Francesc Viadel, «L’estiu dels brivalls»: els anys vuitanta i el rei de la carretera

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

Francesc Viadel | © Mathias Rodríguez
Francesc Viadel | © Mathias Rodríguez

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Lescriptor, periodista i professor Francesc Viadel i Girbés arriba a València per a presentar L’estiu dels brivalls, el seu últim llibre, editat per Vincle. I vol veure i reconéixer València, el lloc de la infantesa. Després de la pandèmia, un riu de turistes ens espenten des de la plaça del Mercat, en obres, a la Bosseria, on busquem lestètica de la seua amada ciutat de Nàpols per a fer-li unes fotografies. Can Vermell, la plaça de lArbre, lantic hospital del doctor Peset i lesplanada de lesglésia del Carme. Una música de jazz escapa des duna finestra de la plaça de la Creu, maltractada per les pixarrades dels gossos i els borratxos que esgoten la nit fins a l'última gota.

Davant de lesglésia del Carme, a Francesc Viadel l’envaeix, de sobte, un inesperat punt de tristesa. En la sala de campanes, un dia destiu de 1950 va morir el capellà d'aquesta església, Josep Viadel Arnau, en caure per les escales. I allí ho recorda una placa històrica. Era l'oncle avi de Francesc Viadel, el germà del seu avi!

Lescriptor presenta el seu llibre i ens demana fer una excursió pels camins de lHorta. Geometria pura: camps dun verd marronenc de tardor plantats de xufa; rectangles morats de col llombarda, un triangle de verd viu denciam jove, el verd apagat dels primers carxofars i l’herbatge dels camps en guaret que mostren les cent tonalitats del marró. Des de laire, aquestes grans pinzellades deuen semblar un Cézanne.

Tres figueres a la vora duna séquia, un cirerer i un om imponent ens marquen lentrada a lantiga taverna de Ca Pepico (Roca i Cúiper "colònies de Meliana i Foios"). Tapets i davantals de fil, Anna Ferrer en la cuina i el seu germà Pep a la taula, Viadel tria i es demana un arròs amb fesols i naps com el que feia sa mare. Parla… i no defrauda, ni el dinar ni la conversa.

Francesc, encara que no vulguem, escrivim sempre sobre el que hem viscut, d’allò que coneixem. Escrivim del que ens ha passat o del que hem vist que els ha passat als altres, no?

Jo soc periodista. I els periodistes sempre tenim una mirada sobre la realitat, una mirada que habitualment no té la gent en general. Als periodistes ens "entrena" el nostre ofici. Això ens ve bé per a fer literatura, però periodisme i literatura són dues coses diferents: la literatura és descripció i el periodisme és una altra cosa. Però sí que és veritat que podem utilitzar les eines del periodisme per a fer literatura.

Lestiu dels brivalls és una crònica periodística dels anys vuitanta. Fa quaranta anys que es va detectar el primer cas de la sida, el món de les drogues en què es compartien les xeringues, la ruta del Bakalao, el sexe com una batalla, la desocupació, la falta dascensor social, la crisi…

No vull comparar-m’hi, però és el que fan els nous periodistes nord-americans com Norman Mailer i Gay Talese quan fan ficció, utilitzen el periodisme per a fer literatura o a l’inrevés. Independentment d’això, hi ha situacions i coses de la meua mirada i de la meua manera de veure la realitat que les he plasmades en la ficció, en aquest cas, en Lestiu dels brivalls.

Eren els anys vuitanta la dècada més transgressora?

Possiblement, pense que sí. Estem entrant en un estadi d’un cert puritanisme. Els vuitanta van ser una època molt intensa, molt desigual, però per a uns la situació anava a millor perquè eixíem de la foscor del franquisme… Però, per a altres, les coses no van canviar gaire. Una gran part de la població es va quedar al marge d’aquell procés de modernització en la «modèlica transició». Molta gent es va quedar en la misèria, molts es quedaren penjats pel camí d’una democràcia que, en teoria, venia per a quedar-se… Però les advertències no faltaren, com ara la del 23 F.

El rei emèrit, des del seu exili, ha vingut a dir que Franco va fer coses bones… com ara crear la classe mitjana. Què li sembla?

Que fàcil és parlar del concepte «clase mitjana»! Jo entenc com a classe mitjana els ciutadans que, en cas de quedar-se sense feina, poden subsistir, poden viure sense grans drames, perquè té un pis en propietat, perquè té unes rendes o uns estalvis que li permeten sobreviure sense caure a l’altura de la merda del gos. Però, quan ací parlem de classe mitjana perquè l’home treballa a Mercadona i la dona té un contracte d’auxiliar de clínica, quina classe mitjana és aquesta? Quan es perd un sou i et carreguen la hipoteca… te’n vas "al poll", ho perds tot. I, de vegades, també la parella! A més, estem vivint en un estat que té els mateixos problemes de base que en els temps de la guerra civil. Pierre Vilar ho explica molt bé en els seus llibres, en què manté que Espanya tenia aleshores tres grans problemes: l’Església, les desigualtats socials i el conflicte territorial. I el mateix Vilar, en els anys noranta, remarca de nou que, malgrat el discórrer dels anys, els problemes d’Espanya són encara les desigualtats socials, la qüestió territorial i, una miqueta menys que en la dècada dels trenta, el tema de l’Església, que encara manté grans espais de poder en l’òrbita de l’educació. Sobre el rei vell li diré que la monarquia és una rèmora que obstaculitza la igualtat entre els ciutadans davant la llei i l’estat. Si el rei haguera sigut president de la República ja estaria empresonat.

Vincle (2021)

Què és el que ha de passar perquè la situació no canvie a penes?

Les reformes que un estat modern necessita, com França o Alemanya, no s’han fet mai. La reforma agrària no es va dur a terme en Andalusia ni durant la II República. Com a alternativa els donen als treballadors el dret a l’atur per la peonada, el PER, i prou. Els concedeixen una peonada als més miserables i, d’aquesta manera, s’estalvien haver de partir la finca dels grans terratinents castellans d’Andalusia, que arriben a engolir-se diversos termes de pobles que es queden a dintre de la terra dels senyors. Els jornalers no tenen terres i no poden menjar i acaben dedicant-se en part a la cacera, batudes pròpies o per encàrrec en què el jornaler fa de lacai i escuder de l’amo de la terra. És un afer medieval que no té remei ni solució. Lestiu dels brivalls va d’això.

Els personatges i lambient de Lestiu dels brivalls em recorda aquell temps del crim de les xiquetes dAlcàsser. Joves que ni estudiaven ni treballaven, la droga, els pantalons estrets amb lobjectiu de mostrar loferta de laparador testicular, el sexe a trompades sense massa afecte, la droga, les peonades que vosté anomena, la crisi’… Un món sense futur, desesperant!

Si! Mire, Marc Lloret, el protagonista de la meua novel·la, vol escapar, és un bon lector, vol treballar en una llibreria, però acaba treballant en el camp, com el seu pare. No pot escapar del seu destí! Aquests personatges que venen d’un orbe claustrofòbic i angoixant malden, dia rere dia, per intentar sobreviure. Lestiu dels brivalls, podríem dir, és el relat d’un malson, com la vida del hàmster en la gàbia. És el relat d’un sector de la societat que viu en la perifèria de la perifèria i que, en un moment determinat, es veu atrapat, sense possibilitat d’escapar, com la mosca en la teranyina. La situació és penosa, però fascinant des del punt de vista literari.

En la novel·la es reflecteix una dualitat lingüística. Els més dolents parlen castellà. Com és això?

No, no té res a veure, en absolut. Però la història passa en un poble de la Ribera en els anys 80, tot això ara ha canviat molt. En els pobles de predominança catalanoparlant s’hi va produir un canvi sociolingüístic important: les classes dominants abandonaven la llengua pròpia per a diferenciar-se dels jornalers, al mateix temps que els pobres immigrants nouvinguts implantaven el castellà com un fenomen comunicatiu nou en les poblacions valencianes més petites. La societat no va poder o no va saber integrar-los en el món que els acollia. La resta seguiem parlant valencià. Jo, a primeries, vaig viure en el centre d’Algemesí i tot el món parlava valencià. Després, uns anys més tard, els meus pares es desplaçaren a un pis de la perifèria i la situació ja no era igual, era com jo li dic. Els forasters s’integraven quan feien faenes en el camp, on tots parlaven valencià. Si s’ocupaven en la indústria, la cosa era ben diferent! Jo he treballat durant anys en el camp, en la taronja, i en aquella època van arribar molts portuguesos a Algemesí… I, no em pregunte per què, però es van integrar lingüísticament d’immediat perquè anaven a treballar al camp. Els castellans ho van tindre més difícil en el sector industrial.

Sobre la novel·la…. Tot passa a Algemesí?

Això que ho decidisca el lector! També podria ser un poble de l’Horta, Alboraia, o Xixona.

Francesc Viadel va treballar en el camp, en "la crisi", i també en un bar de la comarca de la Ribera. És per això que coneix tan bé largot i la nomenclatura del món de les drogues?

He treballat en feines molt diverses per guanyar-me la vida. Algunes no podria ni explicar-li-les. El meu primer treball amb contracte va ser en un magatzem de taronja, carregant caixons i basquets. Era molt jove i va ser una faena molt dura. Vaig treballar set o vuit anys de collidor de taronja, alguns d’ells mentre estudiava la carrera. Vaig treballar en les peonades de "la crisi", en una llibreria i en un bar. I allí es veia de tot i de tota classe de gent.

© Mathias Rodríguez

Dins del llibre, que hi ha de Francesc Viadel en Marc Lloret, el seu protagonista?

Jo tinc un poc del Marc, però també hi ha una part de mi en els personatges del pare, de la mare i de Jordi, el germà del Marc Lloret… Hi ha un poc de mi en tots ells, inclús en la personalitat dels protagonistes més dolents de la pel·lícula, com ara el Devís: “Deviset”, el més fill de puta de tots els “brivalls” del meu llibre. La gent no som ni bons ni dolents, en cada un de nosaltres tenim les dues cares de la mateixa moneda. La maldat en Lestiu dels brivalls és una maldat banal, no és ideològica. L’explosió de violència dels personatges és l’expressió de la impotència, de la frustració, de la desesperació per sobreviure en un espai físic sense futur. És la llei de la selva en una situació extrema i asfixiant.

El sexe es tracta en lobra duna manera agressiva, un intercanvi bèstia, sense amor ni afecte. La masculinitat es descriu duna manera salvatge, quasi animal.

Moltes vegades estem equivocats. El sexe no té per què ser sempre amable o afectuós, el sexe és bàsicament animal. L’afectivitat sexual és una altra cosa, però el sexe pot ser simplement una descàrrega de plaer… i prou.

Els personatges parlen de les dones amb brutalitat. Alguns podrien considerar-ho políticament incorrecte. Els acusaria de caure en la trampa del puritanisme?

Les dones en aquest llibre parlen dels homes exactament igual que ho fan ells. La realitat és així de dura i, d’aquesta manera, vull relatar-la. El puritanisme resulta, des del punt de vista intel·lectual, castrant. Què fem amb Proust, Picasso, Ausiàs Marc o Cervantes? Sense voler comparar-me, si no pintem un món autèntic i real, encara que siga marginal, cauríem en la castració de la creativitat intel·lectual o artística. La creació es du malament amb la moralitat de cada època de la història. Hem de ser lliures per a expressar els nostres sentiments i les nostres vivències. Els impressionistes, si hagueren fet cas als academicistes, no haurien pintat mai res de nou.

Ni Gustave Courbet haguera pintat L’origen del món amb un pubis femení en primer pla. No creu?

Totalment! Veja l’escàndol que devia ser en aquella època! I ara està penjat al Museu d’Orsay de París. En l’actualitat es pot veure un retrocés molt gran en la llibertat d’expressió en sentit ample. Podem veure a la premsa com es censura un quadre o com un jutge retira llibres de la lliure circulació o en una biblioteca. Estem tornant arrere, sobretot a Espanya.

De la literatura, a la política. Com va viure vosté com a valencià l1 doctubre de 2017 a Catalunya?

Va ser molt dur, amb sensacions molt diverses i contradictòries. Estàvem exercint el nostre dret a votar democràticament, vaig tindre por; qui diga que no va passar por menteix. Els més optimistes parlaven que votarien un milió de persones i, al final, van votar més de dos milions. Va ser una cosa molt intensa, vam patir la potineria de l’estat i la seua violència. La premsa i les televisions estatals informen de tots els conflictes, però ocultaven i oculten el que va passar a Catalunya.

Li va resultar fàcil integrar-te a Catalunya?

Per a un valencià resulta molt més fàcil que per a altres. Si… Soc valencià, m’agrada molt València, visc bé a Barcelona i estic enamorat de València. Però, de vegades, viure a València és dolorós. El meu amic, el cantant Joan Amèric, va anar fa uns dies a prendre’s una orxata a Santa Catalina i va tindre el típic conflicte lingüístic, no el volien atendre en valencià. Jo porte València en les venes però, de vegades, ser valencià no resulta gens fàcil. És dolorós!

© Mathias Rodríguez

On se situa ideològicament?

Soc valencianista, republicà i d’esquerres. Podria dir que d’una esquerra republicana valencianista. D’un republicanisme valencià, català o com vulga dir-li. El republicanisme espanyol també tenia uns valors que es podrien assumir.

Què passarà a Catalunya?

Els canvis es produeixen de manera molt ràpida. No sabem que passarà, però el que és evident és que a Catalunya hi ha un sentiment de nació majoritari, que pot tindre matisos, sens dubte, però és majoritari, honestament ho crec. A la llarga això podria produir una pulsió en la qual la majoria del país reclame la independència per assolir un estat propi mantenint un bon veïnatge amb l’Estat espanyol, és clar.

Amb una Espanya diferent seria possible conviure en un mateix estat?

A mi m’agradaria, com a ciutadà europeu que soc. També preferiria que existira una altra Hongria, una altra Polònia, un país que va patir l’imperialisme rus, l’estalinisme i el nazisme, l’un darrere l’altre; una Itàlia diferent de la que és ara, on renaixen les turbes del feixisme. Em produeix tristor veure una França, mare de tots els canvis, on ara creix el racisme i l’extrema dreta, o un Regne Unit en mans dels populistes. Clar que m’agradaria una altra Espanya, però això és impossible. Revise vosté la Història!

Puigdemont?

L’estat, si pot, el tancarà i ell ho sap. Mire, a Companys el van afusellar. En temps de guerra i postguerra, a molts dirigents europeus els segrestaren, els tancaren, però Companys va ser un cas únic: el van afusellar sent, com era, president de la Generalitat. Un valencià, Vicent Marco Miranda, alcalde de València, va viure amagat fins que va morir en la clandestinitat. El seu funeral va ser la primera manifestació antifranquista d’aquells anys grisos.

Com es veu València des de Catalunya? El País Valencià…

Per als catalans, València és pràcticament invisible. A Catalunya hi ha molts valencians des de sempre, arribàvem allà i parlàvem la mateixa llengua, era molt fàcil, ens diluïem com una gota d’aigua. Ens veuen semblants i distants, alhora.

I vosté com veu el País Valencià?

Amb un resultat una mica decebedor, podrien haver anat més lluny amb un govern progressista. Sempre que he fet una crítica a Canal 9 i també a À Punt, i n’he fet moltes, ho he fet des del respecte als treballadors i amics que han treballat i treballen en aquest mitjà. La culpa de no tindre una estructura comunicativa realment valenciana ha sigut de la classe política del país. El tacticisme mata la política. Hem vingut a transformar i no a col·locar-se. La llengua, el suport als sectors productius tradicionals…

© Mathias Rodríguez

Barcelona…

M’estime molt Londres, Budapest, Roma… i sobretot Nàpols que és com València fa cinquanta anys. Ame també Barcelona perquè és la ciutat on visc, on treballe, on crie el meu fill Pol i on m’estic fent gran. Però també m’estime València. És com dir-li a un xiquet… A qui vols més al pare o la mare? Què vol que li diga?

El seu retorn a Barcelona des de València… com va ser?

Va ser molt dur, no s’ho pot ni imaginar. Vaig tancar el pis de Patraix, vaig buidar la nevera, vaig guardar les fotografies familiars i vaig omplir les maletes. Fiu el meu últim dia de feina, la meua exdona i el meu fill, que tenia només un any, van eixir de València el dia d’abans. En l’autobús en què jo viatjava a Barcelona per l'N-232, a l’altura d’Alcalà de Xivert, el sol de la vesprada deixava el campanar barroc del poble com si estiguera entapissat d’or… i jo em vaig posar a plorar com un xiquet.

Marxava de forma definitiva.

Sí. Eliseu Climent m’havia fet tornar a València per a treballar a El Temps a finals dels 90 i, finalment, vaig fer diverses feines i em vaig decidir tornar a Barcelona, on en l'actualitat escric per a diferents mitjans i faig de professor en la Universitat Ramon Llull. Sempre que puc, torne a Algemesí i a València.

El caïnisme existeix també a Barcelona com a València?

Si, amb una diferència: el caïnisme del Mezzogiorno «el veus vindre», en canvi el caïnisme d’altres llocs és imperceptible però mortal, fi com una destral.

Ha escrit del blaverisme com a fenomen polític i social.

Si, encara en queda molt, d’aquest moviment al país, massa. Ara, un candidat com Carlos Mazón ve a retallar-nos els drets als valencianoparlants, un polític que no parla valencià i vol ser president de la Generalitat. Un home que li diuen Carlos Mazón Guixot, si amb aquest cognom… Guixot. Ni el parla ni el vol aprendre, un desastre! Mazón diu que gaudeix «mucho escuchándolo, leyendo», com si estiguera burlant-se! S’ho imagina això a Bèlgica? Sempre que poden actuen d’aquesta manera, venen a destrossar-ho, tot el que no siga castellà. Mazón i Pablo Casado… i tots els altres de la colla fan el mateix. La identitat espanyola es construeix sobre l’anticatalanisme i contra Catalunya. La identitat basca no els fa gens de por: son «esos chicos del Norte»Lo català» sí que els fa por, des de sempre! Ells sabran! Per això naix Vox, per exemple, un partit catalanòfob. Però també hi ha a la teòrica esquerra l’exministra Trujillo, una altra catalanòfoba de manual. És un fenòmen transversal.

Se sent vosté europeu?

Ho soc d'ençà que tinc enteniment. Veníem del franquisme més negre, amb una monarquia corrupta… com no he de sentir-me europeu? Fins al moll de l’os!

© Mathias Rodríguez

Francesc Viadel remata larròs amb un gelat darnadí que recomana la carta en valencià de Ca Pepico. Passejant entre cavallons, sendes i séquies plenes de codonyers, Viadel fotografia els camps com si, fent-ho, senduguera a casa aquesta imatge costumista de lhorta tan semblant en la memòria a la de la seua infantesa. El primer senyal de la nit, tancant el dia, esclafa una llum de tardor que va del blau al gris. Laire mescla i flaira lolor melosa i aspra de les figueres amb la humitat de la mar. Cauen les primeres fulles a terra… abans que arriben les fúries desfermades de lhivern.