Núria Busquet: «Cada obra que tradueixes és una obra teva»

 

per Lourdes Toledo

Entrevistes

Núria Busquet: «La traducció és una manera diferent de llegir, una lectura molt intensa, atenta i profunda»
Núria Busquet: «La traducció és una manera diferent de llegir, una lectura molt intensa, atenta i profunda» | © Jesús Císcar
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Núria Busquet (Cardedeu, 1974), traductora i escriptora, és un terratrèmol de la literatura i de la vida cultural. Expressiva, «exagerada i emocional» com ella mateixa diu, parla de literatura, sobretot de poesia, i del seu ofici, la traducció, amb un entusiasme contagiós.

Fa unes setmanes va visitar terres valencianes convidada per Edicions del Buc –l’editorial que va veure canviar el seu destí a partir de la traducció de Busquet del poemari Nit fidel i virtuosa de Louise Glück, Premi Nobel 2020– per a difondre i compartir amb els lectors les seues traduccions de la poesia de Glück. No era la primera vegada que ens visitava, a Núria Busquet la fascina València i hi ha estat diverses vegades, però aquesta volta ha descobert una plaça que encara no coneixia, la Plaça del Miracle del Mocadoret.

Ens havíem citat just al costat, a un dels cafès del Mercat de Tapineria en un matí assolellat de febrer. I allà, assegudes amb un cafè entre mans i sense pressa conversem sobre literatura, traduccions, polítiques culturals i decisions que et canvien la vida. I la complicitat hi brolla ràpidament.

Quan Glück va guanyar el Nobel de Literatura, Edicions del Buc, una editorial petita valenciana que –en paraules de Busquet– «viu de l’esforç, la voluntat, la il·lusió i l’amor per la literatura d’un grup de joves entusiastes», estava a punt de plegar. Llavors, com un miracle, una mena de ruixat en any de sequera, el guardó atorgat a la poeta nord-americana posà de relleu el bon gust, visió i sensibilitat literàries de editorial.

Amb la naturalitat i la força que la caracteritzen, Núria Busquet desgrana durant la nostra conversa alguns secrets de l’art de traduir i de com va arribar a la traducció literària a través de la poesia de Louise Glück.

De tot això i de moltes altres coses vaig parlar aquell matí amb la Núria Busquet. Ací en teniu un tast.

Des de quan es dedica Núria Busquet a la traducció?

Professionalment i al cent per cent des de fa deu anys. En el passat vaig treballar com a professora d’Educació Secundària i com a traductora comercial en diverses empreses. Quan vaig acabar la carrera era més complicat guanyar-se la vida traduint, no hi havia internet ni tants programes de traducció assistida com avui, i no era tan evident treballar des de casa, i m’hi vaig resignar. Fa deu anys, en un moment de canvis forts, vaig decidir començar de zero i vaig veure que jo havia nascut per a traduir. I si no hagués fet el clic, hauria pogut viure tota la meva vida sense traduir, no hauria estat feliç i ni ho hauria sabut. I mira per on, ara em guanyo la vida traduint, no només traduccions literàries, tot i que són una aportació important. Les altres traduccions són les que jo en dic feines alimentícies, sobre temes ben diversos: química verda, programació informàtica, nàutica, i clar, vaig fent, però la majoria de vegades no són temes que m’interessin molt, tot i que de vegades hi aprenc molt. Ara bé, quan passo als llibres i a la literatura em dic: que feliç que soc!

Tot un contrast...

I tant! La traducció comercial, si en fas moltes i ho domines, és ben fàcil. Recordo que tenia un professor que deia: els traductors són com els periodistes, que parlen de tot i no saben de res.

Sí que estem bones: vostè traductora i jo periodista, no sé què en sortirà, d’aquesta conversa.

Ni que ho diguis! [i riem]

Parlem ara de la traducció literària. Quan i com va començar?

El tret de sortida va ser Nit fidel i virtuosa de Louise Glück amb Edicions del Buc el 2017. Havia fet abans algunes propostes, però no havien quallat.

I va ser la bomba, perquè en qüestió de tres anys, el 2020 Glück guanya el Premi Nobel i l’editorial, que passava moments molt crítics, reviscola.

Sí, la trajectòria d’aquesta editorial és una història amb molt de voluntariat i entusiasme que ha acabat amb un final feliç. Això dels llibres del Buc és de pel·lícula, una mena de miracle literari, i aquests nois editors, aquí estan, com si no-res, quasi que ni s’ho creuen. Als Estats Units n’haurien fet un documental o una pel·lícula ben taquillera. [Ho conta i se’n riu].

I a continuació...?

Curiosament jo havia estudiat Traducció i Interpretació en francès i vaig rompre el gel de la traducció literària amb l'anglès, una llengua que havia après més tard, i vaig continuar per aquest camí amb Corb de Ted Hughes i Política de poder de Margaret Atwood, tots dos publicats per l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner. Més tard vaig traduir El Colós de Sylvia Plath, una autora que sempre m’havia fascinat i recentment, he tornat a Louise Glück amb Avern, de nou a Edicions del Buc. La veritat és que treballar amb aquests nois és un plaer, Rubén Luzón és un corrector lingüístic magnífic, m’ha acompanyat en tot el procés i ha estat un suport important, no he treballat mai tan bé amb ningú com amb ell.

© Jesús Císcar

Sempre poesia nord-americana?

La meva atracció per la poesia nord-americana d’autora és molt forta i per això he traduït Plath i Glück, que tot i ser dues poetes ben diferents entre elles, la Plath és molt emocional, i Glück molt intel·lectual, i em fascinen totes dues.

Com va arribar Núria Busquet a Louise Glück?

Un dia vaig entrar en una llibreria i vaig veure el seu llibre Faithful and Virtuous Night i me’n vaig enamorar, en principi de la coberta, però a poc a poc de la seva poesia. I allò va ser com un senyal, trobo que en la vida has d’estar oberta a aquestes coses i deixar sempre finestres per on pugi entrar allò, desconegut encara, que pot arribar a capgirar-te la vida en un moment donat. La vida no és lineal, fa molts tombs, i estar hermètics davant d’ella ajuda ben poc. En tot cas, la personalitat i la poesia de Louise Glück em va atraure des que la vaig llegir, sobretot per la seua força intel·lectual i psicològica. Després, amb el temps i moltes altres lectures –no només de la seua poesia, sinó també d’entrevistes, articles sobre ella, els seus llibres de prosa– he anat coneixent-la més de prop i millor, i amarant-me’n.

De quines altres llengües ha traduït?

Tradueixo del francès i del portuguès. I et diré que tot i que en principi traduir del francès i del portuguès podria semblar més fàcil perquè són llengües llatines i més properes, en realitat això és trampós perquè sovint aquesta proximitat et fa calcar expressions que sonen catalanes, però que no ho són. En canvi, en una llengua com l’anglès, que posa distància i terra entremig, et veus obligada a trencar el trencaclosques i refer-lo de nou, i sovint la traducció guanya en llibertat i creativitat.

I vostè s’ha quedat amb el trencaclosques.

Per mi la traducció de poesia és una cosa molt «íntima i petita», de fet, les tirades de llibres de poesia en català són curtes. M’agrada molt traduir poesia, és la meva passió, i ho faig per a descansar d’altres coses. A més, he descobert que el català és una llengua agraïda per a traduir de l’anglès perquè té molts monosíl·labs, alguns sons similars i vocals obertes.

Però no tot és un camí de violes, imagine.

Per descomptat, la traducció també fa patir de vegades, quan el text no flueix com tu vols o quan has de parar perquè t’hi has estat una bona estona amb una frase o una paraula i no et ve al cap com dur-la al català. Llavors, en aquests moments, és millor deixar-ho estar, reposar, i tornar-hi més tard, perquè de sobte, no saps com, ho veus i hi té sentit. Al principi jo traduïa molt a raig i després anava retocant les paraules, els detalls. I patia molt, ara m’ho prenc amb més tranquil·litat, reescric la meva versió de la poeta. Cada obra que tradueixes és una obra teva.

Vostè tria les seves traduccions?

Les literàries, de moment sí, i és molt més bonic i apassionant quan tradueixes un autor o autora que t’agrada molt perquè t’hi fiques de ple, és una immersió. I cada vegada vols saber-ne més, i conèixer els detalls de la seva vida per entendre millor el que han escrit i per què. Llegeixes sobre ella, biografies, escoltes entrevistes, vols saber-ho tot, i tot t’ajuda quan estàs traduint. Quan t’agrada molt traduir es crea una relació personal amb l’autora i quasi que sents que t’estàs convertint en ella.

Núria Busquet ha visitat darrerament terres valencianes per a difondre i compartir amb els lectors les seues traduccions de la poesia de Louise Glück. | © Jesús Císcar

Això em fa pensar en Mireille Gansel i en Traduir com transhumar, un altre llibre de Lleonard Muntaner, on Gansel parla de la seua vida com a traductora des de la immersió, acostant-se als autors i als seus paisatges, a les seues vides, embolcallant-se de la llengua, el ritme i l’atmosfera d’origen.

Aquest és un llibre bellíssim amb unes reflexions molt profundes i boniques sobre la traducció i les llengües, com a metàfores de vida, ponts i coneixement entre els humans. Jo amb Louise Glück i Sylvia Plath he sentit això, una necessitat d’immersió molt forta. Si no coneixes Sylvia Plaht, la seva biografia, no entens els seus poemes; si la coneixes millor, tot acaba sent un poema ple de metàfores meravelloses. I ho entens, les petites coses prenen cos i t’ajuden a entendre la poeta, és com si tinguessis un diàleg amb ella.

Al capdavall, traduir és una altra manera de llegir.

La traducció és això, una versió teva i una manera diferent de llegir, una lectura molt atenta i profunda, penetres en el text, en la vida dels autors, te n’amares, el fas teu i el reescrius. I quan t’agrada molt un llibre el vols desmuntar i tornar-lo a muntar i és fantàstic, i aquesta és sovint la trampa, la raó per la qual ens paguen poc perquè com que t’agrada tant traduir ho faries igualment, encara que fos a canvi de ben poc. Nit fidel i virtuosa va ser la meva primera traducció i és la meva visió de la Glück, potser un altre traductor l’hauria llegida i interpretada diferent.

I què ha aprés sobre Louise Glück que ens puga contar?

Doncs, anecdòticament, et diré que tot i que sembla molt controladora, seriosa i freda, té una altra cara ben diferent. Una vegada la vaig escoltar parlar en un programa on es mostrava com una dona molt amable, candorosa i emocionada. Concretament contava que li havien regalat una tablet i com s’hi havia acostumat. Era curiós escoltar-la parlar amb certa dolçor i ingenuïtat sobre la seva relació amb la tecnologia.

Sovint s’ha dit que Glück és una poeta confessional.

Sí, alguns diuen que és confessional, però no. Al principi confon una mica perquè sembla confessional, però de fet no ho és, s’inventa moltes coses, es diverteix contant-nos versions de la seua vida que no són certes. És una autora que juga amb els lectors. Ella pressuposa que tu ets un lector intel·ligent i la seva poesia és molt intel·lectual, de fet, les poetes nord-americans són, en general, molt intel·lectuals, tot i que també n’hi ha, de més senzilles. Però Glück és molt metòdica, construeix el poema a partir d’una idea, i quan escriu poesia concep el llibre com un tot des del primer moment, com un poemari, no com un llibre de poemes on apareix un poema darrere de l’altre. Sylvia Plath, per exemple, ho feia així, i després els ordenava i ajustava i muntava el llibre. Són concepcions diferents.

Una poeta molt intel·lectual, ha dit vostè.

Glück és una autora que crea sovint en els poemes una boira, un dubte, una hipòtesi, ho deixa en l’aire... Una poeta, a més, que torna constantment a alguns temes, com ara l’absència i el buit, però també el pas del temps, un tema molt recurrent en els seus darrers llibres. En el cas d’Avern, un poemari que pren el títol del nom del llac d’origen volcànic italià i on el volcà és metàfora del buit, i hi ha, a més, una gran presència de la mitologia. Jo, tan expressiva i emocional de mena, he tingut l’experiència de traduir poetes ben distintes entre elles, perquè Sylvia Plath tenia un temperament més impetuós i sentimental, tot i que els seus poemes de joventut són ben difícils d’entrada, i Louise Glück –que és la contenció personificada– escriu amb una emoció continguda a petites dosis, ben diferent del meu tarannà, però potser és per això que la seua poesia m’ha atret tant des del principi, perquè em produeix inquietud: què m’ha volgut dir amb això aquesta dona? I li dono voltes i voltes i em sorprèn, i ho deixo reposar, i amb el temps ho entenc i hi veig moltes coses.

Metòdica també quan la tradueixen?

De vegades pot arribar a ser molt controladora. Nosaltres hem fet sempre el que ella ens ha dit. Jo sé que amb altres editors hi ha algunes coses que no li van agradar, i per això ha decidit trencar amb ells, però amb nosaltres ha estat diferent. En Nit fidel i virtuosa ho va controlar tot, la traducció, el color de la coberta, el disseny. I tot va anar molt bé, ara amb Avern només ha demanat llegir el pròleg de Sam Abrams, que li’l vam haver de traduir a l’anglès, i en va quedar ben satisfeta. En Edicions del Buc sempre hem comptat amb el seu vist i plau.

En tot cas, aquest llibre, Nit fidel i virtuosa, va fer reviscolar l’editorial.

Sí, per a nosaltres sempre serà “el Nobel que va salvar l’editorial”. I jo molt contenta per ells, perquè aquests nois fan possible que hi hagi certa poesia en català. Hi ha molt de voluntarisme. Tant ells com jo desitgem que hi hagi certa poesia en català, i com que no la trobem, la fem nosaltres. Pateixo si una autora o autor en particular que m’agrada molt no està traduït perquè... I si guanya el Nobel i no el tenim traduït! Però, és clar, no arribo a tot, i sovint em dic: això m’ho deixo per quan estigui jubilada, i la llista, com podràs imaginar, s’allargassa... Per a ells mantenir l’editorial és un gran esforç, perquè s’ocupen de tot el procés: adquisició de drets d’autor, disseny, distribució, promoció... I això ho hem de valorar. Hi ha moltes editorials petites que treballen així, per voluntarisme, i la literatura catalana se sosté per editorials voluntarioses. Són apostes de vegades perdedores i que exigeixen molta dedicació. Ells ho fan perquè creuen que és el que necessitem. És un miracle que hi haja tantes editorials i escriptors que es dediquen a la literatura en català. Això ens fa diferents i ho hem de valorar. Tenim una cultura molt potent!

Però aquest esforç desgasta també.

L’única solució en una cultura com la nostra és l’aportació clara per part de les administracions i poder compensar així les vendes que no poden ser elevades, perquè tenim tirades curtes, i encara més si parlem de poesia, que no és una aposta comercial. Necessitem traduir i diners per a fer-ho perquè no pot ser que certs autors no estiguin en la nostra llengua. Ocorre també que aquest punt de voluntariat de la traducció en català la fa de més qualitat que la traducció en castellà, que de vegades és de molt mala qualitat i la gent no se n’adona. M’explico, nosaltres en català partim de la base que com que no ens guanyarem la vida amb això, ho fem per amor a l’art i llavors ens hi posem en cos i ànima. En castellà, en canvi, trobo que els traductors estan poc valorats, sovint no apareixen en les cobertes i hi ha molta competitivitat entre ells.

La traducció de Busquet de Nit fidel i virtuosa de Louise Glück, Premi Nobel 2020, va ajudar a salvar Edicions del Buc en un moment molt crític. | © Jesús Císcar

Per què tradueix poesia? Què troba en la poesia?

El que més m’agrada és traduir poesia. També és cert que passo temporades en què no llegeixo gens de poesia, em va i ve. La poesia és una mena de psicoanàlisi que et fa traure coses, i de vegades el que escrius no té sentit en el seu moment, però ho deixes reposar i amb el temps hi tornes, i llavors li trobes el sentit. La poesia és una porta d’entrada al subconscient. La narrativa és més fàcil, habitualment hi ha una trama, una història, però la poesia, la bona, és més directa i incisiva.

La poesia s’ha d’entendre?

A veure... la gent pretén que la poesia es pugui entendre a la primera pel fet que es fa amb paraules, però com a lector has d’agafar distància per a entendre-ho i has d’entrar en el subconscient i el pensament i les emocions d’altres persones. Te n’has d’allunyar perquè el vers entre en tu i el facis teu, i li donis el teu significat. Si el poeta et diu directament de què parla, quina emoció hi ha, és més fàcil, però jo trobo que en la poesia hi ha d’haver un punt de surrealisme, de somni...

Un poeta fàcil, segons vostè?

Joan Margarit era un poeta fàcil que agradava molt perquè la gent l’entenia. No dic amb això que no sigui un bon poeta, sinó que a mi no m’atrau.

Em fa què pensar perquè jo fuig de la poesia que em sembla críptica.

És que llegir poesia no és fàcil i no sempre estem preparats. Sovint demana un estat d’ànim fort que no tenim.

Quins traductors admira vostè?

Per a mi Dolors Udina i Francesc Parcerisas són monstres de la traducció. Parcerisas era professor a la meva Facultat, però jo no el vaig tenir mai. Esther Tallada és també una traductora molt bona, va guanyar el Premi de Barcelona per la seva versió de Robinson Crusoe. Fa poc vaig parlar amb ella i em va dir que havia tornar a fer classes a un institut perquè no podia viure de traduir, i això és una vergonya i una llàstima que passi. Perdem talents i oportunitats. I per descomptat, també he admirat sempre molt el treball de Montserrat Abelló. Quan encara era estudiant vaig anar a escoltar-la parlar una vegada i em va fascinar. Va ser per ella que vaig conèixer la Sylvia Plath, fins aleshores no n’havia sentit parlar. Abelló em va obrir una finestra a les autores americanes i angleses. Fa poc, un dia en què jo donava una xarrada a futurs traductors vaig tenir la sensació de ser una baula, de formar part d’una cadena, i és molt bonic perquè es crea una connexió a través del temps. Són les meves petites aportacions a la posteritat.

«A través de les traduccions penetres en el text, en la vida dels autors, te n’amares, el fas teu i el reescrius» | © Jesús Císcar

Busquets, que no para de visualitzar i imaginar projectes literaris, diu que des de fa un temps camina pel món amb unes ulleres de detectar traduccions. Ho conta amb humor i espontaneïtat, convençuda ella també, igual que Mireille Gansel, que «cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble».