Aprendre a escriure a l'Escola de l'Ateneu Barcelonès: conversa amb el grup Woolf

 

per Isabel Canet

Entrevistes

Biblioteca, Ateneu Barcelonés
Biblioteca, Ateneu Barcelonés

L’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès té per objectiu esdevenir un centre catalitzador de nous batecs culturals i literaris. Fundada el 1998, compta amb més d’un centenar de professors i professores entre els qual podem esmentar noms com ara Mònica Miró, Laia Aguilar, Ada Castells, Melcior Comes, Jaume C. Pons Alorda o Sam Abrams, entre d’altres destacats de la literatura catalana. Més de 22.000 alumnes han passat per les seues aules, reals o virtuals, buscant tant el vessant professional de l’escriptura com el plaer que proporciona la literatura.

Em propose d’entrevistar un dels grups d’alumnes que s’han format a l’Escola per compartir la seua experiència. Després de solucionar uns pocs problemes de connexió, com acostuma a passar en les trobades on line, em llance amb la primera pregunta: Què és el grup Woolf? Per qui està integrat? Com funciona? Em respon la més jove del grup, Maria, mestressa de casa a Perpinyà, nascuda a Barcelona.

El Woolf és un dels diversos grup-classe on line de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonés, que té el bon gust de batejar els grups d’alumnes amb el nom d’escriptors i escriptores cèlebres. El grup va nàixer com a Kafka el curs 2018-19, després vam ser els Shelley i enguany som els Woolf. Molt millor que ser els Peixets o els Dofins. Ens vam conèixer en matricular-nos al curs de Narrativa i hem prosseguit en l’itinerari de Novel·la I i II amb la intenció d’elaborar un projecte propi. Hem tingut de professors els escriptors Carles Ademuz i Albert Juvany i, en el curs actual, tenim Paula Juanpere.

Procedim de diverses contrades i tenim diversos perfils d’edat, laborals i d’interessos. Alguns fem novel·la amb aspiracions professionals, d’altres per emprendre una activitat creativa durant la jubilació, també com a complement de la nostra formació o simplement per plaer.

A més de la relació imprescindible que hem establert per a realitzar les activitats pròpies del curs de Novel·la II, mantenim un grup de whatsapp que ens ha permès una major complicitat i ha donat lloc a trobades presencials, fins que el maleït coronavirus ens ha retirat de la circulació. Però hi persistirem! Tenim pendent una trobada a Barcelona, una excursió a unes caves, un viatge a Enontekiö... i allà on ens vinga de gust acudir per a estimular l’escriptura.

En un món dominat per la imatge i on s’imposen els esdeveniments efímers, què us ha empentat a escriure? La necessitat d’expressar allò que l’entorn quotidià no us permet? L’afany de fer alguna cosa duradora? Un repte pendent? Aspiració professional? Simple entreteniment? Ara és Virna qui em respon, una bibliotecària de Platja d’Aro que treballa a Barcelona.

Escriure és primer que tot un mitjà d’expressió de l’ésser humà. La motivació surt de dins, a vegades del cervell i a vegades de l’estómac, com una mena de necessitat íntima que alhora ve molt de gust compartir. A més, com comentem entre nosaltres, escriure té propietats sanadores, és una teràpia. Aquest és el punt de partida.

Per altra banda, la fugacitat dels esdeveniments ens esperona a voler deixar constància d’allò que vivim en el nostre entorn. El vertigen que provoca la rapidesa podem contrarestar-lo en part amb aquest exercici lent, d’introspecció, meditació i reflexió que és l’escriptura.

Després hi ha allò indefinible que en diem «el cuquet d’escriure», «l’espineta que ens hem de traure», una mena de pulsió comunicativa que ens mena a provar-nos, a temptar les nostres capacitats de connectar amb els altres. D’aquí naix el plaer de contar històries als altres, el goig fer un viatge cap a mons de ficció on, gràcies a l’instrument màgic de la paraula, podem convidar-hi lectors i lectores. El repte és, precisament, aconseguir gaudir plegats d’aquest món que ens hem construït amb la imaginació.

Vestíbul de l'Ateneu Barcelonés

Creieu que cal tenir un talent innat per a fer literatura o es poden adquirir les habilitats necessàries? Xavier, arquitecte de Barcelona, em fa un somriure suspicaç abans de decidir-se a contestar.

L’experiència diu que tothom té talent innat per a una cosa o una altra. En qualsevol activitat (no només en l’escriptura) veiem com hi ha persones que allò se’ls dona millor que a d’altres. Però per a començar a escriure no cal tenir un gran talent; cal, sobretot, voluntat d’expressar-se. Per molt de talent que tingues, has d’adquirir les habilitats necessàries a fi de fer-ho correctament si vols fer-te entendre i tenir un públic lector. En aquest sentit, s’ha de passar per un aprenentatge i adquirir bagatge literari, com més ric i divers, millor. És imprescindible el domini de la llengua, els recursos narratològics i estilístics, el ritme etc. També cal tenir experiències personals per a poder contar històries, ja que moltes vegades la ficció surt a partir d’unes vivències.

Quins avantatges ofereix l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès respecte a l’autoaprenentatge, que és l’opció majoritària de la gent que vol escriure? Aquesta vegada respon Camil, un advocat jubilat de Bellpuig, amb una serietat que contrasta amb el somriure dels ulls.

Tradicionalment els autors i autores tenien l’autoaprenentage com a única opció. Fa temps que van sorgir les escoles d’escriptura en l’àmbit anglosaxó, fins i tot dins de l’espai universitari, molt populars als EE.UU. Fa uns vint anys que es va crear l’Escola d’Escriptura dins l’Ateneu de Barcelona i actualment és un autèntic viver d’autors, autores i llibres. Cada vegada hi ha més gent que s’inclina per apuntar-se a escoles o tallers literaris, ja que et faciliten les eines i els continguts que cal aprendre, i el professorat i els companys i companyes et guien en el primers passos.

Un dels principals avantatges de l’Escola de l’Ateneu és la possibilitat de fer els cursos virtualment, cosa que els fa accessibles a molta gent d’arreu. La metodologia és bona, molt participativa. El guiatge del professorat és eficaç. Ens proporcionen abundosa bibliografia i molts exemples que fan comprensibles els conceptes. Ajuden a avançar amb seguretat, adonant-nos dels punts febles, d’allò que no funciona i cal replantejar dins la novel·la. Són un recolzament magnífic per als nostres projectes.

L’Escola proposa itineraris diferents i adaptables. Tenen diversitat de cursos per a gustos i necessitats però, en tot cas, et fan passar per un curs introductori de narrativa que permet copsar diversos models d’escriptura i conceptes i aspectes bàsics. Després esculls un itinerari formatiu (conte o novel·la) amb dos cursos: en el primer s’esbossa un projecte a partir d’eines com són la sinopsi, l’escaleta etc., i en el segon curs es redacta l’obra.

L’organització dels alumnes en grups i la distribució del treball per quinzenes constitueixen un bon estímul i obliguen a una rutina d’escriptura que no existeix en l’autoaprenentatge.

Que el procés porti a una culminació més o menys professional, amb l’edició del producte resultant, és l’aspiració de la majoria dels qui comencem. De fet, no tots, però molts dels que fan els cursos acaben publicant. Marta Orriols, Gemma Santaló, Elisenda Solsona, Albert Juvany, Anna Porquet i tantes altres autores i autors coneguts avui dia han passat per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu.

El fet de treballar en grup i rebre crítiques al llarg del procés, de quina manera us ha influït en el projecte de novel·la? Creieu que seria diferent si fora un treball en solitari? Què destacaríeu de l’experiència? Aquesta li toca a Orfelina, professora de secundària, de La Sènia.

Gràcies al mètode de l’Escola hem trencat amb el mite de l’autor que escriu en soledat per a erigir-nos en un grup creatiu capaç d’actuar en sinergia. Compartim dubtes i els resolem, aprenem a encaixar crítiques i a fer-ne, donem i obtenim suport i motivació per afavorir el treball de tots plegats.

El treball en grup és, possiblement, la part més valuosa del curs. Gairebé tots havíem començat en solitari i, al final, ens trobàvem amb una bena als ulls que només ens deixava veure allò que volíem veure. Per una banda, és difícil fer autocrítica, i per altra, de vegades som incapaços d’identificar o localitzar els problemes concrets que té un text que ha sortit de les nostres mans. El grup ens forneix els nostres primers lectors, i serveix també per veure la distància que separa el que tu vols explicar i el que els altres acaben rebent o entenent. El fet de tenir tants ulls sobre la nostra obra, cadascú assenyalant defectes i virtuts, ens ajuda a adquirir una visió crítica, i també a entendre què n’esperarien els futurs lectors. Així podem introduir correccions i millores decisives. Sense aquest doble feedback no seria possible el creixement literari ni l’aprenentatge. A més, genera estímul, cohesió, rutina, disciplina i compromís amb la nostra obra. Cada novel·la l’enriquim entre el conjunt de companyes i companys.

Com veieu el panorama literari català en general? Quina és la situació dels escriptors i escriptores dins d’aquest panorama? Resulta encoratjador per a començar a escriure? Robert, funcionari de l’administració de Sabadell, pren la paraula després de rumiar-s’ho una mica.

Som un país força estrany. En un moment que la llengua catalana està patint un retrocés evident, hi ha més projectes literaris que mai; potser arribarà un moment que hi haurà més escriptors que lectors. Això s’ha dit molt, que som un país amb excés d’escriptors i dèficit de lectors. Llegir, escriure, parlar, pensar, són les maneres de viure i fer viure la nostra llengua. Ens sembla que la situació dels autors, malgrat que aconsegueixen publicar, no és per llençar coets. Vivim en un món dominat per l’expressió mediàtica de consum, i el que els mitjans de comunicació mostren dels escriptors, en aquest context, és sovint la part més supèrflua i banal, la política o la xafarderia. Cal sempre gratar per trobar coses més essencials o autèntiques. En conjunt, i exceptuant uns pocs autors exitosos, la situació sembla realment complicada per les dificultats de fer visible les obres i arribar al públic. Amb tot, és admirable la lluita de les petites editorials independents, com ara Males Herbes, Periscopi, Raig Verd, Sembra Llibres i tantes altres, per presentar noves veus de qualitat i el treball que fan per a guanyar-se un espai en el mercat.

Recentment Sánchez Pinyol ha escrit un llibre sobre les escriptures narratives. Quines obres d’autoria catalana que reflexionen sobre el procés d’escriptura destacaríeu per considerar-les útils a l’hora d’aprendre? Jaume és un educador social, de Vilafranca. S’alegra d’aquesta pregunta perquè s’ha estudiat a fons el llibre que li acabe d’anomenar i no tarda a donar-me’n l’opinió.

Hem seguit en alguns mitjans digitals l’eclosió i les reaccions a la proposta del “Papitu” del Sànchez Pinyol, i alguns companys del grup l’estem llegint. Només pel nom que ha posat a la seva teoria literària ja es veu que té un to provocador. Amb tot i malgrat que se li ha fet la crítica de no aportar gairebé res de nou, pot resultar útil perquè té un caràcter divulgatiu, accessible a qualsevol que pretenga escriure. En general, les reflexions sobre l’escriptura no abunden entre els autors de casa nostra, estem molt lluny de la bibliografia prolixa de la cultura anglosaxona. Amb tot, i sense ànims de ser exhaustius, podem esmentar alguns llibres destacables com ara Les incerteses. Sobre la creació del món i El sentit de la ficció de Jaume Cabré; L’arquitectura del conte i La maleta de l’escriptor d’Isidre Grau, o també La llavor immortal de Jordi Balló i Xavier Pérez, tot i que tracta del cinema, perquè parla sobre la manera de contar històries i fa reflexions que poden aplicar-se a la narrativa escrita.

En els vostres projectes de novel·la seguiu els gèneres canònics com ara: novel·la negra, de terror, aventures, eròtica, bèl·lica etc. Creieu que les classificacions ajuden a l’hora de la creació? Em contesta Montserrat, professora jubilada de Lleida.

Som un grup divers i també ho són els nostres projectes. Alguns sí que es poden inscriure dins d’un gènere, mentre d’altres són heterogenis o, fins i tot, experimentals. De vegades, els gèneres ajuden més a situar el lector a l’hora d’escollir una lectura que no al mateix autor a l’hora de concebre una novel·la. Les classificacions són una cosa funcional, però l’escriptor no ha de perdre mai de vista que l’única classificació és la que separa la bona novel·la de la mala novel·la. Si és una bona novel·la no importarà que sigui negra, de terror, bèl·lica, o ves a saber com.

Si s’opta per un gènere determinat cal conèixer totes les regles i saber-les aplicar per no acabar escrivint un nyap. Ara bé, fins i tot dins d’un mateix gènere les diferències són marcades. Per exemple, entre nosaltres, Robert fa novel·la negra amb un marcat rerefons social, mentre que Camil també en fa, però amb caràcter còmic. Guillem fa novel·la fantàstica i Virna opta per la intriga a fi de tractar a través de la ficció el dol d’una pèrdua. En canvi, hi ha projectes que tracten de superar els cànons establerts, combinant gèneres o optant per fórmules personals i trencadores. És el cas de Xavi, que no sap encasellar-se en cap gènere, amb prou feines tracta de descobrir què és el que vol escriure, de què vol parlar; mentre que Orfelina creu que s’ha de trencar els estereotips per tal d’innovar, ser diferents i originals. Maria i Montse estan en la mateixa línia de no deixar-se encasellar en cap tipologia. Isaac va més enllà, ha optat per una via completament personal i poètica.

Veig, en efecte, que teniu projectes interessants entre mans, me’n faríeu cinc cèntims o preferiu guardar el secret fins al moment de la publicació? La pregunta és rebuda amb rialletes i xiuxiuejos, tot i que no tenen cap problema a oferir-me unes pinzellades de la temàtica o de l’argument.

Maria: La meua novel·la és complexa, ambiciosa, un autèntic repte. Tracta d’una dona fantàstica, amb una malaltia degenerativa, que es troba al final de la seua vida i l’explica a través de les històries d’altres tres dones que la van conèixer en èpoques i espais diferents.

Jaume: He pensat una història molt arrelada a Catalunya, a la cultura del vi, amb una enòloga que descobreix dins d’una tina el cadàver del gerent del celler on fa pràctiques. En ser considerada sospitosa, el seu objectiu serà descobrir l’assassí per evitar la presó.

Robert: He optat per retratar la marginació dels barris d’extraradi a través d’un personatge que hi torna després de vint anys i ha d’afrontar un secret que pot sortir a la llum amb terribles conseqüències, tot embolcallat amb una banda sonora amb molt de punk.

Camil: La meua pretensió és fer una història hilarant, amb un protagonista que no pot dormir bé perquè somnia en els Borbons, i es veu involucrat en un seguit de peripècies quan accepta el consell d’un psicòleg d’anar a viure a Mèxic. Allà trobarà una nova vida i col·laborarà amb la policia per desmantellar una xarxa de corrupció.

Xavi: M’interessen les vivències i penalitats transmeses de pares a fills, en el cas de les dones que van haver d’afrontar soles la postguerra espanyola i tirar endavant els fills. Vull furgar en les ferides que els fills arrosseguen i com ho fan per a sortir-se’n, però ara estic en un punt de replantejament i de recerca sobre quin és realment el tema de la novel·la.

Virna: Jugue amb el joc de la novel·la enigma per a descobrir la desaparició d’una jove i aprofite aquest tema central com a ocasió de tractar aspectes com ara el dol, la maternitat o l’estigma de la malaltia mental.

Montse: El meu projecte parteix de la pregunta següent: què has de fer quan sembla que ja ho tens tot fet? Els protagonistes són uns jubilats que ja van formar una família, van criar uns fills i van viure uns amors, van exercir una carrera professional, van perseguir unes il·lusions i uns ideals... I ara què? Les coses interessants estan en el passat, i ningú ―ni ells mateixos― espera que tinguin un futur. Però la vida és sorprenent i, si hi estàs atent, potser t’ofereix coses fins al final.

Orfelina: el meu llibre tracta d’una professora d’institut que arriba a un centre nou i narra els problemes amb què s’enfronta amb companyes, directiva i alumnat (assetjament, abandonament escolar o disciplina), alhora que també va intercalant la seva vida personal.

El grup es completa amb dos companys que no han pogut ser-hi presents: Guillem, estudiant, i Isaac, professor, tots dos de Barcelona. Els seus projectes, segons expliquen els altres, són ben interessants: una novel·la fantàstica i una altra de caràcter poètic. Com heu pogut observar, hi ha novel·les per a tots els gustos. M’acomiade del grup amb el desig que porten a bon terme els projectes i que ben aviat tinguem un grapat de novel·les a les llibreries.

Molta sort, Woolfs!

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací