Entrevista a Sebastià Alzamora

 

per Jordi Albis

Entrevistes

Sebastià Alzamora ©laiaguayo
Sebastià Alzamora ©laiaguayo

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Hem quedat a les 10 h amb Sebastià Alzamora al bar Aràbic de Llucmajor, el poble on va néixer l’any 1972, on ara viu i d’on se’n van anar a vint-i-un anys amb la idea que no hi tornaria a viure. Arriba puntual a la cita. Client habitual de l’Aràbic, acostuma a seure dins, però avui, per poder parlar sense haver de fer servir la mascareta reglamentària, acordam seure a la terrassa. Segurament Sebastià Alzamora escriu millor que parla, ja ho tenen això els bons escriptors, però parla com escriu: sense afectació, desencarcaradament.

Segons el narrador de la teva novel·la Nit de l’ànima (2007), Sebastià Alzamora és: «un tipus calb, infatuat i presumptuós, tot inflat amb els seus dos premis. Algú a la taula comenta que aquest noi està sobrevalorat, un altre afirma que és homosexual». T’hi reconeixes en aquest retrat?

Sí. És una autoparòdia. A Nit de l’ànima ningú se salva, ni l’autor. Respon bastant a una imatge de mi que crec que sí que va estar una mica estesa, com a mínim dins el món literari de fa quinze anys. Hi va haver un moment que es va parlar de mi i d’un grup a qui ens van dir Els imparables. El nom no ens el vam posar nosaltres.

Però després sí que el vau fer servir?

Després sí. El vàrem assumir amb ironia. En vàrem fer com una bandera, però una bandera que volia ser irònica.

Es va entendre la ironia?

Hi ha una cosa que em preocupa cada vegada més i és que la ironia es capta poc. Hi ha una tendència a agafar-ho tot literalment que és tremenda. Hem desplaçat la religiositat, però hem generat noves formes de puritanisme i de beateria. Les beates d’un temps són els actuals guardians, o aspirants a guardians, del llenguatge.

A més de tu mateix, de què més te’n rius a Nit de l’ànima?

Me’n ric d’una cosa que també veig molt accentuada actualment, que és la victimització. Des que hem descobert que hem de tenir consideració per les víctimes, tothom vol ser víctima perquè li tenguin consideració. El PP es presenta com a víctima, constantment. El partit més poderós d’Espanya i més corrupte d’Europa es presenta com a víctima.

Dins el món cultural hi ha victimització?

Dins el món cultural és constant. Expressions com ara «Em veten», «No em poden veure», «Amb mi no podran», «Aquest escriptor està al marge dels nuclis de poder». Quins nuclis de poder? Que et donin un premi o no te’l donin? Que tenguis una bona o una mala crítica? Aquests són els nuclis de poder? Nuclis de poder a la literatura catalana?

Proa (2007)

Qui sembla que sí que va entendre la ironia va ser Òmnium Cultural. Guanyes el premi Sant Jordi amb Crim de sang quatre anys després que el narrador de Nit de l’ànima hagués dit que Òmnium és «una andròmina inoperant i estúpida».

Òmnium Cultural va fer un canvi molt important amb la presidència de Muriel Casals. Nit de l’ànima se’n riu molt del catalanisme convergent clàssic, però també del catalanisme que volia ser progre, que era el del PSC, una progressia molt de cartó pedra o de fireta. M’invent un narrador, aquest Faust, que és un d’aquests narradors salvatges a qui pots fer disparar contra tot i contra tothom. De vegades hi estàs d’acord i de vegades no, però quan ja has posat en marxa l’animal, no el pots aturar, l’has de deixar anar.

I l’independentisme fa victimisme?

De vegades de manera descarada. A mi m’agradaria molt que hi hagués un referèndum d’independència. Crec que és absolutament necessari per aclarir el conflicte entre Catalunya i Espanya. Perseguir judicialment tant els líders com els militants de base de l’independentisme és un error clamorós que posa en dubte l’estat de dret a Espanya. A partir d’aquí, és cert que els partits polítics independentistes fan un discurs que reclama la raó en tot perquè, si no els la dones, significa que t’estàs posant de banda dels repressors i no de la víctima.

No són partits a la clandestinitat en una dictadura, sinó que són partits que tenen poder i àmbits d’influència. Moltes vegades veig l’independentisme volent fer passar per abusos de poder d’Espanya el que són resultats de la seva pròpia incompetència i de la seva brega interna constant, que és al·lucinant. S’assemblen molt a la caricatura de La vida de Brian, el Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular. Fer un seguiment acrític d’allò que digui l’independentisme, més ben dit, els partits polítics independentistes, no em pareix una bona idea.

Hi ha alguna dada biogràfica de Sebastià Alzamora que el lector ha de conèixer si vol llegir millor la teva obra?

Per a mi els textos sempre s’han d’explicar per ells mateixos i hem de poder llegir qualsevol llibre sense haver de saber res de l’autor. De vegades fins i tot és bo no saber-ne res per no insistir a llegir-ho tot en clau biogràfica. L’exemple més clar és l’Odissea. No sabem qui era Homer i en canvi llegim l’Odissea, que encara ara és el llibre dels llibres. Tomeu Fiol, el poeta, seria partidari que els autors no firmàssem els llibres.

Sí, però ell els firmava...

Sí. Ell també els firmava, com tothom. Encara que diguem que no, la mínima vanitat tots la tenim.

Aleshores Sebastià Alzamora no és als llibres de Sebastià Alzamora?

Bé, en realitat, després t’adones que als teus llibres sempre acabes parlant de tu mateix. També als llibres més propers a la literatura fantàstica, com La pell i la princesa (2005), Crim de sang (2012), Nit de l'ànima o L'extinció (1999), el jo hi és. Als llibres de poesia som fàcil de trobar, i també a altres novel·les com Sara i Jeremies (2002) i Miracle a Llucmajor (2010), o a Reis del món (2020).

Proa (2020)

On ets a Reis del Món?

A mi m’ha passat una cosa, que ja he explicat públicament, que és haver-me recuperat de l’alcoholisme. És un moment de la meva vida que marca un abans i un després i seria absurd negar-ho.

Vols dir que hem de llegir Reis del món amb aquesta clau?

No, no. Jo no he estat un escriptor que hagi fet bandera ni de quan bevia, ni de quan no bevia. Reis del món ni cap dels meus llibres s’ha de llegir amb aquesta clau. Reis del món no intenta parlar d’alcoholisme, però també. Hi ha el personatge de Martí Mascaró, el fill de Joan Mascaró, amb qui jo em sentia molt proper perquè el podia entendre. Sé com pensa un addicte, sé el que fa. En Martí és un addicte que no se’n surt o que no se’n vol sortir, que pensa «a mi ja m’està bé així», que sempre és una opció.

Però tu te’n vas sortir?

Sí. Jo me’n vaig sortir perquè unes quantes persones properes que m’estimaven no van deixar de picar pedra. Els meus pares, alguns amics, la meva exdona, un cosí que també és un gran amic. El més normal, el més comprensible, és que se n’haguessin cansat, que haguessin pensat que no hi havia res a fer.

Durant quins anys ets un alcohòlic?

Això és difícil de datar. Però l'època més dolenta, quan les persones al meu voltant s’alarmen, comença la segona meitat del 2012 i s'estén fins a la primera meitat del 2016.

I durant aquests anys, escrius?

Sí. Vaig acabar La malcontenta (2015) i vaig començar Reis del món i La netedat (2018), que és un llibre de poesia. La idea de Reis del món la vaig tenir el 2013 i vaig començar a fer-hi feina el 2014. Bevent encara, clar.

Podies escriure bevent?

Sí, fins que l’alcohol em va afectar la vista. L’alcohol és mot punyeter, ataca el sistema nerviós central i des d’allà envesteix on troba fluix. En el meu cas va ser la vista. Em va crear una neuritis òptica i vaig estar a punt de quedar cec. Vaig començar a perdre la vista molt ràpidament i escriure i llegir em costava moltíssim.

Però continuaves fent l’article diari a la premsa?

Sí, i em costava horrors. I els costava horrors als del diari, que varen tenir una paciència extraordinària. Els enviava els articles malament i els havien d’arreglar. En fi, una cosa espantosa. Així i tot jo continuava bevent i negant que aquesta pèrdua de visió tengués res a veure amb l’alcohol, fins que acceptes que ets alcohòlic i reconeixes que necessites ajuda. Jo ho accept el 2016.

Com va ser la teva recuperació?

La recuperació de l’alcoholisme és un procés que t’obliga a replantejar-t’ho tot. No es tracta només de deixar de beure, es tracta de pensar com és que has arribat en aquell extrem. És realment com a tornar a néixer. He estat molt a prop de matar-me i he tornat a començar i la mirada també és nova i aprofundeixes en qüestions en què abans no aprofundies.

@layaguayo

Quin record en tens, d’aquests anys?

És com viure dins una amnèsia constant: vas fent coses i així com les fas les oblides o aparentment les oblides perquè després, quan t’atures de beure, retornen. I això fa que la recuperació sigui difícil perquè quan recordes allò que ha passat és dur. Tens una imatge de tu mateix que és molt desagradable.

Sempre has volgut escriure?

Sí, des que era nin. El que m’agrada més del món són les històries. M’encanta que em contin històries i contar-les. De petit ja era el nin a qui els altres demanaven que els contàs una història. A les acampades, per exemple, entretenia els companys amb les històries que els contava.

I aquestes històries que contaves te les inventaves tu?

M’agradava molt inventar-les. De petit, jo era molt lector de tebeos i dibuixava els meus propis tebeos amb els personatges dels tebeos que llegia jo. Era un gran fan, i encara avui ho som, de Mortadelo y Filemón. M’agrada molt aquest sentit de l’humor surrealista i passat de voltes. Em fa molta de gràcia. És un tebeo que ara difícilment es publicaria. Més incorrectes no poden ser en tots els aspectes, però precisament són un bon mirall per als al·lots perquè dius “no vulguis ser com en Mortadelo i en Filemón, que són una calamitat”, però en canvi són divertidíssims.

Tornem un moment a Nit de l’ànima. Sibelius, el Mefistòfil de la novel·la, és un editor. Significa que els autors, per publicar, han de vendre l’ànima al diable?

És la paròdia d’un tòpic. En realitat la meva relació amb els meus editors sempre ha estat molt bona. Jo no he tengut mai cap conflicte amb els editors, però hi ha el tòpic que l’editor és un personatge despòtic que esprem els escriptors de manera demoníaca. Però amb els meus editors, i en especial amb Josep Lluch, amb qui fa més de deu anys que fem feina plegats, la relació és magnífica

A la literatura en català, encara hi ha qui fa d’editor? Encara hi ha editorials que llegeixen manuscrits o qui vol publicar abans ha de guanyar un premi?

Em consta que hi ha molts editors que llegeixen i que llegeixen seriosament, editors que creuen en l’original i que publiquen un llibre quan creuen que val la pena publicar-lo. Estam en un bon moment editorial i en un excel·lent moment creatiu, tan excel·lent com el de qualsevol literatura europea.

Aleshores ja no tenim una generació sense novel·la? O, millor encara, ja no som una literatura sense novel·la?

No. Clarament, no. Això va ser un debat noucentista que vist amb ulls d’ara és fins i tot graciós. Els noucentistes eren uns senyors amb una idea realment elitista de la cultura. L’elitisme no sempre em sembla malament perquè a vegades un cert elitisme genera coses interessants, però altres vegades és castrador. I en aquest cas ho era. Els noucentistes pensaven que la novel·la era un gènere menor, un entreteniment, perquè òbviament també eren masclistes, un entreteniment per a les senyores de casa bona. Sorgeixen veus, singularment la de Sagarra, però també Carles Soldevila, Francesc Trabal que reivindiquen la novel·la. És una beneitura dir que hi ha formes d’expressió bones i formes d’expressió dolentes.

Quines són les grans novel·les de la literatura en català del segle XX?

En el segle XX crec que en català s’escriuen una sèrie de novel·les excel·lents, a l’alçada dels millors escriptors del seu temps. Crec que Bearn n’és una, Incerta glòria és una altra, Vida privada de Sagarra, unes quantes i no una sola de Rodoreda.

Proa (2013)

A Dos amics de vint anys (2013), cites les respostes de Salvador Espriu a una enquesta que La Revista de Catalunya havia fet sobre la literatura catalana del moment.

A la pregunta «Quin és el vostre ideal vital i professional?», Espriu contesta:

«Quant a l’ideal professional, el més ambiciós: exercir la professió triada amb la dignitat màxima». Creus que va poder complir aquest ideal?

No va poder perquè els feixistes li ho van impedir. La tragèdia d’Espriu i de Rosselló-Pòrcel és la de tot un país. M’interessava explicar-ho perquè ells i elles, les seves amigues que també surten a la novel·la, Mercè Muntanyola i Amàlia Tineo, eren joves crescuts durant la República, súper ben preparats en un ambient progressista on, per exemple, elles i ells estudiaven junts amb un futur brillantíssim al davant i arriben una colla de militars i de bèsties i envien tot això a la merda. Rosselló, a més a més, es mor durant la guerra. No mor en combat, però sí que mor d’una conseqüència indirecta de la guerra perquè la guerra fa que hi torni a haver tuberculosi, una malaltia que s’havia erradicat.

I Espriu?

Espriu? Tot el seu món se’n va a fer punyetes. Allò que havia pogut imaginar ser, ho ha de fer clandestinament i mentrestant s’ha de guanyar la vida de passant a una notaria.

I el teu ideal vital i professional quin és? Si és que en tens.

Sí. Bé. Un ideal és una cosa molt elevada, però... M’agradaria seguir dedicant-me a llegir i a escriure, i a viatjar, i a fer-ho de manera lúcida. Tenir el cap lúcid. És l’única cosa que deman. Amb això ja…

Abans has fet referència a la teva identificació amb Martí Mascaró per la seva addicció. Et reconeixes en algun altre personatge de Reis del Món?

Sí. Joan Mascaró troba en el coneixement alguna cosa que és bona per a tots. El coneixement ens fa lliures o ens hauria d’acostar a algun tipus d’idea de l’amor. És un plantejament amb el qual estic absolutament d’acord.

També entenc na Kathleen, una persona que ha de lluitar contra els problemes dels seus fills i contra de vegades la supèrbia i de vegades vanitat del seu home. En Joan Mascaró, tot i ser un savi, no està lliure de la vanitat humana.

A Joan March també l’entens?

Sí, jo també l’entenc o em pareix que l’entenc. Joan March pensa que no pot evitar que la gent es mati. L’estupidesa humana és un fet, és real i poderosíssima. March creu que no pot evitar que els seus congèneres siguin estúpids, però en pot fer negoci. March pensa que es podrà situar per damunt aquesta estupidesa ambiental si té més doblers que ningú. Els doblers són el seu instrument per alliberar-se, perquè ningú pugui, com deim els mallorquins, fer-li els comptes.

«Cada dia neix un beneit, només cal trobar-lo», sentenciava March.

Sí. És d’un cinisme brutal, però, a més a més, és molt cert. Amb doblers, tothom se sent afalagat.

March sempre es va fer enfora del negoci del turisme?

Sí. Deia que era un negoci per a beneits i només per això no puc evitar tenir-li simpatia.

Sense March, Mallorca encara estaria més construïda?

March va fer una cosa que va tenir un efecte positiu, una espècie de reforma agrària: comprava latifundis i els venia a trossets, parcel·lava latifundis. Va democratitzar la possessió de la terra. No perquè ell volgués democratitzar res, sinó que ho va fer per negoci seu. Són efectes positius de rebot perquè el propòsit no era noble.

Com feia negocis March?

March especulava relativament poc, li agradava més la compravenda que l'especulació. En conseqüència, la Banca March ha estat també relativament poc especuladora. Quan hi va haver la crisi de les hipoteques, la Banca March va ser de les poques que no s’hi va plegar els dits.

Una altra de les màximes de March que apareix sovint a la novel·la és que «tothom té un preu».

Sí, March feia servir sovint aquesta frase, la posava en pràctica i li funcionava. El seu modus operandi no era el d’anar destruint adversaris: li sortia més a compte comprar-los, subornar-los. En aquest sentit, l'assassinat de Rafel Garau és una excepció. Funesta, però excepció.

@layaguayo

A Mascaró no el va poder comprar.

El sorprèn tant que Mascaró li digui que no perquè no hi estava gens acostumat. Però ho respecta perquè és Mascaró. Amb poca gent Joan March devia ser tan obert, tan obedient com ho era amb en Mascaró.

Joan March, com a mínim el protagonista de la novel·la, era molt lúbric.

Sí, sí… Era molt femeller, però això era una cosa seva i ningú no n’havia de fer res. Es coneix que l’home era fogós i necessitava la cosa carnal i aleshores pensava «això pagant s’arregla, no és vera? Idò ja està». Joan March no era ostentós. Li agradaven els luxes i la bona vida, però per a ell. March només concep una forma de relació amb tot i amb tothom i és a través dels doblers, pagant. I amb les dones també. A vegades he arribat a pensar que era una espècie de psicòpata, no en el sentit que matàs gent i se la menjàs, sinó que no té cap classe de vincle afectiu amb ningú, ni estima, ni odia, ni admira, ni detesta…

A Joan Mascaró no l’admirava?

Sí. Mascaró era l’excepció. A Mascaró l’admira i jo diria que l’estima i li vol bé. Com a mínim li vol bé. La qual cosa és inèdita. No és que volgués mal a la gent, però se li’n fotia. Per exemple, un fill seu es casa i no hi va. Li dona un dot monstruós i li envia una nota: «Querido hijo, en este día tan señalado, te deseo mucha felicidad. Ya sabes que unos asuntos me reclaman.» I tot era així. Amb les dones també.

Abans has dit que als teus llibres sempre acabes parlant de tu mateix. També a Reis del món, on els personatges tenen referents reals?

En tots els personatges sí que hi ha alguna cosa meva, ni que sigui l'esforç d'entendre'ls. Per això els present sense jutjar-los. Aquest és el cas d'en Tremulles, que és un llepa. Els llepes són els tipus de persones que més em disgusten. El dolent, el feixista, el malvat és una cosa, però el llepa que li va darrere és molt més indigne encara. Però intent partir de la idea que fins i tot un llepa pensa bé d'ell mateix... Escriure té una cosa magnífica: et pots posar en els ulls d’un llepa per intentar entendre la seva mirada.

Entens la mirada de Tremulles?

Sí. Em pareix repulsiva, però l’entenc o, com a mínim, no el jutj.

Jutjar és un mal plantejament narratiu?

Ara no record qui posava com a exemple de mal plantejament narratiu la frase «El señor conde era un malvado». No m’ho diguis. Mostra-m’ho. Com a lector agraesc que no em donin la feina feta. No m’agrada que m’expliquin «El señor conde era un malvado». Tu mostra’m el senyor comte i jo ja trauré les meves conclusions.

Reis del món està dividit en dues parts: «Conversa a Ginebra» i «Mahatma». El gran debat entre els lectors de Reis del món és si és millor la primera part, que parla sobretot de Joan March, o la segona, que parla de Joan Mascaró. Sembla que hi ha més lectors que s’inclinen per la primera part?

Sí, i bastants de lectors que també els agrada la segona. No et pensis. Depèn del que cerquis a la novel·la.

Però més enllà d’aquest debat, per què tries aquestes dues veus narratives, la de Tramulles per a la primera part i la de Kathleen Ellis-Mascaró per a la segona?

Durant l’escriptura del llibre van passant les coses una a conseqüència de l’altra. No està tot previst des del començament, com a mínim en el meu cas.

Mai?

Mai. Hi ha un esbós general, un esbós bastant clar d’on parteixes i on vols arribar.

El final sempre el tens clar abans de començar?

Depèn. A Reis del món, sí. Sabia que la novel·la començaria i acabaria amb en Martí. Però pel que fa a les veus narradores, vaig anar fent provatures. Primer vaig provar un narrador omniscient en tercera persona, però no em funcionava perquè em semblava una biografia novel·lada, que no era el que jo volia. Després vaig fer un intent amb en Mascaró de fer-lo parlar en primera persona i escrivint-se cartes amb aquest Martin Ryle que surt com a personatge i tampoc no em funcionava. Un personatge que s'autoexplica de vegades és poc convincent, queda postís.

Com arribes a triar Tremulles com a narrador de la primera part?

Tenia clar que havia de sortir Tremulles per l’anècdota del puro. Vaig pensar en la idea del narrador testimoni. Amb qui pensava, salvant totes les distàncies, i sense voler pujar a la parra, pensava en La muntanya màgica de Thomas Mann on hi ha Hans Castorp. Un personatge que es troba enmig de dos mestres, un és l’humanista i l’altre és el feixista, i assisteix com a embadalit als seus debats i ens ho explica des d’una posició d’inferioritat reconeguda.

La inferioritat de Tremulles és reconeguda?

La inferioritat de Tremulles respecte a Joan March és assumida, volguda i reivindicada. Pensa que està al servei d’un gran home i això el satisfà, però en canvi la seva inferioritat respecte a Mascaró el molesta

@layaguayo

Per a la segona part, tries com a narradora Kathleen Ellis-Mascaró, la dona de Mascaró? Per què?

La segona part, la idea de Kathleen com a narradora, va anar apareixent mentre escrivia la primera. A mesura que anava gratant a la vida de Mascaró, cada vegada m’interessava més el personatge de Kathleen, m’interessava perquè no se’n sap res. És «la dona de», una «dona de» que semblava que quedaria per vestir sants, una mestra d’escola que anava fent la seva vida i de cop apareix un exiliat de tercera de qui s’enamora i s’hi casa. Professor a Cambridge sona molt bé, però la seva vida era austera fins que després va pujant d’escalafó dins la universitat i arriba a ser, a mi això m’agrada molt, arriba a ser supervisor de llengua anglesa de la Universitat de Cambridge.

Un mallorquí de Santa Margalida supervisor de llengua anglesa de la Universitat de Cambridge?

Un mallorquí de Santa Margalida supervisava el bon ús de la llengua anglesa a Cambridge. Això als anglesos els costa molt.

A Kathleen Ellis-Mascaró no sempre se la veu còmoda a l’ombra del seu marit. A la novel·la, sovint es planteja quin és el seu paper a la vida.

Per una banda ha de conviure amb un home que de cop es converteix en una eminència celebrada a tot arreu i a la vegada té aquests dos fills. Na Maria Coloma o Mary que neix amb síndrome de Down i en Martí, el nin en qui s’havien dipositat totes les esperances, que es perd al món de les drogues. Això causa un enfrontament amb son pare i ella està enmig. I aleshores t'adones que el personatge vertaderament interessant és ella. Vaig decidir donar-li veu, una veu que em vaig haver d’inventar.

Amb Reis del món «has fet un salt de qualitat literària»?

Jo no parlaria de salt perquè a l’escriptura no hi ha salts. L’escriptura és una feina constant que fas al llarg de tota la vida, vas aprenent a escriure. Reis del món no l’hauria pogut escriure fa vint anys, ni en fa deu segurament. Haver escrit Reis del món em fa sentir que tenc més recursos. Quan em vaig decidir a escriure Reis del món no estava segur si me’n sortiria. El camí va ser tot un aprenentatge i la meva vida va canviar moltíssim. Varen ser gairebé cinc anys de procés, de procés de creixement.

Al final de Dos amics de vint anys, a la part de «Gratitud i exculpació» escrius: «Les exigències de la ficció de vegades són encara més estrictes que les de la realitat. Pel que fa a la veritat, aquest és un altre assumpte».

Quines han estat les exigències de la ficció a Reis del món?

La ficció no és mentida. La ficció no té res a veure amb la mentida. La ficció és una altra forma de coneixement, una altra forma d’intentar entendre el món, com ho és la filosofia o ho és la ciència. Però, clar, quan crees una ficció, genera les seves pròpies normes sobretot pel que fa a coherència i versemblança, que és el que fa que funcioni per ella mateixa. A Reis del món m’he pres llibertats que des del punt de vista d’un biògraf són extremes, començant per una cosa en principi senzilla, però molt delicada, que és fer parlar els personatges. Evidentment jo no els vaig sentir parlar mai. Tot el diàleg entre March i Mascaró de la primera part és absolutament inventat.

La família March t’ha fet arribar algun comentari sobre la novel·la?

Ni un. Zero. Indirectament em va arribar un comentari d’un banquer que els coneix bé. Em va arribar que a ell li havia agradat la novel·la i que sembla que dins l’entorn March trobaven que el retrat era encertat.

El fet que Tremulles sigui el narrador de la part que parla de Joan March fa que el personatge en surti ben parat?

Si qui m’explica March és un llepa de March, aleshores el llepa fa de llepa. És el lector qui ha de decidir si és un llepa. En March és un personatge tèrbol molt interessant. És un dolent amb categoria, amb un gust pel risc, per l’adrenalina. March té una voluntat de poder nietzscheana, sense haver llegit mai Nietzsche, ni res semblant.

Per a la documentació de la novel·la, vas tenir contacte amb algun membre de la família March?

Amb l’únic membre de la família March amb qui vaig tenir contacte mentre escrivia la novel·la és el pare Joan Francesc March, que era un monjo del Monestir de la Real. Va ser molt valuós poder xerrar amb ell perquè xerrava sense filtre. Era nebot de Joan March i deixeble de Joan Mascaró.

Hauria pogut ser el narrador de la novel·la també?

Sí. O fins i tot mereixeria un spin-off. Era un d’aquests monjos que se n’havia anat a fer de missioner per Llatinoamèrica. Els vots d’obediència, castedat i pobresa els va entendre a la seva manera. Un personatge interessantíssim, molt intel·ligent, molt irònic, molt divertit.

Va poder llegir la novel·la?

No. Justament va morir poc abans que es publiqués la novel·la.

Qui són els dos personatges amb qui es troba Kathleen quan, cap al final de la novel·la, se’n va a cercar l’hort d’en Degollat, el paradís perdut de Mascaró?

Dins el meu cap són els espectres o els fantasmes o les ombres dels oncles de Joan Mascaró. Són els espectres de la família. És un moment d’allò que parlàvem abans sobre les exigències de la ficció i de com es forma la veritat dins una ficció. Òbviament quan Kathleen va venir a Mallorca a enterrar el seu marit no es va trobar aquests dos personatges, però és una manera que tenc jo d’explicar la pervivència d’allò que fem els humans i dels efectes humans més enllà de la mort.

L’espectre de l’oncle Guillem du a la butxaca un mocador blanc brodat amb puntes intensament perfumat amb tarongina. Aquest mocador surt en altres novel·les teves, com a mínim també en du un Jeremies a Sara i Jeremies. Aquest mocador té algun valor simbòlic?

És una penyora d’amor que em vaig inventar a Sara i Jeremies i que de vegades la faig sortir. Per mi simbolitza l’amor sincer, un amor com el que tots voldríem tenir i que de vegades existeix. Jo l’he vist. És un símbol de netedat d’esperit, de dues persones que s’estimen una a l’altra. És un lligam amb Sara i Jeremies. Per mi l’oncle i la tia de Reis del món, l’oncle Guillem i la tia Carme, són una espècie de Sara i Jeremies.

Grup 62 (2013)

Sara i Jeremies tenen referents reals?

Els personatges de Sara i Jeremies en gran manera són els meus padrins paterns, no literalment perquè, per sort als meus padrins no els van passar totes les putades que els passen als protagonistes de la novel·la, però algunes sí.

Per exemple?

El meu padrí el van mobilitzar. No tenia gens de simpatia per Franco, però li va tocar mobilitzar-se amb els nacionals i el varen dur a Sa Ràpita. Havien de vigilar que no venguessin els rojos, que era com una entelèquia i no va comparèixer mai ningú. Tenien uns fusells i un dia van decidir anar a caçar conills. Quan varen voler disparar es van adonar que els fusells no disparaven. Si haguessin aparegut els rojos, no els haurien pogut disparar.

La platja de Sara i Jeremies és Sa Ràpita?

Sí, però no som un escriptor de descripcions minucioses. Dins el meu cap és Sa Ràpita, però pot ser qualsevol platja.

Per què els personatges de Sara i Jeremies tenen noms bíblics?

No sé si ara ho faria igual, però en aquell moment em va parèixer que posar noms típicament mallorquins, com Tomeu, Margalida, etc. m’hauria duit molt cap a un costumisme rural que jo volia defugir perquè el que jo volia construir era una història que anés cap a la tragèdia. L’Antic Testament és com una gran tragèdia, la qüestió religiosa sobrevola tota la novel·la i em va venir aquesta idea de batiar-los així. És un element d’estranyament que fa que el lector agafi una mica de distància.

Escriure una novel·la com Reis del món, per a la qual et vas haver de documentar tant, no et va deixar esgotat?

No, no al contrari. A veure, escriure té una part exigent, tant físicament com mentalment, però a la vegada compensa. Si no, no ho faries. Jo m’ho pas bé escrivint. La sensació que m’ha deixat és que ara puc fer més coses. M’ha fet escriguera. La feina de documentació de Reis del Món m’encantava. En part es va allargar en el temps perquè m’ho passava molt bé. Va arribar un moment que vaig haver de dir prou. Els dos personatges, March i Mascaró, eren inesgotables. Com més estiraves, més coses venien.

Hi ha escriptors que expliquen que després d’escriure novel·les que exigeixen un llarg procés d’escriptura i una gran feina de documentació queden exhausts.

Dels escriptors que diuen que s’ho passen tan malament sempre pens el mateix: deixa-ho fer. La vida ja et dona prou disgusts. Per mi forma part d’una mistificació i d’una certa retòrica d’escriptor que no m’interessa gens. Són una sèrie de tòpics que supòs que deuen quedar bé. No ho sé. Deuen fer escriptor.

I després de Reis del món, què?

Fa molt poc que he acabat una novel·la nova, una novel·la curta que sortirà a començaments d’any. És una història molt diferent que passa actualment i que per escriure-la no m’he documentat gens.

Té títol, ja?

Sí. Es titula Ràbia.

Quina història explica Ràbia?

Parteix d’un fet que em va passar a mi. Jo tenia un ca i me’l varen matar, me’l van enverinar. A part de trist i enfadat va ser un fet que em va deixar absolutament perplex. Aquest és el punt de partida de la novel·la. El protagonista de la novel·la no som jo, però podria haver estat jo. El protagonista viu en un lloc turístic, amb un ca. És una història que parla sobre la perifèria d’Europa, que és el que som nosaltres.

Abans d’acabar, voldria parlar del vampir protagonista de Crim de sang. Afirma que «l’espècie humana és un accident aïllat que es produeix enmig del caos». No hi ha res més?

No és el meu pensament, però és un pensament que de vegades l’he trobat temptador i se sospita que podria ser que fos així. I si resulta que al final tot és així? Ens cream il·lusions, expectatives, però si al final no som més que una cosa que ha fermentat com dins un rebost fermenta la floridura?

Aquest no és el pensament de Joan Mascaró?

No. Jo pens més aviat el que diu Joan Mascaró, que tot està ordenat, diu que des de les fulles que cauen fins als estels, tot segueix un ordre i tot forma part d’una cosa immensa que no sabem què és, però que no és casual, que està ordenada. I aquest gran ordre, aquest ordre universal, que no sabem ni on comença, ni on acaba i que s’assembla a la idea de Déu em sembla més atractiva que la idea del caos infinit.

El vampir, l’assassí de Crim de sang, valora molt poc la vida humana.

És una cosa que pos en boca seva, però la pots llegir a molts de pensadors al llarg de la història. M’agradaria que no fos així, però... I si és així? De vegades ben bé ho pareix. La vida humana la valoram molt, però també la destruïm en massa. Per a ell, per al vampir, no ho són gens perquè se’ls menja. El vampir té moltes lectures possibles i en té una de clarament social: és un paràsit, un d’aquests personatges que viuen d’esquena als altres. Jo em qued més amb la visió esperançada que no amb la fosca.

@layaguayo

A Sebastià Alzamora només li havíem demanat temps, poder parlar sense pressa, i ens l’ha concedit amb escreix. Quan acabam, ja té telefonades que el reclamen al mòbil que ha tengut en silenci i amagat durant l’entrevista. Abans que se’n vagi li demanam que ens recomani què hem de menjar a l’Aràbic. Ens diu que s’hi menja molt bé. Ens recomana els variats i els ous estrellats, sobretot. Fem cas de la seva recomanació i comprovam que no ens ha mentit.