Francesc Serés a la vall del Ser

 

per Llorenç Soldevila

Entrevistes

Francesc Serés
Francesc Serés
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Amb l’incomparable marc de Santa Pau al fons, a aquesta hora ja buida de visitants. És mitja tarda. Tornem de fer el recorregut del que podria ser la ruta de La casa de foc. Evidentment perdedora si no hagués estat pel paper de guia de Francesc Serés. De Santa Pau estant, després de visitar Sant Martí Vell, ens hem endinsat com si fos una gola de llop fins a Sallent. D’allí hem baixat al riu Ser i hem vist i fotografiat la zona de gorgs i dels ariets. I, després, hem seguit avall fins a arribar a les envistes de Sant Andreu, camí de Mieres, on la vall s’obre a horitzons més amplis.

Com i quan se’t va desvetllar el desig d’escriure?

Doncs, mira, és una pregunta que m’han fet alguna vegada, però hi ha una cosa que la gent no sap: és que jo abans d’escriure havia fet Belles Arts, havia fet exposicions de pintures, fotografies, escultures, havia obtingut beques, havia estat dos mesos en una residència de Granada, també treballant en pintura de paisatge. Va ser un moment que vaig pensar això no acaba de ser el meu fort i vaig començar a escriure. Vaig abandonar tot el que tenia a l’estudi: pintures, potingues, l’ampliadora, la fotografia... i em vaig adonar que tot sortia de la punta del bolígraf més humil, d’un bolígraf Bic, que només calia allò. Ja sé que és una mica exagerat dir-ho així, però, és cert, no hi poso més pa que formatge, va anar així. Això va ser l’any 98, que vaig començar...

Que en tenies...?

Vint-i-sis. Quan vaig començar a escriure textos amb una intencionalitat estètica, amb una intencionalitat literària.

Els teus primers títols, almenys fins a la trilogia De fems i de marbres, del 2003, tenen una geografia molt lligada a Saidí, aquest fet et va facilitar la tria de les històries?

Sí, el que passa és que això és una cosa que també vull matisar, perquè no és ben bé lligat a Saidí. Si miréssim la geografia d’aquells textos, hi ha coses que passen a Barcelona i no poques, no moltes però no poques. Jo era una mena de Frankenstein. Hi havia parts... La geografia d’aquella primera trilogia seria des dels Monegres fins al Solsonès, seria sempre Lleida... Perquè quan es parla dels pantans allò no pot ser, es parla d’una geografia més elevada que la dels pantans, no són al pla, són en una zona de muntanya. Sí, és la geografia més propera al meu record, és el paisatge que jo tenia més apamat.

Proa (2020)

La casa de foc representa un abans i un després de la teva narrativa, com també ho va significar Contes russos el 2010?

Sí, però una mica, això... Vist des de fora es veu millor que des de dins. Què em passa? doncs que jo en cada llibre he intentat fer una cosa diferent de l’altra. Això és el que tu intentes, però després els altres veuen més concordances, siguem una mica humils i sincers. Però sí que és veritat que Contes russos era una cosa fora del que havia escrit, però també ho havia estat La matèria primera, que era una cosa sobre no-ficció. Després també el tema del teatre, que també en vaig escriure. Després el tema de la no-ficció de La pell de la frontera. És a dir que hi hagut molts moments que es planteja que això ara sí...

Però és clar La casa de foc...

És una novel·la. I és molt diferent. Ho valoro perquè són coses que són... Per exemple, quan vaig arribar aquí, em vaig dir, aquella relació que tinc amb el paisatge de Saidí i de Lleida i, fins i tot, de Barcelona, no la tinc amb el d’aquí. Vaig pensar durant molts mesos que seria incapaç d’escriure alguna cosa sobre la Garrotxa. Seré incapaç, no ho veig, no ho entenc i, al final, vivint-hi... La prova és que ho has entès i ho pots narrar. I al final és creureu-ho, és entendre-ho.

Com va sorgir la idea d’escriure La casa de foc? Hi va pesar que coneguessis el nou entorn vital de la Garrotxa? Quina proporció de la teva experiència de la descoberta garrotxina hi ha en el protagonista?

Hi ha, sobretot, la voluntat de donar forma a un temps viscut. Aquí vaig arribar, sobretot a Sallent, un dia determinat i me’n vaig anar un dia determinat. I aquest parèntesi, que seria gairebé un claudàtor, allò més rígid, i vas arribar i te’n vas anar. I en tot aquest temps què hi fas? La pregunta pot semblar una mica estranya. Al temps que vas viure allà realment no li has donat cap forma?

Al Sallent, quants anys hi vas passar?

Sis i mig, entre 2006 i 2012. Ho dic perquè també és com una mirada retrospectiva de dir què quedarà d’aquells anys? Jo tinc moltes fotos, però cap de les fotos parla, ja diuen coses, però no parlen... Jo mateix em deia: són uns anys perduts de la teva vida, no els donaràs cap forma? És una forma que té una consistència, és traduïble, els altres la poden viure també.

Serés davant can Mau

La majoria de les teves obres han aparegut a Quaderns Crema, quina va ser la teva relació amb en Jaume Vallcorba?

Va ser una relació molt intensa. El Jaume, al cel sia, era un editor de la vella escola contemporània. Era un savi, i ho era des de molts punts de vista. En el tracte personal costava molt, era cantellut i com que jo també ho era, teníem una relació bona perquè no ens veiem. Jo li deia sempre, Jaume, no ens veurem, no serem amics d’anar a sopar, perquè acabarem malament, perquè passa això, tu has picat amb molta gent i jo també. Per tant, t’enviaré els llibres i tu faràs el que et  sembli que has de fer, si no el vols editar no l’editis. Però fixa’t quina llibertat te dono i m’has de donar a mi. Aleshores, sempre vam tenir aquesta relació.

En vaig aprendre moltes coses perquè tenia moltes coses per explicar, també havia de voler ensenyar i tu havies d’estar disposat a passar una mica per l’adreçador. Això també, però és una cosa de la vella escola. Hi ha gent que li ha costat percebre això, i no t’ho vol donar a la primera i és normal. Què és això de donar les coses al primer que passa? Jo no dono el que sé al primer que passa, només faltaria, m’ha costat molt, és la meva manera de viure... I després aquella relació que tenia amb tantes cultures diferents europees, tan profunda, amb coneixement de la llengua, de la professió. Per a mi és un personatge irrepetible en un moment molt concret i determinat. Està a la vista de tothom: és el millor projecte editorial en molt de temps a Catalunya i d’això, jo me n’orgulleixo, d’haver-ne format part, és clar. Molt.

Quina importància tenen els registres de la llengua en la teva obra? Alguns crítics destaquen que és un dels encerts de La casa de foc.

Sí, suposo, però és que no m’ho plantejo massa, això. Hi ha un bé major que és la versemblança. Dius, com han de parlar...? Compte amb això dels registres, moltes vegades els registres sonen a caricaturescos... És a dir, com fas parlar la gent, i això ho has de vigilar, s’han de sentir d’un lloc. Estàs parlant de literatura, no estàs parlant d’etnologia, no estàs fent lingüística...

Però a La casa de foc, per exemple, són molt versemblants les diferents maneres d’expressar-se...

Sí, però tampoc és molt buscat, eh? Perquè ho veus en expressions que després t’has fet teves. Quan t’ho has fet teu, és com la història quan te l’has fet teva, no has de donar unes raons molt pensades, són sentides, són viscudes. Per això, de vegades, a la pregunta deus veure que faig una cara estranya de dir: és així, tampoc m’ho he plantejat gaire.

De quina manera els personatges i les històries et supediten el model de llengua?

Penso que parlem massa de models de llengua, de registres. A la literatura catalana en parlem molt, perquè ens preocupa molt la llengua, que és una cosa que com a catalans és normal. I estem tot el dia buscant-li... Jo no sé si a la resta de les literatures passa tant. Home, és clar, que si és un tio que és un trinxeraire, l’has de fer una mica versemblant, no pot parlar com si fos un intel·lectual orgànic... Però, avui, amb el desclassament, pots tenir gent de molt amunt que parli molt malament i gent de molt avall que tingui una llengua riquíssima. La qüestió de la llengua és una relació molt..., més viscuda que intel·lectualitzada. Ara faré això i aquest parlarà així. No.

Et sents encasellat en el ruralisme oposat a la narrativa urbana?

No, en absolut. Hi ha preguntes que els advocats en castellà diuen: no ha lugar. Perquè no ha lugar perquè no m’ho he ni plantejat. És com això dels registres, a mi em preocupen altres coses. Et preguntes perquè hi estan tan preocupats? És com això dels registres de llengua... A mi em preocupen altres coses, em preocupa quina història falta per explicar, quin espai ocuparà?

Tens projectes de fer novel·la més urbana?

Sí, sí, això sí. De fet, la segona part de La casa de foc passa a un lloc tan urbà, tan urbà, com a plaça de Catalunya, entre la plaça de Catalunya i diria que el Liceu, tot passa allà, a la Rambla.

És a dir el Sallent de Barcelona.

Sí, sí, és que al final és això, que més té que tinguis muntanyes o blocs de pisos...

Serés a la vora del Ser

Són paisatges...

I són personatges que els passen coses, que el paisatge té alguna força, és clar, és evident, és evident, no ho negaré pas això. Però, és que no m’ha amoïnat mai el més mínim. Igual ara quan, si faig això a Barcelona, diran: ara et faltava això, tothom buscarà el tres peus al gat. No, home, no.

Un món rural com és la vall del Ser, carregat de prou xacres urbanes, com ara el món de la droga, aquest tipus d’influències, o receptor d’una immigració, són temes que no són nous a la teva narrativa, però en aquesta novel·la sembla que han tingut un pes significatiu.

Sí, el que passa és que.... Avui tots portem el mòbil a la butxaca, no és que portis la ciutat a la butxaca, és que hi portes el món. Per tant, aquestes preguntes han quedat d’alguna manera superadíssimes. Tu pots viure en el món contemporani des de la darrera masia amagada a la muntanya, o pots viure en un món de Tele5 i Sálvame... M’entens?, al carrer Diputació amb Rambla de Catalunya de Barcelona...

Sí, queden molt difuminades...

Queden molt difuminades al 2022, quan tothom... Ara no sabem com acabarà tot... Però seria més fàcil anar des del Sallent a Londres que des de Barcelona a Londres. I això ho feia... Jo els viatges que he fet a Rússia o els viatges que feia amb el Llull, aleshores quan era escriptor, els feia des d’aquí.

En la novel·la penso que té un pes significatiu el simbolisme. Per exemple, el saurí, que bé passa del Jordi de cal Sol a la Mar. A mi n’hi ha un que al començament de novel·la em van impactar molt. Són els escorpins de can Mau. Aquests símbols...

Home són els que donen una mica la profunditat..., és a dir, mostres a través de símbols i al·legories les altres parts dels personatges. No cal que digues que el personatge... Posa els fòssils, posa les erupcions volcàniques en un passat remot, posa els ariets, no... Són tot pensaments al·legòrics que fan que tu estiguis narrant a través de figures interposades.

Penso potser que en La casa de foc tots aquests simbolismes han pres un pes indubtable.

Sí, és permanent, és constant, però és que és una zona que s’hi presta molt. Hi ha la narrativa dels altres escriptors, hi ha el riu, els volcans, els menhirs, els fòssils, els trobadors, diguem-ne Berguedà aquí a Colltort, Eugeni d’Ors, el Pla, la casa de 1587, el cementiri, que l’han mogut, la gent que va i torna, la droga, els neorurals... Tot això...

I la immigració de la tercera onada.

Tot això... els gossos que no et deixen passar...

Uns gossos que defensen una propietat privada de dubtosa legalitat...

Tot això, tot això, ho has d’anar jugant. És molt ric, no?

O i tant. Crec que un dels simbolismes centrals és el foc del paller i la casa de foc.

Però fixa’t que és la casa de foc, no pas la casa que es crema. És molt diferent. És aquell esbarzer bíblic que produeix... És una casa de foc que crema tota l’estona, però que és casa, és a dir, no és la casa que acaba d’encendre’s, és la casa que crema, que no para de cremar, com l’esbarzer... Una casa que no deixa de cremar i crear narrativa i de crear història.

Els personatges crec que són molt ben travats...

Sobre la Mar deixa’m acabar de dir que hi ha una cosa que la gent no sap: és que des d’aquí es veu el mar.

Vall de la Cot des de la serra Fontpobra

Des de dalt a Pruan?

I fins i tot des de Santa Pau. Aquesta urbanització que tenim aquí dalt es diu Puigdemar. I saps per què? Doncs perquè hi ha un parell de revolts des dels quals es veu la badia de Roses en un dia clar.

Et deia que els personatges els trobo molt ben travats, per cert. Tenen ressons d’individus reals? ha existit el Jordi de can Sol?

D’en Jordi de can Sol no t’ho diré perquè és un personatge que jo construeixo a partir de dos personatges, un que és un saurí i un altre personatge que pateix una família una mica..., és una mena de barreja. Els altres personatges, sobretot els que no els fas fer coses lletges, hi són, són ells, són els meus amics d’aquí.

I la Carmina i la Mar, aquests són inventats...

Ei, vols saber molt, això ni es pregunta, no, clar, perquè aquí... el mag et dirà moltes coses, però no els trucs.

Sí però jo ho havia de provar.

El temes i els personatges de La casa de foc estan molt a prop d’un costumisme contemporani, no hi ha a la novel·la ressons d’Els sots feréstecs? Aquest podria ser el cas d’en Julià de Sant Martí Vell.

Sí, però això són arquetipus, és a dir, perquè tenim en la nostra tradició d’Els sots feréstecs, de Solitud, etc. La literatura universal n’és plena, la literatura russa és plena d’aquesta gent, pleníssima. La part bona de la tradició literària per a un escriptor és que les tradicions es confonen. És el que fa gran a Caselles, és el que fa gran a la Víctor Català, que pots confondre-la amb un Dostoievski. De personatges d’aquests n’hi ha... Aquesta és la literatura nord-americana del XIX, o quan llegeixes Víctor Hugo, Els miserables!

A la novel·la hi ha moltes aclucades d’ull en aquest sentir.

Moltíssimes. És allò de dir: és que en trobaries tantes perquè són personatges que són arquetípics.

Ets un autor de perifèries? Primer l’entorn del Baix Cinca, tot i que ja has dit que anava de Solsona fins als Monegres, i ara la perifèria d’Olot, perquè el Sallent no deixa de ser una perifèria...

Sí, però et contestaré el mateix que a l’anterior. Hi ha preguntes que les sobrepassem, és a dir, perifèria..., quan tens un mòbil a la butxaca, què vol dir perifèria? Que estàs lluny d’on? S’ha acabat, això s’ha acabat. Per tant, seria no tenir mòbil...

A la vall del Ser hi deu haver cobertura en tots els punts.

No, no, no tens cobertura. Per exemple, en els dos primers anys que vaig ser ací, no tenia ni cobertura ni telèfon i era feliç.

Vall de Ser, al fons la serra de Finestres, des de Sant Abdó i Sant Senén

Estaves totalment isolat en la teva perifèria.

A més a més, com que treballava de mestre i estava content amb la feina a Olot. Quan surts de la feina tens feina per corregir però tampoc... llegia..., tu saps el que llegia!

Amb la pau del Sallent...

Impressionant! Devorava els llibres, anaven passant, passant...

Això que has dit va lligat a la següent pregunta. A la novel·la, a part del narrador protagonista en qui es retrata una mica la teva experiència de mestre a Olot i viure al Sallent, hi brilla per a mi la creació de tres individualitats molt potents, molt. A més a més, aconsegueixes una mena de trio que interactua amb el protagonista amb molta naturalitat. Va ser difícil d’establir aquesta trama d’individualitats?.

Home no va ser fàcil, però aquesta és la gràcia. Que no sigui fàcil no vol dir..., és una tasca del novel·lista, és una tasca de crear. Els personatges s’han d’aguantar, no han de ser caricaturescos. Aquí el que és una mica caricaturesc és ell, el narrador, de vegades massa tonto, no trobaria aigua al mar, no se n’entera de res. Però, és real!

Perquè una mica tots van més endavant que ell, això sol passar.

Exacte. Però, és creïble perquè tu arribes a un lloc del qual no saps res, perquè arribes amb unes altres intencions, he arribat aquí, perdonin, gairebé... Vas construint, hi ha una part d‘ofici, de pensar en el lector, de narrar una història recordable, una història memorable en el bon sentit de la paraula, que sigui bona, però que se’n recordi, i això ho has de construir, perdona, i d’aquí ve el talent.

Indiscutible, ho aconsegueixes amb en Jordi de can Sol, la Carmina i la Mar, són tres personatges que quan acabes la novel·la et resulten entranyables, cadascun per la seva raó.

I després tens els elencs de secundaris: els de Minyons, els de Llancers, els d’Aiguanegra i després els terciaris, aquells que només surten com a contextualització de coses, aquell doctor, la modista aquella que surt, els dos ionkis o quinquis aquells...

La monja Maria, que a l’acció de posar-se la mà al cor, també tenen el seu pes.

Això és veritat.

Vas ensenyar també en una aula d’acollida?

Sí, quatre anys. Llegeix-te La pell de la frontera, hi ha un capítol dedicat a l’aula d’acollida.

Existeix aquesta aula d’acollida?

Sí, sí al col·legi del Cor de Maria, d’Olot.

De quina manera els paisatges, en aquest cas de la novel·la, agrestes, salvatges, fins a cert punt deshumanitzats, van condicionar els personatges?

Home, els condicionen per la banda de la solitud, mai millor dit, també d’estar ancorats en un lloc que dius bé, pertanyem aquí i què fem aquí? És una pregunta del final de la novel·la. És una pregunta a tota la societat. Com fas el futur de Catalunya? Com fas el futur de cada país?, en un món globalitzat, en què el capitalisme s’ho menja tot. Doncs, és la pregunta: com ho fem? És clar, aquí tens unes circumstàncies que són les que són. Un lloc bonic, però és un lloc aïllat.

Aquella solitud gairebé de la Víctor Català.

Sí, sí, sí, també, també. I això és clar que afecta la gent, es vol saber dels altres però fa por. Tot són mirades... aquí estàs convivint cada dia, a la ciutat és fàcil: canvies de pis, però aquí, on vas?

Can Minyons

La novel·la té una estructura circular, és a dir, que l’inici podria ser un final i el final ens retorna a l’inici. Per què la vas pensar així?

Ja sé que té una estructura de flaixbac. Ara som aquí i ara us explicaré perquè soc aquí. També una mica per jugar amb tota aquesta cosa de la lectura en clau, a partir del que tu ja saps, ja saps que hi ha hagut un mort. I què fots amb tota aquesta gent...? I és clar, quan comences la novel·la com hi arribarem, que aquest tio estigui a l’enterro d’aquesta gent. L’autor ha d’anar construint... Jo sé que arribarem allà... Tu ja li has dit on arribaràs, però no sap com. No sap que  reinterpretarà tot aquest primer capítol.

És un capítol d’impacte. A mi, acabat aquest capítol vaig pensar no sé què em pot donar més. El capítol inicial podria ser un final. Està molt bé que obri, sense descobrir res, també es tanca amb un enterrament.

El segon enterrament.

M’he preguntat quina significació tenen els títols de les tres parts: “La llum de dins les coses”, “El vertigen dels ocells” i “La conversa infinita”...

La llum de dins les coses també podria ser la llum de dins les cases, en un lloc tan allunyat com aquest. La llum aquella... És aquesta cosa de dir les coses només tenen l’efecte de superfície, perquè per dins són fosques, són opaques. No, no es veuen. Tu arribes a un lloc i només veus un efecte de superfície i a dins no veus res.

Està ple de mons.

Això seria el Sallent. Aquest vertigen dels ocells una mica parafraseja aquesta cosa del Forster Wallace: què és l’aigua per als peixos, què és l’aire per als ocells. Com poden tenir vertigen? Quan si sabessin què és el món podrien tenir vertigen, els afectaria tot això. I, després, la conversa infinita és aquesta cosa que a mi em va agradar molt de poder pensar que podríem parlar encara tres vegades més de tots aquests personatges. Cada punt de vista, cadascú hauria pogut dir més coses, encara. Seria una conversa d’aquelles... sobre el que va passar aquí quantes hores vols que en parlem. Una novel·la té una forma i l’has de tallar. I llavors se sent el Cinto dient: eh, que només quedo jo, no és casualitat però només quedo jo. Ara t’ho explicaré jo.

Una altra de les característiques de la novel·la és el discurs que està força ple d’impassos, que creen com un alo de misteri. Posem per exemple, el relacionat amb el paller. Creus que aquest recurs del misteri o de la premonició és efectiu a la novel·la... t’ha funcionat?

No a mi, ha funcionat als lectors.

Ho buscaves una mica...

Bé, també una mica. Hi ha una part de novel·la negra. En la novel·la negra has de donar pistes, has d’anar estirant... Has de putejar el lector, ah, vols això, però, és clar, això ho pots aconseguir mitjançant allò, la tècnica del suspens: i d’això en parlarem en el proper capítol. No, no, sinó que tu dius, ara te n’explico una part, te n’explico una altra i ja vindrà tot.

El paller, el foc, la Carmina...

Exacte.

La realitat de la droga és un escenari present al llarg de la novel·la, ben real en aquesta Garrotxa d’avui. Fins i tot incideix greument en la trajectòria de Carmina. És una realitat tan cruenta i conflictiva en la Garrotxa actual?

Va ser-ho. Com que és un lloc tan sensible, és un ecosistema tan fràgil, és a dir, és allò d’un abocament a no sé on pot ser no res, però un abocament a no sé a quin altre lloc pot ser la destrossa d’aquella vall. Per què? Perquè has llençat una cosa que és tòxica i..., en un ecosistema tan feble, tan sensible millor dit, tan... Home, un cas així sí que afecta molt perquè la població és la que és. Això és claríssim.

Serés a Can Mau

I a més a més és una realitat ambiental que has sabuda incorporar molt bé en la trama.

Bé, intentes no fer el drama, intentes no fer el sentimentalisme absurd, ni moralina, ni coses de tot això.

Però les bosses, per exemple, abocades, el forner que passa allà a l’accident, és una manera que unes pàgines més endavant....

Sí, sí, vas situant-ho, no. Això és la literatura. Això no té una explicació racional, no. És que ho vaig pensar molt bé, no. En té i després ho edites. Per què sobre això, potser ja ho has dit massa? Sempre en pots parlar. Millor dit, que no tingui explicació no vol dir que no ho puguis explicar una mica.

I per acabar el missatge ecologista, que es molt present al llarg de la novel·la, acaba impregnant la Mar i el seu do renovat de saurí. El vas tenir clar des del primer moment o va anar sortint...?

Saps què passa també? Que hi ha coses personals. Porto molt de temps treballant, molt, amb coses administratives, de projectes d’altres, dedicant el meu temps als projectes dels altres. Necessitava un espai de festa i de màgia, també perquè aquesta depressió política que tenim tots, que no sabem cap a on tirar ni què passarà amb tot això, el país està entrescat. A Saidí, ell verb entrescar es fa servir quan un vehicle s’ha quedat entrescat en el fang. Estem entrescats. I jo necessitava un espai de festa, un espai de màgia. I qui me’l donava? Me’l donava un saurí. Una explicació, no. Necessitava sortit una mica de tot aquest ambient de lògiques perverses i tot plegat. I no, aquí hi ha un tio que és gairebé un superheroi de poble. Perquè té un do i és un do que existeix, jo això ho he vist.

La vesprada ha anat caient, els entorns semblen més solitaris que al començar. Me’n vaig amb el convenciment que malgrat els mòbils i les facilitats de comunicació del nostre món, la vall del Ser quan no hi ha allaus d’urbanites segueix sent un territori molt solitari, on la solitud deixa la seva empremta, com un tel que cobreix el paisatge i els que l’habiten.