Gustau Muñoz, l’espill d’un temps

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

Gustau Muñoz
Gustau Muñoz | Mathias Rodriguez

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Les portes de la Nau sobrin de bat a bat i deixen entrar un doll de llum enlluernadora. I entrem al claustre de la vella Universitat de València, fundada, glòria del cel, gràcies a una butlla papal de Roderic Borja, el papa Alexandre VI. Bon dia i bona hora per a prendre un café amb llet sobre una part del contorn soterrat de la muralla àrab de València, una línia circular que marca la pell de la ciutat com la ferida d’una navalla. Caminem sobre el nervi, el sistema limfàtic duna urbs amb una història bimil·lenària, en un espai de cultures i religions antigues sense fronteres, vora lantic call jueu de València, el carrer dels Medines, del carrer del Call-Gall-del Pollastre que, com el nom daquest carreró indica, ens mostra una degradació toponímica que arriba fins a extrems irrisoris. A dues passes, en lantiga Taverna de Pedro va començar a cantar Ramón Pelejero "Raimon" i, sobre els nostres caps, en una caixa forta aclimatada, es troba una joia gran, un dels tres exemplars de la primera edició del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba que es conserven al món. En l’imponent pati, una estatua de Lluís Vives Valentinus, el jove que va fugir de València amenaçat per la Inquisició castellana, que va cremar el pare en la foguera i va desenterrar els ossos de la mare, Blanquina March, per a sotmetrels a la purificació cristiana en les flames divines del sant tribunal.

Lassagista, pensador, traductor i editor Gustau Muñoz es confessa i passa revista al país, la política, la cultura i la memòria, ara que estrena el seu últim llibre l’Espill dun temps de leditorial Vincle, una reflexió impresa que ha estat presentada amb tots els honors per la vicepresidenta Mónica Oltra, l’editor Manolo Gil i el periodista Adolf Beltran. Gustau, és ben sabut, és un fusterià que, com tots els fusterians, destil·len pura heterodòxia: proposar per a seguir canviant, canviar per a seguir proposant. Gustau Muñoz ha escrit diversos assajos com són El Vertigen dels dies, La vida dels llibres. Corrents de fons o Elogi del pensament crític… Col.labora amb eldiario.es i és codirector de la revista lEspill.

«Les ortodòxies, els "sistemes", tard o dhora, acaben produint una amarga sensació de claustrofòbia». (JOAN FUSTER)

Heu triat per a parlar aquest claustre de la Universitat vella de València.

Aquest és un edifici de ressonàncies històriques, un encreuament de la història de la ciutat com a capital del país. Em parlava vosté del call valencià i dels pogroms que van patir els jueus que vivien en aquesta part de la ciutat. L’arquitecta i professora de la Universitat Politècnica de València Marilda Azulay conta les penúries que van patir els habitants del Call en el seu llibre Blanquina March i la València jueva. Blanquina era la mare de Lluís Vives, el pensador i humanista que, si no arriba a fugir, el maten com va passar amb bona part de seua família. Però, en el fet més personal, a aquest edifici de l’Estudi General li tinc un afecte especial. Ací va estudiar mon pare, Jacobo Muñoz Soler, que era de la FUE republicana. Ell va ser també secretari de la Universitat Popular, que era un servei d’extensió cultural universitària destinat als treballadors i, a primeries de la guerra, era el responsable de la defensa d’aquesta catedral del saber, la Nau, perquè no fos destruïda pels atacs i les bombes. El pare va fer tancar les portes d’accés d’aquest edifici honorable i va protegir així la biblioteca, on es troben joies com ara el Tirant. Ací va estudiar també el meu germà Jacobo, que va ser després un filòsof considerable… i ací, els estudiants, entre els quals es trobava el meu germà, van cantar l’Astúrias, patria querida, en suport de les vagues d’Astúries dels anys seixanta, enmig d’una gran repressió policial. Jo mateix vaig estudiar la carrera d’Econòmiques en una aula d’aquest edifici. Aquesta universitat forma part de la meua vida personal i familiar. I per això estem ara ací.

Vincle 2021

Lespill del temps és el seu últim llibre.

És un llibre molt personal, és una recopilació de les coses vistes i de les situacions viscudes, de conviccions i d’idees. És la meua visió, per exemple, sobre temes com ara les religions, sobre el retorn de la religió a la vida social i política contemporànies. Sempre es pensava que, amb la secularització de la societat, el factor religiós perdria importància. De sobte, hi ha un rebrot de la religiositat, potser com a fenomen importat o per la globalització que dona pas a diversos moviments fonamentalistes amb una reviscolança de la fe religiosa que em sorprén i em pertorba. Parle també en aquest llibre de les ciutats, de les ciutats que conec i en què he viscut. Reflexione en veu alta sobre els problemes de l’articulació territorial d’Espanya, del reconeixemnt de la diversitat dels pobles de l’Estat, de com encara seria acceptable per a molts un canvi cap a la instauració d’una concepció oficial de l’Espanya real, una Espanya que contemplara no només el centre castellà sinó que hi incorporara les perifèries de manera harmònica, un canvi radical que integrara altres mons. Això encara seria factible i acceptable. Però el rebrot d’una Espanya extremadament espanyolista resulta insuportable.

Parla vosté del nacionalisme que dissenya una Espanya únicament de matriu castellana i no d’una Espanya que contemple i incorpore totes les "realitats nacionals o culturals"?

Sí, això és. L’Espanya real que no només és Madrid. I mire que, part de la meua família materna, prové d’allí. Molts reclamem un estat que no tinga com a epicentre tan sols Madrid. Un estat que, en aquests moments, es troba immers políticament en un procés de nacionalisme radical i excloent. I aquest Estat podria ser viable i acceptable encara per una gran majoria de ciutadans, cosa que avui no passa, si s’assumira realment tal com és en la seua pluralitat constitutiva, en la seua realitat plurilingüística, cultural i nacional. Però això, ja ho veiem, és un futurible difícil d’acceptar i és complicat d’admetre per la part nacional dominant. Després, en el mateix llibre, en "l’abecedari de contemporanis" parle de les persones que jo he conegut, persones amb les quals m’he relacionat o amb què he compartit projectes o històries vitals. Persones que m’he estimat.

Vosté parla de la Memòria amb majúscules.

Sí, volia deixar constància de les coses que s’han fet en aquest país, conrear la memòria, lluitar contra l’oblit, que no quede esborrada tota una experiència de reconstrucció nacional valenciana. Es tracta d’una recapitulació de tots els esforços culturals i polítics que s’han fet en aquest país des dels anys seixanta fins a l’actualitat. Una història del país en què hem viscut un intent de recuperació nacional i cultural sense precedents. La Renaixença va ser un moviment que feia una dissecció dels problemes valencians, però que no en va resoldre cap. Els anys trenta va ser el moment real d’assolir l’autonomia i promoure una recuperació cultural… però això va ser molt breu, va durar molt poc i, molt prompte, vingué la guerra i una dura i llarguíssima dictadura. Al final, quan es produeixen els grans canvis socials i la modernització del país, no existeixen els instruments polítics i de poder per a refer-nos com a poble, per a recuperar l’esperit col·lectiu dels valencians, refer l’autoestima. A més, no es va saber o no es va voler integrar la gran allau migratoria castellàno-andalusa-aragonesa dels anys seixanta i setanta. Ara, bàsicament, la immigració és de procedència molt distinta, més diversa… i hauríem de saber com integrar-los com a nous valencians nouvinguts que són.

Com veu la salut de la llengua?

Mire, l’actitud davant la llengua pròpia ha canviat radicalment entre la societat valenciana. Jo soc cautelosament optimista, sobretot si ho mirem amb perspectiva històrica, crec que no està perduda «la batalla». En cada ciutat, en cada poble, trobarà persones, organismes o entitats que estan treballant pel país, estan «fent país». Això és molt important i no té precedents. Hi ha hagut un canvi de consciència al respecte. D’altra banda, l’escola valenciana i tot l’engranatge educatiu, és un element positiu que s’harmonitza en el món circumdant. Hem passat molt de temps sense mitjans de comunicació propis, ara tenim À Punt que, cada vegada, té una major projecció ambiental. El tancament i destrucció de Canal 9, malgrat algunes de les seues mancances, va ser un colp miserable. Canal 9 podia no ser un bon exemple de mitjà de comunicació, però creava llenguatge, nodria la parla de noves paraules, donava a conéixer el país. Va ser una desgràcia, un colp premeditat. Una societat sense mitjans de comunicació i sense ajuda institucional no pot sobreviure. Algun mèrit tenim els valencians de seguir parlant la llengua, no sé com hem pogut resistir a tota mena de pressions des de fa cinc-cents anys. I li diré una cosa, també ho conte en el meu llibre: tenim una cultura popular, com són les bandes de música o el folklore, per exemple, rica i consistent. I això també compta!

©Mathias Rodríguez

El món editorial o comunicatiu hauria de ser més fluid entre tots els parlants, des de Fraga a l’Alguer o des de Perpinyà a Elx?

Estructurar una cultura o una llengua no és una feina fàcil, s’hi necessita una decisió, una planificació polítiques… i caldria una política cultural molt més sòlida, més seriosa i més ambiciosa que la que tenim fins ara. És cert que hauríem que fer més fluida la circulació dels productes culturals nostrats, no només els llibres, que pogueren arribar a la resta del nostre àmbit lingüístic.

Vosté s’ha educat en el Col·legi Alemany de València, el DSV. Parla diverses llengües i ha traduït a la nostra llengua literatura estrangera que ve a enriquir encara més les nostres llibreries i ens obri noves finestres fins ara desconegudes. I és vosté un viatger incansable…

Les traduccions són l’oxigen d’una cultura. És a dir, ens permeten veure el món des de moltes perspectives, des de molts prismes. Mire, des de fora, no hi ha una gran percepció del País Valencià. Des de l’exterior, hi ha una percepció més gran de la cultura catalana estricta, o de la basca. En LEspill dun temps parle dels valencianòfils, d’aquells estudiosos estrangers que s’han aproximat a la nostra història, a la nostra literatura, als nostres clàssics, a la nostra cultura. Investigadors que han estudiat Ausiàs Marc, Sor Isabel de Villena, Roís de Corella, el Tirant lo Blanc… o l’economia valenciana. I, com a valencians, hem de vantar-nos d’això.

Som invisibles per a la resta de lEstat?

Si, definitivament sí, sobretot per als castellans, que només veuen ací el turisme de platja o el Levante feliz basat en una imatge de l’Horta en guerra i postguerra, en la qual no faltava el blat o els tubèrculs. Una distorsió més! Com li he dit, la família materna era madrilenya i conec l’Espanya profunda, jo passava els estius a Robledo de Chavela, un poble al costat de l’Escorial.

Sí, la invisibilitat valenciana és manifesta. Li diré una cosa, des de fora detecte una sensació què els valencians no som simpàtics. Pio Baroja arribà a dir que València era la ciutat més repugnant d’Espanya i que els valencians eren els més antipàtics del món. Són estereotips, és cert, els valencians pensem que caiem molt simpàtics, però, en el fons, aquesta percepció externa pejorativa podria existir encara. Encara que no siga certa!

Coneix Europa i coneix la Mediterrània. Som una illa o tot açò passa també en altres llocs?

Ernest Lluch, que va ser professor meu, deia que el País Valencià tenia moltes similituds amb altres regions europees, sobretot d’Itàlia, la Terza Italia, la tercera Itàlia, que no era ni el sud profund subdesenvolupat ni el nord superindustrialitzat. Una idea molt interessant, basant-nos en la petita i mitjana empresa, a través de la qual es podria desenvolupar una via valenciana cap a la modernitat. Ens assemblem enormement a aquesta Terza Italia, com si es repetira la Història.

Infraestructures. Per què no estem millor comunicats amb els altres territoris que, com Catalunya, tenen un teixit econòmic tan similar?

L’estat liberal fa tabula rassa i pren Castella com a model de la nova Espanya: la llengua, cultura, els símbols… tot. La dictadura de Primo de Rivera va ser d’un espanyolisme radical. Després la República accepta els estatuts d’autonomia i el reconeixement d’una certa realitat plural, com deia l’historiador Ramon Carande: Quina és la història d’Espanya? Massa retrocessos! Dos passos avant i un cap arrere! Es va prohibir la llengua i es retarden les infraestructures des de sempre, com més dividits, millor per a la cultura dominant. Res no és casual.

Parla vosté de la brutalització de la política.

Estem en una tessitura en la qual el nacionalisme espanyol és molt agressiu. Mire com i de quina manera es debat al Congrés dels diputats. Em causa una absoluta preocupació, el debat es basa en l’insult més groller i en veure qui diu la barbaritat més gran. I té tres cares que són el PP, Vox i Ciudadanos, que estan en competència entre ells per a veure qui la diu més grossa. Estan en una dinàmica molt perillosa, la dreta té el seu paper en qualsevol societat democràtica. Mire jo parle alemany i conec Alemanya i puc assegurar-li que la cancellera Angela Merkel està a anys llum de la dreta espanyola, en mentalitat i en valor democràtics. Ella i Alemanya han realitzat una revisió radical sobre el dolorós passat, una ruptura amb la història negra del país, un trencament radical amb el nazisme, el mal absolut. I a Espanya, on el franquisme tenia una gran afinitat ideològica amb els nazis? Això encara està per vindre!

A Alemanya encara es viu el trauma de la planificació intel·lectual de l’extermini jueu, del genocidi nazi. Mire l’antisemitisme francés, o el del mateix Pio Baroja, era consuetudinari, racial, perillós… però la planificació per a resoldre «el problema» de colp, de forma definitiva, és el pecat de lesa humanitat de l’Alemanya del anys trenta del segle passat.

En la Història dEuropa, com és que el bé i el mal, el cel i linfern, sempre estan tan pròxims?

Aquest és el gran drama d’Europa i de la Humanitat. Aquest és també el gran drama d’Alemanya. Luther també era un antijueu furibund, era un home molt virulent. I una cosa és l’antisionisme i una altra distinta l’antisemitisme. L’antijudaisme d’arrel cristiana ha estat sempre una constant en la història. Basant-se en aquell racisme històric, els nazis posaren en pràctica una solució salvatge, radical i inhumana. Sap vosté que tant jueus com palestins són pobles semítics?

©Mathias Rodríguez

El trencament amb el franquisme es devia haver produït en la Transició?

Sí, s’hauria d’haver produït un trencament sobretot moral. El gran problema d’Espanya és que no hi ha una dreta a l’altura de les circumstàncies, una dreta democràtica fiable. I l’esquerra, ací amb l’Estatut i a Madrid amb la Constitució, va negociar amb la pistola sobre la taula negociadora. Sí, és possible que l’esquerra cedira massa, consentira en excés davant dels hereus polítics del dictador, és el gran debat de la Transició. Però mire, vist des de la perspectiva actual en aquell moment semblava molt fàcil, però s’arriba al pacte democràtic amb tot l’aparell de l’Estat franquista viu i vigilant.

I ara, amb més tranquil·litat, shauria de reformar la Constitució?

Sí! Reformar l’estructura de l’Estat, però ja sabem que això no es farà: República o monarquia? I després sobre el tema nacional, més difícil encara!

És vosté un fusterià compulsiu…

És curiós, els que treballem sobre l’obra de Joan Fuster i l’admirem som fusterians i no fusteristes. Perquè la seua obra és oberta, heterodoxa, creixent… L'ortodòxia fabrica ismes-istes i l’heterodòxia fusteriana no té un cos doctrinari únic, inamovible i monolític. Aporta unes idees rectores bàsiques i ell mateix ens diu en un aforisme: «Conviccions, les mínimes!». És un revulsiu contra les ortodòxies, precisament perquè Fuster havia trencat amb totes les ortodòxies, en l’ambient asfixiant dels anys quaranta, raons familiars, el catolicisme, el nacionalcatolicisme triomfant, el feixisme… Tot això el va condicionar en la seua obra, indubtablement.

A València, fins a aquell moment, només es feia una exaltació dels tòpics regionals buits de contingut, la castellanització era galopant i hi havia una manca de projecte de futur per a aquest poble que resultava exasperant. Fuster trenca amb tot això i crea una obra rica, diversa, intel·ligent. Llegint-la s’aprén sempre molt! A més a més, el suecà era un gran escriptor, tenia una capacitat expressiva de primer ordre i dominava el llenguatge com pocs.

Ara, per al centenari del seu naixement, l’any vinent, Antoni Furió i Josep Palacios publicaran la seva obra completa i això és una gran notícia. Seran set volums i, ara mateix, ja en tenen tres totalment acabats.

Fuster té una obra de temes valencians, però també de temes universals. Els fusterians, humilment, intentem continuar una obra que és molt reflexiva, és creixent i continua oberta al debat. L’obra fusteriana no comença i acaba amb Fuster, ens mostra el camí per a prendre’s seriosament el país, per a continuar construint-lo. Prendre’s el valencianisme com una raó de viure, com una raó de ser. El valencianisme coherent és, per tant, catalanista. I catalanista en quin sentit? En l’històric, perquè tot el valencianisme de preguerra, amb tots els noms que vosté es pot imaginar, era catalanista: Joaquim Reig, Ignasi Vilallonga, Emili Gómez Nadal… i a més ho eren també tots els que després van acabar defensant les tesis secessionistes. Tots tenien clar pertànyer a una comunitat cultural més gran d’origen comú, una comunitat en la qual els valencians compartim la llengua a través de la conquesta i el repoblament. I si té sentit aquest valencianisme del qual li parlava és per reconstruir els lligams originals de la nostra història.

La Commonwealth?

Si, és una manera d’anomenar-ho, sí. Nicolau Primitiu parlava de Bacàvia. Jo crec que quan diem Països Catalans ja sap tot el món el què vol dir i és un bon concepte que no ens ha de menar a la histèria. Jo crec que el nivell d’histèria en aquest país ha anat reduint-se molt en els darrers anys. Ací hi ha hagut un procés molt important d’alfabetització, perquè el nivell cultural dels anys setanta era molt baix. En un estudi demogràfic de les comarques valencianes que fiu a la Universitat de València vaig poder constatar que la població valenciana amb estudis superiors era baixíssima en comparació a la mitjana espanyola. I el mateix passava amb la renda per càpita, amb la inversió en educació o en sanitat. Ací s’ha hagut de construir i refer tot de nou, els col·lectors, el clavegueram, la xarxa sanitària… Semblàvem rics i érem pobres de necessitat. Es pensen alguns que els valencians vivíem en l’abundància, però el ben cert és que, excepte en alguns sectors com ara els de l’agricultura de regadiu de base exportadora –això rendia molt en algunes èpoques–, la situació era d’una total desatenció des de l’Administració central i d’una certa precarietat estructural bàsica.

I el mite de labundància durant la guerra i la postguerra?

Això és fals! Al País Valencià la gent va treballar de valent, va treballar molt. Quan estaven morint-se de fam per tot arreu… al nostre territori no faltava el subministrament alimentari bàsic, però era molt bàsic, eh! I tot el territori no era ni és l’Horta de València. Els Ports –Vilafranca o Morella– són un territori dur, de pedra seca, de fred i calors extrems. Construir tots aquells bancals era com fer una piràmide, treballaren de sol a sol, avui no es pot a penes comprendre. I podríem parlar de l’interior i del sud, no som un paradís com ens han fet creure. Jo tinc una casa a Xodos, a l’Alcalatén, i conec de primera mà el que li estic contant. La gent allí s’ha deixat la pell, és un país de muntanya. Tot no és València!

Cóm era aquella societat valenciana?

Mire, hi havia unes condicions socials brutals, molta pobresa, desigualtats i unes oligarquies urbanes privilegiades. I molt de pes de l’Església, que vivia de les rendes. Per què creu que hi havia tant d’anticlericalisme a València? La revolució liberal va ser molt insuficient i València i altres ciutats del país estaven i estan plenes de convents, esglésies i monuments fastuosos… I d’on eixia això? De les rendes feudals del poble pla, que veia com s’enriquien els clergues a costa d’ell. I això obstruïa el comerç i el desenvolupament dels principals sectors productius.

©Mathias Rodríguez

Una de les primeres immatriculacions va ser la de la Cartoixa de Portaceli a la Calderona…

Sí, en la desamortització va eixir a pública subhasta, i la Diputació de València i el seu president el metge militar falangista Adolfo Rincón de Arellano van regalar a uns particulars l’ús i gaudi del bellíssim complex de Portaceli. A uns particulars, sí… per molt cartoixans que foren! Mai s’ha pensat a afavorir al poble pla fins a l’arribada dels socialistes després de la transició política a la democràcia. Alguna cosa havien de fer, naturalment, no?

Va ser una època dura en la qual no faltaven les bombes ni el terrorisme d’extrema dreta. El terrorisme d’ETA ja el coneixíem!

Sí. Bombes en casa de Joan Fuster o atemptats com el que va patir el professor Sanchis Guarner a sa casa de la plaça de Cánovas del Castillo. Era un terrorisme de baixa intensitat, però no tan baixa en alguns moments. No podies fer res sense que vingueren a atacar-te. Era un temps d’una impunitat total, parlaven de les víctimes del terrorisme aberrant d’ETA i no es parlava gens de l’altre terrorisme de caràcter feixista. Després de l’assassinat de Guillem Agulló, el seu assassí va eixir pràcticament de seguida de la presó i es presentà en les llistes del partit d’extrema dreta Alianza Nacional (AN) a Xiva.

Les bombes a Joan Fuster o a Sanchis Guarner no es van investigar massa, no?

Gens ni mica. Segons ha investigat el periodista Francesc Bayarri, eren bombes de certa potència, sobretot la segona que explotà en casa de Fuster, era potent i mortífera. Bayarri destaca que els tipus d’explosiu podria tindre un origen militar professional. Hi havia moltes complicitats, el feixisme era com una teranyina que abastava molts espais de l’administració de l’Estat. No es va investigar i no es va jutjar ni detenir a cap dels terroristes ni als instigadors d’aquests atemptats.

En la Magistratura es passà del TOP a la democràcia. Encara avui un jutge pot parar la maquinària legislativa en un moment determinat. Què li sembla?

No només passa ací, també passa a altres llocs com ara els EUA. La particularitat espanyola és que ací tenen un poder excessiu. Però tornem al mateix lloc: amb un Partit Popular que obstaculitza la renovació de les institucions judicials és dificilíssim consensuar res i molt fàcil que una sola baula del sistema judicial ature la maquinària legislativa parlamentària. Només van cedir una mica en la Transició perquè havien d’afavorir la creació d’un sistema homologable a Europa en el qual les oligarquies continuaren manant i fent diners.

El Tribunal de Cuentas…

Estic indignadíssim, això ja directament és la Inquisició. Mire… a l'exconseller d’Economia català Andreu Mas-Colell va ser jutjar pel Tribunal de Orden Público, el TOP franquista, per Jaime Mariscal de Gante i ara, la seua filla, des del Tribunal de Cuentas, on nomenen a dit familiars i amics dels principals partits espanyols, jutja de nou al mateix Mas-Colell per la causa del Procés, una causa que no té ni cap ni peus. Només perquè era en aquell moment conseller d’Economia. Mas-Colell és un acadèmic i un científic de primer ordre i un home honest, però és nacionalista. Què li vol fer?

Tres anys i mig detinguts, mig Govern català exiliat…i ara són amenaçats de ser desproveïts legalment de totes les seues propietats.

Aquesta situació pot prendre dos camins ben diferents. La dura repressió pot resultar dissuasòria o pot esdevindre estimulant. Des de les altes esferes de l’Estat i des del govern espanyol haurien d’anar més amb compte. L’escenari pot generar por, però pot trencar els febles vincles emocionals que encara queden entre Catalunya i Espanya d’una manera definitiva.

Parlem dels nous rostres del feixisme, com deia Enzo Traverso. Simagina un govern Valencià amb VOX dintre dun tripartit de dretes?

La portaveu de VOX va anunciar que, si per ella fora, suprimiria les Corts valencianes, tancaria À Punt, dissoldria la Generalitat i, per tant, suprimiria les autonomies. El títol VIII de la Constitució és un apartat medul·lar del projecte constitucional, no es pot dir que són constitucionalistes i, al mateix temps, carregar-se l’apartat dels Drets i llibertats i el de l’articulació de l’Estat. Estan i no estan, què vol que li diga? VOX és un partit anticonstitucional!

©Mathias Rodriguez

I el Rei…

Si es reformara la Constitució es podria replantejar, per exemple, que el cap de l’Estat fora un president. O un rei amb un paper només representatiu i ornamental. I no passaria el que va fer el rei actual en el discurs del 3 d’octubre en què s’enfrontà a una bona part dels ciutadans. Aquell discurs va ser el gran error de la seua vida! En aquell discurs encoratjava els «seus» i reforçava el «a por ellos» que tant de mal ens feia als ulls i a les orelles. En aquell discurs, el Rei actuava fora del marc constitucional que li reserva unes funciones de mediació i de representativitat. Jo no he vist una situació tan dolorosa i extravagant com el «a por ellos!» Sempre l’enemic interior!

Albira alguna solució?

Mire... No m’atreviria a dir que l’Estat manté una actitud colonial amb el nostre país però, de vegades, aquest “aquí mando yo”, aquella actitud castrense castellano-espanyola basada en la conquesta d’Amèrica, en l’expulsió dels jueus i els moriscos, imposant un model homogeni lingüístic i religiós de matriu únicament castellana, que es mostra contrari al pluralisme i que ve de molt lluny, no té res a veure amb la modernitat i la democràcia. I nosaltres hauríem d’estar radicalment en contra de tot això! Cal veure només la televisió i veurà com és que mai mostra la realitat perifèrica. Poques cimeres o reunions internacionals o europees veurà vosté al País Valencià. Sempre les convoquen a Salamanca o Sevilla. No veurà mai reflectida la realitat pluricultural de l’Estat en el funcionament diari de les institucions, no ho veurà mai. És el taló d’Aquil·les de l’Estat, un gran dèficit democràtic d’Espanya.

Les clavegueres de lEstat, la policia patriòtica…

Sí, i ho estem veient, la Kitchen, Nóos, Gürtel o el comissari Villarejo ho demostren. La Justícia funciona de vegades però en altres només va dirigida a salvaguardar el sistema.

Mónica Oltra: vosté ladmira… però també lha criticada quan ho ha cregut convenient, no?

L’arribada del Botànic és un gran avanç sobre el passat, una bombolla d’oxigen; estàvem ofegant-nos, s’estaven carregant l’essència democràtica i el valencianisme del nostre país, un desastre. Hi havia una orgia d’especulació, de corrupció, de malbaratament dels cabals públics. Era un model econòmic i polític nefast. Es va reunir la suficient energia civil per a superar aquella etapa i, part del mèrit, és de la vicepresidenta Mónica Oltra. I quan ha estat desencertada, al meu entendre, com ara en les crítiques a Carles Puigdemont, li ho he dit i ho he afirmat en públic, però el seu treball en l’apartat de les polítiques socials destinades als més dèbils com són la dependència i la posada en marxa una dinàmica de polítiques inclusives, han estat fonamentals per comprendre en què consistia el canvi de manera pràctica.

Constate que, en determinats ambients valencianistes, hi ha un cert malestar, el Botànic podria haver fet molt més, però hi ha hagut uns anys molt difícils: no tenim el finançament que ens pertoca, el tema de la llengua encara té molts obstacles, la política cultural presenta molts buits i després, «Le ciel sur la tête», ha vingut la pandèmia. Cal afegir la crisi catalana, que polaritza tota l’atenció política i mediàtica i que desatén la resolució d’altres problemes diaris. Les proclames del president Ximo Puig de caràcter federalitzant, la idea de la cooperació amb Catalunya i Balears, el Corredor mediterrani, tot això està molt bé… però molts de nosaltres volem anar més lluny.

El Bloc i Més Compromís, el passat i el present!

Trobe que això ha estat molt bé. Que em diguen a mi en altres congressos si es funciona tan democràticament. Si això es du bé i Àgueda Micó sap galvanitzar els dos corrents del partit consolidarà el canvi i el nou partit avançarà. Tinga present que sempre hi ha un sector que està immers en l’engranatge de l’Administració i altres més descontents que es poden sentir marginats.

Artur Perucho, Max Aub, Josep Renau, Antonio Machado: el dolor de lexili…

I hi voldria afegir a l’escriptor i periodista Emili Gómez Nadal, que només torna una vegada a València per al casament del seu fill. És un dels pocs casos d’exiliats que mantenen la lucidesa del pensament polític fins al final. L’exili era el dolor del desarrelament, s’esborren els lligams personals i familiars, s’enyora la terra i les olors, s’abandona la tomba dels pares. És una ferida que no es guareix mai! Començant per Lluís Vives i acabant per Max Aub, nascut a París, fill de pares jueus francoalemanys, un il·lustre escriptor que es considerava valencià. I el pobre Perucho, que va acabar la vida sol i amargat a Mèxic.

Aub en La Gallina ciega conta amb astorament la resignació que hi havia a València davant el franquisme allà pels anys seixanta entre els intel·lectuals que vivien l’exili interior. Renau, de qui ara es celebra una magna exposició a l’IVAM, l’home que va salvar bona part del patrimoni pictòric espanyol en guerra, el responsable de l’encàrrec del Guernica el 1937, va passar a França i acabà morint a Berlín. Encara que va viure en democràcia a València, el retorn no li va resultar gens fàcil.

La feminització del llenguatge… Ès positiu o una impostura?

Mire... Hi ha voltes que es pot parlar en masculí i en femení amb naturalitat. Jo puc dirigir-me als valencians i les valencianes, a tots i a totes, però no sempre. Ho trobe massa forçat i estic en contra dels invents de paraules d’un tercer gènere entre el femení i el masculí. Em fa feredat! És un atemptat contra les llengües!

©Mathias Rodríguez

I els diacrítics?

Farem el què ens manen! Serem disciplinats!

Jacobo Muñoz, el pare de lescriptor, tocava el violí i, pels atzars de la vida, el seu fill Gustau va heretar l’instrument. Contant-ho li centellegen els ulls.

El violí –diu Gustau– estava en una caixa i el vaig portar a un luthier, me’l va arreglar i me’l van posar a punt. El violí era d’una certa qualitat i en fer-lo sonar, per primera vegada, Gustau va quedar trasbalsat. «És com si oïra la veu del pare. Un nus a la gola, no podia parlar!»

I parlem de Josep Pla, del geni:

Pla és un clàssic i el podem llegir sempre, malgrat els seus pecats i febleses.

No podíem marxar de la Nau sense visitar la biblioteca de la vella Universitat, on es troba l’exemplar del Tirant lo Blanc en una cambra forta cuirassada, amb una climatització especial. El bibliotecari, amablement, ens trau un facsímil exacte del Tirant, la novel·la total, i Gustau Muñoz repassa la lletra gòtica amb els dits i sextasia. I es posa en la pell del cavaller Joanot Martorell, l’enemic acèrrim del poeta admirat, Ausiàs Marc.

«La lectura fa lhome abundós, la conversa el fa amatent, l’escriure el fa exacte» (Francis Bacon)