Conversa amb Rosa Serrano

 

per Joan Borja

Entrevistes

Rosa Serrano
Rosa Serrano | © Alejandro Blasco

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Jugar el joc de la conversa amb Rosa Serrano és sempre un luxe. Perquè pel mateix preu de poder enraonar amb una estimable escriptora hi ha, també, l’opció de departir amb una gran editora. I de dialogar amb una gran senyora. Parlar amb Rosa Serrano és com parlar amb un pessic d’història: de la història de la literatura contemporània al País Valencià, si més no.

Ja saps, Rosa, que a l’hora de començar una entrevista m’agrada molt preguntar pels records d’infantesa de la persona entrevistada. Parla’m, per favor, d’aquella Rosa Serrano que va nàixer l’any 1945 a Paiporta, i que als tres anys —es diu fàcil!— ja va haver de viure un buit tan traumàtic com la pèrdua de la mare...

Em queden molts records. Estan barrejats, sense ordre. Però la presència i el perfum es mantenen. Realment, des de molt menuda —des d’aquells tres anys en què va faltar la mare—, vaig viure molt intensament: amb experiències fortes, i no freqüents. Perquè... Imagina què pot ser que una criatura haja d’anar, per vocació d’una mare que va morir, a prendre la comunió a Lorda! Va ser una voluntat de ma mare que vam haver de complir. I allí estàvem tota la família, traslladant-nos juntament amb tot un grup de gent de València que hi anava de peregrinació. Encara conserve una fotografia signada en què es veu una multitud de capellans, tots ben revestits amb les seues sotanes negres; i enmig, una criatureta, que era jo, amb el vestidet blanc de la comunió, i amb les manetes ben ajuntades a l’alçada del pit, fent cara de nena bona —que no ho era... En fi: he tingut una vida realment molt intensa, rodejada de persones molt interessants. Entre elles, la persona que m’està entrevistant. [Riu.]

Eres poc romancera, tu! [Riem.] Però vegem: a mi no em va confessar el bisbe Olaechea, abans de prendre la comunió. I, a tu, tinc entés que sí... En les teues memòries Les petjades del temps (Balandra, 2019), un dels primers records que comparteixes és, precisament, el d’un capellà tocant a la porta d’un compartiment de tren i anunciant: «Vayan preparando a la niña que el señor arzobispo la podrá confesar ahora mismo». Sembla una escena de pel·lícula! Quins pecats devies confessar amb aquell senyor, Rosa? Era ja una xiqueta raonablement pecadora i rebel —és a dir: vital i com cal—, aquella Roseta Serrano?

Doncs sí. Sí que ho era. I, a més a més, perseverant en la voluntat de fer allò que jo volia fer, i no allò que volien els altres que fera. Això sempre m’ha semblat molt important. Crec que sí que he estat una persona independent, lluitadora. Sense disbauxes fora de lloc, però agosarada. Agosarada, sí: sempre m’ha agradat explorar territoris nous, i espais de llibertat nous. A més a més, és curiós, perquè la figura del pare sempre ha estat per a mi molt important i, tot i pensar diferent, ara que m’ho mire amb distància m’adone que el meu pare mai no em va deixar de donar lliçons de molta autonomia.

Una de les coses que, sí o sí, vull preguntar-te és pel descobriment de la llengua. Trobe que és una de les coses que marca decisivament la teua trajectòria cívica, professional, ideològica i —sobretot— humana. Un passatge que em sembla sensacional en les teues memòries és quan relates que comences a prendre consciència del fet que els valencians tenim una llengua pròpia el dia que aneu d’excursió a Montserrat, un grup de xiquetes, i sents que algú diu allí: «Parleu-los en castellà, a aquestes xiquetes. Perquè tot i que són valencianes, no coneixen la seua pròpia llengua.» Com ho va viure això, Rosa Serrano? Vull dir: com has viscut el fet de formar part d’un país on la gent no és competent en la llengua pròpia? Com això t’acompanyarà per sempre, des d’aquell dia de l’excursió a Montserrat? Perquè vegem: a un Joan Fuster, que és de Sueca, la llengua ja li ve «de fàbrica». O a una Carmelina, que estiueja a Altea. O a un Vicent Andrés Estellés, que és fill d’un forner de Burjassot. Però una criatura com tu, que naix a Paiporta i als vuit anys ja se’n va a l’avinguda de l’Oest de València i s’hi cria en castellà... Com arriba a la llengua? Com prens consciència de dir: «Açò què ve a ser? Quina classe de país és el meu, que ha oblidat les paraules —l’amor a les paraules?»

Jo soc un exemple d’això que anomenem diglòssia. Realment, a casa, el meu pare, el seu germà i la seua germana —ma mare ja havia mort— parlaven entre ells sempre en valencià. I a l’hora d’adreçar-se a la seua filla (en el cas de mon pare) o a la seua neboda (en el cas de l’oncle i la tia) ho feien sempre en castellà. Hi havia com un complex d’inferioritat, comprens? I era també una prohibició per part de les monges: fins a l’extrem que ens castigaven i tot! Recorde que hi havia un reglet de fusta a l’entrada de la sala de reunions, perquè quan venien les famílies a visitar les xiquetes internes, si parlaves en valencià, la monja que estava vigilant la porta agafava i... «Clac!» Et pegava un esclafit perquè rectificares i parlares en castellà. Això, a mi, em va sobtar, lògicament. I em va sobtar, sobretot, la discriminació. Perquè els caps de setmana jo deixava d’estar a València i me’n tornava a Paiporta. I quan anava pels carrers de Paiporta i em trobava les meues amiguetes, elles canviaven de llengua per mi. Era una sensació tan estranya! I jo em sentia fatal, quan veia que aquelles xiquetes se’n passaven del valencià al castellà per mi! Però bé... Després el temps corre, i jo vaig anar descobrint moltes coses. Em va influenciar moltíssim, també, conéixer la persona que després seria el pare dels meus fills. Era molt, molt, molt combatiu en aquest camp. I és una de les raons per les quals vaig fer un canvi lingüístic. A més: compromés! I a més: feliç! Perquè de la mà de la llengua vaig descobrir moltes coses. Tu compta que jo vaig fer la troballa de la llengua en un moment en què encara era freqüent allò de ser una llengua castigada i perseguida. I la vaig disfrutar moltíssim, després, amb gent que vivia de fer literatura en aquella llengua, i que n’escorcollava els recursos lingüístics, i que s’atrevia a muntar escoles en aquella llengua... Va ser un regal de la vida. Un regal de la vida: conéixer persones que aportaven, que enriquien la llengua; que eren una font de compromís, cultura i coherència.

Quan parles del pare dels teus fills, t’estàs referint a Ernest Sena, no?

Sí, sí, sí.

Podríem concloure, per tant, que a tu la llengua t’arriba pel camí de l’amor —de l’amor d’aquella joveneta que, de més a més, es casa joveníssima.

Va ser una influència molt gran, la veritat. Ell defensava l’educació en valencià. I en tornar de Barcelona, que és on vivíem al principi, va arribar el moment més que justificat en què jo havia d’aprendre aquella llengua —que era la meua, però no la parlava. I l’Ernest va ser molt hàbil, perquè em va posar en contacte amb persones que, sí o sí, m’havien de contagiar l’enamorament per l’idioma. Ara, per exemple, em ve el record emocionat d’una dona com Carme Miquel: persones que eren mestres, i que per a mi eren un model, però que de més a més eren lluitadores en defensa de la llengua. Ja començaven a fer llibrets minúsculs. Es creava una inquietud interessant per ensenyar i dignificar la llengua. I es comencen a fer escoles en valencià, que es van anar multiplicant a poquet a poquet. Tot això té una història fantàstica, en la qual, per cert, intervenen fins i tot els llauradors de Picanya, que van facilitar els terrenys per a muntar allí una escola.

Balandra (2019)

Et refereixes a l’Escola Gavina, supose, no? Ara en parlarem... Però deixa’m que et pregunte, abans, per un detall de la teua biografia que no coneixia: que he llegit ara en Les petjades del temps i que em resulta fascinant. Vegem... En la teua etapa a Barcelona resulta que arribes a tindre un contacte directe, per mitjà de l’Ernest, amb els Serrahima. I en les teues memòries podem trobar la imatge sorprenent d’una joveníssima Rosa Serrano prenent té amb Lluís Serrahima, el fill de Maurici Serrahima: l’ideòleg, per dir-ho així, dels Setze Jutges i de tot el moviment de la Nova Cançó. Que fort, no?

Per a mi és un record memorable. Perquè, evidentment, jo a Barcelona coneixia poca gent. El primer any no vam poder passar el Nadal a València. I en saber-ho, la Remei Margarit, que en aquell moment era la dona de Lluís Serrahima, ens va convidar a passar el dia de Nadal allí, a sa casa, amb ells. Per a mi va ser impressionant. Per això ho conte en el llibre de memòries. Recorde que el senyor Serrahima em va sorprendre per la cura que tenia tractant els llibres: els agafava amorosament de la prestatgeria, en una biblioteca extraordinària que tenia —d’aquelles que et cau la bava, quan entres—, i en manipulava els fulls amb la delicadesa d’unes ales de papallona. Al final d’un dels llibres que em va mostrar, vaig veure que hi havia tres ratlletes de colors diferents. I li vaig preguntar: «Senyor Serrahima, això per què és?» I em va dir: «Cada ratlleta és un color de la lectura. Perquè clar: una persona llig un llibre, i al cap de set, o vuit, o deu anys, el lector és un altre. Descobreix uns altres racons més enllà de la primera lectura. Jo em marque les ratlletes i sé que aquest llibre està encara per explorar: que encara té molts raconets que em reserven sorpreses literàries.» Realment, estar en contacte amb persones d’una alçada intel·lectual així, és un plaer contagiós. És un do dels déus! Perquè t’empeny a anar cap endavant. A mi em va donar una seguretat extraordinària, aquella relació estreta amb els Serrahima! Tu compta que vàrem arribar a estar tres o quatre anys anant a passar l’estiu amb ells a un poblet... Com es deia?

Camprodon?

Camprodon, exacte! Camprodon... I clar: tot era sorprenent. Recorde com si fora ara estar allí, fent cua amb el plat de plàstic, esperant que arribara «la truiteta»... I la Remei anava repartint truitetes! [Riu.] Allí vaig conéixer la comare de Camprodon. I aquella dona, sabedora de les meues inquietuds (m’agradava saber i aprendre de tot!), em va dir un dia: «Rosa, a tu t’agradaria veure un part? M’han avisat que he d’anar a un mas que hi ha enmig d’un bosquet, a quinze quilòmetres d’aquí...» I allà que me’n vaig anar jo, de cap, amb la comare, cap a aquell bosquet! I allí vaig veure per primera vegada la meravella del naixement d’una criatura... Vull dir-te: que he viscut experiències molt, molt, molt enriquidores. He d’estar molt satisfeta amb la vida, la veritat. Molt satisfeta. Un regal!

Que bonic! [Fem una pausa i n’assaborim l’instant amb un sospir.] Però una cosa, Rosa... Abans de tot això de Barcelona, i dels Serrahima, i de Camprodon, tu fas l’aventura de París l’any 1967: just quan s’està coent la revolta del Maig del 68. Això ho pot dir qui ho pot dir... Com ho vas viure? Com ho recordes?

També com una experiència molt enriquidora. Jo estava estudiant en la Facultat de Filosofia i Lletres a València, però el meu anhel era independitzar-me de casa, perquè començava a tindre conflictes i enfrontaments amb la família. I els volia evitar, evidentment. Jo era conscient que feia patir la meua família. I vaig pensar que la solució millor podia ser pegar a fugir i establir-hi una distància. I en efecte: vaig aprofitar el viatge de la meua germana i el meu cunyat, que feia un estatge a París, com a ginecòleg. I els vaig dir: «Jo m’hi apunte.» Me’n vaig anar de viatge amb ells i, quan vaig arribar a París, jo que era molt afeccionada a la literatura francesa, a la poesia francesa i al francés com a llengua, la primera cosa que vaig fer va ser anar a l’Alliance Française, del Boulevard Raspail, i veure quina programació hi havia de cursos per a estrangers. I immediatament, també, vaig buscar una família, per a fer allò tan típic de cuidar les criatures a canvi de l’allotjament i el manteniment. M’hi vaig apuntar i de seguida vaig trobar una casa: no al mateix París, sinó a Orsay, un poblet on podies arribar amb metro en un quart d’hora. I allí va ser la meua escola de francés! Perquè clar: al dematí anava a l’Alliance Française de París, tornava a la casa, dinava ràpidament, i després de dinar ja em posava a cuidar les dos criaturetes, una d’elles amb síndrome de Down. Hi vaig aprendre moltíssimes coses! I després, a les nits, la senyora de la casa volia que em retirara prompte, perquè no hi haguera interferències amb el marit, que sempre arribava molt tard, perquè era mecànic. I així, jo a les nits em lliurava a la lectura, Frenèticament! Dins l’habitació tenia la meua pila de llibres, per a llegir: tots en francés, naturalment, eh? Perquè vaig pensar que si hi havia anat a aprendre el francés, el que faria és llegir únicament en francés.

En aquell moment de l’aventura a França tu tens a penes 22 anys, no? Eres una joveneta que encara estàs inciant-te en el francés, inciant-te en la vida, iniciant-te en els llibres i en les lectures... Però perceps o respires d’alguna manera l’atmosfera de rebel·lió que s’està congriant a París, i que acabarà desembocant l’any següent en el Maig del 68?

Jo tenia només la percepció de la gent que estava en una situació semblant a la meua: joves que treballàvem netejant cases o cuidant xiquets. Recorde que ens trobàvem en unes golfes: una mansarde. Ens hi reuníem, fumàvem els primers cigarrets («Gitanes», me’n recorde que era la marca), i allí era on teníem les nostres tertúlies. Era l’espai en què es refugiava la gent dels diferents punts de l’Estat espanyol que havia fugit del franquisme per cames. Però jo, ja, va arribar un moment que vaig decidir que m’arriscava a tornar. Va ser, com tu deies, la vespra, pràcticament, del famós esclafit de la revolta del 68, buscant uns espais de llibertat que no es tenien. Va ser molt important, eh? Molt conscienciador i molt enriquidor al mateix temps. I dur. Dur, també, eh? Però és que res no és gratuït. Aconseguir quotes de llibertat comporta un sacrifici. No te les regala ningú. Vàrem haver de lluitar en tots els àmbits.

Rosa Serrano en la primera Festa Valor de València a L'ETNO el passat 15 d'octubre de 2021

Lluís Llach, un dia, comentant l’experiència del seu exili a París, recorde que em deia: «Jo he tingut dos grans facultats: una Facultat va ser la dels Setze Jutges (amb Lluís Serrahima, Josep Maria Espinàs i tutti quanti); i l’altra Facultat meua va ser l’exili: París. Ara em ve al cap que aquestes dos facultats tu les has compartides, també, exactament igual que Lluís. Ell contava i no acabava, sobre l’experiència del contacte amb els intel·lectuals de l’exili, a París. Tu també hi vas arribar a tenir contacte? O eres massa joveneta en aquell temps?

No. No molt de contacte, la veritat. Tenia poc espai de temps. Pensa que no vivia a la mateixa ciutat, sinó que havia de desplaçar-me a Orsay. Aprofitava les hores de l’escola, de l’institut francés. I únicament ens reuníem un grupet, que sí que vàrem fer amistat. Recorde que em vaig retrobar a París amb Ciprià Ciscar, i el seu amic que ara no me’n recorde com es deia. Anàvem junts al Bois de Boulogne, a trobar-nos, les vesprades de diumenge i tot això. Però, a més a més, també m’havia retrobat amb unes amigues: Esperança Cano era una d’elles. Vivien molt a prop del Bois de Boulogne, just al costat d’un cinema on estaven passant, dia rere dia, com si no en tingueren una altra, la pel·lícula Mourir à Madrid. I clar: era una pel·lícula d’aquelles de compromís. Nosaltres no havíem de pagar res: paràvem l’orella enganxada a la paret i la sentíem perfectament. Cada dia, cada dia, cada dia... [Riu.] Mourir à Madrid. Era una incitació a la rebel·lia i a la presa de consciència sobre moltíssimes coses. Realment, eixir de casa i córrer món, encara que comporte perdre els privilegis de confort que un té a casa amb la família, és una experiència formativa que et fa madurar moltíssim.

Amb la rebel·lia i la consciència cívica que adquireixes a París (filtrada també a Barcelona), tornes a València i muntes el 1975 l’Escola Gavina, no? Com va nàixer aquell aventura, de crear una cooperativa escolar en valencià?

Jo vaig tornar a viure a València... I clar: no sabia estar sense treballar, sense fer coses. I la primera cosa que vaig fer va ser demanar-li al meu germà que em cedira un localet xicotet que tenia ell buit al carrer d’en Sanç, i allí vaig muntar com una mena d’escola alternativa: una escola a la qual acudien les filles d’Ernest Lluch. Teresa Lozano donava allí classe d’expressió corporal, jo donava classes d’expressió oral, i hi havia encara més gent que venia a fer classes allí. Després, va i resulta que en una llibreria es va crear un grupet amant de la literatura infantil i juvenil. Això va ser molt important, també. Va començar a vindre gent que ens donava xarrades, que presentava llibres i de tot. I a partir d’ací, ja vam pensar: «Escolta: açò ha de quallar en alguna cosa més sòlida, més ferma, més productiva. Providencialment, a Barcelona jo havia conegut una gran pedagoga, una gran mestra, una excel·lent persona que no oblidaré mai: Marta Mata. Hi va haver un dia en què es va organitzar en la Institució Rosa Sensat un curset de literatura infantil. I en primera fila (a mi m’agrada molt sempre estar en primera fila; no sé si és que era sorda o què, però així mai no em perd cap detall de gestualitat, d’expressió en la mirada, ni de res) va i em sent Marta que diu: «I ara, en honor a la mestra que hi ha asseguda en primera fila, que fa cares de no haver escoltat massa contes populars, us n’explicaré un.» I aleshores ens va explicar un conte. I a partir d’aquell moment, anecdòtic si vols, va sorgir una amistat molt gran, molt gran, molt gran. Va ser ella qui em va encoratjar a muntar l’escola. Em va dir: «Per què no et poses en contacte amb gent de la teua promoció en la Universitat, d’abans d’anar-te’n a París, i sondeges a qui li podria interessar el projecte de fer una escola com cal, a València?» I això vaig fer. Vaig reclutar els mestres i les mestres que van voler apostar pel projecte. Qui tenia més, va posar més; i qui tenia menys, menys. I vam crear una cooperativa. I què vols que et diga? Va ser una experiència meravellosa. Tu compta: en ple franquisme! Perquè al poc d’inaugurar l’escola, es van suspendre les classes. Que és quan es produeix l’anècdota aquella famosa d’un xiquet que diu: «Mestra, mestra! Fa tres dies que no venim a l’escola. Per què no venim a l’escola?» Ves tu i explica-li a una criatura que no pot vindre a l’escola perquè l’han tancada: perquè s’havia mort Franco.

Saps què passa, Rosa? Que estem tan embadalits escoltant-te que em sap greu que encara no hem parlat de la Rosa escriptora, de la Rosa de Tàndem Edicions, o de la Rosa editora d’Enric Valor... Perquè, vegem: quan la Marta Mata et diu «Vaja vosté a contar contes», qui t’havia de dir que ens acabaries contant, tu, els contes d’Enric Valor, amb l’adaptació que en vas fer? Conta, conta, conta. Conta, per favor, com va ser l’encàrrec d’adaptar les Rondalles valencianes. I com va ser conéixer Enric Valor.

Enric Valor el vaig conéixer amb motiu de les primeres escoles d’estiu. Aquelles primeres escoles d’estiu es feien als Jesuïtes. Ens vam repartir el treball i vàrem dir: «Podríem muntar una taula redona i que vinguera a parlar aquest, o aquella altra.» I no sé qui va proposar: «Mira, Rosa: tu que vas cada dia per aquella zona, cap a Picanya, com que el senyor Valor viu al carrer Martínez Aloy, número 7, podries contactar amb ell i proposar-li que vinga.» I això vaig fer: vaig contactar amb el senyor Valor. Primer, per telèfon. Li vaig dir que volíem que impartira una conferència. I el senyor Valor va dir: «Per a qui?» Jo li vaig dir: «És que he reunit un grup de mestres...» I ell, amb aquella expressió tan seua, em va dir: «Valga’m Déu! Mestres? Si vostés saben més que jo!» I li vaig haver de replicar: «Com hem de saber més que vosté, senyor Valor?»

Rosa Serrano amb Enric Valor

Que bona!

Els records, com els fets viscuts, se m’enllacen els uns amb els altres. Talment cireres. Recorde que una volta varen organitzar en Acció Cultural un viatge cap al nord, amb autobús. Al monestir de Poblet, crec que anàvem. Quan vaig arribar a la parada, vaig veure que Enric Valor picava al vidre de la finestra. M’estava fent senyals que em guardava el lloc. Com els amics, no? I durant el trajecte, al poc d’eixir (no devíem haver arribat encara a Sagunt), es gira i em diu: «Escolte’m, Serrano. Veritat que ja és arribada l’hora que vosté i jo podríem deixar de parlar-nos de vosté?» Jo li vaig dir: «Ai! És que a mi em fa vergonya, senyor Valor. Si vol, vosté em parla de tu, i jo a poquet a poquet m’hi aniré incorporant...»

I al final, sí que li vas parlar de tu, a Valor?

Al final, sí: al final, sí. Li vaig parlar de tu, al senyor Valor.

Una de les coses que expliques, que sempre m’ha fascinat, és quan estaves treballant en l’adaptació de les Rondalles valencianes, i el senyor Valor et demanava que els divendres anares a sa casa perquè li mostrares com quedava l’adaptació de cada rondalla, per aprovar-la. Conta, per favor, com va ser allò.

Ah, sí! Jo anava allí a sa casa i pujava per «l’escaleta de Dickens», com a ell li agradava anomenar-la. Arribava des de l’escola els divendres a la vesprada. Picava al timbre, i de seguida ell dia: «Puge, puge; puge, puge per l’escaleta de Dickens.» Jo pujava per l’escaleta de Dickens, i ell m’obria la porta d’una mena d’estudi que tenia, amb la seua taula de despatx i etcètera, etcètera. I allí em demanava: «Què has fet avui?» Jo li explicava que les Rondalles eren massa llargues per a poder-les portar a l’aula. I li vaig plantejar: «Què li pareix si jo agafe una rondalla i anem subratllant els fragments que s’hi podrien suprimir, perquè són sobrers: no són vitals i no perjudica el relat ni la narració. Tan llargues com ara són, no les puc portar a l’escola. I hi ha un editor que està interessat a publicar-les, però si realment foren més reduïdes.» I aleshores, jo seia. Ell seia enfront, ben acomodat. I jo anava llegint com quedaven les rondalles. I cada dia emprava la mateixa frase. Sempre igual. Idèntica. Quan jo havia acabat —això que fas que tanques de colp un llibre: «pam»—, ell deia: «Guapeta. T’ha quedat molt guapeta tal com l’has deixada.» [Riu.] Realment, era un home amb una capacitat de recursos...

Ja ho pots dir!

Ah! I la màxima anècdota va ser que va arribar un moment que jo ja no anava a sa casa, i era ell qui venia a la meua. Perquè jo tenia ordinador i ell no. Venia a casa. I estàvem treballant les Expressions peculiars de la llengua: modismes i frases fetes, que és un llibret que vam fer entre els dos, l’any 1993, amb un llarg repertori d’unitats fraseològiques. Ell era molt treballador. Molt. Obria una llibreta, un quadern o el que fora i, si havia trobat alguna frase feta poc corrent, se l’apuntava. Això sí, quan vam fer el llibre aquell, em deia: «Sí que li dic una cosa: que no vull grolleries, eh? No vull ni una sola frase feta que parle de grolleries. Perquè això, en un senyor com jo, no m’està bé: no em deixa bé.» I jo li vaig dir: «No es preocupe, senyor Valor. Suprimirem allò de: “A fer la mà!”» I ell: «No! Això no pot eixir! Si posem això, jo no firmaré el treball!» Era tremend... [Riu.] Bé. El cas és que, quan vàrem acabar, que era ja primavera i feia bon temps, jo l’acompanyava a la Gran Via Marqués del Túria. Anàvem agafadets del bracet, i ell portava uns llibres entre les mans. Caminàvem entrant de Comte de Salvatierra a la Gran Via, que és on jo vivia i on estava la parada de l’autobús que li convenia a ell. I de sobte ell se’m gira i em diu: «Rosa, tu creus que la gent que ens veu ara pel carrer agafadets del braç pensarà que som dos universitaris que tornem de preparar els exàmens?» [Riu.] Era un miratge d’emoció, allò que li agafava. S’hi rejovenia. I la seua filla m’ho ha reconegut algunes vegades. A pesar que no els feia molta gràcia que tornara a casa tan tard, clar.

Es comprén. En aquell moment ell ja devia haver passat els vuitanta anys ben passats.

Sí, clar. Moltes vegades Lourdes Bellver m’acompanyava a algun poble un poquet llunyà. La gent volia obsequiar-lo amb una copeta o amb un soparet. «Senyor Valor, com no? Per favor! I tal i qual...» I quan arribàvem, els fills patien perquè tornàvem a casa massa tard. Però això, a poc a poc, ho vàrem anar arreglant... [Riu.] A més, és que ell era vividor. Molt vividor. Era un vividor en el sentit més positiu de la paraula. Volia explorar-ho tot. Fins que —com era? Tu la sabràs, l’expressió, segur... Ah, sí! Fins que «l’ordenador de les galàxies» se l’emportara!

Cert! Li agradava referir-se així a la idea de Déu: «l’ordenador de les galàxies»...

Exacte. «Fins que ho consenta l’ordenador de les galàxies», deia per a referir-se a la vida que li restava. Realment, ara que t’ho conte, i ho torne a recordar... Em ve al cap tantíssima gent de pobles, que va vindre al seu soterrar! I tants instituts! Va costar, no cregues... Jo de vegades deia: «Com no hi ha més instituts que porten el nom d’Enric Valor?» Però hi va haver un moment que la gent, els mestres, els professors d’institut, varen comprendre que era injusta aquella sensació d’orfandat. I afortunadament va anar millorant la cosa. I la gent va anar prenent consciència que teníem entre nosaltres un personatge riquíssim: un personatge extraordinari.

Tandem (1995)

Una de les coses que recorde haver-te sentit contar és que, el dia que «l’ordenador de les galàxies» es va emporta per fi el senyor Valor més enllà d’ací, tu vas anar a la capella ardent amb el llibre Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor. I que el tenies ben agafat amb les mans, com volent dir: «Enric se n’ha anat, però puc aferrar-me a les seues paraules, a la seua obra, a la seua memòria.» Perquè vegem... Sempre parlem de Rosa Serrano com a editora d’Enric Valor, però alhora tu eres també la seua gran biògrafa. Aquest llibre teu, de converses amb Enric Valor, el citem tots del dret i del revés: ara i adés. Conta’ns una mica, per favor, com va anar l’aventura de l’elaboració d’aquell llibre. Com va nàixer la idea? En quin context vau fer les converses? Com es van anar covant? Quantes voltes us vau ajuntar? On quedàveu? Tot: ho volem saber tot...

Mira: tot té la seua història. Vaig anar a sopar una nit a casa de Toni Mollà i la seua companya, Marisa Bolta. Estàvem fent el llibre de Joan Fuster, que el va fer Toni Mollà.

Ah, sí! Les Converses inacabades.

Exacte. L’estava fent Toni Mollà. Tot va vindre d’un llibre de la col·lecció Livres de Poche que vaig comprar per casualitat al quiosc d’una estació d’esquí, quan era jove: Mon dernier rêve sera pour tui (El meu últim somni serà per a tu), de Jean d’Ormesson. Era un llibre apassionant de converses fictícies amb Chateaubriand. I se’m va posar al cap la idea de crear, en Tàndem, una col·lecció de llibres de converses. Jo volia que el de Joan Fuster fora el primer: no volia que ho fora el d’Enric Valor, perquè no quedava bé que jo, com a editora, m’hi posara la primereta. Per això, ja et dic, vàrem publicar primer el llibre de Toni Mollà, sobre Fuster. I després ja vàrem fer el meu sobre Valor.

Sí. I entremig encara hi va haver les Converses amb un ciutadà, d’Adolf Beltran, amb Vicent Ventura, que és el número dos de Tàndem de la Memòria...

Exacte.

Però parlàvem del teu llibre Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor.

Sí. És un llibre, en què, d’entrada... [Fa una pausa.] S’hi va posar molt d’amor. La veritat. Perquè ara que estic obrint el llibre... [Les mans de Rosa han pres un exemplar de la publicació, i l’estan fullejant mentre parla] Ara que estic obrint el llibre veig les contracobertes amb el paisatge dels passejos per on anava Enric Valor. I hi ha també els detalls de la portada i la contraportada, amb el motiu de la paret empaperada de sa casa. I el grapat de fotografies triades, que són una crossa important de la memòria. Mira: ací veig el senyor Valor, amb el barret, saludant el bon amic Ramon Lapiedra; i ací està amb Ciprià Ciscar... I el final del llibre, on estem junts Enric Valor i jo, que és com una cloenda, un final. Sí: és un llibre fet amb molt d’amor. I em dona molta satisfacció, el simple fet de tornar-lo a obrir i fullejar-lo.

I com era el senyor Valor en els milanta bolos que vau fer junts, promocionant els seus llibres? Costava de governar? Era molt exigent?

Què va! A ell li encantava signar llibres, anar a les fires, que el passejàrem. No tenia pressa mai. No menjava. Mai no et demanava: «Escolta, que necessite un café amb llet i necessite parar...» No. Què va, què va, què va! Era un enamorat de la vida. Estava boig per tot el que feia. I l’estima per les muntanyes? Era passió: tenia autèntica passió per la natura!

Saps què estava pensant, Rosa? Que el dia de demà tot serà Enric Valor, Enric Valor, Enric Valor. Perquè ningú no podrà qüestionar que Enric Valor ha estat una de les figures més destacades de les lletres valencianes del segle XX. Però la qüestió és: sense una Rosa Serrano darrere, què hauria sigut d’Enric Valor? Perquè el Cicle de Cassana, que és la gran referència de l’Enric Valor novel·lista, no hauria pogut ser com és sense el teu treball com a d’editora. Quina satisfacció íntima deu conservar Rosa Serrano sabent que ha contribuït decisivament a consolidar la figura de l’autor que icònicament —i realment!— representa el bo i millor que culturalment ens ha passat a les valencianes i als valencians en el segle XX: la reconciliació amb les paraules, amb la tradició literària i amb les pròpies formes de la fantasia? No et corren per dins unes formiguetes? De dir: «Sí, sí: Enric Valor. Però Enric Valor c’est moi, també».

No se m’havia ocorregut mai de la vida, això d’«Enric Valor c’est moi»... [Riu.] Escolta’m una cosa: realment és prodigiós. Tota la meua relació amb Enric Valor va ser un seguit de prodigis. Ho he de reconéixer. I ho sé valorar. Perquè dubte molt que hi haja tants casos en què, de sobte, un senyor de l’edat i el prestigi que tenia ja Enric Valor, et cite al Bar Pegaso. I que allí, en un racó del Bar Pegaso, t’oferisca una carpeta amb un original que havia escrit. I que et diga: «Mira: ací tens.» D’una manera que no et sabria transcriure literalment, quan me’l va lliurar em va fer entendre: «Això només és per a tu.» Com dient: «Confie en tu, Rosa.» Perquè la trilogia no l’hauria publicat qualsevol, eh? En aquell moment, era un acte de valentia: era una acte de valentia que podia haver rebut el rebuig dels socis que formaven part de l’equip de l’editorial. Però no. Ni pensar-ho: tota la gent de Tàndem vàrem comprendre que quan Valor ens encomanava la seua obra, estàvem rebent una herència molt important. I que adquiríem una responsabilitat històrica enorme, que havíem de saber atendre. Això sí: al mateix temps que Valor ens oferia el fruit de la seua creativitat, nosaltres tinguérem —que no sé ni d’on ho vàrem traure, perquè érem mestres!— les estratègies comercials per a fer viable el projecte. Vam dir: «A vore, per on comencem? Ajuntaments de València: tants. Ajuntaments d’Alacant: tants. Qui és l’alcalde? Qui és el regidor? Qui coneixem allà? Qui coneixem ací? Qui ens pot comprar tres-cents exemplars? Qui ens pot comprar quatre-cents exemplars?» Algun dia em dedicaré a escodrinyar uns calaixos que tinc, i segurament m’apareixerien les factures del que hi varen invertir segons quins ajuntaments. Vull dir: que allò va ser un treball col·lectiu. I jo, evidentment, a la meua edat, i veient-li ja les orelletes al llop, només puc dir: «És que el senyor Valor s’ho mereixia.» I jo havia treballat tant en aquesta obra d’Enric Valor, que estava convençuda que rebria el suport de tota la gent que valorava el nostre gran escriptor. Perquè és que era «el nostre gran escriptor». I moltes coses més: tu ja em comprens.

Premi de la Fundació Bromera al foment de la Lectura 2017

Perfectament. De fet, a aquesta gran donassa que és Rosa Serrano, diria que hi ha dos homes que li marquen molt la vida. I un és, sens dubte, Enric Valor.

I l’altre? [Somriu Rosa, divertida.]

L’altre diria que és ton pare. Més encara tenint en compte l’orfandat per part de mare. Hi ha un moment de les teues memòries, Les petjades del temps, que a mi em resulta especialment colpidor. I és el dia que et cases, joveníssima, amb un vestit de faldilla curta. Tu, a més, has patit un esquinç i tens la cama escaiolada. Ton pare et diu que no aprova la boda amb el teu Ernest, i que no anirà a la cerimònia. Tu no el veus entre la gent, però en un moment determinat del casament sents que algú gargamelleja al fons de l’església d’una manera característica. I saps que és ell, que sí que ha vingut. Discretament. D’amagat. Però com que tens la cama escaiolada, no pots anar darrere del pare i no el pots abraçar. També t’he sentit explicar, alguna volta, que amb ton pare no vas poder parlar mai cara a cara d’allò que us distanciava, però, en canvi, sí que li ho vas poder escriure per carta. Com va ser aquella relació d’amor i tensió, al mateix temps, amb una persona tan autoritària com ton pare? Com et va condicionar, en positiu o en negatiu, en la teua «benaurada rebel·lia» —i en la capacitat per al compromís cívic i, en definitiva, per a la voluntat de canviar les coses a millor? Perquè això és el progressisme, crec, no?

Carai! M’has tocat el coret... [Somriu Rosa, visiblement emocionada] Sí: realment va ser complicat, difícil. Jo, com tu dius, vaig sentir allí darrere mon pare, escombrant-se la gola, amb aquell so característic que feia. Vaig obrir els ulls a la llum de la vesprada a l’eixida de l’església. Ens va casar una capellà que era amic meu de l’època scout. I va ser un casament complicat, perquè entre els convidats hi va haver qui es va acostar al capellà, quan eixia de la sagristia, i li va dir: «Usted sabe lo que está haciendo? ¡Casando a una pareja que el padre no está de acuerdo!» No ho negaré: a mi aquell dia em tremolaven els genolls!

M’ho crec.

En fi... Després ja va passar tot. Directament me’n vaig anar a Barcelona. I van vindre tantes coses! Viure al costat del Parc Güell era una festa... Però el meu pare era sorprenent. Perquè, passat el temps, quan mon pare tenia una gestió professional allí a Barcelona, sempre l’acompanyava un xofer, de la família. I la meua tia, la germana de ma mare, quan sabia que havien d’estar unes hores a Barcelona fent gestions, de seguida li preparava a aquell xofer parent nostre una cistelleta dissimulada al capó del cotxe, amb ultramarinos: uns ultramarinos en secret i en miniatura. Però clar: el meu pare era molt llest. I a la tercera volta, al cap de quatre o cinc mesos, quan va anar a agafar la gavardina o no sé quina cosa de la part de darrere del cotxe, li va dir a Paco, el xofer: «No cal que amagues tant això que portes ací, que jo ja sé que és per a la meua filla.» Ja ho veus: m’enviaven queviures de subsistència. [Riu.] Ai! Com no anava a estimar jo la meua tia? Però profundament, profundament!

Xe, quina història! I quina vida, la teua! Ja per concloure, Rosa, una ultimíssima qüestió. Una volta ja fetes totes les petjades del temps, transcorreguts tants camins, mires ara enrere i dius: «Només per això, ha valgut la pena, una vida com la meua...» De què n’has quedat més satisfeta, entre tantes coses com has fet? L’Escola Gavina, els viatges, París, Enric Valor, la família, el compromís cívic, l’editorial, els llibres, l’Associació d’Editors, el Consell Valencià de Cultura, els premis, els homenatges, els reconeixements... En una vida tan intensament viscuda, que ve d’una dictadura, travessa per un anhel de democràcia i desemboca en una pandèmia, mires ara pel retrovisor i dius: «Mira: només per això ha valgut la pena.» En què et quedaries, Rosa?

No sé si t’entenc, Joan. Resumeix la pregunta. Fes-la curteta curteta curteta, per favor.

Sí. Per què ha valgut la pena de viure, Rosa Serrano?

Per a mi, el més meritori de la meua vida són els meus fills.

No reprimim les ganes d’aplaudir. «Això és una mare!», reconeixem mentre fem palmes. A més d’una senyora editora, una senyora escriptora, una senyora pedagoga i una senyora empresària, Rosa Serrano ha estat i és, també, una senyora mare. Així, mentre piquem de mans i li dediquem el solo d’ovació, no podem deixar de sospesar en el fur intern que per al País Valencià ha estat una veritable sort haver tingut un Enric Valor, o un Vicent Andrés Estellés, o un Joan Fuster, o un Manuel Sanchis Guarner, o una Carmelina Sánchez-Cutillas... I que, igualment, ha estat una sort tindre una senyora com Rosa Serrano. Perquè sí, en efecte: és sempre un luxe jugar el joc de la conversa amb una senyora —tota una senyora— com ella. I assaborir un pessic feliç i dolç en la història de la literatura contemporània al País Valencià.