Maria Josep Escrivà, la poesia com a denúncia

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

Maria Josep Escriva
Maria Josep Escriva | Mathias Rodriguez

Agermana’t: Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

El tren rodalia València-Gandia ix puntual entre horts de tarongers, palmeres i camps abandonats. Abans d’arribar el comboi s’atura deu minuts en la via sense cap motiu aparent, sense cap explicació –Al nostre costat, un home gran es dirigeix a la capital de la Safor per a assistir a un funeral a Pego. El tren no passa de Gandia i, per a anar a Pego, a Dénia o a Alacant, la via es trenca sense continuïtat, com en un país trencat. L’home gran concerta per teléfon que l’arrepleguen a l’estació de Gandia per a assistir a l’enterrament de la germana del rector de Pego, una dona de noranta-quatre anys.

Arribem a l’estació de Gandia i allí ens espera la poeta, perquè ella així vol que l’anomenen, poeta i no poetessa: «Ho trobe ridícul!», diu Maria Josep Escrivà. Ella viu al poble de Miramar, però el seu lloc de naixement és el barri del Molí de la Mare de Déu del Grau. Del Grau de Gandia.

Amb un sol zenital que a penes marca l’ombra, Maria Josep Escrivà ens endinsa en el jardí de la marquesa, l’actual casa de la Cultura, un oasi vora la casa Palau dels marquesos de González de Quirós. Un jardí frondós de mil verds i una casa que a Gandia es coneix i es manté en l’imaginari col·lectiu com ‘el jardí de la marquesa’ o ‘la casa de la marquesa’… perquè «Ella devia tindre més caràcter i va deixar més empremta a la ciutat!», assegura Escrivà.

Pins blancs, xicrandes, til·lers, una magnoliera, cedres, una morera, palmeres datileres i un arbre del paradís ens regalen una ombra fresca que s’agraeix i que ens endinsa en una conversa al voltant de la poesia, la política –«tot és política» ens diu–, sobre la vida, la mort, els drets humans i la condició humana. I la salut del país.

Maria Josep –«no m’agraden massa les fotografies»– es demana una aigua fresca i m’explica que aquest paradís ha estat sempre una banya de terra entre el Serpis o riu de Gandia i la mar, el mar… del que tant s’ha abusat per a fer poesia.

Maria Josep Escrivà és poeta, editora i agitadora cultural. Es va donar a conéixer l’any 1992 amb el premi Senyoriu d’Ausiàs Marc amb el poemari Remor alè. Aquelles primeres passes van tindre continuïtat amb obres com ara A les palpentes de vidre i Tots els noms de la pena. L’any 2007 va guanyar els Jocs florals de Barcelona i el 2016 va aconseguir el Premi de la crítica dels Escriptors Valencians amb Serena barca. Obres i més premis… i enguany ha guanyat el premi de la Crítica de l’Asociación Española de Críticos Literarios per l’obra Sempre és tard. I no acabaríem mai!

©Mathias Rodriguez

Coneixeu aquests arbres?

Aquest és un jardí urbà meravellós, però, mire, malgrat que els pins formen part de la nostra tradició botànica i ací queden molt bé, no són precisament els arbres més beneficiosos per al nostre entorn. Aquests pins blancs tan bonics, si estan a la muntanya, algú els ha definit com les «rates del bosc», desertitzen la terra i ocupen l’espai de les varietats autòctones. Però fan una bona ombra. Per a mi els arbres, la botànica i la vida natural són tan importants com la cultura i la literatura, com la poesia.

És vosté una enamorada de les llengües, no?

Soc filòloga de formació i de professió. Treballe en l’Editorial Edicions 96 i, és clar, soc una enamorada de les llengües… i de les paraules.

Parlem amb el poeta o la poetessa?

Jo soc poeta! La marca «poetessa» no té sentit i, aleshores, li he de dir que no m’agrada, no m’hi sent gens identificada.

M’agradaria que em considerara una poeta i no una poetessa. Des de la part filològica i des de la tradició, el concepte s’hauria de corregir perquè poetes eren i som tots i totes, homes i dones. En la Història es parlava sempre de «poetes» en general.

Està vosté en contra de «feminitzar» les paraules masculines?

Sí. Això és un absurd! Es pot forçar la maquinària lingüística, però amb sentit comú i amb trellat. Tenim opcions per a no parlar sistemàticament en masculí en situacions generals. Jo, com a editora, en un contracte, llevaria la paraula «autor» si parlem d’una escriptora, d’una poeta. En casos com aquests hauríem clarament de parlar de l’«autora». Reivindiquem aquells mots que, de forma natural, distingeixen els homes de les dones. I evitem forçar la paraula de manera antinatural.

El feminisme?

Jo no em considere feminista ni milite en cap moviment feminista. Però tinc molt clar que la visió i la mirada feminista és encara necessària per a aconseguir la visibilització i fer valdre la feina de les dones. El que jo voldria és que fórem ambicioses, que aspiràrem a l’excel·lència, que fórem valentes i que intervinguérem en totes les matèries amb les mateixes oportunitats que els homes. Deixar-nos de discursos victimistes, sectaris i segmentaris. Senzillament per una qüestió de justícia i per fer honor a una realitat, que és que hi ha dones molt bones en tots els gèneres i en totes les parcel·les artístiques.

Edicions del Buc (2016)

En el seu poemari, exquisit, Serena Barca arriba a assegurar que en tota la història de la poesia s’ha abusat massa dels referents la mar i l’amor! Però vosté en Sempre és tard parla d’amor i de la mar.

Si, en Serena barca, veja vosté el nom del poemari, ironitze sobre la presència sobredimensionada de l’amor i la mar en la poesia de tots els temps. El que vull dir és que són temes tan gastats que, si volem incorporar-nos a aquesta tradició, s’ha de fer d’una manera diferent, actualitzada, perquè si no resulta molt fàcil parlar banalment de l’amor i tornar de nou com la roda a la temàtica marinera. I què? I què aportem? No res! Jo el què dic és que si parle d’amor, ho dic en Serena Barca, no pense fer el ridícul. Ha de fer-se bé i pensant en el món actual, en present compromés.

En «Humus», de Sempre és tard, parla d’amor, però des d’una òptica clarament eròtica…

«Humus» és un poema eròtic amb el qual estic molt satisfeta, i l’he fet amb la por natural de no voler fer el ridícul, però amb la humilitat del qui vol renovar aquesta temàtica gràcies a les paraules i a la nova concepció de l’amor. De l’amor físic i de l’amor intel·lectual.

Penell
cap on s’orienta el delit: badada
magrana. Impaciència
d’espasmes quan es tempten amb el tacte. 
                                        («Humus»)

Parleu de la mar, però parleu de la mar d’una altra manera. Parleu de l’emigració, de les morts en el Mediterrani, parleu del dolor del migrant, parleu del viatge sense retorn.

Sí, a això em referia adés. Parlar de la mar com un paisatge és d’una frivolitat insuportable, superficial. Si no tenim consciència que aquesta mar històrica, la nostra mar com a font de riquesa, de comerç i de cultura, és una gran fossa comuna. La mar també és una de les grans desgràcies de la humanitat. Desgràcies, si, diga’m ingènua, que podrien ser evitades. El tractament occidental de la immigració és obscé!

Grup d’individus
Que habiten sobre fons marins
Homes i dones que suren a la mar
Com boies de colors.
                                        («Els polps»)

 

En un dels seus poemes es fa referència a les cases abandonades, de les quatre parets sense sostre, de la fugida de la casa i de la vida passada. Parleu del canvi del camp a la ciutat, de l’abandó de les alqueries i dels masos, de la fugida a les ciutats?

Fa vosté una lectura massa bonica del poema. L’esperit del poema posa en relleu un contrast entre la vida rural i la vida moderna. Però, per a mi hi ha molt més. Aquestes parets que cauen, com cauen els ossos de les persones, també és una pèrdua del passat, de la història personal. Per a mi la consciència és capaç de moltes coses. És assumir el passat, però també la necessitat de viure d’una manera més coherent i més digna. Sembla un tòpic, però hauríem d’aspirar a viure de manera més honesta amb nosaltres mateixos i amb els altres. En el poema «Qui», jo parle d’un procés de degradació de la natura, de la Terra, com també de la Humanitat en general. I està lligat a un altre poema en el qual parle de l’expulsió dels moriscos en 1609. I també allí hi ha un lligam amb la mar Mediterrània a través de la qual fugiren els moriscos valencians expulsats. I per aquesta mateixa mar venen ara de tornada nous migrants buscant una vida millor. La mar es converteix en una gran tomba… i la vida que queda en un no res, en la desaparició, en la inexistència. A l’interior de comarques com ara la Marina encara està viu el drama.

Per decret se’ls desterra
Envers la mar, per camins d’escurçons
i de calcides, i que cesse l’heretgia. 
                                           («Malafí»)

Pel Cavall Verd i el pla de Petracos, les tropes cristianes enviades per Felip III i sant Joan de Ribera, arrencaven les criatures dels pits de les mares i els mataven

Si, exacte i ja havia passat abans amb els jueus. La maldat humana és un atzucat sense solució. Si seguim el curs de la Història, al final, arribem a les matances ètniques de Ruanda o Bòsnia. Srebrenica era, fa quatre dies, com la guerra d’Espanya en el passat pròxim. En nom de la religió, en nom de la religió malentesa, es continua assassinant. El genocidi és sempre així. Srebrenica és Paterna. Ací encara no sabem quanta gent hi ha desapareguda en fosses i cunetes, persones assassinades en guerra i després de guerra.

© Mathias Rodriguez

Estem a Gandia. D’aquesta ciutat d’on era Joanot Martorell i al carrer Major va nàixer Ausiàs Marc, curiosament en el punt on ara es troba la cafeteria Moreno, el lloc on va fer les primeres incursions poètiques Josep Piera. A l’antiga Grècia, la poesia es mostrava a través del teatre i la música. No creu que Raimon, en musicar-lo, ha fet més per Ausiàs Marc que cap revisió poètica?

Sí, és veritat, hi estic d’acord. Però mire, fa quaranta anys, a Gandia no sabia ningú qui era Marc i ara el coneixen tots. I entre tots hem fet una feinada constant sobre aquesta matèria. Raimon, sí, ho va fer molt bé. Però jo estic a una associació que es diu Saforíssims i cada 3 de març també fem un bon treball, i commemorem l’aniversari de la mort del poeta amb el suport de l’Ajuntament de la ciutat. El nostre afany, des de Saforíssims, és que Ausiàs Marc siga conegut per les generacions més joves, posar-lo al seu abast i, per això, cada any, encarreguem a un grup musical d’actualitat que facen una versió d’algun poema o d’alguns versos marquians. El grup de música El Diluvi ha estat el primer i ha resultat un èxit absolut. Però, si… Raimón ha popularitzat Marc, Timoneda i Espriu… i molts altres. Ausiàs té vida més enllà dels cantautors i artistes dels anys setanta. Els mots, les paraules, la poesia d’Ausiàs Marc ja tenia música, ja tenia ritme, ja estava musicada!

Per als poetes com Marc, Déu, l’amor i la mort són una constant. Però Marc feia una vida molt contradictòria: combinava l’amor a Déu amb fabricar bastards; combinava el temor a la mort amb la guerra i els plaers de la vida aristocràtica. Vosté, en un dels seus poemes, diu que no creu en un Déu que exigisca una alabança contínua i completa.

En el meu cas, jo no crec en Déu, no crec en un déu individual, físicament com ens el presenten. Jo crec en un món de presències que no podria explicar. Quant a Ausiàs Marc hem de veure’l en el seu context històric. En el segle XV és el seu món i Ausiàs viu la vida en completa contradicció des d’un conflicte individual i amb una tensió que són pròpies de la mentalitat del moment. Per a mi, Ausiàs suporta bé el pas dels segles, sis-cents anys. El llig i el rellig i el trobe absolutament impressionant. A mi m’impressiona encara el «desig, el desig de tot», un motor que per a Ausiàs i per a tots és el motor del món i de la vida. Ausiàs és un gran poeta europeu, un poeta gran.

Baudelaire deia que hi ha tres maneres de reduir la melancolia de viure: la poesia, el vi i la virtut. Què en pensa?

Baudelaire és també un altre dels mestres. Si poguérem posar puntals d’importància, March en seria un i Baudelaire en seria un altre dels grans. Baudelaire és un bon vivant, un dels poetes maleïts que gaudeixen del plaer, del goig de viure, del vi i de la vida dels sentits, però amb fortes contradiccions internes, com li passava a Ausiàs Marc.

Creu encara en la solidaritat i la bondat humanes?

El cervell humà és capaç de crear el David i, al mateix temps, els camps d’extermini. És bestial, els homes són capaços de crear la Capella Sixtina o s’esborronen amb els moviments del cos en una dansa i, al mateix temps, construeixen Auschwitz. Però el ser humà també és capaç de fer art i d’investigar. Si no fora així, seria terrible, seria horrorós.

Sobre el dolor de l’exili: Josep Carner, Antonio Machado, Max Aub…

Sí… i continua passant. A dues passes d’ací està encara viva la guerra de Síria i a Europa tenim Ucraïna, que pateix encara un conflicte oblidat que s’eternitza. Alguns dels nostres exiliats només deixaren ací els seus morts.

Voltaire rondava a Madame de Châtelet i en una relació epistolar al marqués de Sade li escriu sobre ella, l’enamorada: «Confessaré que és tirànica. Per a fer-li la cort és necessari parlar-li de Metafísica. Quan un només voldria parlar-li d’amor».

El desig, l’amor, el sexe… està sempre present en la vida. També, és clar, en la dels intel.lectuals de tots els temps. Això és també Humanitat, no?

L’erotisme no només és el desig o el plaer pel cos. L’erotisme també està en l’intel·lecte, no creu? L’erotisme del pensament és tan potent com el del cos! La sensualitat ha de comptar amb l’atracció física, però també amb l’admiració intel·lectual. Voltaire era un home… i madame de Châtelet era una dona. I el món pega voltes i és com és!

Proa (2020)

Parla en un dels poemes del pati de casa, de l’ocell pit-roig que sempre torna…

El pati és el refugi, és la seguretat, és la casa. És el lloc que ens construïm, que ens acull. Allí tinc les plantes i el pit-roig torna sempre per l’hivern. Passen les estacions, venen ocells i ací està el símbol del pit-roig, la compassió, la perseverança. L’ocell migra volant a milers de quilòmetres, sense impediments com els passa als homes, i torna per l’hivern buscant un espai més càlid. El pati és simbòlicament la tendresa. Allí em construïsc el meu món interior, per a distanciar-me del món exterior.

Ha tornat el pit-roig
al meu pati d’hivern.
I tot l’enyor s’ha fet de sobte llum. 
                                             («Pati d’hivern 2018»)

 

Hi ha un poema que m’ha emocionat: «Norai», el pollós. A qui va destinat aquest poema tan dolorós?

Diuen que amb una soga
al coll t’has despenjat
de la vida.
                                             («Norai»)

 

Està inspirat en una persona de la meua família. Són els ésser desvalguts, els privilegiats som una minoria. Aquest jove es va suïcidar perquè li costava més viure que morir, quan l’horroritzava la mort. Nosaltres vivim, amb tots els problemes de la vida, amb confort. Però hi ha persones que són molt desgraciades, inadaptades en un món difícil. En «Norai» parle del jove que es va llevar la vida i amb aquest poema només he volgut dir que, malgrat tot, la vida continua. El pollós és el personatge d’un conte, un inadaptat social.

Goethe va nàixer a Weimar i Jorge Semprún, com molts altres, va viure l’infern a Buchenwald. El mal i el bé, a dos passos!

És una de les coses que encara em sorprenen i això em rebel·la. Aquesta dualitat que ens horroritza em fa créixer la necessitat de respondre i, per tant, de crear. Fer poesia, escriure, denunciar maldats i reverenciar la part positiva de l’ésser humà.

Nietzsche parla d’abandonar el ramat, de fer coses que perduren, de construir, de subsistir després de la mort física.

El desig de crear és innat en la Humanitat. El filòsof, crec, vol dir que hem d’abandonar el col·lectiu que ens nega i que banalitza el nostre treball i les nostres reivindicacions. En un poema meu anterior dic que la llum és l’excepció, és un parèntesi minúscul entre el negre que ens ha precedit i el negre que ve després. Per això dic que la llum és la vida, la creació, el positivisme i hauríem de gaudir més dels moments feliços de la vida i apartar-nos de la negativitat tan present a totes hores.

Política és tot?

Sí, també la poesia és política!

El rei Amadeu de Savoia va abdicar i va dir que marxava perquè Espanya era ingovernable. Què és per a vosté Espanya?

Mire, jo no crec en Déu, com li he dit, però el fet de haver de parlar de Déu per a justificar les nostres motivacions ens podria fer pensar que aquest ésser superior existeix. Això mateix em passa amb Espanya. A mi el que m’agradaria és fer valdre allò que volem ser nosaltres, sense passar per cap negació. Però, al mateix temps, jo em pregunte… què seria d’Espanya sense nosaltres, sense el motor econòmic de l’Estat: els valencians, els balears i els catalans?

Què és el país per a vosté?

El país és tot i hauria de ser-ho tot! En aquest moment és un "poti-poti", ho sent, però allò que m’agradaria és que fora un conjunt harmònic en matèria cultural i lingüística. Que tinguera un pes identitari en el qual ens reconeguérem una gran majoria dels valencians.

Tenim un Govern que, amb totes les seues mancances, hauria que durar i perdurar. M’agradaria que tinguera més valentia, però sense un govern progressista com aquest estem perduts, no farem res!

Ha sentit parlar de la Commonwealth valenciana?

Sense parlar ara de política, que també podríem fer-ho, és un bon projecte. Fer un gran mercat editorial, cultural, artístic, econòmic i també humà. És possible? Sí! És necessari? Sí! El volem tots globalment com a poble? No ho tinc tan clar! Si parlem de llibres encara resulta difícil l’intercanvi editorial. Arriben els llibres de les Illes Balears al País Valencià? Arriben els llibres valencians a Catalunya? No, no està passant. I és ben trist! Algú pot negar la importància del Corredor mediterrani?

La seua poesia està traduïda a diverses llengües…

Sí, i estic ben contenta. Encara molts, sobretot joves estudiants valencians, em pregunten perquè escric en valencià i no en castellà. I jo els responc que, si és per una qüestió d’eixamplar mercats, hauria de fer-ho en anglés o en xinés. I no em responen! I jo ja no els responc, estic cansada, és la meua llengua, un codi amb tradició literària i poètica mil·lenàries que encara es parla. Possiblement creuen que aquesta llengua només té un milió i mig de parlants, quan en té deu.

©Mathias Rodriguez

-I À Punt?

Mire, la nostra televisió fa coses molt bones, altres no tant, però al meu entendre li manca un prisma o una òptica valenciana del món pròpia. A mi em sembla una televisió en valencià, però no valenciana. No només hem de traduir el missatge, el/la periodista ha de pensar el missatge en valencià. Si traduïm, jo soc filòloga, estem perduts. Només estem fent una televisió en valencià. Hauria de fer-se una televisió en una llengua i amb una visió del món pròpia, amb l’epicentre al país, des de casa. Què diuen a Madrid? Com ho veuen a Madrid? Eixe no és el camí!

El procés i els indults…

El que no entenc és que, des del País Valencià, aquest no siga un tema de preocupació prioritària, un tema propi. Demà ens podria passar a nosaltres. Què és el que està passant a Catalunya? Estem tan a prop! I el tema s’amaga, s’oculta en els mitjans i en les converses públiques, i privades i estem parlant de llibertats i drets humans. Per no parlar del Procés, parlem del transvasament del Tajo-Segura! Això no és innocent, és la construcció de la realitat, ens ofereixen una imatge pervertida de tot el què passa allà dalt. Tabú! Quan s’indulta és què es perdona i, per tant, hi ha una culpa, existeix un delicte. Els que pensem que no hi ha delicte ens enfrontem directament amb una concepció perversa, a l’aplicació de la llei d’una part sobre l’altra, visualitzen només la part dels que volen imposar el seu concepte de Pàtria.

Parlem de la terra. La MAT travessarà com una ganivetada tot el país, de nord a sud. S’amplien autopistes, els trens d’alta velocitat tallaran en dos la millor horta valenciana. El ciment, la construcció ho envaeix tot…

Sí, i això ens porta a reflexionar sobre què és el que estem fent amb el planeta. Estem portant-lo a l’autodestrucció… i aquesta ens arrossega a nosaltres cap al pou de l’anihilament i l’extermini. I això que tenim uns governs que s’autoqualifiquen de sostenibles, progressistes, verds i ecologistes. Però, al final, tots fan cap al negoci, als diners, al present… sense pensar en el futur més pròxim.

El futur és «viure i deixar viure»?

Hem de defensar, sobretot, això pense jo, els drets col·lectius… més que els individuals. Els drets dels més dèbils, els drets de les dones, del col·lectiu LGTBI… Ens hem de posar en el lloc de «l’altre»?, com diria Montaigne. Així, potser, evitaríem les polítiques de l’odi i el creixement de l’extrema dreta.

No té whatsapp, Instagram o Facebook. Viu al marge del món?

No, jo estic compromesa amb la poesia, amb la literatura, amb la terra i amb el món. Però no vull distraure’m!

Trauria alguna cosa positiva de la pandèmia? Alguna nota poètica?

El silenci! Cada vegada soc més intolerant amb el soroll que ens imposen. La tirania del soroll em sembla de molt mal gust. És una imposició i una agressió en tota regla, és la invasió d’uns éssers humans sobre altres a través del soroll. Doncs això, durant el temps de pandèmia, en el confinament… per mi la «nota positiva» va ser la quietud, el silenci. He sigut molt creativa en aquest dur parèntesi.

Gira el vent i ens trenca la conversa. La gent passa el dissabte cap al mercat en ramat. El passeig de les Germanies de Gandia, amb dues esplèndides files de falsos plàtans, a l'estil dels camins i carreteres de França, és un oasi d’ombres i clars on la gent aprofita per a conversar o seure a mirar els que passen. L’estiu somriu amb una claror que fereix l’ànima.

I l’únic lloc on mai no és tard és el poema

©Mathias Rodriguez