Priorat en persona, com s’escriu i es viu el Priorat (des del Centre Quim Soler, la literatura i el vi)

Roser Vernet 

per P. Cano Server

Entre-veus

Roser Vernet
Roser Vernet | © Arnau Martínez

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Amb l’arribada de la tardor, ja fa tretze anys que el Priorat rep la visita de convidats especials. Sis escriptors s’apleguen al Molar, a la Casa el Perxe, per a conéixer durant quatre dies el Priorat de manera directa, des de dins. I és que, el Perxe no és una casa qualsevol, és la seu del Centre Quim Soler, la literatura i el vi. Un espai que ha reconvertit l’estable i pallissa en habitacions amb noms d’elements arrelats a la terra i un acollidor menjador on compartir menjar de proximitat i xarrades amables. Amb tot, l’espai amb més poder és, sens dubte, l’antic celler reconvertit en biblioteca, que convida a endinsar-se en les pàgines de tots aquells volums que s’hi apleguen i fan oblidar el temps. En aquell indret captivador és des d’on la seua guardiana manifasseja i capgira durant alguns dies l’any la calma d’aquella comarca, un territori on habiten poc menys de 10.000 persones en 26 localitats diferents que, massa sovint, ha estat ignorat com a espai literari.

L’estada té diferents vessants, una anada –que en aquesta setena edició ha tingut lloc del 14 al 17 d’octbre– i una tornada i, com a resultat, un diccionari on es defineix tot allò que surt dels caps, i les ànimes, d’aquells que viuen l’experiència.

Roser:

«Té caràcter i energia i mana molt, perquè algú ha de manar. Parla clar i encara mira millor. El seu gest t’avisa quan està a punt de riure o a punt d’esclatar. És de pedra i aglutina: això ho farem així, perquè t’ho dic jo, això m’agrada i allò no. Ella és el Perxe i el Centre Quim Soler i és ella mateixa, feta i deixada estar. Si t’ha d’abraçar, t’abraça a la catalana sense aquell devessall tan mediterrani i tan molest que tant es porta en el nostre gremi. Si t’ha de fotre un moc, te’l fot. És d’agrair la gent que parla clar.»

No es podria definir de millor manera la mestressa del Perxe.

El Molar - Priorat

 

 

Roser, ¿què és primer, el Perxe o el Centre Quim Soler, o en quina mesura l’existència d’un ha sigut motiu de l’existència de l’altre?

Jo primer vaig pensar en la casa, com a possibilitat de poder tornar a viure al poble. Ja portava la idea de fer la casa per al turisme rural i, a la vegada, un projecte comarcal. Ja tenia alguna cosa pel cap sense forma concreta i aleshores se’m va acudir associar a la casa rural un espai dedicat a la literatura i el vi. Això va ser l’excusa i al cap de dos anys d’haver obert la casa, al 2006 ja vaig trobar l’oferta complementària (o com es vulgui dir) de compartir amb el Centre Quim Soler. Conviu amb l’activitat d’una casa de turisme rural, amb l’activitat cultural d'ambit comarcal. Aleshores, diríem que caminen paral·leles, barrejades, l’activitat de casa rural i com a part de la dinamització cultural, des de la literatura, a la comarca. Quan hi ha actes, la casa es converteix en espai de trobada i acollida i també, quan hi ha convidats escriptors, és on s’allotgen.

El Perxe és també el lloc on es manté el llegat literari de Quim Soler i Ferret.

Sí, aquí hi ha tot l’arxiu del Quim Soler. De fet el Centre té aquesta doble vessant: l'arxiu i l'entitat que organitza activitats i impulsa projectes diversos.

L’anada és la primera part de l’espai i temps de trobada en què els escriptors intercanvien experiències amb homes i dones de la comarca que actuen com a adalils. Cap mot és fortuït, adalil designa, segons la crònica del rei Jaume I «els que coneixen les entrades de la terra». Són, doncs, els que els faran veure i viure el Priorat en persona. A cada edició seran diferents, persones diverses i representatives del paisatge humà del Priorat, que guien i mostren l’espai propi de la manera que ells el conceben i senten. A través de la seua mirada i de la dels socis i gent amb qui conviuen, crearan la pròpia visió del territori i els seus habitants, que quedarà reflectida en els textos que presentaran l’any següent en la tornada. Uns textos que adquireixen el format de «diccionari literari del Priorat». A partir de la paraula que encapçala l’article corresponent, escriuen els seus textos amb total llibertat formal i de contingut (prosa, poesia, imatge i totes les combinacions possibles) El diccionari pot visitar-se a la web de l’associació http://prioratenpersona.cat/. També a la web es recullen les filmacions de la trobada, testimoni en imatges de l’intercanvi entre aquests convidats i els seus amfitrions.

Perxe | © Rafael López-Monné

Priorat en persona és un projecte rellevant, però fins arribar a una activitat així en devíeu fer d’altres, veritat?

Vam arrancar a poquet a poquet, primer amb algunes presentacions de llibres, algun recital, vam començar a pensar de quina manera lligar allò del vi. Teníem clar que volíem fer alguna activitat més enllà de les que féiem per a contribuir a posar el Priorat dins de l’espai literari del país. Havíem de definir què era el que volíem fer o quins requisits havia de tindre l’activitat que volíem tirar endavant. Vaig assistir a un seminari de Gestió de patrimoni literari a Farrera. Hi havia en aquell moment una Trobada d’escriptors a l’Alt Pirineu i vaig anar a veure com anava. Era un model interessant però no s’adequava al que volíem fer. I després de xarrar amb uns i altres, es planteja la idea inicial, que persones de la comarca facen d’amfitrions per tal que els transmeten i els facen viure un Priorat personal, més que una visió estereotipada o turística.

És aquesta la idea principal?

Teníem clar que volíem que fos una obra individual i col·lectiva alhora i que s’anés construint. La forma de diccionari, de fet, es va acabar de perfilar en la primera edició amb els autors, vam decidir que també els faríem partícips de la proposta embrionària perquè ells diguessin la seua. Així va ser com va anar, en una de les nits acabats de sopar en la primera edició va sortir la idea del diccionari.

En una comarca amb un total de menys de 10.000 habitants, com s’ha implicat la gent?

Les implicacions són diverses i de diferents graus. Les 29 persones que han fet d’adalils tenen una implicació forta. Estan, com a mínim, dos anys pendents de la tasca que se’ls encarrega i després han continuat vinculats a tot el projecte; hi ha qui ve regularment cada any, hi ha qui ve quan pot, hi ha qui s’ha fet soci del Centre Quim Soler i hi ha qui els hem perdut una mica, però tothom manté un lligam. A la segona part, a la tornada, hi ha la implicació de les escoles, professors i alumnes. Enguany acabarem a l’última escola, la de Falset; ja hem anat a tots els pobles. Als pobles on anem a fer les activitats de cloenda, hi ha gent que ho viu d’una manera passiva i hi ha gent que se n’assabenta i s’hi interessa i fa un seguiment. És difícil poder saber què implica per a tots. Enguany que ja hem fet la volta per tot lo Priorat, hem de fer una reflexió per incorporar i intentar saber quina és la recepció i el retorn. Això va lligat al fet de poder incorporar noves maneres per què el projecte vaja més enllà del temps en què els escriptors són aquí. Un dels sectors on s’ha de treballar més és a l’ensenyament, des del fòrum de cultura reflexionar sobre el model per a la cultura. Cal buscar implicacions actives.

Perxe | © Xavier Camí

Busqueu algun perfil concret en els adalils a fi que puguen donar una visió determinada?

No fem una tria massa dirigida, en algun cas s’han ofert ells. Defugim la gent coneguda perquè ja tenen uns altres canals. Busquem gent molt corrent i diversa per a mostrar la realitat d’una comarca que no és tan homogènia com es pot pensar. Tenim pobles on no arribem a 30 habitants, tampoc hi ha diversitat per a triar, de vegades la feina és trobar algú.

I les institucions, hi col·laboren?

Naltros, com a entitat que treballa per la difusió i la creació de la literatura, ens acollim sobretot a les subvencions de la Institució de les Lletres Catalanes. Després hi ha altres ajuts més genèrics de la Diputació de Tarragona i petites subvencions, com la de l’Institut Ramon Muntaner. El Consell comarcal ja no dona subvencions i hi ha ajuntaments que «juguen» i altres, no. Demanem despeses als ajuntaments dels adalils i de vegades participen, o no. Els productors, cellers, ens regalen en «espècies» perquè el primer any els escriptors no cobren, els donem un lot de productes i cobren l’any següent quan han fet la feina. Tothom té l’oportunitat de col·laborar.

 

Creieu que la visió que s’emporten i recreen els escriptors és la real del Priorat, la que voleu donar a conéixer o sovint s’idealitza?

Cada escriptor és un món. Cada vegada més, els escriptors n’han sentit a parlar i alguns fins i tot ens diuen: «ja era hora que em convidàreu». Els interessa molt que l’organització tinga en compte tots els territoris. En quatre dies tan intensos, cadascú té capacitat per assumir el que li han dit, però diria que la immensa majoria no s'enduen una visió estereotipada. Depén de la capacitat de transmetre dels adalils i la seva pròpia visió de l'experiència com a prioratí del dia a dia. Com que hi ha un intercanvi tan intens, surten coses, la part ideal del que som però també les problemàtiques i comentaris menys favorables. És un tast però tenen material per a emportar-se una visió completa.

Els participants d’enguany: entre els adalils, de dreta a esquerra, Josep Pedrals, Vicent Usó, Llucia Ramis, Núria Garcia Quera i Míriam Cano | © Júlia Viejobueno

La impressió que donen els textos és aquesta?

Enguany hauran passat ja 40 escriptors, 18 homes i 22 dones. Els textos són un conjunt desigual, hi ha qui s’ho ha treballat molt, hi ha qui ho tracta més superficialment i hi ha qui a partir d’aquí han fet altres coses. No estan obligats a res.

També s’han de fer un retrat entre ells.

Sí, això sí que és una obligació. Poden repetir les paraules que vulguen, fins i tot està bé per a veure mirades diferents. Només tenen l’obligació d’escriure una entrada de diccionari per a cadascun dels adalils i després per a cadascun dels escriptors. Donem importància cabdal a les persones que ho han fet possible. El diccionari és el resultat d’un creuament de mirades.

Segur que arran del pas de tanta gent diversa, un projecte tan bonic com Priorat en persona ha provocat que en nasqueren d’altres que no estaven previstos.

Es creen lligams amb escriptors que tornen per altres motius o a passar uns dies en família. Entre ells no es coneixen sempre i es creen complicitats. Al llibre que va traure el Porcar després d’estar ací, li va fer el pròleg la Dolors Miquel. El Martí Domínguez quan va presentar l’últim llibre a Barcelona, li’l va presentar el Raül Garrigasait. Un altre va fer un llibre amb dibuixos d’un altre que havia estat aquí, són una mena d’efectes col·laterals molt interessants. A la festa dels 10 anys déiem que havíem de fer la presentació a tots els pobles d’on ha vingut algun escriptor; hauríem d’estar 2 o 3 anys. Els escriptors de comarques menys conegudes ho troben una metodologia interessant a l’hora de crear «matrimonis literaris». Vam intentar fer un Priorat en persona en dos territoris més, a la Catalunya Nord i a Sardenya amb escriptors sards.

© Júlia Viejobueno

El Perxe es proposa també com un lloc on els escriptors poden aïllar-se per a dedicar-se a l’activitat literària. Quants textos diries que han sigut parits a casa teua?

D’alguns n’estic segura i d’altres ho intueixo. El cert és que els vasos comunicants entre casa i Centre estan canviant de proporció, i la part del Centre Quim Soler acabarà sent la majoritària o única. Estem en procés de reflexió.

Teniu per davant la presentació de La verda és porta. S’entén com la culminació d’un treball per a donar a conéixer tot aquest material literari del Quim Soler del qual has sigut guardiana?

Si ens haguessin dit que arribaríem fins aquí, no ens ho haguéssim cregut. Va ser una fita publicar París bis, una obra llarga i experimental que no va poder publicar en vida.Volíem endreçar l’arxiu, però la història arrenca quan l’editora de Godall, ens ho proposa. Ella va trucar un dia, ja fa anys, perquè volia saber què era allò de la literatura i el vi. Es va fer sòcia i a partir d’aquí, s’han implicat moltíssim en l’entitat. I el Joan Todó que el coneixem i participa cada any a la poetada i ens agrada com escriu va acceptar la proposta, vam tirar avant. Ha fet una bestialitat d’obra. De vegades surten resultats ben trenats d’una manera un xic caòtica que posa en contacte un seguit de gent.

© Júlia Viejobueno

Parlarem del llibre, segur, però serà una altra història que també ens contarà la veu apassionada de la Roser. No debades, deu ser el personatge amb més entrades al diccionari:

Roser Vernet Anguera del Masroig i el Molar. Ànima del Centre Quim Soler, la literatura i el vi. Tots els autors han tastat la seva hospitalitat i empenta. Ha fet d’adalil de totes les edicions, sense ser-ho pròpiament. D’ella els autors han dit: «Li dec el descobriment d’un món. Detesta les aglomeracions, els aerogeneradors i la falta de respecte. Tots els amors que porta dins li surten a fora amb fúria.»

Òscar Palazón Ferré, Ignasi Mora, Gemma Sales Amill, Ester Suñé Cugat, Albert Villaró Boix, Núria Añó, Toni Sala, Teresa Roig, Estrella Ramon, Manuel Baixauli, Sara Bailac, Josep Porcar, Carles Terès Bellès, Mercè Arànega, Marina Espasa, Dolors Miquel, Ramon Solsona, Teresa Pascual i Soler, Pau Vadell Vallbona, Ramon Erra i Macià, Jaume Copons i Ramon, Josefa Contijoch i Pratdesaba, Maria Cabrera i Callís, Raül Garrigasait, Martí Domínguez, Esperança Camps Barber, Elisenda Roca, Antoni Munné-Jordà, Anna Ballbona Puig, Jordi Lara, Núria Martínez-Vernis, Pep Molist, Teresa Ibars Chimeno, Sebastià Perelló, Núria Cadenes, Miriam Cano, Núria Garcia Quera, Josep Pedrals, Llucia Ramis i Vicent Usó són les 40 veus que han escrit aquesta petita història d’amor particular a una comarca. Els darrers encara hi han de tornar. Perquè, al Perxe, sempre paga la pena tornar-hi. La resta d’escriptors d’arreu dels Països Catalans potser algun any també siguen convidats i així, tindran la sort de conéixer el Priorat en persona.

© Júlia Viejobueno