Conversa amb Vicent Alonso sobre l''Obra narrativa completa' d'Ernest Martínez Ferrando

 

per Joan Borja

Entrevistes

Conversa amb Vicent Alonso
Conversa amb Vicent Alonso

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

És segurament una de les novetats literàries més importants de l’any: acaba d’aparéixer, com a número 69 de la col·lecció «Biblioteca d’Autors Valencians» de la Institució Alfons el Magnànim, l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando. Es tracta d’un volum de més de 1.000 pàgines que, sens dubte, contribuirà decisivament a valorar i reivindicar com cal la figura i l’obra d’aquest autor —una de les més interessants i suggeridores del seu context. Aprofitant l’avinentesa, hem quedat per entrevistar-nos amb el responsable de l’edició i de la introducció: el poeta, assagista, traductor i crític literari Vicent Alonso. Ens hi acompanya un altre gran coneixedor de l’obra de Martínez Ferrando: el coordinador de La Veu dels Llibres, Víctor Labrado. I tots tres encetem de seguida el joc de la conversa disposats a parlar sobre Martínez Ferrando i sobre el mateix Vicent Alonso; sobre l’obra i sobre el context; sobre els llibres i sobre la vida. Sobre tot i sobre res: sobre el plaer de la literatura, exactament.

He quedat molt content —explica Alonso—. Li vaig dir a Vicent Flor, el director del Magnànim: «Xe! Me’l veig allà i es com si fos un volum de la Pléiade!» I ell es va emocionar i tot. L’aspecte que té el llibre és magnífic. No aquest llibre: la col·lecció, tota. Però a banda de l’estètica material, jo també tenia una gran il·lusió de veure que una cosa que sentia com una obligació personal, finalment ha donat fruit. I vull dir-ho i que conste: gràcies a Víctor, que és qui va concebre i va fer possible el projecte intermediant entre el Magnànim i jo. Estic contentíssim! Crec que Martínez Ferrando ho mereix...

Exactament —corrobora Víctor—. Jo diria que Martínez Ferrando és el gran prosista valencià de la primera meitat del segle XX.

Sí. Sens dubte: sens dubte.

Vicent, tu tens una tesi doctoral sobre Martínez Ferrando. Com va ser entrar en la lectura i en l’estudi de l’autor?

Mira: deixa’m que et conte... En el moment de tindre per fi el llibre a les mans, em va passar pel cap que l’altre personatge que estaria ben content i satisfet és Joan Fuster. Perquè Joan Fuster s’estimava moltíssim Martínez Ferrando: a pesar que molta gent que ha llegit els articles de Fuster sobre Martínez Ferrando ha anat buscant indicis d’una presumpta desafecció: que si açò, que si allò... No, no, no: jo soc testimoni directe que Fuster estaria ara mateix il·lusionadíssim de veure que hi ha una cosa que es diu Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando.

De fet, Vicent, tu arranques la introducció del llibre citant l’article de Fuster «Memoria de J. E. Martínez Ferrando», publicat en Destino l’any 1966. Això, en certa mesura, em fa l’efecte que és com un reconeixement o un homenatge a l’ascendència de Joan Fuster, i a l’estimació que ell ja tenia per la figura de Martínez Ferrando, no? I una altra pregunta: és per Fuster que arribes tu a Martínez Ferrando i decideixes fer la tesi doctoral sobre la seua obra? Vull dir: Fuster, que està darrere de tot, està també darrere de les vel·leïtats de Vicent Alonso per la figura de Martínez Ferrando?

Sí. Sí, sí: clar que sí. Rotundament sí. Fou ell, exactament, qui m’hi va introduir... Bé: hi ha una part, també, que podem atribuir a Jaume Pérez Montaner, que fou la persona que en aquell moment em va ajudar bastant —i em va dirigir, de fet, la tesi doctoral. Però la tesi, de fet, acabà jutjant-la un tribunal el president del qual era Fuster. No contaré les anècdotes que hi ha darrere de la constitució d’aquest tribunal...

Per què? Per què no les has de contar?

Diguem que aquells moments eren moments convulsos en la Facultat de Filologia i en el Departament de Filologia Catalana. I jo en vaig eixir una mica cremat, d’aquella convulsió: perquè em va dimitir en bloc el tribunal que estava previst per a jutjar la meua tesi.

Ostres! I això, per què?

Perquè el director era Jaume Pérez Muntaner, una de les persones que en aquell moment estaven afectades per una sèrie de discussions internes. I fou Fuster qui em va salvar! Fuster va dir: «No, no, no: aquesta tesi s’ha de llegir i jo seré el president del tribunal.»

Caram! Aquesta no me la sabia...

A banda d’això, vaig editar la correspondència entre Joan Fuster i Ernest Martínez Ferrando. I va ser també gràcies a Fuster, clar. Per a fer la tesi, ell ja em va passar bastant informació. Me’n va parlar i em va animar a fer el treball. Jo ho tenia complicat, perquè no procedia de la filologia, sinó de la filosofia. El meu pas de l’ensenyament mitjà a la Facultat de Filologia fou una mica estrany. Perquè ja et dic: jo procedia del món de la filosofia. I quan vaig decidir dedicar-me a la literatura havia de triar un assumpte com a tema d’estudi, i vaig descobrir que hi havia la figura i l’obra de Martínez Ferrando, i que era una llàstima que ningú no haguera atés un personatge valencià amb una sèrie de característiques increïblement atractives... Per a mi era una perla! I em vaig dir: «Aquest home s’ha d’estudiar.»

Alfons el Magnànim (2021)

Quines diries que eren aquestes «característiques increïblement atractives» del personatge?

Martínez Ferrando era per a mi molt atractiu perquè realment era un intel·lectual format en la història i en el mon arxivístic. Va guanyar l’oposició com a arxiver molt jove, i el van destinar primer a Barcelona, i després a Girona, i va acabar en l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Però que al mateix temps feia literatura. Era valorat tant en el món de la història i l’arxivística com en el món literari. Però també era valorat per una tercera cosa: per la seua extraordinària humanitat. Era un personatge d’una humanitat increïble! Recorde haver llegit paràgrafs de Pla, o de Sagarra, o del mateix Fuster, o dels seus amics a València (com ara l’Eduard Ranch, que era un personatge molt amic seu, amb el qual va mantenir una correspondència prou sucosa), en què es destaca aquesta extraordinària humanitat. Tots aquests elements m’atreien enormement. Però després hi havia una altra cosa, que encara m’atreia més. I és la seua rara condició de «valencià a Catalunya, i català a València».

Això de «valencià a Catalunya, i català a València» ho poses tal qual en la introducció de l’Obra narrativa completa.

Sí. És que és una frase que tinc gravada al cap des del primer moment que la vaig llegir. La vaig llegir en una carta de Martínez Ferrando al seu amic Eduard Ranch, a propòsit de la publicació de Les llunyanies suggestives a València l’any 1952. Durant tota la vida va patir el fet de ser valencià —d’estimar-se la ciutat, el país, la llengua, etc.—, però haver publicat a Catalunya: haver sigut rebut a Catalunya, haver sigut amic de grans escriptors catalans; haver estat en contacte amb la gent del noucentisme, primer, i després amb tota la gent de la Institució de les Lletres Catalanes... Tu compta: va ser el director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i va ser ell qui el va salvar, l’arxiu, perquè se’l va emportar durant la Guerra i el va traslladar a Viladrau per evitar que les bombes de l’exèrcit de Franco pogueren carregar-se tota aquella documentació dels reis catalans que ell guardava... Són elements que per a mi tenien un atractiu molt especial. Hi havia, també, un —i acabe amb això... Perdoneu: estic parlant massa?

Estàs parlant de categoria, Vicent! Estem com xiquets, bocabadats sentint la lliçó... És extraordinària: es tracta d’això. Endavant, per favor! [Riem.]

Doncs volia dir que hi havia encara un atractiu més, que és el de la seua obra literària. Perquè jo diria que tenia elements molt, molt, molt interessants. Per exemple: el conte i la brevetat narrativa dins d’un escenari literari com el que patia la literatura catalana d’aquell moment, amb tot allò d’«una generació sense novel·la». O el fet que li hagueren de donar un premi, finalment, molt discutit. Perquè li’l donaren a ell i no li’l donaren a Xavier Benguerel, que també s’hi havia presentat...

Parlem del Premi Creixells, del 1935, no?

Exacte. I hi ha també tota la qüestió del modernisme i del noucentisme a l’hora de jutjar la seua evolució, no? O l’ascendència d’Azorín, per un altre costat. Ell adorava, per exemple, un llibre com Las confesiones de un pequeño filósofo. Vull dir amb això: que hi ha altres elements d’importància, més enllà de la qüestió del modernisme i el noucentisme, que confereixen a la literatura de Martínez Ferrando un atractiu especial. Víctor i jo en parlàrem en un esmorzar que férem a València, però molt superficialment.

Molt superficialment l’esmorzar, o molt superficialment el tractament de la literatura de Martínez Ferrando? [Riem.]

No: tu ja saps que els esmorzars amb Víctor no són mai superficials... [Riu.] Però parlàrem del Martínez Ferrando que retrata València a partir d’una voluntat autobiogràfica que desenvolupa a partir d’esquemes de concepció de la brevetat narrativa: el conte, el recull de contes, on el protagonista és un nen. Las confesiones de un pequeño filósofo venen a ser una cosa ben semblant, no? Bé: el cas és que tot això per a mi era mel, com a objecte d’estudi en la tesi. Perquè jo estava molt capficat en problemes teòrics de l’anàlisi narrativa. Per exemple, allò que deien la fal·làcia patètica, que era un dels temes clau de la crítica literària d’aquella època en què jo passava de la filosofia a la literatura. O el tema que no es podia fer mai el bot entre la ficció i la biografia. Martínez Ferrando era un cas magnífic per a estudiar això! Perquè sí, és evident: jo no puc fer la biografia de Martínez Ferrando a partir de la seua biografia. Però això no nega que la seua biografia està darrere de la seua literatura. Claríssimament! Fuster ací em va donar direccions molt concretes. I jo li ho vaig agrair. Perquè Fuster el coneixia millor que ningú i l’havia llegit des del primer moment. Havia fet crítiques dels seus llibres i havia sigut amic personal seu.

Una cosa, Vicent... —intervé Víctor Labrado—. Enganxant amb el que dius, que és molt interessant, a mi em va fer parar les orelles sobre Martínez Ferrando un «retrat de passaport» de Josep Pla. No deixa de ser significatiu que li dedica un «retrat de passaport», però no un «homenot». D’alguna manera, Pla devia trobar que era un home que s’havia fet a mitges. Conta que havia tingut una gran entrada en la literatura escrita i editada a Barcelona. Joaquim Folguera, que volia fer una «Biblioteca Valenciana», va ser un dels seus principals introductors... Però el pobre Folguera va ser una de les víctimes de la grip del 1918, no? I Martínez Ferrando es va quedar sense el seu millor valedor. Siga com siga, Pla confessa la gran admiració, el gran interés que li crea un senyor com aquell, acabat d’arribar des de València. Deien que era un valencià extraordinàriament sorprenent: perquè parlava en veu baixa amb una gran serenitat —cosa mai no vista en un valencià! [Riu]

Sí. Pla, efectivament, explica tot això. Però l’entrada a la Barcelona literària del moment fou a través d’un amic de Martínez Ferrando: Manuel Galán Pacheco. És un escriptor valencià de l’època que col·laborava amb Martínez Ferrando en la revista Impresiones, que volia iniciar els passos del noucentisme a València. I Galán Pacheco l’introduí en la tertúlia del doctor Quim Borralleras...

A l’Ateneu, no? Aquesta és la tertúlia que apareix en El quadern gris de Pla.

Exacte! Allí coneix Sagarra, també. I Alexandre Plana, i tota aquella gent... Per cert: que el retrat que Pla fa a Martínez Ferrando de vegades és molt dur. Com era allò que diu? Alguna cosa així com: «Martínez Ferrando és un home recollit, humil, tirat endins, silenciós, amb un posat d’anarpel món distret, com si caminés escoltant la música d’una font llunyana.» Diu: «És un home tan discret que sembla un moble enfundat.»

Que bo, Pla! [Riem.]

És magnífica, la imatge del Pla.

En això de l’entrada de Martínez Ferrando a Barcelona, també degué tenir un pes la família, no? Perquè ell no es presenta allí com un pelacanyes qualsevol: ell és, diríem, un home «de casa bona».

Home! Martínez Ferrando era el germà de Daniel Martínez Ferrando. I d’Eduard Martínez Ferrando, que és un dels promotors del valencianisme de l’època: secretari general de la Universitat de València, advocat, defensor de la causa valencianista, manifasser en el sentit de formar part de totes les maniobres que hi havia en l’època per a fomentar l’ús de la llengua i l’ensenyament, etcètera, etcètera. Procedia d’una família amb moltíssim prestigi. Igual que dic allò de «valencià a Catalunya i català a València», també m’agrada repetir molt un article que aparegué en La Publicitat en un moment determinat, quan es rebia Martínez Ferrando a Catalunya. Era un article sense signar que es titulava: «La Trinitat Martínez Ferrando». I en aquesta «Trinitat», Eduard era «el polític», Daniel «el poeta» i traductor de l’anglés, i Ernest «el narrador» i traductor de l’alemany.

Però no deixa de ser flipant que el personatge arriba a Barcelona, i de seguida va a parar a la tertúlia del Quim Borralleras, publica llibres i aquells llibres va i obtenen l’atenció de Josep Maria de Sagarra, d’Alexandre Plana, de Josep Pla, de Gabriel Alomar... Carles Riba, fins i tot, arriba a qualificar Martínez Ferrando com «el Dickens de la narrativa en català». Ostres! No hi ha set dotzenes de valencians que facen una aventura així en l’època. I, en canvi, la percepció que tinc és que la consideració actual de Martínez Ferrando està molt per davall del que un personatge així mereixeria. En quina mesura valores, Vicent, que l’infraconeixement —i l’infrareconeixement— pot respondre, encara, al fet de ser considerat «valencià a Catalunya i català a València»?

És una pregunta molt difícil de contestar. Perquè Martínez Ferrando era un personatge molt valorat en l’època, no només pel fet d’escriure, sinó per altres assumptes, com ara el paper que feia com a director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. I perquè, a més a més, en aquella època, un valencià d’aquestes característiques, com diu Fuster moltes vegades en els articles que li va dedicar, era una perla. Home! Si tu compares la imatge que donava Almela i Vives a Barcelona, i la imatge que donava Martínez Ferrando, t’adones que no hi havia color. Fins i tot, si compares la imatge que donaven Adlert i Casp, i la que donava Martínez Ferrando, allà ho tenien claríssim: era Martínez Ferrando la persona que calia promoure i que calia ajudar perquè s’ubicara, etcètera, etcètera. Hi ha en ell una barreja de coses molt interessants, amb una visió del món i de la realitat molt complexa. Ell, per exemple, defugia qualsevol tipus de polèmica pública. Era incapaç de lluitar en el món de l’edició o de reivindicar-se com a escriptor. Allò del «moble enfundat» ho podríem aplicar aquí també.

D’alguna manera, Martínez Ferrando també va ser responsable de la recepció que va tindre, perquè la societat catalana acabà donant-li un premi a la seua figura: a la seua persona, a la seua imatge pública més que no a la seua novel·la. Perquè Una dona s’atura en el camí no és ben bé una novel·la, sinó una narració allargassada —que és l’única cosa que ell era capaç de fer. Però clar: quan ho veus des de la perspectiva històrica, o des de la perspectiva de les relacions entre el País Valencià i Catalunya, la cosa canvia. Perquè aleshores sí que veus que hi ha com una mena de menysvaloració de la figura de Martínez Ferrando. I era una persona clau! L’espai cultural comú entre Catalunya i el País Valencià té aquestes disfuncions. Fa poc, els qui seguim una mica les relacions entre la literatura d’allà dalt i la nostra, hem vist la petita polèmica que s’acaba de produir arran de la publicació, en un periòdic, d’un reportatge sobre «els vint millors llibres» de l’any 2021 «per gaudir d’una tardor literària». Resulta que no hi ha, entre aquests «vint millors llibres», ni un sol llibre valencià. Cap ni un! Això ho estem patint, encara. Per què passa això? Perquè tenim un espai cultural comú que no és un espai cultural comú. No ho sé... Com ho veieu vosaltres?

Mira, Vicent. Com que sempre he tingut un cert respecte per l’edat, deixaré que siga Víctor qui et conteste primer... —deixe caure.

Jo, que si no soc malèvol no m’ho passe divertit —s’arranca el Víctor...

Doncs sigues malèvol: sigues malèvol —incita Vicent, visiblement divertit.

No ho podrà evitar! —bromege, picant l’ullet.

Diré que una de les causes importants de la poca atenció que rebem allí dalt és que el comprador de llibre valencià té molt poc al·licient —comença a disparar Víctor—. Al País Valencià no és cap secret que tenim unes xifres de venda de llibres molt baixes. I després resulta que els crítics dels principals mitjans de comunicació fan per coincidir amb els interessos de les editorials fortes. No és que hi haja cap ordre de dalt, dels editors als crítics: però els crítics estan per a servir la causa de la comercialitat, i els qui més es fan els terribles segurament són els més submisos.

Jo crec que, a més, nosaltres no som els encarregats de resoldre el problema. Nosaltres només tenim la responsabilitat de constatar que existeix, i que és un problema complex amb moltes arestes: perquè hi ha el problema lingüístic, hi ha el problema de les vendes, hi ha el problema de la societat actual i la lectura, hi ha el problema del mercat del llibre... Hi ha mogolló de problemes! Nosaltres no som els qui els hem de solucionar. I ja està bé que hi haja gent que edite llibres. I ja està bé que hi haja La Veu dels Llibres. Ja està bé, que això passe, no? Però també hem de ser conscients que els problemes aquests tan profunds se solucionen d’una altra manera. Estem patint moments de canvis dràstics en les institucions culturals i en les relacions de la gent amb les institucions culturals, i fins i tot amb les relacions personals... No ho sé: potser valdria la pena que algú, lúcidament, s’asseguera a escriure un bon assaig sobre la situació aquesta i que posara les coses clares. Perquè ara com ara no sé si els partits polítics tenen estratègies muntades sobre la qüestió del mercat i la cultura del llibre. No sé si s’han plantejat seriosament el tema. A mi em fa la impressió més aviat que no: que no és un assumpte que interesse massa al poder polític actual al País Valencià.

Pots estar segur que és com tu dius... —assevera Víctor, no exempt d’intenció—. Juga-t’hi un café i un conyac, si vols, que no els perdràs.

Au, va, deixem-nos estar... —prove de reconduir—. Es tractava de parlar de l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando. Quina recepció li augures?

A mi m’agradaria que aquest llibre es llegira. Pot anar dirigit a gent que estiga entrant, per exemple, en la literatura en valencià. Hi ha narracions molt boniques de llegir, perquè recorden tota una època passada: unes situacions vitals que ja pràcticament han desaparegut, però que tenen el sabor especial de ser contades per una ploma com la de Martínez Ferrando, que és deliciós en molts moments. No trobaran assassinats... Bé: assassinats, no, però alguna cosa així cruel, sí: perquè en una època determinada, a Martínez Ferrando li pegava també per les històries cruels. Però trobaran sobretot això: coses delicioses, ben tractades, plenes d’humanitat, d’un lirisme de vegades pujat de to —però normalment no, perquè és un lirisme molt contingut. Unes imatges extraordinàries... No ho sé: em fa la impressió que aquest llibre podria tindre públic. A més: té tot el públic dels qui, en una societat com la valenciana, haurien de tenir prestatges especials reservats a casa per a la «Biblioteca d’Autors Valencians». Veus? Això és una cosa de la qual s’hauria de fer publicitat, també. La idea de dir: «Home! La teua obligació com a ciutadà d’aquest país és comprar la biblioteca dels teus autors!» I quina millor biblioteca que la «Biblioteca d’Autors Valencians»? Xe! Tindre a casa Enric Valor, tindre a casa Joan Fuster, tindre a casa Manuel Sanchis Guarner, tindre a casa Vicent Andrés Estellés i Carmelina Sánchez-Cutillas... Bo! Tindre a casa tota la gent aquesta, no?

Que bonic i que interessant això que acabes de dir, Vicent! La gent que diríem del puntet —amb un mínim afany d’exhibir una certa classe—, com és que en comptes d’ostentar la seua capacitat adquisitiva demanant vins de preus estratosfèrics en restaurants selectes (que també està bé, eh?), no té la sensibilitat de reunir a casa, ni que siga per a mostrar-los i exhibir-los a les visites, els llibres dels principals autors de la literatura autòctona i pròpia?

Clar! És això.

En fi... Fem una cosa, Vicent: hem parlat una mica d’Ernest Martínez Ferrando i no ens ho hem acabat. Però estaria bé que ara parlàrem també una mica de Vicent Alonso i Catalina. Vull dir: de la teua trajectòria i de la teua obra. Vegem... En la introducció a l’Obra narrativa completa judiques que Martínez Ferrando va fer un «camí d’aterratge des de la poesia en prosa a la narrativitat més estricta». Tu fas un viatge semblant des del Vicent Alonso poeta fins al Vicent Alonso assagista, prosista i dietarista? I pel mateix preu, una segona pregunta: per què fa la sensació que no l’acabes de completar, aquest viatge? Perquè tu publiques Les paraules i els dies el 2002 i Trajecte circular el 2004 (amb la seua continuació, que és Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005, del 2015), però després no has tornar a publicar llibres d’assaig. Poesia, en canvi, sí...

La pregunta que em fas és tan complicada que l’hauria de contestar per parts... El pas de la poeticitat a la narrativitat de Martínez Ferrando crec que és diferent. Jo no tinc cap relació amb aqueix trànsit. Martínez Ferrando fa una evolució com la que tu descrius, que és característica de la literatura europea del moment. Tu compares, per exemple, els Petits poemes en prosa de Baudelaire amb el que passa després, i veus que allí Baudelaire llig i tradueix Edgar Allan Poe —d’aquella manera, sense saber anglés... I clar: la diferència és substantiva, entre una cosa i l’altra. Aquest és un procés que es detecta en tota la literatura europea. I en la literatura catalana també passa de manera generalitzada, perquè té darrere la polèmica entre el modernisme i el noucentisme: el rotllo de la imitació de la realitat i el rotllo del pas a l’elaboració interna de la realitat més que no la imitació i tot això... Però en el meu cas no és això. En el meu cas és que, per a mi, la literatura que faig és sempre la mateixa.

Sempre la mateixa, dius?

Sí. Com a escriptor jo pense que sempre està moguda pels mateixos principis estètics. Passa que unes vegades adquireix la forma de la poesia, unes altres vegades adquireix la forma del dietari, i unes altres adquireix la forma de l’assaig. Si hi ha res que se n’ix d’això són els textos de caire acadèmic: però per obligació pro pane lucrando! I per la qüestió que comentes, que he deixat de publicar dietaris... És veritat que he deixat de publicar-ne: però jo no he parat d’escriure'n. Tinc mogolló de dietaris escrits! De fet, l’últim que he preparat és el que va del 2006 al 2008, que és el dietari que abraça precisament tota la meua traducció de Montaigne. Però no he fet cap esforç per editar-lo. Per què? Doncs perquè he fet una reflexió interior en el sentit de dir: «L’esforç que has de fer per a editar-ho paga la pena?» I no ho sé... El que sí que sé que paga la pena és escriure-ho!

El meu amic Ferran Torrent, quan parlàvem d’açò, es reia de mi, amb tota la bondat del món, clar, perquè tots sabem quina és la posició contrària a la meua, no? Però jo li deia: «Creu-t’ho, Ferran. Creu-t’ho. És que és veritat: creu-t’ho.» Jo no tinc cap interés a publicar tot el que escric. Jo soc feliç mirant-me els meus dietaris i rellegint-los. I si algun dia els publique o no, no té cap importància. Mira, veus? Ara acabe de publicar un poemari, que encara no està distribuït. Però perquè me l’han demanat: si no me l’hagueren demanat, tampoc no l’haguera editat...

Però la literatura, en última instància, no deixa de ser un joc de la comunicació. I si el que escrius no té perill de ser llegit per ningú, es desbarata una mica la gràcia d’aquest joc, no?

Però jo tinc els meus lectors: entre ells, jo mateix. Fa poc he llegit en premsa que una neuròloga, no sé si holandesa, deia: «La memòria sempre ens menteix...»

En benefici nostre! [Riem.]

Com dius?

Que la memòria sempre ens menteix... «en benefici nostre»!

Ah! Molt bé: doncs gaudir d’aquest benefici és un luxe. Això és el que vull dir.

Sí. Però ser el teu únic lector no deixa de ser un exercici de solipsisme, no? I com a «joc de la comunicació» no deixa de ser, com si diguérem, una mica onanista...

Però no soc l’únic lector, home! Tu ja m’entens: s’ha de posar tot en la balança... I per a mi editar no em compensa tant com escriure.

Supose que entre els amics que lligen els teus textos inèdits hi deu haver el Ferran Torrent, que acabes d’esmentar. Deixa’m que et pregunte per ell. Recorde que una de les voltes que m’he divertit més va ser dinant amb tu i amb Ferran, fa milanta anys d’això, a la Universitat d’Alacant. No deixa de ser una estranya amistat, la vostra, no?

La veritat és que la nostra amistat ha canviat una mica, perquè no ens veiem quasi. Ferran i jo som molt diferents...

Per això et dic!

Jo l’estime moltíssim: jo sempre l’he estimat moltíssim. Crec que ha fet una feina extraordinària. Ell té les seues idees estètiques, i les seues idees polítiques, i les seues idees gastronòmiques, i les seues idees comunicatives, i les seues idees sobre l’amistat. Possiblement jo en tinc unes altres, diferents. Però aquest contrast, a mi, m’agradava viure’l. Passa que a vegades també el paties, no? [Riu.] I supose que a ell li passava el mateix. Sí. És veritat: som molt diferents. Però torne a insistir: jo l’estime molt.

Per anar concloent, Vicent, deixa’m que et pregunte ja no pel Vicent Alonso intel·lectual: ni pel poeta, ni per l’assagista, ni pel dietarista, ni pel traductor de Baudelaire i Montaigne, ni per l’especialista en Martínez Ferrando... Deixa’m, simplement, que li pregunte al Vicent Alonso d’ara com evoca i com recorda —amb el benefici de la memòria que sempre menteix— el Vicent Alonso de la infantesa: el Vicent Alonso que un dia devia jugar pels carrers de Godella amb pantalons curs...

M’ho poses fàcil, Joan. Perquè la resposta a aquesta pregunta és la primera part —i la segona— del meu nou llibre poemes Han fugit les merles al març.

Veus, Víctor, com sí que hi ha gent que sap gestionar la publicitat dels propis llibres? [Riem.]

No... No estava pensant en això. [Riu també Vicent.] Però és que hi ha una segona part del llibre que es diu, precisament, «Àlbum. Dotze instants i una coda». Són variacions sobre una forma poètica oriental: la tanka. Dotze tankes que configuren un retrat, un autoretrat: del que en mi queda de la infantesa que vaig viure, i de com em veig ara mateix. A mi, una mica, em passa com a Martínez Ferrando —saps?—: que no me n’isc de la meua autobiografia. Dec ser una mica egotista, com diuen alguns. Els qui ens dediquem al dietarisme i a la poesia estem sempre mirant-nos a l’espill. Jo crec que ho fem tots: el que passa és que alguns ho dissimulen i els altres no ho dissimulem, no? Però clar: no et contestaré jo ara poemàticament! Seria una mica complicat. Em veig, saps com? Com titubejant una mica respecte del que soc jo mateix: del que he sigut jo mateix. No sabria definir-me. He viscut tants moments de dubte, d’indecisió, d’il·lusions perdudes i d’il·lusions guanyades que no sabria resumir-me en quatre paraules. És impossible: no puc. Però passa que hi ha elements de la meua vida, quan jo era infant, que se m’han clavat aquí dins del cap, i que són com fites decisives de tota la meua trajectòria vital.

Jo et faria la pregunta més concreta, Vicent —intervé Víctor Labrado—, i és: com recordes l’escola, l’escola de xiquet?

Uf! Ací sí que et llegiré un poema! [Riu.] Home! És que m’ho has posat ben fàcil! És molt ràpid: té sis versos...

Sí, sí, sí, sí. Per favor.

És el número cinc dels «Dotze instants i un coda». I diu: «Els crits de les cinc escales avall. // Des del balcó / veig l’albat a la plaça. / Campanes blanques. // El mestre dicta / d’un escuder orat / rares proeses.»

Quina exquisidesa, Vicent! És, certament, la fotografia d’un instant. En aquesta mateixa línia, quines altres imatges de la infantesa continuen acompanyant-te, quines altres «fites decisives» de la memòria —que deies— t’acompanyen sempre?

Jo soc fill de forner. Mon pare era un forner del poble molt especial, perquè llegia Eugeni d’Ors i Ortega y Gasset. Però no coneixia Ausiàs March ni Roís de Corella ni coses així. Era mestre, però quan esclatà la Guerra Civil va deixar el magisteri i es va quedar amb el forn dels pares. I tota la seua vida va transcórrer entre Escil·la i Caribdis: entre un lloc i un altre; entre la lectura, la cultura, el forn, els cinc fills... L’únic dels cinc que va estudiar vaig ser jo. Totes les imatges al voltant del forn dels meus pares són retrats que apareixen constantment en la meua ment.

Em recorda el forn estellesià... «El fill del forner, que feia versos».

Certament. Estellés també era fill de forner. I vivia a Burjassot, al costat mateix de Godella. Alguna vegada he dit que, quan llig Estellés, em sembla que ha construït la meua biografia. I és això: ell ha escrit la meua biografia moltes vegades. I jo m’he hagut d’enfrontar amb el fet que ell ja escrit moltes coses de la meua biografia: perquè no puc competir amb ell. No puc dir: «Estellés s’ha equivocat!» «El gran foc dels garbons»... Jo, quan vaig llegir allò, em vaig quedar absolutament... Ja podeu imaginar-vos! Perquè, a mi, els garbons, el foc, la pinassa que portaven de la Calderona...

Clar.

Li faig un poemeta menudet a mon pare en aquest últim llibre, Han fugit les merles al març. Es diu «Petit homenatge». Però en el fons estic parlant de mi mateix. D’això m’he adonat ara, a posteriori, una volta editat. Dic: «Ostres! Estic parlant de mi mateix.» Joan, no sé! Són tantes fotos dins de l’àlbum...

Escolteu: quin tema magnífic això del forns! —hi pren part Labrado—. Era un dels espais públics per antonomàsia: l’àgora. Entre la plaça, la taverna, el mercat, el forn i el llavador: això era l’àgora d’un poble. I encara n’hem conegut, de menuts. El que és curiós és que era un espai bàsicament de dones: per tant, interessantíssim. Les converses, les manies, les notícies...

Venien les dones amb les llandes...

Clar: a pastar... Perdó: pastar, no! Ho duien pastat a enfornar-ho... —evoca el coordinador de La Veu dels Llibres.

Ho duien pastat, però allà fenyien. Portaven la pasta, i després fenyien al forn. Però això, vist des de dins, tenia una part negativa: tu deies que allò era l’àgora, però per als qui vivíem allà dins era la manca total i absoluta d’intimitat. I si havies de llegir i estudiar la Crítica de la raó pura, més encara!

Ja m’ho pense...

És veritat. Ma casa era una gran superfície on hi havia el forn, el pastim, els bancs amb les caixes del pa, les dones fent pastissos de moniato o del que fora, mon pare enfornant rosquilletes, l’altre netejant les conquetes de les magdalenes...

I tu en un racó llegint la Crítica de la raó pura de Kant. És impagable, la imatge! Que bona! [Riem.]

És que és magnífic! —corrobora Víctor—. No t’ha vingut mai al cap la idea de narrativitzar-ho?

No: narrativitzar-ho, no. Però en els poemes sí que ho he recreat. Jo tinc aquí el rellotge que forma part de tots els meus poemaris: d’aquest, també. És un rellotge de pèndol, amb pintures de Muñoz i Degrain. És el rellotge que tenia la meua àvia a casa. I jo sempre estudiava al forn amb «el gran foc dels garbons» (que no és exclusivament d’Estellés, és de molta més gent que hem viscut això) darrere meu, però que es reflectia en el pèndol daurat: en el cercle del pèndol daurat... I jo estava estudiant els presocràtics. I clar: tu imagina’t Heràclit i totes les seues imatges sobre el foc: «El món sempre va ser, és i serà foc eternament viu, que s’encén i s’apaga segons mesura...»

Ostres, Vicent! Em sembla bellíssim!

Ja ho veus: jo llegia Heràclit i mirava el pèndol i el foc. «El món sempre va ser, és i serà foc eternament viu, que s’encén i s’apaga segons mesura...»

Uf! Si açò fora una pel·lícula o un programa de televisió, aquest n’hauria de ser el moment estel·lar! Per cert: el conserves, el rellotge aquest de l’àvia, encara?

Sí, sí, sí. Estava malmés, però l’he recuperat i ara el tinc ací a casa.

Doncs mira què et dic: si aquesta entrevista fora un documental, trauríem un primer plànol dels ulls del joveVicent Alonso que al forn dels pares llegia Heràclit i mirava el pèndol del temps amb els reflexos del foc. I ara, just al final, els fondríem amb els ulls del Vicent Alonso jubilar i savi —uns ulls que són i no són els mateixos ulls del Vicent Alonso jove— mirant embadalit aquell mateix pèndol del rellotge de l’àvia. Ah! Això sí: amb el coixí d’una música exquisida, amb instruments de corda: potser de la tercera simfonia de Rachmaninov que tu mateix refereixes al principi de Trajecte circular. Hi faríem ballar les flames de la vida: les de l’alquímia de la literatura, les del misteri del temps, les del benefici de la memòria... La música aniria perdent-se, dissolent-se a poc a poc. Fosa a negre. Final. Això sí: després dels títols de crèdit, per als qui s’hi vulguen esperar, posaríem, com a seqüela, la imatge del pèndol del rellotge de la teua àvia oscil·lant lentament, mig a fosques: amb el foc dels garbons reflectint-s’hi subtilment, al bell mig del cercle. I la teua veu en off citant Heràclit com una lletania sagrada: «El món sempre va ser, és i serà foc eternament viu, que s’encén i s’apaga segons mesura...»

Gràcies, Vicent, pel teu foc lúcid, entenimentat, civilitzadíssim. I per l’escalf impagable de Baudelaire, de Montaigne —i d’Ernest Martínez Ferrando.