Fúlvia Nicolàs: l’anhel del nord

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

Fúlvia Nicolàs
Fúlvia Nicolàs

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

«Quan sortim de casa cap a laeroport no podem saber encara que a la platja de Tjørnuvík hi ha una estrella de mar esperant que la tornem a laigua», així comença Zugunruhe. Anhel de nord, el darrer llibre de la periodista i escriptora Fúlvia Nicolàs, on relata l’últim dels viatges que va fer a l’Àrtic. És la crònica duna crida interior que impulsa lautora a volar sempre amunt i més amunt, al sostre del món, de Dinamarca al pol Nord.

«Zugunruhe» sha de llegir en alemany: «Zug» vol dir moviment o migració i «Unruhe» ansietat o inquietud. Els ornitòlegs anomenen daquesta manera el neguit nocturn dels ocells migratoris quan sacosta el moment demprendre el viatge, la urgència i el nerviosisme interior que els porta a preparar-se amb desfici i desassossec, en exercitar-se batent les ales i a perdre la son per a travessar el continent veloços com una bala i amb la resistència dun colós.

Lescriptora ens cita en la Casa Mimosa, en ple Eixample de Barcelona, al costat de la Pedrera, on tots el carrers porten el nom duna ciutat o dun territori de la Corona dAragó. Fa fred, però anem ben abrigats i Fúlvia suggereix xerrar i fer lentrevista en lexòtic jardí de lhotel. Quatre mimoses, dues palmeres, un lledoner i un Ligustrum Japonica, que vessa dues branques grosses sobre una bassa color turquesa, una troana, un arbre al qual sacosten els ocells a la tardor, sobretot tallarols de casquet, per a reposar i menjar-se els seus fruits, unes baies de color negre metàl·lic. És un pati interior d’una illa de cases. Seiem al voltant duna taula amb una imatge visual tropical, però amb la sensació ambiental dun vent gelat que ens asseca l’ànima. Fúlvia, ben acostumada com està, suporta aquest vent del nord, com el capità Píteas, amb l’audàcia dels aventurers del gel. Islàndia, Groenlàndia, Noruega, les Illes Lofoten, Fèroe, Suècia o loest de la Rússia polar àrtica.

La cambrera sud-americana ens serveix un café i un café amb llet: «Un café amb llet» és un café con leche?

«Zugunruhe» és la cerca del silenci, de la llum, duna certa puresa… o el record del pare que et va enverinar amb aquest anhel, amb aquest magnetisme del nord?

Zugunruhe parla de la inquietud dels ocells quan es preparen per a emigrar, és una paraula universal, crec que es pot traduir com una espècie d’ànsia, anhel o volença per iniciar el gran vol, el gran viatge.

El magnetisme físic existeix, però també el mental, no?

Si, exacte. És quan t’agrada alguna cosa i no saps el perquè!

En el llibre apareix el teu pare, Antoni Nicolàs i Soler, que ja és mort i que es veu clarament que és per a tu una referència molt forta en la vida. El pare buscava el nord i tu, la seua filla, segueixes els seus passos.

Sí, i jo ho he fet amb els meus fills, la Clàudia i el Jan. El meu fill ara està d’Erasmus a Noruega, algun solatge li ha quedat. El Jan sobretot té la mateixa fixació que jo, però la meua filla és viatgera del món, viatgera en sentit més ample. Per a ella el «viatge» ha de ser… anar més lluny cada vegada. Li agraden Àsia i Sud-amèrica.

Quan vau sortir cap a laeroport no sabíeu que havíeu de salvar una estrella de mar! Quina frase, no?

Ha, ha, ha… sí, però jo crec que això passa en tots els viatges, no saps si hauràs de salvar una estrella de mar a sobre de la sorra i l’hauràs de tornar a l’aigua, no saps que passarà, no saps qui trobaràs, no saps si t’enamoraràs del lloc, no saps a qui coneixeràs o si realment arribaràs a un punt que diràs «aquest és l’indret on em vull morir». El moment previ al viatge, com les aus migratòries, és un tòpic, però gairebé és millor que la mateixa aventura que ens espera.

Fúlvia… tu vas viure a València durant bona part de la infantesa i la joventut.

Jo vaig viure a València des dels vuit anys fins als vint-i-dos, amb alguna petita interrupció per a anar a estudiar a Barcelona. Jo em sent de València, quan pense en la meua infantesa pense en València i em sent valenciana.

Diuen que un és don pren la primera comunió.

En el meu cas et diria que sí. Vaig prendre la primera comunió en Santa Caterina, la del campanar barroc i el gòtic interior, al cor de la ciutat.

Quins records!

Si, és la meua ciutat, però reconec que ara no la reconeixeria. Almenys en bona part! Jo vivia al costat del col·legi alemany i adorava València. I l’adore cada dia! No sé si existeix encara el barri de la Xerea o el cinema Xerea… però m’agradaria retornar a la ciutat de la meua joventut. València s’ha convertit, pense, al meu entendre, en una urbs de massa disseny, una ciutat Swarovski! La ciutat que jo coneixia, com la Noruega de Rafa Lahuerta, ja no existeix. M’encantava anar amb ma mare al Mercat Central, al Siglo, era molt d'estar per casa, però jo no reconec ja els escenaris visuals i vius de quan era jove.

Com féreu cap a València?

El meu pare, com el pare de Max Aub, era representant i estava destinat a Alacant, a Benilloba concretament. Però com que estàvem en anys escolars, els pares van decidir que nosaltres ens quedarem a València… i el meu pare anava i venia. Anys més tard, els meus pares se n’anaren a viure a Benilloba i he de dir-te que, si València és la meua ciutat, per a mi l’Alcoià i el Comtat són uns llocs molt presents i important en la meua vida. Allí passàvem els estius i allí tenia totes les meues amigues. Benilloba és el lloc primer que vaig conéixer del País Valencià, la meua primera amiga és del poble, era fantàstic: tothom eren cosins i oncles. Jo al·lucinava… Com és que són tots família? Era preciós i el record que tinc és meravellós. Les cendres de la meua germana, que va morir en un accident de trànsit a Alacant, les vam dipositar en el coll de la Font Roja. Per a mi Alcoi i Benilloba són uns llocs que m’estime amb bogeria. I les cendres del pare les van portar al nord, a l’Àrtic que ell tant amava.

Aquella part del llibre on contes allò de les cendres del pare, em perdonaràs: és un poc tragicòmic. Teníeu por que als aeroports i les duanes els guàrdies pensaren que portaveu droga en pols…

Sí, al final portàrem el pare al seu paradís. Però aquest simbolisme tampoc no saps mai si és el que ell hagués volgut. Fas les coses pensades en allò que creus que ell voldria, però fas les coses més pensant en tu, interpretant la voluntat simbòlica del difunt. I així, crec, es tanca millor el dol. Com en la Memòria històrica. Sí, la veritat vaig decidir no passar les cendres del pare, teníem por que ens aturessin a l’aeroport i no les vaig dur… però el meu fill em va donar la sorpresa i, arriscant-se, me les va entregar allí mateix en un paquet petit. Tragicòmic, si… i molt emotiu!

El ritus, pagans o cristians, curen les ferides?

Si, totalment. El ritus mortuoris són així. Amb els morts jo tinc una relació molt intensa! Complir o «interpretar» els desitjos d’aquells que ja no estan és una necessitat, mantenir la memòria, tancar les històries…

Parles del pare, però el teu primer llibre està dedicat a la mare, lAnna Belaure, quan allà per la dècada dels cinquanta va marxar a Londres fugint de la por i la misèria de la Barcelona dels anys cinquanta: Tres hiverns a Londres.

Ma mare pertanyia a una família molt humil, treballadors, es va criar en un ambient prou desastrós, però era una dona molt moderna que s’asfixiava en aquella Barcelona del franquisme. Ella va estudiar ací infermeria i se’n va anar a Londres perquè aquesta era una manera de sortir de casa i de sortir d’aquest ambient sufocant de la postguerra. Allí hi havia feina i hi va estar uns quants anys. Acabava de crear-se la seguretat social britànica i ella va fer el fardet i va emigrar, migració econòmica i també política. Ella està molt contenta amb el seu llibre, encara que, alguna part de la novel·la, és ficció… però Tres hiverns a Londres explica la història d’una jove que, en arribar a Anglaterra, descobreix un món de llibertats que li eren totalment desconegudes: el privilegi de l’autogovern, la música, les relacions personals. Ella descobreix aquell món i madura com a persona i com a dona. Té una història d’amor que acaba bruscament i, llavors, refà la vida de nou i viu, entre la fantasia i la realitat, un poc com ens passa tots. És una història de creixement personal.

Ets una gran coneixedora, i ho veiem en el llibre, dels ocells. Com pots distingir una gavineta, una calàbria, un xatrac, una mascarella, els èiders, els becs de serra o una gamba roja, que és també una au, malgrat el nom?

És molt senzill, són pocs noms. Hi ha gent que obri el capó del cotxe i sap on estan les bugies o les vàlvules del motor. Jo no tinc ni idea d’això. Però els ocells me’ls conec, però això si… a nivell de primària. Són ocells que, possiblement, s’aturen o descansen de cara a l’hivern, com ma mare a Londres, en les terres del Delta o a l’Albufera, segur que sí.

Has fet molts viatges al nord…

Sí, el primer el vaig fer amb amics, viatge barat, amb pocs diners i amb les olors compartides de les aventures juvenils, poca roba i poc de sabó. Però va ser molt divertit.

Hi has tornat més vegades, no?

Sí, hi he anat amb successius nòvios… i hi he anat amb alguna amiga, he estat amb els meus fills, hi he tornat sola, he fet el retorn de moltes maneres diferents. M’agrada també viatjar sola!

Les migracions no són sempre plaents…

Mira el Mediterrani, és una gran fossa de gent que fuig de la guerra i la fam. I no podem fer res ni fan res els nostres governs. No hi ha memòria de les migracions, els exilis polítics i econòmics que es van patir a casa nostra cap a Alemanya, França, Mèxic o Algèria… No volem recordar-ho! És horrorós!

Com a periodista què és el que fas ara?

Ara estic de coordinadora del Sense Ficció, un programa seriós de grans reportatges de TV3. Vull tornar a fer reportatges, però ara em toca mirar i triar reportatges, parlar amb les productores, fer la comunicació del programa, portar les xarxes… Un poc de tot.

Allà dalt hi ha costums, com ací, que a la vista dels forans poden resultar primitius o salvatges. Parle de Grindradráp —el Grind—, la cacera tradicional de balenes i dofins, una cacera que els nadius fan, pràcticament, de manera secreta.

Això es fa des de fa centenars d’anys… i encara es farà durant un temps més, supose, perquè aquestes coses tenen molt mala premsa, com els bous, i no és fàcil acabar amb aquesta mena de tradicions que fan referència al temps passat quan el greix dels dofins i les balenes era imprescindible per a la supervivència dels habitants de totes aquestes illes. Ara continua servint només per a consum propi i les coses de casa. A més, la carn d’aquests animals en l’actualitat està contaminada de mercuri i no és massa recomanable consumir-ne. Ni els xiquets, ni els malalts, les embarassades o les persones grans o delicades poden menjar-ne. Parlem d’una tradició i d’una forma de vida, canviarà amb el temps com tots els costums que es tornen anacrònics. Em sembla horrible, però els comprenc. Ells són els que han de decidir acabar-ho, això.

La solitud del nord…

M’agrada viatjar amb el meu fill, amb la meua parella, amb amics sempre buscant un lloc nou o retornant a un de ja visitat. O buscant una aurora boreal. Però viatjar sola m’agrada molt!

Jo estic molt còmoda en la solitud, però no és un món per a solitaris. És un món extrem en què els uns necessiten els altres. És un espai físic que requereix molta solidaritat i molta companyia. El nord no és el sud del nord, verd i meravellós i de postal. A mi m’agrada, jo m’estimo més el nord del nord, el nord sec i abrupte de la part de dalt dels països nòrdics.

Perquè trobes les ovelles tan elegants?

Elles es pensen que són les ames de la terra que trepitgen i et miren com si tu fores l’estrany. Si, les trobo molt fines i elegants quan ens miren desafiants sobre el verd dels penya-segats.

Quin és el teu pròxim viatge?

És una contradicció… però sé que, quan més anem al nord, més aviat ens el carregarem des del punt de vista ambiental. No només el fum dels nostres avions desfarà el gel, sinó també canviarà tota una forma de vida. Ja no reconec l'illa d’Islàndia, la primera vegada que hi vaig anar no hi havia res, on hi havia un hotel… ara n’hi ha cinquanta. Però tinc aquest impuls d’anar-hi! Què vols que hi faci? Hi ha molts llocs de l’Àrtic que no conec, però tornaré a Islàndia. Groenlàndia és molt bonica, però no podem desfer-ho tot i anar a tots els llocs, a més el viatge és molt car. No conec tampoc Alaska ni el Canadà. El que no recomanaria és anar en helicòpter al nord magnètic, el pol Nord. Això ja és com democratitzar els viatges a la lluna.

Per a la periodista i escriptora valenciana Fina Cardona-Bosch el seu paradís terrenal, la seua Jerusalem terrenal, són les illes Lofoten…

Fina Cardona-Bosch és una amiga estimadíssima i té, jo crec, la mateixa dèria que jo respecte al nord. Coneixent-la, pèl-roja i pigosa com és, segur que a l’hospital on va néixer es van equivocar i la van dur de l’Àrtic. És una vikinga! La van canviar per una vikinga, ella té l’ànima d’una guerrera nativa àrtica.

Com es veu el País Valencià des de Catalunya?

Una cosa és com el veig jo i, una altra, és com el veuen els catalans. Jo crec que Catalunya no el veu, és un poc invisible, malgrat el què pensen alguns valencians. Lingüísticament jo crec que el País Valencià està millor que nosaltres. Els valencians parlen millor el català que els catalans. Políticament em costa d’entendre les revirades emocionals de la política valenciana, no les entenc, de Rita a un alcalde català, no m’atreveixo ni a opinar. Jo tinc una sèrie d’amics valencians i jo sempre estic amb el que em diuen ells! La seua opinió és la meua!

Les fortes crítiques a TV3, per què es produeixen?

Hi ha guerra entre partits. Hi ha gent d’un partit que té la consigna de criticar als contraris perquè ja no manen com manaven.

Estem parlant de Junts?

Sí, clar, estem parlant de Junts. Una situació que crec que és tràgica, penso que no hauria de manar ni Junts, ni Esquerra ni la CUP… cap! Però és el que tenim! Sempre serà molt difícil, però hauria de ser així.

És cert que el paper i el pes de la llengua en el món dels infants, com als començaments de la tele, era abans més important que ara. La presència del castellà no para d’augmentar! A Barcelona ja comencem a tindre problemes per a viure en català, com has pogut comprovar. Has d’intentar demostrar que la llengua és rellevant per a viure aquí i, potser, ara TV3 no està fent bé aquest paper de cohesió social des del punt de vista de la llengua. Jo crec que, per això, per a una part de la població, la televisió pública catalana ha deixat de ser un referent i ha deixat de ser sentida com alguna cosa pròpia, com la seua, com “la nostra”. Aquí hi ha dues generacions que han viscut plenament en català veien la tele. És tràgic, els més menuts ja no veuen TV3!

Les xarxes funcionen totalment en castellà…

Si, clar, totalment! La nostra llengua no existeix, el català ha de ser més omnipresent. Però jo no sé com s’ha de fer! A més, el govern espanyol sempre actua a la contra, tot el que sona a català cal rematar-ho. El problema no és sols d’aquí, a Islàndia l’anglés entre els joves està aniquilant l’islandès que ja és una llengua de vells. Això, alerta amb un present que ens direcciona cap a un futur a la velocitat de la llum, també podria acabar passant-li al castellà per la globalització amb l’anglès. Molts joves només veuen sèries en anglès! A Catalunya i a Espanya.

Es manté la tensió política a Catalunya després de la pandèmia?

No, era insuportable viure amb aquesta tensió diària. La pandèmia ens ha deixat esclafats a tots. Però, mira la història, i veuràs que la tensió tornarà de nou d’alguna manera.

La independència…

Catalunya serà independent, segur. Tardarà més o menys, però s’aconseguirà! És qüestió de temps! Tant de bo sigui aviat!

Cine, sèries, Televisió…

Ara riuràs: novel·la negra i sèries nòrdiques. El món fosc dins del blanc del gel… M'encanta!

La gastronomia en aquells països nòrdics?

Si t’agrada el bacallà, el salmó, les sopes i el cap de moltó… seràs a ta casa. Però a mi no m’agrada massa! El peix és bo, però és una cuina de batalla per a proporcionar el màxim de calories per al cos en un lloc de tant de fred.

L’última vegada que vas vindre a València?

Tinc molta gent que m’estimo a València, jo vaig treballar en El Temps i l’última vegada que hi vaig anar va ser per veure el meu amic Paco Sellés, que es trobava a l’hospital molt malalt, una setmana després vaig tornar al seu soterrar. Paco era el corrector del setmanari en què treballava, ell era el més guapo, el més llest, el més culte… i sempre ens havíem estimat molt. La seua mort em va deixar esclafada. Paco era bestial! Era un amic estimadíssim, li dec tantes coses! Pensar en València sense Paco se’m fa dur, encara no hi he tornat, però tinc encara molts amics valencians i hi he de baixar qualsevol dia del nou any.

Fúlvia tornarà a l’Àrtic, travessarà de nou la collada més suau imaginable, la vall del Thingvellir, nascuda sobre una ferida oberta a lescorça de la Terra. El ritual del retorn la durà al Bæjarins Beztu Pylsur, un quiosc de salsitxes on anava amb el Jan, el seu fill, un bar obert cada dia d’ençà que lavi de la mestressa, Gudrum Kristmundsdottir, el va muntar lany 1937. Les fotos que va fer fa seixanta anys lAntoni Nicolàs, el pare de la Fúlvia, continuaran exposades en lSvalbard Museum. El volcà de Jules Verne estarà on estava i… els xatracs, les gavinetes de tres dits i les ovelles senfilaran pels penya-segats, entre Lofoten i Islàndia, al cap del món, a mig camí entre aquest món i laltre, muntant sobre imaginàries aurores boreals. Viatjar amb les finestres obertes de punta a punta del país dels vikings, mentre sona «Lamparetes», dels mallorquins Antònia Font en la disquetera del cotxe llogat. Norddenskiöd, Thórshavn, Thingvellir, Reykjavik, Isljorden (el fiord de gel)… i el cervell simpregna daquesta olor grollera de peix passat, de fusta mullada i de dièsel de barco. Es el paradís del nord, el Valhalla lluminós de la Fúlvia Nicolàs.