Conversa amb Antoni Martí Monterde

 

per Joan Borja

Entrevistes

Antoni Martí Monterde
Antoni Martí Monterde
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El passat 19 de novembre Antoni Martí Monterde presentava, al Trinquet Pelayo de València, les últimes novetats de la Col·lecció Figura, que ell mateix dirigeix en Edicions de la Universitat de Barcelona. Aquesta va ser l’excusa —una excusa com qualsevol altra— per a quedar amb ell i assaborir-hi el plaer d’una conversa amical, distesa, dilatada, acolorida, entenimentada. Ens acompanya per a l’ocasió, una volta més —amb la complicitat habitual—, el coordinador de La Veu dels Llibres, Victor Labrado. El professor i assagista Martí Monterde se’ns presenta en la cita carismàticament caracteritzat amb les seues ulleres sapientíssimes i la sabuda barba blanca, llarga, densament poblada —amb reminiscències i ressonàncies bíbliques. Tanmateix, la personalitat i l’erudició d’aquest valencià que s’ha guanyat una posició i un prestigi a Barcelona (i pertot arreu d’Europa) com a referent en l’àmbit de la literatura comparada esdevé de seguida una festa de paraules, anècdotes, ocurrències, records, idees i experiències. El seu discurs és sòlid, precís, veloç, pràctic, mecànic i ferm —no exempt d’una certa poesia—, talment com el moviment dels trens que tant s’estima; els trens que li han determinat la vida. Fins a l’extrem de sentenciar: «Europa serà ferroviària o no serà.»

Antoni, tu naixes a Torís, no?

Sí. Però als vuit mesos els pares se’n van anar. I no conservo cap record d’aquells primers mesos de vida a Torís. Sobre això del meu naixement a Torís tinc una anècdota divertida amb Eliseu Climent. Va fer com tu i em va dir: «Vas nàixer a Torís, no?» I es va posar a parlar-me de la Vall dels Alcalans i a explicar-me’n coses, coses i més coses. Ell parlava i parlava. I jo no podia amollar ni una sola paraula. Només en un moment en què Eliseu es va concedir una pausa d’un segon per a respirar, vaig aconseguir dir-li: «Eliseu, ja em disculparàs, però és que me’n vaig anar amb vuit mesos de vida i encara no hi he tornat.» Tu no saps quina bronca em va clavar! «Però com se t’acudeix? Com és possible que no hages tornat mai al teu poble?» I li vaig explicar que els meus pares van deixar de viure a Torís poc després de nàixer jo. I es va acabar Torís. I com que no hi ha tren, no hi vaig tornar. Perquè no vaig a llocs que no tinguen tren. És una qüestió de principis: de manies. Però l’Eliseu, cada vegada que ens trobàvem, em preguntava una volta i una altra si ja havia tornat a Torís. Es va convertir en una espècie de ritornello: com la cançó de l’enfadós. «Ets un desarrelat!», em deia. «Ja ho sé: soc un desarrelat...», li havia d’admetre. El cas és que, un any després, un matí de diumenge, vaig pensar: «I si hi vaig, a Torís, i descansem?» Contra els meus principis, vaig agafar un autobús i vaig tornar al meu poble, cinquanta anys després. Evidentment, no vaig reconèixer cap carrer, no vaig ser reconegut per ningú, aquelles cases no em deien res... El poble és molt bonic: cert. Però no era el meu poble. No és un espai meu. No podria fer un Quadern gris parlant de Torís com Josep Pla parla de Palafrugell. Tenia raó, l’Eliseu: soc un desarrelat.

Però en un lloc o un altre deus haver viscut, no?

Recorde molt vagament haver viscut a Alaquàs un parell d’anys. I, després, a Benimaclet. De Benimaclet, l’únic record que conservo és el del trenet. La tanca de la meua escola infantil de bressol donava a les vies del tren: t’ho conto perquè et faces una idea de fins a quin punt el tema del ferrocarril és important per a mi... Després vam anar a parar a Benicalap, que és un poble annexionat a València. Un barri d’al·luvió, molt obrer. Castellanoparlant, com la meua família. I allí vaig estar fins que vaig marxar de València, el 1996. El Cap d’Any entre 1995 i 1996 agafo les maletes i me’n vaig a Barcelona, a estudiar el Doctorat. I després de set anys a Barcelona vaig decidir marxar a Girona, on he viscut gairebé dues dècades: sense arribar a sentir-me gironí: perquè és mol difícil ser gironí! I ara, fa un parell d’anys, vaig decidir tornar a Barcelona.

Dius que la teua família és castellanoparlant —intervé Víctor Labrado—. Per tant, entenc que no deu ser de Torís.

No, no, no, no. Ma mare és de Benaixeve. Del pantà, per entendre’ns. Per tant, el seu poble ara està sota l’aigua. Tota la població de Benaixeve va ser traslladada a un poblet petit que es diu Masies, que em sembla que és una pedania de Montcada. I el meu pare era de Sinarques: un poble, també, de la València castellana, que en diuen. És província de València per una decisió administrativa completament arbitrària del segle XIX: això era Conca, i va passar a ser província de València. Però clar: en tota aquella zona no existeix el valencià. I jo vaig ser educat en castellà. Més et dic: fins a la Universitat no vaig conéixer ningú amb qui poder parlar en valencià.

I com va ser arribar-hi?

És molt curiós. Jo hi vaig arribar al català a través de la lectura del J. V. Foix. Un dia, quan jo ja estava en la Facultat de Filologia, va caure a les meues mans un text de J. V. Foix que es diu «L’estació», gràcies a un número de la revista Poesía (una revista que es publicava en els anys vuitanta i noranta en el Ministeri de Cultura). Per a la gent que aleshores volíem ser poetes, en qualsevol llengua, era una revista de referència. I trobo allà un text de Foix que era la reproducció a escala d’un original de bibliòfil amb il·lustracions d’Antoni Tàpies. I aquell text em va canviar la vida.

Caram!

Sí. Com t’ho dic. D’entrada confirmava la meua vocació ferroviària. Però, a més a més, em descobria un poeta impressionant. Em vaig tornar completament boig per aquell text. De fet, fa uns anys, la revista digital Paper de Vidre em va demanar si podia fer un «Recuperat», que en diuen ells (que és fer un petit text introductori a un text que per a nosaltres haja estat molt important). I jo vaig triar aquest text de J. V. Foix.

Xe, quina història!

De fet, jo decideixo que havia d’entendre aquell text, malgrat que jo aleshores no parlava català. Només havia tingut un parell d’anys l’assignatura de Valencià en l’Institut. I no m’havia anat gens bé, la veritat, perquè per a mi el Valencià va aparéixer com un bolet, una assignatura més. Però ningú no em va explicar que allò era la llengua del país. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià es va aplicar d’una manera tan maldestra que a mi em va costar horrors aquella assignatura. Total: que vaig arribar amb molt de retard, amb vint-i-tants anys, al català, a través de Foix. A partir d’aleshores, em vaig tancar a la Biblioteca llegint Foix: tot Foix; tota la bibliografia possible sobre Foix i l’avantguarda. I poc després ja començo a llegir Fuster; Fuster em porta a Josep Pla; Pla em porta a Eugeni d’Ors; i així successivament. Però encara no coneixia pràcticament ningú amb qui parlar en català. Recorde els meus primers amics de la Facultat, que van ser els meus primers interlocutors en català... Però, com que jo havia aprés el català llegint Foix, no m’entenien!

És brutal! [Riem.]

Jo parlava un dialecte estrambòtic, que era el foixià. Llavors, em sentia doblement aïllat. No tenia memòria personal en català; no tenia anècdotes per a explicar, no tenia locucions pròpies, comprensibles per als meus companys. Encara a hores d’ara jo no tinc un vocabulari infantil. Perquè jo no vaig tenir infantesa: des del punt de vista lingüístic, no vaig tenir infantesa. Jo, a ells, els comprenia vagament; però no rutllava la cosa. Vaig continuar llegint. I hi va haver dues persones que m’hi van ajudar moltíssim, que van ser Jaume Pérez Montaner i Isabel Robles. Aquestes dues persones es van comportar amb mi com uns pares lingüístics. Em van fer una adopció lingüística. Tenien més paciència que ningú. I sobretot el Jaume em va ajudar molt a convertir-me en el que jo aleshores volia ser: algú que escrivia poesia. El Foix em va fer canviar de llengua. Vaig deixar d’escriure poesia en castellà, que és el que havia fet fins al moment, i vaig començar a escriure poesia en català. Afortunadament, només vaig publicar que un llibre. Però bé: és bastant oblidable... [Somriu.] El cas és que, com a conseqüència de llegir Fuster i Pla, vaig decidir que volia escriure assaig. En aquest sentit, vaig tindre una evolució molt semblant a la de Joan Fuster, que en els anys quaranta era un molt bon poeta (jo no: jo intentava fer versos, però no era un molt bon poeta)... Però de la mateixa manera que Fuster havia passat de la lírica a l’assaig, jo vaig fer el mateix procés: vaig passar a escriure, primer, un assaig sobre Foix...

Lògic!

Clar: tocava. Jo a Foix li devia un llibre. Vaig passar de no parlar ni una paraula en català, quan tenia vint-i-cinc anys, a guanyar un premi d’assaig amb un llibre sobre Foix només cinc anys més tard. I, a banda del primer llibre de versos que vaig publicar, gràcies a un premi d’Olot...

Et refereixes a Els vianants, publicat per Columna el 1995, que va guanyar el Premi Guerau de Liost, no?

Sí. Exacte. És un llibre perfectament oblidable. Com diria Josep Pla: «Esto no lo ponga....» Sabeu l’entrevista aquella gloriosa que hi ha amb Soler Serrano, no?

I tant!

Ell fa com si es tractara d’una entrevista per a ser transcrita. I quan li va explicar no sé quina cosa compromesa li diu: «Esto no lo ponga.» Però clar: surt en el vídeo... Doncs, açò d’Els vianants, igual. «Esto no lo ponga

D’acord. Hi farem igual... [Atorguem, picant l’ullet.]

Jo aleshores volia ser poeta. Però després, gràcies a Fuster, em vaig desintoxicar de la lírica i vaig començar a escriure assaig. I dietaris. Els dietaris els escric sobretot quan marxo de València a Barcelona. Són l’origen d’un parell de llibres: un és L’home impacient, i l’altre és L’erosió. En L’home impacient hi ha unes quantes anotacions sobre l’Argentina. Em vaig adonar que aquelles anotacions tenien una densitat especial. I vaig decidir traure-les d’allà i desenvolupar-les en un projecte a banda. Vaig passar quasi dos anys fent una mica el mateix que havia fet amb Foix: llegint autors europeus que havien anat de viatge a l’Argentina, exiliats a l’Argentina, literatura europea escrita a l’Argentina... Viatgers, emigrants, exiliats, emigrats, conferenciants. Tot! Em vaig convertir en un argentí imaginari. I em vaig instal·lar bibliogràficament a Buenos Aires. La resta del que passava al meu voltant no m’interessava gens. Quan, per fi, vaig publicar L’erosió el 2001 em vaig oblidar completament dels diaris d’on havia sortit. I van quedar en un calaix durant vint anys. Fins que un dia Ramon Ramon...

Perdona: tinc entés que sou bons amics, el Ramon Ramon i tu.

I tant! Va ser també importantíssim per a mi en aquell moment... Ramon Ramon i jo érem companys d’estudis en la Facultat, alumnes de Jaume Pérez Montaner. Quan acabàvem les classes anàvem a prendre un café amb Jaume, i la resta de les classes del dia desapareixien. Almenys en el meu cas: Ramon era més bon xic i tornava a l’aula al cap d’un parell d’hores. Jo, no. Jo, de la conversa amb Jaume Pérez Montaner (que de vegades es convertia en un dinar) no tornava mai a classe. Sempre em tancava a la Biblioteca, a continuar llegint: no solament Joan Fuster i Josep Pla; també Montaigne, Voltaire, Stendhal... En fi: els meus dos grans professors de lectura van ser Fuster i Pla!

T’he tallat el dir: estaves parlant de L’home impacient i de Ramon Ramon...

Ah, sí! T’estava contant que el diari de L’home impacient va quedar al calaix oblidat fins que Ramon Ramon em va escriure un dia un correu meravellós en què em deia: «Antoni, estic rellegint L’erosió i aquest llibre s’hauria de reeditar. I l’hauries de traduir al castellà, pensant en l’Argentina.» Jo, en aquell temps, vivia a Girona. I com que la Renfe em regalava hores i hores de lectura, vaig decidir aprofitar el temps fent feina mecànica. I sempre portava l’ordinador a sobre. I vaig començar a traduir L’erosió al castellà pensant a publicar-lo alguna vegada a l’Argentina. Aquell correu del Ramon el vaig rebre poc després de sortir de l’hospital. Perquè jo vaig estar a punt de morir-me el 2016...

Hosti!

Sí. Vaig tenir un tumor al cap. El van agafar a temps. Però va ser tot un any de quimioteràpia i radioteràpia. I hi va haver un moment en què... Bé: vaig estar a punt de morir-me. I després, com a conseqüència de la radioteràpia, hauria pogut perdre el cap, directament. És a dir: els efectes secundaris de la radioteràpia m’haurien pogut produir com un Alzheimer precoç i una mort cerebral súbita. Afortunadament, això no va passar. Tanmateix, en aquell impàs en què no se sabia si passaria o no passaria, vaig decidir posar el fil a l’agulla per acabar moltes coses. Vaig acabar el llibre sobre Josep Pla...

Ciutats de lluny de Josep Pla, no? Que va guanyar el Premi Joan Fuster, dels Octubre, el 2018, no?

Això és. Vaig acabar la traducció al castellà de L’erosió, gràcies al correu de Ramon Ramon. Vaig posar en ordre els meus papers sobre Joan Fuster...

Joan Fuster: la paraula assaig, publicat en Afers el 2019.

Exacte. Vaig acabar una altra cosa, que encara tinc inèdita, que és un llibre contra Guillermo de Torre: no sobre Guillermo de Torre, sinó contra Guillermo de Torre. Com si diguérem, un Contra Unamuno y los demás: però a partir de Guillermo de Torre...

Comprenc.

Quan li vaig contestar al Ramon que sí, que li estava fent cas i estava traduint L’erosió al castellà, en un altre correu em va preguntar si no tenia més diaris com L’erosió. Em deia que no es creia que després de fer L’erosió jo no hagués continuat fent dietari. Perquè ell sí que ha continuat fent dietaris. Està publicant pràcticament tots els dietaris dels últims deu anys.

Amb No sé què mor. Dietari 2017-2019, de fet, va guanyar el Premi Andròmina del 2020, no?

Sí. Ramon Ramon és un grandíssim escriptor de dietaris. I també és un gran poeta. Ramon sí que era —i és— un gran poeta. Jo no: jo ho vaig deixar a temps. Com l’alcohol! [Riu.] En tot cas, el Ramon és un referent ara mateix. Però en això que em preguntava, dels diaris, li vaig confessar que no: que després d’acabar L’erosió vaig penjar els dietaris i no n’havia tornat a fer. Per què? Perquè l’assaig havia pressionat el diari i havia ocupat tot l’espai que abans ocupava el diari. Tanmateix, gràcies al correu de Ramon, vaig revisar una còpia en paper molt molt molt antiga d’aquells diaris...

I això va ser l’origen de L’home impacient.

Just! Em vaig dir: «Tampoc no està tan malament, per a deixar-ho marginat.» Ho vaig arranjar una mica, en una matinada. A l’endemà vaig fer les cinc còpies i les vaig presentar al Premi Josep Vicent Marqués, de l’Ajuntament de València. I va guanyar. Aquell correu de Ramon Ramon va ser providencial. Perquè em va animar a recuperar aquells diaris antics meus que havia deixat abandonats, madurant durant vint anys. I ja veus: van sortir en Edicions del Bullent, amb una tasca d’edició de la Núria Sendra molt intel·ligent. Em va pentinar el text molt ben pentinat! És un text bastant líric, en línies generals. I de sobte hi havia pàgines molt irritades. Per què? Perquè jo havia marxat de València molt enfadat. I perquè era jove, bohemi i virulent. Algunes pàgines, per això, desencaixaven molt en el llibre. I la Núria Sendra em va aconsellar repensar-me aquelles pàgines: refer-les o suprimir-les. I gràcies a això —li estic molt agraït— el llibre manté en totes les pàgines, al meu entendre, un to més aviat poètic.

La música d’això que expliques sona molt a la història d’El quadern gris d’en Pla: reprendre un dietari de joventut molts anys després per a reescriure’l amb la perspectiva d’una certa distància temporal...

No ho sé. Amb L’home impacient em va passar una cosa molt curiosa. I és que, quan encara no havia acabat L’erosió, recorde que el vaig presentar a un premi. Però... «Esto no lo pongan, eh?» Evidentment, no vaig guanyar. Però em van comentar que un dels membres del jurat va dir: «Oh! Aquest llibre està molt bé! Com es nota que és d’una persona gran, madura... Segurament és una persona de cinquanta o seixanta anys. O d’un jubilat.» I arran del correu de Ramon, vaig recordar l’anècdota i vaig pensar: «Bé: ara que sí que tinc cinquanta anys potser és arribada l’hora de rellegir-lo, a veure què passa, no?» I gràcies a totes aquestes circumstàncies va acabar sortint L’home impacient. Per cert: en la portada té una fotografia de l’Estació de França, perquè el llibre passa entre l’Estació del Nord de València i l’Estació de França de Barcelona. Jo aleshores acabava de començar el Doctorat. I el primer any del Doctorat agafava el primer Talgo al matí a l’Estació del Nord a València per anar a Barcelona a les classes, i en tornava a la nit amb l’últim Tren Estrella que sortia de Sants. Em passava la vida al tren! Per això em fa molta il·lusió que aquests dietaris, que es van salvar de miracle, tinguen l’Estació de França a la coberta: perquè ara estic a punt de publicar un llibre amb Vincle que es dirà L’Estació del Nord i portarà l’Estació del Nord a la coberta. I per a mi serà com tancar el cercle. Tenir un llibre amb l’Estació de França i un altre amb l’Estació del Nord: per a mi és... És el millor autoretrat!

Tornem als teus anys en la Facultat, Antoni. Hi ha una anècdota molt divertida que expliques en el teu llibre sobre Joan Fuster de l’Editorial Afers: la del robatori d’un volum de l’Obra completa de Pla?

Ah, sí! T’ho conto... Gràcies a Joan Fuster vaig conéixer Josep Pla. Però per culpa de Joan Fuster vaig acabar robant un llibre de Josep Pla en la Biblioteca de la Universitat de València.

Ben fet! [Riem.] Hi ha qui sosté que un magnífic indicador sobre els hàbits de lectura i la utilitat de les biblioteques públiques és, justament, la quantitat de llibres que s’hi roben...

En el pròleg a Joan Fuster: la paraula assaig ho confesso tot. Però la primera vegada que ho vaig explicar en públic va ser en la presentació del llibre sobre Pla a la Fundació Pla de Palafrugell. Hi havia entre el públic Carme Fenoll, que havia estat la directora general de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya. I clar: jo vaig començar a relatar l’anècdota dient que de vegades sembla que la funció d’una bibliotecària és impedir l’accés del lector a la documentació. Sempre recordaré que la Carme Fenoll hi va fer una aixecada de celles absolutament espectacular! I em va mirar amb una cara d’odi inoblidable. Inoblidable! Ara, en canvi, som molt amics. I quedem a dinar sovint. I sempre que faig un tuit amb la imatge d’una biblioteca, me’n fa una resposta advertint: «T’estic vigilant!»

Que bona! [Riem.]

El robatori aquell va ser un accident. La culpa no va ser meua: va ser de la bibliotecària. I de Fuster. Jo necessitava consultar els quaranta-sis volums de l’Obra completa de Josep Pla per a veure quantes vegades Pla parlava de Fuster. I fotocopiar-ho. El problema és que, aleshores, les biblioteques no estaven digitalitzades. Consultàvem el catàleg en unes calaixeres. I calia omplir una fitxa manualment. Jo omplo una fitxa amb «Josep Pla. Obra completa. Volums 1-46. Signatures des de tal fins a tal». Li la porto a la bibliotecària al taulell. I em diu: «Impossible. Impensable. Prohibit.» Jo me la miro i dic: «Però per què? Jo necessito consultar aquests llibres.» «No, no, no! Has d’omplir una papereta per cada volum. I només podràs treure’ls de tres en tres.»

Total: que omplo una papereta per cada volum i li porto totes les paperetes en un feix damunt de la taula. Però ella hi insisteix: «No, no, no! De tres en tres.» Llavors trio el volum últim, el dels índexs, i els dos primers. I me’ls emporto a la taula. M’anoto les pàgines on apareixia Joan Fuster i baixo a fer-ne les fotocòpies. Aleshores havia de deixar aquests dos volums i agafar-ne dos més. Així, cada vegada que li donava dos fitxes més, ella havia de baixar al soterrani, anar a buscar els volums de l’Obra completa de Pla al fons del magatzem, posar-los al muntacàrregues i tornar a pujar. I així ho va haver de fer, successivament, durant —posem per cas— quinze volums. I jo feia sempre la mateixa operació: detectava ràpidament les pàgines, baixava a fotocopiar i tornava. Fins que, al final, la senyora bibliotecària no va tenir més remei que baixar del burro: del burro burocràtic. Burrocràtic!

Hi va haver un moment en què va baixar i va trigar més temps del normal. Jo em dic: «Alguna cosa està passant.» Sento que el muntacàrregues fa un soroll més greu que l’anterior, i que ella torna més tard a la finestreta de la Biblioteca. I em posa tots els volums de l’Obra completa de Josep Pla al taulell. I diu: «Molt bé: aquí els tens.» Havia guanyat jo! S’havia cansat de baixar i de pujar. I va decidir que podia fer una excepció. Jo la vaig mirar amb cara de «Jo ja t’ho deia, que ho havíem de fer així».

Clar: me’ls emporto tots a la taula. Però me’ls deixava traure de la Biblioteca només de dos en dos. I passo tot el dia allà, consultant l’índex, localitzant les pàgines i fent viatges a la fotocopiadora. Al final, arribo als últims volums, a última hora de la tarda, exhaust. La bibliotecària estava bastant tranquil·la. Jo tenia encara tots els volums a la taula i faltaven ja només per fotocopiar els dos últims. Hi localitzo les pàgines. Vaig a la copisteria... El de la copisteria també estava desesperat. Tu compta, tot el dia així! Llavors faig les últimes fotocòpies. I vaig a la cafeteria a prendre’m un café. Respiro i em dic: «Ja tinc el dossier complet. Vull tornar els llibres.»

Torno cap a dalt. Agafo tots els volums. Els poso al taulell. La senyora bibliotecària em torna totes les paperetes. I jo me’n vaig. Amb la carpeta del dossier davall del braç torno a la cafeteria a revisar-ho tot i a començar a llegir les fotocòpies amb calma per veure si veritablement pagava la pena fer alguna cosa a partir d’aquella idea boja que havia tingut. I efectivament sí: hi havia moltes coses molt interessants.

El cas és que torno a la cafeteria, vaig a la meua taula (perquè jo, a la cafeteria de la Facultat, sempre seia a la mateixa taula; de fet, tinc una tradició i és que cada vegada que torno a València intento passar per la cafeteria de la Facultat i miro de recuperar la mateixa perspectiva) i veig que hi havia un volum de l’Obra completa de Pla, que es veu que me l’havia deixat allí. Era Notes disperses. I em dic: «I ara què faig? Ara no li’l puc tornar, perquè la deixaré com una incompetent. Es pot enfadar i jo quedaria com un maleducat.» I vaig decidir quedar-me’l. Aquest és el primer volum de l’Obra completa de Josep Pla que vaig tenir: Notes disperses.

Lladre per caritat —sentencia Víctor Labrado.

Per accident...

Per les dues coses!

Insisteixo: va ser per culpa de Joan Fuster. Jo no m’hauria atrevit a quedar-me aquell llibre si no hagués llegit en Joan Fuster...

Allò del llibre d’Eugeni d’Ors que va robar de Lo Rat Penat!

Exacte! Ell deia que havia pres aquell llibre d’un lloc on no feia cap falta...

I mai no t’ha passat pel cap tornar a la Biblioteca de la Facultat i restituir-lo, aquest exemplar de Notes disperses?

No cregues! Sí que ho he pensat, sí. Però la Biblioteca de la Facultat de Filologia i Geografia i Història on vaig fer aquell robatori per accident jo no existeix. Ara és només una sala de lectura. Tanmateix, com que sóc un sentimental, quan torno a València no solament vaig a prendre’m un café a la cafeteria, sinó que pujo a la Biblioteca a veure com està ara. I reconec que la primera vegada que vaig seure a les mateixes taules i als mateixos seients a intentar llegir alguna cosa, no podia. Se me n’anava el cap a tots els records dels anys passats en aquella Biblioteca: a totes les persones que hi vaig conéixer i a les lectures que hi vaig fer. Fins i tot, vaig arribar a anar a la Biblioteca Joan Reglà, a l’antiga escola d’Empresarials, que és on ha anat a parar el fons de la Biblioteca de la Facultat. I em vaig dir: «Vull veure l’Obra completa de Pla.» I vaig comprovar que hi falten la meitat dels volums!

Havies fet escola? —conjectura Labrado. [Riem.]

No ho sé. Però potser en algun moment de la mudança de la Biblioteca de la Facultat a la Joan Reglà, es van perdre llibres pel camí. En qualsevol cas, si vaig fer escola, que conste que va ser de manera involuntària! No me’n poden fer responsable civil subsidiari! [Somriu.]

Potser és un indicador de l’atracció irresistible que l’obra de Josep Pla exerceix sobre els joves universitaris valencians —continuem la broma.

Hi ha una anècdota que es conta sobre Josep Pla molt interessant, també. Resulta que Pla anava pràcticament cada dia a l’Ateneu, a la Biblioteca de l’Ateneu, a llegir la premsa francesa i la literatura francesa. Fuster deia d’Eugeni d’Ors que era un «intel·lectual francès de dreta». Però això mateix ho haguera pogut dir de Pla, o de Gaziel, o de Foix... Tota la literatura catalana de la primera meitat del segle XX és feta, en realitat, per escriptors afrancesats. El cas és que Josep Pla passava la vida a la Biblioteca i a la cafeteria de l’Ateneu. I es conta que hi va haver un dia que el bibliotecari el va enxampar arrancant pàgines d’un periòdic francès. El van cridar a l’ordre. El president el va convocar al despatx i es van iniciar els tràmits per a expulsar-lo com a soci de l’Ateneu. Només aleshores es van adonar que Josep Pla mai no havia estat soci de l’Ateneu!

Escolteu —interromp Víctor—. Hauríem de fer una mica de bondat en la conversa. Caldria que tocàrem encara diversos temes més. Se m’acut que un canvi de direcció podria ser observar que, quan lliges el nom d’Antoni Martí Monterde, és fàcil que aparega acompanyat pel sintagma «literatura comparada». Jo crec que una bona pregunta seria: «Com es coneixen Antoni Martí Monterde i la literatura comparada?»

A través de Joan Fuster. Perquè Fuster —ja et dic— et porta a Montaigne, et porta a Paul Valery, et porta a Josep Pla, et porta a Voltaire, et porta a Erasme, et porta a la figura de l’intel·lectual, et porta a Sartre i, sobretot, a Albert Camus. És una iniciació a la literatura comparada. Els primers comparatistes sempre són els escriptors. I si tens un professor de lectura com Joan Fuster ja tens el millor professor de literatura comparada que pot existir.

Fa ganes de dir: «N’hi has coca!»

Des del punt de vista acadèmic, la història és una mica més complicada. A València vaig començar un doctorat en el Departament de Teoria dels Llenguatges. Jo tenia clar que volia fer la tesi sobre J. V. Foix amb Jaume Pérez Montaner i em vaig inscriure en aquell doctorat. Però alhora em vaig matricular també en un doctorat en literatura comparada de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, amb Antoni Marí. Vaig demanar una beca d’investigació per a poder finançar aquells estudis en la Pompeu Fabra, però no me la van donar perquè en aquell moment el meu expedient acadèmic era ruïnós. Tanmateix, em vaig decidir a fer el salt al buit i vaig marxar cap a Barcelona. I aquí estic: vint anys més tard soc professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada.

I com vas sobreviure a Barcelona sense beca? —s’interessa Labrado.

Amb els pocs estalvis que tenia. I amb l’ajuda de la família, evidentment. Els caps de setmana, en comptes d’anar-me’n de farra i de gastar-me els diners en beguda, em tancava a la filmoteca, que era molt barat. I estalviava. I amb els diners que no em gastava el cap de setmana em pagava el bitllet de tren, d’anada i tornada, amb l’Intercity o el Talgo. I una vegada a Barcelona suprimia coses supèrflues, com ara menjar, per poder comprar els llibres i continuar els estudis.

És que està molt sobrevalorat: això de menjar és una mania absolutament nímia, idiota, fútil... [Riem.]

Sí... El cas és que acabo aquell doctorat. I gràcies a Gustau Muñoz començo a publicar papers en una branca de la literatura comparada, bastant minoritària —però que jo defenso: és el que jo faig, en realitat—, que és la història comparada dels intel·lectuals a través de la literatura. Gustau Muñoz sempre ha estat un referent per a mi. Si ara porto la Col·lecció Figura és perquè gràcies a Gustau Muñoz vaig tindre un mestre d’edició. Bé: el cas és que el llibre Un somni europeu, que Gustau em va editar en Publicacions de la Universitat de València, és una història intel·lectual de la literatura comparada: de la història política de la literatura comparada. Com des de la política europea de finals del XVIII i començaments del XIX comença a existir la necessitat de posar en relació les diverses literatures, en un moment en què —recordem-ho— hi ha les invasions napoleòniques i s’arriba a una temptativa d’homogeneïtzació política i cultural d’Europa a través de la llengua francesa.

Contra això, precisament, reacciona Goethe creant la idea de Weltliteratur: per a llevar-li pes a la literatura francesa i postular la literatura alemanya com una alternativa. Però es tracta d’una maniobra que requereix canviar les regles del joc. És a dir: si volem parlar de literatura europea (que és un concepte que en el segle XIX encara no existia), hem de començar a pensar en la pluralitat i la diversitat de les literatures. Això és una idea de Goethe de 1827. I és l’origen de la literatura comparada. Si t’adones, és un origen cultural i polític. És intel·lectual. Per això opino que no es pot fer una història (només metodològica) de la literatura comparada si no es parla de la història d’Europa i de les guerres europees: de les guerres napoleòniques, de les guerres francoprussianes, de la Primera Guerra Mundial, de la Segona Guerra Mundial...

De tot això —de la pluralitat i la diversitat de les literatures— va la Col·lecció Figura, en Edicions de la Universitat de Barcelona, no? Conta, per favor, com es va originar

D’alguna manera és una fillola indirecta del nou impuls que el vicerector de Comunicació i Publicacions, Pere Quetglas, va imprimir a Edicions de la UB. El vicerector Quetglas va fitxar Jordi Raventós per a fer un servei de publicacions com cal, i li va donar carta blanca perquè muntés un equip amb Meritxell Anton, amb Mireia Sopena, amb Cruz Artidiello, amb Laia Fidalgo... I quin va ser el model d’Edicions de la Universitat de Barcelona? Publicacions de la Universitat de València! Poc després, a partir de 2016, és quan apareix la Col·lecció Figura. Va ser, també, en part, fruit d’una casualitat. Un dia em trobo pel pati de la Facultat de Lletres Meritxell Anton, que era la directora d’Edicions UB des que va marxar Jordi Raventós. Vam anar a prendre un café. I el café es va convertir en un dinar. I el dinar en una sobretaula llarga. I d’aquella dilatada conversa va sorgir la idea d’organitzar uns simposis de literatura comparada i el projecte de la Col·lecció Figura.

I sense deixar de parlar sobre la pluralitat i la diversitat de les literatures, quin diagnòstic fas de la situació actual de la literatura catalana?

Uf! El problema és que a Catalunya hi ha una ignorància estructural. El desconeixement que tenen aquí al Principat respecte de la literatura que està sortint del País Valencià és descomunal. És una mena de pas enrere de cinquanta anys pel que fa a la unitat literària i lingüística dels Països Catalans. És imperdonable que, quan fan un balanç de l’assaig actual en català en periòdics com El Punt o Ara o La Vanguàrdia, va i resulta que l’Editorial Afers, l’Editorial Tres i Quatre, Publicacions de la Universitat de València, Bromera o Bullent senzillament no existeixen. És al·lucinant! I és completament menyspreable. No obstant això, crec que, al mateix temps, disposem d’una situació privilegiada per a repensar no solament la literatura catalana, sinó la literatura Europea. Som un laboratori. Tu pensa que ara mateix a Europa els comparatistes més interessants, al meu entendre, estan a les zones de frontera: Claudio Magris, a Trieste; Joseph Jurt, a Friburg; José Lambert, a la Universitat Catòlica de Lovaina, a Bèlgica... Hem d’aprofitar-nos de les circumstàncies, ja que les circumstàncies normalment s’aprofiten de nosaltres!

Hem d’anar convergint cap al final, Antoni. I hauríem de parlar una mica de París, no?

Oh, sí! Vaig viure a París... També he viscut uns quants mesos a San Francisco. Però l’estada a San Francisco no em va marcar gaire i, en canvi, la de París, sí. Passava la tercera part del temps a la Biblioteca Nacional de França o a la de la Sorbonne, una altra tercera part, als cafès; i la tercera part restant, a la Petite Ceinture, que és una antiga línia de ferrocarril abandonada, que recorre París per l’interior dels Boulevards des Maréchaux (una línia que ja existia en el segle XIX i va ser tancada en els anys trenta del XX). De fet, hi ha un llibre que està basat en la meua època de París que no voldria morir-me sense acabar. I es dirà així: La Petite Ceinture.

París és que va significar per a mi un punt d’inflexió vital! I, de més a més, és on vaig acabar el llibre de la història intel·lectual de la literatura comparada que vaig publicar amb Gustau Muñoz en Publicacions de la Universitat de València. Jo, quan hi vaig anar, ja tenia el llibre acabat i lliurat a l’editor. Però una vegada allí vaig fer un descobriment amb què podia demostrar una hipòtesi important que feia temps que em rodava pel cap. Vaig escriure a Gustau Muñoz i li vaig dir: «Para màquines! Para màquines!» I vaig reescriure el llibre sencer, de dalt a baix.

Quin va ser aquest descobriment?

Doncs que el senyor Goethe no havia inventat tot sol la idea de Weltliteratur, sinó que havia tingut uns col·laboradors que no volia confessar que l’havien ajudat, i que necessitava esborrar per raons polítiques!

Conta-ho. Conta-ho, per favor.

Vegem... La idea de Weltliteratur li ve a Goethe parlant amb Johann Peter Eckermann en les famoses Converses amb Goethe. El 31 de gener de 1827 Goethe li diu a Eckermann: «Literatura nacional és un concepte que ja no diu gran cosa; està començant l’època de la Weltliteratur, i tots hem d’aportar el nostre esforç per a accelerar el seu adveniment.» És una frase que trobaràs citada en totes les introduccions a la literatura comparada del món. Però just abans de dir això, Goethe està parlant d’un poeta menor de la literatura francesa i d’una novel·la xinesa que elogia efusivament. Però en cap moment no diu el títol d’aquesta novel·la xinesa ni tampoc com l’ha llegida. De més a més, en el passatge hi ha altres coses rares que no acaben d’encaixar.

En fi... Per fer-ho curt: jo descobreixo, a París, consultant un facsímil de la revista Le Globe a la Biblioteca Nacional de París, que Goethe llig una ressenya d’aquesta novel·la xinesa en francès, i que la coneix a través de les pàgines d’aquesta revista francesa (que jo sabia que li havien fet arribar el 1826), en l’inici del romanticisme liberal francès. Però decideix amagar-ho per no compartir amb la cultura francesa l’origen de la idea de Weltliteratur! Perquè li interessa que el centre de gravitació de la literatura mundial i universal siga la literatura alemanya! Tot plegat és política...

Creure que et mors —creure-ho fonamentadament: amb un tumor al cervell que et pot matar o et pot fer perdre el cap—, supose que no deixa de ser tema literari potent. Reprendràs mai l’escriptura memorialística per a literaturitzar-ne l’experiència? Escriuràs un dia la teua no-mort o no mai?

No sé si l’escriuré. Però si vols te la conte ara.

Dispara.

Mira: el dia que es reinaugurava Vil·la Joana, a la serra de Collserola (on hi ha el Museu Verdaguer i tot allò), era amb el simposi sobre «Weltliteratur i literatura comparada. Perspectiva des d’Europa» que jo havia organitzat. Però aquell mateix dia jo entrava per la porta d’Urgències de l’Hospital Josep Trueta. Per cert: que enguany, cinc anys després, he pogut traure el llibre resultat d’aquell simposi... Bé. Em diagnostiquen el tumor, m’obrin el cap, em trauen mostres del limfoma per a biopsiar i començo els tractaments. Vaig sobreviure a la quimioteràpia bastant bé. De fet, els meus metges em diuen que soc un cas extraordinari i que no s’expliquen com és possible que tinga les analítiques tan bé. En canvi, en la radioteràpia, la metgessa, la doctora Auñón, em va advertir que el tractament podia tenir efectes secundaris irreversibles: «Poden ser des de pèrdues ocasionals de memòria a pèrdua absoluta de memòria o, fins i tot, mort cerebral.» Llavors m’explica una cosa clau en tota aquesta història. Diu: «Tens un trenta per cent de possibilitats que et passi alguna de les coses que t’he dit. En tot cas, si et passa, començaràs a notar coses estranyes d’aquí a nou mesos...»

La mare que va, que fort!

Clar: en aquell moment jo tinc un calfred d’espant. Però aconsegueixo mantenir la serenitat i li dic a la doctora Auñón: «Molt bé. Entenc que es tracta d’estar en l’altre setanta per cent.»Però quan surt per la porta del Trueta m’assec en un banc a pensar i dic: «Ostres, Antoni! Tens nou mesos. Tot el que no hages fet en aquests nou mesos no ho faràs.» Llavors arribo a casa, li explico a Carolina (la meua companya aleshores) tot el que acabo de dir, i em tanco al meu estudi i començo a escriure de manera febril. Resultat: a partir d’un article que tenia publicat sobre Josep Pla, escric tota la resta del llibre sobre Josep Pla que va guanyar el Premi Joan Fuster; poso en ordre els meus articles sobre Joan Fuster; acabo la traducció al castellà de L’erosió; acabo el llibre contra Guillermo de Torre, que en realitat és contra el fals cosmopolitisme; i encara poso fil a l’agulla a un parell de llibres més que després he pogut acabar.Com que l’humor negre formava part del tractament, jo, de tot el que he publicat després del 2016, en dic «la meua obra pòstuma»: perquè el més normal és que no l’hagués pogut escriure...

Folis! Tot això en aquells nou mesos, mentre t’estàs fent un tractament radioteràpic?

No, no: el tractament de radioteràpia només dura un mes. I en el moment que acaba el tractament és quan comença el compte dels nou mesos. I és en aquests nou mesos quan vaig decidir escriure: fins que el cos aguantés. Em passava les nits en blanc. No dormia, no menjava, no sortia. No feia més que escriure, escriure, escriure. Em costava molt llegir, perquè cada vegada que llegia la meua atenció es dispersava. Anava cap a aquí: cap al tumor. Era una qüestió d’intentar mantenir la serenitat: i la serenitat la podia mantenir més bé si estava escrivint. Perquè mentre escrivia estava pensant i actiu.

Caram, Antoni! Estic sentint-te i m’esborrone: això que estàs contant és tant com dir: «Confie en l’escriptura com a arma redemptora de la mort.»

La doctora Auñón, quan li vaig explicar el que havia fet en aquells nou mesos, em va dir: «Ha estat molt ben fet. I això t’ha salvat.»

Caram! És bonic dir que t’ha salvat escriure, el prodigi de la literatura...

Científicament no sé si seria demostrable. Però des del punt de vista personal, jo crec que si no arribo a escriure d’aquella manera en aquells mesos, m’hauria mort. Me’n vaig sortir per l’escriptura.

I ara sí, per acabar: deixa’m que recupere la imatge de l’Antoni Martí que, quan torna a València, no té un Torís per a reconéixer ni un poble on anar, però, en canvi, sempre torna a la Facultat. Et confesse que se m’han entelat els ulls amb aquest detall.

L’has encertada...

Aquest Antoni Martí que torna i busca en la cafeteria de la Facultat la taula on seia l’estudiant que al seu dia va descobrir de la mà de «L’estació» de J. V. Foix que al seu país hi havia una altra llengua i una altra literatura que ben mereixien tota una vida; aquest Antoni Martí que després torna a la Biblioteca de la Facultat (ara buida de llibres), al lloc on de jovenet va furtar sense voler el volum Notes disperses de l’Obra completa de Pla... Aquest Antoni Marí jo crec que en certa mesura intenta tocar les portes de l’esperit de l’Antoni Martí que va viure, en aquell mateix espai, una hierofania vital que va comportar no solament un canvi de llengua sinó també el fet d’abraçar tota una cultura nova. Siga com vulga: aquest Antoni Martí d’ara, professor i assagista consagrat, especialista erudit en teoria de la literatura i literatura comparada —l’home que ha sobreviscut a un experiència tan traumàtica com creure que es mor; l’Antoni Martí que juga el joc d’aquesta conversa—, quan va a buscar l’Antoni Martí de vint-i-tants anys, en què pensa? Quines imatges et venen al cap quan hi va a buscar el jove que ja no ets?

Que en què pense? Vols que et diga? Pense en l’Antoni Martí que, en realitat, des del punt de vista intel·lectual, mai no ha acabat de marxar de València. I que, a pesar d’haver viscut vint-i-sis anys fora, tampoc mai no ha deixat de publicar a València.

Doncs mira com són les coses —aprofita Víctor Labrado per a reblar el clau—, deixa’m que et diga que ací a València, d’on per sort mai no has acabat de marxar del tot, en La Veu dels Llibres tens ara casa.

Mentre formalitzem els comiats i ens emplacem per a un pròxima conversa amical, distesa, dilatada, acolorida i entenimentada, no podem deixar de pensar en les paraules d’Antoni sobre el valor terapèutic i redemptor de l’escriptura, que ressonen com un eco punyent: «Des del punt de vista personal, jo crec que si no arribo a escriure d’aquella manera, m’hauria mort. Me’n vaig sortir per l’escriptura.» No sé per què, però la veu interior de les idees més bisbètiques i estrafolàries m’impel·leix a sospesar si, potser, aquest commovedor judici del professor Martí no podria admetre també una formulació paral·lela en el plànol col·lectiu, referit al conjunt de la comunitat lingüística i literària? «Ens salva la literatura?» «Si no arribem a escriure “d’aquella manera”, ens hauríem mort?» «Ens n’hem sortit —i ens en sortirem— per l’escriptura?»