Vicent Olmos: «Em vaig fer editor perquè vaig pensar que la història ben feta no es podia quedar reclosa en l’Acadèmia»

 

per Salvador Vendrell

Entrevistes

Vicent Olmos © Francesc Vera
Vicent Olmos © Francesc Vera

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El fotògraf Francesc Vera i jo arrepleguem Vicent Olmos a la porta de l’editorial Afers. L’acompanya Ramon Ramon —el corrector més famós que jo conec— que només ha baixat per saludar-nos. Ens dirigim al port de Catarroja. És un dia tranquil d’estiu i, com diria Ramon Ramon, «el sol embriaga i la lentitud llaura el paisatge. A la séquia on estan amarrades les barques salta alguna tenca o alguna llissa juganera. Per la senderola arbrada paral·lela al canal no passeja ningú». Fa tanta calor que ningú no s’atreveix a passejar. Només ho intentem nosaltres. Però ens cansem de seguida. Decidim entrar al restaurant casa Baina, on sol anar l’editor Olmos quan té convidats per parlar de qüestions relacionades amb la seua editorial. Abans d’entrar, recorde que, a Catarroja, tenen molt clar que l’allipebre que no cou s’ha de llançar a la séquia: és una bona menja per a les tenques més gorrines. Mentre entrem, desitge que si mengem allipebre estiga com toca. Tot seguit de seure, engegue la gravadora. La conversa la fem mentre dinem, sense cap pressa. No us dic el menú per no fer-vos enveja.

Vicent, quan et vingué al cap fer-te editor? De menut no devies voler ser-ne, perquè els xiquets volen ser futbolistes, astronautes... però editors?

Jo, de xiquet, no recorde voler ser res... L’any 1986 es va celebrar el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Hi vaig assistir com a membre del comitè organitzador del Primer Simpòsium d’Història de l’Horta Albufera, que fou el tret de sortida de la revista Afers, que en aquella primera etapa, i fins a la seua mort, va dirigir Sebastià Garcia Martínez. La revista que, posteriorment, dona nom a l’editorial. Jo havia entrat a la Universitat, a estudiar Història, quan ja tenia 25 anys. En aquells temps ja havia llegit molta història, tot i que, en part, fora dels ambients acadèmics. Aquestes lectures, entre les quals Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, em portaren a pensar que la història ben feta no es podia quedar reclosa en l’acadèmia. En aquells anys, el personal en general pensava poc pel seu compte; el franquisme no havia passat debades.

Des del meu punt de vista, calien llibres d’història que es pogueren llegir sense tantes notes a peu de pàgina com posaven els historiadors, diguem-ne, professionals. Però calia que foren els seus treballs, de les seues investigacions, els que foren llegits. Es tractava d’ampliar l’horitzó intel·lectual de la gent, possibilitar que poguera pensar pel seu compte: «Sapere aude» —atreveix-te a saber— com deia el poeta llatí Horaci, que a mi m’arribà a través de Kant, el qual, el 1784, el convertí en consigna de la Il·lustració: «Atreveix-te a fer ús del teu propi enteniment».

És a dir, que fer-te editor per a tu va ser com una estratègia de militància?

En part sí, com tants passos que vam donar en aquells anys quan el franquisme agonitzava i alguns, polititzats con estàvem, pensàvem que canviaríem el món. Moltes coses de les que fèiem era per militància. Saps tan bé com jo com van ser aquells anys per als que militàvem contra el règim imposat per la derrota de la República, per la dictadura.

Sí, cert. I aniries com tots a casa Fuster perquè et beneïra.

[Somriu] Sí, primer havia anat, amb altres companys, per explicar-li el «simpòsium» d’història de l’Horta Albufera que volíem fer. Ell volia que es diguera «assemblea» per la tradició catalana de les assembles d’història comarcals i pel nom que ja havíeu fet servir a la Ribera (Assemblea d’Història de la Ribera). Hi ha una anècdota molt bona d’aquella visita. Com que l’àmbit que estudiàvem era l’Horta Albufera, que era com una mena de subcomarca que pensàvem que tenia la seua coherència —i ho continue pensant—, un de nosaltres —joves i entusiastes— va intentar explicar-li l’àmbit triat a Fuster, que el va deixar parlar un poc. Al cap d’uns minuts el tallà tot dient: «Aquest qui és, el sabut que em porteu?» El pobre es va quedar tan xafat que ja no va poder dir res més en tota l’estona. Després —ho he explicat més d’una vegada— vaig tornar moltes vegades, especialment quan sortia un nou número de la revista, per la qual es va interessar sobretot a partir del número dos. Les reunions foren llargues i algunes acabaren en dinar al Sorrentino o en sopar al Llopis.

© Francesc Vera

No t’has pogut professionalitzar mai en la teua editorial?

Com saps, vaig començar treballant d’oficinista en una empresa a València, de la qual vaig acabar sent gerent. Això fins als 24 o 25 anys. És una història llarga que, en certa manera, ha relatat Xavier Serra en una de les seues Biografies parcials. El cas és que l’empresa va haver de tancar i em vaig plantejar fer oposicions a tècnic de cultura de l’Ajuntament de Catarroja, que vaig guanyar i on vaig estar també uns quants anys. Contestant a la teua pregunta, considere que sí que m’he professionalitzat. Si vols, fent dues professions alhora, que en el fons han estat la mateixa durant molts anys.

Això abans de començar l’editorial? O després?

Havia començat a editar la revista. Vaig guanyar l’oposició i, com que eren els anys 80, hi havia moltes coses a fer a l’ajuntament. Vaig engegar un servei de publicacions, col·leccions de llibres... Vaig programar música i teatre, vaig engegar una revista municipal... Mentrestant, en el temps diguem-ne lliure —jo sempre he dormit poc— vaig posar en marxa l’editorial. Aquesta situació va durar fins que vaig haver de deixar l’Ajuntament.

Quan el PP i UV feren fora l’esquerra es dedicaren a no deixar-me fer res en el millors dels casos. En aquella situació, que per a mi resultava ja una mica angoixant, em va vindre molt bé que Pedro Ruiz, que era el rector de la Universitat de València, em cridara per treballar en el Servei de Cultura de la Universitat de València, en les celebracions del cinquè centenari de la fundació de la Universitat, que van coincidir amb el seu rectorat.

Es tractava de treballar en cultura per fer-me càrrec de qüestions relatives a l’organització del centenari i editar els llibres de luxe, com ara la Butla fundacional de la Universitat de València (1501), que es va editar a cura de l’amic Ferran Garcia-Oliver, o Els Tresors de la Universitat de València, que va dissenyar Josep Palàcios. En aquella època vaig encetar una col·lecció de llibres, que encara continua editant-se, sobre la història de la Universitat —«Cinc segles». Quan escassejà la faena del centenari, un altre amic, Antoni Furió, que Pedro Ruiz va posar al capdavant del Servei de Publicacions, substituint Manuel Ardit, que el va precedir i que en aquella època era el director de la revista Afers, em va cridar per treballar d’editor a Publicacions de la Universitat de València. Això volia dir seguir editant llibres d’història amb uns mitjans més generosos i, doncs, continuar vint anys més com a editor a la Universitat.

Foren uns anys irrepetibles —supose que com tots els anys. Amb un equip impressionant. Publicacions de la Universitat de València va créixer i es va convertir en una de les primeres editorials de l’Estat espanyol i potser en la millor dels Països Catalans. Vaja, jo no en tinc cap dubte.

Jo vaig tirar endavant, a més dels llibres, diguem-ne «bonics», amb prestància, les edicions d’història. I recorde amb enyorament els esmorzars amb Pau Viciano i Gustau Muñoz, als quals s’afegia Antoni Furió de tant en tant, on parlàvem de tot i de tots i on vam maquinar i pensar moltes iniciatives que en aquell moment vam tirar endavant: la revista L’Espill, les noves col·leccions de llibres, les traduccions...

Els llibres en aquell moment tenien molta importància i les llibreries eren fonamentals en la lluita contra el franquisme. N’hi va haver d’emblemàtiques: Tres i Quatre, Ausiàs March, la Costera, Xúquer, Concret, Veles i Vents..., en cada poble important hi havia una llibreria i tenien un prestigi brutal.

Sí, sí, hi havia una xarxa de llibreries important, perquè, com dius, els llibres eren fonamentals. Aquesta iniciativa, com tantes coses, formava part de la resistència antifranquista. Com et deia abans, volíem —i calia— que la gent s’atrevira a pensar, que reaccionara contra l’opressió del règim. Tot aquest ambient era molt estimulant. Vaig escriure una noteta explicant un poc la línia de l’editorial: «trobar una nova hegemonia fundada en el coneixement i l’anàlisi», que és una frase de Gramsci. Ja veus per on anaven els tirs. En 1985, publicàrem el primer número de la revista, ja fa 36 anys. Enguany, eixirà el número 100. I és molt probable que amb aquest número s’acabe.

Vols dir?

Sí, estic donant-te una primícia.

Per qüestió de duros?

A mi em va costar molt tirar endavant la revista perquè és una feina que gairebé faig tot sol i, en aquest moment, no trobe ningú que se’n vulga fer càrrec. Per una banda l’esforç que suposa i per altra la manca d’ajudes de cap mena. D’ajudes crematístiques, vull dir... En són molts els que volen publicar —no donem l’abast—, però pocs dels que publiquen ni tan sols s'hi subscriuen. Una ínfima minoria, si he de ser just.

Una de les teues obsessions era arribar al número cent? —intervé Francesc Vera.

Bé, si vols dir-ne obsessió, sí. Tampoc durarem sempre i fa temps que pense que si la supervivència de la revista ha d’anar lligada a la meua persona, això vol dir que hauré d’anar fent comptes. Vaig nàixer el 1954, fes comptes...

Però, conta. Hi ha molt poca gent que estiga disposada a què?

A prendre el relleu en la publicació de la revista. Ho he dit a alguns historiadors joves, però no he obtingut respostes en sentit positiu.

El relleu en el sentit de dirigir-la o d’escriure-la?

De dirigir-la, d’editar-la, de fer-la. Sobretot d’editar-la. Fins i tot, potser seria el moment de passar-la a format electrònic i pensar a deixar l’edició en paper. En una revista d’investigació potser seria una bona eixida en aquest moment i de cara al futur. Però no seré jo qui faça aquest pas.

I no trobes ningú que es faça avant?

Jo no he trobat ningú. La gent està molt entusiasmada amb la revista, té molt d’interès a publicar, però de fer-se’n càrrec, d’empentar la revista, això són figues d’un altre paner.

© Francesc Vera

Quants subscriptors tens? O això no es pot dir?

Mai no he tingut inconvenient a dir quants subscriptors tenim. Ara mateix, al voltant de dos-cents subscriptors. I de les subscripcions no es viu perquè, a més, Afers és una revista que no rep absolutament cap subvenció de cap tipus ni de cap lloc, ni privat ni públic, institucional. Així com els llibres, en major o menor mesura, tenen una ajuda a l’edició en valencià, les revistes no. La revista es publica a pèl i, com saps, com és habitual en aquesta mena de publicacions científiques, els autors no cobren.

Parlem de l’editorial

L’editorial com a tal va tardar un poc més. Va començar a caminar set o vuit anys després de la revista, en el curs 1993-1994. El primer llibre va ser Dreta i esquerra de Norberto Bobbio. Una traducció de l’italià que va fer Ángeles Rojo. Després vingueren les noves col·leccions, que en aquest moment ja en són unes quantes. Algunes de gran rellevància, com ara El contemporani. Des d’aquell llibre hem treballat de valent i ara mateix en devem haver editats vora cinc-cents.

En conserves de tots?

Hem guardat cinc exemplars de cada llibre. Supose que això servirà per alguna cosa algun dia. El fons de l’editorial està complet.

Gairebé tots els llibres que has publicat, a banda de la nova col·lecció de narrativa, són d’història, de pensament, d’assaig. I no sé per on he llegit que ara, amb la maleïda pandèmia, es llig més assaig. És veritat? Ho has notat en les vendes?

Durant la pandèmia, hem venut més llibres. Aquesta ha estat la realitat. Cosa que tampoc vol dir que hem de posar les campanes al vol. Aquest negoci va com va...

Per què creus que és?

Potser perquè la gent s’ha quedat més a casa.

Però assaig?

Sí, la gent ha llegit més assaig que abans de la pandèmia. Com a mínim, ha comprat més llibres d’Afers. I supose que, si això coincideix amb el que tots diuen, deu ser veritat. De fet, els únics llibres que nosaltres fèiem eren d’assaig, de pensament, d’història, per tant... La col·lecció de narrativa va eixir encara en pandèmia, però fa molt poc.

Un incís —intervé Vera—, una cosa que estaria bé és que explicares com es fa un editor, com s’aprèn l’ofici.

Jo soc un autodidacte. Vaig començar a fer la revista... I, després, vaig començar a publicar llibres. La voluntat, el fet de tenir ganes de fer una cosa, és fonamental per a tirar un projecte endavant. I, després, és també molt important no només ser un bon lector, sinó també conèixer tots els processos: com treballen les impremtes, com treballen els maquetadors, els correctors, com fer un contracte, com negociar uns drets... Tot això ho he anat aprenent mentre feia llibres, al llarg del temps, mirant com treballaven els professionals.

Crec que és un aprenentatge com el d’abans, que la gent anava aprenent mentre anava fent coses. Jo no he anat a cap lloc a estudiar per fer-me editor. No sé si hi ha cap lloc on se n’aprèn. Supose que sí, no? Almenys ara deu haver-hi llocs.

Potser en part som una generació d’autodidactes —continua Vera.

En el meu cas absolutament. D’això en pots estar ben segur.

Quaranta anys publicant llibres... Dona la impressió que fa quaranta anys de tot. Quan nosaltres començàrem a fer coses, es parlava de quaranta anys de franquisme. Ara es parla de quaranta anys de democràcia i no sé què.

Això deu ser generacional, fa quaranta anys perquè nosaltres en tenim molts, i aleshores...

Va, anem a les coses serioses. Els escriptors es queixen que no tenim un mercat a nivell de Països Catalans, que, pràcticament, som tres regions diferenciades que cadascuna va a la seua i els llibres no arriben a tot el territori. Passa el mateix amb els llibres d’Afers? Vens més llibres al País Valencià que a Catalunya o a les Illes?

Això és veritat, però en el meu cas no ho és tant. El meus llibres estan en les llibreries d’arreu dels Països Catalans. I no et penses que no m’ha costat. No ha estat fàcil entrar a les llibreries, sobretot a les de Catalunya. Amb els anys, però, i supose que amb l’ajuda del catàleg, ho he aconseguit. En aquest aspecte no em queixe. Una altra cosa és com funciona la crítica en aquest país.

Vols dir que tu vens més a Catalunya, o depèn de llibres?

Depèn de cada llibre concret. Depèn del tema. Un llibre sobre la Guerra dels Segadors, interessa més allà i, si és sobre la batalla d’Almansa, es ven més ací, per dir-ho d’alguna manera. Però això és un fet normal.

En el teu cas és com si existira un únic mercat? No t’afecta el problema que plantegen els escriptors?

A mi no m’afecta tant el problema, però em queixe que no existisca aquest mercat únic. Quan jo edite un llibre, si l’autor o el tema són valencians, la crítica catalana no en parla. I si és al contrari, i si t’he de ser sincer, en parla poc. Ho dic en general, no vol dir que sempre siga així. Però els grans grups editorials imposen d’alguna manera la seua llei. I la crítica, en general, s’hi plega.

© Francesc Vera

Noruega, que ha esdevingut un fenomen ací al País Valencià, sembla que ha arribat també allà dalt. També ha sigut per la crítica?

Sí, perquè curiosament és un llibre del qual la crítica sí que n’ha parlat. Cosa que em sembla que hauria de ser el més normal i que hauria de passar amb tota la producció. Per a bé o per a mal...

Vols dir que, si existira una bona crítica, el mercat estaria més unificat?

Jo crec que sí. Si publiques un llibre i apareix ressenyat en la premsa cultural de tots els Països Catalans, la història seria una altra. Jo no demane que tracten millor els llibres valencians a Catalunya, ni els catalans al País Valencià, sinó que els tracten, per a bé o per a mal. Que es tinguen en compte, que ara no se solen tenir.

Hem d’aconseguir tenir un mercat cultural únic i això no acaba de funcionar. I no només soc jo qui ho diu això. Mira, en La Veu dels Llibres apareix, cada dissabte, els llibres més venuts d’una llibreria d’arreu dels Països Catalans i cada una és un món. No es venen els mateixos llibres en totes les llibreries, vull dir que no hi una coherència en les vendes, llevat que siga algun mediàtic, per exemple. Però tampoc, perquè no són els mateixos mediàtics, perquè no hi ha reciprocitat en les televisions. I així, què vols què et diga? Ja clama al cel...!

Quines polítiques creus que s’haurien de fer per intentar crear eixe mercat?

Jo crec que hi ha una qüestió bàsica de les institucions i de la política. Fa quaranta anys, que deies tu, es tractava de fomentar la demanda. Eixa és l’obligació de les institucions públiques. Ara què fan? Promoure l’oferta. Hi ha una diferència molt clara. Abans hi havia la voluntat política de crear lectors, de crear espectadors de teatre, de crear gent que anara als concerts, d’intentar que el personal fora capaç de discernir, de pensar. Ara, com que la gent no vol llegir Kafka —per dir algú—, doncs promocionem concerts de no sé què. Es tracta de fer allò que la gent demana perquè així els votaran. Això és un canvi fonamental en la idea política que teníem al final del franquisme i la transició, que la política servira perquè la gent pensara, reflexionara, llegira, es conscienciara... En definitiva, que milloràrem i ens formàrem com a persones. Ara, jo crec que això s’ha perdut. Crec que el que fan les institucions és preguntar-se què vol la gent? Circ? I fan circ.

Parlem un poc de les col·leccions noves. Fa poc de temps vaig llegir —crec que va ser a Gustau Muñoz— que una de les coses que haurien de fer les institucions dels Països Catalans és crear una col·lecció de pensament contemporani. Tenim la «Bernat Metge», que ens ofereix els clàssics grecs i llatins i, ara, caldria completar aquella faena amb la col·lecció de pensament contemporani. Ho dic per la nova col·lecció de pensament crític que sembla que vols posar en marxa. La dirigeix Gustau Muñoz, no? Segur que el que voleu fer a Afers no pot tenir aquestes dimensions, que requeririen el treball conjunt de les nostres institucions.

La col·laboració entre els governs dels Països Catalans, entre les institucions culturals, hauria de ser prioritària, sobretot, per posar-se d’acord a impulsar projectes que fins ara no s’han pogut tirar endavant. Moltes vegades, però, em compte d’ajudar s’impedeix que es duguen endavant projectes importants. La Institució Ramon Llull fa coses, però el País Valencià encara no hi ha entrat. Va haver-hi un moment que es va fer una biblioteca de pensament contemporani. Una coedició entre Edicions 62 i la Diputació de Barcelona, on traduïren Marx, Freud, els clàssics del pensament.

I això no ha tingut continuïtat...

No, no n’ha tingut.

Però això és fonamental, fins i tot, des del punt de vista de la llengua, de la terminologia. El personal no sap com es diu l’«Ello» de la terminologia de Freud, per posar un exemple. Són necessàries aquestes traduccions des de tots els punts de vista. Això ens pot impedir tenir una terminologia o conèixer-la.

Si la tenim, jo no la conec. Però les traduccions són necessàries, imprescindibles per a qualsevol cultura.

El personal va venut. Com que no hi ha aquestes traduccions o aquesta tradició, s’ha de recórrer al castellà, si no es coneix la llengua original, amb tots els problemes que això comporta. Però deixem això, que nosaltres no ho podem resoldre. Parla de la teua col·lecció.

La col·lecció de pensament crític no té tanta ambició. És una col·lecció de llibres relativament menuts, d’un centenar de pàgines. Comencem amb un llibre d’Enzo Traverso que analitza l’obra de Lukács. Es tracta d’una anàlisi d’una obra d’un marxista. La idea, però, de la col·lecció de pensament crític és publicar obres sobre pensament marxista, liberal, ecologista, feminista... Es definitiva, de publicar diferents visions del pensament crític.

El primer llibre d’Afers, com et deia, Dreta i esquerra, de Norberto Bobbio, ja anava en aquesta línia. En aquest cas la col·lecció la dirigirà Gustau Muñoz. I ja tenim clar el segon volum, que serà de l’economista Albert Otto Hirschman. Que està en aquesta línia de llibres de cent pàgines que el personal puga digerir sense massa problemes. Es tracta de tornar a intentar que la gent puga interessar-se per temes de pensament, per temes que facen reflexionar en aquest món canviant.

© Francesc Vera

I de la nova col·lecció de narrativa? Trenca un poc la línia que ha tingut fins ara l’editorial, no?

Teníem la col·lecció Literatures, però que va en un altre sentit. És una col·lecció relacionada amb la literatura, com ara ressenyes, reculls d'una part de l’obra dispersa d’autors, recopilació d’articles de diari, o un llibre sobre la traducció... La col·lecció de narrativa no cal que siga només novel·la. El meu amic Toni Furió, quan va veure els dos primers llibres de la col·lecció de narrativa, em va telefonar i em va dir: «He de fer una nota de la col·lecció i diré: Vicent Olmos diu que fa una col·lecció de narrativa, però és mentida. És una nova col·lecció d’història».

Toni Furió et fa la broma perquè és narrativa de fets històrics.

Efectivament, són narracions de fets reals. Espurna, de Xavier Serra, és una narració de no-ficció, sobre un grup polític clandestí durant les últimes flamerades del franquisme, sobre Germania Socialista; la de Piotr Smolar, Mal jueu, la història d’un jueu francès, que va a Israel i explica el que està passant ara mateix, però amb flash-backs al seu propi passat i a la seua família, i a la convulsa Europa del segle XX. La de Renata Viganò, L’Agnese va a morir, la història novel·lada de la vida partisana d’una dona contra els invasors nazis a Itàlia.

Ara estic en tràmit de publicar un llibre que s’acaba de traduir a l’anglès. És la història de Fernand Iveton, l’únic francès que va ser guillotinat en la guerra d’independència d’Algèria. En aquella guerra van ser ajusticiats molts algerians, però de francesos només aquest. Va posar una bomba per reivindicar el dret dels algerians a la independència, però va planejar fer-ho de manera que no mataria ningú. No va matar ningú, però l’Estat francès, quan, per cert, François Mitterrand era ministre de l’Interior, el va ajusticiar, desoint les peticions de clemència de molts intel·lectuals, com ara la d’Albert Camús. En 1957 França guillotina a Alger aquest comunista i militant per la independència algeriana. L’escriptor Joseph Andras va renunciar al premi Goncourt, que li van concedir per aquest que és el seu primer llibre (De nos frères blesses), basat en la vida d’aquest militant francès anticolonialista.

És a dir que sempre seran llibres de narrativa històrica? Vols que la història estiga sempre present en la col·lecció?

No sempre. Ara publicarem un relat de Marguerite Duras, L’home en el passadís, que és una història d’una violació en què acaben matant la dona i que està traduint Arnau Pons. Té una lectura feminista contra la violència de gènere. O una altra novel·la, de Piotr Rawicz, La sang del cel, que està traduint Susanna Fosch, que explica les barbaritats que van cometre els nazis a Ucraïna durant la Segona Guerra Mundial.

Aquesta col·lecció té un comitè de direcció de tres persones, Clàudia Serra, Josep Alapont i jo mateix. Aquests joves són el que podrien donar continuïtat a l’editorial. Una continuïtat que no necessàriament ha de ser en la mateixa línia que jo he imposat a l’editorial.

Parlant del futur, com creus que afectarà la revolució digital del llibre, les alternatives al paper? Com ara, els eBooks semblava que anaven a menjar-se el món i no ha sigut així. Hi ha, però, els audiollibres, que fan un altre paper. Jo, per exemple, porte un aplicació en el mòbil que em llig els llibres. Com que soc una persona que camine molt, em ve molt bé. La lectura m’acompanya. Com ho veus?

La veritat és que jo no m’ho he plantejat massa, entre altres coses perquè els llibres que jo edite, o he editat fins ara, exigeixen al lector certa concentració que —o això em sembla a mi— permet millor la lectura en paper. Les publicacions d’història, de pensament, etc., crec que no són llibres per a escoltar amb audiollibre. Una altra cosa són els eBooks, que, com dius, semblava que arramblarien en el mercat, però que, després, ni als Estats Units han funcionat com s’esperava. Molta gent es va comprar l’aparell, però ha acabat tornant al paper. No m’he plantejat mai fer llibres electrònics; crec que jo seguiré editant en paper. Probablement, això que dius és el futur, perquè la gent cada vegada llig coses més curtes. No ho sé. El que sé és que jo, ara com ara, editant en paper ens mantenim. Crec que hi ha lectors que prefereixen el paper. Jo, com a editor, ho preferesc. Això sí, crec que els editors haurem d’afinar més en els títols que oferim.

© Francesc Vera

La conversa continua mentre Francesc Vera va fent fotos amb el port i els camps d’arròs com a fons. Un indret que forma part del paisatge de l’editor.