Joan-Lluís Lluís: «Si no hagués estat escriptor en català, m’hauria traït a mi mateix»

 

per Lourdes Toledo

Entrevistes

Joan-Lluís Lluís
Joan-Lluís Lluís | Jesús Ciscar

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

No ocorre tots els dies que un escriptor de la Catalunya Nord visite terres valencianes. Fa poc, Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha estat recorrent diferents punts del nostre territori: Sagunt, València, Gandia i Benicàssim, per a presentar la seua darrera novel·la, Junil a les terres dels bàrbars (Club editor), i conèixer de prop els seus lectors valencians. Diu que a València, s’hi troba ben a gust i que li agrada molt anar pels pobles per tal de descobrir una altra cara del País Valencià. També pensa que al llarg de la seua trajectòria com a escriptor hi ha vingut massa poc, «però això té solució» apunta amb un somriure bonic i generós. Així doncs m’avança que probablement hi tornarà en primavera, en aquesta ocasió, per les comarques valencianes del sud. I li prenc la paraula quan diu: «podeu convidar-me a tornar al País Valencià sempre que vulgueu, que hi vindré.» Ja ho saben! En tot cas, durant aquests dies que Joan-Lluís ha passat en terres valencianes ha quedat clar que no li fa mandra viatjar ni anar de ciutat en ciutat o de poble en poble per a parlar de literatura i dels seus llibres. I ho corrobore en haver-lo escoltat en viu i en directe i en haver conversat amb ell. Mentre parlem m’adone que és un narrador enamorat de les històries que escriu i dels seus personatges, com un enamorament poderós. Potser és per això que aquest Joan-Lluís Lluís —que ja duu a la seua esquena quaranta presentacions de la seua novel·la Junil a les terres dels bàrbars, tot i que se’l veu com si fos el primer dia— es pren la difusió dels seus llibres amb un tarannà especial i ben personal, un entusiasme i una dedicació poc habituals.

D’entrada, no el presenta ningú —llevat d’excepcions en què li fan una presentació amb format d’entrevista— sinó que és ell mateix qui puja a l’entarimat micròfon en mà, i comença a seduir el públic, amb humor, intel·ligència, naturalitat i generositat. No hi ha pressa, i quasi sempre troba temps per a una història, per a un conte, perquè Joan-Lluís és un gran narrador i un incondicional de la literatura oral, i per això, sempre que pot, regala als seus lectors històries de viva veu.

Sembla que un paquet de llibres que va arribar a les seus mans de manera atzarosa durant la primera adolescència van suposar un canvi important en la seua vida. Si no, creu que hauria estat escriptor?

Crec que hi hauria arribat igualment, ni que fos per un altre camí. Jo llegia llibres infantils i juvenils i a l’escola era molt bo en la redacció francesa, on treia les millors notes. Ja alguna cosa es coïa. Però aquell paquet amb cinc llibres de literatura de veritat, entre ells El senyor de les mosques de William Golding, va deixar una forta petjada en mi. Aquella faula sobre la condició humana, aquella manera de contar un naufragi em va obrir un món, una sensació, i a partir d’allò vaig llegir tota mena d’autors que ni podia entendre, de tant jove com era! I ho llegia tot en francès, en aquells anys no sabia que existia la literatura en català, ni editorials catalanes ni res.

Estava escrit, doncs, que seria escriptor...

Als tretze anys vaig decidir que seria escriptor, però no deia res a ningú perquè intuïa que les possibilitats del fracàs eren molt altes i pensava: estalvia-t’ho, i de fet, dos dies abans de publicar la meua primera novel·la, no havia dit res a ningú.

I va acabar sent escriptor en català! Va escriu la seua primera novel·la als trenta anys, Els ulls de sorra (1993).

Vaig descobrir el català com a llengua culta i literària més tard, als setze anys. Fins aquell moment desconeixia que el català era una llengua amb diccionaris, gramàtica i regles. I va ser una hora setmanal optativa de classe de llengua catalana al lycée (l’institut) allò que em va canviar la vida i em va mostrar que, a banda de Catalunya, existien territoris com ara el País Valencià i les Illes on també parlaven la mateixa llengua. El món se’m va fer de sobte més gran, més ric del que pensava. I en aquell moment vaig pensar que m’havien mentit, que la meua identitat era incompleta i vaig començar l’aventura de recuperar el català, i encara avui... Però estava lluny encara de veure’m com un escriptor en català.

Un sentiment compartit, en part, també per molta gent al País Valencià...

Més tard, als dinou anys, em vaig comprar el meu primer llibre en català, Invasió subtil i altres contes de Pere Calders, i vaig decidir que, tot i que em resultava molt difícil llegir en català, si havia de ser escriptor –cosa que ja tenia clara que sí– ho seria en català, perquè si no, m’estava traint a mi mateix.

«Publicar a Perpinyà hauria estat clandestí i suïcida, era Barcelona o res» | © Jesús Císcar

Satisfet amb la decisió?

Estic content amb les decisions que vaig prendre i em van canviar la vida perquè me l’han millorada. Els meus amics d’adolescència no ho entenien, ho respectaven, però ho menystenien, com si jo els fes llàstima. Va ser a partir del meu primer llibre publicat que vaig sentir un respecte més gran cap a la meua elecció.

I ara recentment una altra decisió, canviar d’editorial, de Proa a Club editorial. Per què?

No ha estat una decisió d’un dia per a l’endemà, sinó una meditació lenta. Jo valoro més el treball sobre un text amb temps, l’atenció, que la qüestió dels diners. Per a mi el temps de treball amb els editors és molt important: repensar la novel·la, què es pot millorar, revisar-la. A Proa em sentia més sotmès a un ritme, a un procés més marcat pels tempos, mentre que a Club Editor no. És diferent. Amb ells tinc temps de repensar la novel·la. I una novel·la creix amb temps i atenció.

Revisa molt els seus textos?

Reviso molt. Puc escriure una primera versió en uns pocs mesos, però després estic dos o tres anys revisant de dalt a baix, enfocant-me en elements diferents: estil, personatges, estructura. De Junil a les terres dels bàrbars, per exemple, n’hi ha vint-i-set versions, des de la primera fins a la definitiva.

Ja sap allò que deia Borges «publico para dejar de corregir».

Sí [riu tímidament]. De vegades pot arribar a ser un poc malaltís. He arribat a demanar dues o tres hores més de temps abans de lliurar un original definitiu per a impremta.

Li podria fer aquesta pregunta... Però potser no li la faré.

Quina?

No sé... Supose que sovint li demanen per com s’ubica vostè dins de la literatura catalana sent un autor de la Catalunya Nord...

Al principi en les entrevistes em preguntaven més per aquest tema, ara ja menys.

Doncs millor que siga així.

En tot cas, jo m’hi ubico amb molta naturalitat. Com a autor, no hi tinc cap problema. Tenia clar que havia de publicar a Barcelona, la capital editorial del llibre en català, perquè Barcelona és el lloc on llançar-te com a escriptor i relacionar-te amb crítics i amb altres escriptors. El baròmetre de la literatura en català és allà. Publicar a Perpinyà era clandestí i suïcida, era Barcelona o res. I vaig regularment a Barcelona perquè si no hi vas, no pensen en tu, no et tenen en compte.

La qual cosa suposa un centralisme fort. I la resta de ciutats catalanes? I les Illes, i el País Valencià?

És cert que hi ha un centralisme cultural fort, una força centrípeta cap a Barcelona. Però el centralisme de Barcelona és lleuger al costat del de París. Aquell és sense pietat, salvatge, arrogant, prepotent!

Joan-Lluís Lluís és autor de diverses novel·les, un poemari, i obres com ara l’assaig Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002) i el llibre autobiogràfic Els invisibles (2020) | © Jesús Císcar

Li agrada venir al País Valencià? Hi ha vingut sovint?

És la cinquena vegada que hi vinc, i penso que és molt poc! I me n’avergonyeixo perquè el considero el meu país.

M’agrada sentir-li-ho dir així perquè la desconnexió en què vivim els catalans de nord a sud és gran i preocupant.

Cert. Per això hi vinc! I m’agrada parlar amb els valencians. Em fa tristesa el poc ús que es fa de la llengua a la ciutat de València, em recorda Perpinyà, només que ací la llengua és cooficial i hi ha una presència institucional, allà ni això. Ara bé, la resta del País Valencià és ben divers i contrasta, i em fa molta enveja perquè a la Catalunya Nord no hi ha ni un sol poble on el català no sigui marginal o residual, en el millor dels casos. Per a mi veure el català tan viu en alguns llocs del vostre país trobo que és un motiu d’esperança.

El tema de la llengua està malament, però anem fent.

En el meu cas, jo parlo francès a la Catalunya Nord perquè conec la situació allà, i no puc fer veure que no sé parlar francès. En canvi quan vinc a Catalunya o al País Valencià no parlo mai castellà, i en sé. La lleialtat a l’ús quotidià de la llengua és molt important.

Parlem ara de la seua darrera novel·la, Junil a les terres dels bàrbars. Hi ha qui diu que és el seu millor llibre. Què en pensa?

Em costa molt dir-ho perquè encara visc a l’interior del llibre. Hi ha gent que ho diu, sí, però no m’inquieta aquest tema.

En tot cas, confessa que estava enamorat del seu personatge, de Junil.

Sí, ho reconec. I molt enamora! [diu rient]

I Junil alhora està enamorada d’Ovidi. I vostè per què ha triat Ovidi?

Ovidi m’interessa per la seua vida i el daltabaix que va patir quan va ser enviat a l’exili i allò que va escriure un cop allunyat de tots és el millor, quan ja no era el príncep sinó un home desvalgut i oblidat.

Club Editor (2021)

L’atmosfera i la germanor creada en el camí que recorre Junil a les terres dels bàrbars amb els seus companys de viatge té una força narrativa i poètica que ho embolcalla tot, i acabes, viatjant amb els personatges... Sentint por, fred i fam amb ells. Les històries que es conten entre ells, els poemes, són el seu millor aliment per al camí.

De fet, Junil a les terres dels bàrbars comença com un conte o una rondalla: «Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla. Aquest menyspreu, evident i constat, va ser la causa indirecta de la mort d’aquest home, i per tant, del fet que només apareixerà breument en aquesta novel·la.» I com més va, més els personatges de la novel·la, la colla iniciàtica formada per Junil, Lafàs, Tresdits i Dirmini, i tots els que se sumaran a l’aventura sobreviuran, en gran mesura, gràcies a les històries que es conten entre ells, als poemes, a les batalles, als records evocats perquè la ficció és el motor de la imaginació i ens alimenta. I si la ficció ens alimenta és que no és ficció (o en tot cas és una paraula que es contradiu a ella mateixa), perquè si ens nodreix és que existeix.

Sembla que els crítics de Barcelona l’han llegida amb molta sensibilitat i subtilesa... Anna Guitart, per exemple, ha escrit: «Jo no sé quant hi ha de Joan-Lluís Lluís en els personatges, allò que tantes vegades preguntem als autors, però estic segura que aquest enamorament de la Junil [per Ovidi, per la literatura i per la poesia] també és el seu.»

Les paraules d’Anna Guitart me les valoro i estimo molt. Per cert on escrivia això? No ho conec!

A l’Ara.

Doncs no ho puc negar, que jo hi sigui, a la novel·la. He abocat el meu amor per la literatura en la meua literatura, i per descomptat, en aquest darrer llibre, on la literatura és un personatge amb diferents facetes. La literatura culta, però també les rondalles, les històries orals, la improvisació, la traducció... la ficció no és entreteniment, sinó un aliment essencial en l’equilibri d’un ser humà. I em sembla meravellós. En tot cas, en Junil a les terres dels bàrbars més enllà de retre homenatge a la novel·la, és un homenatge a les diferents formes més humils de la literatura, a la literatura oral. I és també la demostració que necessitem ficció perquè el personatges hi sobreviuen gràcies a les històries que s’expliquen. El humans som més que robots intel·ligents. Estem embolcallats d’un imaginari.

Com pensa que ha sigut la recepció de la seua obra, en general, i en particular d’aquesta darrera novel·la?

No em puc queixar. No ha estat un camí ràpid, però almenys sí regular, i hi he anat sumant. Ara fa vint-i-vuit anys que vaig començar a publicar, i costa molt assolir cert reconeixement, sempre hi ha un sostre i creus que mai no hi arribaràs. Premis com el Sant Jordi em van ajudar a traure’m de sobre aquest sostre perquè em va donar una projecció literària i social poc possible fins aquell moment. En tot cas, pel que parlàvem de la crítica i la recepció, trobo que és important no fer massa cas del que escriuen i diuen sobre allò que escrius o has escrit abans. Quan començo un llibre nou, el començo des del risc, em sento a la vora del precipici. Per mi és útil i important començar de zero, perquè no hi ha res segur i és contraproduent pensar el contrari. Cal encarar el risc cada vegada.

Vostè té obra traduïda al francès, basc, txec, castellà, i Junil a les terres dels bàrbars ha estat traduïda al castellà per Edgardo Dobry, publicada a la col·lecció La Montaña Pelada i també a l'editorial Sigilo de Buenos Aires. Com ho valora?

No és gens fàcil que et tradueixin. Jo no sóc un autor molt traduït tampoc, potser Junil em portarà a desbloquejar-ho i canviar el rumb. Les traduccions són importants. En els darrers deu o quinze anys, gràcies a les traduccions de llibres catalans, com ara Jo confesso de Jaume Cabré, s’han adonat arreu del món que la literatura catalana no era regional, sinó part d’una cultura sòlida.

I vostè també ha traduït al català.

He traduït del francès i de l’occità. Ho vaig fer primer per raons econòmiques, després vaig veure que no era tan bon guany. Però m’agrada traduir, sobretot si puc elegir els llibres que vull traduir. És una feina d’humilitat i precisió i s’hi aprèn molt.

La traducció és una bona escola per a l’escriptor, hi estic d’acord. Parlem de nou de la bona recepció de Junil a les terres dels bàrbars. Fins i tot Ponç Puigdevall, una ploma ben esmolada, ha escrit comentaris com ara: «L’alegria de la paraula que permet escriure novel·les tan frenèticament literàries com Junil a les terres dels bàrbars, el millor llibre de Joan-Lluís Lluís.»

En ocasions m’he quedat sorprès. La crítica de Barcelona ha estat subtil, i ha aprofundit en el llibre més del que acostumen [diu sense dissimular la ironia]. Això per una banda, i pel que fa als lectors, estic sorprès que hi haja gent que s’enamori tant de Junil com jo. Trobo que hi ha hagut una gran empatia, molt forta, per part de molts lectors. I això m’il·lusiona. Ja veus que ara vaig per la presentació número quaranta en tres mesos. I no me’n canso. M’agrada parlar en públic, contar històries i si algú em convida, per petit que sigui el lloc, la resposta és sí, hi vinc! Només cal trobar la data. Jo he fet presentacions en llocs tan insòlits com un corral de cabres. Mentre em garanteixin que hi ha un mínim de gent, per mi, endavant!

«Veure el català tan viu en alguns llocs del País Valencià trobo que és un motiu d’esperança» | © Jesús Císcar

Així, si li diuen de tornar per ací, està fet?

Doncs espero tornar al País Valencià, a les comarques del sud properament. No ho dubtis!

Es nota que gaudeix parlant del seus llibres amb els lectors.

Escriure és una part del meu treball, contestar preguntes una altra part, i m’agrada fer-ho. M’agrada també parlar davant de la gent i contar històries. Saps, en realitat jo era molt tímid, i els llibres m’han salvat de la timidesa.

Qualsevol ho diria en veure’l davant d’un auditori!

De veres, el que passa és que em fascina contar històries. La història oral, que contrasta amb l’escriptura, és la gran història de la humanitat. La literatura oral fins ben entrat el segle XX, fins a la II Guerra Mundial, estava molt present en les vides de la gent. Els pagesos, que eren analfabets, sabien improvisar històries, versos amb mètrica, i això era molt valuós, un tresor que hem perdut. Avui ocorre que sovint els contes i les faules es menyspreen com si fossin coses de la canalla, i jo reivindico els contes i l’oralitat també per als adults. Per què no podem començar una història per a un lector adult dient: «això era i no era... o una vegada hi havia...»

Vostè ho ha fet i ha funcionat molt bé! : «Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla [...]

Com et deia, els humans han sobreviscut, en gran part, gràcies a explicar-nos històries, bajanades, a escoltar-se els uns als altres, molt sovint, al voltant del foc i de la llar, perquè el foc, com diria l’autor, va permetre als humans ser més productius, i tenir més temps de lleure per a reunir-se per les nits, comunicar-se i, per descomptat, contar-se històries. Per això la importància del foc en l’origen de la literatura.

El foc i l’atzar estan, doncs, units tots dos en l’origen de la literatura d’aquest autor nascut a Perpinyà, educat en francès, que va descobrir el català com a llengua culta i literària als setze anys, i que no hi ha dubte que està fet de pasta literària. Joan-Lluís Lluís és nervi, múscul, i os, com tots vostès, però també, o sobretot, és història, vida de personatge, viatge i veu. És literatura en estat pur!

Vostè és un autor que creu fermament en la música de les paraules, en la cadència i la màgia del llenguatge. Ha escrit poesia?

He escrit poemes des de sempre. I dic poemes, que no poesia, perquè es poden escriure poemes que no contiguin poesia i podem veure poesia, emoció, fora dels poemes: en una imatge, en la natura, en una fotografia. En tot cas he escrit poemes des de l’adolescència, però un dia vaig sentir la necessitat de posar-hi ordre, i tot i haver-ne destruït molts, moltíssims, en vaig salvar uns quants en un volum que es diu Saliva.

També ha escrit cançons?

La cançó ha estat molt important en la meua vida. La cançó catalana i també la francesa, per a mi era com literatura, i gràcies a Raimon vaig descobrir Ausiàs March. Ell, junt amb Ramon Muntaner, Llach i Marina Rosell, han estat molt presents en la meua vida.

I els seus escriptors de referència?

No en diré pas de vius. El gran poeta és Ausiàs March, no ho dic perquè estigui en terres valencianes. No és un poeta fàcil de llegir. Jo estic enamorat de Joan Salvat-Papasseit. També m’agrada Espriu, i una gran part d’Estellés, però tinc una predilecció per Papasseit.

Vostè, junt amb Joan-Daniel Bezsonoff, també del 63, com vostè, són, ara per ara, els únics dos autors catalans de la Catalunya Nord? Es coneixen, es llegeixen entre vostès?

Som com germans i enemics alhora [diu mig en broma i entre riures]. A més, vivim a la vora, som veïns. Som els únics escriptors en català de la Catalunya Nord i que publiquem al Principat, i hi ha alhora una fraternitat i una competència, una «rivalitat». Però ens coneixem i ens entenem molt bé. Tots dos escrivim molt distint, i percebem la literatura de manera molt diferent, tenim gustos literaris diversos i ideològicament també caminem per vies distintes, però ens uneix un eix essencial: la llengua, escriure i publicar en català.

Joan-Lluís Lluís és un home de conversa interessant i seductora, darrere d’uns ulls que guspiregen intel·ligència, placidesa, i un somriure amable i acollidor. I per acabar aquesta conversa, heus aquí unes paraules belles i profundes que li vaig escoltar dir a la ràdio fa uns dies: «Hi ha més històries per explicar que estels en una nit d’estiu. Hi ha més maneres d’explicar cada història que estius en la memòria del món»