Toni Prats: el poeta que crea realitats

 

per Gràcia Jiménez

Entrevistes

Toni Prats: el poeta que crea realitats
Toni Prats: el poeta que crea realitats

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Fa molts anys que conec Antoni Prats. Va impartir curs, sobre literatura catalana, a una Escola d’Estiu a Dénia, al qual vaig assistir, i anys després, per una sèrie de circumstàncies que no fan al cas –a excepció de l’interès mutu per la poesia–, hem anant bastint una bona amistat. Per això mateix se’m feia difícil arrancar una entrevista sobre la seua obra, indeslligable de la seua vida, i sobre la seua trajectòria cívica igualment. Però, malgrat haver parlat en tantes ocasions, jo volia ajuntar millor les peces d’aquell calidoscopi personal que havia armat sobre ell i descobrir alguns aspectes claus per entendre la seua poesia, i també el seu compromís innegociable amb la llengua i la literatura.

Antoni Prats i Gràcia naix a Sueca l’any 1946, amb arrels familiars a Onil. Els Prats venien d’Onil, dedicats a l’oliva, i recalen a la Ribera. L’àvia s’havia instal·la a Sueca, acabadeta de casar. Prats sempre s’ha preguntat per què vingueren de tan lluny. Son pare, mestre, és destinat a Alzira l’any 1949 i és allí on Antoni passarà gran part de la seua infància i joventut. L’any 1969 obté a la Universitat de València la llicenciatura en Filosofia i Lletres, per l’especialitat de Filosofia. Des de 1970 fins a la seua jubilació exercirà com a docent, i arribarà a Dènia l’any 1975, on estableix la seua residència, on comença a projectar una vasta obra literària que va des dels articles de premsa a la narrativa, passant per l’assaig, i, molt especialment, per la poesia.

Entre els seus treballs més reconeguts, trobem Epigrammata (1981), Premi de Poesia Vila d'Ondara; Cadells de la desfeta (1981), Premi 25 d'abril, Vila de Benissa; Dic el teu nom (1994); El barranc i el còdols (1995), Premi Festa d'Elx; Vora el silenci (1999), Premi Jaume Bru i Vidal (Camp de Morvedre); Solatges. Antologia (2000); Llibre de Benimaquia (2006); Baules (2006), Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomàs (Santanyí); L'esfinx (2008), Premi Alfons el Magnànim (Diputació de València); La joia, Premi Ibn Khafadja (Ciutat d'Alzira, 2009); El llarg solatge, Antologia (2013), i Encara (2013), Premi Ciutat de Torrent. I ara esperem Poesia completa, en vies d’edició.

Toni, comencem amb una pregunta ben clàssica: de quina manera la teua infància i joventut —d’on beuen tots els creadors— et porta a la literatura, impregnada de filosofia?

Realment soc una rara avis, perquè crec que he nadat contracorrent. Mon pare era bastant autoritari, jo era el primer fill, i projectava en mi les seues aspiracions. Com a home del seu temps, la terra era cabdal –crec que era un terratinent frustrat– i, no sent ell dels importants a Sueca, desitjava que jo fora enginyer agrònom. Ell mateix era un miracle, admirable, perquè venint d’una família humil es va fer a ell mateix i, a més de mestre, es va llicenciar en Dret mentre treballava com a docent, a més a més era molt actiu socialment, per exemple, secretari de l’Acció Catòlica parroquial...

Veig que ton pare t’ha marcat molt...

Sí, ell em va fer estudiar batxiller laboral, a Alzira, tot i que la meua infantesa passa molt per Sueca, especialment en vacances amb els iaios. Aterrem en Alzira quan jo tenia quatre anys, però la bona qüestió és que les circumstàncies de mon pare eren molt adverses. Ara que estic escrivint les memòries d’infantesa veig que per mi sempre ha sigut una incògnita. Des de molt jove he tingut al cap escriure una novel·la sobre ell. Ma mare era una dona molt convencional, de dretes..., i molt enamorada de mon pare; tot i que no li agradava que fora tan estricte.

Deies abans que et volia enginyer agrònom...

Sí, però tin en compte: quan acabe el batxiller laboral elemental jo ja volia ser escriptor, als quinze anys ja ho tenia claríssim! Sí, vaig tindre amics que ho van facilitar, que valoraven molt la literatura. Al moviment Juniors de la parròquia, vaig ser molt actiu. I, de fet, mon pare es va frustrar molt quan li vaig dir que no volia anar al seminari. Durant un temps mon pare haguera volgut que jo fora capellà.

Capellà agrònom!

No, no, això va vindre després de l’intent de fer-me seminarista (i riu). Però jo li vaig vendre la moto d’estudiar Dret. Això ja li va agradar, el prestigi social que donava ser advocat...

Però te’n vas eixir amb la teua, estudiant Filosofia i Lletres. Quan comença el teu interès per escriure, per ser tu qui s’expressa?

Estant amb els Juniors; allí van confegir una revisteta ciclostilada on vaig publicar alguns poemes, articles d’opinió i alguna narració, jo tenia 15 o 16 anys. Tot en castellà, clar; el valencià com a llengua de cultura m’era desconegut.

I com vivies aquella diglòssia?

Amb una certa ambigüitat. A Sueca, a diferència d’Alzira –més del puntet–, els rics eren gent del poble, d’espardenya. Era un temps molt més classista que ara, però el valencià es vivia, s’hi sentia. Mon pare estimava Sueca i tot allò valencià, i ens ho va transmetre.

Potser així comences a relacionar filosofia i literatura... Explica’m com hi veus tanta unió, i concretament amb la poesia

El nostre catequista era un xic llegidor, que em va influir molt en la línia literària; per ell vaig conèixer Charles Moeller, teòleg belga que estudiava la literatura des d’una òptica teològica. Unamuno també em va influir molt. Em vaig fer un lector voraç! A la biblioteca d’Alzira vaig acabar amb tot el que m’agradava i anava a Carcaixent a buscar-ne més, de llibres. Per mi, filosofia i literatura sempre han anat unides. La literatura que m’agrada és la que conté alguna cosa més que pura literatura. Allò només de “viure és exquisit... crec que mai no m’ha interessat. M’admirava també l’estil d’Azorín quan, de vegades, deixava l’esteticisme de banda. Recorde un llibre, Las confesiones de un pequeño filósofo, on parla de la seua infantesa, i ací hi havia substància, no sols estètica o forma.

Després tornarem a parlar de poesia, però ara anem a la universitat. Estudies Filosofia, acabes la carrera i comences la docència, com va anar això?

Dubtava entre Filologia i Filosofia. Però per fer Filologia Romànica havia d’anar a Barcelona i, per reducció, vaig estudiar Filosofia

D’advocat a filòsof, una altra frustració paterna...

Sí, ell era un home molt rigorós, del que també he aprés coses bones, però. Vaig estudiar, anant i tornant d’Alzira a València llevat de l’últim any. Era molt fort que li pagara l’estada a València, a un germà, que estudiava Ciències, i a mi no, i va claudicar.

I la docència?

Mentre encara era fent el servei militar, un company de l’últim curs va saber que es demanaven professors a l’institut de Pego –era quan els directors contractaven– i al gener següent, jo ja llicenciat de militar, –i ja començat el curs, per tant– vaig començar a treballar, impartint tot el repertori humanístic –geografia, llatí, grec, història...– i filosofia, el que més em va il·lusionar. Però el programa oficial era de filosofia tomista, medieval, basada en Tomàs d’Aquino, i jo no ho podia permetre; la donava, però hi afegia apunts sobre les grans qüestions de la filosofia contemporània. Això no va agradar gens al clergat de Pego, alertat per alguns seminaristes franciscans que venien a classe!

Allò de “con la Iglesia hemos topado!” Bo, estàs a la Marina Alta, d’on ja no has eixit...

Sí, la Marina Alta. Poc després vaig proposar a l’alumnat fer classes de valencià fora d’horari i va ser impressionant, dissabte pel matí i omplíem l’aula!... Sí, durant la mili havia fet un curs boníssim, per correspondència, de Lo Rat Penat. I, acabant la carrera, vaig fer un canvi personal molt gran, com un degoteig, un procés molt cerebral. De missa diària vaig passar a no anar-hi. Recorde que el retor d’Alzira, en vore’m un dia, em va escopinyar! Reconec que travessava una etapa furiosa i potser me’n vaig passar en algun moment.

I comences a implicar-te en els moviments socials a la Marina.

Després de quatre anys, em van rescindir el contracte. Vaig parlar amb l’inspector i em va dir que jo havia despertat l’odium populi. Mol fort! I no sols entre els retors, els franciscans o alguns seminaristes, també entre famílies molt dretanes. Eren uns temps difícils!

I què vas fer?

M’acabava de casar i no tenia treball. Estava disposat a fer qualsevol feina. Però s’havia obert un centre de FP a Dénia, i el director, molt dretà però profundament anticlerical, coneixent la meua història, em va obrir els braços. Fins i tot vaig arribar a ser subdirector i dictar una conferència inaugural!

Veges per on! I no deixes d’escriure poesia, i trobes gent de la Marina, una comarca molt definida, amb qui fer projectes, no?

Sí, i això perdura per la incomunicació ferroviària amb Valencià i Alacant. Per exemple, ens fa ser actius i creatius: em pregunte, si no, com és possible un Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA) tan potent? A hores d’ara l’Institut compta amb 620 associats, més de 100 llibres editats, 46 números de la revista Aguaits i 50 de l’Aiguadolç, amb sengles tirades d’uns 800 exemplars; publicacions totes que s’envien gratuïtament als socis. A més d’organitzar i participar en congressos i jornades per tot el territori lingüístic català des dels seus inicis, també hem rebut en 2020 el Premi de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura...

Exacte! Com naix i perdura l’IECMA, del qual vas ser president durant tants anys?

L’IECMA no té parangó, ni tan sols a Catalunya. He estat quatre anys de patró dins la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana aprofitant que, per raons familiars, darrerament passe prou temps a Catalunya, i sé que l’associacionisme allà és certament molt potent, però, amb tot i això, el fet que ací hi haja un Institut d’Estudis amb tants socis, és excepcional en tot el domini lingüístic.

Feu moltes activitats, editeu llibres i publiqueu l’Aiguadolç i Aguaits, dues revistes d’altíssima qualitat i gens localistes. Això sí que és increïble! Com ha estat possible?

Persones com Joan Ivars, de Teulada, el primer president, van ser fonamentals. O com l’advocat Toni-Lluis Carrió, de Pedreguer, que ens cedia el seu despatx, amb una dedicació constant i artífex també de l’Institut Ramon Muntaner, coordinador dels centres de parla catalana. Jo hi era, clar. Però els primers anys criava un fill amb problemes físics molt durs i això m’absorbia completament. L’Aiguadolç, la revista literària –que naix abans que l’IECMA– va ser ideada inicialment per dos amics i poetes, Tomàs Llopis i Carles Mulet. I això era el que jo sempre havia volgut fer!

Revista que tu vas dirigir.

En aquell temps, les revistes literàries van tindre una gran eclosió, però, de totes, poques han durat molt més de 10 anys. Perquè, sent sincers, moltes es feien per poder publicar...

Era el cas de l’Aiguadolç?

Un poc sí, sincerament, però, tal com figurava a la declaració d’intencions del primer número, que conserve com una joia, volíem incloure un dossier sobre un tema específic, també creació –que hem suprimit els darrers anys perquè ja no tenia massa sentit– i ressenyar llibres editats.

I fas crítica literària, un altre dels aspectes on més has destacat.

És que em va sobtar molt quan vaig llegir un comentari de Castellet sobre la manca de crítica en la literatura catalana; sostenia que la crítica només es trobava als pròlegs dels llibres, i que no n’hi havia canals...

Encara es diu que es fa més lloança que crítica.

Això és una altra qüestió, però passa en totes les llengües.

L’Aiguadolç, literària, i Aguaits, la revista de recerca, com es mantenen?

Es mantenen, però la gent que hi treballa i col·labora es cansa. Falta relleu generacional.

No serà per manca de professorat de valencià a la Marina...

Però quants n’hi ha que lligen? Passa igual en castellà, eh! Hi ha professors que són de llengua, i d’altres de literatura. És així. El 50% de professors no lligen ni en valencià ni en castellà. I sé del que parle. M’he sentit un poc a soles, clar. Una cosa és donar idees, però cal portar-les a la pràctica. He trobat molt de suport per a l’elaboració dels dossiers, però hi ha molt més a fer, molta més feina: enviaments, impremta, buscar portada...

Vos heu plantejat, donada l’alta qualitat de les revistes, digitalitzar-les?

Ja estan a Internet. Crec que una vegada fetes..., als socis de l’IECMA i subscriptors de les revistes els agrada rebre-les també en paper. Hi ha algú més jove que vol fer-se’n càrrec, però no sé què passarà, ja ho veurem. És complicat.

Quan parlem de cultura, i en valencià..., no res és fàcil.

Ho sé, he estat dotze anys de president de l’IECMA! També és important establir connexions i sinergies amb altres comarques, existeix la Federació d’Instituts d’Estudis Locals i Comarcals del PV. Si tinguérem tren estaríem més relacionats. També la meua vida haguera estat ben distinta amb una bona comunicació amb València. Tal volta des d’Alacant teniu més a prop València que nosaltres.

I aquesta incomunicació per a la teua obra poètica la lliges en positiu o en negatiu?

Com a creador, trobe que, amb millors comunicacions, haguera dut una vida literària distinta. Haguera anat a més actes culturals, presentacions de llibres

Parlem de la teua poesia. Quan comences a anomenar-te a tu mateixa poeta, quin va ser el detonant?

Jo, com et deia abans, des de ben jove volia ser literat, no tenia clar si escriure poesia o prosa, si narrativa o assaig. Teatre no, no era el meu medi (tot i haver-ne fet, en valencià, amb alumnes de Pego i Dénia). Llegia narrativa, poesia, i m’agradava molt Machado, i el primer Juan Ramón Jiménez. Després amb Raimon i la nova cançó, vaig descobrir la poesia valenciana. Pensa que les cançons de Raimon estaven imbuïdes de la filosofia de moda en aquell moment, l’existencialisme, i això em va portar a l’Espriu.

Un poeta de base existencialista, sobre el qual vas fer la teua tesi doctoral Presència de l’existencialisme en l’obra d’Espriu, i a qui has antologat.

Sí, vaig aprofitar l’any del centenari per escriure un llibre que va publicar l’Abadia de Montserrat, més aviat un assaig, Salvador Espriu o la fidelitat als orígens. No volia fer una versió reduïda de la tesi doctoral. Vaig donar la meua versió d’ell, quasi més com a intel·lectual que com a escriptor.

I trobem de nou la connexió filosofia-poesia

Per a mi, ja saps, literatura i filosofia van molt unides. Em va influir molt Albert Camus, fins i tot Martin Heidegger, ideologies polítiques a banda, especialment la seua visió de l’home en El ser i el Temps i en Camins de bosc, on fa una immersió en un tema que a mi sempre m’ha interessat: l’emoció estètica. En el llibre hi ha un article molt bonic sobre el quadre tan conegut Un parell de socs de Van Gogh. Per què ens agrada? O també, fins a quin punt l’entusiasme dels filòsofs grecs per l’ésser no és estètic? No és això també una emoció provocada per la realitat?

Com ho traslladem això a la poesia?

Com que pensava l’altre dia que anàvem a parlar hui d’això, m’he fet unes notes. Ja quan la biblioteca virtual el Portal de Poesia en català de la UA em va demanar que, per a l’antologia que van publicar sobre la meua obra, buscara una frase que definira la meua poesia, vaig recordar els dos versos finals d’un poema inèdit, que havia escrit a propòsit d’una estada al Centre d’Art i Natura de Farrera, al Pirineu lleidatà: «el guany ha estat la sort d’una clarícia, / i un cafís de missatges sense adreça». Al meu parer, això és la poesia: veure clara alguna cosa a través d’un determinat treball lingüístic, una «clarícia», pot produir-se també en els lectors –els receptors dels «missatges sense adreça.»

La poesia és una manera de mirar, d’escoltar, de sentir la vida, expressant-la a través de la paraula. Com tu mateix dius, la poesia crea realitats. Per què ho fem? Per què tenim aquesta necessitat de dir, de comunicar, de compartir el poema?

Per a mi, la poesia és síntesi, és un llenguatge quan més connotatiu o suggeridor, millor; ha de tindre bellesa i ser catàrtic, perquè traus en el poema una part de la realitat que necessites expressar. I al mateix temps és indagació, que no és el mateix que explicació. D’explicar se n’encarrega la ciència. Tampoc és mostrar, això ho fa la narrativa, que exposa la condició humana a través d’uns comportaments o accions; no, no és necessari construir un relat, la poesia és clarificació.

I com a poeta reconegut, que ho ets, encara que dius que en un àmbit reduït, guardonat en moltes ocasions (fins i tot dones nom a uns premis literaris, a Sueca), què et sembla la poesia jove que es fa en l’espai català?

No ho llisc tot, sí alguna cosa..., però pense que està en una línia no massa distant de la meua, pel que he vist. N’hi ha de tot, però, com els avantguardistes que busquen l’originalitat per damunt de tot. A mi això no m’interessa, l’originalitat ha de venir donada per una experiència original, i clar, les experiències humanes, quan es produeixen, són singulars respecte a experiències semblants en una altra època, en un altre ambient... Però pense que sempre hi ha un solatge en la literatura que val per a totes les èpoques, i això és el que fa gran una obra literària. Dubte haver-hi arribat mai...

Potser, no ho sabràs mai... I, dis-me, més d’un poeta madur, algun no tant, diu que no pot o no vol escriure més poesia: A tu, què et sembla? S’arriba a un final?

No ho sabria dir. Em venen al cap les dos primeres coses que vaig intentar publicar presentant-me a sengles premis, a mitjan anys 70: una es deia En estrany lloc i en estranya contrada, seguint el famós vers de Jordi de Sant Jordi; i l’altra, Escrit en el temps. Per a mi és molt important el temps, la vivència concreta a partir de la qual es pot generalitzar. El temps és fonamental i, també, l’estranyesa..., i la perplexitat en qualsevol sentit de la paraula, en positiu i en negatiu.

Vaja, que la vida t’esperona, tant si l’entens com si no.

Allò que t’estranya, sí. Jo trobe que de l’estranyesa sorgeix la literatura, no sols la poesia. És una altra manera de dir les mateixes coses, ja que a fi de comptes una i altra parlen de la condició humana.

Deies abans que et presentaves a premis per poder publicar. Hi ha una edat per a presentar-se a un premi?

Per la meua experiència personal i d’altres poetes majors en edat que conec, fins i tot homenatjats, tots tenim problemes per a publicar. Els premis són necessaris. I també hi ha joves poetes que sorprenen per la seua maduresa creativa. I es necessiten editorials que es moguen, que busquen canals de distribució; si no s’arriba als aparadors de les llibreries, malament. Els joves, en aqueix sentit, tenen molt a guanyar, estan més disposats a moure’s, a fer actes, recitals, presentacions...

Però em sembla que algun poema més escriuràs.

Sí, però tal volta ja no pensant en un altre llibre. Un bon amic, també poeta, em diu que creu que ell ja ho ha dit tot, i és cert que de vegades pots tindre la impressió que t’estàs repetint.

També estàs fent una mena de memòries

Ara estic escrivint memòries de la infantesa, voldria acabar-ho enguany, però ho revisaré moltes vegades, segur. I despès vull fer assaig. Tinc moltes anotacions, i com que, de sempre, m’hauria agradat escriure un dietari, tot i que la meua vida ha estat molt ocupada amb els fills, publicant coses d’altres..., ara vull centrar-me en això.

També estàs a punt d’editar la teua poesia completa

Sí, ja ho tinc quasi preparat. Ai, el perfeccionisme! Soc molt obsessiu en el treball. Vaig interioritzar la manera de fer de mon pare, i això perdura... Per a bé i per a mal. Sort que en allò personal no he estat tan rígid com ell!

I, amb el somriure de tots dos, tanquem la conversa.