Lourdes Toledo: «Ens calen dones en la premsa, fent crítica, perquè som les dones qui parlarem de dones»

 

per Margarida Castellano

Entrevistes

Lourdes Toledo
Lourdes Toledo | Jesús Ciscar
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Lourdes Toledo (València, 1970) viu la literatura de manera intensa, perquè té una capacitat astoradora de relacionar obres, contextos i autores i, especialment, per tal d'establir paral·lelismes entre cultures i buscar els denominadors comuns. Gràcies als seus reportatges i articles en premsa hem incorporat al nostre passaport lector autores com ara Joy Harjo, Natalia Ginzburg, Mercè Ibarz o Vivianne Gornick i hem aprés a estimar les petiteses de la vida, tret característic de la literatura testimonial escrita per dones, que Toledo ha llegit i treballat amb tant d'afany.

És autora de dos assaigs premiats, Amèrica endins, Premi de la Mancomunitat de la Ribera Alta (2018) i La Inquietud, Premi Josep Vallverdú (2020), així com múltiples entrevistes, articles d'opinió i de crítica literària a Eldiario.es, Nosaltres la veu o a les revistes culturals Catorze i L'Avenç.

Toledo reivindica la importància d'ampliar la mirada literària cap a autores poc conegudes i insisteix en la necessitat de difondre-les.

És per això que se sorprén encara en descobrir que, tot i haver estudiat periodisme a la universitat, mai no li havien parlat d'Irene Polo, dona d'avantguarda, una de les primeres periodistes en la premsa catalana i redactora dels principals diaris dels anys 30, així com autora de reportatges que aporten un llenguatge fresc, profund i divertit i que encara resulten vigents. «Per què ningú mai no me l'havia esmentada?» Es plany, a menys de dos minuts després d'haver demanat un te i haver posat el mòbil en marxa per enregistrar aquesta entrevista.

A Amèrica endins llegíem: «Vaig prendre consciència fa uns anys, just en arribar als Estats Units, que les meues lectures estaven dominades per una visió masculina i etnocèntrica, matisades pel masclisme d'un patriarcat que perfila, amb més o menys impunitat, el món i la vida de les dones arreu del món. M'urgia un canvi». Quin va estar, concretament, aquest canvi i com el vas començar a fer?

No sé si va ser un procés conscient. En marxar als Estats Units, un amic em va regalar una obra de la mexicana Elena Poniatowska, en què s’aproximava a la biografia del seu marit (l'astrònom Guillermo Haro) i em va agradar que fóra ella qui parlava d'ell, de la vida familiar i de l'èxit del seu home des del respecte i l’admiració, però també de tu a tu, des de la igualtat. No era una María Teresa León a l'ombra de Rafael Alberti ni una Anna Murià eclipsada pel seu home poeta Agustí Bartra. Interessada com sempre he estat en l’assaig i les memòries, allà vaig entrar en contacte amb la literatura xicana i amb autores natives, com ara la Joy Harjo, que després he tingut el privilegi de traduir. I em vaig adonar que la biblioteca que havia deixat a Terol, una biblioteca feta als anys 80 i 90, estava composta d'obres escrites per homes. Em sonava Natalia Ginzburg, per exemple, però no he pres consciència de qui era fins fa relativament poc i és gràcies a editorials com Comanegra i d'altres que, en els últims deu anys, s'han dedicat amb esforç a traduir i publicar literatura d'autores, perquè era vergonyós no reconéixer el talent d'autores com la mateixa Ginzburg, l'Alice Munroe o la Lucia Berlin, com també les nostres autores. Per això, gràcies a aquesta visibilitat, ara podem parlar d'Arquimbau i de Bertrana, quan fa uns anys ni les esmentàvem. Així i tot, no puc evitar cabrejar-me i indignar-me, perquè tinc la sensació que algú m'ho ha estat ocultant: per què m'ha costat tant trobar-les? Per què he hagut de gratar i gratar fins a trobar els noms? Allò cert és que una vegada t'endinses en la literatura testimonial escrita per dones ja no pots parar, perquè una autora et du a l'altra. Per exemple, l'altre dia vaig descobrir un llibre de memòries de la ballarina Isadora Duncan que es diu Mi vida. I com hi arribe? Doncs a través d'un article de Mercè Ibarz. És per això que ens calen dones en la premsa, fent crítica, perquè som les dones qui parlarem de dones. Que no dic que no hi haja homes amb sensibilitat, però d'altres homes són capaços de publicar reportatges a capçaleres de renom amb frases que asseguren que no hi ha dones que escriguen assaig al País Valencià. I això és tòxic, i es perpetua: no existeixes, no et nomenen i ets invisible, com ara al llibre del James Baldwin Nobody Knows my Name.

«Una vegada t'endinses en la literatura testimonial escrita per dones ja no pots parar, perquè una autora et du a l'altra». | © Jesús Císcar

Dins d’aquest afany de donar visibilitat a aquelles autores que no han estat a la primera línia o, fins i tot, menyspreades, fas cursos de formació al professorat a través dels CEFIRE d’arreu del territori. Què et trobes en aquests cursos? Està canviant el llistat de «lectures obligatòries»?

Està tot molt en mans del professorat, però si cada vegada hi ha més gent als claustres que tenen altres idees i altres visions, a poc a poc aquest llistat anirà canviant. He estat a diversos IES que estan fent uns treballs transversals preciosíssims al voltant d'autores com ara Adrienne Rich. El que sí que em trobe és sorpresa, agraïment i moltes ganes de veure el món des d’un altre prisma. Reflexionem molt tots plegats sobre aquesta idea del cànon i, de fet, pense que aquest no hauria d'existir, perquè el lector intel·ligent, com deia el Miquel Pairolí, és aquell lector que va sempre buscant i que pot fer una lectura profunda. El professor Enric Iborra tampoc no creu en el cànon i afirma que els bons lectors no en tenen, sinó que van fent el seu camí i van buscant, segons la predisposició que tens en eixe moment. D'aquest tema també en parla la Vivianne Gornick en l'últim llibre, Comptes pendents, quines lectures tan diferents podem fer segons el nostre moment vital, no?

Per tant, jo el que demane és flexibilitat, davant aquesta idea del cànon però, com que sí que funciona un mainstream, caldria ser-ne conscient i mirar de combatre'l.

La flexibilitat és també una de les característiques de la vida entre fronteres. Entre quines fronteres se situen les dones escriptores del segle XXI?

Les fronteres, siguen aquestes culturals o geogràfiques, estan molt presents en la literatura testimonial. De fet, acabe de llegir Mestissa, de Maria Campbell i he descobert tot un món que desconeixia, el dels mestissos i els indis al Canadà i t’adones de quin tipus de vida ha sigut aquesta: entre els blancs, entre els indis, estimant la seua gent i alhora odiant-la, perquè els blancs els han condemnat, però la misèria entre la seua gent i la poca capacitat per rebel·lar-se també ha sigut una condemna. O també Maryse Condé és molt interessant: ella ve de les Antilles, viatja a Àfrica, intentant trobar la seua africanitat, però resulta que els africans d’Àfrica ignoren la gent de les Antilles perquè no els consideren prou negres; o també la Chimamanda Ngozi, que diu que els afroamericans no tenen ja res a veure amb els africans. La lectura des d’aquestes fronteres, com també ocorre amb la Sandra Cisneros o la Júlia Álvarez, que han trobat als barris de Chicago o de Nova York el mig camí entre els Estats Units i Mèxic o la República Dominicana; o Jhumpa Lahiri, que també ha retratat amb molta gràcia com la segona generació de famílies índies trenquen amb les seues arrels... És a dir, aquesta literatura de fronteres, que se situa entre dos mons, en unes relacions d'amor-odi i per a la qual és tan difícil per les paus. Un altre llibre que m'ha sorprés moltíssim és La hija pequeña de Fatima Daas, perquè és el gran drama dels algerians a França, no només en temps de postcolonialisme, sinó en l'actualitat i des de la visió d'una dona lesbiana. Perquè sabem que per molt que l'estat francés s'òmpliga la boca parlant d'integració, això és una fal·làcia i ho ha estat sempre, ja que a una persona nascuda a la perifèria de París, en aquest cas, tot li costarà quatre vegades més que a una persona més heteronormativa i culturonormativa.

Un dels gèneres que més treballes als teus articles és l'assaig i els relats testimonials. Efectivament, sovint la literatura autobiogràfica també se situa en la frontera amb l'assaig però, potser, la manera d'apropar-se a aquest gènere sí que té diferències segons si l'autor és home o dona. La professora de la UA Anna Esteve assegurava en l'entrevista que li vas fer que «l'assaig és un espai de veu intel·lectual i, fins fa poc, era un espai on les dones tenien poc de lloc». De què parlem les dones quan fem assaig?

De les autores que fan assaig o també relat autobiogràfic m'agrada la capacitat que tenen per fer literatura a partir dels detalls i de la quotidianitat. I ho fan amb humor i de manera crítica. De fet, no entenc la literatura sense humor, jo mateixa no puc escriure sense humor: no m'interessa la literatura que no té sentit de l'humor, sense punts d'inflexió o autocrítica. Per això em fascinen autores com la Debora Levy, que retraten moments ridículs i els eleven a la categoria de literatura. Natalia Ginzburg és una de les grans autores en convertir allò que sembla banal en un fet essencial. També Lucia Berlin a la seua narrativa parla de la seua vida com a mare, de les mudances, dels canvis... Totes elles converteixen les quotidianitats en grans relats i retrats de la vida i de les superacions. Això m'apassiona i em diverteix.

«No puc evitar cabrejar-me i indignar-me, perquè tinc la sensació que algú m'ho ha estat ocultant: per què m'ha costat tant trobar dones escriptores? Per què he hagut de gratar i gratar fins a trobar els noms?» | © Jesús Císcar

De fet, pel que dius de la quotidianitat, l'escriptora Marta Orriols diu que «la literatura és la vida passada per les ales de la ficció». Quin és el teu univers literari com a escriptora?

Si mire les carpetes que tinc fetes a l'ordinador ara mateixa, diria que, efectivament, parlen de la vida feta ficció: els canvis de casa, la criança, l'amistat, els paisatges, la identificació amb el paisatge, els viatges i tot allò que aquests fan amb nosaltres, la relació amb els llibres i com aquests ens formen i transformen... També qüestions socials, com el feminisme. L'altre dia llegia una frase de la Campbell, que deia que «les dones hem de lluitar molt per aconseguir molt poc» i no puc més que donar-li la raó. També m'agradaria molt escriure més sobre la maternitat, quin gran tema! I em preocupa molt el desemparament en què es troben molts ciutadans davant la dictadura digital i l’estrés tecnològic. M'agradaria també parlar sobre el sexe en la maduresa i en la vellesa (supose que segons passen els anys aquesta etapa vital m'interessarà cada vegada més) i també evocar la infantesa. Al capdavall l’escriptor el que fa és mirar, ensumar i poc més: estar atent a la mirada, a tot allò que ocorre al seu voltant. Per això m’agrada tant Pla, que feia literatura de tot.

Pel que dius de la maternitat, efectivament, hi ha com un boom de literatura que parla d'aquesta, des d'un punt de vist més realista, però també hi ha una visió de la maternitat edulcorada, especialment als perfils d'algunes xarxes socials. De fet, a autores com ara la Rachel Cusk se l’ha criticada moltíssim per haver donat una versió tan crua de les renúncies que ha hagut de patir per ser mare. Com ha afectat la maternitat a la Lourdes Toledo escriptora?

Ui, deixant d'escriure durant deu anys! És un abans i un després molt bèstia. Per això m’agrada tant quan llig dones que han triat no ser mares, que han triat viure a soles i tenen una vida completa, perquè amb el bombardeig que patim les dones quan estem al voltant dels 30 anys, és difícil no caure en el parany.

Més d'una volta jo m'he preguntat: «Per què he sigut mare? Em vaig deixar endur pel que societat em dictava?». Perquè realment, ser mare és per a tota la vida i, sovint, és ingrat. Però quan estàs en eixa edat, tens la sensació que «has de fer els deures» i, de fet, poques dones, com la Nawal al-Sa'dawi, s'han atrevit a descriure la maternitat com a esclavitud, o l'autora basca Katia Aguirre, que diu que la responsabilitat és tan gran i tan excessiva que hi ha vegades que no pots amb ella.

Tal com vivim hui en dia al món occidental, sense tribu, sense sentit de comunitat, la maternitat pot arribar a ser un engany. Quan vaig ser mare, a un poble perdut de Terol, jo enyorava no tindre una oficina on escapar-me a treballar, fora de casa. Ara, vist en perspectiva veig que aquest període de dedicació total va ser el millor, però en aquell moment, amb aquella solitud... No vaig trobar mai la complicitat que pensava que hauria d’haver tingut per part del pare, la que acomplira les meues expectatives, que eren més altes. I, per això, en aquells moments, de reubicació en un univers diferent, no vaig tindre la força per seguir escrivint.

Reprenent el tema de l'assaig i els seus temes, enguany, que commemorem l'any Joan Fuster: parlar d'assaig en català és parlar de Fuster?

Hi ha una cosa que pense que ens ha esgotat, almenys a mi: l’excés d'assaig tema país al País Valencià. L'excés de pegar voltes als temes més fusterians. De revisar-ho tot tantes vegades. I, durant un període de la nostra història, semblava que tots els premis literaris estaven copats per assajos de tema polític. La idea, després de Fuster, seria ser continuadors d’ell, però tot sabent que Fuster va viure de la ploma com va poder, en un context molt concret. Fuster treballava com un animal, i això el converteix en un cas excepcional, i era un home d’una intel·ligència extraordinària, cert, però les circumstàncies també van fer que ell es dedicara amb una intensitat fora de sèrie a llegir i a escriure. I escrivia de tot: articles, pròlegs, introduccions, assaig, guies... i milers i milers de cartes, moltes d’elles encara inèdites.

Allò cert és que Fuster ens ha apujat l’autoestima com a país, perquè, com ell deia: «La meua obsessió és crear un grup d'intel·lectuals i no intel·lectuals que capgiren i sacsegen la societat». Ens ha ensenyat a no tindre moltes conviccions, a ser crítics, a buscar més enllà i tindre empenta i força. Fuster, a més, ens ha donat les ales per escriure sobre temes ben diversos. Dos dels assajos premiats darrerament, el de Pilar Alfonso De Warhol a @yodominguez. Mirar l'art i veure el món, Premi de la crítica dels escriptors valencians o el teu assaig Les altres catalanes, Premi Joan Fuster d’Assaig, en què t’endinses en la immigració i les identitats al segle XXI, són inconcebibles als anys 70. Però la societat ha canviat i no podem seguir parlant del que parlava Fuster en el seu temps. La qüestió és amb quin to, amb quina metodologia, quin és el punt de partida i pense que, en aquest sentit, Fuster ha assentat una manera de mirar cap a fora, de reflexionar i ser crítics i de buscar més enllà que és el que ara podem aplicar, tot i estar en un context ben diferent. Per tot açò, tindre a Fuster ha sigut de grandíssima ajuda i una gran sort com a país; potser sense ell hauríem anat més perdudes.

«Hi ha una cosa que pense que ens ha esgotat, almenys a mi: l'excés d'assaig tema país al País Valencià. L'excés de pegar-li voltes als temes més fusterians. De revisar-ho tot tantes vegades». | © Jesús Císcar 

Amèrica endins és un llibre de viatges, centrat en la vida d'una valenciana, mestra i mare als Estats Units i La Inquietud parteix de la casa i la recerca de les arrels. Què et va moure a escriure un dietari com aquest darrer?

El retorn, tornar a casa. Anar a la Fira del Llibre l'any 2017 i quedar-me embadalida amb la vida cultural de la ciutat. Però també el desassossec que em provocava no saber com refaríem les nostres vides després de tants anys fora. Eren escrits solts, en un principi. No sabia que tot plegat es convertiria en un llibre, però sí que arriba un moment que ho intueixes i de fet, estic molt contenta del tancament del llibre, eixe final amb un toc d'humor que em caracteritza i tant m'agrada i, també amb el fil conductor que m’ha quedat. Tinc un altre dietari començat en pandèmia (que no és un dietari de confinament) i he escrit també sobre els Estats Units, però, des d'ací: sobre tot allò que continua connectant-me amb els Estats Units, que bàsicament són lectures, records i cinema.

La Inquietud la vaig escriure també per fer les paus amb la València d'avui i, potser, també, com a homenatge escrit a la València que va desapareixent, per contribuir a la seua pervivència.

L'entrevista la deixem ací, i ens posem a parlar d'altres temes que ens uneixen: de viatges, d'intercanvis de casa, de temporades fora de València, de la llum tan magnífica que té el nostre país a l'hivern, i dels projectes professionals immediats. Lourdes Toledo no sap si el futur llunyà continuarà sent ací, té eixa facilitat d'imaginar-se en altres llocs, tot i que és conscient que la pandèmia ha suposat una bona sacsejada i un fre per a la seua energia vital. El que sí que remarca és que ací estan els rostres de les persones que ha estimat, que l'han acompanyada i que, tot i que les amistats i les relacions fetes a fora han sigut i són ben importants, aquests rostres i aquests solcs, estan ací.