Canta Irene Solà, i tot és possible

 

per Mercè Climent

Entrevistes

Irene Solà
Irene Solà
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Aquesta és Irene Solà obrint els ulls a la vida l’any 1990 a Malla, un poble d’Osona de menys de tres-cents habitants, i aquests són els seus pares: un pagès a qui ella enveja la llibertat de treballar a l’aire lliure i una mestra a qui demana que li explique històries fins a la sacietat.

Aquestes són les històries de sempre, contades per Irene Solà al voltant del foc les nits de campament, i aquesta és la història d’ara que li val el premi escolar de redacció: un ordinador, per a ella a soles, que només té tretze anys. I aquestes són les ganes d’escriure, desbocant-se, les històries que ja coneix i les que li ballen pel cap.

Aquest és l’ofec de viure en un poble tan petit, per què «de què puc escriure si no visc en una gran ciutat? No vull escriure sobre camps o porcs o pagesos. Això a qui pot interessar?» I aquesta és Irene Solà fugint de Malla per estudiar Belles Arts a Barcelona i, en acabant, fer un Erasmus a Reykjavík, Islàndia. També és ella cursant un Màster de Literatura, Cinema i Cultura visual a Anglaterra, perquè el cinema és important per a ella, que té molt a veure amb el fet de construir històries, i la que viatjarà a Nova York, i...

Aquests són els relats, els mites, les llegendes o les cançons, d’ací i d’allà, sobre això o allò altre, dites o escrites en aquesta llengua o en aquella, carretejats durant anys. I aquestes són les històries que encara no han estan escrites, les que vindran, les que només ella podrà construir. Aquestes són les paraules, oferint-li tot un món de possibilitats —infinites i inabastables—, i dotant-la amb el poder dels déus i les deesses, el de fer aparèixer el que abans no hi era, el poder de crear.

Aquesta és Irene Solà tornant a la seua terra —hi ha moltes maneres de tornar als llocs, una d’elles és a través de la memòria— per escriure històries sobre camps i porcs i pagesos, perquè ja sap que es pot fer literatura des de i sobre el teu poble petit, i ser universal i contemporani. I aquest és el pacte implícit entre l’escriptora i nosaltres, lectores i lectors, entre el que Irene Solà escriu o diu o canta i el que nosaltres imaginem, sentim, i quasi podem arribar a veure i tocar.

Bèstia és un poemari que vas publicar en 2012, després de guanyar el Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits. Què vas voler transmetre amb aquest poemari?

Bèstia és un poemari que vaig escriure mentre estudiava Belles Arts, quan començo a adonar-me que, si bé m’interessa molt tot el que estic fent a nivell artístic (vídeo, instal·lacions, dibuix...) com a matèria primera, també ho fa el text, la paraula escrita. Així és com em poso a treballar en tot el seguit de poemes que conformen el llibre: alguns eren llavors que ja havia escrit d’adolescent o fins i tot una mica abans, d’altres són totalment nous i tenen molt a veure amb tot el procés d’investigació que jo vaig fent a nivell artístic. Bèstia és la llavor de molts interessos, de molts temes i de moltes idees que jo aniré desenvolupant després en la meua obra.

Per què el títol de «Bèstia»?

El títol de Bèstia és perquè a pràcticament tots els poemes apareix la figura, la imatge d’un animal. El llibre, a més, fa tot un joc amb les diferents possibilitats de ser una bèstia, així trobem bèsties manses com la vaca, animals de càrrega com el burro o el cavall o bèsties més salvatges.

Després de Bèstia vindrien dos llibres de narrativa: Els dics i Canto jo i la muntanya balla. Què t’aporta la poesia que no t’aporta la narrativa, o a l’inrevés?

Per mi no funciona tant així, què m’aporta o què no m’aporta, que té una i que té l’altra, sinó quina necessitat té cada projecte. Les idees que u desenvolupa, de vegades necessiten un format o en necessiten un altre. En aquest sentit Bèstia era un projecte que requeria la forma de ser un poemari. Les idees, els llocs, les investigacions que em vaig posar a fer després necessitaven un altre format, necessitaven ser un llibre, una novel·la.

També has fet incursions en el mon audiovisual, almenys un parell de curtmetratges: Jerks Game (2013), en el qual una parella conta un secret inconfessable davant la càmera, però cadascú en la seua llengua materna, de manera que no poden entendre’s i Cotxe blau (2013), de nou els protagonistes són una parella que està dins d’un cotxe blau i van observant les vides quotidianes d’uns desconeguts per jugar a reinventar la seua relació a partir del que veuen. El missatge d’aquests vídeos és clar, però per què vas escollir la imatge i no la paraula per transmetre’l?

En realitat es tracta de vídeoart, més que de cinema. És una idea que desenvolupo en format imatge en moviment i una mica és el mateix que comentava en relació amb la poesia i la narrativa, a mi m’interessa molt la imatge en moviment perquè és una altra manera d’explicar històries i llavors els jocs, les idees que jo plantejava en aquestes dues peces de vídeo m’interessava investigar-les des de el vídeoart, des del joc de la càmera, de l’acció.

Vas rebre una de les Ajudes a la Creació Literària del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en 2016 pel projecte d’Els dics, que una vegada acabat va rebre el Premi Documenta 2017. D’això se’n diu començar amb molt bon peu. Ada de Sorrabonica és una jove que torna al seu poble després d’estudiar 3 anys a Anglaterra i es proposa escriure sobre la seua vida i sobre el poble. Un assaig disfressat de novel·la que reflexiona sobre la construcció de les històries i experimenta amb les possibilitats de la ficció i les maneres de contar. Què hi ha d’autoficció en aquesta novel·la?

De fet d’autoficció n’hi ha molt poc. Jo no soc l’Ada i de fet no faig ni faria, ni em relaciono amb l’entorn, com ho fa ella. Però el que sí que hi ha és un intent de reflexionar al voltant de la idea o de la pregunta: “d’on surten les històries?”, o “a qui pertanyen les històries?” o “quin poder té aquell qui explica una història per damunt d’aquells que són explicats en una història”. Era Faulkner qui deia que tot autor beu de tres fonts: de les seues experiències personals, de les experiències dels altres i del que és capaç d’imaginar. A mi m’interessa molt aquesta idea, d’on agafem, de qui prenem prestat, com reconvertim realitat en ficció (o no), on està la línia que separa la realitat de la ficció, o com realitat i ficció es retroalimenten, es connecten, s’influencien. Els dics juga constantment amb aquestes preguntes i ho fa a partir d’aquest personatge. L’Ada és una jove que ha viscut uns anys a Anglaterra i que decideix tornar al seu poble. Quan vaig escriure el llibre acabava d’arribar a Anglaterra i no tenia intenció d’anar-me’n de moment (riu). El que fa l’Ada quan torna al llarg d’un estiu és intentar escriure, però en aquest intent d’escriure o començar a escriure va provant diferents maneres d’escriure, o va jugant a convertir en història coses que li passen a ella, coses que els passen als del seu voltant, o coses que s’imagina. I el llibre barreja les escenes del dia a dia d’aquest poble amb els contes de ficció que ella escriu.

En un moment del llibre dius, bé, diu l’Ada: «La gràcia és escriure una novel·la amb personatges reals [...] i estarà en part ficcionat i novel·lat perquè és una història, però la gràcia és novel·lar-nos a nosaltres». Creus que es pot separar la realitat de la ficció?

No sé per què hem de separar realitat de la ficció. Penso que van millor juntes.

En Els dics trobem algunes referències a cançons tradicionals que tots coneixem: Joan Petit quan balla, La Lluna la Pruna (o la bruna), Un bon pagès tenia un gos... Per què?

Tant en el Canto jo com en Els dics hi ha un interès molt fort per les històries, per les cançons tradicionals, i les faig servir per dos motius. Per una banda, perquè m’interessa, m’agrada molt explicar històries, i també m’agrada molt que me n’expliquin; per l’altra perquè vull entendre, col·locar un mirall i mirar-nos a tots nosaltres a través dels contes, de les històries –del folklore, de les cançons– que s’han explicat al llarg del temps i han sobreviscut a moltes generacions fins a arribar a nosaltres. I que jo crec, que per bé i per mal, ens parlen de qui hem sigut i, per tant, de qui som i què carreguem a la motxilla i de què bevem.

Després de publicar Els dics, va arribar un projecte interdisciplinar anomenat Notes on a novel (that I am not going to write), or the swimming pool, or the hair, the herb and the bread or the tomato plant. Una proposta complexa perquè constava d’una novel·la, un lloc web, un Google Drive públic i un mapa. D’ell vas dir que és un projecte sobre llavors que mai creixen, o sobre plantar una pomera i veure com creixen tomaques. Entenc que són apunts per a projectes descartats, que ja no veuran la llum. Si és així perquè has cregut oportú fer-ho accessible a tothom?

De fet, aquest projecte és molt literari i, en el fons, acaba encabint-se dins del context de l’art contemporani. És un document de Drive que qualsevol persona pot consultar des de casa seva, en el qual durant mesos i mesos jo vaig treballar públicament de manera que qualsevol persona que es connectés podria veure’m treballant, podria llegir en el moment el que jo estava escrivint. És un projecte d’art que intentava reflexionar al voltant de la construcció d’una novel·la, de les històries. Perquè la premissa del projecte era que jo no escriuria mai aquesta novel·la, o siga que jo estava començant a escriure una novel·la sabent que mai no l’escriuria, el que faria seria preparar-me per escriure aquesta novel·la, o sigui acumulant notes, plantejaments, idees, començar a esbossar diàlegs, començar a desenvolupar personatges, acumular cites, imatges... Tot el que normalment faig quan escric una novel·la però deixar-ho aquí. És a dir, una espècie de novel·la no-novel·la, en tant que es pot llegir, i pots entendre la història, però que en realitat són els fils de darrere del que és escriure una novel·la, el material previ. La intenció, per tant, era investigar el procés i que el procés d’escriure una novel·la fos en si el projecte.

Anagrama (2019)

Canto jo i la muntanya balla, Premi Anagrama de Novel·la, va estar publicada en maig de 2019. Després en van vindre d’altres, de premis i de reconeixements, com ara el Premi Punt de Llibre de Núvol, Premio Cálamo «Otra Mirada», XVII Premi de narrativa Maria Àngels Anglada i el Premi de Literatura de la Unió Europea. Ha inspirat una adaptació teatral i una obra simfònica i es podrà llegir en moltíssimes llengües, entre les quals castellà, gallec, eusquera, italià, anglès, macedoni, croat, búlgar, serbi, àrab, turc, portuguès, neerlandès i danès. Es pot arribar a pair tot aquest èxit?

Crec que ho porto bé (riu). A mi el que m’agrada més de tot plegat és escriure, és a dir la part de tenir i desenvolupar idees, la d’escriure, la de treballar pràcticament cada dia, de viure dintre del món que tu mateixa construeixes. Per mi això és el més important. Ara bé, les traduccions són una cosa molt emocionant, ara mateix hi ha 23 traduccions en marxa o ja fetes. Aquesta tardor he estat viatjant força per acompanyar algunes d’aquestes traduccions i ja m’estan preparant diversos viatges de cara a la primavera pel mateix motiu. És molt emocionant, com deia, poder viatjar i acompanyar totes aquestes traduccions i n’estic molt i molt agraïda, però la veritat el que més m’agrada és construir un món, ficar-m’hi dintre i viure allà, perquè només pots viure-hi durant el temps que escrius el llibre, un cop l’acabes has d’acomiadar-te i has de sortir d’allà dintre. És per tant aquest moment finit el tros que més m’agrada.

Quina és la llavor –el primer pensament, la primera idea– que va originar aquesta meravellosa obra?

Hi ha dues idees cabdals o pilars. Per una banda tenia ganes d’explicar una història que se situés en un lloc concret, en aquest cas en el Prepirineu català, i per l’altra intentar explicar-la des de tants punts de vista i des de tantes mirades com em fos possible. Volia imaginar aquest tros de món, aquest tros de muntanya entremig de Camprodon i Prats de Molló, tot el que havia passat allà, totes les vides, les històries, els fets, les anècdotes que havien tingut lloc allà damunt i les marques, les traces, els rastres que totes aquestes vivències havien pogut deixar. Intentar imaginar, doncs, tot això a la vegada, com si fossen capes geològiques i jo anés arrancant-les i anés mirant-les.

Així com en Els dics he dit que era una novel·la-assaig, podríem dir el mateix de Canto jo i la muntanya balla, que és un gènere híbrid, entre novel·la i estudi antropològic per exemple, del Prepirineu, les seues gents i els seus costums?

Per mi no. Però això no vol dir que no tingui molta recerca feta abans. La meua manera de treballar té molt a veure amb investigar, amb fer preguntes, amb voler aprendre coses noves. Investigo molt, llegeixo molt, intento conèixer persones que em puguin guiar, que em puguin anar explicant coses que jo no sé i entremig de tot aquest procés de recerca d’investigació vaig veient clar quina història vull explicar i com la vull explicar. Començo a escriure-la i el procés d’investigació no s’acaba mai, el procés d’investigació dura pràcticament fins al final de la novel·la. Perquè a mesura que escrius apareixen idees noves o camins nous que no t’havies ni imaginat i requereixen que investiguis.

En aquesta obra tot pren cos i veu: els núvols, els animals, els bolets, la muntanya... fins al punt no solament que aquests són humanitzats, sinó que les persones pateixen un procés d’animalització. Per què escriure des del punt de vista d’un núvol, d’un cabirol o d’uns bolets?

Per diferents motius. Tenia ganes de reflexionar al voltant de l’antropocentrisme, que és aquesta idea molt humana segons la qual ens sentim i ens creiem el centre, el motiu i el sentit de tot, i encara més, sacsejar-la una mica i intentar imaginar-me com es miraria certes coses un núvol, un cabirol o la mateixa muntanya. I jugar també amb el llenguatge en relació amb això, en el sentit de com explicarà un cabirol que no ha vist mai un ésser humà el que es un ésser humà quan el trobi per primera vegada, a diferència de com explicarà un ésser un humà un gos, que ha crescut sempre al voltant d’éssers humans i desenvolupen unes relacions de necessitat i d’afectivitat molt concretes. Com a éssers humans viurem, si tenim sort, setanta, vuitanta, noranta anys per fer tot el que haguem de fer, per sentir tot el que haguem de sentir, per pensar tot el que haguem de pensar. Dona per molt, en qualsevol cas, és tot el que tenim. Però en canvi per a una muntanya vuitanta, noranta anys no són absolutament res. També volia reflexionar sobre molts temes que tenen a veure amb la veu, amb la perspectiva, amb qui explica les històries i com s’expliquen aquestes històries, quines històries es perden i quines es conserven, quines veus se senten i quines resten per sempre més en silenci. I encara més, volia reflexionar sobre el concepte de naturalesa, com a vegades la col·loquem damunt d’un pedestal, la convertim en una cosa romàntica, bucòlica, en una cosa allunyada de nosaltres. Fer servir la veu de tots aquests personatges no estrictament humans em permetia moltes d’aquestes coses.

No solament fas parlar els vius i els elements de la natura, també fas parlar els morts. A la novel·la hi apareixen els esperits d’unes dones que van ser condemnades per bruixeria i els esperits de molts republicans que van voler fugir pels Pirineus. És evident que la memòria és important en la teua obra; és així, no?

Sí. La memòria és important, però sobretot la memòria en relació a com expliquem la memòria i en relació amb la història. Volia reflexionar al voltant d’aquestes capes que comentava, d’històries que han passat en un lloc concret i de la veu; reflexionar sobre què és la memòria i quina és la memòria que conservem, la memòria de qui perdura... El llibre gira al voltant de temes d’aquest tipus. Per exemple, hi ha un capítol escrit des de la perspectiva d’una nena republicana, i és que un dels motius pels quals jo vaig decidir situar el llibre al Prepirineu català era perquè m’interessava molt escriure sobre la retirada republicana, perquè, a més a més, en el context d’aquest llibre tenia molt de sentit que ho fes. El pas dels republicans i el rastre que van deixar és físic, encara passeges per aquelles muntanyes i et trobes granades, bales, cantimplores. El fet que d’aquesta capa fos tan vital, tan física, m’atreia molt.

Aquest capítol de la xiqueta republicana, inspirada en una de les imatges més simbòliques i corprenedores de la tragèdia de l’exili cap a la Catalunya Nord, decideixes escriure’l sencer en castellà. Per coherència, entenc. Per ser fidel a la seua veu original. Quina importància té per a tu la llengua pròpia?

Sovint quan viatjo a Europa se’m fa la pregunta: “Com és que escrius en català? No has fet números? Per què no escrius en castellà o en anglès?” A mi em sorprèn una mica la pregunta i la meua resposta sempre acaba sent: jo no m’he plantejat mai escriure en una altra llengua. Escric en català perquè m’agrada, perquè m’interessa, perquè és la meva llengua, perquè s’escriu molt bona literatura en català i perquè crec que es pot escriure tan bona literatura en català com en qualsevol altra llengua. Es cert que hi ha un capítol escrit en castellà, cosa que no havia planificat al principi, com tampoc no havia decidit escriure un capítol sencer a base de poemes. El personatge de la Palomita està parlant de la mateixa muntanya que estan parlant tots els altres personatges, del mateix lloc i d’un tros de la mateixa història, però ho fa des de la seua veu i des de la seua perspectiva. El fet d’utilitzar una altra llengua era important perquè això suposava uns altres sons, altres paraules, altres colors, altres estructures gramaticals, una altra manera de dir el mateix.

L’estil en una novel·la és molt important, i sens dubte és un dels aspectes que més destaca en Canto jo i la muntanya balla. A mesura que vas llegint el llibre arribes a tindre la sensació que hi ha una veu que et conta i et canta totes aquestes històries meravelloses que conviuen en la muntanya. És un llenguatge com de rondalla, que barreja la realitat amb elements màgics d’una manera molt versemblant. Et va costar trobar aquesta veu o precisament era aquesta veu el principi de tot?

El Canto jo va ser un llibre molt divertit d’escriure i alhora molt fluid, pràcticament tot el que vaig escriure és el que s’hi pot llegir, és a dir no va requerir massa assaig-error, ni escriure molt per entendre’l i llavors retallar. De fet el vaig començar a escriure quan estava en procés de polir Els dics, un procés que és molt important i que s’ha de fer, però que a mi em sembla una mica menys divertit que el procés d’imaginar, de construir, d’estar escrivint. Llavors mentre polia Els dics em vaig dir: començaré a pensar en el proper llibre, començaré a prendre notes, començaré a llegir, començaré a investigar, a idear-lo... I quan me’n vaig voler adonar, el Canto jo se m’estava fent gran i jo anava corrent al seu darrere per intentar seguir-li el ritme. En definitiva, va ser un llibre molt divertit i molt orgànic d’escriure.

L’escriptor valencià Vicent Usó explica en el seu llibre L’arquitectura de la ficció que hi ha dos tipus d’escriptor: els escriptors de brúixola i els de mapa. Els primers es posen a crear a partir d’una idea vaga del que volen fer i deixen que la història i els personatges vagen sortint a mesura que s’escriuen. Per contra, els segons, no poden posar-se a escriure sense haver definit prèviament què i com ho volen fer, és a dir: el procés de descobriment de la història i dels personatges és previ al procés d’escriptura. Amb quin dels dos tipus et sents més identificada a l’hora d’abordar una història?

Vaig aprendre a escriure des d’un context de Belles Arts i crec que la meua manera de treballar (en qualsevol disciplina) beu totalment de les metodologies de l’art contemporani. Jo no decideixo quina novel·la escriuré ni quins personatges hi haurà i què faran, ni com s’acabarà... sinó que el que faig és intentar entendre què m’interessa, a quines idees, a quines reflexions, a quins conceptes vull dedicar la major part del meu temps al llarg dels propers mesos i anys. I començo per aquí, per aquestes ganes d’aprendre, per aquestes preguntes que vull fer-me i que vull fer, i per tant començo a investigar i a investigar i a mesura que vaig llegint, que vaig preguntant, que vaig veient, vaig entenent la història que explicaré. Que no vol dir que no hi hagi una part molt d’autoria en el fons, de prendre decisions, de vaig per aquí o per allà, o agafarà aquest forma o aquesta altra. En el cas concret del Canto jo, mentre l’escrivia m’imaginava totes les veus formant una muntanya però alhora era molt conscient que hi havia una història lineal que era la història de la Sió, de la Mia, del Jaume, de l’Hilari, que imaginava com si fos un riu subterrani que passava per sota d’aquesta muntanya.

En alguns capítols el riu era un riu ample, immens, que creuava el capítol pel mig i no veies res més que el riu; i en d’altres capítols el riu era només un soroll d’aigua llunyà o un meandre que veies a la llunyania.

És cert que parlo molt de joc, d’instint, de sorpresa, de passar-ho bé, i és molt veritat, però també hi ha aquesta altra part de pensar en aquest riu subterrani, d’estar explicant aquesta història des de la consciència que vols que el riu uneixi totes les parts. Per exemple, vaig decidir en un moment determinat, bastant al principi, que estaria amb cada personatge només una vegada, que no repetiria: quan un personatge ens expliqués la seua història ens havia de dir tot el que hagués de dir-nos i ens ho havia de dir en un moment en què ens permetés col·locar a lloc la resta de la història. Així, la Mia i en Jaume havien de parlar, i tant, que jo els vull conèixer, que jo vull posar-me a dintre de la seua mirada, vull entendre qui són, però m’esperaré fins al final, per tant haig de construir la història de manera que, tot i que no he estat dintre seu i que la resta de personatges ens han parlat d’ells des d’una certa llunyania, quan arribem a les seves veus hem d’estimar-los una mica i hem de voler-los el bé, hem de connectar i empatitzar ràpidament amb la seua història. Tot això per mi és un treball molt orgànic, de fet jo escric tots aquests capítols pràcticament a la vegada per poder anar picant l’ullet d’un capítol a l’altre, i els escric des del joc però des d’aquesta consciència del riu que ho cus tot.

També la poesia està molt present en la novel·la. De fet hi ha tot un capítol dedicat a ella. Dius, per exemple: «La poesia ho té tot. La poesia té la bellesa, té la puresa, té la música, té les imatges, té la paraula dita, te la llibertat i té la capacitat de commoure, i de deixar-te entreveure l’infinit» i alhora «La poesia és joc, també. El poeta ha de ser juganer. La poesia és un assumpte seriós, dels més seriosos que hi pot haver. Més seriós que la mort i que la vida i que tot. Un assumpte profund i vital. I per això mateix ha de saber jugar i ha de saber riure i ha de saber d’ironia.» Una cosa seriosa, per tant, i alhora un joc. Com casen aquests dos atributs?

El primer que he de dir és que els poemes de l’Hilari no són els meus i les opinions que té sobre la poesia tampoc no són les meves. Va ser molt divertit escriure aquest capítol, perquè em va permetre ficar-me dins de la seua mirada i escriure aquests poemes que són els seus poemes. Em passa de vegades amb algun periodista que em diu, d’acord, però de tots aquests personatges qui ets tu?, i la meua resposta sempre és la mateixa, que jo no soc cap d’aquests personatges. És cert que per a posar-me dintre d’aquesta mirada jo haig de trobar una porta a través de la qual em fico dintre de la mirada de la Sió, de la mirada de les trompetes de la mort o de la mirada de les dones jutjades i assassinades per bruixeria fa més de tres cents anys. I aquesta porteta si que és personal, però més enllà d’aquí cada personatge és amo i senyor o senyora de les seves opinions.

Però sí que és veritat que tot el llibre està travessat per una pàtina de joc, d’irreverència fins i tot. Un joc que li llances al lector, si vols venir, si vols jugar, cada vegada que encetes un capítol hauràs de descobrir qui ets, des d’on t’estàs mirant el món. Entendre només començar que ets un temporal, que estàs arribant a una muntanya i que, a més a més, deixaràs caure un llamp damunt del cap d’un senyor que en un primer moment podria semblar que seria el protagonista de la història. També hi ha molta ironia en el llibre, per exemple en aquell capítol d’aquell senyor de Barcelona que va un dia a la muntanya i diu totes aquelles coses fabuloses sobre ella, com de més bona i més pura és la gent que hi habita, etc.

Canto jo i la muntanya balla. Significa aquest títol que Irene Solà escriu, diu, canta, o escriu com si diguera o cantara, i apareix un nou món que als lectors i a les lectores no ens costa gens d’imaginar. Per què aquest títol?

De fet jo no tenia títol. Jo tenia la novel·la pràcticament acabada i no tenia títol, li devia dir La muntanya o ves a saber com dintre del meu cap. I llavors va ser un molt bon lector i amic i company meu, que després de la cinquena lectura em va dir: el títol ja el tens, el títol ja l’has escrit, el títol és aquest vers d’un poema de l’Hilari. I m’ho vaig mirar bé i vaig pensar que sí, que totalment, que el títol era aquell vers. Sobretot per dues coses. En primer lloc perquè el títol té un punt irreverent, un punt xulesc gairebé. I crec que el llibre també ho té això. I per altra banda també té aquest component més profund, més seriós, que per mi crec que és en el llibre, aquesta idea que per mi és molt evident i molt clara, que parla del potencial de la literatura, del potencial de les paraules, d’explicar històries, de l’imaginar... Canto jo, explico jo una història i les muntanyes ballen i tot es possible.

Una última pregunta, no creus que el teu subconscient et va portar a escriure Canto jo i la muntanya balla per ressuscitar el cabirol mort d’Els dics.

(Riu) No, crec que no. En Els dics hi ha un conte d’aquests que escriu l’Ada en què un nen que acaba de fer 10 anys va a caçar amb el seu pare i mata el seu primer cabirol. Per a ell matar aquell primer cabirol és un motiu d’alegria, amb respecte però des de l’alegria, i és un tema que a mi m’interessava investigar en aquell moment: el bé i el mal, el bé i el mal mirats des de la infància, l’admiració per aquest pare, que el porta a fer això. El cabirol d’Els dics va per una banda i el cabirol del Canto jo va per un altra, de fet aquest darrer és un cabirol que s’escapa, de fet qui es mor és el caçador que vol matar-lo. Però no hi ha un judici per part meua del que està bé o està malament, són històries diferents.