Abel Guarinos: «El públic ha de ser sempre el protagonista»

 

per Salvador Vendrell

Entrevistes

Abel Guarinos
Abel Guarinos | © Francesc Vera
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Anem cap al tren perquè ens hem citat amb Abel Guarinos (Sueca 1966), al trinquet Pelaio de València. Paco Vera i jo hem considerat que és un lloc ideal per fer l’entrevista a un dirigent cultural i també per a dinar. Víctor Labrado s’ha afegit a l’excursió, ha vingut enganyat. En un principi, es pensava que havíem quedat al trinquet de Sueca i estava content, perquè es pensava que podria veure jugar una partida de pilota. Quan s’ha assabentat que l’entrevista la féiem al trinquet Pelaio de València, el primer que ens ha dit ha sigut: «però, si avui, divendres, no hi ha partida...!». «No hi ha partida, però dinarem bé», li contestem Paco i jo a la vegada. En l’estació hi ha una xica que ens atén extraordinàriament, com Déu mana. Ens trau els bitllets de la maquineta i falta molt poc perquè ens acompanye al vagó. El viatge és plaent. Fa un dia exquisit, temptador, que aprofitem per xarrar de les nostres coses. En el carrer Pelaio, ens trobem amb Abel que ens espera. Entrem al restaurant i demanem el dinar. No us conte què dinem, però us he de dir que estava molt bo. Amb el café i les copes, comencem l’entrevista. La música està forta i molesta un poc, però ens animem.

Estudiares magisteri i, després, filologia catalana...

I un màster en gestió cultural...

No, no... M’interessa el principi, ja que molt prompte et vas dedicar a la cultura, al teatre i a alguna cosa musical. Recorde que, en un moment determinat, a Sueca, per tots els llocs, et trobaves amb el teu nom que signava un article o que estava en un cartell que anunciava un espectacle. Els més grans, acostumats a conéixer tots els que feien coses al poble, no sabíem qui era aquell xicot que apareixia pertot arreu. «Deu ser molt jove», ens dèiem.

Si anem al principi, hem de parlar del grup d’amics del barri i, fins i tot, de la falla, que teníem intenció d’aportar alguna cosa a la cultura i a la festa. Els de la falla del Mercat em van proposar interpretar un personatge en un sainet, Les travessures de Miliet, d’Artut Casinos Moltó. Crec que em van cridar perquè m’havien vist actuar en el col·legi i buscaven un jovenet que representara un xiquet que anava amb bicicleta. Però, encara que es tractava d’un sainet ocurrent, no li trobava sentit dedicar energies a fer aquestes «obretes» que sempre feien les falles. Nosaltres teníem la necessitat de fer coses més noves, no diré millors, però sí més nostres i actuals. Per això, va nàixer Lluna Plena Teatre, on ja vam representar textos col·lectius i algunes obres escrites per mi, com ara, La invasió de les marietes —que representàrem amb música d’Isabel Màñez, Després de la mort o El pas del temps... A més de les nostres creacions, en Lluna Plena també vam representar, després, un text inèdit de Josep Franco, L’enviat. I de Manuel Baixauli vam portar a escena una performance, La ciutat ocupada. En aquell temps (finals dels anys vuitanta) ja pensàvem que al teatre li calien nous textos i, sobretot, nous llenguatges escènics. Fins i tot actuàvem en Chocolate i en Puzzle, en el que fou l’altra cara de La ruta.

Conserves les teues obres? —pregunta Víctor.

Sí, sí, fins i tot, alguna d’elles s’ha publicat.

Quina edat tenies?

Catorze o quinze anys... en l’inici.

No era, però, només teatre. Jo et veia en tots els llocs, en revistes, en publicacions de tota mena...

Era un moment en què no paràvem, féiem moltes coses i, sobretot, publicacions lleugeres, ja no tant ciclostilades com havíeu fet vosaltres. Nosaltres utilitzàvem més la fotocopiadora. Com ara, editàvem una revista que es deia Café llarg i allí posàvem les animalades que ens donava la gana i, fins i tot, algunes coses que tenien molt de trellat.

Seguim amb Lluna Plena.

Com t’he dit Lluna Plena va nàixer a partir de la necessitat de voler fer teatre a Sueca. Intentàvem invertir el nostre temps a fer coses que defugien del que es feia, en aquell moment, en aquells ambients de teatre faller. Però, encara que semble contradictori, ens contractaven les falles. Com ara, la falla Sucro, la del Mercat, la del Mercat de Cullera... Contractar-nos volia dir que ens pagaven el sopar, la gasolina i poc més.

Fins que trobàreu el camí dels festivals.

Sí, amb les nostres modestes creacions, vam anar a festivals a Altea i Vila-real i véiem com en aquestes ciutats hi havia tradició de fer esdeveniments que esperonaven la gent a eixir al carrer a divertir-se, a participar. I ens ho vam plantejar: «podríem importar el teatre de carrer que es fa a Altea i a Vila-real a casa nostra». I vam pensar de fer alguna cosa semblant, però amb el gest com a eix central del festival, perquè el mim, el gest escènic, és l’essència del teatre; i no centrar-nos exclusivament en el carrer, també en espais tancats convencionals i no convencionals. A partir d’això vam fer la proposta de crear la Mostra Internacional de Mim (MIM).

© Francesc Vera

I no ho féreu per no tindre problemes amb la llengua? —pregunta Víctor.

No. A Sueca, en el teatre, no hem tingut mai problemes amb la llengua; i jo a València tampoc no n’he tingut. De fet el quadern trimestral imprés de l’Institut Valencià de Cultura, a tot el país, està en valencià. Només està en bilingüe —tot i que posant davant el text en valencià— el corresponent a la ciutat d’Alacant, perquè hi ha més presència del castellà i perquè no volem que cap ciutadà es quede enrere. I, òbviament, les webs han d’estar en valencià, castellà, anglés... Actualment, estem produint i subvencionant més teatre, cinema i música en valencià que en tota la vida i no hi ha hagut cap problema.

Et pose un exemple que demostra que la llengua no ha sigut mai una qüestió polèmica. En la vint-i-quatrena edició de la MIM, hi havia la coincidència que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua havia designat Vicent Andrés Estellés com a escriptor de l’any. Des de la direcció de la MIM, vam decidir que el nostre poeta havia de tindre protagonisme en el festival. Estem parlant del darrer any del PP al front de totes les institucions valencianes. Vam proposar que vinguera Maria del Mar Bonet a cantar el Bolero de l’Alcúdia, que té lletra de Vicent Andrés Estellés. Així, aquell any, acabàrem el festival fent dues actuacions del Bolero en una plaça de Sant Pere de Sueca plena de gom a gom.

Éreu conscients que estàveu creant, amb el Festival de Mim, una marca de política cultural? Una política que es diferencia de portar obres a base de talonari com es fa a moltes ciutats i que no deixen cap tipus de petjada. La Mostra Internacional de Mim és una marca molt coneguda que es pot comparar al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya o al Donostiako Jazzaldia. Vull dir que hi ha una continuïtat de ja fa anys que li dona coherència.

No, no érem massa conscients, però sí que volíem que allò transcendira, que no fora flor d’un dia. No es tractava de fer un festival dos o tres anys i que cadascú se’n tornara a sa casa. Volíem que això anara creixent. De fet, tot i ser un festival de gest, sempre hi ha hagut propostes amb text, dansa, circ.. mélanges que diria el gran Jacques Lecoq.

Jo diria que sempre ha sigut molt eclèctic, no?

Sí, sempre eclèctics, oberts. Com ara, allí ha actuat la companyia Théâtre de la Jacquerie, en què els dos actors valencians parlaven en valencià, els quatre francesos en francés, els dos de Portugal en portugués i els dos de Londres en anglés. O Il Teatro Scientifico-Teatro Laboratorio de Verona que és commedia dell’arte en italià, però la comèdia de l’art si no té aqueixa gestualitat no té gràcia, no té sentit. Al festival venien les companyies de l’art italianes per això, perquè es potenciava la gestualitat

Avui la MIM té molta repercussió a Sueca.

I en aquell moment també. En la tercera edició vam donar la campanada fent vindre els Stalker Stilt d’Austràlia i els de Vol Ras a la placeta del Crist. Aquests espectacles ens van marcar molt. Sí, sí, hi havia moltes ganes que el festival transcendira, que continuara i que evolucionara. Vam nàixer al caliu de les festes majors, però anàrem independitzant-nos. Ja, en la tercera edició, el férem una setmana després de les festes. Vam tindre molt clar que una cosa eren les festes i una altra el festival d’arts escèniques. Vaig gaudir molt els vint-i-cinc anys que vaig dirigir el festival. I, després, mentre l’ha dirigit Joan Santacreu, encara he gaudit més.

Ja que parlem de festivals, cal dir que en la teua gestió hi tenen molta importància. ¿No creus que els festivals que gestioneu estan discriminats pel ministeri de Cultura? Ho dic, com ara, pel festival de Sagunt i el d’Almagro, que tenen una diferència de tracte considerable.

Sí, els festivals són molt importants perquè ens ajuden a descentralitzar i a visibilitzar les arts al gran públic. Evidentment, no són els únics projectes de descentralització i de vertebració de la cultura al País Valencià que fem des de l’Institut Valencià de Cultura. N’hi ha de teatre, de cine, de música... I els festivals ajuden a poder singularitzar la cultura en un lloc concret. Com ara, a Alacant, el 2021 començàrem el festival Fresca!, un festival d’arts escèniques contemporànies; a Peníscola, tenim el Festival de Música Antiga i Barroca; a Sagunt, el festival al Teatre Romà, tot partint del teatre clàssic, però intentant fer-lo més contemporani, actual...

No només tenen molta més inversió del govern de Madrid el Festival de Teatro Clásico de Almagro, el de Mérida, el Grec de Barcelona, el de Cine de Sant Sebastià, el de Cine Espanyol de Màlaga o... És molt pitjor encara. Estem parlant que ací, per exemple, li donen una subvenció en concurrència competitiva a l’Ajuntament de Sagunt, que pot estar entre els quinze i els vint-mil euros, i a Almagro, Sant Sebastià i Mèrida potser els posen una nominativa d’un milió d’euros. Concurrència competitiva vol dir que ixen unes ajudes i tu t’hi presentes i, en base a uns mèrits i barems, tens una quantitat determinada. Tu et presentes i no saps la quantitat que tindràs fins que es resol la convocatòria. I tu comences a organitzar el festival sense saber quin pressupost tens en ajudes estatals. En el cas de les línies nominatives al·ludides, com tenen de l’Estat els altres festivals que tu has anomenat, els organitzadors ja saben els diners que «els tocaran» des del moment en què s’aproven els pressupostos.

De Sueca a la Generalitat. Vas anar molt prompte, vull dir molt jove, a la Generalitat.

Primer vaig treballar en grups professionals com ara Moma Teatre. Sabeu que Francesc Vera va vindre a fer-nos les fotos?

Això és el que volia comentar jo —diu Francesc Vera—. Recorde que representàreu La cantant calba, una traducció que feres tu de Ionesco. Trobe que era magnífica. Mentre feia fotos, em sorprenia de com de bé havies resolt el tema de les frases fetes. Em quedava parat quan les sentia dir mentre assajàveu.

Vaig estar dues temporades treballant en Moma Teatre i acabí de gerent de la companyia. Vaig començar com a distribuïdor de l’espectacle. Allò de dir: algú ha de vendre l’espectacle, ens ha de donar a conèixer a programadors, a premsa, al públic... però, treballant en una companyia, igual et toca fer una traducció que preparar les declaracions trimestrals d’IVA i el que calga. Jo vaig fer la versió valenciana. Al castellà la va traduir Joaquín Hinojosa. Finalment, m’ho vaig haver de deixar, avisant amb temps, per a poder acabar cinqué de filologia. Era impossible estar nou o deu hores diàries treballant en la companyia i acabar els estudis.

Quina edat tenies? —pregunta Víctor.

Devia tindre uns vint-i-quatre anys. I, quan vaig acabar la carrera, va eixir una plaça en la Conselleria de Cultura i vaig poder entrar-hi. Això va ser el quatre d’octubre de 1991.

I en Conselleria, si no recorde malament, primer estava Rodolf Sirera sol. Després, arribà Manel Chaqués i, finalment, arribares tu.

No, jo en aquell moment no vaig coincidir amb Rodolf i, quan vaig arribar a Conselleria, ja hi havia més gent. Estava Luís Quirante, Amparo Puig, Toni Pastor, Mariví Martín, Rafa Ricart... Sí, ja hi havia un equipet molt bé.

© Francesc Vera

Recorde que un dia et portava jo a Conselleria per la carretera del Saler i, quan arribàrem a l’Albufera, no sé quina cosa em discutires. Aleshores, et vaig preguntar l’edat que tenies, me la vas dir i et vaig dir que baixares del cotxe (riem). Què et trobares a Conselleria, què començares a fer?

En aquell moment, em van posar en un despatxet que fou la gènesi de l’actual Centre de Documentació Escènica. A mi la documentació m’agradava, però m’agradava molt més la gestió i l’activitat. De seguida, només vaig poder, me’n vaig passar a fer activitats i Quirante em va encomanar —entre d’altres coses— la Coordinació general del II Festival d’Elx de Teatre i Música Medievals.

El circuit teatral ja estava muntat?

El circuit ja estava muntat exclusivament per a teatre i dansa, des de finals de 1988.

I això també ho heu fet en música i cine.

Això és una cosa que començàrem fa cinc anys, perquè aquell Circuit Teatral va desaparéixer el 2009. El nou Circuit Cultural Valencià va nàixer el 2 de maig de 2016, en una assemblea propiciada per l’Institut Valencià de Cultura que vam fer de la mà de 40 ciutats valencianes en el Gran Teatre d’Alzira. Ara en formem part i hi participem democràticament 91 ajuntaments i 2 universitats públiques: 93 ciutats des de Vinaròs fins a Guardamar del Segura oferint-li a la ciutadania arts escèniques, música i audiovisual de qualitat, professionals, amb regularitat i amb un ferm compromís amb tot el que escènicament, musicalment i audiovisualment creen les valencianes i els valencians.

El PP s’havia carregat el circuit de teatre.

Sí, desaparegué en el 2009. L’excusa fou la crisi econòmica del 2008... però, pots creure’m, als dirigents culturals del moment no els interessava un rave això de la vertebració cultural, la descentralització de les arts, a tot el territori valencià...

Una llàstima, perquè era una manera d’acostar el teatre a les ciutats i als pobles, perquè anaven al cinquanta per cent els ajuntaments i la Conselleria, no? Així, amb la meitat de preu, un poble podia accedir a una companyia...

Cert! Per això vam crear el Circuit Cultural Valencià, amb una estructura de funcionament inicialment semblant al Circuit Teatral, però adaptada a les noves realitats artístiques i de gestió del segle XXI, ampliada a qualsevol tipus de música i de cinema, democràtica i participativa... i també amb un compromís per la nostra llengua.

Arribats a aquest punt m’agradaria destacar que la immensa majoria dels acords del Circuit Cultural s’han pres per unanimitat, no solament per majoria absoluta, fins i tot els que fan referència a la programació en valencià, on tots els municipis estan d’acord en marcar uns mínims d’activitats en valencià, fins i tot ciutats castellanoparlants com ara Bunyol i Villena. També ajuda molt el fet que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua assumeix directament el 10% dels caixets dels concerts, espectacles i pel·lícules en valencià.

La Filmoteca pot passar pels pobles?

I tant que sí. I, també!, les pel·lícules actuals de recent producció valenciana com ara Coses a fer abans de morir, La innocènciaLa mort de Guillem, La banda, Un cercle en l’aigua, Espíritu Sagrado, El desentierro, La boda de Rosa...

Bé, abans d’arribar ací, estàvem què vingué el PP, que va romandre vint anys en les institucions. Com ho notàreu en Teatres de la Generalitat?

Va ser, pel que fa a la cultura, una de les etapes més fosques que jo he viscut. Va suposar una gran desfeta. Tot el que havia nascut i estava en procés de consolidació i d’agafar força es va aturar. Em referisc a grups de música, a companyies de teatre, a un incipient cinema... Tots van perdre identitat o no van poder créixer. Ni els diversos sectors professionals ni el públic podien tindre les possibilitats que tenim en aquests moments. El naixement de l’audiovisual valencià i en valencià que anava en paral·lel a Canal 9, amb directors i actors valencians, se’n va anar a fer punyetes.

Com a càrrec públic, com has viscut la diferència respecte el treball de funcionari? Sobretot, fer-te càrrec del monstre aquest, perquè l’IVC és un monstre.

(Somriu, còmplice, per a parlar després seriosament). És un monstre, sobretot, per la gran quantitat de coses que fem i que volem fer. Però no és un monstre que faça por o angoixa. És un ens gran amb el cor tendre com el de «la bèstia» que va enamorar «la bella». En 6 anys hem passat dels 22.000.000€ de 2015 als 50.000.000€ de 2022. L’aportació des de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport ha crescut brutalment... i, tot i els problemes de personal que té tota l’administració, ara estem començant a créixer amb algunes noves places: som dos-cents seixanta treballadors laborals i divuit funcionaris per atendre tot un país. I no és gens fàcil perquè, per exemple, d’aquests dos-cents llargs, n’hi ha seixanta que són els cantants del magnífic Cor de la Generalitat, que no fan gestió. És un monstre pel volum, però, tot alhora, també és un monstre de goig per la quantitat de coses que anem fent dia rere dia. I nosaltres també volem fer més coses cada any. I si a tot això li sumes la barbaritat de la pandèmia...

© Francesc Vera

Però Paco i Víctor ja no suporten la música d’aquest restaurant. És una llàstima, perquè, si no fora per això, ens en podríem fer una i acabar ací l’entrevista. Abel ens proposa anar al seu despatx, que té en un pis de l’edifici Rialto, on estan el Teatre del mateix nom i la Sala Berlanga, la Filmoteca. Anem caminant, sense pressa i xarrant. I gaudim del solet a la plaça de l’Ajuntament. Abans de pujar al despatx del Director General, passem per la cafeteria per fer-nos un altre cafenet. Ens pugem també un poquet d’escocés. És el costum del qui pregunta. Una vegada asseguts al voltant d’una taula redona, reprenem l’entrevista.

Vaig llegir que, a principi d’agafar el càrrec, hagueres de desactivar bombes?

Això de les bombes és una metàfora que vaig utilitzar perquè hi havia diferents paranys «explosius» que, amb el temps, explotarien. Coses com trobar-te espais, com ara L’Auditori de Castelló, que s’havia construït deu anys abans però que tenia un deute amb l’empresa constructora de deu milions d’euros. Clar, tu penses que quan arribes a un càrrec tot el que s’ha fet anteriorment està pagat, però... O una sentència d’indemnització a un intèrpret d’un espectacle en la Nau de Sagunt que, com que no portava sabata adequada, es tirà pel forat on li va indicar el director, es trencà el turmell i calgué indemnitzar-lo amb seixanta-mil euros 5 anys després de l’accident! I hi vam haver de fer front... com a tantes altres coses del passat. Un fum de casos pareguts i no tant pareguts, com el fet que el trenta per cent dels treballadors de la casa son interins des de fa més de 15, 20 i 25 anys.. i tots els maldecaps i problemes que això suposa i que, amb molta paciència i amb la recent legislació per a la reducció de la temporalitat en l’ocupació pública, estem solucionant.

I, també que, des del principi, et proposares ampliar el públic.

Precisament el projecte en què em vaig presentar per a dirigir l’IVC es deia així: El públic és el protagonista. Si fem cultura, l’hem de fer per al públic; i les institucions i els professionals dels diferents sectors hem d’anar junts en això, per tal que la cultura ens ajude a ser més lliures, més crítics, més feliços, més solidaris... i ens faça pertànyer a una societat lliure i pròspera, d’iguals i diversos. Òbviament, cal que fem costat a tots els sectors que treballen en la cultura que, per cert, són més importants per a l’economia i per a generar treball i riquesa del que sembla. Des del principi, el públic es va incrementar més que considerablement, però, en arribar la pandèmia, hi hagué una aturada important de la qual ara ja ens estem recuperant. I puc posar una vintena d’exemples, com el de l’increment de l’abonament al teatre Principal de Castelló, que aquesta setmana ha arribat als 349 abonats, en un teatre que caben sis-centes persones. És la major xifra d’abonats que ha tingut el Principal de Castelló en tota la seua història. I això que encara estem eixint de la pandèmia. Hem incrementat també en el sentit que arribem a més gent i també a més llocs. Des del 2021 la mateixa ciutat d’Alacant ja compta, a més de la nostra programació regular en el Teatre Arniches i de la nostra implicació en el Principal d’Alacant, amb un encoratjador festival escènic en estiu: Fresca! Si el públic és el destinatari final de la inversió pública, el públic ha de ser el nostre protagonista.

El públic sempre ha sigut una preocupació teua —intervé Vera—. Recorde aquella exposició que féreu en la MIM: El públic és la MIM. Si no hi ha programació no hi ha públic, però la programació sense públic no té sentit. Un poc això que el peix es menja la cua.

I també perquè volem arribar no sols al públic que està avesat a vindre a gaudir de les arts, sinó també al públic que —en un principi— desconeix aquesta possibilitat. I això no és una tasca fàcil, però ara és més necessari que mai. Després de la pandèmia hi ha més pobresa, més gent amb risc d’exclusió. Molta gent jove i no tan jove ho està passant malament. Tenim diversos projectes de «butaca solidària» que anomenem Butaca oberta, en què ens dirigim a qualsevol persona de qualsevol part del país que tinga necessitats. En totes les sales, cada dia, tenim unes quantes butaques dedicades a aquestes persones amb pocs recursos. I poden vindre gratuïtament o paguen un preu mínim, simbòlic encara que siga perquè vegen que la cultura té un valor. Totes aquestes accions i els clubs de lectura i les mediacions ens estan portant més públic. Lamentablement aquesta acció de Butaca oberta ara és més necessària que mai.

Abans —parle dels anys vuitanta del segle passat—, la Conselleria de Cultura no tenia gaire pressupost per fer cine, perquè era molt car i no es podia fer res. Ara, sembla que és més barat o hi ha més diners, perquè alguna cosa veiem que es fa. Recorde també un article de Joan Fuster sobre Amarcord de Fellini que parla de la impossibilitat d’un cinema valencià. Comenta que Berlanga l’haguera pogut fer, aquell cine valencià. Haguera pogut ser un Berlanga-València com va ser Fellini-Roma, però Berlanga mai no va exercir de valencià. Podem parlar d’un cine valencià i contradir Fuster? L’article del qual parle era una ressenya sobre aquella pel·lícula que va fer Fuster per al Cineclub 15 de Sueca. Per cert, una ressenya que es va passar a ciclostil com si fora un pamflet. Ara es pot trobar en el llibre Elogi del meu poble. L’article es diu Parlar per parlar.

Trobe que aquesta és una de les poques coses en què s’ha equivocat Fuster [Abel s’alça de la cadira i busca per una de les prestatgeries del seu despatx]. Espera un poc que tinc l’article ací. Mireu que diu Fuster parlant d’Amarcord, admirant aquest cinema italià: «cabria imaginar la possibilitat d’un cine valencià que mai no farem». Això ho escriu en els anys setanta. Fuster no sap ni es pot imaginar com evolucionarà el món de l’audiovisual, el món de les pel·lícules, de com es filma, de com s’abarateixen els costos de les càmeres i de les pel·lícules, que deixen de ser de 35 mm... I, per això, i també per la inversió que s'hi està fent, comença a haver-hi un cert cinema valencià i, de la mateixa manera, en valencià. Abans he dit alguns títols, però el 2022 ens portarà algunes més grates sorpreses... La Conselleria del segle passat de la qual tu parles no podia fer o propiciar cine com ara. Impossible. Ara, però, en les condicions actuals en tenim l’obligació. Si volem tindre un relat valencià ens cal crear un relat audiovisual valencià. I ens cal la literatura, ens cal el teatre, ens cal la música...

© Francesc Vera

A banda que els mitjans han abaixat de cost, també caldrà una direcció política que...

Clar, ara estem invertint en ajudes, des de l’Institut Valencià de Cultura, a les empreses productores, als directors valencians, als guionistes... al voltant de vuit milions d’euros a l’any solament per a l’audiovisual. A banda està À Punt, que també fa una inversió en aquest sentit. Això ens ajuda a fer aquesta realitat i anar configurant aqueix relat. D’altra manera no s’haurien pogut fer pel·lícules com les que diem.

Per a rebre les subvencions s’exigeix que tracten temes valencians o que tinguen un percentatge en valencià?

Hi ha una modalitat, que enguany naix amb més força que mai, perquè sumarem inversió de la Conselleria de Cultura i de la d’Economia. És un projecte on estem implicats nosaltres, ambdues Conselleries i À Punt. I és per fer pel·lícules on, com a mínim, el vuitanta per cent artístic i tècnic siguen artífexs valencians: directors, intèrprets, directors de càmera, guionistes.... Es tracta de subvencionar pel·lícules que tinguen aquests ingredients i que siguen en valencià.

Tot això tarda un poc a donar els fruits perquè el cinema requereix un procés llarg de creació. Com a mínim d’ací a tres anys. El que tu subvenciones en el 2017, ho hem vist en el 2020. La mort de Guillem, per exemple, és un guió que ha costat deu anys a fer-se realitat, perquè no trobaven finançament... Estem parlant de pel·lícules que poden arribar a costar un milió d’euros. En aquest cas, finalment, nosaltres concedírem una subvenció a una productora valenciana i ells coproduïren amb una productora catalana. Així hi ha una part d’artífexs valencians i una altra part de catalans.

És necessària la col·laboració dels tres governs del domini lingüístic i, sobretot, de les televisions, perquè, si no, no podrem competir en cap mercat. Seria absurd, com ara, si entrem en el terreny del doblatge, doblar una pel·lícula a les tres modalitats de l’idioma. No seria possible. I no tindria sentit.

Això en cine ja ho estem fent fa alguns anys. En pel·lícules i en minisèries, com ara La fossa, que van emetre TV3, IB3 i A Punt. Ara tenim tots els diumenges, per la nit, en À Punt, la sèrie Després de tu. És la primera sèrie que s’ha fet amb diners d’À Punt, de TV3 i d’IB3. Es tracta d’una producció, en aquest cas, més valenciana que catalana o balear. En altres projectes passa el contrari, com ara La mort de Guillem, encara que nosaltres la considerem més nostra: tingué més pressupost d’allà que d’ací, però la història és d’ací i els actors també. Cal que seguim potenciant aquesta col·laboració i, per això, en juny de 2021, férem el primer mercat de l’audiovisual en la nostra llengua. Es va fer ací a València i és diu ProMercat. Reunírem, per primera vegada, la presidenta de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, la presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, el president de la Corporació Balear dels Mitjans de Comunicació i els seus respectius directors; i el mateix pel que fa a les principals institucions culturals dels tres territoris. S’ajuntaren les tres televisions del nostre domini lingüístic en ProMercat i, a partir d’aquell moment, tant amb unions o coproduccions de televisions públiques com amb la unió de diverses productores privades, van eixint coses molt interessants.

I, si hi ha tan bona relació, perquè no se soluciona de poder veure TV3 al País Valencià? —pregunta Víctor?

No tinc ni idea on està l’entrebanc tecnològic. Afortunadament aquest tema no em toca a mi resoldre’l, però crec que està en tràmits de solució a curt termini.

No els acusaran de pecat de precipitació —diu Víctor.

Supose que això del Multiplex se solucionarà aviat. Un bon exemple de col·laboració és la plataforma Bon dia, que és un lloc de trobada on les tres televisions bolquen continguts. Uns continguts que —mira per on!— es poden veure des de qualsevol part del món.

Però estem parlant d’una cosa molt òbvia. Si tenim la mateixa llengua, hem de col·laborar els tres governs i les televisions per crear els nostres propis relats i compartir-los. No entenc perquè no s’havia produït mai aquesta col·laboració. De la mateixa manera que és obvi que el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Principal de Palma i nosaltres com a Institut Valencià de Cultura fem coproduccions i no se n’havien fet fins ara. El 2019, per primera vegada, després de no sé quants anys de teatre de les tres institucions, es va fer la primera coproducció. Aconseguírem estrenar La casa de les aranyes, un text del saguntí Paco Zarzoso, dirigit per una directora catalana amb tres actors valencians i tres catalans, que va estar quatre setmanes d’exhibició en el Teatre Nacional de Catalunya, i després en el Teatre Principal de València i en altres espais. D’ací uns dies, vindrà una obra d’un altre saguntí que ha produït el Teatre Nacional de Catalunya. En aquest cas concret, nosaltres simplement ho exhibim, no hem entrat en la producció. I ens podem preguntar per què no s’han produït abans aquests tipus de sinergies? Perquè no es permetien políticament? Ara es permeten i es potencien. I també és cert que son els mateixos professionals els qui es busquen i necessiten crear sinergies i sumar pressupostos, vitalitats i mercats.

Aquesta col·laboració no es podria estendre als circuits teatrals, musicals...?

Això és una assignatura en procés. Jo no diria una assignatura pendent perquè ja s’hi ha fet alguna cosa. Ací al Rialto, on estem ara, en l’any 2018, férem una jornada de tota la Xarxa Alcover on vingueren programadors de tot el domini lingüístic. I els proposàrem això: hi ha sis coses del Principat que poden vindre ací i a les Illes fàcilment i sis coses d’ací que podrien anar allà i a les Illes... I, en el 2021, els hem tornat a donar suport en les quartes jornades de la xarxa Alcover, que s’han fet a les Illes. Jornades que va inaugurar Sebastià Alzamora i nosaltres participàrem en la xarrada Perspectives de cooperació en els territoris de parla catalana i amb la nostra presència junt a càrrecs responsables de cultura dels tres governs autonòmics. Quin és el problema amb què podem topar? Nosaltres podem pagar el 50% d’un grup que actue en territori valencià, però no podem pagar un grup que actue fora de la nostra autonomia, però sí que podem pagar grups de fora que actuen ací. I en aquest procés estem, que això també és facilitar l’exportació dels nostres productes. Per primera vegada la xarxa Alcover va tindre subvenció de la Generalitat Valenciana en el 2019. I la xarxa Alcover té ja 25 anys d’existència!

© Francesc Vera

Explica un poc per als lectos que és la xarxa Alcover —diu Víctor.

La Xarxa Alcover la conformen una trentena de ciutats de qualsevol part del nostre domini lingüístic que programen arts escèniques en la nostra llengua i que s’obliguen a programar companyies dels altres dos territoris, a més de les companyies de la seua comunitat. És una xarxa conformada exclusivament per municipis.

En totes aquestes coses de què estem parlant no trobes a faltar la inversió privada?

Seria magnífic. Hi ha mecanismes que fan que les empreses que posen diners en el cinema, després tenen desgravacions fiscals importants. De totes maneres, el sector del mecenatge, al País Valencià, no ha existit mai, si no ens remuntem als Borja i poca cosa més. Però, en el moment que el cinema valencià tinga una miqueta més de prestigi, hi haurà més productores cinematogràfiques que hi voldran apostar i hi podrà haver una miqueta més d’inversió privada, però la cultura en números gelats és deficitària. Però a nivell social, de generar llocs de treball i moure el capital, no ho és.

Acabem amb unes preguntes de caire més personal en la gestió. Quin és el problema més gros que has tingut ací?

A nivell intern el problema més gros és el de personal, perquè toca a persones. Problemes com els de la gent que està més de trenta anys d’interina i que voldria tindre la seua plaça fixa. I jo ho entenc perquè, si un està trenta anys i no li han tret la plaça, una bona part de culpa no la té ell, sinó que la té l’administració. No l’actual, però ho ha de resoldre l’actual. A nivell de sectors professionals, global, el problema més gros ha sigut la pandèmia, sense cap tipus de dubte. Ja no tant per la crisi sanitària que fou i que és, sinó per la crisi econòmica que comporta, i sobretot en els sectors de les arts en viu, de la música i les arts escèniques en directe, davant un públic.

Quin és el dia més trist?

Els dies que van faltar Manolo del Rey i Jorge Traver, treballadors joves de la casa: un de València i l'altre de Castelló. Per problemes de salut que res tenien a veure amb la faena... però això ens va colpejar a tots i, com en les desgràcies familiars o amicals que tots hem patit, ens fa veure com som de fràgils.

I respecte a la faena?

El que passa és que les alegries són tantes que pots pensar molt sovint en les coses que ixen bé i no estar pegant voltes a les coses que no ixen tan bé; que les has de tindre present, aquestes coses, per millorar-les, però no per a fustigar-te o fustigar els altres.

He sentit queixar-te de problemes de personal.

Sí, de falta de personal... en alguna ocasió. Però no solament per l’IVC, sinó per tota l’administració valenciana, fruit també de l’infrafinançament que patim. És una conseqüència més dels famosos 53.000 milions d’euros de deute històric. Però també és veritat que, amb el mateix personal i malgrat aquest “finançament injust” des de l’Estat, la Generalitat està injectant molts més diners en cultura, en general, i en l’Institut Valencià de Cultura, en particular. Les reivindicacions del Consell són molt clares, perquè no podem tindre aquest dèficit de funcionaris en la sanitat, en l’educació, en serveis socials, en transports públics, en la cultura... en qualsevol servei públic. Estem en dèficit de personal respecte a Europa i, fins i tot, respecte de la mitjana espanyola; i això és un mal endèmic que ens passa factura.

Estàs a gust en el càrrec perquè has renovat per a cinc anys...

Si no hi estiguera a gust i la meua família no m’haguera donat el vist-i-plau, no hi haguera pogut continuar. També és cert que sense la confiança i el suport del conseller Marzà i de la Secretària Autonòmica de Cultura, Raquel Tamarit, tampoc no m’ho haguera ni plantejat, això de renovar. Malgrat la complexitat i les dificultats de la faena, hi ha moltes satisfaccions. Tampoc era el moment de deixar les coses en plena pandèmia. Ni tampoc deixar les coses a mitges. Calia rematar i acabar la faena. Calia una punteta més per veure l’impuls a la música, al teatre, al cinema, a les arts visuals...

I també perquè s’han fet més activitats, s’ha donat més faena al sector i s’ha arribat a més ciutadans. Et dic un exemple: del 2015 al 2020 hem passat de no arribar a quaranta actors contractats en un any a quatre-centes cinquanta contractacions. En música, grups com ara Obrint Pas o La Gossa Sorda, que van patir els anys més difícils, no tingueren mai cap subvenció de la Generalitat Valenciana. Tot això ha canviat. Ara totes les músiques tenen el nostre suport i s’inverteix en clàssica, contemporània, pop, rock, fusió, tradicional, jazz, cançó, urbana... I hi ha infinitat de discos, gires i concerts amb el nostre suport.

I, finalment, també perquè s’han aconseguit objectius que jo valore molt, com ara el fet que en cinc anys s’ha creat i consolidat el Circuit Cultural Valencià, La Fira Valenciana de la MúsicaTrovam, ProMercat... Fem produccions com són Tirant, Somni d’una nit d’estiu o, ara, La tempesta. Una tasca que és fonamental per a nosaltres és traduir i posar en escena en la nostra llengua els grans textos de la literatura universal, junt amb la creació més contemporània de l’actual dramatúrgia valenciana. I és una gran satisfacció que una coproducció pública valenciana, feta junt amb la Diputació de València, com fou Tic-Tac guanye el premi Max al Millor Musical de tot l’Estat, un espectacle que només s’ha representat en valencià. També recentment l’espectacle de dansa La mort i la donzella ha guanyat tres premis Max, entre els quals el de millor espectacle de dansa. O el Goya de 2020 a Buñuel en el laberint de les tortugues com a Millor Llargmetratge d’Animació, el Far de Plata de l’Alfàs per l’aposta cinematogràfica de La Filmoteca i pel suport decidit a l’audiovisual valencià...

I, essent conscient que em deixe moltes coses, que no caben totes en una entrevista, no vull deixar de remarcar les edicions dels llibres que ha publicat l’IVC: de textos teatrals, de personatges —des de Berlanga i Toni Canet a Pilar Dolz i Wences Rambla—, de fets indispensables en els nostres vessants, d’històries i diccionaris... alguns d’ells en coedició amb la Institució Alfons el Magnànim, l’AVL, Onada... Tot això són fites importants que s’han aconseguit i que no s’havien aconseguit mai abans.

© Francesc Vera

És a dir, que estàs content de la gestió...

Moderadament sí, perquè sempre en volem i necessitem més. A banda del que t’he dit, hem corregit moltes injustícies, com ara el primer homenatge que se li fa a Ovidi Montllor des que va morir. En l’àmbit de la Generalitat va ser el concert homenatge al Principal de València, a L’Auditori de Castelló, a l’Arniches d’Alacant i a Alcoi. I també els que es van fer a Al Tall, a Paco Muñoz, a Salvador Mercado i Alimara, a Eduardo Bort... S’han fet els primers projectes d’internacionalització musical dels professionals valencians i moltes coses més de les quals estem molt contents. I moltes altres fites històriques, com la decidida aposta per la cultura en plena pandèmia de la Covid-19, des del primer moment. Solament ens cal una miqueta de memòria per tal de poder comparar amb el que ocorregué en altres crisis econòmiques i de valors...

Quines seran les línies d’actuacions per als propers anys?

Enfortir i consolidar els camins encetats, il·lusionar els ciutadans amb les diferents arts i molt especialment els joves, combatre amb les nostres armes els discursos xenòfobs, masclistes, bel·licistes, totalitaris... col·laborar en la constant construcció del nostre poble i de la nostra societat i, com bé assenyala el Pla Cultura per a la recuperació de la nostra Conselleria, enfortir l’ecosistema cultural valencià amb accions orientades cap a la transformació social, econòmica i territorial des de la cultura, junt amb els professionals i junt amb els aficionats de qualsevol dels àmbits, que també en son milers i milers federats o associats en col·lectius bandístics, corals, orquestrals, teatrers, cinèfils, muixeranguers, dolçainers, balladors... I, entre d’altres coses, però molt concretament aquest 2022, fer el que estiga a les nostres mans per tal d’homenatjar, recordar i reflexionar sobre l’obra de Joan Fuster, el mestre.

I ho deixem estar ací perquè Abel encara ha de fer molta faena i nosaltres hem d’agafar un tren. Però encara vol acompanyar-nos un poc per la plaça de l’Ajuntament, que hi està molt agradable i plena de gent que passeja. Avui, Abel acabarà molt tard. Es fa de nit i la llum té un color especial. Ja sabeu: el color roig del crepuscle per damunt dels edificis, l’espectacle gratuït del crepuscle... Paco Vera aprofita per fer unes quantes fotos. Sempre està amb el cabet en la faena. Els quatre diem, al mateix temps, que ha sigut tot un encert arreglar la plaça perquè es puga passejar sense la companyia dels cotxes. Caminem tranquil·lament sense parar de xarrar. La veritat és que ha sigut una vesprada molt agradable.