Joan Sala: «Hem aconseguit ser una editorial consolidada i assegurada econòmicament treballant amb llibertat»

 

per Lourdes Toledo

Entrevistes

«Recomano a tots els editors que trobin un bon dissenyador i que sigui sempre el mateix». | Manuel Medir
«Recomano a tots els editors que trobin un bon dissenyador i que sigui sempre el mateix». | Manuel Medir
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Joan Sala (Olot, 1959) va créixer al si d’una família d’empresaris rurals que regentava una fàbrica d’embotits. Tanmateix, els Sala eren una família peculiar, amb una gran sensibilitat envers la cultura i l’art. De fet, son pare, un gran lector, li va cedir a Joan en el seu dia una biblioteca de 14.000 volums. «A casa sempre vam llegir molt, i per allà venien sovint escriptors i artistes», comenta en Joan.

Joan Sala —fundador i director general de l’editorial Comanegra— recorda que de ben petit va estar envoltat d’aquest ambient. Potser per això ara fa quinze anys va penjar els embotits i es va llançar a fer llibres. Fou tota una aventura, però Sala comptava amb tres ingredients importants per a un editor: visió empresarial, l’experiència d’haver viscut sempre envoltat de llibres, i ser un molt bon lector.

Tal com ell conta, la idea de fundar Comanegra va sorgir de les converses entre un grup d’amics, alguns dels quals estaven vinculats al sector del llibre. Es reunien de manera habitual per sopar i en les posteriors tertúlies sovint Joan els sentia dir «aquest llibre funcionaria bé o hauríem de fer un llibre sobre aquest tema». Un dia, ja cansat de tant sentir-los dir que si això que si allò, Joan els va dir que ell s’ocuparia de la part econòmica, i van engegar el projecte, molt a poc a poc, com una afició «fèiem quatre o cinc llibres l’any molt dispersos» diu Joan, més que no pas com un negoci solvent.

En un moment donat Joan Sala va fer-hi un pensament i va veure que o s’hi dedicava de ple o ho deixava estar, i així, el 7 d’abril del 2007 ja funcionava la Comanegra responsable de rescatar de l’oblit Jordi Cussà, entre molts altres encerts. Quinze anys després d’aquests inicis bastant amateurs, Comanegra s’ha consolidat com un segell editorial independent i solvent, amb un disseny particular i atractiu, i un catàleg molt acurat. Eclèctics i enamorats dels llibres ben fets, tot l’equip en fa un balanç positiu.

Realista, però també somiador, Joan Sala es defineix com un esperit lliure. I se li veu, ho du al rostre: és un home de conversa tranquil·la i clara, amb una mirada amable d’ulls clars que projecta humanitat i ideals sense renunciar a un sentit pràctic de la vida. A estones em fa pensar en la figura d’un llenyataire nord-americà madur i atractiu dels que podrien protagonitzar una sèrie de Netflix al bell mig de les Muntanyes Rocalloses. En tot cas, i sense cap destral a la vista, la seua conversa transmet serenitat i en pocs minuts et fa sentir com si ja el conegueres una mica.

És pel fet de tenir darrere la personalitat de Joan Sala i un equip humà imaginatiu, molt capaç i implicat, que els llibres de Comanegra són inconfusibles i es reconeixen de lluny, i això vol dir que, a més d’una filosofia Comanegra, hi ha també una estètica Comanegra.

Sobre tot això, sobre el quinzè aniversari de l’editorial, sobre la situació del sector del llibre i sobre la cultura a casa nostra, hem parlat amb Joan Sala —editor, membre de la plataforma Actua Cultura i fins el darrer 31 de desembre president d'Editors.cat.

«Cada any ens reuneix a la Garroxa durant tres dies a veure on n’estem, cap a on anem, què està fent cadascú dins de l’editorial, i ens posem el dia amb els números. |  Comanegra

Comanegra és una editorial atípica perquè naix i es consolida amb un equip humà que, en principi, no prové del sector del llibre. Vostè mateix era un empresari lligat a la indústria alimentària... Com es menjà això?

Inicialment érem un grup de deu amics i tres d’ells sí que estaven vinculats al llibre. Sempre que ens reuníem parlaven de si els agradaria fer això o allò, publicar cert tipus de llibres, i jo, de tant de sentir-los, i que tenia experiència empresarial i inquietuds culturals, els vaig proposar que ens hi llançàrem. Treballar al sector alimentari era molt «alimentici», però per a la butxaca més que per al cervell. Així doncs em vaig posar amb ells a fer llibres els caps de setmana, com qui va al futbol. Però allò era massa esforç, al marge del meu treball diari, i amb el temps vaig veure clar que el que calia era professionalitzar-se, o deixar-ho estar...

I llavors va fer el salt i va irrompre en el sector editorial amb decisió.

Finalment vaig decidir continuar tot sol amb Comanegra i vaig fer un equip amb gent que no provenia del llibre perquè sobretot no volia escoltar frases com ara «això sempre s’ha fet així» o «mai s’ha fet això». Defugia aquestes actituds. Volia treballar amb gent amb una mentalitat fresca, amb capacitat, amb amor i interès pels llibres, i sense mètodes de treball imbuïts d’abans. Alguns d’ells tenien alguna experiència prèvia aïllada relacionada amb el llibre, però poca cosa. És clar, això suposava certs riscos i certs avantatges: d’una banda, em complicava la vida, però d’altra, em permetia fer coses diferents, perquè si fas el mateix que fan els altres no tens oportunitats, però si treballes de manera distinta i crees llibres amb una personalitat diferent, llavors sí.

Però tenia una idea prèvia del tipus d’editorial que volia crear?

Com que als inicis érem cinc socis, vam nàixer molt eclèctics. A cadascú dels amics li interessava un tema diferent; la cuina, l’art, la literatura. I des de fora ens deien: «Confondreu la gent. Hauríeu de tenir una línia editorial». Però vaig mantenir l’eclecticisme en professionalitzar-me, i com que ens dirigim a públics ben diferents, igual fem llibres de cuina, d’art, d’autoajuda, d’autors catalans, doncs hem hagut de treballar molt la comunicació i enfortir-la. Així que vam haver de buscar un aspecte perquè la gent ens identifiqués i va ser oferir llibres bonics, textos molt triats, ben maquetats i corregits. Característiques de qualitat que ens identifiquen.

I això els ha donat prestigi i força. És l’estil Comanegra.

M’agrada que ho diguis.

És que és cert. Els lectors identifiquem els llibres de Comanegra des de lluny!

Que bo saber-ho! Per a nosaltres l’estil Comanegra té a veure amb seriositat i responsabilitat i no donar gat per llebre. Intentem que la gent sàpiga que el llibre que se’n du en les mans serà un bon llibre i que no quedarà decebuda en llegir-lo.

Però supose que per a fer tant de camí han hagut d’anar rectificant sobre la marxa també.

Hem anat descobrint què es ven i què no es ven i aprenent. De vegades hem intentat algun tipus de llibre que ens agradava molt a nosaltres, però que després no funcionava i els hem deixat de banda. Va ser el cas del llibre infantil. Hi ha una superproducció en la línia infantil i nosaltres oferíem un producte molt acurat, eren llibres de molta qualitat que potser el públic no apreciava bé i ho vam deixar estar perquè hi perdíem diners. Primer que res, és la continuïtat de l’editorial, i si veus que uns llibres no funcionen bé, has de prendre decisions. I sempre hi ha sorpreses en els dos sentits. Aquí rau la màgia d’aquest ofici on cada llibre fa el seu paper.

Vol dir amb això que són flexibles i resilients.

I tant! Flexibles per veure allò que no funciona, tot i que de vegades, malgrat que sabem a priori que un llibre no ens donarà diners, si volem fer-lo, tirem endavant, però per fer això, per a poder pagar l’aventura, necessitem llibres que funcionin.

Balanç positiu aleshores, després de quinze anys.

Vivim ara un moment dolç i veiem que els lectors ens tenen estima. Hem aconseguit ser una editorial consolidada i assegurada econòmicament treballant amb llibertat.

Quants llibres publiquen a l’any?

Entre 50 i 60 títols. L’any de la pandèmia, el 2020, com que ens vam quedar amb molts llibres paralitzats per Sant Jordi, no vam voler publicar-ne més, i ens vam acontentar amb 35 llibres, un 25% menys aproximadament. Curiosament, vam facturar el mateix que l’any anterior, amb menys títols.

Quan comprem roba, sabates, un moble, busquem que siguen bonics, que ens diguen alguna cosa a primera vista. I quan comprem llibres?

També. Vendre llibres és molt difícil, si els fas lletjos, encara més.

Comanegra s’ha consolidat com un motor cultural i un segell editorial independent i solvent, amb un disseny atractiu i un catàleg molt acurat. | Comanegra

Quin és el secret per a fer llibres ben fets i atractius? Algun consell?

Sovint ocorre que la gent del sector no té assumida la incorporació del disseny, tenir sempre un dissenyador dintre de l’editorial. Jo recomano a tots els editors que trobin un bon dissenyador i que sigui sempre el mateix, perquè això els dona una imatge de marca d’empresa, si no, cada llibre sembla d’un pare i una mare. Nosaltres fem tot el procés a dintre de Comanegra: dissenyador, comunicació, i és molt important. Jo recomanaria vincular-se a un dissenyador, i tenir cura de les fotografies, que la lletra sigui llegible, que els llibres estiguin ben maquetats, si no, és afegir dificultats a un producte per se ja difícil de vendre.

Durant tres dies a l’any l’equip Comanegra penja el cartell de «no molesteu, estem treballant» i se’n van de retir. On van i amb quin propòsit?

Normalment anem a la Garrotxa. Enguany hem estat a Santa Pau, un poble medieval ben bonic. Allà estem tranquils i durant tres dies ens tanquem tots a veure on n’estem, cap a on anem, què està fent cadascú dins de l’editorial, i ens posem el dia amb els números. T’haig de dir que a Comanegra som un equip de set i tots cobrem el mateix. Som singulars en això, no hi ha diferències de sou, la qual cosa fa que tots ens sentim iguals i part de l’empresa. Per cert, que tenim una valenciana entre nosaltres, Alba, la gerent, és d’Elx.

Ben cap al sud del País Valencià. Parlar català a Elx és com formar part de la reserva...

Sí, cal ser molt militant.

Un empresari modèlic vostè, senyor Sala.

Soc un esperit lliure. Ja havia fet abans d’empresari convencional i ara he volgut crear una empresa diferent, i a nosaltres ens funciona, la qual cosa no vol dir que altres empreses hagin de fer el mateix. Cadascú ha de trobar el seu camí. Nosaltres tenim mentalitat d’equip i Comanegra continuaria igual si un dia jo no hi fos.

Com definiria Comanegra, tres adjectius: un d’ells, ja l’hem dit, eclèctica.

Sí, eclèctica, perfeccionista i imaginativa. A més, no només se’ns coneix com a editorial, sinó som un operador cultural, entre tants altres, dels que funcionen per Barcelona. Sempre estem en actiu, i per això vam crear la iniciativa del llibre comestible, en protesta pel tancament de llibreries i hem posat en marxa la Fàbrica d’idees a la Fàbrica Lehmann, una antiga fàbrica que ha estat rehabilitada per donar cabuda a diferents empreses i entitats. Allà disposem d’un espai físic propi i compartim amb la resta el pati, un espai comú on organitzem concerts i activitats culturals diverses. Allà vam fer la fira del llibre únic i un acte dedicat a Manuel de Pedrolo. Sempre estem pensant en idees que tinguin a veure amb el món del llibre i les seves reivindicacions… I, ara aprofitant els 15 anys, farem alguna cosa amb les 15 coses més sonades de la història de Comanegra.

Tot un motor cultural.

Intentem ser-ho perquè ens omple d’energia i ens dona més ganes de fer llibres. Aquests actes són sempre punts de trobada molt enriquidors.

Tornem una mica cap enrere en el temps. Vostè ha estat sempre un bon lector, des de nen?

A casa meua es dedicaven a fer embotits, teníem una fàbrica familiar, però a casa la cultura circulava i es respirava a tothora i tots llegíem. Jo sempre he estat aficionat a anar al teatre, al cine, a l’art. El meu pare estava vinculat al món de la cultura i, de fet, em va deixar una biblioteca de 14.000 volums. Per casa passaven pintors, escriptors. Josep Pla va ser un gran amic del meu pare, tenien molta relació, i va estar-se a casa nostra en diferents ocasions, sobretot durant els seus darrers dos anys de vida, llavors passà temporades llargues amb nosaltres. Llavors jo era un nen d’escola i recorde que ens van encomanar una tasca en història i a mi em va tocar parlar sobre el comunisme. I vaig pensar a fer-li una entrevista a Pla sobre el tema. Imagina’t! Quan li vaig preguntar: «Què és el comunisme?» Em va respondre: «És la forma més lenta d’arribar al capitalisme». Ja pots imaginar la sorpresa dels mestres amb aquestes respostes!

Es quedarien de pasta de moniato! I ja que parlem de capitalisme, entrem en matèria de diners i parlem d’alguns assumptes que vostè coneix de primera mà. Sense diners públics ho tenim malament per a sobreviure com a cultura en la nostra llengua. Quin és el seu diagnòstic, ara per ara, de la política cultural?

La cultura ha estat sempre gestionada molt malament i l’Administració no l’ha reivindicada mai. Al contrari del que es pensa, la cultura està infrasubvencionada perquè si nosaltres estem tributant el 4% d’IVA i només se’ns destina un 1%, aleshores estem guanyant diners per a ells. Des d’Actua Cultura hem exigit arribar al 2%, i poder apropar-nos a la mitjana de la Unió europea. A Dinamarca, per exemple, hi dediquen un 4%. Estàvem en un 1% i hem aconseguit arribar al 1,1% el 2021. Ja no hem començat bé perquè no hem aconseguit la pujada a l’1,3 que demanàvem en al camí cap al 2. Si tu tens tres anys per fer-ho, el més lògic és fer un 33%, un 33% i un 33%, però aquest any ja només hem fet un 28% i ja falta un 5%. Hem fet curt.

«Des d’Actua Cultura hem exigit arribar al 2%, i poder apropar-nos a la mitjana de la Unió europea». | Actua Cultura

Aleshores... La nostra cultura viu en gran part de l’altruisme i el voluntarisme? Quin panorama més desolador, no troba?

Des de fa temps que l’auto-explotació que pateix la gent vinculada a la cultura és molt gran. La majoria treballen en condició d’inferioritat respecte a altres sectors. Clarament, no podem mantenir la cultura des de l’auto-explotació. Això reclama un esforç majúscul de temps i sacrifici. És una situació molt generalitzada i molta gent treballa en condicions precàries. La societat, els pares i mares de família, han d’entendre que han de donar suport al sector anant ells, i també amb els fills, al teatre, al cinema, a exposicions... I fer-ho perquè després tots se n’enriqueixen i són gent més formada i capaç. I això no es percep de manera espontània.

Vostè es optimista respecte a «la bona salut» del sector del llibre, tal com se’n diu darrerament.

El sector del llibre té una mala salut de ferro en aquests moments. Hem de ser conscients que fem llibres per a una població petita: el Principat, el País Valencià, les Illes, una part de la Catalunya Nord i l’Alguer, tots sumats encara som poca gent. Fer un llibre en català suposa un esforç perquè el nostre nombre de lectors es reduït i els costos són iguals per a nosaltres que per als editors que publiquen en altres llengües, per tant, el marge de beneficis és menor. Vist així, fer llibres en català és un mèrit. Nosaltres, per exemple, també publiquem alguns títols en castellà. No obstant, al Principat, també al País Valencià, no tant a les Illes, la literatura en català va creixent lentament i de manera sostinguda. Però tenim uns índexs lectors molt preocupants, en comparació amb altres països i llengües europees. Hem d’aconseguir pujar els índexs de lectura, que també són baixos en castellà, sigui dit de passada, però nosaltres hem d’augmentar els lectors en català, i arribar a índexs més similars als dels altres països europeus. I hem de fer entendre a l’Administració i a la societat la importància de la lectura. Si volem tenir conciutadans cultes i fills intel·ligents, és important formar-se com a lectors. Aquest missatge, que la lectura és clau per a formar-se en la vida, ha d’arribar a les famílies, a les escoles. La implicació del sector educatiu és fonamental, ho vam tenir molt clar a l’hora de dissenyar el darrer pla de foment per la lectura. I per aconseguir això, els editors hem de fer llibres atractius per a tots els lectors, llibres que enganxen.

Un altre repte pendent?

Ser més permeables en la localització. La permeabilitat és important, i Joan Abellà, el nou president d’Editors.cat ho té molt clar.

Precisament volia comentar-li això, Joan Abellà ha insistit en la prioritat d’arribar «a tots els territoris de parla catalana i a tots els àmbits de l’edició: en especial allà on el català està en clara minoria, com són el còmic, el manga i l’assaig». L’assaig també, senyor Sala? Jo pensava que se’n publicava bona cosa d’assaig en català.

Anem per parts. Ara per ara tenim molt bona entesa amb el País Valencià i estem fent passes per fer més visibles els llibres en tots dos llocs, nosaltres a casa vostra, i vosaltres aquí. Hem d’aconseguir que els llibres valencians tinguin més presència a tot el territori català. A Andorra, per exemple, encara tenim molts problemes per fer-hi passar els llibres en català, i Abellà té com a objectiu la integració d’aquest territori en el mercat del llibre català. Pel que fa a l’assaig, som un territori i una cultura que genera molt d’assaig, però teníem un dèficit en les traduccions d’assaig d’altres llengües. Junt amb Montse Ayats, vam treballar al capdavant de l’Associació d’Editors en llengua catalana per a aconseguir ajuts específics per a la traducció d’obres d’assaig, com ara l’assaig americà, que fins fa poc es llegia quasi íntegrament en castellà. Respecte al còmic i el Manga, no podem perdre de vista que als 14 anys molts joves, fora de les lectures obligatòries escolars, abandonen la lectura perquè no troben llibres en català que els interessin. Hem d’aconseguir una normalitat, i per això, també vam crear un ajut per al còmic. A Comanegra ara hem anunciat una col·lecció nova de còmic, dirigida per l’il·lustrador Oriol Malet. Hem de tenir en compte la competència que suposa el castellà, perquè nosaltres podem llegir en totes dues llengües, i és ben fàcil anar a buscar llibres en castellà si no trobes el que t’interessa o agradaria llegir en català. Per això, hem de tenir una qualitat millor de traduccions que en castellà i no poden ser més cares perquè, com et comentava adés, els marges de benefici del llibre en català són menors.

«La Setmana del Llibre ha regenerat la salut del llibre en català, i hem allargat la vida dels llibre» | Manuel Medir

Tanmateix, no troba una mica preocupant que, sobretot pel que fa a la ficció, sovint els suplements culturals parlen majorment de llibres traduïts, en detriment dels nostres autors.

És cert que darrerament les traduccions s’han multiplicat, editorials com Periscopi en publiquen moltíssimes. En Comanegra no és la prioritat, no és la nostra vocació, llevat que siguin llibres que considerem molt interessants. Ara, per exemple, hem tret I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian, amb traducció de Marta Nin, i n’estic ben orgullós, un llibre que va ser número u a Rússia. A mi el que em preocupa molt és la generació d’escriptors grans, perquè els hem abandonat. Hem recuperat molts autors morts, però no podem oblidar-nos dels vells. Nosaltres treballem molt per recuperar llibres d’autoria catalana i enfortir la memòria cultural del país. Quan vam crear la col·lecció Autories vam començar publicant Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal. De sobte, eren totes dones autores, i no va ser una cosa volguda, sinó que simplement vam anar a buscar quins llibres hi havia descatalogats que calia rescatar, i vam trobar aquests. Ara acabem de publicar, amb l’edició i pròleg de Mercè Ibarz, Sota la pluja, els contes d’Anna Murià, una autora que havia quedat desapareguda sota l’ombra de la Rodoreda. I hem sigut els primers a publicar Fuster, abans fins i tot que comencés l’any Fuster, perquè és un autor que hauria d’estar més llegit. I ja veus que tenim una bona nòmina d’autors valencians: Isabel Clara-Simó, però també Gemma Pasqual i Núria Cadenes, que tornaran a publicar amb nosaltres i pròximament traurem un llibre de Vicent Partal.

Parlem dels llibres al carrer. Com valora el sorgiment de les fires de llibre independent?

Està bé que hi haja diversitat, però potser hi ha un excés de fires. Vull dir amb això que el que hem d’aconseguir és que les fires siguin sostenibles i que siguin un negoci rendible per al firaire. No pot ser que la gent es passi tot un cap de setmana a una fira per a vendre llibres per valor de dos-cents euros, a això em referia també quan parlava d’auto-explotació. Per tant, fires serioses i sostenibles, i no trobar-nos amb dues fires al mateix lloc, o dues fires seguides amb poc de marge temporal. Sovint ocorre que el primer i segon any moltes fires funcionen bé, però després l’Ajuntament se’n cansa i es deixen de fer. Han de ser fires ben fetes, no només amb unes poques parades i guanys ridículs.

La Setmana del Llibre en Català ha estat un abans i un després per al sector del llibre. Vostè hi ha estat al capdavant durant temps, quin balanç en fa?

La Setmana del Llibre ha regenerat la salut del llibre en català, i hem allargat la vida dels llibres. Abans les novetats sortien en octubre o novembre, de cara a Nadal, i ara hem aconseguit que, en acabar l’estiu, tinguem ja les novetats al carrer. Ha esdevingut un punt de trobada per a autors, editors, il·lustradors, tota la gent del llibre en català i gent de fora que ens visita. Allà fem vincles i ens coneixem. A més, a través de l’Institut Ramon Llull ens projectem cap a fora i atraiem altres editors per a possibles traduccions dels nostres autors. Cada vegada més, la Setmana s’assembla al que seria una fira del llibre normal, europea, com la fira de Roma o Torí, no m’atreviria a dir la de Londres, però sí trobo que hem creat aquesta visió de normalitat. A més, la premsa, els mitjans de comunicació en general, hi estan també molt vinculats i se’n fan molt de ressò, amb la qual cosa hem aconseguit estar molt presents en la societat i una projecció nova i forta del llibre català. En aquest sentit, et diria que el que heu aconseguit al País Valencià amb la Plaça del Llibre ha estat també molt positiu, perquè li heu posat cara i ulls al llibre valencià i està consolidant-se com una trobada important.

Tanmateix, la presència del llibre valencià i d’autors valencians a la Setmana del Llibre ha estat una mica anecdòtica fins ara.

Certament, la fórmula «la collita valenciana» no era la manera més afortunada. Els valencians han de venir a captar lectors i públic català, com un autor més, no a dur autors valencians que ja es coneixen bé entre ells a parlar dels seus llibres. Per sort, això està canviant, i enguany ja hi ha hagut una presència més real i normalitzada dels autors valencians, i esperem que vagi a més.

Per acabar, una frase de Manuel de Pedrolo: «Mai no es llegeix prou, encara que es llegeixi massa».

Els llibres ens acompanyen tota la vida, ens donen coneixements, formació, evasió, i ens permeten deixar lliure el pensament i oblidar-nos de la vida dura que tots tenim.

Moltes gràcies, Joan, per aquesta conversa i per tots els llibres que ens poseu a les mans.