«Sense ‘La Veu dels Llibres’ el projecte de ‘La Veu’ no hagués continuat»

Moisès Vizcaino 

per Daniel Martín

Entrevistes

«Sense ‘La Veu dels Llibres’ el projecte de ‘La Veu’ no hagués continuat»
«Sense ‘La Veu dels Llibres’ el projecte de ‘La Veu’ no hagués continuat»
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Entrevistem Moisès Vizcaino, editor de la revista literària que aquest febrer compleix dos anys. Una celebració que coincideix amb els plans de l’empresa de recuperar el Diari La Veu del País Valencià durant el primer semestre d’enguany.

La Veu dels Llibres compleix dos anys. Quina valoració en feu?

Molt positiva. Estem molt contents pel tipus de continguts que hem fet i pel plus de qualitat que aporta a Nosaltres La Veu. És un projecte que naix de l’escriptor Víctor Labrado, que el setembre del 2019 em va proposar elaborar una revista digital. A mi em va semblar una idea fantàstica, però li vaig dir que no disposava de recursos per finançar el projecte. Aleshores, tampoc sabia que tancaríem el Diari La Veu [el 31 de desembre del 2019]. Li vaig dir que si trobava una persona que financés els continguts, no hi havia cap problema. I al cap d’un mes em va telefonar i em va dir que ja havia trobat aquella persona, i ens posarem a treballar. Després va passar tot allò de tancar el diari, que vam sortejar parcialment amb aquest invent que és Nosaltres La Veu (NLV).

Quin paper va jugar en aquell moment La Veu dels Llibres?

Sense La Veu dels Llibres (LVLL) el projecte La Veu no hagués tirat endavant. Si jo no arribe a tindre l’estímul de LVLL al final del 2019, jo crec que ho hagués tancat tot. El que passa és que tenia el compromís amb Víctor i hi havia també les persones que anaven a posar els diners. Hi havia la seua il·lusió, perquè jo no tenia cap il·lusió. Com a editor, LVLL era l’únic amb el qual, cada set dies, em podia mirar a l’espill. La resta de dies tenia vergonya de ser editor. Editor de què? De copiar i pegar coses [notes de premsa i teletips d’agències de notícies]? Això no té cap gràcia.

Quines han estat les principals dificultats que han sortejat per tirar endavant LVLL?

Com he dit, la primera va ser el finançament, que vam salvar gràcies a unes persones que, des de l’anonimat i des del seu patriotisme valencià, van posar els diners per costejar tot un any de continguts. Aquests miracles de vegades passen en el nostre País, i no tenen res a veure amb l’administració pública. Ara, LVLL es finança de tot el pressupost anual d’Edicions La Veu del País Valencià.

Quins són els índexs de lectura de la revista?

En l’últim mes hem tingut més de 13.000 lectures mensuals. Però a les de web cal sumar les lectures de tres suplements que hem fet junt amb el diari El Grat amb els quals s’han repartit 15.000 exemplars. Crec que són unes xifres molt bones per a un suplement que només parla de llibres.

I quin és el perfil del lector?

Les persones d’entre 18 i 50 anys suposen quasi dos terços dels lectors. És un lector d’accés a tecnologies, més jove que major, format en llengua pròpia i a qui interessa el món de la literatura. I les lectures són quasi iguals entre homes i dones.

Què han d’esperar els lectors de LVLL durant els pròxims mesos?

El primer, la continuïtat, i si incrementem els recursos econòmics [del grup Edicions La Veu del País Valencià], una part d’aquest increment es veurà reflectit en LVLL incrementant el número d’articles i pagant una miqueta millor algunes de les col·laboracions, perquè algunes les hem pagat amb uns honoraris molt justos, especialment les entrevistes. També hi ha la possibilitat de publicar en paper [en aquest 2022] entre dos i quatre números de la revista recollint els articles més interessants.

Per què tot i ser un mitjà digital tenen el desig de publicar en paper?

El paper és complementari. Crec que la premsa en el futur serà pràcticament [tota] digital però comptarà amb un suport en paper en alguns productes molt específics. Jo veig difícil tindre diaris en paper tots els dies, però no així en el cas de setmanaris o publicacions quinzenals o mensuals. Crec que hi ha lectors que també els agrada el paper perquè té una altra textura, una altra manera de presentar els textos, un altre ritme [de lectura] que et permet desconnectar de la tecnologia...

En els últims temps han començat a rebre el suport d’ajuntaments, diputacions, institucions com ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua...

Hem entrat en allò que és el normal, perquè som un mitjà de comunicació més. S’ha entrat en una dinàmica en la qual algunes institucions ens tracten amb la normalitat que toca i, si fan campanyes, ens tenen en compte.

A Nosaltres La Veu o a La Veu dels Llibres?

A NLV i, en algunes que fan accions culturals, a LVLL.

El sector cultural, incloent el literari, es queixa sovint del que descriuen com falta de visibilitat. Què n’opina?

El món de la literatura i l’escriptura és molt minoritari. I, malauradament, els nostres herois no són els nostres poetes i escriptors. Jo crec que són igual o menys coneguts que els jugadors de pilota, i això és una gran mancança que té la societat valenciana. En aquest sentit, el que pot aportar LVLL és que parlem dels autors i de les obres que fan. Això és molt important, perquè el lector que no està connectat amb aquest món ha de tindre fonts d’informació. Si tots els diaris d’informació general parlaren dels llibres, si en À Punt es feren programes de llibres, tant en la ràdio com en la televisió, i si començara a haver-hi tot un moviment cultural al voltant dels llibres, la gent coneixeria els escriptors i els clubs de lectura s’enfortirien. Nosaltres som un projecte que, humilment, vol aportar coneixement i informació des d’un punt de vista positiu, perquè no estem en el moment de fer crítiques en negatiu perquè no es viu en normalitat el món literari a la societat.

Però si no s’és capaç de fer una crítica en negatiu no es corre el perill d’edulcorar la informació?

Si s’editaren deu revistes parlant de llibres en valencià seria lògic que part d’elles feren crítica en negatiu. Nosaltres estem en el primer escaló, que és dir als lectors i a la societat valenciana que ací tenen una quantitat impressionant d’obres en llengua pròpia, de les quals els donem informació perquè puguen triar. Nosaltres no volem entrar en guerres de dir si un autor ha fet una mala obra, això ho deixem en mans dels lectors perquè, si ni tan sols arriba la informació, com hem de fer una revista des de la vessant negativa. No estem en la situació adequada.

Un mitjà de comunicació també funciona com a prescriptor. És a dir, informa de tot allò que es publica i parla tant de les obres més brillants com de les que no ho són tant.

Nosaltres volem fer una revista amb una actitud positiva abans d’entrar a fer crítiques d’obres que no valguen la pena. No és la nostra missió.

Com s’elabora la selecció de les obres sobre les quals informen?

Tenim més de 100 col·laboradors i ells van triant les obres sobre les quals volen donar referències, que no han de ser obligatòriament novetats. I hi ha el coordinador [Víctor Labrado], que va seleccionant les propostes. El requisit és que han de ser obres que es puguen comprar pel lector. És un model que està creant una xarxa que inclou un col·laborador d’Andorra, alguns de la Catalunya Nord, alguns del Principat, alguns de les Illes, i molts del País Valencià. És l’aportació que nosaltres fem a tot l’àmbit lingüístic.

Sempre han defensat la necessitat que els mitjans de comunicació col·laboren, per què?

Sempre hem tractat de cooperar amb altres projectes fets en valencià en el nostre País, com per exemple El Grat, PilotaVeu, Vicultura, Aula Codi... Sempre amb ganes de cooperar, malgrat que això de cooperar i fer xarxa no és fàcil entre els valencians.

A què es refereix?

Que som molt individualistes i construir coses en comú, si no és en l’àmbit de la festa, ens és molt complicat. Però segons està el panorama periodístic i comunicatiu en llengua pròpia, no queda altra opció que saber construir interaccions.

Col·laboracions entre mitjans valencians?

Jo aposte per això, però és molt difícil convèncer la gent. Açò és com els campets, cadascú vol tindre el seu campet, però si no hi ha cooperatives que unisquen molts campets xicotets és molt complicat.

Quin tipus de sinergies defensa?

Em referisc a un mitjà de concepció de País Valencià com és La Veu amb altres mitjans locals i comarcals. Això vertebraria el territori. I més enllà del País Valencià també tenim una línia [de treball] d’intentar col·laborar amb d’altres mitjans escrits en la nostra llengua en altres territoris.

Quins són els resultats?

Està en fase d’exploració. Ja hem fet alguns contactes i estem a l’espera de respostes i possibilitats. No hi ha data. És un camí de llarg recorregut. Jo ho trobe necessari. Perquè no només cal la reciprocitat dels mitjans públics, sinó també el que jo anomene el corredor mediàtic català-valencià-balear. No mirar-nos d’esquena els uns als altres, ni que un territori vulga imposar-se.

Ara fa un moment explicava que paguen alguns col·laboradors d’una forma molt ajustada. D’on naix aquesta voluntat de transparència de, fins i tot, mostrar els elements menys prestigiosos?

Des de l’1 de gener del 2013 amb La Veu del País Valencià hem fet reunions trimestrals amb tot l’equip per explicar com anava econòmicament el projecte. I, a més, hem intentat fer tots els anys una reunió amb els agermanats per explicar els comptes. La transparència està en el nostre ADN. Creiem en ella i som una cooperativa de treball associat.

Per què van triar el terme «agermanat» enlloc del de «subscriptor»?

Perquè vam pensar que la paraula agermanat, germà, Germanies, pertanyia a aquesta visió col·lectiva i històrica del nostre poble. A més, és una paraula molt bonica que no ens remet a només pagar uns diners per uns continguts, sinó també construir una comunitat de lectors que fera possible allò que no hi havia al País Valencià, que és premsa valenciana, en valencià i en clau valenciana.

Com es troba el procés de recuperació del Diari La Veu?

Des de l’1 de gener del 2020 ja no s’actualitza la web diarilaveu.com, tot i que es poden visitar tots els continguts fins al 31 de desembre del 2019 en diarilaveu.com/inici. A partir del 2020 vam continuar des de Nosaltres La Veu, que era una publicació però ja no un diari. En una primera etapa vam aconseguir 500 aportacions dels agermanats de 150 euros a l’any. Ara [fins al 31 de desembre del 2021], hem tancat la segona fase [que pretenia assolir 1.000 agermanats] i, si tot va bé i assolim l’objectiu econòmic, la idea és recuperar de nou la capçalera.

A quina distància estan d’assolir aquest objectiu?

Crec que en aquesta primera part de l’any 2022 es podrà fer efectiva la recuperació de la capçalera.

A més de recuperar l’ús del domini diarilaveu.com, això que suposarà?

Això suposarà tornar al disseny anterior, tornar al nom anterior [però amb un canvi], ja que ja no serà Diari La Veu [denominació introduïda en 2017], sinó Diari La Veu del País Valencià [el nom inicial] a més de la incorporació d’un redactor [en plantilla] a les comarques del sud.

En aquest moment quanta gent formen part del grup Edicions La Veu del País Valencià?

Nou persones, més tot el grup de col·laboradors externs que ens aporten continguts.

Hi ha dos tendències de model empresarial periodístic. La dels mitjans de comunicació que aspiren a incloure totes les temàtiques o els que prefereixen especialitzar-se en un tipus de continguts entenent que el lector completarà la informació que no li ofereixen amb altres publicacions com, de fet, ja fa. Quina és la seua?

Si tinguérem en el grup els recursos que tocarien, jo ho faria absolutament tot, però primer, un diari valencià que connecte la realitat local i comarcal del propi País, que és una feina que està per fer en l’empresa privada, perquè ara només ho fa À Punt. Volem fer periodisme amb lletres majúscules, això vol dir que ha d’incloure investigació, denúncia social i altres temàtiques que ara no toquem, com són economia, esports... I també les claus del món [informació internacional] perquè és molt interessant la mirada valenciana sobre la resta del món. Quan podrem fer tot això? Quan tinguem recursos econòmics suficients.

El motor d’aquest tipus de projectes quin hauria de ser, la subscripció del lector, la publicitat o les ajudes públiques?

En la realitat valenciana actual crec que el futur passa per la subscripció dels lectors, que haurien d’aportar entre un 70% i un 80% dels ingressos necessaris, perquè deixar-ho en mans de l’administració pública significa dependre de les institucions, que cada quatre anys canvien de polítics, per tant, el projecte tindria futur fins que els polítics que apostaren per ell governaren.

I després, el món empresarial és un món que està d’esquena a la promoció de projectes periodístics en valencià. No sé si posen molta publicitat en el periodisme en castellà, però en el periodisme en valencià que hem fet nosaltres, no.

A què ho atribueixen?

La burgesia valenciana majoritàriament ha sigut molt poc patriota valenciana i ha tingut molt poca consciència lingüística. Jo no he trobat empreses que, en la seua responsabilitat social corporativa, incloguen la promoció del valencià com un element vertebrador del que poden aportar a la societat. Gastaran diners en esport, en feminisme, en solidaritat..., però que gasten en promoció i normalització lingüística jo no n’he trobat.

Ni en empreses suposadament pròximes a la normalització del valencià com ara Consum o Caixa Popular?

Caixa Popular sí que ens ajuda, però Consum no ens ha posat mai campanyes de publicitat, i no serà perquè no els hem visitat.

Durant dos anys la conselleria d’Educació, Cultura i Esport no han convocat les ajudes als mitjans de comunicació en valencià adduint la judicialització de les ajudes. Han rebut alguna explicació per aquest període sense ajudes?

No, jo no conec cap explicació. A mi, almenys, [no me n’han donat] cap.

I com us ha afectat?

Ha hi hagut un gran perill, perquè si [aquest període] arrriba a durar alguns mesos més, alguns mitjans de tota la vida hagueren estat a punt de tancar. Ha sigut inexplicable. Que hi haja un problema judicial puntual per un expedient no justifica que tot el sector haja de patir dos anys de sequera en ajudes públiques. Per tant, si el director general de Política Lingüística [Rubén Trenzano] no estava en condicions de fer això [convocar les ajudes], durant aquest període hauria pogut fer un parèntesi i hauríem pogut tindre un altre director general de Política Lingüística que sí hagués pogut tirar endavant les ajudes. És totalment inexplicable.

Un element que crida l’atenció són les crítiques públiques que ha fet a l’actual administració valenciana. Potser són compartides per altres editors, però molt estranyament les fan en públic.

La normalitat d’una societat democràtica és poder opinar lliurement i expressar des del respecte allò que no et sembla bé. Si diem les coses a casa però no en l’espai públic, quin favor fem a la qualitat democràtica? Les meues crítiques no són per raons personals, sinó per qüestions de justícia. Si tot l’entramat de la Generalitat Valenciana es gasta 12 milions d’euros en publicitat institucional, perquè no dedica el 50% [d’aquests diners] a mitjans que publiquen en valencià? Què hauria d’esperar un mitjà com La Veu d’un govern com el del Botànic? Doncs que fera aquesta aposta. Per què no ho hauria de fer un govern que inclou un partit com Compromís, que és un partit en clau valenciana? Si no ho fan ells, qui ho ha de fer? Fer la crítica pública és dir les veritats i donar la cara. No puc estar criticant per darrere i no donar la cara.

Però aquesta crítica que han fet en ocasions no ha inclòs revelar alguns acords o converses que han sigut privades?

Nosaltres sempre hem treballat des de la claredat i no hem amagat a ningú els acords amb ningú. No revelarem converses privades, però els lectors de La Veu saben perfectament que vam buscar ajuda d’una administració que se suposa que està en la línia de normalitzar la llengua en els mitjans de comunicació. Tenim una situació en la qual el 90% dels mitjans són en castellà i el 10% en valencià. Quina administració havia de fer polítiques per canviar això? Jo el 2015 creia que amb el Botànic es donaven les circumstàncies per a la promoció de la llengua en els mitjans de comunicació, i ens hem trobat que no. Que sí, que fan coses, i que gràcies per les coses que fan, però que no eren les que esperàvem i que no són suficients.

I per què creu que no les fan? Perquè no volen, perquè no poden per falta de recursos o per equilibris en els pactes?

Per mi, per una falta de coherència amb allò que ens van prometre. Van prometre que treballarien per la llengua, i com és que no hi ha reciprocitat entre els mitjans públics? Jo seria el més feliç del món contestant ara que gràcies al Botànic hi ha 10 diaris digitals com La Veu i cinc ràdios i tres televisions privades treballant en valencià.

Però el responsable de crear o fer possible els mitjans de comunicació no hauria de ser el ciutadà que, com a lector, oient o televident, paga per aquella informació?

L’administració els ha d’impulsar i ha de crear les condicions perquè això passe, perquè el mercat capitalista privat al País Valencià no ha fet mitjans de comunicació en valencià. I davant aquesta mancança lingüística, és l’administració valenciana la que ha de posar recursos econòmics per fer-ho possible. Què passaria si dels més de 20.000 milions que té la Generalitat de pressupost dediqués 50 milions d’euros al sistema comunicatiu en valencià, és a dir, a xarxes, continguts per a joves, plataformes, premsa digital, premsa en paper, televisió, ràdio... A banda del pressupost d’À Punt, que mínim hauria de ser de 100 o 200 milions d’euros a l’any si volem competir en el món actual de la comunicació. Si no ho fa la Generalitat Valenciana, qui ho ha de fer? Perquè les empreses privades valencianes no ho fan. Tots els indicis ens diuen que tenim una llengua que està en procés de substitució, i si els valencians no ens preocupem de salvar la llengua, qui ho farà?