Conversa amb Josep Antoni Grimalt i Jaume Guiscafrè

 

per Joan Borja

Entrevistes

Jaume Guiscafrè i  Josep Antoni Grimalt
Jaume Guiscafrè i Josep Antoni Grimalt

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Coincidint amb el centenari de la publicació del primer tom de l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Racó d’Antoni Maria Alcover, l’any 1996 Josep Antoni Grimalt i Gomila i Jaume Guiscafrè Danús van publicar el primer volum de l’edició comentada de les rondalles d’Alcover en l’Editorial Moll. Havien iniciat aquest treball d’edició quatre anys abans, el 1992. Enguany es compleixen, per tant, cent vint-i-cinc anys de la publicació del primer tom d’Alcover (l’any 1896), i vint-i-cinc anys de l’edició del primer volum de l’edició comentada (el 1996).

Coincidint amb la doble efemèride, Grimalt i Guiscafrè estan completant, per fi, el monumental projecte d’edició crítica que van iniciar aquell any de 1992: està previst que finals d’enguany podrà veure la llum el nové i darrer volum d’aquesta històrica edició. Amb l’excusa de la culminació d’aquest colossal projecte, després de vint-i-nou anys de treball conjunt ininterromput, hem volgut quedar amb ells per fer una conversa amical, distesa, dilatada. Per parlar de tot i de res: de la vida —i la literatura— exactament. També hi ha jugat el joc de la conversa, una volta més, el coordinador de La Veu dels Llibres, Víctor Labrado.

***

Josep Antoni, comencem amb tu. Per anar escalfant motors, volia demanar-te, per favor, que ens parlares dels teus anys d’infant. Com era l’entorn on et vas criar? Eres «de família bona»? Quina memòria en conserves, del pare i de la mare? Va ser, poc o molt, la teua, una infantesa de rondalles?

Sí, sí, sí. Tot això t’ho puc explicar. Jo vaig néixer en una població de Mallorca —del llevant de Mallorca— que es diu Felanitx. Els meus pares eren d’una família mitjana, modesta, però que dins de la penúria d’aquells anys anava passant bé. He de precisar que jo vaig néixer l’any 1938 i em va tocar viure un poquet de guerra i uns quants anys de postguerra: uns anys en què hi havia bastant privació. Però clar: normalment, un infant, si hi ha penúries, és qui les sofreix més poc. Podríem dir que a mi no em va faltar res dins d’una situació de poca abundància. Era fill únic i estava relativament ben tractat.

I, si és per la qüestió de les rondalles, sí que podríem advertir que les primeres que vaig conéixer eren algunes que sabia la meva mare. No en sabia moltes. Però sabia aquella rondalla que després mossèn Alcover va publicar amb el títol de «N’Estel d’Or», i que és l’equivalent de la Ventafocs. O, si voleu, de la Cenicienta castellana. Però ella no li deia aquests noms: ella li deia «Sa rondalla de na Catalineta i na Joanota»: Catalineta és l’heroïna, i Joanota és l’antiheroïna. I jo encara recorde algunes coses que em contava la meva mare, que les sabia per tradició oral: perquè la meva mare no havia llegit la rondalla.

Comprenc.

Bé... La meva infància no va ser especialment feliç. Jo no la voldria tornar a viure, per res, aquella infància. Perquè jo era un ninet —no sé si la paraula és correcta— inapetent. Vull dir: un nin que no menjava.

Un malmenjador: ací, al País Valencià, diem un xiquet malmenjador —apunta Víctor Labrado.

Malmenjador! Així és com se’n deia a Mallorca, igualment! Doncs això: jo era un nin malmenjador. I, a més a més, tenia en contra meva el meu pare, la meva mare, un avi i dues ties que em torturaven perquè menjàs. Però el fet de no menjar feia que fos prim i que tingués poques energies. No podia anar a jugar gaire perquè tots els meus companys em superaven en forces, i en energia, i en tot. I així va anar un poc la meva infància. Record que una cosa que m’agradava molt, com a refugi, en la meva infància, era anar a la Biblioteca Pública de Felanitx. I va ser allà on vaig començar a tenir contacte amb l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Racó, de mossèn Alcover. Allí a la Biblioteca tenien tots els toms, i me’ls vaig anar cruspint, tots, un darrere de l’altre. I quan acabava el darrer, tornava a començar pel primer. I això eren els moments més feliços de la meva infància.

Ostres! Que bonic...

Sí... I també va contribuir a la meva felicitat una gallineta que va ser això que ara està de moda dir: «La meva mascota.» Jo tenia una tia que criava gallines. I clar: preparava, quan li venia bé, una gàbia perquè una gallina hi covàs ous. I em varen regalar uns ous d’una gallineta d’una raça que a Mallorca en diem quiquiriquina, que és la quiqueta: és més petitona. Varen posar allí els dos ous meus, juntament amb altres, i en varen néixer dos pollets. D’aquest dos pollets un no va sobreviure, però l’altre sí. I es va convertir en una gallineta blanca extraordinàriament afable, simpàtica, agradable, i...

[En Josep Antoni no pot acabar la frase perquè, en aquest punt, l’esclafit de rialles a tres veus li impedeix fer prosseguir el discurs.]

Mirau si era íntima la relació amb aquesta gallineta que jo li posava colònia!

[Continuem rient.]

Li donava menjar: blat. I la gallina menjava el blat de la meva mà. Aquesta gallineta, que m’agrada molt recordar-la (perquè ja us dic: va contribuir molt a la felicitat de la meva infància) va viure exactament deu anys.

Ostres!

Va néixer que jo tenia deu anys i feia ingrés o primer de batxiller d’aquell temps. Després vaig continuar progressant en saviesa i gràcia...

[Novament les rialles ofeguen i interrompen el discurs d’en Grimalt]

I quan va morir, va morir de vella: mort que moltes gallines no aconsegueixen, perquè es moren abans de mort violenta... Quan va morir, dic, jo ja feia tercer de la carrera de Dret. I de la meva infància no sé què més contar. Només que segurament va acabar allí: quan va morir la quiqueta.

T’he sentit explicar en una entrevista que el teu treball en l’edició de les Rondalles d’Alcover era, d’alguna manera, una forma d’agrair i correspondre la felicitat que vas sentir quan les vas llegir, sent infant, a la Biblioteca de Felanitx. I em sembla molt bonic, això. Què hi havia de veritat, en aquella declaració, i què de posat per a la premsa?

No, no, no. Això és una absoluta veritat. Però mira: he d’explicar un incident... A mi em varen destinar a fer el servei militar a Al-Aaiun, a l’«Àfrica Occidental Espanyola». I allà —mira quines coses!— em varen destinar a l’oficina del comandant. Hi era molt valorat, perquè sabia escriure a màquina molt bé. I, inesperadament (crec que va ser una idea de la dona del comandant), van decidir enviar-me a Las Palmas de Gran Canaria, que era el lloc de connexió amb la civilització occidental. I em varen enviar a un càrrec que hauré d’explicar.

El càrrec es deia representant del batalló. Però... Què feia el representant del batalló? Doncs el representant del batalló anava a comprar sabó, cremes i també un poc de menjar, fruites, etcètera, etcètera, per a la senyora del comandant. Això es comprava allà, a les botigues de Las Palmas de Gran Canaria. Feia un paquet. El duia a l’estafeta militar i l’estafeta militar el traslladava a Al-Aaiun.

Gran càrrec i gran encàrrec, per al representant del batalló...

Sí: ja veus. D’aquella estada a Las Palmas vull recordar el moment més feliç. I el moment més feliç és que hi varen fer unes representacions en un teatre bastant bonic de Las Palmas de Gran Canaria que es deia Teatro Pérez Galdós. Hi va haver una temporada de teatre, de funcions de teatre, en què es va representar —en castellà, això sí— El cardenal de España, d’Henry de Montherlant. A mi, d’aquesta representació (hi feia de cardenal en Carlos Lemos), me’n va quedar un record esplèndid. I, a més, em va posar en contacte amb la figura d’Henry de Montherlant, que després ha estat un dels meus referents. Perquè de la mà de Montherlant vaig descobrir el jansenisme. Ja us dic: l’experiència més valuosa de l’estada a Las Palmas va ser aquesta representació d’El cardenal de España.

Tinc entés que, precisament, estant a Las Palmas, és quan t’assabentes que es convoca un premi d’estudis sobre les rondalles d’Alcover. I que aquesta convocatòria, precisament, va ser el punt d’inici del teu interés acadèmic per l’Aplec.

Exacte! Ara tornarem a les rondalles... Resulta que estant jo allà a Las Palmas, la meva mare, quan trobava papers i retalls i coses que pensava que a mi em podien entretenir o interessar, mes les enviava. I una cosa que em va enviar va ser una convocatòria per als Premis Ciutat de Palma. Hi havia un premi de novel·la, un de teatre, i no sé què més... Però, sobretot, aquell any hi va haver una convocatòria d’un premi especial del Ciutat de Palma per a un treball d’estudi sobre les rondalles de n’Alcover.

A Las Palmas de Gran Canaria ja podeu veure que, sobre n’Alcover, no trobava gaire material. Però jo vaig pensar: «Mira! Qui sap si un dia jo faré un estudi sobre la literatura popular de n’Alcover!» Quan el premi es va concedir el va guanyar un periodista de Manacor amb un treball molt elemental. Total: que em vaig quedar amb la idea que sobre l’Aplec es podia fer un bon estudi. I quan les circumstàncies m’ho van permetre, m’hi vaig posar.

A gosades vida que sí: durant més de mitja vida!

Sí. Perquè jo vaig perdre molt de temps per culpa d’una idea nefasta. I aquesta idea era que, com que era llicenciat en Dret, havia de fer oposicions a notari. Però en el fons de la meva ànima jo tenia tantes ganes de ser notari com de ser torero... [Riem.] Així i tot, la preparació de les oposicions de notari em van servir com a pretext per a viure a Barcelona i anar fent. I a Barcelona em vaig trobar que, d’una manera semiclandestina, un senyor que potser l’heu sentit anomenar, que es deia Eduard Artells —deixeble de Fabra i col·laborador de Serra d’Or—, va impartir un curs per a correctors d’originals en català. I clar. Jo, com a preparant d’oposicions de notaries, era molt dolent. I amb aquell títol extraoficial de corrector que vaig obtenir amb Eduard Artells em vaig posar a fer feina en Edicions 62. I Edicions 62 em va fitxar per a revisar l’edició de les obres completes...

De Llorenç Villalonga!

De Llorenç Villalonga, sí. Perquè en Llorenç Villalonga es queixava molt dels correctors: de vegades potser injustament. I Edicions 62, quan va decidir publicar les obres completes d’en Villalonga, en previsió que no es queixara «dels correctors de Barcelona», em va contractar a mi, que era mallorquí. I vaig conèixer en Llorenç Villalonga. Ha estat una de les amistats que m’ha donat una major satisfacció. N’estic molt content, de l’amistat amb en Villalonga. Li vaig corregir la primera edició de les obres completes. Després se’n va fer una segona edició, que ja vaig revisar amb més coneixements i més preparació. I la segona edició està més bé que la primera.

Tot això és molt interessant. Però una cosa: a aquest curs de corrector, com hi vas arribar? Qui coneixies que t’ho va dir? On es feia? —hi intervé Víctor Labrado.

Oh! Això ho puc precisar molt bé! Jo tenia un company. Ens coneixíem i sortíem plegats i això. Li deien Joan Mir. Estava hostatjat a la mateixa residència de n’Eduard Artells. I ell va ser qui em va dir: «Eduard Artells farà un curset a tal lloc. Apunta-t’hi!» I jo m’hi vaig apuntar.

I Llorenç Villalonga, com el vas conéixer?

Oh, oh, oh! En Llorenç Villalonga, jo ja l’havia conegut una mica abans: l’havia conegut perquè, quan havia tornat del servei militar, vaig presentar als Premis de Novel·la Ciutat de Palma una novel·leta meva...

Ah! La Història d’una dama i un lloro, no?

Exacte. Història d’una dama i un lloro, que finalment es va arribar a publicar. Perquè aquesta novel·leta, que sembla que va entusiasmar el jurat —no està bé que jo ho digui...—, no la podien premiar perquè no s’ajustava a les bases. És a dir: les bases deien que la novel·la havia de tenir un mínim de cent folis. I crec que la meva novel·leta només en tenia seixanta. Però vaig fer bé de presentar-la, perquè la varen conèixer i al jurat li va agradar molt. Doncs bé: en el jurat, precisament, hi havia en Llorenç Villalonga! I en Llorenç Villalonga va tenir curiositat de conèixer-me. Ens van presentar i ens vam conèixer. Però després, quan es va tractar de publicar-li les seves obres completes, vaig entrar ja en un contacte més seguit amb ell. Ell va estar encantadíssim que jo li corregís les seves obres completes.

Recorde que li feia moltes preguntes. I en totes aquestes preguntes sempre em contestava el mateix, «Fes-ho com vulguis!» Això em va permetre descobrir que no tenia criteris. Però així ell ja no tenia pretext per a queixar-se dels «correctors de Barcelona»: perquè tenia un corrector de Mallorca a les seves ordres estrictes. Una de les coses que vaig fer que no m’agradava gaire i que crec que l’hauria d’haver convençut de no fer-ho, és que en algunes novel·les volia que els personatges parlessin en dialecte. I així varen sortir aquelles obres completes, que ara les faria d’una altra manera, però que ell li agradaren molt. Tinc documents que ho poden demostrar, que a ell li agradaven.

En fi... Em va tractar molt bé. M’estimava molt. I em convidava a dinar. Fins i tot, a l’estiu anava a passar algunes temporadetes molt breus a casa seva, a Binissalem. Estiuejaven en una casa que era de la seva dona, allí a Binissalem: un casot immens, tremend. I jo hi anava i passava uns dies amb ell. Molt bé.

Recordes alguns temes de conversa amb en Llorenç Villalonga, enfora dels llibres: enfora de l’edició de l’obra completa? —s’interessa Labrado.

Ai! Si ara ho pensava molt, potser sí... Discutíem de qüestions relacionades amb la vida cultural, de la llengua catalana i tot això. Ell no s’obria gaire, perquè devia intuir que certes maneres de pensar seves no m’agradarien, i jo no les aprovaria. Mira: un detall de can Villalonga és que ell i la seva dona, cada dia, resaven el rosari. Això no tindria res de particular. Però és que tinc la recordança que és que el deien en llatí! En llatí! I mira: sobre això us conte un altre detall.

Una vegada, un dia que jo havia arribat de Barcelona, me’n vaig anar a ca seva: que em convidaven a berenar i tot això. I em va dir que la seva dona era a missa, a l’església de Santa Eulàlia. I en un moment donat em va dir: «Vols que anem a cercar na Teresa?» I hi vàrem anar, a Santa Eulàlia. I ens hi vàrem trobar la seva dona agenollada en un reclinatori, molt pietosament i etcètera. I la missa ja estava a punt d’acabar. I nosaltres dos, allà drets, esperàvem que la missa acabàs. I quan faltava ja poquet per a acabar —es una llàstima no poder-ho escenificar, perquè és molt més graciós!—, va sortir una espècie d’escolà de la sagristia. Es gira cap al públic i diu, cantant a crits: «Cor-de-ro de Di-oooooos!» Per posar en marxa el cantat de l’auditori. I es torna a ficar dins de la sagristia. I en Llorenç Villalonga, mirant a l’aire, es gira cap a mi i em diu: «Que t’agrada, aquest “Cordero de Dios”?»

[Riem el succeït, a tres veus, Labrado, Guiscafré i jo.]

En Villalonga, jo no sé quines creences tenia. Perquè ell, naturalment, es confessava catòlic. Clar: la seva dona era catòlica militant, i ell no hauria volgut, de cap manera, crear un conflicte amb les creences i les practiques de la seva dona... Però li agradava molt riure-se’n, del que en diríem ara —no sé si és exacte— l’Església progressista. És a dir: ell podia estar d’acord amb l’Església, però amb l’Església tradicional: en Pius XII, si voleu. Ara: amb l’Església progressista, no gens! Li agradava molt riure-se’n, de tot allò que es presentava amb aires de renovació. Això que sortís un escolà: «Cor-de-ro de Di-oooooos!» Estèticament era molt dolent. Perquè és que l’Església postconciliar hem de convenir que tenia molt de mèrit; i jo, si havíem de fer eleccions, votaria segurament a favor de l’Església postconciliar. Però hem de reconèixer igualment que la litúrgia aquella nova —aquella neolitúrgia que havia entrat com a conseqüència del Concili Vaticà II— havia suposat una decadència. Hi insistesc: estèticament. Ell estava en contra del Concili. Crec que hi ha alguns escrits i tot, sobre el tema. De tota manera, si hi ha cap escrit seu amb referències al Concili, veuràs que sempre serà d’una manera negativa.

Fem una cosa, Josep Antoni: passem ja a l’aventura de l’edició de les rondalles d’Alcover. Quan és que et planteges fer-ne l’edició, i dius: «Açò serà l’obra de tota una vida. Però endavant les atxes!» I sobretot: quin paper ha tingut ací l’amic Jaume Guiscafrè, en aquesta aventura de l’edició de les rondalles mallorquines?

Extraordinari! Ja ho he dit, que la idea de fer un estudi em va venir allà, a Las Palmas. Després, com que jo ja havia estudiat la Llicenciatura de Lletres i m’havia convertit en professor de la Universitat de les Illes Balears, era el moment de començar a fer alguna cosa en favor de les rondalles. I l’editorial Moll em va dir: «Escolta! T’hi has de posar en marxa! No podem estar més temps... Preparem una edició!» I en aquell temps ens vàrem conéixer (no sé com va ser: ell ho podrà explicar millor) amb en Jaume Guiscafrè. I en Cesc Moll jove (fill) va tenir una idea extraordinària que va ser que, en aquesta edició, cada rondalla anàs acompanyada dels manuscrits de n’Alcover.

Explica-ho: explica-ho, això dels manuscrits d’Alcover, per favor. Crec que és important, per a qui no ho conega.

N’Alcover, quan li contaven una rondalla, en prenia unes notes en unes llibretes que afortunadament es conserven. I són un tresor. De cada anotació en treia el text que publicava. Aleshores vàrem decidir que cada rondalla, en l’edició, anàs acompanyada de la transcripció de l’anotació corresponent de mà de n’Alcover. N’Alcover tenia una lletra claríssima. I això va ser una sort, perquè no vàrem tenir cap problema per a transcriure les seves anotacions. I això jo crec que, si no tingués cap altra virtut, serà un valor que sí que tendrà la nostra edició: quan cada rondalla anirà acompanyada d’aquesta anotació que havia fet n’Alcover. Perquè això permet comparar els dos textos i veure les modificacions de n’Alcover. No solen ser molt importants, però te’n diré una que és una mica pornogràfica i sempre queda bé.

Dispara, dispara, dispara... —demanem amb un somriure expectant i picardiós.

Hi ha una rondalla que es diu «Gregori papa», que en realitat recull una narració popular corresponent als tipus ATU 933 i 736A, que es coneix amb diverses formes. Bé: aquesta rondalla comença dient que un comte i una comtessa varen cometre una relliscadeta i varen tenir un fill i el varen tirar dins d’una caixeta dins d’un riu. I aquest fill és en Gregori. Va ser, per tant, fill d’un germà i una germana. Però clar: la rondalla contada pel poble ho recollia talment, que germà i germana varen tenir un fill i, per ocultar aquella vergonya, el van tirar dins d’un riu (i després segueix tota la història que ara aquí no podem reproduir).

A n’Alcover li ho degueren contar així. Però clar: repugnava els seus escrúpols haver de parlar d’una relació incestuosa. En les anotacions corresponents sí que ho deia, que eren germans. Però quan va publicar la versió impresa, oficial, ho va modificar. I ho va modificar amb molt poc encert, perquè feia aproximadament així: «Això era un comte i una comtessa que varen fer un pecat. Tenien tantes ganes de tenir un fill que en varen tenir un per art del dimoni. Llavors, quan varen veure s’animalada que havien feta, el varen posar en un cistellet i el varen tirar a un riu.» No! Si fas una cosa mal feta, malgrat que la facis per art del dimoni, si et surt allò que volies que et sortís, no ho desfacis! [Riu.] No va tenir traça per a dissimular aquesta veritat, que és que el protagonista era fill de dos germans, que és com apareix en totes les versions d’aquesta història d’en Gregori papa. Perquè d’aquesta narració hi ha moltes versions. I, fins i tot, una novel·la d’en Thomas Mann, que es diu L’elegit.

Ara podríem cedir la paraula a Jaume Guiscafrè, i que conte ell l’inici de l’aventura. Jaume, com vas tindre la revelació de conéixer el Grimalt i l’Alcover, i com t’hi vas embarcar per fer d’edició de l’Aplec de les rondalles d’Alcover? Perquè, escolta: això són dos companys de barca que Déu n’hi do... —planteja Labrado, visiblement enriallat.

Bé... Alcover no el vaig conéixer, evidentment —contesta enriolat, també, en Jaume Guiscafrè. Però bé: primer vaig conèixer l’Aplec de rondaies mallorquines que no en Josep Antoni Grimalt. Jo supòs que ma mare, també, quan era petit, a la meva germana i a mi, ens contava alguna rondalla. No en tinc record, però sí que recorde, per exemple, que ens contava endevinalles per entretenir-nos. Perquè la infantesa jo la vaig passar fora vila. Els meus pares eren pagesos i recorde que mon pare se n’anava a dormir molt prest, i ma mare, la meva germana i jo quedàvem a vetlar. No teníem llum elèctric ni res: ens apanyàvem amb una espelma, primer; i després amb un llumenet de carbó. I record que jugàvem o bé a cartes, o bé ma mare ens entretenia amb endevinalles, i m’imagíne que amb alguna cançó i qualque rondalla.

Però el primer contacte amb l’Aplec el vaig tenir —supòs que com molta gent de la meva generació— quan vaig fer la primera comunió. Perquè en el meu temps era un dels regals habituals: la col·lecció dels vint-i-quatre volums de l’edició d’en Moll. Que encara la conserv! Al meu escriptori, a ca nostra, tinc aquests vint-i-quatre volums que em varen regalar quan vaig fer la primera comunió i són els que... En fi: ara estan tots anotats: «ATU no sé què, Thompson no sé quants...»

Hi falta el primer, perquè el vaig perdre. Però en una llibreria de segona mà de Palma en vaig trobar una edició que duu un peu d’impremta de l’any 1936, que naturalment era fals: era un d’aquells primers volums que Moll ja va publicar després de la Guerra, i que va haver d’estampar amb peu d’impremta fals. Bé, res, això: que ens regalaren, a mi i a la meva germana, que vàrem combregar plegats, la col·lecció de l’Aplec, i que recorde que va ser una lectura que havia fet els anys posteriors a la primera comunió.

I l’altre moment de revelació? El de la coneixença de Josep Antoni Grimalt?

L’any vuitanta-set vaig començar la carrera de Filologia Catalana en la Universitat de les Illes Balears. I en primer de carrera teníem una assignatura que era Lingüística General. La impartia un aleshores ja relativament famós professor Grimalt: famós perquè, per aquell temps, feia un programa de divulgació lingüística en Ràdio Televisió Espanyola a les Illes Balears, i era un programa molt molt molt seguit.

Record que en el meu pis d’estudiants, quan sortia el professor Grimalt, els companys que no feien Filologia trobaven que Josep Antoni era un personatge, a part de molt savi, molt divertit. I sempre miràvem tots plegats el programa.

I aleshores el meu primer contacte va ser un contacte absolutament reverencial: d’alumne esperitat a professor savi que imposava molt de respecte. I res: en segon el vaig tornar a tenir, en Llengua Catalana i en Sintaxi Espanyola; i després, ja durant tota la carrera ja no el vaig tornar a tenir més. Però quan em vaig llicenciar, pel juny del 1992, en Joan Melià (que ha estat professor nostre, en el Departament, i es va jubilar aquest curs passat) era vicerector associat i em va dir: «Mira: el Consell de Mallorca ha de convocar una beca per a fer una feina de col·laboració amb el professor en Grimalt per a una edició de l’Aplec de rondaies mallorquines. T’hi podries presentar...» I jo hi vaig fer els papers: m’hi vaig presentar i vaig guanyar aquella beca. No sé si vaig ser l’únic candidat! [Riu.]

I record que un dia, dins l’autobús, tornant cap a Palma, vaig coincidir amb en Pep i m’hi vaig presentar: «Professor Grimalt, soc en Jaume Guiscafrè, que vaig ser alumne seu, i he guanyat aquesta beca.» «Ah, sí, sí! Molt bé, molt bé, molt bé! Un dia vens al despatx i parlarem...» I va ser així que vàrem començar. Inicialment aquesta beca era per a un any, i era específicament per a escanejar els textos que havien de servir com a base de l’edició. Això volia dir els textos de la darrera edició de cada rondalla que es va publicar en vida d’Alcover.

En aquell temps el rector de la Universitat era Nadal Batle, i a la Universitat només hi havia ordinadors Macintosh. Aleshores, l’escàner que jo havia de fer servir per passar-hi els textos de l’Aplec era un escàner que havia de venir dels Estats Units d’Amèrica. I, pel que sigui, es va torbar mig any d’arribar. Mentrestant, en Josep Antoni em va dir: «Mira: tu ara que no tens res a fer, podries anar preparant una recerca sobre les edicions que ha tingut cada rondalla.» I em va passar uns papers que li havien fet alguns alumnes col·laboradors que havia tingut. I vaig començar a fer una recerca, bàsicament a la Biblioteca March, i a l’Editorial Moll —que aleshores encara era al carrer Torre de l’Amor.

I record en Francesc Moll fill al despatx que havia ocupat son pare. I jo feia feina en una sala contigua, pleníssima de llibres i més plena encara de pols! [Riu.] Vaig anar també a la Llibreria Ripoll, que era una llibreria de segona mà que hi havia al carrer de Sant Miquel. I a casa de Lluís Ripoll. I d’aquesta feina va resultar el meu primer article així més o menys seriós. En Pep em va dir: «Envia això al pare Massot, que li agradarà per publicar-ho en Randa.» I clar: a partir d’aquest article va ser quan ja vàrem determinar quina versió o quina edició de cada rondalla havíem de fer servir.

Va arribar l’escàner i jo aleshores vaig començar a fer la feina mecànica d’escanejar, amb un programa que en aquell temps era absolutament innovador: tu l’ensenyaves a llegir —clar, tu compta: treballàvem amb fotocòpies de llibres que s’havien publicat, jo què sé, el 1897, per exemple!—, però quan ja havies ensenyat el programa a llegir els caràcters, la veritat és que la feina era bastant retent.

I quan vaig haver acabat de transcriure els textos, en principi se m’acabava la beca. Però en Josep Antoni es va quadrar i va dir a l’Editorial Moll que ell no continuaria l’edició si jo no continuava amb ell com a col·laborador. I aleshores, no sé allò com va anar —perquè jo, evidentment, era el darrer esglaó—, però m’imagín que en Francesc Moll degué parlar amb en Joan Melià, i que en Joan Melià degué parlar amb el Consell de Mallorca i supòs que amb la Universitat. I aquesta beca se’m va anar renovant durant uns anys. Aleshores, Josep Antoni em va acollir al seu despatx. Ja feia temps que m’havia dit que no calia que el tractàs de vós: que ja el podia tractar de tu. I res: hi vàrem començar a fer feina dins del despatx seu, que era un despatx pensat per a un sol professor. Però va sacrificar la seva comoditat per poder tenir-me a mi allí. I va ser així que vàrem començar. Aquesta beca se’m va acabar quan va arribar un moment que vaig entrar de professor ajudant i vaig haver de renunciar-hi.

Quants anys hi heu dedicat, en total, Jaume?

Mira: enguany al novembre farà vint-i-cinc anys que va sortir el primer volum. Perquè el primer va sortir l’any 1996, amb la idea que sortís l’any del centenari del primer volum que havia publicat Alcover. Però clar: a aquests vint-i-cinc anys n’has d’afegir quatre més, des del setembre de 1992, que és quan jo vaig començar la beca. Per tant, comptat i debatut, vint-i-nou anys que ens dedicam a l’edició. Són moltíssims! [Riu.]

Tant Josep Antoni com jo considerem que s’ha allargat excessivament aquesta edició. No hauria hagut de durar vint-i-cinc anys. Però clar: quan jo vaig començar em dedicava pràcticament a temps complet a fer aquesta feina, els primers tres o quatre anys, però després, quan vaig començar la carrera acadèmica, ja havia de preparar classes, treure l’oposició, fer la tesi; i Josep Antoni també va fer l’oposició a catedràtic... I jo també vaig començar a tenir càrrecs i... Clar: quan comences a fer vida acadèmica, sempre surten emperons.

I ara mateix com ho teniu? Quina feina queda per fer? —pregunta Labrado.

Ara mateix queda només un volum. Josep Antoni bàsicament ja ha fet tota la seva part, per dir-ho així (jo ja tinc el seu document); i jo ja tinc, també, el que és —diguem-ne— la carcassa del volum muntada. Ara queda l’assemblatge de les dues parts. Ho he de revisar tot, li ho he de tornar a passar a ell, i al final encara farem una revisió conjunta. I després falta, així mateix, una feina important, que és elaborar l’índex de motius. Perquè ell ja ha destacat que les versions impreses van acompanyades de les anotacions manuscrites corresponents, no? Però un altre valor que té aquesta edició és que cada versió impresa està catalogada d’acord amb el sistema Aarne-Thompson (en els primers volums) i amb el sistema Aarne-Thompson-Uther (en els darrers).

I cada versió du al final, també, la relació de motius d’acord amb l’índex de motius de Thompson. I si en les llibretes hi ha motius que finalment no passen a la versió impresa, també els fem constar, aquests motius. Clar: si al final no feim una relació, un índex de tots els motius amb la descripció —ni que sigui abreviada—, els lectors no tenen per què conèixer l’índex de motius de Thompson. És un compromís que vàrem adoptar, d’incloure la llista de motius. I hi ha d’haver, també, una relació dels narradors.

Però aquest és ja el darrer volum, no?

Sí. I aquest volum bàsicament està constituït pels textos que Moll va incloure en els volums 5 i 24 de la seva edició. Són els textos que, d’alguna manera, s’aparten més del que són rondalles i s’endinsen cap a les llegendes. Ací hi ha els cicles del rei Jaume I, de sant Vicenç Ferrer, d’en Tià de sa Real. Després, també, el cicle aquell d’«Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep»; el de «Ressonàncies de l’Antic Testament», el de «Bruixes, bruixots i follets», el d’«Encantaments, tresors, gegants, negrets i por», i alguns textos més, que no estan seriats...

Per cert: aquesta també va ser una decisió que molt encertadament va adoptar en Josep Antoni quan vàrem començar: hi ha textos que apareixeran en aquest volum que, per classificació —d’acord amb l’índex ATU—, ja haurien hagut de sortit en volums precedents. Però com que fan part de sèries, ell va adoptar el criteri de no desmembrar les sèries. I en els volums precedents fem la remissió corresponent. I ara un lector que llegesqui el volum tres i digui «Ep! Aquí hauria de sortir un text de la sèrie d’en Tià de sa Real!», ja té la remissió i trobarà el text en el lloc oportú d’aquest darrer volum.

És un projecte que ha durat més que la mateixa editorial on va nàixer, no? Perquè més ha durat l’edició de les rondalles que no l’editorial Moll. Mala broma, quan va fer fallida Moll: perquè hauria pogut fer perillar un projecte que heu estat planificant al llarg de mitja vida, veritat?

Clar! Vegem: les raons de la fallida de Moll són molt complexes i evidentment jo no en conec tots els intríngulis. Però bé... El volum sisè, que va ser el darrer que vàrem publicar encara amb en Francesc Moll al capdavant de l’editorial, i amb na Susanna Moll, ja va poder sortir gràcies a una campanya de Verkami. Vull dir: que ja era en l’agonia final de l’editorial, que ja no va poder assumir les despeses de l’edició del volum.

Afortunadament, els lectors varen respondre molt bé al Verkami aquell que es va llançar. Després, el setè volum ja va sortir editat per la Institució Francesc de Borja Moll, perquè l’editorial ja havia desaparegut. I el vuitè volum, que diria que ja va sortir amb el segell Nova Editorial Moll, també va poder sortir gràcies a una campanya d’aquestes de Verkami.

De fet, en Josep i jo vàrem passar uns quants dies amb la mà baldada, perquè a tots els verkamistes, segons el que aportaven, se’ls regalava un exemplar signat pels dos editors. I vàrem haver de signar no sé quants centenars d’exemplars! [Riu.]

En fi... La veritat és que ara, amb la Institució Francesc de Borja Moll, Antoni Mir ens ha donat una empenta important, perquè està molt al damunt: en el bon sentit de la paraula, ens pressiona perquè la feina surti i puguem rematar l’aventura.

No teniu por d’acabar la feina? Sabreu viure sense haver d’estar editant les rondalles de n’Alcover? Heu pensat què serà la vostra vida amb l’edició acabada? —pregunta Labrado, còmplice, divertit, picardiós.

Això ho hauria de respondre més en Josep. Jo, en principi, crec que tant l’un com l’altre tenim ganes d’acabar aquesta feina, perquè han estat molts anys. En Josep Antoni ja fa anys que està jubilat, però encara ve quatre pics per setmana al despatx a treballar. No ho sé, però m’imagín que ell ho trobarà molt més a faltar que no jo, perquè jo hauré de continuar dedicant-me, fins que em toqui jubilar-me, a les meves obligacions acadèmiques. Allò que enyoraré serà en Josep Antoni, clar! Perquè fa vint-i-nou anys que, pràcticament cada dia, hem compartit despatx, treball, projecte, feina.

Digues tu ara, Josep. Com t’ho coneixeràs, quan acabareu definitivament l’edició de l’Aplec?

Mira —torna a prendre la paraula el professor Josep Antoni Grimalt—: hi ha una frase que a mi m’agrada molt del parlar menorquí. Quan una persona ja ha entrat en el darrer temps de la seva vida, se’n diu: «Pastura a sa darrera tanca.» No sé si enteneu què vol dir.

Sí. I tant... Perfectament.

Vol dir que pastura pel darrer espai per on pasturarà. Jo ara pasturaré per sa darrera tanca. De manera que ja no m’he de preocupar massa per res. El dia que sortirà el darrer tom d’aquesta edició jo em quedaré molt tranquil, perquè s’haurà complit l’objectiu més important de la meva vida. Quedaré molt tranquil! Però ja trobaré la manera de fer qualque cosa. Per exemple: a mi m’agrada fer literatura de creació. Insistesc: no em preocupa gens ni una mica que s’hagi acabat l’edició. Perquè, a més a més, un sempre pot continuar escrivint textos de comentaris sobre l’Aplec que es publiquin en revistes especialitzades, i acudir a congressos, i... Uuuuuuuuuh! [Riem.]

Quan calculeu que sortirà el darrer volum? —demana Labrado.

Si tot va bé, aquest mateix any —contesta el professor Grimalt—. Aquest any sortirà: està molt avançat. En certa mesura, el que hi falta és feina mecànica: el contingut està llest. Hem parlat amb n’Antoni Mir i suposam que al mes de desembre podria sortir el darrer tom a les llibreries. Llavors es farà una presentació... Potser a sa Plaça des Toros! [Riu. I riem.]

Una sensació que tinc, Jaume, és que, en aquesta aventura que heu fet en Pep i tu —no sé si ho compartiu, vosaltres—, sou potser els últims que heu mamprés un treball de dimensions enciclopèdiques. Ara, en plena postmodernitat, sembla que tot és fragmentari: que tot el món funciona a colps de Twitter, i Facebook, i WhatsApp, i Instagram, i TikTok i no sé què. A esguits: funcionem a esguits! Tot són treballs menuts, que se succeeixen els uns als altres, sense solució de continuïtat.

Qui treballa, avui en dia, en una obra que es planifica i s’executa al llarg de vint-i-cinc anys (més els quatre de propina, entre el 1992 que arranqueu i el 1996 que ix el primer volum)? Compartiu una mica aquesta sensació que sou els últims que heu estat treballant anys i anys en una mateixa gran obra, encara a la manera de l’Enciclopèdia catalana;o d’Alcover i Moll en el Diccionari català-valencià-balear; o d’Amades en el Costumari català; o de Coromines en el Diccionari etimològic i complementari; o de Riquer, Comas i Molas en la Història de la literatura catalana? Qui ho fa això, ara? Us sentiu, d’alguna manera, formant part de la cua en una manera d’operar en l’àmbit cultural català?

Jo sí: jo, sí —respon de seguida Jaume, sense dubtar ni vacil·lar—. M’imagíne que per una raó generacional. És a dir: en el món universitari d’ara importa que en sis anys hagis col·locat cinc articles en revistes o editorials indexades. I punt. Més o menys breus; i si són en anglès, molt millor. I ja veurem el contingut...

I jo em trobe una mica que he viscut com una transició: he conegut una manera de fer que és la de Josep Antoni, per exemple, o la del doctor Joan Alegret, que és gent (i ho dic amb gens ni mica de sentit pejoratiu, que consti!) de la vella escola, per entendre’ns. És a dir: gent molt llegida; amb un coneixement vast i enciclopèdic; que dominen la llengua, la literatura, la cultura clàssica, la cultura religiosa, etcètera, etcètera, etcètera. I que, de més a més, s’ha sabut resituar en plena revolució tecnològica i de la comunicació.

En Josep Antoni, per exemple, va haver de fer un esforç important per a adaptar-se al maneig de l’ordinador, del correu electrònic... I ho ha fet! Jo recorde que, quan encara havíem de fer el primer volum, li varen instal·lar un ordinador nou al despatx. Crec que era el primer ordinador que tenia, fins i tot! I me’n recorde, que una persona que feia feina en els serveis administratius del Campus, Cathy Sweeney, li va dir: «Doctor Grimalt, he posat “rondallística” o “rondalla” (o “folk tale”, potser: ara ho no sé dir) en el cercador Altavista, i en zero coma trenta-un segons m’ha tret deu mil resultats!» Clar! Tu imagina’t, com va quedar en Josep Antoni!

Vàrem començar fent feina, pràcticament, amb màquina d’escriure; i ara, en canvi, fins l’índex de motius de Thompson el tens penjat amb accés lliure a la xarxa. Per tant, jo sí que em sent una mica entre dos mons, no? Fa més de vint-i-cinc anys que em dedic al projecte de l’edició de les rondalles d’Alcover —amb períodes de més intensitat; i d’altres, menys, si vols—, i em sent vinculat a aquesta manera de fer.

Josep Antoni és que —això ell no ho ha dit, però és així—, si ha d’anar a la Biblioteca del Departament de Llengües Semítiques de la Universitat de Barcelona a consultar un llibre que només és allà, per posar una nota a peu de pàgina a una rondalla, d’una línia i mitja, ho fa. Ho fa! I se’n va a Barcelona a la Biblioteca de Semítiques i consulta aquell llibre i posa una nota a peu de pàgina d’una línia i mitja que l’apreciarà en Víctor, que l’apreciaràs tu, que l’apreciaré jo, però que un noranta per cent de lectors dirà: «Ah! Bé. Sí, mira...» I la manera de fer que té ell, de treballar en aquest sentit, és totalment contrària del que deies tu dels esguits apressats.

Me n’adone en la gent nova que entra al Departament, bastant més jove que jo, que ja ve d’una altra tradició. I ja estan avesats a produir científicament d’una altra manera. I supòs que els és complicat concebre que algú pugui dedicar-se vint-i-cinc anys a anar publicant una obra d’aquestes. Sí: segurament som un cas relativament singular. No sé en Pep què en pensa, d’això...

Doncs ara és el moment de saber-ho! Què en pensa, en Pep, d’això?

Mira: jo ara diré el que em ve al cap —Josep Antoni Grimalt, amb un somriure, pren el relleu del discurs—. Jo, en tota aquesta història d’estudiar la carrera, de preparar l’edició, d’anar a una biblioteca de Badajoz a fer una consulta per posar una línia... Hi he disfrutat tant! M’ho he passat tan bé! Que la veritat és que ja no em planteig res d’això. Si jo ara havia de repetir la meva vida, jo la repetiria, quasi et diria, exactament igual! Per ventura, faria bé de no perdre tant de temps darrere del Dret...

[Riem sorollosament.] No tornaries a estudiar Dret ni a preparar les oposicions de notaries, vols dir?

És que m’ha servit absolutament de res! Sense aquell temps perdut potser hauria començat més prest. I, així, per ventura, qui sap si l’edició ja estaria acabada! Però, una mica, també m’ho passava bé, eh? Perquè vivia a Barcelona, anava al teatre, i col·legiava amb en Villalonga... En una paraula: la meva vida, des d’aquest punt de vista, ha estat una vida gratificant. També hi ha hagut aspectes de la meva vida, que no us contaré, que són molt millorables. Però, fora d’això, en aquest aspecte editorial, acadèmic i professional sí que m’ha anat molt bé. I, per tant: què més vull?

Que bonic, Josep Antoni!

I ara el que no sé és què m’espera. M’aniria bé saber-ho. «No, escolte: a vosté li queden tres anys; planifiqui aquests tres anys.» No ho sé. Però insistesc que la literatura de creació m’atrau molt. Ara no fa gaire he acabat un conte que es titula «Memòria d’una capelleta». I aquest conte, a mi, em satisfà bastant. I com aquest en puc fer d’altres...

Perquè, una cosa, en Pep: tu publiques, si no ho recorde malament, l’any 1965 allò de la Història d’una dama i un lloro, que, per cert, es va reeditar el 2001, i que havies presentat al premi Gabriel Maura, dels Premis Ciutat de Palma, l’any 1962, fa quasi seixanta anys. Però després ja no has fet tant de text de creació, no?

He fet qualque cosa. Però és veritat: jo som com no sé quin animal és, que va a covar els ous d’uns altres... [Riem.] Sí: he covat les obres d’altres. Principalment, d’Alcover i Villalonga. Però és que m’ho he passat molt bé, també, en això!

També tens una traducció de La Princesse de Clèves, de Madame de La Fayette. Consideres que has covat aquells ous, també? Ets un admirador, d’aquesta novel·la? —pregunta Víctor Labrado.

Sí. S’hi podria fer una comparació. Perquè una obra que no m’agrada no la traduiria. I quan tradueixes una obra que t’agrada, traduint-la tens la sensació que la fas tu mateix. I La princesa de Clèves és una novel·la tan extraordinàriament bona que m’ho vaig passar extraordinàriament bé traduint-la.

I sobre Madame de La Fayette t’has interessat més, després?

No. El que passa és que Madame de La Fayette és un producte que es pot posar en contacte amb un moviment que a mi m’interessa molt, que és el jansenisme. Ja he parlat d’Henry de Montherlant. Henry de Montherlant té algunes obres —com Port-Royal o Le Maître de Santiago i qualque altra— molt vinculades a aquest moviment que a mi em pareix apassionant, que és el jansenisme. Això ha fet que a mi m’interessi La princesa de Clèves. Perquè és un llibre jansenista, a pesar que els estudiosos encara no se n’han acabat d’adonar. Tinc coses publicades on faig observar la relació que té La princesa de Clèves amb el moviment jansenista. I moltes altres traduccions, també: sobretot de teatre.

Xe, xe, xe! Ha estat un plaer... Estaríem tot el dia conversant amb vosaltres. Però convindria que anàrem convergint ja cap a un final.

Si em queda un minut o més poc —s’apressa a dir Josep Antoni Grimalt—, no vull perdre l’ocasió per a donar infinites gràcies a en Jaume. Si no hagués estat per en Jaume, possiblement s’hauria fet una edició de les rondalles, però no hauria estat la mateixa: no hauria tingut un dels seus valors més positius que és la transcripció de les llibretes. Això no sé si ha quedat clar: la transcripció de les llibretes d’Alcover va ser obra seva. Jo, sempre que parlam o escrivim sobre aquesta edició exigesc que de vora el meu nom figuri amb la mateixa grandària el seu nom. I, a més a més, no es pot dir: «Aquí s’acaba un i aquí comença l’altre.» No. Aquesta edició nostra de les rondalles té un cinquanta per cent que s’ha d’atribuir al que hi ha aportat en Jaume.

És aquest un reconeixement que t’honora, Josep Antoni.

Jo, en justa correspondència, també —intervé de seguida Jaume Guiscafrè—, no vull deixar perdre l’ocasió per a donar infinites gràcies a en Josep Antoni. A mi em va colpir molt, quan parlàvem de l’edició del primer volum, que en Josep Antoni em digués: «No, no, no, no. Jo ja he dit a Can Moll que, en la portada, de vora es meu nom hi ha d’haver es teu i de sa mateixa mida.» Clar: jo feia només tres o quatre anys que havia acabat la carrera. I pensava: «El meu nom sortirà de vora el nom d’un il·lustre com en Josep Antoni Grimalt!» Per una part, ho vaig trobar un acte de generositat extraordinari, i per altra part, també, un toc d’atenció. De dir: «Has de correspondre a ses expectatives i a sa responsabilitat que implica això, Jaume!» Jo he de donar les gràcies a en Pep per moltes coses: entre d’altres, perquè segurament, si ell no hagués exigit que jo continuàs com a becari seu, jo segurament no hauria pogut fer la carrera que he fet en la Universitat. A part, naturalment, de les moltíssimes coses que he aprés durant aquests anys de fer feina amb ell. I no només en qüestions de rondallística, de cultura general, de cultura religiosa... sinó fins i tot en qüestions d’urbanitat. I de visió del món.

Poca broma, per tant, no?

Sí... Dues coses, més, i acabaré —prossegueix Jaume—. Una és el sentit de l’humor. Ell moltes vegades m’ho deia. I ara ho ha tornat a dir: «Jaume, ens ho hem passat tan bé!» I és veritat. Allò que hem rigut en Pep i jo plegats és una cosa extraordinària. Però molt! Hem rigut molt i ens ho hem passat molt bé.

Fa uns anys, na Maria Magdalena Gelabert, que coneixeu tots, em va insistir perquè publicàs un volumet en la col·lecció «Escorcolls» de la Institució Pública Antoni Maria Alcover, amb tres articles que havia fet sobre l’Aplec (un dels quals, precisament, aquest de Randa que adés comentàvem). I el vaig voler dedicar a en Pep! En la dedicatòria posa alguna cosa així com: «A Josep Antoni Grimalt, per tants d’ensenyaments, i tantes de lliçons, i tantes de rialles.» Perquè n’hem fetes moltes, de rialles!

I la segona cosa que volia dir, per tancar una mica el cercle, és que, segurament el 2022, sortirà en la col·lecció «Miquel dels Sants Oliver» (que és una de les dues col·leccions que publicam el Departament amb l’Abadia de Montserrat) un volum amb una selecció dels articles d’en Josep Antoni Grimalt.

Ben fet!

Això ja fa anys que ho vàrem aprovar en Consell de Departament i s’ha torbat més que no fèiem comptes. Se’m va encarregar a mi, per raons òbvies, l’edició aquest volum. Ell va seleccionar els articles. I aquesta feina l’he feta conjuntament amb una alumna col·laboradora que ara ja és professora d’institut des de fa uns anys. I jo hi he volgut fer un pròleg de vuit o deu pàgines per a explicar una mica la trajectòria d’en Josep Antoni Grimalt en la Universitat. En aquest pròleg he indicat les referències a tots els articles que no van entrar en el volum: perquè en Josep és molt modest i no va voler que s’hi publicassin tots. «Ah, no! Tots és excessiu!» Un altre potser hi hauria dut fins el pregó de les festes de no sé on... Ell, no.

Però jo hi he volgut donar les referències i convidar al final els lectors que també hi entrin. I es veurà molt bé, en aquest volum, crec, quins han estat els seus interessos fonamentals, que ja s’han dit en aquesta conversa: Alcover, Villalonga; La princesa de Clèves, jansenisme; i finalment, una mica despenjat dins l’àmbit de la llengua, el seu treball sobre els articles a Mallorca. És un volum de reconeixement del Departament cap a la feina que ha fet en Pep. I per a mi, personalment, ha estat com una satisfacció, poder-me’n ocupar d’aquesta edició, com a agraïment personal per tantes coses que ha fet per mi i per tantes coses que m’ha ensenyat.

Xe que bonic, Jaume! Veus? En aquest punt podríem posar una música vibrant i conclusiva, de violins i violes. Fer fosa a negre. I declarar acabada la conversa... Però no. Vull demanar-vos, encara, una última declaració —en clau periodística, diríem— sobre què ha significat Alcover per a la cultura catalana contemporània, i particularment la mallorquina. Com hauria sigut Mallorca sense Alcover? Josep Antoni, primer tu, per favor.

El que ha significat Alcover és molt difícil de concentrar. Mirau, si mossèn Alcover hagués mort de garrotillo quan va haver nascut, Mallorca no seria Mallorca. És a dir: no faria la cara que fa. Seríem Hong Kong. O un lloc d’anar a estiuejar i prou. Mallorca, si té un nom dins de la cultura, és gràcies a mossèn Alcover. I hi hauríem d’afegir també la seva prolongació que és en Francesc de Borja Moll: miram de fer aquesta justícia. Però sense aqueixes dues persones, seríem Honk Kong. Què sé jo: un lloc d’anar a passar l’estiu...

Un no-lloc, que es diria, en l’argot de la postmodernitat...

Un què?

Un no-lloc. És un terme que va definir l’antropòleg Marc Augé per a referir-se a espais sense identitat, vinculats al consum, on l’ésser humà roman anònim: com ara els centres comercials, les àrees de descans, els aeroports, els mitjans de transport, etcètera. Espais asèptics, insípids, impersonals, intercanviables.

Doncs això: seríem això.

I tu, Jaume?

Jo soc incapaç de dir una frase així amb tot el que ha significat Alcover...

«L’únic fet cultural mallorquí capaç de superar la sobrassada» —prova d’ajudar-lo Labrado, fent broma.

Amb permís de l’ensaïmada, eh? —provem de reblar el clau.

Amb permís de l’ensaïmada, sí —confirma Jaume, seguint la broma, amb una nova rialla—; tot i que jo preferesc la sobrassada a l’ensaïmada, eh? O una cosa que em va suggerir un dia en Josep Antoni Grimalt: l’ensaïmada feta amb pasta de sobrassada.

Bé... Arribats a una tal conclusió, crec que toca —ara sí que sí— posar la música dels violins i les violes, fer la fosa a negre i deixar-ho estar. [Riem.] Però, fora bromes: de veritat que ha sigut un goig, un regal, una festa. M’ho he passat beníssim! Comprenc perfectament que hagueu rigut tant, en aquests vint-i-nou anys de treball compartit. Xe! L’enhorabona grossa per la culminació del projecte d’edició de les rondalles. I gràcies. Moltes gràcies. Moltíssimes gràcies, als dos. «Pels ensenyaments, per les lliçons, per les rialles».