riu.]

Som uns privilegiats, nosaltres, perquè som els únics que... [Riem.]

És que soc jo... Mire: si fora formiga ara estaria ahí baix...

I jo també! [Riem.]

I va eixir això. I és que... Perquè el meu avi... Jo crec que eren de l’arxiduc. Eren maulets: eren maulets. Per això els tenia quimera, als Borbons. I per això diu que es va fer republicà: per estar en contra dels Borbons. Però ser republicà era per això, i pel fet que Alfons XIII era descendent dels Borbó. Però la família, i a Altea tot el món, eren maulets: tot el món. L’arxiduc Carles d’Àustria va desembarcar a Altea.

Sí. Efectivament: a l’agost de 1705. Per cert: el fet de ser republicans no va ser cap garantia durant la Guerra Civil.

Al meu avi, la Guerra el va agafar a la Casa Doña Ana: la finca aquella que teníem al costat de Caudete de la Fuentes, a la Plana d’Utiel. I estaven a punt d’afusellar-lo, ja, la Columna de Hierro. Els de Caudete, els del Comité, en van veure el camió i van dir: «Ui! Van por Don Paco!» (perquè allí li deien «Don Paco»). «Van por Don Paco.» I se’n van anar corrent i el van veure ja així...

Amb els braços creuats...

Sí. I totes les dones (perquè hi havia molts treballadors, a la finca aquella) al costat, plorant: plorant perquè anaven a matar-lo. I aquells, ja, a punt. I van arribar els del Comité i van dir: «Eh! Alto! Que este tío nos toca a nosotros, matarlo!» I aquells: «No!» I els altres: «Sí! Que somos del Comité del pueblo y nos toca a nosotros. Y esta noche lo matamos.» «No sé cuántos!» «No sé qué!» Així: van començar així. I, per fi, els de la Columna aquella se’n van anar. I els del Comité li van dir: «Don Paco, ahora mismo váyase. Que le hemos salvado una vez, pero dos no lo podremos salvar.» I és quan se’n va anar a Altea.

I a Altea viu uns anys difícils, el seu iaio, no?

Doncs a Altea diu que vivien d’almoina, quan la guerra. Diu que Maria Ronda, que vivia allí (en el més amunt, vivien Maria Ronda, l’home i els fills) anava pel carrer i uns li deien: «Ai, Maria! He arrancat les creïlles i estan mig podrides i en tinc massa. Hala! Emporta-te-les tu.» I li donaven creïlles. L’altre: «Mira, que el meu home ha pescat massa peix. I, veges tu, tant de peix, jo per a què el vull? Hala! Pren unes quantes sardines i uns quants no sé què!» I li donaven peix així. El meu avi deia que és que eren tan delicats, tan delicats, els del poble, que perquè no semblara que era almoina, ho donaven així, com si anaren a tirar-ho.

Sí: perquè de creïlles i de peix se’n tirava ben poc, en aquells anys.

Van anar passant: van anar passant.

Això que descriu vosté és un episodi que entendreix: un poble, el poble d’Altea, que fa caritat al seu senyor. Perquè Francesc Martínez i Martínez era un senyor allí.

Sí.

En un llibre local, difícil de trobar, Relatos curiosos o anécdotas alteanas, de Francisco Coello (un home que va ser fotògraf i cronista d’Altea, i que era gendre de Maria Ronda), hi ha un episodi en què s’explica que, en aquells anys difícils, Maria Ronda un dia va parar taula amb les estovalles millors, es va posar el seu davantal de servir i li va oferir un dinar extraordinari, de dos plats, com el dels millors temps, al seu iaio de vosté, Francesc Martínez i Martínez. I que Francesc Martínez i Martínez li va dir: «Però Maria: si nosaltres no ens ho podem permetre!» I ella li va respondre: «Vosté és un senyor, i com a senyor el vull servir.» Em sembla entranyable que un poble com aquell, per damunt de guerres civils i al marge de republicans i nacionals, honrara amb el que tenia —creïlles o sardines— la gent que, com el seu iaio, ha escrit la història. Perquè el seu iaio, en l’àmbit de l’etnopoètica, va escriure un privilegi d’història, no? Com valoraria l’obra del seu iaio, vosté, que ha estat la seua biògrafa?

Ai! Doncs no sé: molt important... [Riu.] Va ser un gran coneixedor de Cervantes i del Quixot. Però que s’ho sabia de memòria! Sí: molt important, molt important.

I també hi ha les Coses de la meua terra, no?

Sí, sí. També va fer Coses de la meua terra. Però, particularment, moltes obres sobre Miguel de Cervantes i el Quixot.

Va ser, també, un bon espigolador d’arxius, no?

Sí, sí: també.

Perquè el seu iaio va ser qui va trobar els documents aquells en què es descobria que el senyor Joan Martí de Galba tenia en la seua biblioteca els manuscrits del Tirant lo Blanc.

Sí. Jo no me’n recorde d’això, perquè es veu que era molt xicoteta. O potser encara no havia nascut. Però després, sent xiqueteta també, anava sempre amb ell. En comptes d’anar a jugar amb les meues amigues del col·legi o del que siga, me n’anava a Lo Rat Penat, amb ell. Al Centre de Cultura. [Riu.] Als concerts de la Filharmònica. I tots els amics d’ell eren amics meus. Jo coneixia i tractava tots els dies Salvador Carreres Zacarés: el que li ha donat nom a aquest carrer...

Sí: que va ser cronista.

Exacte. Coneixia Carreres Zacarés. I el fill de Teodor Llorente, que es deia Teodor Llorente, també. I entre ells li deien Teodorito, perquè era aixina més xicotet. Jo què sé: els coneixia a tots. A tots. Fernando Llorca era més jove. Era el gendre de Blasco Ibánez. I Libertad: Libertad Blasco, que era la filla de Blasco Ibáñez. Amb ells anava als concerts, que portaven també la filla, Glòria, que era com jo. Estava jo amb ella: xiqueta i xiqueta. Però als altres llocs, estava sempre amb senyors majors: Gayano Lluch... Tots.

Amb quins senyors més feia colla? Quins intel·lectuals conformaven l’entorn immediat de l’avi, i seu?

Jo, des de xicoteta, estava sempre entre intel·lectuals. En comptes d’anar per ahí, anava a conferències. Estava sempre entre la intel·lectualitat.

Se’n recordaria vosté de més noms d’aquella gent que constituïa l’entorn íntim de Francesc Martínez i Martínez? Quina era la gent que de més a prop seguia l’obra del seu iaio?

No ho sé! Perquè n’eren tants! Tots els del Centre de Cultura. Ell va ser degà, en el Centre de Cultura. I després hi va haver un episodi molt... Molt... [Fa un gest d’enuig.]

Desagradable.

Desagradable. Estava l’alcalde aquell... Un alcalde... Després de la Guerra, no?

Parlem de València, no? Ací a la ciutat.

Ací a València, sí. I una persona va anar i li va dir que el meu avi, que portava molts anys, d’abans de la Guerra, ja, de degà del Centre de Cultura Valenciana, que era «de izquierdas», que era «no sé qué» i que era «no sé cuantos». I li van enviar una carta perquè dimitira. I jo li vaig preguntar al meu avi que qui era. I ell em va dir que no li ho havien dit, però que ell s’ho imaginava. I no va voler dir mai qui era.

Qui el va forçar a dimitir...

Però jo també m’ho imagine. [Riu.] I tampoc no ho he dit mai: perquè no ho sé. Sí que sé, en canvi, que això, per a ell, va ser un disgust molt gran.

No s’entén Carmelina Sánchez-Cutillas si no hi ha abans Francesc Martínez i Martínez?

Doncs no ho sé. Mire: ha sigut que «y tocó la flauta por casualidad». [Riu.]

Jo no crec en les casualitats! [Riem.]

A mi m’agradaria reprendre la seua vocació (i jo crec que també passió), com a historiadora —canvia de terç Patrícia Alberola.

Sí.

Hem comentat el llibre de Don Jaime el Conquistador en Alicante. Però hi ha més coses: estan les Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al Consell de València, les Notas sobre la estancia del infante don Pedro de Portugal en la corte del rey don Jaime I de Aragón, entre altres coses —recorda Patrícia.

I la nova no sé què, de Murs i Valls. Ja no me’n recorde.

I una altra cosa sobre l’escola satírica, crec. Pot ser? —continua apuntant, Patrícia.

Sí: La fàbrica vella, dita de murs i valls és una obra de l’any 1970. I un estudi sobre «Jaume Gassull, poeta satíric valencià del segle XV».

Sí. Aquesta de Gassull, a don Manuel Sanchis Guarner li va agradar moltíssim. Hi havia coses que diu: «Ai! Jo això no ho sabia.» Perquè parlava de literatura castellana, també, fent comparacions. I m’ho va dir. Per exemple, Las coplas del Provincial i Las coplas de Mingo Revulgo, que ell no ho havia sentit mai, i jo sí que coneixia.

Enguany és l’any en què celebrem l’any del rei Jaume I. Vosté que s’ha apropat al personatge, quina visió té de la figura de Jaume I? —vol saber Patrícia.

Ui! Jo estava enamorada de Jaume I! [Riu.]

Un amor impossible, certament! [Riem.]

Però enamoradíssima! Sí, sí... Jo, si haguera vingut ara, me n’haguera anat amb ell. Però darrere! [Riu.] Mire si li dic!

Per què? Quin és l’atractiu que té per a vosté el personatge?

No ho sé: no ho sé, no ho sé. Deu ser perquè era «hom de fembres». I les dones som tan desgraciades que ens agraden el homes pendons! [Riu.]

Era cosa que li venia de família, perquè son pare sembla que ja era un pendó de consideració. El rei Pere el Catòlic, son pare...

També era «hom de fembres», també!

Per a la gent que no conega el rei Jaume I, quina aproximació li faria vosté? Com descriuria el personatge històric?

No ho sé! És que des de xicotet era molt valent. Ja se’n va fugir de Simó de Montfort, que el tenia allí, deia que per a educar-lo i tot això. És que era molt valent: era molt valent. I no tenia por al perill ni a res. No sé: no sé per què, però a mi m’atrau molt. Moltíssim. És un dels que més.

Tornem, per favor, a Matèria de Bretanya i fem la pregunta que teníem consensuada, Patri. Jo crec que et toca fer-la a tu, perquè em sembla un pregunta tan bona... I és teua. Li la formules tu?

Bé... —empoma l’envit, Patrícia Alberola—. Ja ha eixit abans el final de Matèria de Bretanya, on l’amic del seu avi riu, precisament, perquè ha deixat en les mans d’una xiqueta xicoteta «tota la matèria de Bretanya», que és molt gran. Què queda d’aquella xiqueta que va tindre a les seues mans «tota la matèria de Bretanya»?

[Riu.] Doncs jo crec que continue tan loca com sempre! [Riu.] Perquè, si no, no podria viure. Perquè mire: jo era una persona molt lliure. Bé: estant casada, el que podia. Perquè el meu home era... [Riu.] Era molt medieval en aquest sentit.

Però vosté una rebel!

Jo feia el que em donava la gana. D’aquella manera, però ho feia. I després, quan m’he quedat ja lliure, doncs més encara, no? M’agradava la llibertat. M’agradava estar a soles. I ara no puc. I no puc anar on vull: ni entrar ni eixir. I si no fora per com soc jo, no ho sé: m’hauria pegat un tir. O siga: que jo crec que encara em queda vitalitat, no?

Molta. Vitalitat, li puc assegurar que molta —confirma Patrícia—. I quasi m’imagine que eixa mirada brillant és la mateixa dels ulls curiosos...

Ui! La mirada brillant? Doncs m’han operat del dos ulls! [Riu. I riem.] Que els tenia molt bonics: però ara els tinc, filla meua...

No. Doncs jo veig que els ulls li brillen quan explica coses —retruca Patrícia—. I m’imagine una mica la xiqueta que descobria Altea, i que després la va recuperar, perquè no se li escapara, filant records. I vitalitat. I rebel·lia.

Sí. També. Molt, molt. Molt.

Torna vosté, regularment, a Altea?

No. La darrera vegada que hi vaig anar va ser pel llibre. Després de quedar-me viuda anava tots els anys a l’apartament aquell, que és on està ara Maria Luisa, a Los Alteanos, i estava vuit o deu dies, tots els anys. Un any anava una de les meues filles i a l’altre any anava l’altra. Jo anava allí i m’estava uns quants dies. I ja me’n tornava. Però des que estic aixina, a la cadira de rodes, doncs no. Hi he anat dues vegades.

I quina sensació ha tingut vosté, contrastant l’Altea literària, del temps previ a la Guerra Civil, amb l’Altea actual?

Si vol que li diga la veritat, em diran retrògrada, però em dona pena, de veure-la com està. Ara hi deu haver més diners, la gent deu viure millor i tot el que vosté vulga: però ha perdut tota la seua personalitat i tota la seua essència. No sé com dir-ho.

Crec que s’ha entés perfectament.

A mi, el pobre Toni Mestre, que em volia molt i jo a ell també...

Sap que ha faltat, veritat?

Ui, sí! De càncer. Però en quatre dies.

Efectivament.

Em deia: «Carmelina, d’Altea al final no quedarà més que el teu llibre.» Perquè ell coneixia Altea molt bé, perquè sa mare era d’allí, de Cap Negret, de la Teuleria aquella que hi havia allí.

Exacte: molt amic dels Teulers. Mon tio és Teuler, i el recorda perfectament. També és una persona que ha fet molta i bona literatura, Toni Mestre.

Ha fet molt, ell, sí. Es va morir fa un parell d’anys. Escrivia una columna totes les setmanes en el Levante.

En el Levante, sí.

I un dia llig la columna i deia: «He anat a fer-me la químio...» I jo dic: «Però este! Això què és? Que s’ha inventat açò?» I agafe el telèlon i li dic: «Toni! Acabe de llegir el teu article. Però això què és?» Diu: «Carmelina, això és la veritat.» Jo dic: «Per l’amor de Déu!» Diu: «Sí.»

Quan vaig vindre a València a presentar el llibre que ara li mostrava, el de Llegendes del sud, Toni Mestre va vindre a la presentació, a la Beneficència. Ens vam fer una abraçada. Li vaig mirar el color de la cara i vaig comprendre que era l’última vegada que el veuria. I, efectivament, així va ser. És un altre dels personatges que caldrà retenir en la memòria, perquè va posar negre sobre blanc no solament el record sinó una part important d’aquesta «essència» que diu que potser quedarà disgregada i només preservada en llibres com Matèria de Bretanya. Però no s’hi val, posar-nos melancòlics, xe! Jo volia fer-li una pregunta a propòsit de la seua prosa: de la música que hi ha darrere de les paraules que vosté va filant; a propòsit, en definitiva, d’això que en diuen l’estil. L’estil de Carmelina Sánchez-Cutillas en Matèria de Bretanya em sembla una cosa singularíssima, única en el panorama de les lletres valencianes dels anys setanta. I més d’un crític ha observat que allò recorda, evoca la prosa de Mercè Rodoreda. Carmelina coneixia Mercè Rodoreda, quan va escriure Matèria de Bretanya?

No. Després de publicar-me-la, m’ho van dir. Em van preguntar: «L’has llegida?» Jo dic: «No. No...» Perquè jo no havia llegit cap d’aquestes. Jo sempre llegia coses d’història i coses així. I em vaig comprar no sé quin llibre. Un d’ella, de Mercè Rodoreda.

La plaça del Diamant? Mirall trencat? Els contes?

Mirall trencat, també, té?

Sí.

Ai! No ho sabia.

Sí. Jo trobe que és la gran novel·la de Mercè Rodoreda.

No sé si era La plaça del Diamant o una altra.

Aloma, El carrer de les Camèlies?

No. Devia ser La plaça del Diamant. Però jo no he llegit molta literatura de novel·la i això. D’història, sí. Ara mateix m’he comprat aquest llibre, que són les dones de...

Aquest?

No: aquest altre es d’un altre que estic enamorada d’ell, també. Però ja l’he llegit: Alexandre el Gran.

Un altre amor impossible, eh? [Riem.]

Són amors platònics! No: el llibre que dic que m’he comprat ara i que estic llegint és aquest altre, el de Les dones de Jaume I.

Les dones de Jaume I... Vosté en seria una, de dona de Jaume I, no? [Riem.]

Ai! Doncs n’hi havia un carro, de dones!

Sí. Te raó vosté: era un rei valent. Un rei valent, també per a l’amor, el rei Jaume I.

I, a més, molt guapo.

Si més no, l’imaginem així: ben plantat.

Tenia els ulls blaus i era ros.

I ben plantat. Vull dir: d’una constitució forta i una estatura elevada.

Sí...

Per continuar amb l'entrevista punxa ací.