Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

A Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980) ja feia temps que el volia entrevistar. Aquest darrer estiu tenia previst venir a Mallorca i trobar-me amb ell, però finalment no va poder ser. Després vingué un segon intent en desembre que tampoc i ara, fa unes setmanes, per fi en un dia d’hivern càlid d’aquests que anuncien primavera, hem pogut conversar tranquil·lament a Palma.

Pere Antoni no viu a Palma, ve del seu poble, Campanet, i per ell, que no para en torreta –pare de dues criatures, periodista tot terreny, escriptor i activista cultural–el dia es queda curt amb vint-i-quatre hores. Per això, li agraesc molt que hi haja vingut, però també perquè parlar amb ell és divertit i força interessant.

Pere Antoni és un xicot de conversa lúcida que destil·la intel·ligència i que té tanta guspira periodística com sentit de l’humor. Amable, simpàtic, compromès amb la nostra llengua i cultura, i molt més, és d’aquestes persones disposades a articular els Països Catalans coste el que coste: «els individus i grups petits –diu– són determinants per a l’articulació cultural quan no tens un estat al darrere.»

Conec Pere Antoni sobretot com a articulista i crític literari i l’he llegit sempre amb curiositat i interès. Col·labora regularment als diaris Última Hora i Ara i en El Temps de les Arts, entre altres mitjans. És un d’aquests periodistes que no li té por a res. Ha publicat entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica. Tota una caixa de sorpreses, de les bones.

Responsable amb el seu ofici periodístic, gran lector i bon prosista, Pons es pren la crítica literària molt seriosament. Per a ell tota bona crítica ha d’explicar el llibre de què parla, aprofundir-hi i contextualitzar-lo. «Paradoxalment —comenta— de vegades ocorre que tres paràgrafs ben escrits en un periòdic poden ser molt més interessants i clarificadors que algunes crítiques suposadament bones i rigoroses de sis pàgines, molt tècniques, que acabes llegint entre badalls i pegant cabotades.»

A banda de tot el periodisme que du a l’esquena, que no és poc, ha publicat, entre altres, els reculls de poemes El fibló i la festa (2003), Fervor tan fosc (2006), Aquí, on passa tot (2017) i Canvi de guàrdia (2019), les novel·les La felicitat dels dies tristos (2010), Tots els dimonis són aquí (2011) i Si t’hi atreveixes (2014) i els llibres d’entrevistes La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira (2009), Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta i Conversaciones con Jean Marie del Moral (2018), i un llibre de perfils periodístics i literaris, Un arxipèlag radiant (2019). Com podreu apreciar: un escriptor d’ofici, un periodista versàtil.

Pere Antoni és inquiet, ha viatjat molt i encara té molt per viatjar, i ho diu amb insistència. En la nostra conversa descobresc que és un enamorat dels Estats Units, un país que ha trepitjat una mica i on li agradaria passar una temporada llarga. Podríem estar hores parlant dels paisatges i de la literatura nord-americanes, que ell coneix bé, en part perquè va estudiar Filologia Anglesa, en part perquè és un lector voraç, i que jo també conec i m’estime tant. Amb tot, aquest tarannà viatger i aventurer és una riquesa afegida a la seua catalanitat mallorquina tan autèntica en la parla, el compromís, i en el dia a dia.

Dinàmic, brillant, i irònic fins a la causticitat quan vol, no és fàcil mantenir el cap en la feina i no distraure’s davant d’un home tan alt i atractiu, culte, bon conversador i amb guspira. M’alegre d’haver pogut fer realitat aquesta conversa, me’n duc a casa un bon record, un parell de llibres seus que ell mateix m’ha regalat i la sensació de conèixer aquesta ciutat, Palma, i la seua gent una mica millor. No hi ha res com parlar amb la gent del terreny, Josep Pla ho tenia claríssim. I com va dir el mateix Pla referint-se a una altra circumstància: Hem d’acostar-nos més a Mallorca...

Vostè és poeta, novel·lista i periodista, autor de llibres d’entrevistes, de retrats i converses literàries... Què es considera, com a escriptor?

Si escric tots els gènere és perquè m’agrada llegir-los tots i per això he acabat escrivint allò que m’apassiona com a lector. Primer vaig començar per la poesia, com han fet tants escriptors, perquè és una escriptura de vida més intensa i significativa, com també ho són els anys de jove, en certa manera, i jo vaig sentir en un moment que també volia escriure poemes. A partir d’una edat, però, veus que els teus interessos han anat variant, i en el meu cas el periodisme m’ha ofert un mirador plural perquè m’ha dut a escriure de tot i a interessar-me per molts temes: escriure cròniques, reportatges, entrevistes, articles d’opinió i parlar d’art, de cultura, d’esports, d’història, de política. A més, soc un gran lector de novel·les i la novel·la, quan escrius, et permet fer de tot i hi cap tot. Té una versatilitat natural que m’atreu molt i m’he de reprimir perquè no puc abraçar-ho tot i he d’anar calibrant. Tot és aprofitable com a matèria literària per a fer periodisme i per a escriure una novel·la, tot hi cap i tot es convertible en text.

Veure la vida en forma d’article, com feien els mestres.

Efectivament, Sagarra, Pla, Gaziel, Fuster, ho veien així, i aquest ho deia, ho deia de Pla, però ell també ho sentia així. La realitat, una gran realitat no és una boutade, ni de bon tros, sinó que és una gran matèria literària. I això és un consol per a mi perquè sé que sempre tindré material per a fer-ne literatura.

Quin diagnòstic en faria, de la cultura catalana? Ha trobat vostè el seu públic lector i on?

Cada dia publico el que publico, allò que vaig escrivint, i no hi penso mai, vaig a la meva i penso que sí, que alguna gent sí que em llegeix. Pel que dius de la cultura catalana, és una literatura que té una història rica i potent, a pesar de totes les interferències i absències, sobretot en la primera meitat del segle XX. Si Pla, Fuster o Ferrater veiessin avui com està el panorama, la quantitat d’editorials, traduccions i autors que circulen en català, no s’ho creurien. És clar que tenim mancances, ens falta un públic lector, consumidors de lectura, més fidel, més nostre i ens manca també una articulació sociopolítica i cultural més potent. La cultura ha estat abandonada i negligida per la nostra classe política, i no hem d’oblidar que sobre una cultura potent es pot basar tota la resta d’aspectes d’una societat. Hem patit la gran interferència històrica de la cultura castellana i ara, amb la globalització, encara és tot més difícil per a les cultures petites i minoritzades, que en són la majoria al món, no ho obviem això perquè de grans, n’hi ha deu, i la globalització només afavoreix aquesta desena. I això que nosaltres no som els més petits! Encara n’hi ha de més minoritzats!

Exerceix Barcelona com a capital cultural de la catalanitat?

Hi exerceix a estones, segons quins sectors i quina gent. Però és una anomalia que els suplements de cultura de diaris en català sentin més pròpia una novel·la de Barcelona en castellà, que una obra en català d’un escriptor del País Valencià o de les Illes. Una anomalia que ve de lluny, des del franquisme perquè la gran naturalització d’això la fa el franquisme, suplantant la cultura en català, i nosaltres som encara avui hereus d’aquesta violència cultural i històrica, difícil de revertir. És la història del premi Joan Crexells, que guanyarà Mercè Rodoreda amb Aloma el 1937, i que de sobte l’any 38 s’interromprà fins al 1982. En aquest interval, es crearà el Premi Nadal, el 1944, per a donar cabuda a la novel·la feta a Barcelona en castellà, com Nada de Carmen Laforet i així durant mols anys fins avui.

Justament parlant d’això, deia Antoni Martí Monterde recentment en una entrevista: «Oblidar, en un balanç literari periodístic, els autors i les editorials de València o Palma és una forma d’ignorància que ens pot costar molt cara.»

I tant! T’haig de dir que, al meu parer, en aquests moments el País Valencià actua amb més estratègia cultural i intenció política que no pas el Govern Balear, i que ens aniria molt millor si això canviés. No podem menystenir tots els mèrits i èxits aconseguits tant des de dins com des de fora del Principat per a la cultura catalana: un bon balanç d’autors i de traduccions, de gèneres ben diversos, com ara el còmic i la ciència ficció en català, etc. El problema és que som menys lectors que patriotes.

Em fa la impressió que aquesta articulació, una mena de corredor literari, es fa més a títol individual, per exemple: vostè exerceix com a escriptor dels Països Catalans perquè ha publicat en editorials de Mallorca, Barcelona, Lleida i del País Valencià i escriu en mitjans de comunicació de tot el territori, que no pas des de les institucions, salvant excepcions.

Molt sovint l’articulació la fem entre individus i grups petits, que són determinants quan no tens un estat al darrere. Iniciatives individuals, col·lectius, xarxes, substitueixen les estructures que no tenim i supleixen, en gran part, el que no hi ha d’una manera més orgànica. Per això, la iniciativa individual per a la cultura catalana ha estat i és cabdal.

I a vostè no li’n falta, precisament, d’iniciativa.

Soc ben inquiet i he voltat bastant pel món. Vaig viure uns anys a Barcelona i m’hi hauria quedat si no hagués estat per atzars del destí que, finalment, agraeixo, perquè per mi és molt important que els meus fills puguin créixer a Mallorca, envoltats de la família i de les seues arrels. Tot i que m’agrada molt viatjar i descobrir, soc molt familiar, en el sentit més mediterrani, de proximitat i presència. I tot això t’ho deia perquè he anat descobrint ací i allà, i per exemple, en el cas de Joan Francesc Mira, amb qui vaig tenir aquella conversa llarga publicada per la Universitat de València, em va sorprendre moltíssim que la primera conferència que ell va fer el 1960, encara molt jove, fos sobre Europa. Trobo que és molt significatiu que un valencià fes en valencià, i en ple franquisme, una conferència sobre la idea d’Europa, perquè Mira va demostrar que el valencià servia per abraçar tots els temes i amb plenitud intel·lectual, i no només per a parlar-lo al poble i amb la família, com es pensava. En aquell moment, abans del 2009, jo trobava que Mira i Baltasar Porcel eren els dos escriptors vius més determinants i hauria volgut també escriure un llibre de converses amb Porcel, però no va poder ser. Per mi Mira és un autor clàssic, un dels grans escriptors de la història de la literatura catalana, molt versàtil, escriu tots els gèneres, un gran cronista. Amb les seves novel·les he agafat molta experiència narrativa i estètica i amb els seus assaigs, he après molt sobre la nostra societat. Als vint-i-vuit anys ja l’havia llegit molt i per mi havia estat molt estimulant, llavors vaig pensar que n’havia de fer un llibre.

I va triar un format, el de la conversa literària, en el qual ja s’havia estrenat el 2004 amb Els alens del verb i aquell mateix any publicaria, a més del llibre sobre Mira, Tot són veus, tot són mons. Entrevistes amb escriptors i intel·lectuals catalans.

Vaig triar la conversa i l’entrevista perquè sempre m’ha agradat molt i trobo que és un gènere major, com qualsevol altre, tot i que de vegades dins del periodisme se l’ha menystinguda. En canvi, fixa-t’hi que dins de l’entrevista hi cap de tot: la narració, la història, el teatre, els diàlegs, el perfil o retrat d’una persona, la poesia. És un gènere fascinant, no te l’acabes, sents la veu de la persona entrevistada d’una manera ben diferent a quan el llegeixes. De fet, fins i tot quan durant l’entrevista no parla, quan no diu res o no resol un dubte, s’està mostrant tal com és i fa que això sigui molt interessant. Transmetre als lectors aquests gestos i silencis és important també, així doncs et diré que gran part del mèrit de l’entrevista depèn de l’entrevistador.

Doncs ací estem tots dos, vostè i jo, entrevistadors en el dia a dia. A veure què en surt [riem].

Bé, la transcripció de la conversa és el moment clau, el moment en què veus si la pilota entra dins o es queda fora. Una persona apassionant entrevistada per un bon entrevistador dona resultats molt bons, ara bé, si l’entrevistador no té ofici, el resultat pot ser lamentable. Cal saber expressar amb precisió el potencial de la persona, traslladar-ho al paper, no és simplement reproduir-ho o reformular-ho amb precisió i fidelitat, sinó donar-li tota l’expressió possible. Transcriure és escriure, i has de ser un bon escriptor si vols fer una bona entrevista.

Me’l mire i escolte atentament i comprove que Pere Antoni Pons viu les seues entrevistes amb intensitat, fins i tot aquesta, on ell és l’entrevistat... D’on li ve a vostè aquesta passió pel gènere de l’entrevista?

A casa meva, dels meus pares, hi havia un volum dels anys setanta amb entrevistes de la revista Paris Review amb Jorge Luis Borges, Dos Passos, Hemingway i jo les havia llegides i m’havien impressionat, igual que també havia llegit les entrevistes que publicava Baltasar Porcel a Serra d’Or. M’atreien molt les converses amb escriptors, i amb Joan Francesc Mira vaig organitzar la conversa en sis dies i tres tongades, entre Barcelona i Castelló. Anava molt preparat, amb un qüestionari, i parlàvem hores durant cada dia, jo anava gravant i transcrivint. Tot va ser una mica casual, però et diré que jo tenia els autors valencians molt incorporats dins de la cultura catalana i per mi no hi havia jerarquies. Trobo que som tots el mateix, amb matisos, però el mateix, i per tant, sempre he incorporat els autos valencians amb naturalitat, sense gaire esforç, i he llegit els autors de tot arreu dels Països Catalans com a propis.

L’aventura de Barcelona: opció o condició per als escriptors de les illes? Vostè també ho va fer, però finalment se’n va tornar, a Mallorca.

De jove havia passat una temporada a París i a Belfast i finalment havia anat a parar a Barcelona i pensava quedar-m’hi i fer-hi vida i carrera, perquè el diari Ara m’havia fitxat en plantilla, i escrivia també en l’Avui i El Temps, i finalment vaig tornar a Mallorca per casualitat. En tot cas, instal·lar-me aquí de nou no va ser cap impediment per continuar treballant per a Barcelona i connectat amb la ciutat, perquè les circumstàncies actuals de la tecnologia i els mitjans de transport ho permetien. Ara bé, i com deia en Joaquim Molas, per a un escriptor de la perifèria, si es volt assentar a la literatura catalana, passar un temps a Barcelona és un peatge que s’ha de pagar. És a dir, que t’hi coneguin, tenir una xarxa de relacions. Potser cada vegada això de la presència física és menys important, perquè avui les connexions són més senzilles, però encara hi compta molt perquè Barcelona és la plataforma que impulsa el mercat editorial i passar per allà i que t’hi coneguin dona sensació de prestigi. De fet, si jo hagués tornat a Mallorca als vint-i-set anys, en lloc d’estar-me uns anys a Barcelona, ara no escriuria al l’Ara, entre altres coses. Però no em penedeixo d’haver tornat a casa meva perquè soc molt familiar, com et deia, tot i que no descarto tornar a viure fora de l’illa un temps.

I on li agradaria anar i estar-s’hi un temps?

Als Estats Units, per exemple, que m’atreuen molt. És un perill acomodar-te massa als talents i als llocs propis.

No el veig jo a vostè acomodat a res per a tota la vida, en el sentit negatiu de la paraula, vull dir.

Doncs ja m’has captat una mica, va per aquí la cosa. [Riem]

De Barcelona, passant pels Estats Units, tornem a Mallorca. Senyor Pons, Mallorca és una potència literària molt considerable, Gustau Muñoz diu de vostès que són «una illa molt literària, igual que Sicília». Produeix Mallorca més literatura que no pas en consumeix?

Hi ha bones editorials i fan una feina de molta qualitat, i ara mateix tenim escriptors potents com Sebastià Alzamora, que acaba de publicar Ràbia, Melcior Comes, o la irrupció literària de Laura Gost amb El món es torna senzill. Ara bé, ens fallen els lectors, en tenim molt pocs, i la nostra literatura es consumeix molt poc. Autoconsum, aquí no n’hi ha. Al País Valencià trobo que hi ha més autoconsum, teniu més públic lector per als vostres llibres i autors, d’alguna manera hi podeu viure. Aquí, però, la gent està molt desnaturalitzada com a mallorquina perquè en les darreres dècades ha vingut molta gent de fora amb una presència molt forta del castellà en la nostra societat, una societat que no és especialment culta perquè s’ha basat i construït durant molt de temps sobre la immediatesa del negoci fàcil, sobre el turisme i sobre servir i adaptar-se al que venia de fora. En aquestes circumstàncies, l’acollida i el valor de la seva literatura, del sistema literari mallorquí, no té una correspondència amb la societat i l’interès general que aquesta mostra. És una societat poc articulada, que es té oblidada a ella mateixa, la «mallorquinitat» està diluïda i interferida, i per això, a la literatura catalana feta a Mallorca li costa trobar i uns lectors, arribar a uns lectors, perquè la població, una gran part, ha estat desconnectada de la «mallorquinitat», però això no treu que hi ha un treball d’editorials com ara Lleonard Muntaner, una editorial artesana, com és el cas d’Ensiola, i altres com ara El Gall Editor.

Parlem ara dels seus lligams amb el País Valencià? Els Premis Octubre, la revista Caràcters, el setmanari El Temps, la revista L’Espill, Fuster!

El Temps ha estat una revista fonamental en la meva carrera, i més recentment, El Temps de les Arts, on he trobat una sortida per a la meva vocació com a crític d’art. I els Premis... Ufff, la primera connexió amb els Premis Octubre la vaig tenir quan era un adolescent de 14 o 15 anys. Havia guanyat el Premi de Poesia Inca i ens obsequiaren amb una estada en un dels congressos que organitzaven els Octubre, i aquell viatge iniciàtic al País Valencià va ser per a mi molt instructiu. Recordo que a la gala del sopar i lliurament dels premis hi havia l’actriu valenciana Pepa López, encara tan jove, i entre tots fèiem gresca, ens agradava, i tant! En guardo uns records molt bonics. Després he anat més endavant com a espectador, com a ponent i membre del jurat de diferents premis. És una relació llarga i de fa molts anys.

Parlem de centenaris: Fuster, Ferrater, un tema a què ha dedicat alguns articles: «Joan Fuster, la lucidesa càustica i resplendent» i «Dos centenaris: Fuster i Ferrater». Per a què haurien de servir aquests centenaris?

En el cas de Fuster, el centenari hauria de servir fonamentalment perquè la seva obra es llegeixi i es conegui millor. Tota la resta és posar-se medalles i momificar. Fuster continua viu estant mort i hem d’aconseguir que es conegui i es llegeixi més la seva obra, a casa nostra, i fora. Com? Fent gresca? Com sigui, la qüestió és posar-lo a l’abast de com més gent, millor.

A finals d’any es publicarà la traducció a l’anglès de Judicis finals, Final Judgements en versió de Mary Ann Newman.

I és important que això passi, traduir i exportar Fuster arreu del món.

Estarà la commemoració a l’altura de l’autor de Nosaltres, els valencians?

Seria desitjable. Fuster no ha arribat a desaparèixer mai. Ha tingut lectors i estudiosos i deixebles sempre, que l’han llegit i l’han continuat. Està viu perquè és intens, precís i les seves idees són útils per abordar el debat públic actual. És d’una modernitat rotunda avui encara. Els debats que Fuster va obrir ja fa anys, continuen ben vigents: el bilingüisme, l’autoconcepció que tenim com a poble, les relacions entre nosaltres, catalans de tot arreu. Són plantejaments i interpretacions molt intel·ligents que són encara actuals i interessants. I sobretot, no oblidem que Fuster va ser per damunt de tot, un gran escriptor, i si avui el llegim és per això, a més de ser un intel·lectual audaç, intel·ligent, divertit i precís.

L’escolte parlar amb tanta contundència, que citaré un dels seus article al diari Ara, precisament, «Joan Fuster, la lucidesa càustica i resplendent»: «Llegir Fuster sempre és instructiu i excitant, i perquè fa net el cervell de clixés, dilemes falsos, ofuscacions i complexos [...] Fuster és un dels creadors de pensament més estimulants de la literatura catalana moderna i un dels nostres prosistes més exemplars.»

Ho he escrit i ho tornaria a escriure. N’estic convençut.

Vostè, de moment, participarà també d’aquest celebració amb un article per al monogràfic que la revista L’Espill, fundada pel mateix Fuster, dedicarà a l’assagista de Sueca. Com se celebrarà el centenari de Fuster a Mallorca, hi participarà ?

El cas és que no ho sé, per ara ningú m’ha dit res.

Parlem ara de Ferrater, a qui vostè també ha dedicat un article?

Ferrater va ser un personatge que es va moure entre dos mons: el de la cultura catalana i la castellana, i que va jugar una certa ambivalència perquè l’època hi obligava, i això planteja una batalla ideològica culturalment parlant que potser algú utilitzarà amb motiu del centenari. Una batalla que ve des de sempre: de qui era més el Ferrater, dels catalans o dels altres? Aquesta commemoració d’enguany pot provocar que en lloc de llegir-lo i explicar-lo, se’l vulgui utilitzar o esgrimir com un arma ideològica. I això té perills. Per a començar, té el perill d’adulterar en Ferrater. Ferrater és difícil de llegir i, tot i ser un escriptor que no va fer gaire ideologia, és un escriptor català sense cap mena de dubte. Clar que tenia amics escriptors espanyols, però ell no se sentia còmode en dues cultures, i tampoc no podem oblidar que va ser un escriptor sota el franquisme.

El mateix Ferrater, ens ho ha recordat vostè en un article, ho va deixar clar: «En general, la cultura espanyola la detesto. Això és típic dels escriptors catalans, però, per una raó o per una altra, ningú no ho diu. I el cert és que, en el fons, si jo escric en català és perquè no vull escriure en espanyol».

Exacte!

Vostè ha parlat bastant bé de Noruega, tot un fenomen literari, la novel·la de Rafa Lahuerta. El País Valencià té, ara per ara, una pedrera, per dir-ho així, prou rellevant d’escriptors. Altres autors valencians que vostè destacaria?

Hi ha escriptors potents en aquest moment. Xavier Aliaga, per exemple, és un periodista magnífic i un novel·lista admirable. Va quedar finalista al premi Finestra de 2021, jo hi era al jurat. Però també novel·listes com ara Manuel Baixauli, o Joan Benesiu, o Martí Domínguez, i escriptors com Gustau Muñoz, un assagista molt interessant, tot i que no compartim visions polítiques de vegades. Però és algú que ha incorporat Alemanya i els autors alemanys a la nostra llengua i cultura, i que parla obertament sobre el debat català, i això és de molt de valorar. O poetes com ara Teresa Pascual. I també la tasca editorial que s’hi ha fet al País Valencià: m’admira la feina d’editorials com Afers, amb Vicent Olmos al capdavant, que trobo que és fabulosa. I haig de dir que hi ha llibres d’Afers que m’han canviat perspectives i maneres de veure, que han significat molt per a mi. I evidentment, figures com ara Eliseu Climent i la revista El Temps i l’editorial 3 i 4.

Per últim, voldria, si pot ser, que fera una radiografia d’urgència de la crítica literària en català. I d’allò que considera vostè que ha de tenir una bona crítica, els bons ingredients...

Hi ha de tot a la crítica literària catalana, igual que hi ha de tot en poesia i en novel·la, i això vol dir també que hi ha bons crítics. Jo no em crec aquesta idea que no hi ha crítica literària en català. No, no és el cas. Hi ha gent que s’hi dedica des de fa molts anys i que ho fa amb rigor i professionalitat, i també hi ha crítics joves molt bons i sòlids –com ara la gent que està fent la revista digital de crítica Lalectora– i que tenen molt de mèrit. I pel que fa als ingredients d’una bona crítica, el primer que ha de fer una crítica literària és explicar el llibre, dir per què és bo o per què no ho és, i després argumentar-ho, i tot això, fer-ho amb bona prosa i amb un desplegament estimulant d’idees.