Entrevista a Ximo Caturla, un escriptor com cal

 

per Gràcia Jiménez

Entrevistes

Ximo Caturla
Ximo Caturla

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Tots som fills d’una terra i d’un temps i, naturalment, d’unes circumstàncies familiars i personals. Si has nascut a la ciutat d’Alacant, l’any 51, al ple del franquisme, i tens una irrevocable vocació literària, una necessitat de contar i narrar, arrelant-te a l’escenari i als personatges de la teua infància, a la teua llengua materna, en una paraula, als teus orígens..., no ho tens fàcil. No disposes de referents, de mestres pròxims que et puguen guiar, que t’ajuden a transitar aqueix camí. Probablement hauràs de construir la teua obra en una certa soledat, confiant en el teu instint d’observació i en el teu domini del llenguatge, forjat durant llargues hores de lectura i d’estudi. I, finalment, aconseguir bastir una extensa carrera literària d’una qualitat indiscutible, és gairebé una proesa. Joaquim González Caturla, Ximo Caturla per a tots els qui el seguim i coneixem, ho va fer; i jo tenia moltes ganes de parlar amb ell de tot això.

Ens emplacem a sa casa de la platja de Sant Joan, una vesprada càlida però agradable, en una terrassa ampla on, em promet, no passarem calor. I encetem una llarga conversa, de la qual, confesse, he aprés molt, i que tanquem amb una orxata fresca, de Peret –el quiosc més veterà de la ciutat, em diu Ximo–, acompanyats per Pilar G. Ruiz, la seua dona, la companya de tants anys, units en una alacantinitat que passa per saber apreciar les coses de tota la vida, tan senzilles com aqueix deliciós refresc artesà:

Per mi ets el primer narrador d’Alacant, de l’Alacant actual, el que va trencar aqueix sostre de vidre d’escriure en valencià. D’on prové aqueixa necessitat de contar?, de xiquet el valencià estava molt danyat a Alacant, però tu vas tirar endavant...

Vaig nàixer, ja hem dit, l’any 51, al carrer Bazán, molt a prop del mercat central. De menudet se sentia valencià pel carrer, dels venedors de companatges, dels xiquets jugant... Mon pare, encara que nascut a Benalua, era de família extremenya, ferroviaris, i també parlava un bon valencià, de només cinc vocals, això sí. Però ma mare venia d’una família de Sant Joan i Mutxamel. Era la seua llengua, que lluïa especialment quan ens bonegava –i Ximo somriu, enyorant aquells episodis d’infantesa. Com que jo era delicat de salut, a l’estiu m’enviaven a casa dels meus iaios, a Sant Joan, per fer vida sana i ajudar també una mica arreplegant ametles. Jo allí estava de categoria! I a les nits tot el veïnat del carrer eixia amb les seues cadires a prendre la fresca. La meua iaia contava contes. Era molt artista, en sabia pocs, dos o tres, però es ficava dins del paper, fent com si plorara, canviant les veuetes. El iaio era més sequet, sord de quan la guerra.

Tota una escola viva d’aprenentatge...

Sí, i passen els anys i estudie a l’institut Jorge Juan d’Alacant, on em trobe amb companys que venien d’altres pobles, de Castalla, Biar... amb els qui parlava sempre en valencià. Un dia, ma germana, que estudiava magisteri, va vindre amb un paperet d’un curset de valencià, de Lo Rat Penat. Els vaig escriure i, amablement, em van matricular. Vaig pagar la gramàtica de Carles Salvador i ells, cada setmana, m’enviaven exercicis que jo, molt disciplinat, retornava fets. Vaig acabar aqueix curs i, ja en la universitat, estudiant Filologia Hispànica, tinc de professor a Lluís Alpera. Ens va demanar si algú sabia escriure en valencià, i jo vaig alçar la mà. Em va fer un dictat, un poc incrèdul, i va quedar sorprès quan no va trobar cap falta d’ortografia. I jo ben content, clar. Anava trobant referents i coexpedicionaris.

Acabes la carrera a Madrid?

Sí, els dos últims cursos no es feien a Alacant. Allí vaig tindre com a professor a Lázaro Carreter, que des de la seua alçada com a acadèmic imposava molt. Però era un home favorable a les llengües, a les «altres» llengües.

Gràcia Jiménez i Joaquim G. Caturla en sa casa de la platja de Sant Joan

Acabes els estudis i aproves les oposicions molt prompte, seràs catedràtic amb només 24 anys

Jo era molt estudiaor, empolló se’n deia, vaig fer la carrera meua, la meua vocació. Mon pare haguera volgut que fera un peritatge a Alcoi, per això vaig estudiar Ciències a l’institut, però les excel·lents notes, de deu, eren en llengües. És que jo era un home de lletres. Durant la carrera vaig estudiar alemany i italià també. Bo, el meu primer destí va ser l’Institut d’Asp, on es parla un castellà empeltat de valencià. Sempre he parat l’orella, he escoltat molt com parla la gent, per exemple a Asp deien «de nus a nus mide 2 metros», o «he comprado un lluç». Allí, en temps del conseller Barceló, vaig fer classes de valencià, de sis a set de la vesprada, per a alumnat voluntari. Encara recorde un alumne, Ramon Enric Cànovas, periodista i professor que va treballar a Canal 9, excel·lent persona. Passats pocs anys vaig anar a Alacant, on vaig acabar jubilant-me.

Comences a escriure les Rondalles de l’Alacantí, als anys 80, per influència d’Enric Valor?

Bo, tot és una concatenació de succeïts. Després de l’atemptat, durant la Transició, contra la llibreria 7 i mig, regentada per Cèlia Ibáñez i el seu marit, Ricard Sancho, per tal de solidaritzar-m’hi vaig comprar el llibre de rondalles d’Enric Valor, un volum mig socarrat que conserve com un tresor. I allí vaig descobrir un valencià de gala, vestit de gala. La seua prosa era elegant, sense excessos, precisa a més no poder. Jo estava acostumat a sentir rondalles a ma casa, però Enric Valor era una altra cosa...

I et vas animar a escriure’n, sabent que a Alacant n’hi havia moltes

Sí, jo anava amb un radiocassette boníssim, que encara conserve, me’l penjava al coll i anava gravant-les, contades per gent de Sant Joan, de Mutxamel, també d’Agost o el Campello. Sempre m’acompanya d’alguna persona coneguda que em feia d’introductora, i la gent s’obria de seguida. Supose que en vore’m carregat amb el micro, els feia sentir un poc importants, i jo encantat de la vida! Ho feia durant les vacances.

Ara ja no plegaves ametles, ara plegaves històries

Sí, i em vaig adonar que moltes, com no?, eren les mateixes, contades amb lleugeres variacions.

Has recuperat moltes paraules també?

Clar, molts substantius nous per a mi, per exemple al Campello la corda de treballar es diu tressa, o un peix xicotet, la manxenqueta. La precisió lèxica és molt important, i aprofitava els meus relats per encabir-les i que no es perderen.

Em pregunte si hem acabat el cicle de les rondalles del sud, ja que també vas fer les dels Baix Vinalopó?

Crec que si es busquen encara se’n podria trobar alguna, però la generació que les sabia ja ha desaparegut. Tal volta al Vinalopó Mitjà, Monòver, Novelda, o el Pinós, on la llengua és prou viva, encara, però seria un treball molt fort.

I quin èxit vas tindre!

Van tindre acceptació, i ara estan reeditant-se, en l’editorial Tàndem, però en volums agrupats per temes: religioses, fantàstiques...

De la literatura de l’oralitat passes a la infantil i juvenil, que no has abandonat, abans de fer el pas a les novel·les per adults. Conta’m...

Jo treballava amb adolescents, veia moltes coses, un món viu, i pensava: ací hi ha una història! El meu treball m’inspirava relats... S’han fet 27 edicions de Tot l'estiu per davant i 17 edicions en gallec!

Bromera (1992)

Supose que això es deu a la teua capacitat d’observació, tan ben entrenada des de la infància, no?

És que als meus alumnes me’ls estimava. En general, en la meua època, l’alumnat era molt agradable. No en recorde noms –soc molt despistat!– però els recorde, sí. N’hi havia molts d’origen estranger, i com que soc molt d’idiomes... me’ls anava tractant amb les seues llengües.

També voldries mostrar en els teus llibres alguns camins...

Clar, es tracta de plantejar un problema i veure què passava, com es vivia i com es podria superar. A l’institut vaig veure situacions duríssimes, vides molt complicades. Potser no els faltava res de material, però jo percebia mancances. La clau de l’èxit, com a professor i com a narrador, està en la proximitat a les seues vides, a la seua cultura. Ells m’han regalat moltes coses, com ara una xiqueta colombiana que a l’antiga usança em va dur coques de dacsa, arepes; o aquell xiquet polonés, amb qui parlava en anglés, que s’esforçava per ensenyar-me a pronunciar correctament el nom de Chopin.

I l’alumnat alacantí, quina relació tenia amb la llengua?

Parlaven un castellà amb tocs valencians. A tothora feia paral·lelismes i comparances. Deien «en llegar», del nostre «en arribar», per exemple. Jo, professor de castellà, buscava provocar en ells el respecte cap a les llengües.

Quan et decideixes a fer el pas a la novel·la per a un públic adult?

No és un pas. En realitat les rondalles també són per adults...

Però vista la cronologia, és com si anares refermant-te i posant-te reptes majors.

Potser. Però jo sempre he observat gent on creia trobar un personatge. Si confirmava les primeres impressions, anava creant una història amb personatges de total invenció meua, és clar.

Es diu que els novel·listes vampiritzen la gent, però hi ha molt on mirar. Quina classe de personatges et resulten més atractius, t’inspiren més?

Probablement els solitaris. La meua galeria de personatges en novel·les i relats breus apunta a aqueix tipus de persones. No sé ben bé per què. Em resulten atractius, com ara la fadrinarda, –ja veus quin nom, fins i tot la paraula sona despectiva–, un tipus de dona hereva de les circumstàncies d’aquell temps, com l’Amèlia de La Casa de les Flors, que jo coneixia bé. O el vell militant feixista de L’home de l’estació. Mon pare va estar tres anys al front de Terol, va ser voluntari a l’exercit republicà i contava coses que em deixaven solatge...

Bromera (1999)

Quant als temes, sembla que t’agrada la memòria, la reconstrucció, la reconciliació.

És que en realitat soc un home de pau. M’agrada que les coses estiguen al seu lloc, que ningú patisca. Però també he fet literatura més dura, o eròtica, un altre aspecte de la vida humana tan polièdrica, Les quatre edats d’Eros, que va ser premi de la Vall d’Albaida.

A les teues novel·les i relats hi ha la ciutat, Alacant.

Sí, puc no dir el seu nom, però l’escenari és una ciutat mediterrània, no massa gran, tal com ho són València o Barcelona; una ciutat que ha crescut una mica salvatge, a cop d’especulació. Una ciutat on s’ha destrossat tot en benefici d’uns pocs.

Hi va haver uns altres temps, els de l’arquitecte Guardiola, els de Maissonave, però fa massa temps que governen aprofitats, com és això?

Va passar la guerra i la dictadura. Es va passar a governar la ciutat amb puny de ferro i, quan arriba el turisme, al franquisme li va caure la loteria. Els turistes venen perquè ací tot és barat, bon clima, bones platges; entraven molts diners. A més, els mitjans de comunicació són part del poder, la premsa del Movimiento, catòlica, sempre connivent amb el poder. Hi havia una dita a Alacant: «Ni el Información informa, ni La Verdad dice la verdad». I encara no ens hem recuperat. Ens han tapat la mar amb ciment!

Com alacantí de soca-rel, Ximo, el valencià té futur?

Sí, clar que sí, si ens deixen respirar. Ara tenim de nou RTV, però si et tanquen la televisió, no et deixen vore TV3, i estem dins d’un Estat on no s’aprecien més llengües que el castellà, ho tindrem més negre.

Tornem a la literatura, has guanyat molts premis, l’Enric Valor, Ciutat d’Alzira..., però tal volta el Premi de la Crítica amb L’home de l’estació, va servir per introduir millor la narrativa del sud en el circuit literari valencià?

Podria ser. A nivell personal va ser un orgull molt gran que els escriptors me l’atorgaren. Crec que van apreciar la feina que hi vaig fer amb aquesta novel·la. Era molt arriscat anar a la División Azul d’Alacant a parlar amb aqueixos homes, falangistes o de l’HNDA–Hermandad Nacional de la División Azul–, homes que es definien com a «católicos, apostólicos y romanos», i que parlaven castellà, tot i saber valencià, i jo, amb el somriure posat i fent registre de tot.

Bromera (2005)

Tens una trajectòria llarga, completa, brillant, però, malgrat tot, no estic molt segura que s’haja trencat aqueix cert aïllament dels narradors meridionals. Què en penses?

La distància imposa les seues lleis. Jo anava de tant en tant a València, a reunions d’escriptors, i em trobava grups organitzats, de la Ribera, l’Horta, la Safor... i jo em sentia un outsider, el d’Alacant. Quan jo m’asseia a taula, ells ja tenien les idees parlades, organitzades. A Alzira, amb l’editorial Bromera, em vaig sentir recolzat. Recorde escomeses conjuntes, una rondalla a dos veus, la de Llorenç Giménez –grandíssim narrador oral, que ens va deixar el 2019– i la meua. Josep Gregori, el director de l’editorial, ens va encoratjar.

Tal volta ara les coses estan canviant per a millor?

Sí, crec que sí. A més, a Alacant tenim escriptors molt bons, com Emili Rodríguez Bernabeu, Joaquim Espinós, Enric Balaguer, Jesús Moncho, teníem a Lluís Alpera... però ens han faltat editorials d’ací, ens ha faltat molla. Un poc més de gent, i la molla vindrà. Tot i que hui les maquinetes smarts ho posen difícil per als més joves. És una generació, aquesta que ha de vindre, tan diferent a la meua, que no gose fer pronòstics. Falten espais, i gent amb vocació d’escriure. Jo era dels que em faltava taula per a llibres, diccionaris, papers, però hui tot es fa per internet, i no dic que no veja coses en twitter, per exemple, molt ben escrites, però el paper fixa més la memòria. S’ha d’animar els més joves a escriure, a presentar-se a premis... per poder començar a publicar.

També tenim narradores un poc més joves, com ara Lliris Picó o Marian Díez.

Sí, sí, però els més joves ho han d’intentar, per editar i ser promocionats. També trobe a faltar espais en la ràdio i televisió dedicats a la literatura. I tenim pocs lectors. Tampoc en castellà en tenen, però. Vas a la platja i ja no veus gent amb llibres a la mà, només telèfons. I, a l’hora de la veritat, llegir és importantíssim, t’ajuda a parlar i escriure millor, cosa que t’obrirà moltes portes en la vida, expressar-se amb correcció, dominar situacions entre ser un poquet llagoter o considerat, que no fa mal.

Què t’ocupa ara? Perquè em fa l’efecte que necessites que, entre tu i la història-relat, es produesca un corrent d’afectes.

Ho has dit molt bé, hi ha d’haver una espoleta que t’esperone, que t’anime, que et faça alçar i seure a la taula d’escriure. Ara veig les meues netes xicotetes i escric contes infantils, m’inspiren. No és fàcil, però. Vaig escriure un conte, Nuvolet, una moneria de llibre, però la promoció no és forta, si no guanyes un premi.

Bromera (2018)

Què t’agradaria que passara a Alacant? Com voldries la teua ciutat?

M’agradaria que treballàrem a un altre ritme, que els alacantins ens posàrem les piles per recuperar la nostra llengua i poder fer front a l’onada de castellanització salvatge que s’acosta, o que revifa. No devem oblidar que els tres himnes de la ciutat són en valencià, el de l’Ajuntament, el de les Fogueres, i l’himne no oficial, La manta al coll, sobre el qual la gent improvisa lletres com ara... —i Ximo es posa a cantar unes estrofes, amb bona veu. Riem de la lletra irreverent i celebrem l’estiu amb un got d’orxata a la mà. Però no ens mengem els fartons que Pilar ofereix. Nosaltres, potser una mica nostàlgics, som més d’aquells rotllets morenos, que penjaven de totes les gelateries de l’Alacantí de la nostra infància.