Marta Orriols: «Les dones vivim immerses en aquesta dicotomia: voler-ho tot i no poder fer-ho tot»

 

per Lourdes Toledo

Entrevistes

Marta Orriols
Marta Orriols | © Ariadna Arnés

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Marta Orriols Balaguer (Sabadell, 1975) és historiadora de l’art, i en sap molt, d’art! Tanmateix, viu escrivint i per a escriure. Amb el seu primer llibre, Anatomia de les distancies curtes (Periscopi, 2016) va despertar més que curiositat entre la crítica i els lectors, amb un conjunt de relats escrits amb solidesa i molta ànima, capaç de penetrar com a escriptora en allò d’extraordinari que té la quotidianitat i fer-ho surar en la història amb subtilesa i força. La seua solidesa literària va tornar a captivar molts lectors amb Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018), la seua primera novel·la, una història que narra amb sensibilitat i rotunditat el dol i el desconcert davant la pèrdua sobtada d’una persona estimada: «La mort escriu marta Orriols en boca de la Paula obliga a certa solemnitat, a la inactivitat, a renegociar amb cada cosa que donava sentit a la vida d’abans per adaptar-se a la d’ara».

Marta Orriols és escriptora de mena, ho demostra, no només en els seus llibres, sinó en projectes com ara el seu blog No puc dormir i en les cròniques literàries i culturals que publica en el digital Catorze.

A mi m’agrada dir que Orriols escriu una literatura d’alta tensió, i matise, alta tensió emocional i psicològica. En els seus relats pocs detalls són gratuïts i la sorpresa està subtilment anunciada. Els seus personatges –tant en les novel·les com en els contes– podríem ser nosaltres mateixos en un dia qualsevol, o tu mateix, o els teus germans i germanes, els teus amics, qualsevol criatura de la jungla humana que ens envolta. Jungla en el millor sentit de la paraula, sense deixar de banda el pitjor sentit, quan de tant en tant també desperta i aflora com un monstre ferotge que duem amagat i reclama regna solta quan menys ens ho esperem, fins i tot malgré nous.

Atenta a la mirada de les dones, Orriols mira el món amb aquests ulls seus entre verd-blau mariner i gris captivador, ulls d’una dona que ha tastat molts sabors, que s’amara de la vida perquè no n’hi ha una altra, i que penetra en la ment dels personatges i conta històries amb serenitat i senzillesa, lluny de tota banalitat i pompa.

Es pot ser molt profunda en la literatura partint de la quotidianitat, veus com les de Natalia Ginzburg o Lucia Berlin ho han demostrat amb escreix: és la grandesa dels petits gestos, de la mirada atenta i magnètica, de l’empenta del dia a dia...

Marta, ha vingut alguna vegada a presentar els seus llibres a València?

Sí, abans de la pandèmia. En la primavera de 2019 hi vaig anar per presentar Aprendre a parlar amb les plantes i va ser molt bonic. En guardo molts bons records. Estaria encantada de tornar-hi. De fet, el meu agent literari, Bernat Gual, és mallorquí, però viu a València.

Periscopi (2018)

Contes o novel·les? En quin terreny es troba vostè més a gust?

No m’agrada etiquetar-me en res, de fet, tot i que els meus darrers dos llibre, Aprendre a parlar amb les plantes i Dolça introducció al caos són novel·les, jo no he deixat mai d’escriure relats i n’he publicat algun aquí o allà. El conte és un gènere que m’agrada i vull tornar-hi quan trobi un fil conductor per a un llibre, perquè tot recull de relats necessita aquest fil per a donar-li sentit, i ara per ara no tinc prou material per fer-ne un llibre. Tot i així, no m’agrada que em posin etiquetes «que si autora de conte o novel·les», i et diré que em sento igual de còmoda fent les dues coses. Ocorre, però, que amb el conte vas canviant de punt de vista a cada relat, vas renovant el text. La novel·la és un projecte a més llarg termini i tens el risc d’encallar-t’hi, però també et deixa més flexibilitat que el conte, el conte és una peça més tancada que demana un gran esforç a cada volta que t’hi poses. En el novel·la, però, una vegada has trobat el fil conductor i, sobretot, el to, l’escriptura raja. I ocorre també que hi vas abocant noms i personatges, i molt de material queda fora del text final.

Tot això m’evoca de passada el que deia fa poc Carlota Gurt en una conversa que vam tenir: «pots tenir cinquanta cadàvers de contes en l’ordinador, però no de cinquanta novel·les».

I el següent projecte... Li agradaria tornar al relat breu?

M’agradaria seguir practicant els dos gèneres. Ara per ara estic en procés de creació d’una altra novel·la, perquè la història m’ho demana així, però vull continuar escrivint contes també.

Periscopi (2016)

El tema de la maternitat està molt present avui en la literatura d’autora: la maternitat com una responsabilitat aclaparadora, una demanda brutal i exigent, i en alguns casos com un risc biològic i un esforç econòmic que acaben asfixiant algunes dones. Sobre aquesta qüestió escriuen i reflexionen escriptores com ara la mexicana Guadalupe Nettel, la basca Katixa Aguirre en la seua novel·la Las madres no, l’assagista xilena Lila Meruane en Contra los hijos, l’escriptora i periodista Júlia Bacardit, en El preu de ser mare, Pepa Aguar en El que em queda de tu, i last but not least, vosté en el relat «La bona nova» dins d’Anatomia de les distàncies curtes i, sobretot, en la seua darrera novel·la Dolça introducció al caos.

Té lògica que aquests llibres arribin ara i que aquesta reflexió passi ara. Vivim un moment en què la dona ocupa un lloc igualitari respecte als homes en l’escriptura, que no en llocs de treball dins de l’àmbit de la cultura. Però almenys quan ens posem a escriure s’esborren més les diferències.

Autores com la recentment desapareguda Nawal El Saadawi ens van obrir els ulls en aquests aspectes i tants altres temes relacionats amb les dones i el feminisme. Però també Doris Lessing, o la nostra Montserrat Roig... La llistà és cada dia més extensa i sòlida.

Són referents important. I tornant a la maternitat, aquest tema era fins ara abordat sota la pressió del cànon literari masculí. Ara, però, les dones hem sentit més la necessitat i l'obligació de parlar de la maternitat des d’un punt de vista diferent, més crític, més nostre. És necessari poder explicar tots els límits i el pes real i físic que et pot posar la maternitat en la teua vida, com a dona. La dona es veu alterada quan entra la maternitat en el seu món. Davant del mirall veus la felicitat, però saps que tot això et comportarà sentiments i sensacions i canvis i comportaments diferents. I de tot això, abans no se’n parlava. I aquests canvis en els nostres cossos i en les nostres vides duen unes conseqüències implícites, en gran part, aconseguir continuar vivint les nostres vides i assolir l’equilibri entre dones que portem dins, les mares, i la dona que ix al públic. Trobo que de vegades hi ha un llenguatge polític sobre la femineïtat que em desconcerta. En tot cas si jo, que tinc un fill de setze anys, hagués tingut a mà tota la literatura que hi ha ara al voltant de la maternitat en el moment de ser mare, m’hauria sentit més acompanyada, i fins i tot potser hauria fet algunes coses d’una altra manera.

Em sembla que són moltes les dones que tenen aquest sentiment.

On queda la meua persona quan em llanço a ser mare? Tot això que no ens havien explicat i que ara coneixem millor. Hi ha una novel·la de Silvia Hidalgo, Yo, mentira, que en parla molt honestament i profunda d’aquest tema. Les dones vivim ara immerses en aquesta dicotomia: voler-ho tot i no poder fer-ho tot.

Julià Guillamon comentava en una entrevista ara fa un any: «Crec que la literatura escrita per dones és més dinàmica i expliquen coses que tenen més interès que aquelles que, ara per ara, expliquen els homes. Els homes han perdut una mica els papers, els rols tradicionals, i hi estan més perduts. Vull dir, la gent llegeix coses amb les quals se sent interpel·lada, reflectida, coses que li diuen coses a ells i a elles. La gent busca una connexió amb allò que llegeixen. En gran part, ha desaparegut el lector que llegeix amb l’únic criteri de la qualitat literària, tot i que hi ha llibres molt bons, però aquesta connexió de temes i mirades és un factor que influeix moltíssim a hores d’ara. El factor empàtic –insistia Guillamon– és un factor que cada cop s’ha fet més important, com a crític ho he viscut i ho he vist».

Literatura bona i dolenta, no és fàcil saber qui ho marca això. Qui ho marca si és bona o no una obra. Tot està canviant darrerament. La relació entre el lectors i els autors ha canviat molt. Ara tothom diu la seua, les xarxes són canals oberts i vius de comunicació, de retroalimentació. I el crític literari ha vist, cada vegada més, relegada la seua funció de marcar un criteri que abans tenia, i la seua capacitat d’influència. Per mi és un debat obert, literatura bona o dolenta? Sota quins criteris, sota quin cànon? En el moment que un llibre et toca t’arriba ben endins i el recordes –i aquí entraríem en el factor empàtic– per mi és bona literatura. El problema és sovint en quin espai et col·loquen...

Periscopi (2020)

Què vol dir, exactament?

Doncs que, com a autora, dona escriptora, sempre t’acaben agrupant o convocant a una taula rodona o una conversa sobre altres dones escriptores, i no sortim de la literatura d’etiquetes. Si continuem així, hi haurà molts lectors homes que no accediran a les dones, a la literatura d’autora. A mi em consta, per exemple, que hi ha molts lectors homes que s’han sentit identificats amb allò que conta un dels meus personatges, el Dani, el protagonista de Dolça introducció al caos, i que té un punt de vista diferent sobre el fet de tenir un fill, una mirada més grandiloqüent, com si li hi anés la vida a canvi. És un punt de vista de la paternitat que interessa també a molts lectors. Hem de defugir els encasellaments.

En tot cas, és ben interessant contrastar les reaccions dels dos protagonistes, el Dani i la Marta, davant de l’arribada d’un fill.

Sí, el Dani s’hi enfronta, porta el possible canvi d’una manera molt més racionalitzada, més mental i intel·lectual. En canvi, la Marta s’hi implica més emocionalment perquè sospita que li canviaria la vida en molts aspectes, i ben bé que ho intueix.

Les inèrcies, en tot cas, no són fàcils de revertir, però tampoc impossibles.

És un tema delicat, a hores d’ara, vivim encara coberts de prejudicis. Jo sé que la majoria de lectors dels meus llibres són dones, però també he tingut sempre molts lectors masculins. És una etiqueta perillosa, aquesta que a les autores només ens llegeixen les dones; a mi, per sort, no me l’han posada. De fet, en els meus llibres també parlo de la paternitat. Ocorre, però, que quan els homes parlen de la paternitat és com si parlaren de la “condició humana”, sona molt més universal que si ho conten les dones. A mi no em molesta tenir un gran públic femení, i si els homes no volen participar-hi, ells s’ho perden. Jo he passat la vida llegint autors, escriptors homes, però t’haig de dir que darrerament llegeixo moltes més dones. I crec que cada vegada més, autors homes i dones, escrivim sobre el mateix, i hi ha autores molt vàlides. També hi ha molts homes que entren en la literatura del jo, en l’emoció. L’escriptor noruec Karl Ove Knausgård, posem per cas, és un escriptor que parla obertament de la seua vida i de les seues emocions. Anem fent sobre el terreny, i si els homes no se n’adonen, els perdem com a lectors. Tots hem de poder escriure sobre tot i formar part de tot perquè estem fent el mateix: literatura.

Podem parlar d’un boom d’autores?

Crec que no hi ha tal boom, sinó simplement que fins ara no teníem aquest accés al món editorial, ni aquest reconeixement. Ha estat una qüestió de temps també. Pot semblar un boom perquè abans no sortíem tant a la superfície, tot i que n’hi havia, d’escriptores.

Segueix la crítica de prop vostè?

Jo sí que llegeixo la crítica, em fixo en què en diuen, dels altres i de mi, i em fixo fins i tot en allò negatiu o que no agrada dels meus llibres i que de vegades m’ha ajudat molt, sobretot quan són crítiques que posen les qüestions sobre la taula i les argumenten. Com a escriptors ho busquem, busquem una resposta en la crítica, els lectors potser ja no hi fan tant de cas perquè es deixen guiar molt per la virtualitat, per les xarxes, pel boca a boca i ja no esperen tant la visió i l’opinió del crític.

Marta Orriols és autora del llibre de relats Anatomia de les distancies curtes i de les novel·les Aprendre a parlar amb les plantes i Dolça introducció al caos. | © Ariadna Arnés

Alguns noms que hagen influït? Referents? Alguna jove promesa?

Crec que autores com Anna Gas Serra o Irene Solà tenen un bon futur com a escriptores. Les admiro molt i trobo que escriuen sense por i s’atreveixen a fer coses diferents des de la llibertat i la valentia de jugar amb el llenguatge i la forma. Molts autors joves venen i beuen del món de les Belles Arts, del món audio-visual, i tot això dona una barreja molt interessant. Duen aire fresc, frescor i originalitat. Els valoro i espero molt d’ells. Hi han penetrat amb força i són veus noves que s’han de consolidar. Durant un temps s’havia perdut l’acompanyament editorial, però sembla que ells l’estan tenint, i això és important. Que tinguin un suport per part dels editors, una continuïtat, i que no es quedin només en un llançament editorial, sense reedicions ni perspectives. Seria un perill si es quedés simplement en «joves promeses». Es tracta que puguem tenir una generació completa.

Ha llegit Sara Mesa, què en pensa?

M’agrada molt. Mesa té una capacitat de fer-nos entrar en uns mons que no són fàcils ni còmodes i s’agraeix. És una escriptora que et fa reflexionar sobre el present, amb un emoció molt amagada que vas trobant tu a poc a poc, a mesura que avances en els seus relats, novel·les i assaigs, trobo que és una exigència que demana al lector com a autora. Mesa tracta temes i personatges foscos i que incomoden, i ella els posa al davant nostre i els retrata a través de les paraules. Són sovint realitats pertorbadores. És una escriptora molt discreta i molt intel·ligent.

I Marta Sanz?

Una autora amb una manera de narrar molt sensata i franca.

Marta Orriols escriu una literatura d’alta tensió emocional i psicològica. | © Ariadna Arnés

Marta Orriols es fixa sovint en l’excepcionalitat de la quotidianitat...

Per mi és important aquesta vida amb tots els seus detalls, que, al capdavall, és la que tenim. Al món que ens envolta, sempre hi passen coses, aquestes petites coses que et posen davant del mirall, petites coses que acaben decidint el que vas fent a la vida, els canvis. I de vegades som una persona i deixem de ser-ne un altra que podríem haver estat per aquestes petites decisions.

Els seus personatges són persones que podrien estar al nostre costat, persones de cada dia, amics, coneguts...

M’interessen les persones, el seu llenguatge, els gestos, fins i tot des del punt de vista antropològic, la humanitat, i que la literatura et faci i provoqui preguntes, qui som nosaltres, i explicar-nos a través de la literatura. Trobo que si la literatura ha de tenir algun paper, alguna funció, és aquesta: explicar-nos el món...

El desconcert del mon en el dia a dia, en els petits gestos i detalls, com feia Natalia Ginzburg...

Sí, la gran Ginzburg! La psicologia de les persones no és blanc o negre, i la literatura matisa els colors, tota la gamma de grisos i contradiccions, més enllà d’haver d’escollir entre blanc o negre. Les contradiccions posen l’ambivalència sobre la taula, i això sovint ho reflecteix la literatura. Trobar-nos a nosaltres mateixos. La literatura ha de tombar aquest posicionament davant la vida de o sí o no, la vida no és un binomi, els matisos són molts i importen. I la literatura posa al centre d’atenció aquesta ambivalència i les contradiccions. Buscar la raó de ser de les coses, sincerar-te sobre els teus valors... La teua mirada envers el món...