Parlem amb Francesc Bodí de ‘L’única veritat’

 

per Isidre Crespo

Entrevistes

Francesc Bodí
Francesc Bodí
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Francesc Bodí ha publicat L’única veritat (Lletra Impresa Edicions. Gandia, 2021). Després de quasi trenta anys de carrera literària, lescriptor porta ja al sarró un bon grapat de novel·les i de premis, però ara ens trobem, sens dubte, davant de la més esponerosa, una història que recorre dos segles i dos continents i que conta el viatge dAurora, la protagonista, a la recerca del passat familiar. És un viatge de retorn en lespai i en el temps, però també és un viatge interior, i, per això, podem dir que L’única veritat és una metàfora de la literatura mateixa, de la seua funció terapèutica i de les veritats que la fonamenten. La novel·la ens enganxa des del principi en la seua teranyina, perquè Bodí, escriptor incansable, constant i duna gran capacitat creativa, és un narrador de mena que cuida molt lestil, la seua manera peculiar de contar històries, que sap dosificar-ne la intriga i que se les apanya molt bé per a seduir-nos, per a arribar al cor dels lectors. Ens confessa que està molt content de com està rutllant lobra i de lacollida que està tenint per part dels lectors.

Senyor Bodí, llegim sovint que, encara que no vulguem, escrivim sobre el que hem viscut, escrivim dallò que coneixem, dallò que ens ha passat o del que hem vist que els ha passat als altres. Com ho aplicaríem a una novel·la tan allunyada en el temps i, en algunes ocasions, en lespai?

L’espai i el temps són les coordenades on s’esdevé l’argument d’una novel·la, és a dir, on passen les coses, on viuen i interaccionen els personatges, on parlen, on senten, on recorden, on desitgen, on evolucionen... Espai i temps són dos elements més de l’obra. M’esteu preguntant pels temes, crec. Qualsevol novel·la, com dieu, «allunyada» en l’espai o en el temps està bastida sobre uns fonaments, que són els temes. I aquests temes són universals, perquè són les grans preocupacions de l’ésser humà, i per això ultrapassen qualsevol barrera espacial i temporal. Són les grans preguntes que ens preocupen, que no podem deixar de fer-nos i que no tenen respostes tancades. Per a respostes concretes i tancades ja estan la ciència i el mètode experimental. I en aquesta novel·la hi ha alguns dels temes que a mi em preocupen, però sospite que en açò no soc gaire original. La resta és ficció, és a dir, artifici.

I alguns elements històrics de la novel·la, són també ficció?

Si apareixen a la novel·la, sí. La ficció ho fagocita tot. D’això es tracta. La història hi actua com a rerefons, és un element del qual em valc. Necessite remuntar-me segle i mig, igual que necessite en un determinant moment entroncar amb algun personatge històric, com ara el general Cabrera, per tal de bastir una nissaga. Però tan bon punt el convertisc en personatge literari, deixa de ser històric. Dels personatges històrics se n’ocupa la història amb majúscules, que en diríem. I sospite, amb tot el meu respecte pels historiadors, que també està molt relacionada amb la ficció. La ficció forma part de l’ésser humà.

Lletra Impresa (2021)

I quina és la seua funció? De la ficció i de lart en general, vull dir. Us ho pregunte perquè veig que és un tema molt present en la novel·la. Hi apareixen de manera insistent diverses manifestacions artístiques: pintura, fotografia, cinema, la mateixa literatura, la música... I sempre hi ha reflexions estètiques, explícites o implícites, suggeriments i metàfores que ens hi fan pensar. Permeteu-men una de luxe: «Erundina ja parlava un poc més, havia anat allargant els arpegis inicials fins a convertir-los en compassos, i el seu home escoltava aquella veu angelical que combinava notes perfectes amb devoció beatífica i amb lesperança que tard o dhora arribaria a completar la simfonia.»

Diu Jaume Cabré, un autor al qual admire moltíssim, que el llenguatge literari es genera gràcies a l’equívoc existent entre la realitat i el desig. Això significa que si algú ho comprén tot, o creu que ho comprén, aleshores estarà satisfet i seré, encantat d’haver-se conegut, vaja, i es dedicarà a viure, simplement a viure. Però si està insatisfet, si veu que hi ha misteris que necessita comprendre, si no li agrada del tot la realitat, aleshores la literatura en particular, i l’art en general, és una bona manera de buscar respostes, de buscar la felicitat. Perquè l’art és una forma diferent d’accedir a la realitat. La ficció ens permet veure la part de darrere de les coses. Per això la literatura, si és honesta, és sempre revolucionària, perquè fa propostes, perquè ens presenta móns possibles que ens fan pensar, utopies desitjables que podem perseguir, o distòpies que faríem bé d’evitar. És sempre una via alternativa i profundament humana. L’art, encara que no ho semble, té el poder de canviar les coses. I el té, precisament, perquè ens pot canviar a nosaltres. Crec que la ficció té tant de poder perquè és una dimensió essencial de l’ésser humà, perquè ens connecta amb la infantesa oblidada i amb els nostres somnis, ens obri els ulls i ens empeny a perseguir-los. Si no, per què els governs no democràtics han perseguit de forma implacable els escriptors dissidents, és a dir, lliures, honestos? Crec recordar que Kundera, a Lart de la novel·la, diu que una novel·la només es justifica moralment si ens permet conéixer allò que únicament es pot conéixer a través de la novel·la. Això vol dir honestedat.

Quina funció narrativa hem datribuir al fet dorganitzar el relat en tres parts diferents? I què men dieu dels títols?

Necessitava una estructura triple per raons d’eficàcia narrativa. Hi ha tres trames que conflueixen en una trama general. Això em permet fer transicions d’espai i de temps, però no només. El títol de la primera, “Les preocupacions del segle”, fa referència a una expressió antiga molt pròpia dels ordes monàstics, que està molt present a La regla de Sant Francesc, a les seues cartes i a d’altres textos. En els orígens de la nissaga té molt de pes l’orde franciscana i la vida monàstica. El Segle representa el pecat, les preocupacions de la gent de fora del convent, de la gent que està atrapada en el temps terrenal, en els desitjos, en les necessitats i ambicions de la carn i de la història, que és com dir que dins del convent no regeix el temps de les coses, sinó el de la fe, el de l’eternitat. El títol de la segona, “El saló de la nissaga”, fa referència al saló de la casa familiar, una sala concreta que simbolitza i exhibeix el poder de la família. I el títol de la tercera, “El cel del retorn”, es refereix al viatge de la protagonista a la recerca dels orígens familiars, un viatge que hauria de ser cap a un cel, en teoria.

Fins la pàgina 386 (de les 887) no apareix el títol de la novel·la: «Francesc dAssís pensava que el comandant era una bona persona i que aquella era l’única veritat». Ho dic perquè al final de lobra ens trobem de nou el títol, però sembla que, aleshores, l’única veritat és ja una altra.

N’esteu segur? Jo no ho afirmaria de forma tan contundent. Potser aquestes dues cites que dieu no són tan diferents...

En un moment del relat sens diu que «la nostra escriptora ha estat sempre un personatge metòdic i perfeccionista». Com vosté?

Potser sí. Quan escric, no improvise. Ho planifique tot, fins al més petit detall. La novel·la és un gènere molt exigent, que demana una dedicació constant, diària. Això no vol dir que després, quan t’hi poses, no hages de refer coses: hi ha escenes que no donen tant de joc com esperaves, diàlegs que no acaben de funcionar, detalls que cal retocar, frases que no sonen bé... En fi, per això refàs i refàs fins a l’esgotament. Al remat, em fa la impressió que més que acabar la novel·la, és ella la que acaba amb mi.

Parlant daixò de les «frases que no sonen bé»... En algun moment us he sentit dir que tot el que no és argument és estil. Les frases han de sonar bé? És això lestil?

Una novel·la és, sobretot, estil. De bones històries n’hi ha moltes, però el que les converteix en novel·la és l’estil. L’estil ho és pràcticament tot. Fins i tot l’argument, si bé ho mirem, no deixa de ser estil, forma, perquè cal ordenar-lo, estructurar-lo, fer-ne les connexions adequades, dosificar-lo, mantindre la intriga, fer les el·lipsis que calga. Però, sobretot, l’estil és la llengua, la forma com parla la novel·la, perquè cada novel·la té la seua llengua. El lector coneixerà tot el que hi passa a través de la llengua. Per això em preocupa tant. Una frase ha de sonar bé. Una simple paraula no només ha de copsar el matís adequat, sinó que a més a més ha de sonar bé, ha de tindre la música adequada, no pot grinyolar. Si no, la simfonia sencera s’enfonsarà. Quan comence a llegir una novel·la, si la música no em sona bé, si hi ha grinyols, l’abandone, perquè ja sé que la història que va a contar-me la puc conéixer a través de la premsa, de la televisió o d’algun veí, posem per cas, i jo vull llegir una novel·la, no una història. El que ens emociona, el que ens fa pensar, els que ens fa veure les coses d’una altra manera és l’estil. El que ens eriça la pell i ens avalota el cor és l’estil. La ficció i l’estil s’entreveren.

Potser per això que dieu, a la novel·la hi ha frases que tenen un clar sentit de cohesió narrativa, com ara «I des daleshores ningú no va saber, a excepció del germà Bernat, el motiu pel qual a Francesc dAssís no li van agradar mai les pomes», o sovint apareixen anticipacions o retrospeccions de lestil de «... en aquell moment no podien sospitar que molts anys després...»

Sí. D’una banda és una qüestió de lligam narratiu. En un relat tan llarg i tan complex es necessiten aquest tipus de recursos per tal que el lector vaja avant i arrere en el temps sense adonar-se’n. Encara que una novel·la siga complexa d’escriure, no ha de ser complexa de llegir. El lector no s’hi pot perdre, l’ha de llegir a gust. I aconseguir-ho és obligació de l’escriptor. Aquestes connexions creen expectatives, generen intriga a través de les el·lipsis. Però, d’una altra banda, és també una qüestió de la versemblança. En realitat, el temps no és tan lineal com sembla. La nostra consciència va avant i arrere constantment.

Per cert, que sobre el temps escriviu coses ben filosòfiques, això sí, literàriament: «Tenia la sensació dhaver abandonat el seu futur per obrir un parèntesi desagradable en el passat, però aleshores encara no sabia que el passat i el futur són metàfores ambigües dun mateix temps i que el temps és una substància subtil i relliscosa que es dilueix en la història, ni sabia tampoc que la història pot enfilar-se amb fils diferents i que cada historiador pot fer-hi el repunt que més li interesse» (p. 631)

El temps és un dels temes d’aquesta novel·la, i un dels que sempre m’ha preocupat. L’he tocat en altres obres. És difícil no tocar-lo. Se n’ha discutit molt en l’àmbit filosòfic i en el científic: que si és absolut o relatiu, que si és real o ideal... Però la realitat és que el temps som nosaltres. El dividim en passat, present i futur, i el mesurem matemàticament i el concebem com una fletxa que va del passat al futur, així, unidireccional. I tendim a pensar que només hi ha present. I en fem eslògans i tot: «Viu el present», diem. Però resulta que anem de cap perseguint somnis, i que tampoc no podem deixar de gratar els records, i el present, ves per on, se’ns en fuig de les mans. La veritat és que no seríem nosaltres sense el nostre passat i sense els nostres desitjos. De fet, no seríem ningú. No seríem. Som el que som pels records i pels desitjos. Nosaltres som temps, vaja. Hume diu que som un feix de percepcions que la memòria i la imaginació s’encarreguen de relacionar. Necessitem memòria i imaginació. Per això el temps està tan barrejat en la nostra consciència, i per això està tan unit a la vida i a la ficció. Per això la protagonista viatja al passat.

Però, per al lector és, de fet, un viatge al futur.

I per a la protagonista també, en realitat. Aurora ja no serà la mateixa després d’aquest viatge. I la meua faena d’escriptor és unir-ho tot mostrant la paradoxa. Fer que el lector s’hi endinse, que la senta en la seua carn.

Ara que parleu de paradoxes, crec que és un dels recursos que més useu. Per què?

La paradoxa em resulta molt interessant per la seua eficàcia narrativa, potser perquè ajunta la literatura i la filosofia, la bellesa i el pensament. És un joc que, d’una banda, embelleix l’estil i, d’una altra, ens empeny a la reflexió. Jugar amb les paraules sempre m’ha agradat, no només pel que fa a la fonètica, sinó també pel que fa al significat. Em sembla una figura clau.

I la metàfora? Us ho dic perquè veig que en la vostra obra no sempre són fàcilment separables de les metàfores.

Sí, passa molt amb les figures, que a voltes s’enganxen les unes amb les altres, com les cireres. La metàfora em sembla, potser, la figura més important en literatura. Essencial!

I parlant daquesta figura «essencial» —com dieu— de lescriptura literària, Fuster en deia que «les metàfores no són sinó definicions imprevistes: dir la mateixa cosa, però per sorpresa. Són al mateix temps creació destil i didioma».

Fuster, sempre tan lúcid... Crec que la metàfora expressa l’essència de la literatura, perquè la literatura en concret, i l’art en general, no deixa de ser una metàfora de la realitat.

L’escriptor treballa amb la llengua, però resulta que la llengua no és d’ell, és de tots, de tots els parlants presents i passats, vull dir. La llengua és la casa de la nostra consciència individual, però també de la consciència col·lectiva. Dins la llengua hi ha el solatge de la nostra cultura, de la nostra història com a poble. I l’escriptor, quan escriu, vol comunicar-se amb el lector, i ho vol fer de manera directa, íntima en diríem, de subjecte a subjecte. Però, per a comunicar-se necessita paraules, no pot fer-ho d’una altra manera, no té el lector al costat, no pot acaronar-lo, o arrapar-lo. I aquestes paraules, que són el nom que donem als conceptes, ja estan molt gastades, han sigut usades durant molts anys, durant segles, pels parlants, i ja tenen un significat molt determinat. Són com motles on l’escriptor es veu forçat a vessar el seu missatge, però el missatge és molt personal, molt subjectiu, ha d’arribar al cor del lector, o a la pell, ha d’eriçar-li la pell, i resulta que les paraules, els conceptes, no li serveixen, troba que estan massa estereotipades, i que en són poques, la qual cosa és normal per l’elemental principi d’economia lingüística que compleixen totes les llengües.

Els conceptes són metàfores momificades per l’ús, diu Nietzsche, com les monedes que de tant de passar de mà en mà han perdut el segell que duien gravat, han perdut el seu valor. L’escriptor vol comunicar una vivència original i només pot fer-ho a través de motles no originals. I aleshores es val de la metàfora per aconseguir-ho i poder així eriçar la pell al lector. La metàfora permet una comunicació pròpia, íntima i original amb eines col·lectives i velles. És el resultat de la lluita de l’escriptor contra la llengua, però valent-se de la llengua. En el fons és una paradoxa, no? Veieu com les figures van enganxades?

I què men dieu de latzar? Matrevisc a dir que és molt present a les vostres obres.

I a la vida. Hi ha filòsofs que han dit que l’atzar és fruit de la ignorància humana, que les coses passen com han de passar i que ho atribuïm a l’atzar perquè en desconeixem les causes. De fet, si bé ho mirem, la ciència és una lluita contínua contra l’atzar, contra la ignorància, perquè el científic suposa que tot és explicable i que, en tot cas, arribar a explicar-ho és una qüestió de temps, tard o d’hora arribarem a fer-ho. Però jo l’única cosa que puc dir a aquestes alçades de la vida és que hi ha molts imprevistos, i moltes coses que no depenen de nosaltres, i això si bé ho mires té un component lúdic molt interessant. Crec que Fuster deia que els únics plaers que no defrauden són els imprevistos. I la ficció és un plaer, o no?

Ho és? Ho ha de ser?

Sí, però un plaer intel·ligent. Si el lector no gaudeix de la novel·la, malament anem. La novel·la ha d’entretindre, ha d’enganxar. Si no, el lector no seguirà llegint, perquè allò que té entre mans és una novel·la i no un assaig jurídic o de matemàtiques, posem per cas. Però no es pot quedar, o no ha de quedar-se, en el pur entreteniment. Ha de tindre més nivells de lectura.

Potser per això que dieu, em ve al cap que fins i tot li regaleu al lector alguns trossos de teoria literària: «...els punts suspensius ajudaven a subratllar la importància del narrador...», «...el narrador no podia renunciar al plaer de la creació...»

La importància de les el·lipsis. I del silenci.. No hi hauria música sense silenci, però tampoc no hi hauria paraules sense silenci. I quan el narrador calla, aleshores és quan notem el pes del silenci. El silenci té molt de poder, dona a entendre moltes coses i en suggereix d’altres.

No puc sostreurem a una última pregunta… La veritat literària és la vida? Faena, aquesta de la literatura, que atribuïu a qui escriu i a qui llig: en sentir contar històries «ni el narrador podia renunciar al plaer de la creació, ni els oients al plaer de la recreació. Ni els uns ni laltre sabien massa bé què era això de la literatura, però el verí daquella malaltia ja els havia arribat a la sang».

Exactament. És una bona manera de resumir-ho.