Parlem de Bromera amb Josep Gregori i Gonçal López-Pampló

 

per Salvador Vendrell

Entrevistes

Gonçal López-Pampló i Josep Gregori
Gonçal López-Pampló i Josep Gregori | © Francesc Vera
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Des de la Ribera Baixa, pugem a la Ribera Alta Francesc Vera, la seua imprescindible càmera de fer fotos i un servidor per parlar amb Josep Gregori i el jove Gonçal López-Pampló, el director literari de l’editorial. Gonçal tenia dos o tres anys quan Josep Franco va publicar en fascicles, en el diari Notícias al dia, la novel·la L’últim romàntic, que es convertiria en L’últim roder i el segon llibre que publicà l’editorial Bromera. Un gran èxit de vendes que ajudà, en aquells anys, a fer créixer el projecte editorial. Malgrat que ens considerem de la casa i jo coneixia la seu actual, ens equivoquem i acudim a l’edifici on estava abans. Si ja no està ací!, dic a Francesc, quan hi arribem. Com si no recordàrem com ha crescut l’empresa en els anys que té de vida i que necessitaven i té, ara, un local molt més gran. Són ja trenta-sis anys de fer llibres i projectes culturals. Com que el cotxe de Paco té de tot, reconduïm la situació i busquem i trobem la factoria. Un gran edifici en un polígon industrial, una fàbrica de cultura. Josep baixa a buscar-nos i aprofita per ensenyar-nos les instal·lacions. El veiem molt orgullós de tot el que ha aconseguit. Caminem entre magatzems i despatxos on el personal fa les seues coses davant de màquines i ordinadors. Finalment, ens porta al seu despatx i ens acomoda. I encetem una conversa que esdevé molt agradable. Sembla que els quatre ens sentim a gust i ens trobem còmodes. Parlem un poquet de tot.

© Francesc Vera

Ara que estem en aquest gran edifici, en aquesta nau immensa, no et ve al cap el primer llibre que editares?

En realitat en van ser dos. El primer va ser l’antologia de La narrativa valenciana 1900-1039, que va fer Vicent Simbor. I el segon llibre va ser L’últim roder, de Josep Franco.

L’últim roder va ser un gran èxit de vendes.

Afortunadament —diu Josep.

De quants exemplars hem de parlar d’aquest llibre?

Et vaig dir que preguntes faciletes...

Crec que devem estar pels vuitanta mil. Avui encara es ven —intervé Gonçal López-Pampló.

Sí —diu Gregori—, va tindre un èxit important. A més de la qualitat del llibre i de les il·lustracions d’Enric Solbes, el llibre anava precedit d’un estudi introductori de Salvador Bataller, que oferia un panorama, que crec que no s’havia fet fins al moment, de la narrativa valenciana contemporània. Tot plegat va resultar útil i va tindre molta acceptació.

Aquest llibre va eixir primer en fascicles en Noticias al dia i crec recordar que es deia L’últim romàntic, no?

Jo no sabia això —diu Gonçal.

Tu no tens la nostra edat.

Jo tenia tres anys —diu Gonçal.

Per això no ho pots saber. Això no ha eixit en els llibres, crec.

Efectivament —diu Gregori—. Es publicà tipus fulletó en Notícias al Día.

Però es publicà així abans que a Bromera? —pregunta Gonçal.

Sí —diem Gregori i jo al mateix temps.

Quan vam anar a demanar-li un original a Josep Franco —continua Josep—, va dir, tinc aquesta història i la podria reescriure...

I de L’últim romàntic passà a L’últim roder? —pregunta Gonçal.

És que hi ha una novel·la de Pío Baroja que és diu El último romántico. Potser li canvià el nom per això. No ho sé. Bé, Josep, ¿recordes el dia aquell que vas veure el primer llibre i te’l mirares i... què sentires?

I tant. Has de tindre en compte que jo havia treballat en la impremta on es van imprimir els llibres i, fins i tot, vaig col·laborar físicament en la impressió. La cosa era...

…manufactura.

El procediment d’impressió era molt més artesanal que ara. S’havien de traure fotolits, muntar-los... Hi havia una sèrie de processos gràfics que avui en dia ens estalviem i que en aquell moment eren necessaris i en els quals vaig participar. Per tant, quan va arribar el llibre de l’enquadernació, em va emocionar ja que era el fruit de mesos de treball i, sobretot, la materialització d’un projecte que començava.

Perquè tu treballaves de mestre i volies ser escriptor.

A mi m’ha agradat fer de tot, excepte de torero.

Què ha passat d’aquella promesa d’escriptor?

Que s’ha quedat en promesa —riu.

Home, jo he vist que has escrit alguna cosa darrerament, no?

No.

—Sí, home —diu Gonçal—. Has signat algun llibre infantil.

Què passa? Que no tens ganes? O la faena no et deixa marge?

Bé, primerament vaig fer literatura d’adults, després…

Recorde un llibre teu que crec que guanyà el premi Ciutat de Valencià en què eixia de protagonista el meu amic Alfred Aranda, el regidor de cultura actual de l’Ajuntament d’Alzira, no?

Sí, Romànica ficció. En aquella novel·la vaig fer el joc de posar als personatges noms de persones reals del meu entorn, com una mena d’homenatge. Després, em vaig iniciar en la literatura infantil i juvenil, però tant en aquest territori de la literatura com en altres, vaig comprovar que hi havia escriptors que ho feien millor que jo i vaig pensar que seria més útil contribuir a fer arribar eixes veus als lectors que encabotar-me a continuar fent de lletraferit... Sincerament, no em penedisc d’haver-me dedicat a publicar les obres que mereixien ser editades.

Però tu ja havies pensat abans a fer-te editor?

Com t’he dit, jo havia treballat en una impremta durant uns quants anys. Vaig guanyar el premi Ciutat de València i, quan em va arribar a les mans l’edició, vaig veure que era molt millorable i vaig pensar: «home, jo crec que açò ho sabria fer més bé». A mi m’agradava la literatura i treballava com a docent. Aleshores constatava que es necessitaven llibres en valencià. Especialment, cal dir que hi havia molt poques lectures en valencià apropiades per a infants i adolescents, i em vaig llançar a l’aventura. Vaig demanar un crèdit, uns diners i...

Això volia preguntar-te, perquè hi havia una llegenda, més rural que urbana, que a mi ja me la vas desmentir, que el teu pare va vendre un camp per a tu poder muntar l’editorial.

Mon pare tenia uns diners a termini fix, que en aquell moment li feien el deu per cent, i me’ls deixà barata pagar-li el mateix interés que li feien al banc.

Això de fer-te editor, una afició, una inquietud o una oportunitat?

Jo crec que les tres coses alhora.

Ho dic perquè Bromera està lligada a la introducció de l’ensenyament en valencià.

És lleig que ho diga, però en certa manera, tant Bromera com altres editorials que van nàixer aquells anys vam poder aprofitar la circumstància del fracàs de Gregal, un consorci editorial que ho tenia tot a favor, i que era pràcticament un monopoli en un moment de demanda de llibres en valencià. Certament, a hores d’ara encara resulta inexplicable la fallida d’un grup editorial que ho tenia tot a favor.

També tenia el seu bestseller, que era El guardià de l’anell de Vicent Pasqual.

Sí, i les rondalles d’Enric Valor adaptades per Rosa Serrano i els primers diccionaris i llibres escolars. En fi, tenien obres interessants i oportunes per a aquell moment dels inicis de l’ensenyament del valencià de manera generalitzada.

© Francesc Vera

Home! És que en l’any vuitanta-tres es va prendre la decisió política més valenta que s’ha pres a favor del valencià. En el vuitanta-tres, abans de la Llei d’Ús, el valencià, com a assignatura, va ser obligatori en tots els nivells educatius a partir d’un simple decret. En un moment en què els professors no estaven preparats. Molta gent, que no havia fet filologia, donava classes als mestres i professors perquè es reciclaren i pogueren impartir l’assignatura. I tot el personal sabia el que sabia, més aviat poc. Els professors aprenien preparant-se i impartint les classes. Encara no havia eixit la primera promoció de Filologia Catalana a la Universitat de València. Els poquets que hi havia havien estudiat a Barcelona. Quins records tens d’aquells anys? Com es va viure en l’editorial?

Era apassionant. Va ser una època molt vibrant, molt vivencial. Teníem la il·lusió que dona saber que hi ha molt per fer. Volíem que el valencià es dignificara, que arribara a tots els llocs, que en l’escola es normalitzara. La veritat és que va ser un temps molt bonic. Convuls també, perquè vivíem en plena batalla de València, però nosaltres sabíem que estàvem fent camí. Tots en féiem, de camí: els professors, els ajuntaments, les editorials, els cantants...

Podria fer la mateixa pregunta que anteriorment d’una altra manera, però ja l’has contestada. Negoci o militància? Supose que les dues coses al mateix temps. Havies de guanyar-te la vida i, alhora, ajudaves a fer país.

Al principi hi havia molta il·lusió i molt de voluntarisme, però calia aprendre que una editorial és una empresa i calia que funcionara professionalment com a tal. I això ho vas aprenent pel camí, amb els anys. Durant trenta-sis anys Bromera ha reinvertit constantment el que anàvem guanyant. Això vol dir que hem pogut fer moltes coses i hem pogut créixer… En una empresa cultural indissolublement els dos termes tenen molta importància. Has de fer cultura, has de fer país, però també has de construir una organització amb molta implicació social i ser conscient que hi ha moltes famílies que en depenen...

De quants títols estem parlant?

Publicats, cinc mil, en tot el grup, comptant català, castellà, gallec i basc —diu Gonçal. Quantitat de llibres venuts? La xifra no l’actualitzem des de fa temps, però en són molts.

Deveu tindre un fum de col·leccions. Crec que no paga la pena que digueu quines són. Seria massa llarg?

Potser —diu Gonçal—. El que sí que és rellevant és que Bromera publica llibres de tots els gèneres literaris, amb la particularitat que ho fa publicant tant per a adults com per a xiquets i adolescents. Dit d’una altra manera, Algar, en castellà, és un segell bàsicament de literatura infantil i juvenil. En canvi Bromera té un catàleg que ho abasta tot: narrativa, poesia, teatre i assaig, tant per a adults com per a joves i menuts.

I llibres d’ensenyament —afegeix Gregori.

I llibres d’ensenyament —continua Gonçal— i obres de referència, com ara diccionaris, etc. Tot això té una magnitud gran.

Josep, en un moment determinat et van fer una oferta per l’empresa en què t’hagueres pogut retirar. No vas estar-hi temptat?

Ara, tots els meus amics, o pràcticament tots, són del món de l’ensenyament i ja fa dos o tres anys que estan jubilats. Clar que això és temptador, però...

Tinc entés que n’eren molts, els duros que hauries arreplegat.

En qualsevol cas, se’m feia molt difícil deixar en mans d’un altre gestor una editorial amb una trajectòria com Bromera, perquè la nostra empresa té una trajectòria, uns valors i uns ideals, elements que van des la dignificació lingüística i literària del valencià, la definició d’un model lingüístic, una certa penetració social per explicar determinades coses. I has d’estar molt segur que això continuarà per poder-ho deixar en altres mans.

Però ho vas viure malament o tingueres la decisió fàcil? T’ho vas pensar molt?

Vaig estar estudiant-ho i quasi a punt de fer el pas em vaig preguntar: realment Bromera continuarà tenint la identitat que té ara? O s’ofegarà en un grup al qual la prioritat seran les vendes i els beneficis?

És que realment és un projecte de vida —diu Paco Vera—. No només és una faena, sinó que és un projecte que d’alguna manera marca la teua vida... És més que una faena, trobe jo.

I tant —diu Gregori.

També hi ha un altre tòpic que funciona pel nostre món: es parla d’una generació Bromera.

Aquesta noció l’hem aprofitat nosaltres —diu Gonçal—. És a dir, era una expressió que vam sentir que es deia i, al voltant de la celebració dels trenta anys de l’editorial, en 2016, vam animar-ho. Vam decidir que l’expressió que havíem escoltat era certa i que tenia un valor social en el sentit que reflectia eixe esforç que a primeries dels vuitanta va fer que gent, com ara jo, poguérem accedir amb relativa normalitat a l’ensenyament del valencià. I poguérem assumir el valencià com una llengua d’ús.

© Francesc Vera

Però és que, quan començàrem, la falta de materials era brutal. Recorde que hi havia professors, d’aquella primera promoció de valencià, que, el primer any de donar classe, posaven, com a llibres de text, els de Pere Riutort, Els vents del món, crec que es deien. Respecte de la llengua no estaven malament, però cada vegada que veien les estampetes, els evangelis, el Nostre Senyor i la Mare de Déu i tots els sants, queien malalts, però és que no hi trobaven res millor. (Riuen). No sé si és per riure o per plorar. Després, vingueren els de Gregal, que posaren en tots els nivells. L’assignatura havia entrat, però entrà en tots els cursos al mateix temps. Tots estaven fent primer.

Bé, Josep, quins són els moments més durs que has passat ací? I la decisió més difícil?

Després de la crisi del 2008, ens vam veure obligats a fer una regulació temporal de personal per poder redreçar els números, perquè la cosa no anava bé. Allò va ser molt dur i va trencar relacions cordials i afectives. Ho vaig passar molt malament, vaig plorar amargament. Per sort, amb molt de treball i constància, prompte vam superar la situació i al cap del temps ja hi treballava més gent que abans de la crisi.

Quants treballadors té ara l’empresa?

En el grup Bromera treballen unes seixanta persones. A banda, cal pensar que contribuïm a generar i sostindre molt de treball indirecte. El grup Bromera dona faena a molts creadors: traductors, il·lustradors, correctors, autors, però també a les impremtes, enquadernadores... No es tracta únicament d’eixos seixanta salaris.

A banda d’això, Bromera és un element important del circuit cultural valencià —intervé Gonçal—. Sense un motor com Bromera les altres peces del circuit, probablement, poden tindre més dificultats o, senzillament, no tindrien tanta faena. El grup Bromera, a escala espanyola, constitueix un grup d’una certa envergadura en termes editorials, dels grups que no estan vinculats a grans capitals, dels que tenen independència econòmica. I, açò, també és rellevant. Això en termes industrials, en termes del món del llibre, que mou moltes coses, molts diners i, com deia Josep, militàncies, projectes artístics, etc.

Els molts anys dels governs del PP us van perjudicar?

Va ser complicat —diu Gregori—. Vam viure moments molt difícils, com ara que els llibres d’ensenyament hagueren de passar per una censura prèvia on no es podien dir determinades veritats científiques, perquè ofenien a determinades persones. O, més que ofendre, anaven en contra dels seus postulats.

I del model lingüístic…

Això de les imposicions lingüístiques va ser delicat —continua Gregori—. I això va afectar les llistes de paraules de la televisió valenciana i també els llibres de text. I de la mateixa manera que va ser un temps complicat en aquest aspecte, també hem de dir que en aquella època del PP es va muntar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que, malgrat totes les crítiques i les concessions, ens va aportar una «certa» serenor, que abans no teníem. Recorde que en els manuals escolars posàvem que seguien les normes de l’Acadèmia i el problema es va minimitzar.

Amb el Botànic s’ha notat el canvi?

Hi ha dos factors importants, editorialment parlant. D’una banda han socialitzat els llibres de text, a través de Xarxallibres, és a dir, el famós banc de llibres. I això s’ha vist com a positiu, com una mesura de progrés ja que significa alliberar les famílies d’una despesa, però al mateix temps, comporta també conseqüències negatives. D’una banda, afecta molt la indústria editorial i, per tant, cultural: autors, correctors, traductors, llibreries, impremtes... I, després, hi ha un altre mal col·lateral que és que el personal no aprecia allò que se li dona gratuïtament. Això de tindre cura dels llibres o apreciar-los i adonar-se que tenen un valor, i també un preu, és difícil, si son gratuïts.

Eixa lliçó me la donà Fuster, fa molts anys, un dia que veníem llibres en una paradeta per arreplegar diners per a muntar un aplec. Va vindre i ens preguntà: «Aquest llibre què val?». Com que era ell, li vam dir que no res. Ell, però, no va acceptar el regal i ens va dir: «La cultura s’ha de pagar».

Això que hem comentant del banc de llibres és una mesura que afecta negativament les editorials, llibreries, tot el món del llibre, en definitiva. Per contra hi ha mesures positives, com ara que s’està dotant d’ajudes als centres docents per ampliar i millorar les biblioteques escolars, i també els increments de l’import de les ajudes a l’edició. En fi, que una de freda i una de calenta.

La clau del Botànic és la seua resistència —diu Gonçal—. Han passat vora vuit anys. Sabem quines són les cullerades fredes i quines són les calentes, però en el 2023 torna a haver-hi eleccions i, en eixe moment, totes les persones que compartim una determinada visió de la realitat haurem de fer una reflexió, perquè sabem què impliquen les alternatives, que en cap cas serien millors que els vuit anys presents.

Parlem del mercat únic, d’eixe desitjat mercat dels Països Catalans. Els escriptors es queixen. Jo alguna vegada també he sentit a parlar d’un cert blaverisme català. Tinc entés que, fa molts anys, vas fer algun intent d’enviar llibres a algun institut d’allà i et contestaren que eren interessants des del punt de vista dialectal, com si el que parlaven ells no fora també un dialecte. Això és així?

Sí, però això són anècdotes.

Això és minoritari —diu Gonçal.

© Francesc Vera

—Minoritari?

Jo crec —continua Gonçal— que per l’experiència meua...

Per exemple Bromera ven els llibres de lectura de la mateixa manera als instituts del País Valencià i als de Catalunya o les Illes?

Seria un cínic, si diguera que sí —diu Gonçal—, perquè nosaltres mateixos hem creat un segell que és diu Animallibres destinat a oferir lectures als instituts catalans.

Però ho feu amb l’estàndard del català central?

I no només amb l’estàndard del català central —continua Gonçal—, sinó amb una sèrie de característiques que sumen interés per al públic de Catalunya, com ara prioritzar autors del Principat, que estan més disponibles per desplaçar-se i visitar les escoles catalanes. En definitiva, fem un producte més acostat a la realitat lingüística, cultural i geogràfica d’allà.

Tanmateix no hi ha cap dificultat ací, al País Valencià, a posar autors d’altres parts del nostre domini lingüístic.

No—segueix Gonçal—. Ací, fins ara, no hi ha hagut cap problema de posar obres amb l’estàndard oriental. Però moltes obres escrites per autors valencians ja comencen a vendre’s a Catalunya i una de les coses que més sorprén és la penetració que té a Catalunya el teatre, en la mesura que Bromera és una editorial que té una línia de teatre molt sòlida. Eixa i altres línies tenen una acceptació a Catalunya que desmenteix que les variants dialectals puguen ser una barrera tan gran. Jo crec que la qüestió no és la llengua, sinó la relativa autoreferencialitat que té una part de la gent de la Catalunya estricta.

Explica’t.

Per exemple, moltes persones han mogut el tema de la independència catalana pensant estrictament en un territori que va des de la Jonquera fins al Sénia. I no han pensat en les dimensions que això tindria per a la resta del territori que comparteix la mateixa llengua. És legítim. Cadascú fa el que vol en les seues decisions polítiques, però és evident que això indica que ells es miren al seu propi espill.

És a dir que vosaltres, avui, veneu igual ací que allà, però fent eixe esforç.

Fent eixe esforç i depén de quines franges d’edat —diu Gregori—. Com ara literatura d’adults, i especialment si és traduïda, venem més a Catalunya que al País Valencià.

Sí, però les traduccions les feu en oriental.

No sempre. Per exemple —continua Gonçal—, tenim una col·lecció de divulgació juvenil que està escrita en l’estàndard valencià i la venem a Catalunya sense problemes ni necessitat d’adaptar-la.

Jo recorde que, quan Quico Mira traduí l’Odissea o la Divina Comèdia i Vicent Alonso els Assaigs de Montaigne, vaig llegir que hi havia gent que es preguntava per què ho havien fet en valencià. Però no ha passat res. Són avui traduccions fonamentals per a tot el domini.

Sí, és veritat, però ha sigut un fenomen molt limitat als casos que anomenes i has de tindre en compte que portaven el segell d’editorials catalanes —diu Gonçal.

Vols dir que si s’hagueren editat amb un segell valencià...

Segurament, hauria anat d’una altra manera.

Per tant, el mercat únic de què parlem no existeix.

Jo crec que sí que existeix —diu Gonçal—, però podria ser molt més sòlid i molt més complet.

Els autors valencians es queixen molt que no arriben allà i parlen que sempre hi ha una quota...

No crec que siga una quota, sinó una conseqüència també de les mateixes possibilitats que té un territori d’assumir una proposta —continua Gonçal—. Hi ha moltíssimes propostes literàries, moltíssimes. I es difícil traure el cap, però també es queixen els autors de les terres de l’Ebre o de Lleida en relació a Barcelona. És veritat que l’àrea de Barcelona i Girona genera una manera de veure’s a ells mateixos que fa que els altres, per dir-ho així, els coste més entrar.

I la crítica literària no té res a veure en aquest tema?

Que n’hi ha, de crítica literària? —pregunta Gonçal.

La falta de crítica literària, vull dir. Perquè pot ser que algun llibre no arribe perquè no es coneix.

Jo pense que hi ha més mercat estructurat que crítica literària —afegeix Gonçal—. Hi ha persones que fan crítica literària i no cal mirar molt lluny per trobar-ne, però no hi ha un sistema...

I els mitjans de comunicació tampoc no arriben a tots els llocs.

Correcte —diu Gonçal.

Mira Noruega. Si no s’hi han escrit tres-cents articles...

Avui he rebut una notificació de la llibreria Finestres —diu Gonçal—, que acaba d’obrir a Barcelona, que està vinculada a una de les famílies més riques de la burgesia catalana. Aquesta llibreria, que està en l’Eixample, en un espai preciós, ha convocat un premi a obra publicada en castellà i català amb jurats que caus de tos. En la primera tanda d’obres seleccionades en català, que en son deu, està Noruega. L’equip editorial Drassana ha aconseguit una cosa que és molt important i es diu generar discurs.

I provocar.

Seria interessant preguntar-nos a mitjà termini per què els continguts i els valors ideològics que hi ha en la novel·la tenen tanta acollida i, sobretot, per què en tenen a Catalunya —diu Gonçal.

A Catalunya i ací. A mi m’han contat que se’n va fer una presentació a l’avinguda d’Aragó de València i estava de gom a gom. Un llibre en valencià, independentment dels valors... Bé, ara diu el seu autor que s’ha penedit d’algunes coses que ha dit sobre Fuster en el llibre. Crec que he llegit que avui no les haguera escrites.

Això són només dues coses—diu Gonçal.

Clar i la llengua, gairebé sense massa problemes. Aleshores, no creus que el fenomen no és perquè se n’ha parlat, del llibre?

Jo crec que se n’ha parlat, però m’agradaria entendre bé per què se n’ha parlat tant. Trobe que s’ha fet una molt bona campanya per part de l’editorial, que ha sabut tocar les tecles que calia tocar —diu Gonçal.

Concloent amb aquesta qüestió: vosaltres no us queixeu tant com els escriptors de la manca d’un mercat cohesionat?

Al meu parer, les editorials ens queixem més poc perquè no és el mateix veure la teua pròpia obra que veure un conjunt d’obres. I això dona una altra perspectiva. Això no vol dir que tot estiga bé, sinó que ho veiem des d’una altra perspectiva —diu Gonçal.

© Francesc Vera

Diuen que en la política del llibre, de la Generalitat, es treballa més en fomentar l’oferta que en fomentar la demanda. Ho veieu així?

Crec que és molt més fàcil fomentar l’oferta —diu Gonçal—. És més fàcil invertir recursos públics, en qualsevol sector. És més fàcil injectar diners en una planta d’automòbils que trobar les maneres perquè la gent passe a utilitzar mitjans de transport alternatius. És més fàcil intentar salvar una explotació minera que plantejar un canvi de consum energètic. I en el món del llibre passa el mateix. Considere que l’administració valenciana, durant els últims vuit anys, podria haver tingut més gosadia a l’hora de plantejar més polítiques d’incentivar la demanda i, en aquest sentit, probablement ha faltat, com passa sempre que entra un govern d’esquerres, un diàleg més franc amb la societat civil. Si recordem Gramsci i la societat civil, haurem de dir que això ha fallat molt. Però no crec que es puga fer millor. Pense en les dificultats que puc arribar a tindre en el càrrec que ocupe en l’empresa privada, que si arribe a temps, que si puc fer tot el que voldria... Quines no tindria en un càrrec de molta més responsabilitat en l’administració pública? No m’ho puc imaginar. Per això, vull ser tolerant i respectuós amb la resta de persones que estan en posicions molt més complexes que la meua.

I això pot lligar amb els articles que publicaren en Nosaltres la Veu Josep J. Conill, «Literatura i impostura» i Manel Rodríguez Castelló, «La Fira (un afer personal)», que, com diu, Enric Iborra, ningú no ha contestat, ni ha donat la seua opinió, ni s’ha sentit al·ludit. Conill, entre altres coses, afirma que estem sotmesos a la tirania de les novetats, que només duren uns dies a les llibreries. Que els autors es ressenyen entre ells, que a les presentacions només hi va la família. I que la presència del català és infame a les llibreries, on en les prestatgeries es veuen només bestsellers. Respecte els editors, diuen que hi ha poca exigència per part de les coses que es publiquen... I Manel Rodríguez Castelló, un poc pel mateix camí, comenta que en el gremi hi ha una barreja de victimisme i de triomfalisme. Diu alguna cosa així com «que bons que som i que pocs que ens lligen», «que bé que editem i que pocs en venem».

En el pròxim número de L’Illa,–diu Gonçal– en el meu editorial, d’alguna manera participe del tema. Hi ha també l’article de Baixauli, que m’esmenta a mi. Quan es parla de la quantitat en relació a la qualitat, jo seré coherent en una cosa que vaig dir en una entrevista fa uns quants anys: «La literatura sempre és bona perquè respon a un temps concret, al seu temps». Cada vegada crec menys en el valor intrínsec de la literatura. Ara m’ha pegat per llegir el Quixot sencer, cosa que no havia fet mai. Hi ha alguns moments que dius: «aquesta obra, que té tantes incoherències, què fa que entre en el canon d’aquesta manera?». No és només la seua qualitat intrínseca. Seríem uns ingenus, si pensàrem això. Són molts altres factors. Per tant, és molt difícil parlar de qualitat. Com la mesurem, quan algú pren la paraula públicament per dir: el que feu no és bo? Si algú en parla, vol dir que sap què és la qualitat. Si algú diu «falta qualitat» vol dir que està al costat de la qualitat perquè la coneix i la té. Jo no em pose en eixe costat. Jo no sé què és la qualitat. Jo no vull ser un editor que aposte en la qualitat, en eixe sentit, amb majúscules.

A voltes està clar el que té qualitat —diu Josep Gregori—. Tu lliges un llibre de John Banville i dius: això és literatura. Però, després, hi ha moltes coses que estan en funció del context, del temps.

I també hi ha l’oportunitat —diu Gonçal.

I les coses que plantegen, com diu Iborra, no són només problemes de la literatura catalana al País Valencià...

Clar —diu Gonçal—. De fet és un problema de l’art i de la manera com concebem l’art en general.

Hi ha qui diu que els grans autors de les grans obres estan en funció del poder de la llengua en què estan escrites —intervé Francesc Vera.

Per exemple, en àrab només hi ha un premi Nobel, Naguib Mahfouz —diu Gregori.

Però en occità també n’hi ha un.

Un i prou, i dels primers, no fora cas, Mistral —diu Gonçal.

Sí que hi ha en el debat que plantegen els articles, una cosa que potser cal aprofundir més. És quan diuen que al personal, avui, li abelleix més entretenir-se en el Facebook i en la resta de les xarxes socials que no en els llibres.

Sí, però jo crec que això, honestament, és una idealització —diu Gonçal—. Jo, fa uns anys, vaig llegir un llibre, Oralitat i escriptura d’un teòric que es diu Walter J. Ong. És un llibre de primeries dels vuitanta, si no recorde malament. I explica que el moment de la història de la humanitat en què hi ha hagut una massa crítica important alfabetitzada i que practicava la lectura és un sospir. Bàsicament, al llarg de la història de la humanitat el gros de la població ha sigut analfabeta i, per tant, ha viscut d’unes formes de consum popular, orals, visuals, etc. I ara tornem a això encara que la gent estiga alfabetitzada. Ell ho diu per la tele, per la ràdio i per la incipient informàtica. Jo estic convençut que anem a això i que no hem de pensar tampoc que el consum cultural per excel·lència i, per tant, la qualitat per excel·lència s’ha de trobar en la literatura. Les experiències estètiques són molt diverses. Les podem sentir mirant fotografies, mirant pel·lícules. O llegint còmics, que per a mi no és una forma de literatura, sinó un art de propi dret. O anant pel port de la Carrasqueta, i veient com apareix el Puig Campana i veus l’horitzó. Després hi ha una altra cosa que enllaça amb el principi de la conversa. Al marge de la qualitat, ací hi ha un país. Hi ha un país on hi ha una realitat cultural que és fràgil. I jo no vull perdre el temps en segons quins debats. Jo vull apuntalar eixa realitat i que cada dia siga més forta. Si pel camí publiquem obres que no passen a la posteritat, no haurà passat absolutament res. De fet, la majoria de nosaltres no passarem a la posteritat i la humanitat continuarà avant.

I encara que passes tampoc...

(Riem.)

Bé, parlant de les noves tecnologies i el llibre, què opineu dels audiollibres? Perquè els ebooks, no han tingut l’èxit que s’esperava.

Els ebooks no han reeixit del tot com a model de negoci —diu Gregori—. Però, en canvi, sí que hi ha gent que llig en ebooks.

Implica pirateria, vols dir?

Sí.

Es diu que s’han venut més aparells que llibres —diu Francesc Vera.

I ara estem vivint una eclosió del model de l’audiollibre, que és difícil preveure quin futur tindrà —diu Gregori.

I no heu pensat d’entrar en aquest camí?

La inversió que necessita la producció d’un audiollibre, per a les vendes que suposem que tindria, pensem que no compensaria —diu Gregori.

I què passa amb els drets d’autor?

Això és, al capdavall, el mateix sistema que utilitza Netflix o Spotify. Això vol dir que hi ha autors que tenen una remuneració interessant, però els drets que perceben la majoria són una misèria —diu Gregori—. Ja ho denuncien cantants. N’hi ha que han retirat obres seues, perquè no els ix a compte. La majoria no ho faran perquè no estar en la plataforma és no existir.

Aleshores per aquest camí no hi aneu?

De moment encara no. També durant molt de temps hem estat sense fer llibres digitals i, en els últims mesos, sí que n’hem fet —diu Josep Gregori—. En fi, vam estudiar fa un parell d’anys la possibilitat de produir audiollibres i era car per al retorn que suposem que tindria. Fer un enregistrament, en un estudi, en bones condicions, de tantes hores, val diners.

I, per acabar, teniu pensat alguna cosa per a l’any Fuster. Alguna novetat?

Tenim alguna cosa que no és una gran novetat en el sentit que no és inèdit, que això és quasi impossible —explica Gonçal—. El que farem és publicar un recull d’articles que Fuster va fer en Serra d’Or i que es publicà en l’obra completa amb el títol El món de cada dia. Extraurem això de l’obra completa i hi afegirem altres articles, no recollits fins ara, de «Restriccions mentals», que era el títol de la secció que Fuster tenia en Serra d’Or, seleccionats per Josep Antoni Fluixà, que és qui farà la introducció. Serà un altre llibre de la Biblioteca Joan Fuster. Aquesta serà la nostra contribució, a més d’altres accions en l’àmbit comunicatiu i educatiu.

Josep, tu com tots, també devies anar a ca Fuster perquè et donara la benedicció a algun projecte o...?

T’explicaré. Per a mi Fuster era un mite. He de dir que jo somiava que anava a visitar-lo i que el coneixeria i que parlaria amb ell. Parlant amb Jeremies Barberà del tema, em va dir que això no era tan difícil. Parlàrem amb Toni Domigo i concertàrem l’entrevista. Això va ser a finals dels vuitanta, després de muntar l’editorial. El fet de poder entrar en sa casa, de tindre converses tranquil·les amb ell, per a mi va ser complir un somni de joventut. I li plantejava coses, com ara sobre el model lingüístic que, com la seua obra estava en l’estàndard oriental, jo em pensava que em demanaria que ho férem en oriental. Però no. Em deia que la col·lecció que estàvem pensant deLa lluna de Valènciade traducció de clàssics era el que calia que férem. I que calia fer-la amb l’estàndard d’ací. Els xiquets han de començar per eixes coses, per les traduccions dels bons llibres, però en una llengua molt pròxima. I, després, quan vam iniciar la Biblioteca Joan Fuster, va estar d’acord que els seus llibres es publicaren en l’estàndard valencià.

© Francesc Vera

Abans d’acabar, Voro —diu Francesc Vera—, podríem parlar de la imatge de Bromera. Els llibres de Bromera s’identifiquen. Primer hi ha la gènesi d’una imatge que va desenvolupant-se i...

En un principi anava una mica despistat i em va ajudar un dissenyador d’Alzira, però, quan ja teníem més o menys enllestit el disseny, Manolo Boix, que estava fent les il·lustracions del que havia de ser el tercer llibre de Bromera, una selecció de la Crònica de Ramon Muntaner, ens orientà decisivament. Havíem previst uns llibres menudets, perquè disposava de poc de capital i encertadament, Boix va saber veure com traure-li partit, fent els llibres més grans i elegants. Després va ser providencial l’aparició d’Enric Solbes en el camí de Bromera perquè, amb tot el seu bagatge, va ajudar a perfilar la imatge de l'editorial. Solbes tenia uns coneixements teòrics sobre el disseny dels llibres i la tipografia que ens van il·luminar. Solbes ha estat una persona que ha deixat una empremta perdurable en Bromera.

I deixem la conversa perquè en algun moment l’havíem de deixar. Josep i Gonçal aprofiten per fer-nos uns obsequis. I, com no podia ser d’altra manera, es tracta de llibres. Bons llibres, la veritat. No dic quins són per no fer-vos enveja. Francesc Vera i jo veníem amb les mans buides encara que no era el nostre propòsit. Paco volia portar no sé quins catàlegs de fotografies seues, però se’ls ha deixat a casa de la mateixa manera que jo m’he deixat el meu llibre de Nàpols, Spaccanapoli, que els volia regalar. No passa res, amb llibres Josep ens tapa. Això sí, acabem la visita fent-nos fotos. Francesc no para de fer-ne, a dins i fora de les instal·lacions. Els dibuixos i les pintures d’Enric Solbes en les parets de dins i de fora de l’edifici ens omplin d’enyorança. M’encantava anar al seu despatx i embotinar-lo amb qualsevol acudit. Avui no podrà ser. A banda de ser la imatge de l’editorial a la qual es refereix Paco, sempre em donà la impressió que era una bona persona i...