Entrevista a M. Àngels Cabré

 

per Isabel Canet

Entrevistes

M. Àngels Cabré
M. Àngels Cabré

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

M. Àngels Cabré (Barcelona, 1968) és crítica literària, activista de la cultura i el feminisme, escriptora tant de prosa com de poesia, traductora d’obres d’Oscar Wilde, Fleur Jaeggy i Eugenio Montale i directora de l’Observatori Cultural de Gènere. Entre els nombrosos títols que componen la seua obra podem destacar l’assaig Miralls creuats, amb el qual va guanyar el premi d’assaig Josep Vallverdú de 2016.

L’entrevista, telefònica a causa de la distància i els rigors de la pandèmia, ha estat amb tot una experiència agradable. M. Àngels Cabré al telèfon és una persona càlida, de conversa fecunda i cordial, que encomana entusiasme amb la seua loquacitat.

En repassar la teua trajectòria professional i literària s’observa que has estat des d’un principi una persona compromesa en la reivindicació del paper de les dones en la societat i la qualitat de les seues obres, particularment en el terreny literari. Què va impulsar la jove M. Àngels Cabré a emprendre aquest camí?

Des de nena ja era molt reivindicativa, em sembla que ja portava l’afany de justícia i el feminisme a dintre. Als vint anys vaig començar a fer crítica literària amb un especial interés per ressenyar quasi exclusivament obres de dones, amb alguna petita excepció. Molt aviat vaig decidir que la meva professió i la meva habilitat lectora les havia de fer servir per a transmetre el que havien fet altres dones. I així ha estat. Puc afirmar que no suporto la injustícia i, com que la desigualtat que pateixen les dones és una gran injustícia, vaig decidir conscientment o inconscientment que valia la pena lluitar-hi.

La imatge predominant que les dones trobem de nosaltres mateixes, com a col·lectiu i també com a éssers individuals, en llibres, mitjans de comunicació, pel·lícules, narracions i altres artefactes de ficció, en la teua opinió com és i en quina mesura es correspon amb la realitat?

Des de molt joveneta m’enfadava molt veure aquelles dones que tenien por absolutament de tot i que venia un lladre i cridaven i corrien sempre. Aquest ha estat el retrat de les dones: éssers incomplets que no tenen les mateixes capacitats que els homes. Els llibres històricament han reflectit aquesta visió, construïda per homes que, lamentablement, ens veien així. Fa moltes dècades que el cinema, la publicitat, la televisió etc., també ho fan, reprodueixen aquesta visió esbiaixada, perpetuen els estereotips. No acabo d’entendre com els organismes internacionals i nacionals, les institucions no fan més bé la seva feina, perquè encara es veuen moltes coses als media on les dones estan mol mal representades en aquest sentit, en la fixació dels estereotips de la dona feble. Ara s’estan fent alguns intents d’introduir personatges homosexuals o persones racialitzades per donar-hi visibilitat, i també d’introduir dones empoderades. Aquesta feina sobretot l’estan fent les dones, ja siguin directores de cinema, guionistes, escriptores, etc. Però cal una consciència global –no sols femenina– que el que s’ha fet fins ara estava mal fet.

La cultura és allò que ens fa lliures i ens permet avançar com a societat i, per tant, se suposa que és el terreny que primer hauria de canviar en aquest sentit, però es veu que no és així.

Exacte. La cultura és el més rellevant perquè els éssers humans necessitem referències i qui construeix les referències guanya la guerra. Com la cultura en aquest país està absolutament menyspreada, no es considera com la peça més rellevant, tot i que ho és, i per molt que no la hi consideren ho continuarà sent. Per exemple, tu vas pel carrer i veus un anunci d’una noia mig despullada o mig vestida o d’una manera o una altra, el que sigui, i allò es converteix en un referent, en un paisatge quotidià que la gent s’acostuma a veure. Aquests referents influeixen molt en la mentalitat de la gent i en la seva manera d’actuar. Fins que no entenguem que en aquest país la cultura és el més important per sobre de tot, anirem molt malament.

Consideres que ara mateix els productes i les programacions culturals representen les dones i responen a les nostres necessitats? Es continua invisibilitzant les autores?

Sí, totalment. En els darrers anys, amb la quarta onada feminista, el moviment del Me too, etc., hi ha hagut un canvi força substancial, en el sentit que ha augmentat la presència de les dones als mitjans i ha millorat la consciència sobre el tema, el debat s’ha obert. Han començat a parlar de la igualtat programes de ràdio i televisió que abans no ho feien. Ara bé, les xifres parlen. El 2017 a l’Observatori Cultural de Gènere vam fer un informe sobre els festivals musicals de Catalunya en col·laboració amb l’associació MIM de dones en la indústria de la música, i resulta que només hi havia un 25% de presència femenina als festivals de Catalunya; tot i que n’hi havia alguns que tenien un zero rodó. Això era a l’inici d’aquest canvi. Suposadament ha passat el tsunami de la quarta onada feminista en la qual encara estem, però aquesta onada alguns l’han sentida i d’altres no. Enguany un dels festivals més coneguts de Catalunya, el Festival de Cap Roig, finançat per la Fundació La Caixa, ha programat només tres dones. Una vergonya. Aquest festival s’hauria d’haver precintat directament perquè hi ha una Llei d’Igualtat que diu que ha d’haver-hi paritat, s’ha de programar amb igualtat. Però és que a sobre està finançat per una entitat que va de social. Realment, una vergonya. Tanmateix, no he vist cap denúncia enlloc, cap notícia que digui que tenim un problema perquè després de la pandèmia La Caixa programa des del masclisme. Per tant, la presència de les dones només ha augmentat allà on hi ha gent responsable, i estem igual que fa deu anys on hi ha gent irresponsable.

Creus que la difusió de l’ideari de l’extrema dreta està fent perillar aquest tímid avanç?

Sí, jo ho veig com una amenaça real. Fa poc es va anul·lar un cartell de la cantant Zahara, d’un concert que havia de fer a Toledo. Ella estava vestida com la Verge Maria amb una criatura als braços. La imatge és una icona i, en la meva opinió, es pot fer servir en un cartell com es podria fer servir qualsevol icona, per exemple el Guernika, perquè hi ha llibertat d’expressió. Doncs Vox va aconseguir la retirada del cartell i hi va haver força enrenou en les xarxes i la premsa. O sigui, que l’extrema dreta està pressionant i tota la resta de partits no fan la seva feina; sigui per inoperància o incompetència, no estan fiscalitzant-la com caldria. De manera que, de mica en mica, Vox podria tornar a inclinar la balança cap a la infrarepresentació de les dones. Això no s’ha de permetre de cap manera.

Pense com tu, que l’extrema dreta s’hauria de controlar molt més. Les dones no ens podem permetre passos enrere en aquest sentit.

En efecte, i els mecanismes sembla que no existeixen, però sí que existeixen. La Llei d’Igualtat hi és i hi ha un munt d’institucions que ja no haurien de subvencionar segons quines coses. Però sembla que els importi molt poc. També és veritat que el nostre país en molts sentits és incompetent. Això no és Dinamarca, un país molt més avançat que el nostre. Aquí La Llei d’Igualtat no s’ha respectat mai. Això no vol dir que no haguem d’insistir.

Crec que les dones no paren d’insistir. El que passa és que de vegades quan demanes certes coses, com tu deies amb tot l’afany de justícia, sembla que tu sigues la boja.

Això passa sempre, i ens passarà a tu i a mi i a milers de dones fins al darrer dia de les nostres vides, però és necessari insistir. També és cert que de mica en mica, a les persones que tenen ganes d’aprendre i millorar les vas convencent lentament. És com la gota que cau repetidament fins a fer forat: quan et queixes per primera vegada d’una situació injusta per a les dones hi ha gent que et considera boja, però al segon dia trobes una persona que diu: potser tenia raó; i el tercer dia diuen: i tant que tenia raó! O sigui, que hem de fer la feina encara que sigui esgotadora, no cansada, sinó esgotadora.

Tens diversos llibres on dones a conèixer les obres de dones que tu mateixa qualifiques com a fascinants. En aquest sentit has donat un gran impuls a figures com ara María Luz Morales. Qui va ser i per què creus que ara mateix tot el món l’hauria de conèixer i valorar?

Hi ha tantíssimes dones per conèixer que quan et poses a treballar una sola sembla que sigues reduccionista. María Luz Morales va ser una professional excepcional del periodisme cultural, jo diria que la més important, i és mereix un esforç especial. A més, va ser pionera. Va ser la primera a dirigir un diari d’abast nacional, La Vanguardia, cosa que va fer durant uns mesos de la Guerra Civil. Té una carrera llarguíssima, riquíssima en llibres i articles periodístics. Va fer deu vegades la feina que hauria fet una persona normal i la va fer amb excel·lència. A sobre, va ser una dona represaliada pel franquisme. Ella, com tantes altres periodistes i escriptores represaliades pel règim de Franco havia fet un gran esforç durant els anys 30 per visibilitzar les dones, per donar-los veu, per agitar les aigües. Ella i moltes més d’aquell temps mereixen ser recuperades. Tinc un llibre inèdit que es diu Lletraferides republicanes, on hi ha també María Luz Morales, per donar-les a conèixer. María Luz Morales va estar deu anys sense carnet de premsa, l’hi van treure i va sobreviure com va poder. Quan va tornar a signar, treballava d’una manera discreta ja que dins del franquisme no es podien fer grans coses. Són dones que no van poder fer al cent per cent el que volien. Naturalment, ho havien fet abans de la guerra, però després no van poder. El fet d’haver patit la repressió també s’ha de valorar.

El llibre que ens comentes eixirà prompte?

Encara no tinc editorial. El que sí que va sortir fa un temps va ser un petit llibre meu sobre María Luz Morales. Estic recuperant la seva obra, que ara mateix és introbable. Fa un any i mig va sortir una nova edició de les seves memòries dels anys 30, un recull de records sobre les persones destacades que va conèixer, com ara Margarida Xirgu, Víctor Català, Marie Curie o García Lorca. És titula Alguien a quien conocí i el va publicar en els 70, quan en tenia vora 80. Més endavant amb una mica de sort, sortiran els contes, les novel·les, etc. Intentarem omplir el forat perquè realment és una dona que s’ha de conèixer.

Altres dues dones a reivindicar com a referents en el camp de les lletres són Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig. En el teu assaig Miralls creuats, publicat per Pagès editors el 2017, poses de manifest la fructífera relació que van mantenir entre elles. Què es van aportar l’una a l’altra? Són freqüents les relacions així dins del món literari femení?

Tant de bo aquestes històries de sororitat en fossin més. Amb Miralls creuats vaig guanyar el premi Vallverdú, és a dir, que va ser un llibre apreciat, i en aquest sentit estic contenta. La relació de la Capmany i la Roig n’és un exemple molt rellevant per saber com s’ha anat construint el feminisme. La Capmany era una nena crescuda a la República, que va mantenir els valors republicans durant els franquisme i els va contagiar als joves dels anys setanta. La Capmany i la Roig es van conèixer a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. La Capmany n’era una de les fundadores i docents i la Roig hi va anar a estudiar perquè volia ser actriu, de manera que van ser mestra i deixebla. Després ja va ser una relació més literària quan la Roig es va decidir per l’escriptura i va deixant el teatre. La seva relació és un cas bastant excepcional; no n’hi ha tants.

A partir dels anys setanta hi ha llaços creuats entre escriptores. Per exemple, la Roig era molt amiga de la Rosa Montero i aquestes amistats, com també amb la Maria Mercè Marçal, que és un personatge que va exercir molt la sororitat, ens han permès fer una troca grossa amb aquest feminisme, fer-lo créixer, mantenir-lo viu. És important estudiar les relacions entre les dones, ja que les relacions entre homes s’han estudiat molt. En els escriptors s’estudien les generacions, per exemple la del 98, la del 27, tot senyors. Nosaltres hem de descobrir allà on hi havia relacions entre dones, on hi havia la fortalesa d’aquest moviment feminista, que no era tant un moviment de pancartes com de relacions entre dones.

La història no es fa només a partir dels textos sinó també d’imatges. En el llibre LILA. Història gràfica d’una lluita, Toni Galmés i tu posàveu en primer pla l’esforç de les dones per dissoldre el patriarcat. Quina creus que és la principal aportació del llibre? Què és allò que heu aconseguit dir a través de les imatges que no hagués estat dit abans?

La historia del feminisme es pot explicar des de molts punt de vista. En el cas d’aquest llibre, em van encarregar fer la part més històrica. A mesura que avançàvem amb la feina, amb Toni Galmés, em vaig adonar que la part gràfica és realment important perquè una imatge diu més que mil paraules. Una icona de, posem per cas, Virgínia Woolf en una manifestació feminista és tan important com reivindicar la Virgínia Woolf escrita als llibres. T’adones també de com ha funcionat el feminisme a l’hora de divulgar el moviment i és interessant veure com el sufragisme va originar una sèrie de lemes, frases, que sortien a les manifestacions per contagiar sufragisme i feminisme. La part gràfica amplia i explica molt bé com ha estat aquest fenomen de tres segles, que ha estat una obra col·lectiva ingent, i esdevé molt rellevant. Per tant, la part gràfica és una part necessària.

Pagès Editors (2017)

El teu darrer llibre és una antologia: El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya. El títol ens fa mirar cap al passat per a descobrir que el orígens del feminisme són més antics del que creu la majoria. S’hi troben moltes dones, en aquest llarg del viatge, però sobretot el que sorprèn agradablement és, més enllà del paper enlluernador de les figures individuals, el treball de conjunt, aquest anar guanyant terreny a poc a poc cap endavant. Podem dir que la història del feminisme és una cadena que va sumant baules?

En efecte. Amb l’antologia vaig voler fer una cosa que no s’havia fet encara, que és una cadena. Baules n’hi ha moltes, tot i que hi ha mil personatges que no hi són, perquè es tracta d’una cinquantena de textos: trenta autores i escaig i després textos col·lectius. El que volia era construir aquest camí, aquest viatge, perquè tenim la idea d’un feminisme una mica atomitzat, per aquí una dona burgesa, per aquí una treballadora o una escriptora, per allà una dona més conservadora, però el més interessant és la continuïtat, i faltava aquesta visió. Jo marco l’inici amb un pròleg de Maria Josepa Massanés de meitat del segle XIX. Ella diu: jo vull ser escriptora, però a mi deixeu-me fer el mateix que deixeu fer als homes. Jo marco aquest inici. Potser n’hi ha un d’anterior, però el de Massanés es justifica per la capacitat d’empoderament. Ella diu: si em deixeu, puc arribar a fer coses. A partir d’aquest inici, el que té valor és establir la continuïtat.

A finals del segle XIX, venen les anarquistes i les lliurepensadores, després Dolors Monserdà, Carme Karr, i també la Capmany i les dones catalanes del anys 70, les de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Realment hi ha una continuïtat de feminismes diferents. Això també és interessant. No és necessari que la teva antecessora pensi exactament igual que tu. Vol dir que el feminisme té una capacitat evolutiva que no tenen altres moviments. Per exemple, l’esquerra està anquilosada des de fa un segle, en canvi les feministes anem avançant més cada cop les nostres fites, els nostres horitzons. Hi ha gent que es queixa que hi hagi molts feminismes de caires diferents, i que una sigui conservadora i que voti al PP, i una altra a Podemos i una altra als independentistes. En canvi, jo penso que és bo que hi hagi feminismes diferents. Lògicament, jo defenso el meu feminisme. Cada feminisme té les seues particularitats. És interessant veure que és un moviment molt plural i que aquest caràcter permet la supervivència. És fonamental ampliar la mirada plural, que realment es respecti la identitat de tothom i la manera de ser de tothom. És un moviment superinclusiu. A mi m’estranya que molta gent no vulgui ser feminista.

Com a crítica literària, quina opinió tens en línies generals de la literatura feta per dones en llengua catalana? Hi ha tota una nova fornada d’autores emergents al costat de les autores més consolidades. En general hi trobes motius per a l’optimisme? T’agradaria destacar alguna autora o llibre?

Tenim motius per a l’optimisme en la mesura que hi ha més veus i més plurals. La quantitat hi és. La qualitat ja és una altra història. Hi ha autores que ho fan bé, però, sincerament, també n’hi ha que estan fent una literatura molt mediocre que no necessitem. I el sistema literari els dona premis, la premsa les alaba i aquí estem caient en una certa condescendència: qualsevol cosa escrita per una dona té valor. No hauria de funcionar així. La literatura té valor si és bona; si no ho és, no té cap valor, la faci qui la faci. Hi ha veus com l’Eva Baltasar i la Irene Solà que són veus que em semblen interessants, però, alerta, perquè hi ha autores que guanyen premis literaris rellevants amb obres mediocres i tinc la sensació que, d’aquí deu anys, d’aquestes en quedaran poques.

Ho dic des del coneixement de tres dècades de llegir profundament molt del que publiquen les dones. Està passant que han descobert que les lectores volen productes fets per dones i els n’hem de donar. Moltes editorials tenen una poca exigència al respecte i aquí s’estan equivocant. No seré jo com a crítica literària qui faci lloances d’un llibre només per estar signat per una dona. Això no ho faré mai, tot i que intento no fer sang. Necessitem ser exigents perquè volem conquerir una part de l’espai literari i públic, i ho volem fer amb dignitat. Ara bé, les dones també tenim dret a fer llibres que no siguin grans obres. Hem de poder fer llibres de qualitat mitjana perquè els homes n’han fet molts. Amb tot, que les editores i editors no ens ensarronin per tal que comprem histories de dones. És cert que ens interessen i tenim ganes de llegir-les, però intentem que siguin obres al nivell literari més alt. També perquè els homes no se’ns queixin de la introducció massiva de les dones al món literari, ja que, si no ho fem bé, els estem donant raons per què se’n queixin.

Per acabar, ets la directora de l’Observatori Cultural de Gènere, que té per objectiu promoure la paritat en el món cultural i contribuir a la igualtat. Heu fet diversos informes sobre el paper de les dones en el cinema, als festivals musicals, als centres d’art, al periodisme d’opinió, als premis literaris. La veritat és que els resultats dels informes són decebedors en tots els casos i posen de manifest la posició marginal de les dones en general. Els informes ajuden molt a la conscienciació, però és evident que en paral·lel al treball de conscienciació cívica es necessita l’acció política, generar polítiques igualitàries i aplicar-les. Consideres que ara mateix, en general, a l’Estat Espanyol les polítiques culturals i d’igualtat que s’apliquen des de Madrid són adequades per a redreçar la situació? Són suficients? I en el cas de Catalunya?

La veritat és que no ho són, de suficients. Tant de bo ho fossin. Amb els informes fets en col·laboració amb associacions de dones el que hem volgut és exposar les xifres, perquè de vegades els polítics i les polítiques no ens creuen, consideren que el que donem són opinions i necessitem xifres per a resultar convincents. En lloc de fer una associació de dones més, vaig voler fer aquest petit observatori que s’ha encarregat de fer diversos informes per a retratar la situació de les dones i que ofereix xifres reals. Ara ja no en fem més i organitzem per exemple el Premi de Periodisme feminista María Luz Morales, entre d’altres activitats com ara l’organització a Barcelona del Dia de les Escriptores, etc.

En general no hi ha prou consciència, només una consciencia parcial, un principi de consciència. Les institucions estatals i catalanes encara tenen molt per aprendre i haurien d’escoltar més les dones, perquè no s’estan assolint els objectius. No és només que les institucions no tinguin prou interès en la igualtat, que això és una realitat, sinó que el patriarcat té molta força en aquestes institucions i surt perdent amb la igualtat a les programacions. Els costa d’entendre que el pastís s’ha de compartir. Hem de fer molta més pedagogia i, sobretot, hem de recordar que les lleis d’igualtat existeixen, siguin estatals o autonòmiques, i que s’han de complir. És el que faig cada dia, recordar a les institucions que han de fer bé la feina.

Ara al setembre aniré a veure la nova consellera de Cultura de la Generalitat, Natàlia Garriga, per parlar d’aquest tema i conscienciar-la. Moltes dones que es dediquen a la política fan veure que per a elles la igualtat és important, però realment els importa poc. Des de l’activisme fem el que podem. Hi ha un munt d’associacions feministes que fan tot el que poden, inverteixen temps i diners. L’activisme fa la seva feina; la classe política, realment, encara no la fa. Els hem de pressionar. En l’actualitat hi ha problemes tan greus com, per exemple, el d’Afganistan. Què podem fer els i les activistes? Doncs pressionar els polítics perquè actuïn. Hem de fer un treball constant. L’activisme és imprescindible.