Marta Nadal: «Escoltant sempre s’aprèn més, i a mi m’agrada aprendre»

 

per Lourdes Toledo

Entrevistes

Marta Nadal
Marta Nadal
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

L’entrevista literària –com l’entenien i l’escrivien Montserrat Roig, Baltasar Porcel, Julià Guillamon, i com també l’entenen avui Josep Maria Muñoz i, per descomptat, Marta Nadal (Barcelona, 1959)– és un gènere obert, flexible i generós que es gesta amb temps, humor, seducció professional i ofici. No debades la mateixa Marta Nadal –autora del llibre recentment publicat Baules. Vint-i-una escriptores i la seva literatura– escriu en el text que precedeix les vint-i-una converses: «Qui entrevista ha de portar moltes hores de lectura al darrere, s’ha d’haver llegit tota l’obra dels entrevistats, o gairebé, i ha de muntar el guió personal de qüestions i també d’afirmacions que al llarg de l’entrevista haura d’anar adaptant o abandonant, perquè el tomb de la conversa ho farà absolutament necessari».

Sens dubte, el to i el tomb de la conversa són importants perquè és allò que, junt amb l’atmosfera, marquen cada text final, el resultat de la trobada. En aquest sentit, les vint-i-una converses recollides en Baules són vint-i-una finestres, o vint-i-un horitzons, en paraules de Marta Nadal. Horitzons que deixen pas a aire fresc, a idees, a maneres ben diverses de mirar i escriure, a formes de traduir, de copsar la realitat. Les escriptores aquí entrevistades són dones que pertanyen a moments vitals i històrics ben diferents, però totes elles s’han vist mogudes al llarg de la seues vides per un impuls comú: el desig d’escriure. «El fil que va de l’una a l’altra, d’Anna Murià a Irene Solà –comenta Marta Nadal– és un camí de tenacitat i d’afirmació, de gran força creativa, que demostra la vitalitat i projecció extraordinària de la literatura en llengua catalana escrita per dones durant el segle XX i part del XXI».

Com li agrada dir a Marta Nadal: «Cada conversa m’ha obert un horitzó nou, ha creat un espai de coneixement i de descoberta, de complicitat i de confiança –compartir el fet creatiu és compartir intimitat– que ha ampliat la meva visió del món, de mi mateixa com a subjecte». Ara, amb Baules, Marta Nadal –filòloga i crítica literària que porta dècades publicant entrevistes a la revista Serra d’Or, i que ha publicat anteriorment dos llibres d’entrevistes, Vint escriptors catalans i Converses literàries– comparteix amb nosaltres, els lectors, aquests horitzons.

És, potser en gran part per això, que Baules ha estat un llibre molt ben rebut pels lectors i la crítica, i que no deixa de guanyar lectors perquè darrere d’aquesta aventura literària hi ha, com diria l’autora, «la tasca de descobrir o redescobrir i sobretot llegir i rellegir les precedents» Una tasca que «és un acte de justícia».

En aquest sentit, Baules és un llibre que s’alça alhora com un document literari i històric, construït sobre la recerca i la creació d’identitat, sobre converses honestes i intel·ligents.

Comanegra (2021)

Normalment és vostè qui fa les entrevistes, són dècades d’entrevistes fetes i publicades, moltes d’elles a Serra d’Or, però també en altres mitjans, i dos llibres d’entrevistes anteriors a Baules: Com és sentir-se a l’altre costat? Li agrada?

En realitat m’agrada més escoltar que parlar, en la vida quotidiana ja em passa un cosa semblant, però ocorre que per professió em toca parlar. Tanmateix, crec que escoltant sempre s’aprèn més i a mi m’agrada aprendre. A més, escoltant arribes a saber el que no voldràs fer mai. En el cas de Baules i totes les converses que hi ha al darrere, he aprés molt i positivament.

Què la va dur, ja fa tants anys, a fer entrevistes i a continuar fent-ne?

Vaig començar a fer entrevistes perquè m’interessava la literatura, els escriptors, els editors, és a dir, el món literari des de diferents punts de vista. Sempre m’ha interessat l’anàlisi literària, la reflexió, per això he escrit pròlegs i estudis literaris, i en aquest sentit, les converses amb els escriptors han estat sempre horitzons oberts que m’han aportat molt.

Quin és el secret d’una bona entrevista?

Difícil de dir, però, en tot cas, depèn molt de si hi ha complicitats entremig, perquè segons el tarannà de les persones, de vegades sorgeix una espurna que t’hi fa connectar de seguida, i de vegades això no passa. Per a mi algunes entrevistes han estat fins i tot l’inici d’una gran amistat, com va ser el cas de Jesús Moncada. Sempre he valorat molt la humilitat i la naturalitat en les persones i les converses, i de vegades veus com s’hi estableixen complicitats en una conversa des del primer moment, i això és ben engrescador, i un poc màgic fins i tot.

Sí, però també cal un saber fer, un caràcter, una predisposició, com vostè esmentava, a escoltar...

I tant! Una entrevista és quasi un desplegable, una pregunta ve darrera de l’altra. De vegades la tens en el guió, de vegades no. La mateixa conversa te les suggereix: la visió del món i de la literatura són grans temes que donen per a molt!

En tot cas, no és fàcil transmetre aquesta guspira ni l’atmosfera del moment a través d’un text escrit perquè, al cap i a la fi, l’entrevista és un intercanvi oral, un registre ben diferent del resultat final.

Cert, i en aquest sentit el gran repte és com transmetre aquesta oralitat inicial a un text escrit perquè no podem perdre de vista que estem creant un text periodístic escrit que serà publicat i llegit i que els registres són ben distints. Des del meu punt de vista es tracta d’una mena de joc d’equilibris entre no perdre l’espontaneïtat i la naturalitat de la conversa i saber donar forma alhora a un text periodístic que informe i conte.

D’on parteix Marta Nadal quan decideix fer una entrevista a un autor o autora en particular?

Per a mi l’interès per l’obra és molt important. Quan em plantejo una conversa literària ha de ser sobre un autor o autora l’obra del qual em diu coses, m’interessa, l’he llegida, la conec a fons i l’admiro. En Baules jo parteixo de l’admiració de l’obra de totes les autores que hi ha entrevistades.

Què l’atreia d’aquestes escriptores que ha entrevistat: afinitats, admiració, acte de justícia, com ha dit vostè, memòria...?

M’agrada la seua conversa, i escoltar-les, perquè ha estat sempre una ocasió d’aprenentatge. Com et deia, jo m’he estimat sempre molt escoltar.

En tot cas, és interessant veure totes aquestes autores juntes, és una manera de propiciar un collage de veus, una trobada.

Ho és, d’igual manera que ho han sigut llibres col·lectius coma ara Entre dones, publicat per Balandra, o obres com ara Nosaltres les fusterianes. Llibres com Baules obren un corredor literari on moltes autores que no es coneixien personalment entre elles es troben ara juntes. És una manera de vertebrar, unir, apropar escriptores ben diverses que, si no fos així, potser no coincidirien. Les presentacions són sovint ocasions que donen lloc a trobades boniques i interessants.

Amb Maria Aurèlia Capmany

Quin és el pes i el sentit d’una antologia d’entrevistes a escriptores com Baules?

Aquest llibre no va nàixer com un llibre, sinó que és el resultat d’una feina que he anat fent durant anys, de fet, jo ja havia recopilat abans dues antologies o llibres d’entrevistes. En aquest sentit, i arribat un moment, m’adono que Baules naix com una necessitat, una pulsió íntima, i em naix la necessitat de seguir entrevistant escriptores, i sumar-les a les veus i a les converses que ja tenia de feia temps. Algunes entrevistades eren ja canòniques, tot i que jo defuig qualsevol cànon. Autores com Anna Murià, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Abelló, Teresa Pàmies, o Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, aquestes dues darreres ja eren canòniques abans de la seua mort. Eren dues veus amb caràcter, emblemàtiques i profundes, i tenien una obra innovadora i amb molta força. I així va ser que vaig continuar entrevistant escriptores i durant el 2019, abans de la pandèmia, ja havia començat a arrodonir la voluntat de crear un llibre de converses amb escriptores que completés el llegat d’aquelles dones tan emblemàtiques, algunes de les quals van morir massa d’hora, i així va nàixer el llibre.

El fil conductor del llibre era doncs ser escriptora?

Sí, vaig pensar que havien de ser totes creadores, vinculades a l’escriptura i a la literatura, però també al periodisme, com és el cas de Mecè Ibarz o Eva Piquer, o l’estudiosa Bel Granya (Isabel Graña) o Àngels Gregori, com a gestora cultural. Són camps diversos, però estan tots units a la creació literària. A més, tenia clar que en el panorama literari és bo que hi hagi una aposta per autores joves, jo crec en elles, de vegades autores joves ben conegudes. Però també vaig voler comptar amb altres autores, potser no tan populars, però amb un gran potencial literari, i que no són conegudes pel gran públic.

Vostè ho diu a Baules: Baltasar Porcel i Montserrat Roig van crear unes entrevistes de gran nivell en els anys setanta i vuitanta, les quals han esdevingut «la crònica d’un temps», i que, com deia Mauricio Bach, «envelleixen formidablement com un bon vi».

Jo no he tingut la voluntat de fer la crònica d’un temps, però potser sí que n’ha sortit. Si prenem els testimonis diversos des d’Anna Murià fins a Irene Solà, hi ha un gran espectre temporal. Murià va viure en un present i unes circumstàncies que li van fer “menysprear” o posar en un segon pla la seua pròpia obra perquè va viure per a la seua família, escrivint sobre el poeta Agustí Bartra, el seu company, i la seua obra relegada darrere de la del seu home. I Irene Solà, per la seua banda, és una dona jove, sense complexos, una escriptora molt potent que prové d’altres disciplines, prové de les Belles Arts. De fet, si mirem cap als escriptors joves, la nova fornada d’escriptors, per dir-ho així, molts tenen a veure amb el món de l’audiovisual. Jo he vist en ella que té uns referents concrets, i que té molt clar que aquests referents, els quals li han valgut una tradició literària, una tradició que, d’altra banda, no podem esgotar amb Mercè Rodoreda i Víctor Català. Entre Murià i Solà veig moltes diferències, però també una potència creixent de la literatura feta per dones. La literatura catalana dels segles XX i XXI és, en gran manera, literatura feta per dones. En aquest sentit, potser el llibre sí és una crònica implícita dels darrers trenta anys.

Baules, ja ho diu vostè, és una tria personal; de fet, com a entrevistadora i periodista, quan decideix qui entrevistarà, ja està triant. Se n’han quedat moltes, d’escriptores, fora?

Sí, evidentment, en queden unes quantes fora i per això dic que és una tria personal, que no hi són totes. Aquestes autores triades són punts rellevants en un mapa. Ara bé, n’hi havia d’altres que hauria volgut entrevistar i que, per les circumstàncies, no he pogut. També és cert que partia d’algunes entrevistes ja fetes i he anat cap a altres que es complementaven. També m’hauria agradat més presència d’autores de les Illes i del País Valencià perquè soc conscient que són autores que també estan en el mapa i soc conscient de les mancances. La pandèmia va empitjorar moltes coses i algunes de les entrevistes es van haver de fer per zoom o telèfon.

Ben mirat, hi ha material per a un Baules segona part?

Segurament, i vist així, quasi millor que en falten, d’escriptores, perquè és bon senyal, vol dir que tenim una literatura amb bona salut, amb moltes autores, i moltes que m’agraden i m’interessen, i potser en un segon llibre podria dedicar més espai a autores de les illes i valencianes. En tot cas, en Baules hi ha una voluntat com a fil conductor, un objectiu: mostrar la potència creadora ascendent d’una manera clara d’autores amb voluntat i molta profunditat literàries. Autores que treballen amb voluntat de creació, d’identitat i amb preocupació per la llengua i per com la utilitzem, al marge d’alguns atacs, en concret atacs per part dels savis a Irene Solà.

Reivindicar referents podria ser també un dels fils conductors que uneix totes aquestes autores en un llibre?

Sí, i tant! Reivindicar referents, els quals no es poden quedar només en Rodoreda i Víctor Català, Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal. Cal anar més enllà, a Rosa Leveroni, Aurora Bertrana, a Arquimbau, i a la generació dels 40 i 50, Pessarrodona, Capmany. Autores que no hem llegit bé, autores dels anys 50 i 60, com ara Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, Carme Monteriol, M. Oleart, Rosa Maria Arquimbau. I quan dic reivindicar, vull dir llegir-les. A més, Baules és un llibre que naix amb una consciència clara de Països Catalans perquè aquesta consciència està al darrere de les escriptores entrevistades.

Algunes de les autores que esmenta han rebut bona atenció per part de les editorials com ara Comanegra, és el cas de Maria Aurèlia Capmany, Montserrrat Roig, Maria Mercè Marçal, i Rosa Maria Arquimbau, i ara acabem de veure publicada l’obra completa de Carmelina Sánchez-Cutillas.

Sí, afortunadament, les reedicions ens conviden i ajuden a llegir-les perquè tornar a elles és el millor homenatge. Autores com ara Marta Pessarrodona han de ser llegides. Ella mateixa ha estat i és molt conscient que cal cercar referents, com ha demostrat amb les seues Donasses, però també autores com Maria Antònia Salvat, i tantes altres.