Pol Guasch: «Les formes artístiques no són solucions, sinó que capten la complexitat del món»

 

per Lourdes Toledo

Entrevistes

Pol Guasch
Pol Guasch | © Álvaro García
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Pol Guasch (Tarragona, 1997) és una capsa de sorpreses. Li faces la pregunta que li faces, sempre té una resposta: ràpida, sorprenent. És d’aquestes persones que no pots enxampar desprevinguda perquè és molt àgil mentalment: domina el llenguatge, juga amb elegància amb les idees i és un gran observador. A més, té bagatge: ha llegit més del que imagines, i no és pas que ho haja engolit, sinó que ho ha assimilat i ho té ben organitzat en el cap i prest per a quan li calga. El Pol filosofa amb naturalitat i quan l’escoltes enraonar et deixa mig glaçada. El 2021 va guanyar el premi Llibres Anagrama de Novel·la amb Napalm al cor, una història i una manera de narrar gens convencionals.

Pol Guasch és simpàtic, amable, enginyós i, sobretot, parla amb nervi i serenitat alhora. En la conversa et fa sentir que està per tu al cent per cent i fa goig parlar i observar com els temes peten com si fossen roses –o crispetes– dins d’una màquina: una cosa ens du a una altra, però ell no hi perd mai el fil, ho lliga i ho recondueix, i si li fas alguna broma, la segueix i probablement la supera. Compartir conversa amb Pol Guasch és diversió i aprenentatge garantits. Amb un somriure sincer i l’energia que la seua joventut li pressuposa, és un autor que segurament farà parlar, de moment ja ho està fent...

Poeta i narrador, Pol es va graduar en Estudis Literaris i posteriorment va cursar un màster en Estudis Culturals a la Universitat de Barcelona dins del Programa d’Estudis Independents del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Ha estat professor universitari de literatura i crítica de la cultura a la Universitat de Barcelona; i ha investigat sobre teoria i literatura contemporànies al King’s College de Londres. Actualment, forma part de la productora cultural La Sullivan. Fins ara ha publicat Tanta gana (La Breu, 2018, Premi Francesc Garriga), i La part del foc (Viena, 2021, Premi López-Picó, 2020) i és coautor del llibre col·lectiu Amor y revolución (Kollontai, 2020). Els seus versos, però, no es queden només al paper, Pol és un rapsoda en actiu i ha recitat els seus poemes en diversos festivals nacionals i internacionals, com ara el Barcelona Poesia, el Festival Internacional de Poesia de Sant Cugat, el Poesia i +, el Festival of Hope o el Festival de Poesía Alguén que respira! de Santiago de Compostel·la, entre d’altres.

En Napalm al cor, premi Llibres Anagrama de Novel·la, hi ha una manera diferent, suggeridora i intensa de pensar la literatura i, en particular, la novel·la

En la seua òpera prima narrativa, Napalm al cor, hi ha una manera diferent, suggeridora i intensa de pensar la literatura i, en particular, la novel·la. Hi podem evocar Austerlitz de Sebald, o molt més recent, Desierto Sonoro, de Valeria Luiselli. Novel·les on entren en joc la poesia, l'assaig i la ficció, el document, l’art, la fotografia. Càpsules, retalls, instantànies, proses poètiques, una mica de tot això conforma el mosaic novel·lístic de Pol Guasch. No espereu una novel·la amb una trama definida, uns personatges, una evolució: són més aviat flashos, peces breus que van encaixant, creant una harmonia del desig d’harmonia. En aquesta novel·la –on Pol Guasch descriu un món en dissolució que barreja elements de caire distòpic: escenaris decadents, camps de concentració i un desastre nuclear– la violència hi està present i, en particular, la violència contra la llengua: «Parlaven la llengua que volien que parléssim nosaltres i no parlàvem».

De tot això i d’altres coses vam estar parlar recentment a la ciutat de València, a propòsit de la seua visita al País Valencià per a presentar Napalm al cor i conèixer de prop els seus lectors d’aquestes latituds.

Deia Montserrat Roig que quan deixes de ser jove vols continuar vivint a través de les paraules perquè la realitat ja no t’ofereix aquell ventall tan ampli: «que tu t’ho pensaves, encara que en realitat tampoc no t’ho oferia, però, és clar, seria horrorós que un jove de vint anys pensés que la vida està acabada». Què en pensa Pol Guasch?

Zadie Smith deia que, quan llegia els seus primers treballs, hi trobava una tendència a l’aforisme, a frases lapidàries, com si fossin sentències morals, cosa que es condemna molt en l’escriptura primerenca, jove. Smith lamentava que amb els anys havia perdut la capacitat de fer això, que aleshores s’atrevia a dir coses sobre el món, detectar-ne i dir-les, i a mesura que havia passat el temps, s’atrevia menys: no en sabia. És interessant com Smith reverteix la tendència crítica a l’escriptura jove, que sovint la condemna, com si s’atrevissin massa, com si amb el temps s’hagin d’aturar o matisar-se.

Pel que dius de Roig, crec que fins ara s’ha parlat molt de generacions d’escriptors com una manera d’agrupar-los en un gest «innocent» o de reconeixement, d’unió per voluntat política o fita compartida, però en el fons té un perill, un risc, i és que agrupar per generacions homogeneïtza molt, ens posa a tots en el mateix sac i s’esborren les diferències de classe, d’identitat cultural, de gènere, de raça... com si no existissin, o no hi comptessin, aquestes diferències. I és perillós. És un gest que es fa des del paternalisme, sempre des de dalt. En tot cas, pel que fa a allò que es designa com a jove des de fora, crec que s’hi pot trobar una potència en allò espontani, no calculat, desinteressat.

És aquesta potència allò que amara i empenta Napalm al cor?

Quan escrivia Napalm al cor hi havia força, llibertat, desinterès i l’escriptura fluïa perquè no pensava que es publicaria. No em plantejo la vida com la dicotomia entre viure i escriure, és absurda. Per a mi tot va lligat. No calculo ni penso en el futur. M’agrada el que diu Mariana Enríquez quan reflexiona sobre les seves primeres obres: «tenen tot el sentit en el moment en què surten, per què penedir-se’n».

De rapsoda a presentador de la seua novel·la. Són escenaris i perspectives diferents.

Quan vaig a un recital o un festival, pujo, recito els meus poemes, el públic t’escolta, és un moment i punt. Quan presento Napalm al cor em demano si l’han llegida abans de venir, si em faran preguntes. Amb la novel·la crees tot un marc de política. Per exemple: on decideixes anar a presentar-la i on no. Quan escrius una novel·la hi ha una tensió important, la de crear un univers propi, que estigui dins del llibre, i tot el que obre en el món real i palpable. Si és bo, el llibre funcionarà sol. L’escriptora Ursula K. Le Guin diu que els llibres no són mercaderies, però tampoc no podem defugir el fet que un llibre que es publica no és només les idees i el text, sinó que és un objecte físic, un artefacte polític, i una «mercaderia», cosa que no pots defugir. D’altra banda, la meva poètica, com una ètica i estètica actuants, està dins del llibre i també als llocs on vull dur-lo. Jo he passejat Napalm pel Casal Ocupat deLleida, per Castelló, per Gandia, per Palma, ara estic a València, però també tinc previst anar a Perpinyà. Per mi l’ètica està en l’estètica, sí, i també en la defensa d’un model de cultura, de país i de llengua.

T’estimes, doncs, la trobada amb els lectors.

Sí, una cosa que m’agrada molt com a poeta, però també ara amb la novel·la, és la trobada amb el lectors. No sé si els espectadors que venen entren en la meva obra. Sobretot penso que venen de manera «desinteressada», i ho dic en un sentit positiu, desinteressats i sense prejudicis, pel plaer de parlar amb tu de la teua obra, sense un judici de crític. És el goig de la conversa i la trobada. A mi m’interessava crear un collage de paisatges i de llengua, combinar-hi registres, variants, parles locals. Els llibres són més que escriure i llegir, són més que màrqueting, diners, negoci, són també un fet social, una cosa que està al món, que val diners i que no està a l’abast de tothom. Hi ha persones que no poden accedir-hi, encara que ens repetim que la literatura i la imaginació són llenguatges universals.

Pol Guasch ha recitat els seus poemes en diversos festivals nacionals i internacionals, com ara el Barcelona Poesia, el Festival Internacional de Poesia de Sant Cugat, i el Festival of Hope, entre altres. | © Francesc Gelonch

Entre el Pol Guasch poeta i el novel·lista, quins ponts hi ha?

Una novel·la demana una presència forta i un lliurament intens al procés de creació. Crec que en el meu cas passar de la poesia a la novel·la ha estat marcat, en part, per la disponibilitat de temps que tenia. Per a mi l’escriptura de Napalm al cor ha estat un espai de fuita, el moment de trobar-me en un espai amb més llibertat creativa. Penso que la potència de la literatura és la ruptura entre el significat i el significant, la possibilitat d’explorar més que de resoldre. La literatura no busca solucions, no resol res. L’art no atorga solucions. La meva novel·la no n’ofereix tampoc, sinó que cerca el suggeriment.

Com viu el procés creatiu?

Quan escric visc un procés d’auto-exploració i d’exploració del món que m’envolta. És molt difícil fugir d’un mateix. El que hi ha de mi en les meves novel·les és la meva visió del món. En Napalm, per exemple, hi ha una història d’amor romàntica (un amor més normatiu) entre dues persones que militen, d’una forma o altra, en una sexualitat dissident.

Acaba carregant que et recorden a cada moment que ets tan jove?

Carrega escoltar comentaris del tipus: és jove, però brillant, com si la resta fos mediocre, com si ser jove fos antònim de qualsevol cosa interessant o potent. I de veres que he tingut i tinc al meu voltant gent jove increïble. Centrar-se en la joventut dels autors o donar-li massa importància al fet generacional redueix la potència de l’obra i de la proposta estètica que hi ha al darrere.

Parlem ara de distopies. El conte de la Serventa, de Margaret Atwood, es va inspirar, en part, en els crims comesos contra les dones durant la dictadura militar a Argentina. Ara bé, hi ha un risc: aquests novel·les, algunes de les quals després també són sèries, i és que semblen una cosa completament fantàstica, i en el fons, beuen d’una realitat, com va ser la violència a Argentina en els anys setanta i vuitanta. ¿No caldria anar-hi alerta, no fos que la gent pense que aquestes situacions són simplement distòpiques, imaginades, fantasia?

Hi ha un conflicte entre la realitat i la ficció, i un cert perill de fer ficció a partir de la realitat. Hi ha una tendència en l’art a parlar de casos reals, quasi una exigència o necessitat de viure i veure històries reals. En el món audiovisual ocorre molt. Al Principat triomfa Crims, una sèrie que es basa en casos de crims reals. Ara bé, jo em demano: canvia el món saber que això és real? Tenim milers de documentals sobre fets diversos que pretenen conscienciar: això afecta la materialitat del nostre entorn i genera algun canvi? La resposta crec que és no. Les dues coses són importants: la realitat té el seu lloc, però la ficció també. En canvi, sembla que si no hi ha un testimoni real, no hi ha empatia. I em demano: necessitem el morbo, la història personal, el testimoniatge, per crear empatia? Em sembla que això és caure en un parany fal·laç. La ficció, en canvi, ens permet desplaçar, deslocalitzar una història, parlar del món sense crear transparència. Penso en totes les coses del món que ens diu La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, sobre la guerra i el dolor de postguerra, d’un món desolat, sense esmentar-les, sense la transparència de la pantalla, sense aquesta catarsi de la realitat. I en canvi, resulta un obra dolorosament bella i alhora un tractat polític fantàstic.

Napalm al cor és una mena de dietari d’un nen que ha viscut fets i situacions dures, traumàtiques, extremes, i que mira cap al seu voltant, parla de la seua família i el seu estimat Boris, l’amant. I l’acció ocorre en un no-lloc.

El món i l’escenari de la novel·la van consolidant-se a mesura que avancem en la història. Les novel·les que t’ho presenten tot com un atrezzo al voltant del qual es mouen els personatges no m’interessen perquè penso que s’hi veu el món per on es mouen els personatges, com si no hi hagués relació entre la vida i l’entorn. Com si fos només un decorat. Jo no vull que l’escenari sigui una metàfora de les vides dels personatges, ni un mirall, sinó que sigui un diàleg entre ells i l’entorn on viuen, perquè els paisatges emocionals interiors també parlen. El món i la natura a Napalm al cor són més que un símbol de la vida interior dels personatges. En aquest sentit, els meus escenaris no són distòpics, sinó que són llocs presents. Realitats materials que condicionen les seves vides.

El documental Les àvies de Txernòbil té un pes clau en la seua novel·la.

En la novel·la estem en un present on hi ha una «zona afectada» i «aire malalt», la qual cosa fa pensar que hi ha hagut un desastre, potser nuclear. El personatge de la Vita està inspirat en les àvies de Txernòbil. La fi del món no vindrà d’un dia per l’altre, ens ensenyen elles. Una cosa que ha demostrat la pandèmia és que, en un moment d’apocalipsi i de desestabilització totals, no hem repensat res, no hem estat agents, no hem decidit el món que desitgem, no hem estat capaços ni d’imaginar-lo, de traçar-ne les coordenades; ens hem limitat a obeir.

Malgrat la intensitat del relat, Napalm al cor deixa alenar el lector. Al mig de tanta desolació hi ha molts moments lírics… Poemes, silencis (pàgines en blanc), un comptador de dies, fotografies, a l’estil de Sebald o de Valeria Luiselli... La fotografia com a element narratiu dins del relat.

La fotografia en la meva novel·la no acompanya, no il·lustra, sinó que conta… Hi ha coses que el llenguatge i les seves formes de disposar-lo no em permeten dir com voldria. La novel·la convencional té uns mínims a seguir, en canvi jo cerco la llibertat, i la llibertat m’atorga la fluïdesa. A mi m’interessa perdre’m per trobar coses, per això l’expressió formal i lingüística que trio em permeten explicar millor el que vull dir que no pas un paràgraf rere l’altre, i l’exploració em permet que no sigui una cosa tancada. Certes formes de narrar no m’interessen perquè trobo que em limiten. I això és també part de la influència de la meva recerca universitària i el meu treball poètic. És una constel·lació de pensament, la meva creació. Jo no puc crear una forma tancada. Per exemple, un final tancat em sembla un gest que va en contra del món en què vivim, on no sabem res del cert. Seria massa fàcil donar-ho tot tancat quan, de fet, cada vegada sabem menys de les nostres vides i de nosaltres mateixos. Les formes artístiques no són solucions, sinó que capten la complexitat del món.

Moltes gràcies, Pol, per aquesta conversa tan suggeridora, que deixa tantes qüestions obertes i que explica el seu procés creatiu...