Emili Piera: deixar d’escriure és morir

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

Emili Piera
Emili Piera | © Francesc Vera
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Sonen les campanes de l’ermita de Santa Llúcia i el periodista i escriptor Emili Piera i Cardo (Sueca, 1954) arriba amb una puntualitat feréstega al jardí recinte de l’Hospital Vell de València. Plou espurnejant i, mentre parlem de la seua trajectòria literària i periodística, passen i repassen les màquines de la neteja en aquest entorn arqueològic de columnes renaixentistes que només suporten l'infinit i el cel. Les merles busquen la protecció de les quatre oliveres que envolten el recinte de l’Hospital dels Folls de València, el primer psiquiàtric que va entrar en funcionament al món. Emili Piera ha triat aquest lloc, diu, perquè ací es troba la que és, possiblement, la biblioteca més bella d’Europa. «En aquest ‘barri xino’, el districte dels Velluters, es curava la follia i també la sífilis. I aquestes pedres són un tresor que prové de l’antic Palau Reial de València i d’altres casals i castells dels regnes de Nàpols i Sicília, des d’on les va dur Alfons el Magnànim», assegura Piera. Santa Llúcia, campanes femenines de so afrancesat, tant distint al so gros de les castellanes, és un ermitori que va ser fundat en les primeries de la conquesta de la ciutat per les tropes de Jaume I.

Emili, autor de quasi una vintena de llibres, l’últim és el dietari Escriure a pessics, ve vestit com un mariner danés: gorra i jaqueta creuada en blau marí. I la seua conversa és, com sempre, des que el conec, gràfica i enriquidora. Especialista en temàtica mediambiental i gastronòmica, és un fervent defensor de l’heterodòxia, també en la recepta de la paella. Com deia Joan Fuster en un dels seus aforismes, «I morir deu ser deixar d’escriure», Piera pensa el mateix que el seu paisà, però ell encara està ben viu, continua escrivint a diari, cada dia de la seua atrafegada vida.

Malgrat la pluja, quin lloc més especial, no?

Sí, l’ermita de Santa Llúcia és una raresa. Una ermita urbana que un dia va estar als afores de València. I és ací on el pare Jofré curava a tots aquells que estaven mal del perol. Jo he viscut molt de temps en aquest barri i li tinc un afecte especial.

Dieu que aquesta biblioteca és una de les més belles d’Europa. A mi em ve al cap la desapareguda biblioteca d’Alexandria. Què és el què faríeu si es produïra una catàstrofe similar en aquest edifici ple de mots i saviesa?

És material inflamable, ja ho sabem. André Breton, l’impulsor del surrealisme, va dir una vegada que si s’incendiara el Museu del Prado s’enduria només les flames, salvaria el foc. Això mateix podríem dir els que ens agrada el món de la literatura, de la comunicació social, de la cultura en general, el món de les paraules: salvaríem el foc, el foc de la creació. No seria irreparable. Hem caigut sempre en l’error que, en la desfeta dels imperis clàssics, bàsicament de l’Imperi Romà, s’havien perdut molts coneixements… però no és així, des de sempre, totes les cultures han traduït els clàssics: els àrabs traduïren els textos platònics i d’altres savis grecs. En un moment de la història del catolicisme, un nombrós grup de frares catòlics irlandesos van emigrar al continent i transmeteren bona part del pensament clàssic.

© Luis Castellano

Caldria afegir la cultura de l’oralitat, tan important en la història de la Humanitat.

Sí, exacte. Com més analfabeta és una societat, més potència narrativa oral existeix. La creació de cultura no és patrimoni només de catedràtics, escriptors o pintors! L’oralitat és creació de cultura de la gent en general, mira com ha funcionat en el tema de la Memòria Històrica. El dimoni està en els detalls, quan una persona ens parla de tot allò que li contaren sobre un familiar víctima del terror franquista quasi mai erra, l’oralitat ha estat cabdal per a localitzar un afusellat, un assassinat de les idees. Un detall, una botelleta sota el cap, una anomalia física, un vestit… La paraula és tan rellevant com l’escriptura, o més.

La paraula, la llengua…

Sí, recorde el cas de l’advocat laboralista Alberto Garcia Esteve, que, estant a la presó de la dictadura franquista, el va visitar sa mare i els guàrdies els obligaren a mantenir la conversa en castellà. Havia parlat en castellà amb moltes persones, però mai amb sa mare. I es van quedar muts, no eren ells! Recorde que ell mateix ho contava en un acte sindical en un teatre de Sueca i, com que em va impressionar tant, se’m va quedar gravat en la memòria.

El valencià, quantes prohibicions! No estava a l’ensenyament, no era oficial, estava prohibit parlar per telèfon en aquesta llengua… fins i tot estava regulat que les làpides dels cementeris estigueren escrites i tallades en castellà…

Sempre he pensat que el futur d’una llengua depén dels seus usuaris. La llengua acorralada és propensa a les manifestacions identitàries, amb un toc de victimisme, i jo em confesse com el primer que es queixa. La primera vegada que em vaig revoltar va ser quan em vaig assabentar que al Mercat Central, que a mi tant m’agrada, hi havia ja més parades que parlaven castellà que valencià. Uns l’entenen, però no el parlen. S’ha produït un relleu generacional que ha canviat aquell mercat que jo coneixia de les primeries de quan vaig arribar a València. El Mercat Central en castellà és una pura traducció d’aquella versió original del Mercat Central en valencià… que era el cor de la ciutat. Si els usuaris no l’utilitzem, el prestigiem, el mantenim i els transmetem… les paraules dels nostres ancestres tindran els dies comptats. Pitjor està l’euskera i els bascos s’han decidit a mantindre’l i ho estan aconseguint. I s’ha de fer en tots els registres, quan jo era jove el valencià estava ben integrat fins i tot en la «Ruta del Bacalao» en l’entorn geogràfic del meu poble. L’escola, a més, pense, a penes pot integrar els nouvinguts. Hem de crear registres en tots els àmbits de la nostra societat, també a les xarxes del més joves.

L’Estat juga sempre en contra de les cultures perifèriques?

Espanya i Portugal són els únics països que no han canviat la seua configuració durant el procés de construcció dels estats moderns, des de fa cinc-cents anys, i molt menys les seues fronteres lingüístiques. A la dreta espanyola li sembla igual d’inviable canviar la Constitució com reconéixer les fronteres, en aquest cas les lingüístiques d’unes llengües que tenen història literària i prestigi històric, que encara estan vives i són vehicle de comunicació social. I d’això la dreta, i especialment la dreta castellana, no vol ni sentir-ne parlar. Suïssa ha demostrat que això podria ser viable, com ho fa el vint per cent de la població irlandesa que parla gaèlic.

Sou de Sueca, un poble que ha sigut una fàbrica de personalitats en molts àmbits. Salvant algunes diferències: Joan Fuster, Antoni Furió, Manuel Baixauli, Josep Palacios, Víctor Labrado, Francesc Vera, el mestre Serrano, Bernat i Baldoví, el polític Joan Baldoví i tu mateix. Quina fàbrica! Com és això?

Jo crec que hi ha una raó immediata… quan no tens un duro, si fas una carrera, pots fer-te de respectar en el camp que siga si la teua producció és vàlida en qualsevol matèria. No cal que la teua família siga rica, com no ho és en el meu cas. Sueca té motius per a estar orgullosa de la seua aportació a la cultura valenciana, però, desgraciadament, no acaba de deixar enrere la ciutat agrària que ha sigut sempre. Sueca no s’ha transformat en la ciutat industrial o postindustrial que haguera pogut ser, fer un pas cap a la modernitat. Hi ha poc de treball per a la gent que acaba d’eixir de la universitat amb un títol flamant i això continua sent un problema. Hauríem d’haver fet com Alcoi o Ontinyent, amb un «humus» industrial especial que, quan ve una crisi o una reconversió, acaben adaptant-se a la nova realitat gràcies al background acumulat del pas del temps i l’experiència.

©Luis Castellano

«Jo soc nòmada, potser ho he estat sempre sabent-ho o no, però les experiències inicials als carrers d'infantesa, el carrer Carabassers i el carreró Sueco (homenatge a Bernat i Baldoví), el Carreró sense eixida que moria en la Casa de les viudes, tot allò tan intensament familiar, era una continuació de les vivències uterines, amb l’al·licient afegit dels oficis practicats a la vista del públic: el senyor Rafael era corretger i com no tenia fills jugava amb els xiquets del veïnat. El senyor Bernardino tampoc no tenia fills, però la seua barberia, ben assortida de premsa, era el lloc perfecte. El senyor Bernardino, que li déiem, també feia cadires de boga i apanyava rellotges».

(Escriure a Pessics, Emili Piera)

El vostre pare va morir quant éreu encara molt menut…

Sí, jo tenia només onze anys i la seua absència sempre ha estat present en el meu pensament, sempre he tingut al pare en el cap. Ma mare i el meu germà són els que van dur la casa endavant. Ma mare i la meua germana cosien i no paraven de cosir per a les veïnes més benestants i el meu germà, als quinze anys, ja estava treballant en l’obra i jo faenejava tots els estius. Mon pare era mecànic i arreglava bicicletes… i encara avui a mi alguns em diuen «Bicicleta» al poble. Jo volia molt a Maria, la mare, però als dèsset anys me’n vaig anar de casa, aquell ja no era el meu lloc. Vaig marxar molt jove de Sueca. Sabia que si continuava sota la seua tutela mai em faria un home, havia d’anar-me’n de casa… i fer aquell pas em va reconciliar definitivament amb ella, pertanyíem ja a dos mons distints. La meua família em va ajudar molt, cada un de nosaltres anem a la nostra… però que no em toquen als germans que tant m’estime.

I vau poder estudiar a la Universitat Complutense de Madrid.

Sí, jo tenia ganes de fugir de Sueca i no per res, sinó perquè no trobava el meu encaix en aquella societat, que també era la meua. Una societat que trobava estrany que marxares a la muntanya, plantares una tenda i passares allí la nit. Et miraven com un boig! Si t’agradava aprendre de memòria poemes passava el mateix, et miraven de gaidó. Era l’ambient d’un poble agrícola qualsevol, en el qual no comptava entre els seus valors llegir poesia o fer excursionisme.

Vau abandonar la poesia i us trobeu més còmode escrivint un dietari que una novel·la… No?

L’avantatge del dietari no és escriure sobre allò que et passa en un moment pel cap. M’exigeix menys implicació emocional escriure un dietari que una novel·la, encara que estiga ple d’emoció. Com els cucs de la seda, en el dietari segregue la substància amb molta més facilitat, en canvi en la novel·la pots naufragar a mig fer, una situació que m’espanta i m’ompli de terror. Ara tinc entre les mans mig embastada una novel·la de ciència-ficció (El déu combatent) arran d’un somni estrany que vaig tindre i que he fet i refet moltes vegades fins que m’he convençut que pot funcionar. Ser jubilat per a aquesta mena d’empresa és una benedicció divina. Aquesta serà la cinquena que escric i podria tindre-la a punt per a finals de l’estiu. Sempre «fabrique» diverses coses alhora i salte d’una a l’altra; ara estic entre dos textos –una novel·la i un llibre de relats. Un dia escric deu hores, un altre només dos i un tercer… el prenc per a corregir. M’he de cuidar la vista, no puc fer cada dia deu hores (toquen de nou les campanes de Santa Llúcia)!

Us podria passar com a Pedro Camacho (Varguitas) en La tia Julia i el escribidor… que feia guions de radionovel·les i acabà confonent els personatges… i tornant boja l’audiència.

No [riu]. Tenint en compte que jo soc molt despistat… Em podria passar això més d’una vegada. Mira, quan jo treballava de periodista, intentava fer literatura amb qualsevol pretext en cada notícia. Tant se valia si el tema era la contaminació de l’Albufera com si era la processó del Corpus.

Fuster, en un dels seus aforismes, deia que l’únic pecat mortal són les faltes d’ortografia. D’orígens humils, d’on tréieu els llibres? Quines van ser les vostres primeres lectures, el primers passos en l’aprenentatge?

Jo havia llegit uns quants llibres als quinze anys, poquets. I un company d’escola em va dir: has llegit Sinuhé el egipcio? I el vaig llegir! Havia passat de Bécquer a la literatura mundial, vaig començar a llegir de tot: Éxodo, de Leon Uris, una novel·la descaradament sionista, la vaig llegir i m’agradà, per descomptat. Després em vaig llegir dos llibres d’Aldous Huxley The Yellow Mustard i Essays New and Old. I em va obrir un món.

Oficio de Lance va ser el vostre últim llibre abans d’Escriure a pessics, no?

Si, Oficio de Lance. De cómo llegué a comer incluso bien del periodismo. He viscut bé, el periodisme ha sigut ma mare. Té moltes satisfaccions immediates, no has d’esperar a morir-te per a assaborir la glòria. Dalt de ma casa tinc una rajoleta que diu «Llombai, a Emili Piera».

Qui et dona això per un llibre o per una altra faena?

El món de la comunicació està acabat? Els grans conglomerats es troben en mans dels bancs i de grups empresarials, no?

Tu i jo vam tindre el privilegi de fer periodisme, però ara jo crec que l’ofici està molt malament, cada vegada és més complicat ser periodista i viure del periodisme. Quan es va produir la Guerra d’Iraq, que era tan il·legal com la de Putin, França i Alemanya van mostrar la seua disconformitat contra l’ofensiva del Trio de les Açores –Bush, Blair i Aznar– i només hi havia una versió oficial. Ara a Rússia també només hi ha una versió oficial o et tanquen a la presó. Ací hi ha vint versions oficials, però totes diuen el mateix. Així està el periodisme avui al món.

Es crea la realitat, es fabrica l’opinió pública? Es construeix la realitat com apuntaven els sociòlegs Peter L. Berger i Thomas Luckmann?

Hi ha una construcció en marxa de la realitat, però eixa construcció és deficitària per tots els costats, fracassaran. Al final, tot se sap. El nostre imperi occidental dreça la seua realitat, la Xina fabrica la seua i l’Estat espanyol també posa les bastides per a manufacturar un estat d’opinió. Jo crec que sempre acaben fracassant. Gràcies al poder salvífic del desastre mai acaben triomfant.

L’educació privada acabarà salvant-nos?

L’educació privada és un desastre, amb molt poca nota u pot ser metge, notari o periodista. Crec que s’ha de prestigiar l’escola pública com fan a França o Alemanya. El sistema públic ha d’acollir els fills de totes les famílies, pobres i menys pobres. Com en la sanitat, acabarà sent així si els usuaris i els professionals –mestres i sanitaris– ens encabotem que siga així, com et deia en el tema de la llengua. Volem que acabe passant-nos com als Estats Units?

Als EUA s’entén com una feblesa, com una falta de virilitat, l’establiment de les ajudes estatals, el suport a una sanitat pública o a una educació igualitària…

Sí, anar sol pel món és de mascles alfa, si t’ajuden, si l’estat t’arreplega quan caus, si et protegeix, es considera una debilitat femenina, com una actitud maternal. Estan bojos! Un pare pot fer el mateix que una mare, no ha d’haver-hi diferències! La protecció és humana, no femenina!

© Francesc Vera

Sou un bon especialista de periodisme mediambiental. Què us sembla el Botànic?

Si jo fora un Mass Doctor que assessora els polítics sempre els diria que la moderació, també la verbal, sempre els farà guanyar vots, sempre, excepte en períodes electorals on tot es magnifica. Si jugues amb els amics en el casino no comences pegant colps de peu a la taula, t’han d’acceptar i després ja anirem mostrant les nostres cartes, algun front de «radicalitat». A mi el que em va sorprendre d’aquest govern al principi era la qüestió de la imatge: presentaven un altre producte molt diferent del d’abans. Passaren alguns mesos i tant l’alcalde Joan Ribó com des de la Generalitat optaren per un perfil molt baix… i això és el que em costa molt d’entendre. I dic perfil baix quan em referisc a l’ambició política. Això sí… ho han fet molt bé des del punt de vista mediambiental: grans zones de vianants, jardins i zones verdes que humanitzen la ciutat deixant el vehicle en segon pla, la dependència… Jo a penes utilitze el cotxe, ofeguen conscientment la circulació viària innecessària. Ens perjudica individualment i ens beneficia de forma col·lectiva! En els anys cinquanta el cotxe era el mag de la llàntia que et deia: On et porte, amo meu? Això s’ha acabat a les nostres ciutats, com a tota Europa.

Zones per als vianants que semblen més destinades al turisme que als veïns.

Sí, el turisme és un motor econòmic i hem de comptar amb ell, mentre no vertebrem un altre model econòmic més polièdric. El que no desitjaria és que tota la ciutat es convertisca en una fira com el barri de Russafa, on el veïnat desapareix i els que queden no poden dormir. Al turista li hem d'exigir el mateix respecte que al veí, no podem anar en bicicleta contra direcció.

Us’imagineu un govern de la Generalitat PP-VOX?

Sí, és una possibilitat real, per desgràcia. Per això s’han de fer polítiques pròpies i no de «marca blanca», com moltes vegades passa. Però és possible que, quan li vegem el morro al llop, ens mobilitzem. Mira, quan la guerra d’Iraq, jo vaig votar el PSOE, com va fer molta gent. I ho vam fer a toc de campana per a parar-li els peus a la guerra i a l’Aznar. Ell devia saber que la seua presa de posició en el plànol internacional era només una foto amb les potes damunt la taula, al costat de Bush i Blair. Aznar estava destinat a ser la baula més feble de la tríada. Ells manaven i ell només havia de servir-los el café!

Mira França.

Han desaparegut els partits tradicionals. Per a mi, el principal problema és que ha desaparegut la principal referència socialdemòcrata. Però des de Brussel·les, per contra, mane qui mane, es projecta una política socialdemòcrata des del centre del continent cap a totes les perifèries. D’això hem d’aprendre! Hi ha vasos comunicants, si un estat està més endarrerit en sanitat o educació se l'ajuda. Això que funciona tan bé a Europa, no va tan bé a casa, dintre dels estats nacionals… i tampoc a Espanya.

En matèria de justícia, Brussel·les i Estrasburg els marquen el camí als jutges espanyols, no?

Existeix un franquisme sociològic i també en la cúpula judicial. En temps de Franco podies parlar de tot menys del dictador i el seu règim, com ara amb el rei. Ens infantilitzen de forma grollera. Encara sort que els alts tribunals europeus ens saben d’algunes ignomínies i estan a l’aguait.

L’Església no ha ajudat massa, no?

Cada vegada hi ha menys catòlics, jo soc cristià i ho reivindique des del fenomen cultural col·lectiu. És, per a mi, la referència cultural més tolerant, ara com ara, en un món global. Això també és Europa.

© Francesc Vera

Ja que parleu de política europea i de socialdemocràcia, estareu d’acord en el fet que a Madrid es fa la política neoliberal més dura d’una capital d’estat de la UE…

Sí, a Madrid es fa una política salvatge. Mira, Voltaire va invertir tots els seus diners en bons i accions espanyols del govern de Madrid i es va fer milionari. Madrid és Amèrica! I avui en dia, la capital de l’Estat, és un pol d’atracció per als grans especuladors.

Has treballat a la Túria, al diari Levante des de Ferran Belda i també amb Amadeu Fabregat des dels temps de TVE Aitana…

Ja no estic en la Túria. Vicent Vergara ens va dir que no podia sostenir la cartellera si continuava pagant-nos. Ho vaig entendre i vaig treballar gratis durant tres anys. Després, davant la manca d’explicacions, vaig entendre que no hi havia de seguir col·laborant, tot al meu pesar. A Ferran Belda li dec molt, només he de tindre gratitud per ell; al marge que té un geni pudent del qual alguna vegada he sigut víctima, pense que amb cap altre director haguera tingut les oportunitats que em va brindar. Ell podria considerar-se coautor de tot allò que he escrit en el que fou el seu diari. Sobre Amadeu Fabregat, només puc dir que ara, amb els anys, sense acritud, em trobe despagat amb ell perquè considere que haguera pogut fer les coses manifestament millor: sense tanta arbitrarietat, sense tanta «estupendez», amb una millor disposició en tot allò que ha fet. Li ha faltat ser el motor d’iniciatives comunicatives i audiovisual amb vida pròpia, fent i creant un producte de qualitat fet des de casa, al país. És una persona que ha aconseguit el que volia: ha fet diners i és una persona influent. És un home intel·ligent i brillant que hauria destacat en qualsevol camp. Però val la pena fer alguna altra cosa que es puga canviar pel plaer d’escriure lliurement el que et dona la gana?

Quines referències periodístiques i literàries us han marcat més?

Primer van ser Manuel Vicent, Juanjo Millás i després, sobretot, Umbral, aspre per fora i tendre per dins, com un cranc. Dels catalans, la poesia de Pere Quart, els articles i els contes de Quim Monzó, les cançons de Ramón Muntaner o les de Serrat, que va musicar Joan Salvat-Papasseit.

«Ulls clucs
l’amor
sap que la vida sempre és una festa
una cançó
Déu se l’estima com la llàntia encesa»

Santa Llúcia marca el migdia com un carilló flamenc i Emili em proposa anar al Palmar, al costat de l’Albufera, per a parlar de gastronomia i sostenibilitat ambiental, davant d’una moixama de tenca i un arròs amb fesols i naps en cassola… com un gravat impressionista. La marjal està en saó, després d’un mes de pluges, i des del finestral del Bonaire es veuen els canals i els llauradors que femen i preparen la plantada al costat del carrer del Jesuset de l’Hort. Repassem el Piera verd i ecològic que ha escrit El cas de l’Albufera i L’aigua de tots, entre altres proclames aflamades.

El planeta és finit, hi haurà minerals (liti, cobalt… Terres rares) i energia per a tots? Els rics viuran millor si poden pagar-ho tot, com un telèfon mòbil o un televisor de plasma, la llum o l’aigua?

I no trobarem un altre planeta de recanvi! Ho tenim difícil, ja hi ha restaurants a l'Índia que tenen reservats amb aire pur perquè hi mengen els que poden pagar-ho. Però ells encara no saben que l’oxigen pur amb què enriqueixen l’aire fa que envellim més de pressa, que accelera l’envelliment de les cèl·lules i el cervell. Res és tan simple i fàcil!

El cas de l’Albufera és una soflama contra els ecologistes pessimistes?

En aquest llibre he escrit un pamflet en la línia dels il·lustrats francesos, que és un al·legat, un text passional, que ataca un determinat pessimisme mediambiental, volia atacar el derrotisme irrellevant de quan començaven a fer-se coses que sí que podien salvar l’Albufera. Per exemple el col·lector oest i una sèrie d’actuacions que es feren després del llibre i no dic que fora només mèrit meu ni de Rafael Blasco, que, en aquell temps, era conseller d’Obres Públiques. El problema estava en l’aire i entre tots, tota la societat, vam activar l’espoleta del canvi. La cacera es va regular, les denúncies augmentaren, i la ciutadania, com en el llit vell del Túria, va assumir que calia salvar el llac.

La ZAL i l’ampliació del port de València.

Això sempre en fa recordar els territoris ocupats de Palestina. Fa igual el que diga la població indígena, es va expropiar, de forma preventiva, amb un cinisme absolut, aquella part de la Punta. I pensaren… «Anem a expropiar i ja veurem què és el que fem!»

Expropiaren i posaren fi a la vida dels que allí vivien i encara hi volen viure. I, amb el port, Madrid farà el que voldrà… perquè eixe port és el de la capital de l’estat. Dues injustícies com dues catedrals. Si fora per a construir un hospital hauríem de callar, però això només vol dir negoci i diners… expropiaren sense miraments ni mirar pèl!

En el tema del port… Ja veurem si la UE no els ho para perquè ara hi ha més sensibilitat ambiental a Europa. Hauran d'explicar, a més, com compensarà el port pel mal que provocarà l’ampliació a la resta d’usuaris de la mar: els pescadors, els que tenen camps al litoral, els banyistes o els turistes. L’ampliació afectarà negativament l’Albufera, de segur.

Emili Piera i el germà gran, amb l'àvia.

Has escrit sobre gastronomia, de cassola i cullera, sobretot. I sobre el món de l’arròs, alta política: Un disc solar anomenant paella és un dels teus llibres, sobre com es vivia la paella a casa o en l'època que anàveu en família a la mar, no?

Sí i en part en clau d’humor. Qui era l’encarregat de matar el conill i li llevava la pell com un pijama, qui matava el pollastre. Ma mare quan sacrificava la gallina li aguantava les potes i li xafava les ales… i jo li mantenia el cap perquè ella li tallara el coll i el dessagnara. Després el penjàvem a la llimera i, en passar el rigor mortis, ja estava a punt per a sofregir en la paella. I tot això, a l’hora de missa. Hi ha un filòsof francés, Michel Anfrais, que ha establit distintes categories de pensament gastronòmic segons la nostra conducta en la taula. El llibre és divertit i em va inspirar per a escriure el meu tracta de la paella. Mira, a Itàlia, els feixistes defensaven l’arròs enfront de la pasta. Asseguraven que la pasta feia als italians molls, conformistes i irònics, tot el contrari de l’èpica. L’arròs els tornava braus per a la guerra. Ja veus!

Ací, a les marjals valencianes, es feia i es fan les enviscades, és una festa de caçadors mascles que, en plena llibertat, cacen, beuen i cuinen tot el que volen. I això explicaria com la cuina de cacera és tan creativa, inventen, improvisen, sense normes. I creen nova gastronomia, nous plats saborosos, al marge de la cacera, que això ja és un altre món.

La teua recepta de la paella, la definitiva…

Aigua, sal, oli, arròs, tomaca, bajoca o roget, garrofó, si eres de Sueca un poc d’all (si no ho eres, no en poses perquè et diran de tot!), pebre roig, pollastre i conill. Eixa és la fórmula de paella valenciana que tot el món reconeix. Paco Alonso i la seua Viquipaella admet que aquests són els ingredients que, en un vuitanta per cent, tot el món assumeix. Però, per mi, tot està bé, benvinguts els que hi posen faves tendres, carxofes o tota classe de verdures.

Encara plou en gotes mínimes i el cel, d’un gris metàl·lic, es reflecteix sobre l’Albufera deixant la marjal com una safata d’estany. Els agrons trauen del fang cucs llargs i grossos com els cabells de la medusa de Caravaggio. Al fons, la muntanyeta dels Sants, entre camins de terra de dibuixos geomètrics que fereixen la marjaleria entre séquies i canals plens per les últimes pluges. El vent ha menat l’arena del Sàhara fins al llac i ha tenyit d’un tel vermell la capa superior de l’aigua.