Del cel i de l’infern, parlem de tot amb Jair Domínguez

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

© Quim Riera
© Quim Riera

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El cerç o vent de dalt, el mestral com diuen a València, travessa el Pirineu, sobrevola l’abadia de Montserrat i fereix com una fletxa l’innovador edifici de Walden 7 d’un jove i atrevit Ricardo Bofill a Sant Just Desvern, a les portes de l’edifici de TV3, un conglomerat de blocs que recorda un rubikub. Un vent gelat que se’ns estampa a la cara sense cap contemplació. El periodista, guionista, escriptor i showman Jair Domínguez i Torregrosa arriba des del poble on viu, al costat de Figueres, ‘fitxa’ en el torn d’entrada a TV3 i, amb ell, ens enfilem a través del «ventre de la balena» per uns corredors interminables fins a endinsar-nos en el plató de l’informatiu satíric Està Passant de Toni Soler, un dels programes estrella de la televisió pública catalana. El plató està il·luminat i buit de públic. El jove fotògraf i periodista Quim Riera fa voltes interminables al voltant de les dues cadires de la taula central del plató mentre dispara la seua màquina com una metralladora, impressionat en conéixer en persona un dels agitadors culturals més destacables del panorama comunicatiu de Catalunya. Jair seu a la cadira de Toni Soler, sense cap intencionalitat, i jo mateix ho faig en el seient rodant dels col·laboradors del programa. El periodista ha de faenejar en els guions d’aquesta mateixa nit, però es mostra afectuós i còmode amb l’entrevista. Parlem de tot, del cel i de l’infern, del passat i del present... davant d’un futur sempre incert. Com a guionista ha escrit amb Andreu Buenafuente per a Polònia, Crackòvia, Minoria Absoluta i Segona hora. En el vessant literari, va escriure de molt jove el llibre de contes Jesucrist era marica, i més tard Hawaii Meteor, 99 coses que hem d’aniquilar si volem ser independents, Segui vora el foc, sobre el fenomen televisiu, i ara acaba de treure al mercat Estructures profundes, una crítica punyent al capitalisme salvatge, on relata la vida d’uns joves en una ciutat devastada pel canvi climàtic i les desigualtats socials. Jordi, el seu protagonista, malviu fumigant els carrers, fumigant les persones com a rates. Sort té de no treballar als pous on jubilen als obrers al cap de quaranta anys perquè puguen morir tranquil·lament a casa, entre vòmits i dolors terribles provocats per la radioactivitat.

© Quim Riera

La teua última novel·la avança com un cavall desbocat, és una història desenfrenada, com una crítica al sistema econòmic devorador en què vivim. Al meu entendre, és un relat que deixa a Charles Bukowski tocant el violí…

M’alegra que ho digues perquè la idea principal del llibre era que en aquesta història no passés cap cosa extraordinària. La idea era que el fil conductor ens arrossegués a visualitzar la vida d’un tipo que té una feina monòtona, com és la què fan els protagonistes: fumigar els carrers d’una ciutat desolada. Estàs encertat en allò que dius de Bukowski perquè ell té un llibre que es diu Factotum en què explica totes les feines que ha fet… i són totes feines molt merdoses: el treball en una fàbrica de bicicletes, en una fàbrica de nosequè, tallant muntanyes de paper amuntegat, coses que fa, que tot el temps són iguals, monòtones. M’agraden molt les històries dels treballs de la gent amb feines ximples, avorrides, repetitives i interminables, abans de prosperar. M’agrada contar relats d’aquestes històries si després el personatge ha tingut la sort de canviar i prosperar i arriba a fer un treball que li agrada o té una ocupació una mica creativa. Tothom hem passat per feines molt horribles.

Tots hem sigut alguna vegada cambrers de discoteca, no?

És clar! Aquell punt de monotonia en una feina que et permet fer volar el cap i pensar en altres coses... m'agradava i fa que el llibre sigui com és. Parlo d’un tio que fa una feina superficial i irrellevant, però en el cap del paio estan passant molt coses... i en la societat també.

Estructures profundes ens mostra una situació extrema que pot semblar exagerada, però que ens acosta a una certa realitat. Desastre climàtic, desigualtats socials, un capitalisme atroç i ferotge, desproveït d’humanitat de què «gaudim» cada dia… a Barcelona, per exemple, unes mil cinc-centes persones dormen al carrer cada dia! En el teu llibre sulfaten i fumiguen els humans més pobres que viuen al subsol, «els de baix», com abans ho feien per matar els insectes en els camps. És un món exageradíssim, però amb una base real, no?

Sí, sí… totalment cert. El punt d’exageració de què em parles existeix. Van arraconant-nos, arraconant la societat, fins a ficar-nos a sota terra era el punt aquest metafòric, però a la superfície segueix passant tot això. El que té sort té una feina estable, més o menys, i el que no se’n van a prendre pel sac i el fan viure al marge del món com una rata, com està passant ara. Avui es camufla tot, la gent segueix fent servir la dèria aquesta dels eufemismes i tot allò del «políticament correcte», sobretot des de fa vint anys cap ací. Tot això ha anat augmentant exponencialment. D’això es pot parlar, d’allò altre, no!

Cap a quin món laboral anem?

Recordes aquella nena que deia en la publicitat de la tele «No és estrés, és adrenalina positiva!» La dels supermercats fantasma, sí... la del supermercat fantasma. Aquest és el camí que ens estan marcant...

És la perversió del llenguatge?

Sí, la perversió del llenguatge! Hi ha molta gent que ho accepta, no? Hi ha gent a la qual li presentes un producte de consum basat en l’abús i ho compra. Imagina’t vint anys treballant amb aquella «adrenalina», completant llistes de compra en cinc minuts i amb entregues assegurades en deu. Necessitaríem Viagra només per caminar! I és el que passa, com l’amo de Glovo que deia fa poc: «No, els treballadors han de prendre-s'ho com un viatge, com un aprenentatge vital o poden fer de turista i seguir treballant amb el paquet i la bicicleta en la meua empresa.»

© Quim Riera

En la novel·la emergeix un submon entre túnels i escletxes que sembla irreal. Però a París existeix una ciutat sota el romàntic skyline que tots coneixem. I a molts d’aquests llocs malviuen persones amb la rutina de les rates entre esquelets i cranis. El final d’Estructures profundes és bestial, és més angoixant que la gènesi inicial.

La idea era aquesta, no m’agraden els finals feliços, m’agraden els finals oberts i, a més a més, no podria ser d’una altra manera. Trobo que és millor tractar un guió o una història deixant-ho en mans i en la imaginació del lector intel·ligent, perquè aquest pensi el que vulgui, i no donar-li-ho tot pastat i mastegat per a digerir en un glop. M’agrada deixar les portes obertes… encara que, si llegeixes el llibre i et pugui semblar tot molt obvi, no sigui així i que cada lector trobi una solució distinta en funció de la seua imaginació. A mi m’ha donat per aquí i a tu t’ha donat per allà, no? M’agrada molt sentir les teories dispars dels lectors, m’agrada que vingui un tio i em digui: «El túnel representa la depressió del protagonista». I jo li dic que sí perquè, a vegades, m’agrada molt més la idea què s’han empescat els lectors que el que jo pensava en realitat.

Quim Riera ens fa voltes i voltes amb el clic insistent de la seua càmera fotografiant al nostre entrevistat sense destorbar-nos ni amb el flaix. I parlem d’això… de la correcció política, de la politesse.

Parles en els teus llibres sense tabús ni autocensura, amb un llenguatge cru com el que es respira en els baixos fons. Parles dels tarats, dels minusvàlids, dels homosexuals... amb un llenguatge bandarra i brivall. La creació ha de ser lliure, ha de tindre barreres, algunes tanques visuals en l’expressió o el llenguatge?

No n’hauria de tenir perquè si ho fem deixaria de ser creació. Si el nom fa la cosa hauríem d’admetre-ho tot, a la recerca d’escriure en llibertat i honestedat. Vaja, que si jo tinc alguna pretensió a la vida, més enllà d’escriure tot el millor que puga, és ser honest amb el que escric i escrire com em dona la gana. Per això, en el llibre, el protagonista és un tipo al qui li falta molta empatia, és pràcticament un col·lega que no té filtres quan pensa, és un senyor que, quan opina sobre la gent, diu cruament allò que li passa pel cap i li va a la llengua desenfrenada, tots hem conegut algú així, no? Ens tallem tantíssim en aquesta societat per no ofendre a qui siga que… només podem pixar en la «diana». «No, no digues ‘negre’, digues ‘persona racialitzada’, persona maltractada...» i més mentides. L’altre dia un home es va immolar a Anglaterra, davant d’un hospital, i per a determinada premsa, generant opinió pública, era un terrorista suïcida. El tio es va plantar amb una bomba, va fer així, va petar, és deia Mohamed nosequè. Evidentment pots construir totes les teories que vulgues, que si era d’Al-Qaida, tot el que vulgues, està obert perquè la gent pugui opinar, però que el periodista digués: «La persona que ha resultat morta per l’explosió...» I dius: «Clar, evidentment que la persona ha resultat morta en l’explosió, perquè la dinamita la duia ell, no?» Que la perversió del llenguatge que tu deies abans no acabi matant la mateixa llengua, perquè en aquest cas és no entendre res del que passa en el món de la comunicació, no?

Segur que no feia molt que el teu fumigador pertanyia, abans de la crisi, a una falsa classe mitjana. Si fabulem i considerem que, en el passat, ell haguera pogut ser auxiliar de vol i la seua parella treballava en una oficina, potser ja es consideraven uns privilegiats. Però si, de sobte, un d’ells perdé la feina, o la perderen els dos, se’ls hauria menjat la hipoteca, perdrien el pis i es quedarien a l’altura del cagalló del gos. Aquest hagué pogut ser el Jordi, el protagonista?

Pertànyer a la classe mitjana, al meu entendre, és aquell que es queda aturat i pot seguir vivint sense tenir l’aigua al coll. Els que estan al límit, els que viuen justet de la mensualitat del seu sou no són classe mitjana. Si has d’estar patint pel que passarà no pots ser classe mitjana: una altra mentida. Tu ets classe baixa i el que està per sota és directament la indigència. Els autònoms, per exemple, els músics als qui se’ls acaba d’anul·lar un concert, per a poder omplir la nevera, viuen una situació tan precària que no sé quin nom els hem de posar per a encasellar-los en aquesta societat. Hi ha gent que ho passa malament constantment.

Quan eres més jove vas escriure un llibre de contes que es deia Jesucrist era marica. Ens podries fer una sinopsi?

Jesucrist era marica és una col·lecció de contes que vaig escriure quan tenia divuit anys perquè m’agradava molt escriure a l’escola i sempre estava presentant-me a premis literaris, i tot això. Escrivia històries molt sarcàstiques, molt humorístiques, sempre m'ha agradat aquest vessant de l’escriptura o el periodisme. Les meues lectures preferides quan era petit eren les Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders i un llibre del Roland Topor que es diu Acostarse con la reina y otras delícias. Eren contes molt curtets, molt salvatges i d’un humor supercàustic. I allò em va agradar molt; segurament no hauria d’haver-ho llegit amb només deu o dotze anys perquè hi havia coses que no entenia, però tot allò em va quedar gravat al cervell i llavors les històries curtes, el conte, poder deixar les coses penjades i obertes en l’aire, no haver de desenvolupar els personatges d’una manera brutal i definitiva em resultava molt còmode i fàcil. Passes per això i després ja escrius coses més llargues. Jesucrist era marica eren històries d’un costumisme català amb els referents de l’actualitat, però donant-li aquell punt que els catalans fem sempre molt bé, com acostar-nos a un personatge històric i lligar-lo al punt de vista català, de treure-li ferro, d’emmotllar-ho i fer-ho tot molt vidriòlic.

I el títol sobre Jesucrist?

Només és un títol, no té res a veure amb el contingut del llibre.

© Quim Riera

Ets molt polièdric: cantes, toques la guitarra, col·lecciones guitarres, fas guions, escrius…

Les guitarres les he anat venent perquè no em cabien a casa, però encara me’n queden unes quantes. Al Polònia ja no estic, com tampoc en el Crackòvia, on havia escrit molts anys els guions, també en vaig fer per al Buenafuente de la factoria de Minoria Absoluta i per a Catalunya Ràdio. Després ja em vaig incorporar a presentar, a estar davant de la càmera i a escriure’m les meues pròpies coses. Però d'ençà d’un parell d’anys cap aquí ja m’escriuen els gags els guionistes... que ja saben com soc i com penso. Ells omplen de carn i imatges les meues paraules. Han copsat el personatge de què va, ho encerten i ho fan millor que jo. Són uns artistes!

I ara què escrius?

O escric algun projecte audiovisual o faig algun llibre, però ja no componc guions de diari, és un descans. Ser guionista és molt dur, és un paper assecant. M’he de ficar en el cap d’una persona, he de parlar per ella, he de fer servir frases que jo no diria, però que a ell li són pròpies... És dur! El guionista té tendència a l’ego, aquest acudit és molt bo…. però a l’actor que l’ha de fer servir no li agrada... És difícil, sí. Si fas un guió per a una pel·lícula no penses mai en l’actor que l’ha d’interpretar... però en la televisió, en un programa d’humor, al presentador l’has de conèixer, el pot utilitzar o rebutjar directament i la feina se’n va en orris. Això ho feia molt el Buenafuente, tenies uns acudits genials i ell, sense dir-t’ho, els canviava. I el Buenafuente els millorava, era una cura d’humilitat per al guionista brutal. Ell confiava molt en nosaltres, però personalitzava els guions, jo crec que d’una manera correcta. Llegir el prompter i improvisar no és fàcil i ell ho fa molt bé.

Ets actiu en grau superlatiu!

Estic diagnosticat com a TDAH, és com tenir un motoret en marxa i frenat tota l’estona. Quan nosaltres érem petits no ens donaven medicament i espero que els pares dels nens diagnosticats no els en donen. Molta gent ho fa encara ara i em sembla un error greu.

Deus estar content que el Rei haja vingut a Barcelona, no?

No ho sabia. Què està fent? A la Cambra de comerç, sempre ve a fer el mateix.

Has tingut problemes de llibertat d’expressió alguna vegada?

Si, moltes vegades. Ja vaig tindre problemes amb Jesucrist era marica perquè el vam representar a Andorra i al copríncep, el bisbe de la Seu d’Urgell, no li va agradar gens ni mica que s’hagués posat en escena allà. El nom de Jesucrist era triat perquè hi volia generar molta controvèrsia sense cap fonament ni substància. Però en va generar poca, fotre’s amb Jesucrist era fàcil, però no vam tindre massa problemes ni polèmiques, fins a hores d’ara. Les situacions que han generat molta polèmica mai les he vistes venir. Excepte amb les coses del Rei, la Casa real i la pàtria. En allò que vaig dir sobre l’avió de la selecció espanyola de futbol que s’estavellava, perquè la gent reaccionés, em va generar una onada d’amenaces de mort terribles, no m’ho vaig veure venir. Em trucaven tios de Valladolid que deien que vindrien a casa a matar-me i jo pensava: «Quin greuge tan gran he fet? Quin punt feble he tocat? Quin ressort de la pàtria he tocat? El futbol nacional, la mare, la Pàtria!» En el tema de Vox, el terrorisme i la monarquia, cada vegada, hi ha més denúncies. En la famosa Transició hi havia grups com Metralla, Los toreros Muertos, Lehendakaris Muertos o MGCM (de lliure interpretació) i no passava res i ara sembla que anem cap enrere i perdem més drets en matèria de llibertat que mai. És un tema que em fatiga moltíssim! He passat per l’Audiència Nacional i hi he de tornar a passar molt aviat per qüestions de llibertat d’expressió, perquè vaig dir per la ràdio que al nazisme s’havia de combatre a cops de puny i em van denunciar per un motiu d’odi. Condemnar el feixisme o el nazisme sembla que és un delicte d’odi a l’Estat espanyol. Què és el que hi han de pensar els descendents dels jueus assassinats a Auschwitz d’aquesta interpretació judicial? I els fills i nets dels afusellats pel franquisme!

© Quim Riera

També presentes amb en Peyu Bricoheroes, un remake àcid sobre els programes de bricolatge. El capítol del muntatge d’una prestatgeria en casa de Quim Monzó era molt bo!

És dels dies que més he rigut en la vida perquè el Quim és una persona molt intel·ligent, i molt divertit. Com a actor és boníssim, aquell home seriós girant-se per a dissimular la rialla, renyant-nos pel nostre treball mentre parlàvem i parlàvem més que treballàvem. Em sorprèn que un tio com ell es presti a fer aquestes coses, mai hagués pensat que poguessin anar dos senyors vestits de pallassos al despatx d’en Quim Monzó, ens rebi, jugui amb nosaltres i s’ho passi bé. I ens interpreti el paper d’un client seriós... mirant-nos a la cara. Està de tornada de tot. Gaudir d’un senyor d’aquesta talla és un luxe. Ara estic veient d’anar a veure el Julià Guillamon perquè ha muntat una exposició que tinc ganes de veure-la. Ja veurem si el posem en un compromís.

Vius en un poblet petit al costat de Figueres però ets de Barcelona. M’han dit que detestes les grans ciutats.

Sí, m’agrada viure prop de la natura, en un poble petit, per mi i pels meus fills. Un besavi meu, Pedro Antonio Torregrosa (li ho confirma la mare de Jair per telèfon) era un valencià d’Alacant. Va marxar per algun motiu a Jaén i allí va nàixer el pare de ma mare, el meu avi matern. D’ell mantenim el cognom Torregrosa, molt comú a algunes comarques alacantines.

Com a figuerenc d’adopció, t’agradaria que al castell de Sant Ferran se celebrara una última sessió de les Corts monàrquiques?

M’encantaria… en el castell militar de Sant Ferran o a Cartagena, em fa igual. El castell de Sant Ferran és una autèntica barbaritat, un lloc que no t’ho pots creure, que la gent va per allà només quan va a córrer. Ho trobe una cosa demencial i desaprofitada, una desgràcia perquè allà es podria fer de tot. Està en alt i és un lloc perfecte. Ens passa com a vosaltres amb el convent de Sant Domènec de València. No ens ho deixen mai per a fer res. Diuen: «Esto és de España i... nada más

Com vas viure l’1 d’octubre? Vas votar?

Sí, vaig votar! El vaig viure amb certa tranquil·litat al meu poble, en canvi en el poble dels meus pares, que es Garrigàs, a només deu quilòmetres, si que hi va anar la policia i la guàrdia civil i si que van abatussar el personal i el meu pare es va endur algun mastegot. Es van equivocar, havien d’anar a les Garrigues i van fer cap a Garrigàs. Jo no vaig ensopegar amb cap guàrdia civil ni policia, ho vaig viure amb certa emoció perquè crec que el què s’estava fent era molt important. La premsa espanyola i les televisions ocultaven i oculten la informació real del que passà a Catalunya aquell dia. Te n’adones i penses que allò va ser una bestiesa enorme, no tinc qualificatius suficients. Parles amb gent de fora i et diuen que ets un exagerat, però jo sí que vaig veure iaies i iaios apallissats. Això no té nom, això no ho havia vist mai! Ara hem vist unes imatges lamentables de la policia colpejant un avi a Cadis i tot el món ho ha vist i jo ho condemno. Però la batuda als catalans pacífics de l’1 d’octubre, no ho van veure la majoria dels espanyols. Ni es va informar dels talls de carreteres, jo he assistit a desenes d’aquestes protestes, també ens van atonyinar pertot arreu.

Tot s’ha desunflat com un suflé. Guerres dintre del govern, enfrontaments amb la CUP i crítiques a TV3. És una guerra política?

Desconec en profunditat el tema com cal, però hi ha una pugna molt forta i, en el fons, es tracta de gent repartint-se el peix. Jo m’he significat en el tema de la independència i amb alguna col·laboració en algun guió per a la CUP, però no vull entrar en aquesta guerra, a dreta i esquerra de l’independentisme, no he tingut relació amb cap partit dels que estem parlant.

Has patit problemes de llibertat d’expressió a TV3 alguna vegada o has practicat l’autocensura?

Sí, sí... sempre hi ha cosetes. A Bricoheroes, sense anar més lluny, amb el tema de la Infanta vam tenir problemes. En la comèdia de la Infanta se’ns va acusar de masclisme, però allò no ho vam fer en aquest sentit. Eren acusacions fetes per a treure-ho del sentit primigeni de l’esquetx, jo no ho penso, que fora masclisme… Si no, no ho hagués fet mai. Trobo que es va dir que era un acudit masclista per traure-s’ho de sobre com més prompte millor, però era simplement por a no fotre’s més amb la Casa Reial perquè hi ha absolut pànic a tocar aquest tema.

© Quim Riera

Tornaries a fer-lo avui, el mateix esquetx?

Segurament sí, si t’ho demana el cos, si t’ho demana el cervell, si estàs fent un espectacle, un monòleg… jo diria exactament el mateix. Jo diria el que penso sense autocensurar-me de cap manera. Ara... tu treballes en un programa d’una televisió pública i depèn de tu molta gent… per això intento moure’m en uns paràmetres de normalitat humorística. I cada vegada passarà més, penso.

Aconseguireu la independència algun dia?

Sí, suposo que sí. En 50 o 500 anys, però la tindrem si encara queda planeta. No sé si els meus fills estaran interessats en la independència com ho hem estat nosaltres. O és possible que arribi un punt de maduresa política en què els diguin. «Què voleu, la independència o us fem un concert econòmic a la catalana i viviu dintre d’Espanya tan rebé, com els bascos?» I podrien dir: «Clar que si, ens conformem amb això!»

Les claus de la caixa i la caixa sencera.

Si, però encara hi ha un tema d’orgull, de pàtria. La pàtria… potser és un concepte antic per als més joves, jo estic endormiscat, però cada volta que algú crema un contenidor jo torno a sortir al carrer a queixar-me.

La independència… per a què?

La independència és com una matrioixca russa de moltes cares i capes. T’independitzes d’un lloc i segueixes buscant la independència. Després vindria la independència de l’Alt Empordà, Vilafant independent i jo voldria posar una tanca al voltant de casa fins a arribar a la meua independència personal que és el que volem molta gent.

Com va la salut del català, sobretot a Barcelona?

Malament, a Figueres a penes es parla ja català. Les noves generacions canvien de llengua en el moment tenen al davant un jove que parla castellà. Les xarxes treballen també a la contra, tots juguen i actuen en internet en castellà per la desprotecció a la qual ens sotmet, a la cultura i la llengua catalanes, el govern espanyol. L’idioma a la carta ens farà trecar-nos a miquetes com el trencadís del Parc Güell.

De l’escola, l’institut o la Universitat què és el que més l’ha marcat?

Vaig tindre uns professors magnífics i em van fer llegir de tot i molt bo. Vaig llegir Pio Baroja, que és molt depriment, però escrivia molt bé. Que t’obliguen a llegir Solitud de Víctor Català i que després et porten allà a la muntanya a veure els paisatges de la novel·la, també et marca per a tota la vida. Jo anava a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres i hi havia molt bons mestres, encara tinc amistat amb els meus professors de literatura, de literatura espanyola i catalana. M’interessa, a més, la literatura nord-americana, com ara Cormac McCarthy, a Stephen King ja el llegia de petit, o en Paul Auster, del qual em va encantar La música de l’atzar. Trilogia de Nova York, per contra, em va avorrir una mica.

I has anat a Eurovisió amb Rodolfo Chikilicuatre, no?

Sí, dos companys i jo vam escriure la lletra en només deu minuts i es va fer viral. Això és només qüestió de l’atzar. Voluntàriament cap persona pot fer coses virals, només la casuística et porta a un cert èxit professional. Ho vam fer en un dia i com que la gent està boja i és molt divertida... Chikilicuatre es va enfilar cap a les estrelles en quatre dies. La gent va voler que aquell eixelebrat anés a Eurovisió, i et parlo només del personatge. L’actor David Fernández és molt i molt gran i va pujar a l’escenari amb una guitarra de plàstic. Era una mena de «terrorisme cultural» que m’interessa moltíssim, les gamberrades!

© Quim Riera

Com es veu des d'Està passant el País Valencià, el vostre migdia?

Mira, un dels nostres realitzadors, l’Enzo Vizcaíno, és valencià i, sempre que pot, ens intenta colar coses valencianes.

El personatge de la Vicenteta va fer més mal que una tronà!

Sí, la Vicenteta va fer molt de mal. És curiós, però, vist des d’aquí, València durant molts anys ha estat el PP corrupte i el secessionisme blaver… ha quedat un poc en el subconscient. Però allò que tinc més clar, jo he anat als concerts d’Obrim pas i altres grups valencians, és que els independentistes catalans més radicals en aquestes concentracions musicals són valencians. I et preguntes… Això no pot ser… que aquests tios ens passen la mà per la cara!

Treballar en el sector audiovisual o escriure llibres… quin projecte tens ara al davant?

Escriure és molt barat i com que no hi ha diners… ara estic en alguns projectes audiovisuals, un darrere l’altre. A l’hora d’escriure ningú et talla les ales, però en els guions... tot el món hi vol ficar cullerada. En un guió per a una pel·lícula sempre hi havia algú que et deia…«No et passes, retalla allò!» Ara estic treballant en un parell de guions que no sé on faran cap. Avui en dia ja no sabem que es una pel·lícula, que és un documental o què és una sèrie, però anem fent. M’interessa molt la història de l’art, jo vaig fer Realització i ara vull combinar en el meu treball totes les meues experiències vitals.

Han penjat una estrella de dotze puntes construïda amb acer i vidre en la torre de la Mare de Déu de la gran estalagmita de la Sagrada Família. El dia de la Puríssima, la torre de la catedral, l’Església mestra en ritus i simbolisme, il·luminarà, per primera vegada, Barcelona i la mar com un far novell. El cap de Jair Domínguez bull ple d’idees, el camí és llarg i inesgotable.

Bollirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets;
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.