Conversa amb Pere Riutort

 

per Joan Borja

Entrevistes

Pere Riutort
Pere Riutort
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El passat 21 de novembre de 2021 va morir a Tàrbena (Marina Baixa) el carismàtic sacerdot, pedagog, filòleg, pastoralista i liturgista mallorquí Pere Riutort i Mestre. L’atzar va voler que alguns mesos abans, el 19 d’agost de 2020, en plena pandèmia coronavírica, tinguérem l’oportunitat de trobar-nos amb ell per conversar distesament a la seua singularíssima residència de la partida Coll de sa Creu de Tàrbena.

Amb Sumpsi Carbonell Barrachina i Joan Senenet Moreno, ens hi havíem desplaçat des d’Altea amb cotxe. I Pere Riutort, amic de tota la vida del matrimoni Senent-Carbonell, no solament va accedir a obrir-nos les portes de sa casa —i de la seua privilegiada memòria—: també ens va invitar a conéixer i assaborir el paratge contigu a la casa on havia projectat la construcció d’un santuari marià (dedicat a la Mare de Déu del Regne i a la repoblació mallorquina del segle XVII); i, fins i tot, ens va mostrar la cripta del mateix santuari, ja efectivament construïda i provisionalment habilitada com a espai de treball i d’arxiu. Val a dir-ho: un arxiu extraordinari.

Religiositats i devocions al marge, un fet ens va resultar incontrovertible, una vegada arribats al paratge i desconnectat el motor del cotxe. I és que aquell racó de món al Coll de sa Creu de Tàrbena ofereix una estranya i inefable sensació de recolliment, d’harmonia per als sentits, de desacostumada i divinal bellesa natural. La serena quietud del paisatge muntanyenc hi és tan present —per contrast amb la sonora agitació que la costa exhibeix a l’estiu— que, sense voler-ho, tots tres coincidim a valorar que «s’hi respira un silenci sagrat».

Amb exquisida afabilitat, Pere ens va invitar a instal·lar-nos a sa casa, fent rotgle, amb les finestres obertes i una prudent distància interpersonal per a evitar qualsevol possible contagi. I la conversa va començar a fluir, fàcil i calmosa, a propòsit dels seus orígens a Petra —Pere Riutort hi va nàixer el 10 de gener de 1935— i d’un altre insigne religiós petrer: el franciscà Juníper Serra, fundador de diverses missions a Califòrnia (entre les quals, San Diego, San Francisco, San Gabriel i San Buenaventura). L’excusa era un simple comentari que li vam fer a propòsit d’un llibre de Tomàs Vibot sobre el personatge que vam llegir al seu dia: El viatge de Juníper Serra, editat pel Gall Editor a Mallorca el 2013.

Al Capitoli hi ha una gran escala, i al final i ha Lincoln. Després hi ha una gran portalada. I la sala d’honor. I al centre hi ha la seua estàtua, que representa l’Estat de Califòrnia —explicava Pere Riutort, amb veu reposada.

Sí. I a Califòrnia n’hi ha pertot arreu, d’estàtues de Juníper Serra —observa Joan Senent.

Per això, Jordiet Pujol, que coneix bastant de Nord-Amèrica, perquè hi ha estat mesos i mesos, em diu: «Als Estats Units, els personatge que té més monuments és Lincoln. I el segon, ell.»

Home! És que ell va fer moltes fundacions, allí... —argumenta Sumpsi Carbonell.

Sí! A Califòrnia les missions són una cosa extraordinària. Diuen: «The Mission! The Mission!» I és com si s’encomanassen a Sant Pere de Roma! Tu compta: San Diego, Los Ángeles... Totes són ciutats, ara. Per cert: Los Ángeles és una fundació indirecta. Li va posar el nom el seu company. Varen viure junts, sempre: el pare Crespí. Varen arribar allí el dia 2 d’agost. I li varen posar en nom de la Mare de Déu dels Àngels: la ciutat es diu els Àngels com a Petra (el meu poble i el de Juníper Serra) es diu els Àngels la festa de la Mare de Déu dels Àngels. És molt curiós, perquè tu vas al convent de Petra i les capelles són les missions! Tot són franciscans, clar. I la Mare de Déu dels Àngels és la patrona del franciscans. Tu vas a la capelleta que va fer sant Francesc a Assís, que és una capelleta de no res, i és Santa Maria degli Angeli: Santa Maria dels Àngels. Hi ha diferents classes de franciscans...

Els Menorets, no? —apunta Joan Senent.

N’hi ha diferents ordes: els Observants, que els va reformar sant Pere d’Alcàntara i Cisneros. Després hi ha els Conventuals, que són els que sant Bonaventura va posar en ordre. Perquè sant Francesc era una espècie de hippie...

Que bona! [Riem]

Un dels quals era el cèlebre pare Kolber, sant Maximilià Maria Kolbe, que se li va fer la festa el divendres passat. Va morir en el camp de concentració d’Auschwitz, quan els hitlerians varen assenyalar-ne un. Com que es van adonar que faltava un pres, van dir: «Ara un morirà a la cambra de la fam». I van fer: «Pum, pum, pum, pum...» A sorts. «Tu: a tu et toca!» I aquell pobre home es va posar a plorar: «Ai! La meua família... El meu xiquet...» I ell es va oferir per a substituir-lo i morir ell de fam, sí. Era polonès, el pare Kolber.

I els Caputxins també són franciscans.

Sí. I també tenen bastants sants: entre ells, el pare Pius, del segle passat. Va morir prop de l’any setanta. I tenia les llagues aquelles. No és que les simulava: no, no. Estava comprovadíssim. Precisament perquè, com que no hi creien, van fer tots els experiments possibles...

Vols dir?

Sí, sí, sí. Tanta devoció té a Itàlia que l’any passat van anar al seu sepulcre al voltant de sis milions de persones.

I on està? —s’interessa Sumpsi.

En un poblet de no res, que es diu San Giovanni Rotondo.

I la teua congregació de Lluc, també és de franciscans, o no? —s’interessa Joan Senent.

No, no, no. Són Misioners dels Sagrats Cors. Però no me’n parles: no me’n parles de Lluc... Lluc sempre havia seguit la tradició de l’ús de la llengua d’una manera especial. No s’hi ha fet mai res en castellà. Lluc ve de Lucus, llatí, amb el significat de ‘bosc sagrat’. No sé on he llegit que té una etimologia semblant a la del Penyagolosa, que sembla que ve de pinna (‘muntanya’) i lucosa (‘boscosa’). Siga com vulga, la cosa estava clara: és el santuari del lloc; per tant, la llengua del lloc. I punt. Però van agafar el poder un de Madrid i un argentí, i... Un desastre, vaja! Un desastre.

 

Parlem, si vols, d’ací. Com és el projecte de santuari marià que vols fer?

Ací volem fer una monestir de la Mare de Déu del Regne, que anirà unit a la Mare de Déu dels Desemparats, i a la repoblació mallorquina. Veus? Aquesta roca d’aquí la dedicarem a Oriola: a la Mare de Déu de Montserrat, que té culte a Oriola. A València li falta un santuari d’això que se’n diu via pulchritudinis: la via de la bellesa de la naturalesa. I la idea, ací, és que hi haja també una representació de la Mare de Déu de Lluc, en versió valenciana. Perquè una cosa molt poc sabuda és que una de les advocacions més antigues de la ciutat d’Alacant és, precisament, la de la Mare de Déu de Lluc!

Xe! Com és això?

Sí, sí, sí. Hi ha, fins i tot, un «Himne a la Mare de Déu de Lluc» que va recollir mossèn Gonzalo Vidal Tur, ara fa una cinquantena d’anys, al Raval Roig d’Alacant. Ramon Haro Esplugues en va publicar la primera estrofa en el llibre de la Reial Confraria de la Mare de Déu de la Soledat i de Sant Pere Apòstol l’any 2001. Però en tenia tres més, d’estrofes. I me les va voler confiar. És una preciositat, aquesta composició, que queda a cavall entre himne i goig, perquè la llengua és antiga, genuïna, sense castellanismes: jo diria que del segle XVII, com a mínim! Mira: ací tens tot el text sencer... [Pere Riutort ens lliura un document, amb la lletra següent.]

Himne de la Mare de Déu de Lluc, venerada al Raval Roig d’Alacant

Sou Mare de Déu de Lluc,
Reina de tot lo Raval.
Lo meu cor us don i duc
per a que el guardeu del mal.
Vós sou lo primer estel
que brilla en nostra ciutat.
Ajudau-nos des del Cel
per a que tots fem bondat.
 
Senyora del Raval Roig,
Mare del Nostre Senyor,
ompliu los pobres de goig,
de gràcia i d’amor.
Volem viure tots feels
a Jesús Ressuscitat.
Ajudau-nos des del Cel
per a que tots fem bondat.
 
Santa Maria de Lluc,
del Raval segur consol,
en ma pensa sempre us duc,
cada jorn que alce el vol.
Vostre nom és com la mel
al Raval i a la ciutat.
Ajudau-nos des del Cel
per a que tots fem bondat.
 
Mare i Verge de Lluc,
amb Vós espante la por,
sense Vós viure no puc,
perquè us porte en lo meu cor.
Déu us cobrí amb son vel
omplint-vos de santedat.
Ajudau-nos des del Cel
per a que tots fem bondat.
 
D’Alacant, alba naixent,
del Raval, far en la mar
Ajudau-nos des del Cel
per a que tots fem bondat.

 

Parlem també una mica de la col·lecció de quaderns didàctics Els Vents del Món, Pere, per favor. Vas publicar Llevant i Llebeig el 1976, i Ponent el 1977. Quina aventura, en aquell moment, no?

Mira: ací els tinc, també... —els pren amb les mans i ens els mostra.

Això és un pessic d’història! De la història contemporània de l’ensenyament de la llengua, si més no...

En aquells anys només estava això i El llibre de Pau —recorda Sumpsi, que és psicòloga i especialista en educació.

Això ha servit per a ensenyar la llengua a més de dos-centes mil persones. Ho vaig fer mig any abans de morir Franco...

Tinc entès que Enric Valor hi va col·laborar en la part literària, no?

Enric Valor, pobre home, estava treballant amb son pare [en relació amb Joan Senent Moreno, i referint-se, per tant, al senyor Joan Senent Anaya]. I son pare va morir. I Enric Valor va quedar desemparat. I va acudir a mi. Vam col·laborar molt, sí. Molt. Vam ser molt amics. A mi han acudit tots, diríem, en el seu interior: Sanchis Guarner i Valor... Sempre he patit molt, en canvi, de no haver-nos entés amb Estellés, i em dol que, quan va morir, em van venir a cridar, però no vaig arribar a temps per a assistir-lo.

I Sanchis Guarner?

Sanchis Guarner i jo érem com pare i fill. Va quedar molt dolgut amb tot allò de les bombes que li van enviar i la sentència aquella vergonyant del Tribunal Suprem. Recorde que la darrera cosa que em va dir Sanchis Guarner va ser: «Convé que valencians i mallorquins aguantem en les coses que tenim raó: perquè quan es farà una forma conjunta de la llengua, les coses bones nostres podran passar a tots.» Per exemple: què és bo, tarda o vesprada? Sospesa-ho: aurora, matinada, matí, migdia, vesprada, vespre (que és una paraula grega) i nit. Només València usa la paraula vesprada. I és la més coherent.

També vas treballar després en l’Escola de Mestres de la Universitat de València: en la Facultat de Magisteri, que en diuen ara, no?

Sí. Era professor de didàctica, en la Universitat. Per a preparar mestres. Sempre m’ha agradat sentir-me vinculat a la Universitat. Jo, de jove, vaig estar a Barcelona en l’alçament dels estudiants: en el primer alçament. Hi vaig participar.

Caram! De quin any estem parlant?

L’any 1965. Jo vaig viure tot allò. I el Concili: també vaig viure el Concili.

El Concili Vaticà II?

Sí, clar.

Que poc queda de l’esperit del Concili Vaticà II en l’Església d’avui en dia!

No, no... Poquet a poquet.

Poquet a poquet? La involució en la jerarquia eclesiàstica em sembla que ha sigut brutal. Però és igual, Pere. Deixem-ho córrer: ja està dit...

El Concili de Trento, no cregues que s’instauràs de colp, eh?

Però m’estaves parlant del teu temps d’estudiant a Barcelona, no?

Sí. Jo vaig estar a Barcelona del 1962 al 1966. I el 1962 va començar el Concili. Has de pensar que en el món de l’Església, del cristianisme, la Bíblia és el text més important. Però en segon lloc, són els concilis. Després de la Bíblia: els concilis. No es toquen. N’hi ha vint-i-dos.

Però conta’m, conta’m: conta’m allò altre de la revolta d’estudiants.

Em va impressionar. Molt. La majoria dels líders eren del PSUC. Els veies gent bregada. I em va impressionar. Perquè la repressió del règim era també molt forta. I jo em vaig dir: «És que és qüestió de fer alguna cosa.» Jo duia dins de mi la qüestió de la llengua. Havia estudiat Filologia Clàssica: llatí i grec. I em vaig dir: «Vull defensar la llengua de Mallorca, la meua terra.» Perquè amb aquesta gran quantitat de gent que venia, amb riuades i riuades i riuades d’andalusos, i amb la llengua tan perseguida... Imagina’t: jo vaig acabar la Universitat sense ni una classe en català! Vaig aprendre l’ortografia catalana en unes classes voluntàries que varen fer Antoni Maria Badia i Margarit i Joan Veny, dues vegades a la setmana. Amb ells vaig aprendre l’alfabet.

Caram! Badia i Veny: no estan malament, els mestres!

No, no, no... [Riu.] Jo vaig tenir mestres molt bons.

 

Parlem de dues autoritats de la filologia...

Molt bons amics, tots dos. Badia deu haver mort ja, no?

Sí. Però no fa molt: fa cinc o sis anys, només. El 2014.

Devia tenir prop de cent anys, no?

Sí. Va morir amb noranta-quatre anys, crec.

Érem molt amics: molt, molt, molt. I aleshores, diríem, em vaig conjurar de treballar per la llengua. Em vaig fer el propòsit que, almenys, quan jo em morís, la llengua estarà com estava en aquell moment. Perquè, tal com era la llei, i amb tots els moviments migratoris, les coses pintaven molt malament. Però ja veus: hi ha cosetes en què sí que hem anat avançant. Per exemple, les criatures han d’anar a escola i hi aprenen la llengua. Això no ho havíem ni somniat en aquell any 1965. Faltaven deu anys per a la mort de Franco, encara.

Compta!

Per aquell temps també vaig fer una gran amistat amb Joan Sales. Venien a missa cada diumenge, ell i la dona, a la Parròquia.

Això sí que són amistats il·lustres...

Sí... Amb el temps tu veus quins han estat els teus mestres: les persones que t’han influït més. Jo puc dir que, per la defensa de la llengua, he rebut moltes garrotades; però també que he tingut la sort de fer grans amics. I de conéixer grans personalitats...

Home! Joan Sales és una peça clau de la literatura catalana contemporània: no solament com a autor, sinó també com a editor. Va ser editor de Rodoreda, i de Villalonga, i de tutti quanti.

Les cartes a Rodoreda són una preciositat: de les coses més boniques que he llegit mai —sosté Sumpsi Carbonell.

Per cert —hi insistim—: que va ser editor d’Enric Valor, també. És una cosa poc coneguda, però ell va adaptar, editar i prologar el llibre Rondalles gironines i valencianes, en l’editorial Ariel, l’any 1951, amb onze rondalles gironines de mossén Lluís G. Constans i cinc rondalles valencianes d’Enric Valor. Al mateix temps que Valor estava publicant les primeres Rondalles valencianes en l’Editorial Torre a València, Sales li va publicar en paral·lel aquesta adaptació a Barcelona. Xe! Vull dir: que Joan Sales és un personatge extraordinari, com pocs n’hem tingut en la història de la literatura catalana contemporània.

Ell i la seua dona varen ser els meus mestres. Em varen explicar la Guerra. Perquè clar: jo venia de Mallorca, que era franquista. A Mallorca tots eren franquistes...

Fora només Mallorca! [Riem.]

No. Però vull dir que a Mallorca havíem estat franquistes sempre. En fi... Què t’estava dient? Ah, sí! Que a Barcelona no vaig sentir mai una paraula en català a les aules, perquè estava prohibit, fins que, per fi, es va crear la primera càtedra en català, que va ser la del també molt bon amic meu Antoni Comas.

I què dius que et va contar Joan Sales de la Guerra?

Em va explicar tota la partida. Van acabar a Mèxic. Em va regalar un exemplar dels pocs que ell tenia dels Quaderns de l’Exili...

Quaderns de l’Exili? Això va ser la revista aquella que es publicava a Coyoacán, en els anys quaranta. La van dirigir Lluís Ferran de Pol i el mateix Joan Sales.

Exacte.

Un altre pessic d’història!

Sí... I Sales em va explicar tota la seua història de l’exili, i com havia fet després perquè la censura no pogués parar-li les publicacions. Clàssics, per exemple, en deixaven fer. I ell ho va aprofitar per publicar rondalles de Ramon Llull, per a xiquets, comprens?

Cert! En la mateixa col·lecció d’Ariel on Sales va publicar les Rondalles gironines i valencianes, ja s’havia publicat, un parell d’anys abans, el 1949, un volumet de color roig, titulat Rondalles de Ramon Llull, Mistral i Verdaguer.

Joan Fuster també va fer una cosa per a xiquets, on també hi havia l’adaptació d’un fragment del Llibre de les bèsties de Llull...

Sí, clar! També és poc conegut això: Un món per a infants, de l’any 1959, il·lustrat per Andreu Alfaro, i amb anotacions d’Enric Valor. Aquell llibret el va editar Francesc Soriano Bueso en la impremta aquella de Successors de Vives Mora, amb motiu de la proclamació de la seua filla Ampariu com a regina dels Jocs Florals...

Eren coses excepcionals. No en sabíem res: moltes ensenyances modernes, però de llibres per a xiquets no en sabíem res. Jo vaig tenir la sort que, en la classe de Didàctica (perquè vaig fer Filologia Clàssica i Pedagogia, al mateix temps), vàrem dedicar pràcticament tot l’any a la didàctica de les llengües. Llavors parlàvem ja d’ensenyança programada. No hi havia encara cap teoria de la immersió lingüística...

És que no estava, encara! La famosa experiència de l’escola de Saint Lambert, al Quebec, comença precisament per aquell moment, l’any 1965. I els treballs de Cummins són ja dels anys setantes i vuitantes...

Però ja hi teníem la idea. Jo vaig estar quatre anys mirant i mirant, què podíem fer i què no podíem fer. I vaig acabar en el mateix que ha acabat sent la immersió lingüística. És a dir: buscar la forma natural d’aprendre les llengües. La immersió lingüística és un model, si vols, més estudiat. I amb mitjans i tot això. I contrastat al Canadà i tot el que tu vulgues. Però és allò que ja vaig començar a fer jo amb el plantejament d’Els Vents del Món: l’ensenyament en català com una manera natural per a aprendre la llengua.

També en això vas tindre també al costat el mestratge de Sales? T’ho dic perquè Sales també es preocupava de publicar llibres per a infants...

Si. Joan Sales m’ho va anar explicant tot. Per cert: en aquell moment havia acabat d’eixir El carrer de les Camèlies en El Club dels Novel·listes. I ell volia que cada diumenge hi anara, a passar hores amb ell. Tenia gust d’ensenyar-me. Però aquell dia em va dir: «Avui hi ha una senyora que supòs que no et molestarà...» Jo li dic: «No, no, no. Clar que no.» Era una senyora que, me’n recorde, duia una polsera amb forma de serp, ací al braç. I... I era la Rodoreda, clar!

Mira!

Vaig estar una quantes vegades reunit amb la Rodoreda, sí. Amb Sales, al barri del Coll: que allí, en la Parròquia, hi ha una església romànica, que és l’església de la Mare de Déu del Coll. Té la imatge més antiga, romànica, amb culte, de tot Barcelona: la Mare de Déu del Coll, dels segles XII o XIII. Allí van matar, al principi de la Guerra Civil, quatre Missioners dels Sagrats Cors i tres religioses. Els set van ser beatificats, no fa massa, per Benet XVI.

I després de Barcelona, vens a València.

Sí. A València ja havia vingut l’any 1966. Amb les idees clares. Em van fer director del Col·legi Sant Pere Pasqual. I hi vaig durar un any! De seguida els superiors em van dir: «És que no sabem què hem de fer de tu!» I jo els vaig dir: «No es preocupen, que el món és molt gran!» I, així, el 1967 em van dur ja a fer classes al Seminari Major: de Psicologia, Grec i Història. Fins que va anar canviant, diríem, la gent. Volien la llengua, estimaven la llengua. Era costum d’usar la llengua. I poquet a poquet ja la cosa anava entrant... «El darrer quart farem lectura de valencià!», proposava, jo. I els seminaristes: «¡Ay, sí, sí! ¡Nos servirà para leer las fallas!»

Que bona!

Sí. Però clar... Quan vaig tornar a Lluc, hi vaig estar només dos anys: fins que en una reunió de la comunitat, que n’érem dèsset, nou varen votar que me n’havia d’anar i vuit que m’hi podia quedar. I me’n vaig haver d’anar. I aleshores m’envien a Roma: cosa que em va anar molt bé... Allí vaig estar una parell d’anys, també, entre 1969 i 1971. Estant a Roma vaig aprofitar per a fer el doctorat, sobre La pedagogia de Climent d’Alexandria, que era un autor grec, de l’any 200. Per a documentar-la vaig anar recorrent biblioteques. I vaig estar a París, mirant. I a Montserrat: Montserrat era una gran biblioteca i hi vaig traure molt. En fi... Jo diria que és una vertadera tesi, cansat com estic de veure tesis que ni són tesis ni són res!

De tot hi ha: de tot hi ha en la Universitat. Com a la vinya del Senyor...

I vaig fer dues coses a Roma: la Teologia, que no la vaig acabar (em vaig quedar en candidatus ad lauream, que se’n diu) i la lliçó magistral de doctor en Filosofia. El tema era preciós. I és preciós: el duc sempre dins del cap. És: «Del santuari grecollatí al santuari cristià». I després vaig acabar Pastoral. I el director em va cridar i em va dir: Ho pensato a lei. «He pensat en vosté.» M’han demanat que propose algú per a treballar en la nova publicació de reforma del concili. I jo li vaig dir: «Agraït... Però no puc.» M’havia compromés en l’altra cosa...

«L’altra cosa», vols dir «la llengua», no?

Sí. Vaig venir de Roma i a Mallorca no em volgueren. I m’enviaren a València. I entretant, hi hagué la Comissió d’Acció Catòlica, que defensava la litúrgia en valencià. Vint mil persones, l’havien demanada. Es van fer uns cartells, reclamant-ho.

D’aquestes vint mil persones que tu dius, jo n’arrepleguí un muntó —recorda Joan Senent, amb un somriure—. I els cartells es van imprimir a càrrec de mon pare. Els vam repartir entre tota la gent de la UDPV: la Unió Democràtica del País Valencià. Vicent Miquel i Diego, Ernest Sena i tots aquests...

I Ferrer Pastor, que vivia al meu costat.

I és quan comences el projecte del Llibre del Poble de Déu, no?

Sí. Per aquell temps vaig tornar a Roma i em vaig entrevistar amb el cardenal prefecte de la Congregació del Culte Diví, James Robert Knox. I hi va venir l’encarregat de la part espanyola, que era un monjo de Poblet. Recorde que en aquella entrevista va eixir de passada el cas de l’adaptació de la litúrgia per als maies. «Va avant?» «Sí: va avant, va avant...» Recorde que el prefecte va preguntar: «Deu ser tal com es fa a les escoles, no?» I li van dir: «És que allí no tenen escoles...» [Riu.] Li van dir això al cardenal: «És que no tenen escoles!» Allí vaig començar a comprendre jo la complexitat que ofereix la qüestió de les adaptacions de la litúrgia. El cardenal prefecte recorde perfectament que em va dir: «El problema més gros que hi ha dins l’Església per a la instauració de la litúrgia en les llengües vernacles és la qüestió valenciana.»

M’ho crec! De fet, mira com està el pati encara ara...

Vull dir: que quina vergonyeta, eh? Quina vergonyeta! De les quatre-centes llengües que hi havia allà en camí, el del valencià es tenia com un problema insoluble.

I és ací on et vas dir: «Jo faré el Llibre del Poble de Déu»

Bé, no. El Llibre del Poble de Déu va venir de mossèn Sorribes: Vicent Sorribes. Es va publicar el 1975, en Gorg, l’editorial de son pare [novament en referència al senyor Joan Senent Anaya, pare de Joan Senent Moreno]. Mireu: ací el teniu. [Ens en mostra el volum, solemnement sostingut amb les mans.] Conté «Cantoral popular», «Celebracions de Diumenges, Festivitats i Setmana Santa», «Ordinari de la Missa», «Sagraments i Misses Rituals dels Sagraments i de la Professió religiosa», «Litúrgia de Difunts», «Apèndix del Missal Romà», «Litúrgia en llatí», «Pregàries eucarístiques per a Misses de xiquets i «de reconciliació» i «Pregàries en família, en grup o individualment». Un manual de mil sis-centes pàgines. És un llibre únic al món; un llibre de primera categoria.

Certament, un nou pessic d’història: ja no solament religiosa, sinó també lingüística, sociolingüística, cultural...

Ara ho has dit. Mira: si tu busques en internet «Batalla de València», el primer nom que hi ha és el meu. Per què? Per tant el Llibre del Poble de Déu com Els vents del món van tindre una gran incidència popular.

De fet, una de les primeres agressions físiques que es varen produir en la Batalla de València la vas patir tu, no?

Sí. A la Llotja. I escopir-me, tres vegades m’han escopit. Sempre que anava pel carrer hi havia algú que em cridava. Sempre. Sanchis Guarner s’enfadava. Però jo sempre responia amb veu suau i els oferia, pacientment: «Escolta, quan vulgues vine i parlarem...» I quedaven desconcertats. Perquè en realitat no tenien res a parlar, perquè eren pobres ignorants.

Quedaven desubicats, clar. No devien ser massa de parlar i de raonar... [Riem.]

Els textos litúrgics els vam fer a consciència. Perquè no els pots fer com vols, eh? La litúrgia és Lex orandi, lex credendi: la llei de la pregària és la llei de la fe. Per tant, hi ha tota una normativa. Per exemple: la comissió que adapte els textos litúrgics ha de ser prèviament aprovada per Roma. I jo vaig aconseguir l’aprovació de Roma per a la Comissió Valenciana Oficial per a les Adaptacions que va crear l’arquebisbe de València en nom de tots els bisbes valencians, al novembre de 1973. Jo mateix vaig ser el president d’aquella Comissió. I Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor i mossèn Vicent Sorribes hi van ser nomenats membres tècnics en valencià. Per cert: son pare [sempre en referència al senyor Joan Senent Anaya, pare de Joan Senent Moreno] em va regalar el paper.

El paper del Llibre del Poble de Déu?

Sí.

Ostres, quines coses! És que ton pare, Joan, estava en tot!

Veus? Això no ho sabia. Però m’ho crec: mon pare sempre estava... Sempre estava en tot —intervé Joan Senent Moreno, amb un deix d’orgull filial.

Va ser l’únic que va col·laborar...

Vols dir?

Sí. Jo ho vaig patir molt. Perquè després va vindre Abril Martorell amb tres-cents milions de pessetes per a pagar «edicions pirates» i alimentar el conflicte lingüístic. Tot això us ho explicarà Alfons Llorens. El cas és que jo, aleshores, ja estava a mitjan camí en el procés de publicació. I dic: què faig? Em vaig endeutar, vaig vendre un tros de terra, vaig hipotecar tot el meu patrimoni. Naturalment, tot el meu sou se n’ha anat en això. Soc un pobre de solemnitat... Però el vam fer: vam fer el Llibre del Poble del Déu. I el vam fer com calia. Narcís Jubany, el bisbe de Girona (que després va ser cardenal i arquebisbe de Barcelona), va anar a Roma i va aconseguir el permís oficiós perquè tant a les Balears com a València es pogués fer una edició de les adaptacions, amb la menor quantitat possible de modificacions respecte de la versió catalana: respectant el principi d’unitat que proposa el concili. Aleshores, a Mallorca, «Pataplam, pataplam, pataplam»: comencen i fan tots els textos. De seguida. I ací, en canvi, es va fer l’any setanta i tants (feia ja set anys que havia acabat el concili). Es continuava plantejant el mateix problema de sempre. Litúrgia en valencià? Sí, però... I textos? No n’hi havia! Qui els havia de fer? El clero? Quin clero? Si en el clero resulta que tots els arxiprestes havien votat unànimement que no volien la litúrgia en valencià! Entens? Perquè els bisbes poden tindre culpa, però el clero valencià en té més.

Diria que tens raó. De xavo «vergonyeta»... Aquesta indecència històrica de l’Església valenciana ha exhibit sempre en relació amb la llengua pròpia jo diria que, si hi ha pecat, ha de ser pecat segur.

Mira. Ací hi ha les actes de les sessions de la comissió. [Ens n’estén el llibre d’actes.] Jo ho guarde tot. En un bon arxiu s’ha de guardar tot. En els textos litúrgics, el que més hi va fer va ser Valor. Sanchis Guarner, també; i Ferrer Pastor. Jo els donava els textos de Catalunya. I aleshores: bolígraf verd, bolígraf vermell, bolígraf negre. I posa el que creus que s’ha de canviar: canviant el mínim possible. Tots compartíem la idea que no perquè la gent estiguera en situació d’analfabetisme, no havíem de fer una cosa ben feta. Aleshores, una vegada que havien passat per tots, ens reuníem i ho miràvem. Jo anava apuntant el que deia aquest, el que proposava aquell, el que demanava l’altre... I hi feia de director d’orquestra. En darrer terme donava el meu parer i anàvem fent. Tots, tots, tots acceptaven sempre el que jo deia. Si era una qüestió lingüística, naturalment, jo escoltava els qui en sabien. En això no vaig anar mai contra ningú: tot al revés. I al final... Oh! Quina alegria que va tenir Sanchis Guarner quan va veure que això acabava! I Martí Domínguez. I tothom! Recorde que Martí Domínguez va publicar un article preciós, que irradiava entusiasme. Crec que encara el conserve per algun lloc. Clar: si havíem de fer la litúrgia, calien els textos. I, per primera vegada, hi havia els textos!

Tinc entés que una figura important en el procés de l’oficialització dels textos va ser el bisbe Jesús Pla, d’Agullent.

Sí. En les reunions amb els bisbes, perquè aprovaren el text, Jesús Pla era el que manava: era bisbe auxiliar, però era el que manava. Ara és venerat i li fan procés de beatificació i tot... Ui! Jesús em tenia un gran afecte, i jo a ell. Perquè era un cap quadrat... Però sincer, eh? I em va dir: «Saps aquella frase que usem en valencià de "qui no vulga pols que no vaja a l’era"?» (Que a Mallorca també la usem, per cert.) I diu: «Jo soc dels qui, quan hi ha pols, vaig a l’era. I tu també ets com jo. I tu també ets com jo!

Que no li tens por a la pols! [Riem.]

Jesús Pla em va dir: «És que ens ha agradat molt, el llibre, i el volem firmar nosaltres.» Dic: «No, no! El vull firmar jo. Perquè el llibre és meu i el vull presentar jo.» El llibre és meu; els textos no són meus, m’explique? Aleshores em diu: «Doncs haurem de fer una altra reunió...» I jo m’ho repense de seguida i li dic: «No, no, no, no. Tal com dieu: feu tal com dieu. Endavant.» I és quan ell em proposa: «Volem, però, que afegisques aquest paràgraf...» I és aquest paràgraf que pots llegir ací, en la pàgina 22: «Els textos litúrgics cal que resten anònims; però des d’ací ha d’agrair-se l’esforç perllongat i valuós del competent equip d’hòmens que s’ha fet mereixedor de la gratitud de les comunitats diocesanes del Regne de València.» De tota manera, en els crèdits del llibre consta: «Textos litúrgics oficials. Edició manual per als fidels preparada per Pere Riutort Mestre.» Més clar, aigua!

Efectivament: més clar aigua, Pere. Teu és el llibre, teu el mèrit de la paraula sagrada. Si hi ha un Cel de la decència, la lleialtat i la perseverança, te l’has guanyat amb escreix.

Saps? Encara ara em sembla escoltar la teua veu acomiadant-nos, aquell 19 d’agost de 2020, enmig del silenci sagrat que es respirava al teu tros del Coll de sa Creu de Tàrbena. «Bon viatge! Bon viatge!», ens deies, mentre desembragàvem el cotxe disposats a fer el trajecte de retorn a Altea. Som nosaltres, ara, Pere, qui te’l desitgem a tu des de La Veu dels Llibres: «Bon viatge! Bon viatge! Bon viatge al cel de la posteritat —i la memòria...» Perquè és a aquest cel de nobles membrances on deuen anar les persones de bona voluntat que, com tu, saben veure en el prodigi, l’amor i la dignitat de les paraules una idea de Déu —o el ple sentit de la vida humana. Reposa en pau, estimat. Que la llum perpètua t’il·lumine sempiternamentvia pulchritudinis en la divinal bellesa natural del teu redós de terra a Tàrbena. I que la veu del teu poble, sense més vergonyetes ni ignomínies que la silencien, s’eleve i s’escampe joiosament per tots els vents del món: com una penyora de la vida intensa, feraç i generosa que has viscut.