Conversa amb Joan Senent: 50 anys que van tancar 'Gorg'

 

per Joan Borja

Entrevistes

Joan Senent Moreno
Joan Senent Moreno
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Des de la terrassa de l’apartament de Joan Senent Moreno i Sumpsi Carbonell Barrachina es veu la cala del Sollo d’Altea: emmarcada com si fora un quadre de Sorolla. Es troba pràcticament enfront de l’antiga casa d’estiueig de la família Senent, Goig de Mar. Ens hi hem citat amb ells per conversar a propòsit de la revista Gorg, creada pel senyor Joan Senent Anaya (el pare de Joan Senent Moreno) en col·laboració amb l’escriptor Enric Valor i Vives ara que fa cinquanta anys que el franquisme la va censurar i en va forçar el tancament, a l’abril de 1972, després de 29 números publicats des del juny de 1969. Amb la complicitat habitual, el coordinador de La Veu dels Llibres, Víctor Labrado, també hi participa. Els temes, les idees i els records van succeint-se els uns darrere dels altres. I la conversa, iniciada poc després de les onze del matí, acaba desembocant en un dinar, després del qual, encara, la conversa encalmada i plaent es dilatarà quasi fins a l’hora de sopar. Vam compartir, en total, quasi deu hores de remembrances, dades, reflexions, judicis i opinions a l’empara d’una confiança mútua covada —heus-ne ací el secret— durant molts anys: en això que en diuen una amistat gran reserva.

Reportem a continuació, per això, només un extracte de la vasta conversa compartida: amb la confiança que la informació seleccionada potser podrà aportar una percepció diversa i de conjunt sobre l’aportació decisiva de la família Senent a la literatura i la cultura valenciana contemporànies —talment com la llum canviant de l’aigua i la pedra de la cala del Sollo al llarg de tot un dia de primavera primerenca potser podria donar compte, si es vol, de la bellesa inabastable de la geografia, la noció, el sentit, l’emoció i la fulgència del conjunt de la Mediterrània.

***

Podríem dir que la vostra és una família de pedigrí, no? Caram, els Senent!

Sí, bé... Si tu vols, en l’àmbit del valencianisme cultural, els Senent sí que podríem dir que «tenim una història». Però no et penses, eh? Circula molt la llegenda que mon pare va ser un gran mecenes cultural perquè era extraordinàriament ric. I això no és veritat. Era, si de cas, un home d’això que en diríem «la burgesia emergent». Els projectes que va finançar li costaven un gran esforç. Però com que era l’únic que hi posava diners, es va guanyar la fama de ser ric. Però no: no. Passava només que els rics, els rics de veritat, no posaven ni un cèntim altruistament en projectes culturals.

Parlant dels orígens familiars, els Senent emparenteu amb Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano, no? Com era allò? Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano, l’iniciador de la Biblioteca Valenciana, era cunyat del teu avi, no?

Exacte. El senyor Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano es va casar, en segones núpcies, amb una germana del meu avi, Antònia Senent Ibáñez, amb qui va tindre cinc fills: Domènec, Antònia, Maria del Roser, Primitiu i Amparo Gómez Senent.

De fet, hi ha qui conta que la sensibilitat cultural valencianista del senyor Nicolau-Primitiu Gómez Serrano s’explica per la influència de la família Senent.

Sí. Sembla que va ser així. Jo sempre havia pensat que els Senent havien entrat al món del valencianisme cultural de la mà de Nicolau-Primitiu. I es veu que no, que va ser a l’inrevés: va ser de la mà d’un germà del meu avi, Joan Josep Senent Ibáñez, que Nicolau-Primitiu va ingressar en Lo Rat Penat. Aquell germà de l’avi, Joan Josep Senent Ibáñez ja era tot un personatge. Va descobrir el jaciment ibèric de del Tos Pelat, en terme de Montcada, a tocar de Massarrojos, un conjunt de pintures rupestres a Morella la Vella, i no sé quantes coses més.

Joan Senent Moreno en braços de son pare Joan Senent Anaya

Però parlem del teu avi. Ell és qui munta la famosa Gestoria Senent a València, i també ell qui compra la casa Goig de Mar, ací a Altea, no?

Sí. Va ser això que ara en diríem un emprenedor. Li deien Joan Valentí Senent Ibáñez. Procedia d’una família que comerciava amb la farina. Encara ara, a Massarrojos, que és el poble d’on procedim, tots els Senent som coneguts com els Fariners. El meu avi va emigrar a l’Argentina en l’època en què l’Argentina estava esclatant econòmicament. Es va casar a Mendoza amb una filla d’emigrants bascos: el cognom Anaya de mon pare és d’origen basc. Allí a l’Argentina l’avi va veure un món que anava cinquanta anys avançat respecte del d’ací. I quan va tornar a Europa —ací a València, vull dir—, amb la dona, l’any 1914, per visitar la família, resulta que va i es desferma la Primera Guerra Mundial. I es va produir un fet molt curiós que un dia em va contar el meu cosí Eduardo Nagore Senent (que també és net seu). Aquell fet, com són les coses, havia de condicionar tota la història familiar. I és que, arribat el moment de tornar-se’n a l’Argentina, l’home va tindre un pressentiment i va dir: «No. No, no, no. Jo no m’embarque. Jo no puge a aquest vaixell.» I, efectivament, aquell vaixell va ser torpedinat! I el van afonar! Valga això, els meus avis van salvar la pell. I es van quedar a València. El cas és que, una volta assentats ací, l’avi va començar a fer de comerciant. Intentava fer negocis amb l’àcid tartàric, que és un subproducte del vi. Amb això es feia la beguda aquella que, no sé si ho recordeu, funcionava amb dos paperets (l’un blanc i l’altre blau) que s’abocaven a l’aigua...

Sí, home! I tant! La graciosa, que en deien.

Sí! Ara es fa servir en rebosteria. Bé... Però el cas és que, al final, després d’aquells negocis amb l’àcid tartàric, l’avi va muntar una gestoria...

Que és la famosa Gestoria Senent, del carrer Colom, que després heretaria ton pare, i que era la seu de la revista Gorg.

Exacte. El meu avi va muntar una gestoria especialitzada en el món de l’automòbil, que ell ja havia vist a Argentina que era un sector emergent. De fet, la Gestoria Senent és la primera gestoria de tot València que es munta en una planta baixa: «Vull que la gent que passa pel carrer ho veja.» I la munta al carrer Colom, un lloc estratègic on s’uneixen la València vella i la València nova. I no sé com ho va poder fer, però el cas és que, a més, va aconseguir, per a la Gestoria, el telèfon 12345. I, annexa a la Gestoria, munta la primera autoescola del País Valencià. I fa diners, clar. No és una magnat, tampoc; però sí un exemple d’això que et deia abans de «la burgesia emergent». Tant, que es podrà permetre el luxe d’enviar el fill (mon pare) a la Universitat, a estudiar Dret.

I s’encarrila tota una història d’èxit, per a la família dels Fariners de Massarrojos...

No cregues... Perquè entremig hi ha l’esclat de la Guerra Civil. I, a pesar que el meu avi havia votat el Front Popular i tot, la FAI va anar a buscar-lo a Massarrojos per matar-lo. I ell, clar, per salvar la vida, va haver de fugir com un lladre per les teulades. Era una bogeria! I, com que la meua àvia tenia passaport argentí, perquè era nascuda allà, i mon pare encara era menor d’edat (perquè va nàixer el 1916 i la majoria d’edat aleshores era als vint-i-un anys), van poder passar la frontera per Portbou sense problemes. I van poder passar a França. El meu avi, en canvi, va haver de viure mil penalitats, que donarien per a una novel·la, fins que al final va aconseguir travessar els Pirineus a la brava, serra a través, i va anar a parar a un camp de concentració d’Argelers. Allí a França, per fi, va aconseguir retrobar la dona i el fill i, des de Marsella, els van embarcar cap a l’Argentina, on els esperava la família de l’àvia. Però ell no. L’avi no: l’avi va passar a Sant Sebastià, i s’hi va estar, a la zona franquista, fins que va acabar la guerra.

I quan s’acaba la guerra és quan decideix comprar Goig de Mar, la mítica casa dels estiuejos dels Senent a Altea, no?

Sí. Això també té una història curiosa... Perquè es veu que, quan el volien matar els de la FAI, el van ajudar uns homes del POUM, el Partit Obrer d’Unificació Marxista d’Andreu Nin i Joaquim Maurín. I amb un cotxe el portaren a Altea, perquè es veu que el partit tenia algú ací o què sé jo. El cas és que, enmig de tot aquell desastre, l’avi degué pensar: «Xe, quin poble més bonic!» I quan va passar la guerra hi va venir i va comprar la casa Goig de Mar. De fet, va ser el meu avi qui, ja en els anys quaranta, la va retolar amb manisetes. I, quan jo nasc, l’any 1945, ja vinc a Altea, sent un xiquet de bolquers, a estiuejar. I ja ho veus: fins ara.

Entenc que, mentrestant, ton pare i l’àvia, quan s’acaba la Guerra, també tornen d’Argentina.

Sí, clar. Mon pare torna d’Argentina i acaba la carrera de Dret. I reprén el negoci de l’avi. Però també tirava cap a les enginyeries, eh? Recorde que, entre moltes altres coses, va muntar un negoci d’embotició de planxes. Juntament amb un soci que es deia Fuertes de cognom va crear l’empresa Fuersen SL: que era «Fuer-» de Fuertes i «-sen» de Senent.

I en aquell temps ja comença a pujar sobre el cavall del valencianisme cultural?

No, no, no. En aquell moment de postguerra immediata era impossible. De fet, quan jo era menut mon pare, fins i tot, parlava castellà a casa. Recorde que una volta li vaig preguntar a Eliseu Gómez Senent, que és el supercosí de mon pare, com era que sent tan valencianistes van educar els fills en castellà. I em va contar: «Ai, fill! Teníem molta por... Teníem molta por.» Has de pensar que el germà de Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano, que era Eliseu Gómez i Serrano, el van afusellar pel simple fet d’haver sigut diputat per Alacant amb el Front Popular. Afusellat. Sense cap delicte de sang ni res. Només per la ideologia.

Ostres, sí! Eliseu Gómez i Serrano, clar! Germà de Nicolau-Primitiu... Va ser catedràtic de Geografia i director de l’Escola Normal d’Alacant entre 1931 i 1934. El van afusellar a la matinada del 5 de maig de 1939. Sempre he pensat que per a Alacant aquest va ser un cas tan terrible i simbòlic com el del rector Peset i Aleixandre per a València. En la meua Facultat, la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant, tenim una aula que porta el seu nom en honor a la seua memòria: l’Aula Eliseu Gómez.

I mira que el seu germà, Nicolau-Primitiu, va moure cel i terra per salvar-lo, eh? Va fer contactes per mitjà de l’arquebisbe de València amb el Vaticà i tot, i va provar d’intercedir també per mitjà del marqués de Lozoya. Però no hi va haver manera.

No hi havia pietat —judica Víctor Labrado—. No hi havia pietat. Tenien fam de sang! I els presoners que disposaven d’una posició social benestant i d’una certa cultura es convertien en víctimes preferents: perquè feien més impressió; servien d’exemple i escarment per a fer advertir la severitat de la repressió.

Sí. Però arriba un moment que mon pare, a finals dels cinquanta i primers dels seixanta, no em digues per què, es radicalitza en l’enamorament pel valencià i pel valencianisme cultural. I jo ja no el torne a sentir parlar castellà a casa mai més. Supose que en això va tenir molt a veure la seua implicació amb Lo Rat Penat, quan Nicolau-Primitiu, que va ser l’últim president de l’entitat en temps de la República, torna a ser elegit president el 1959, i mon pare entra en la Junta Directiva com a vocal quart. En els anys seixanta, quan jo encara tinc quinze anyets només, ell ja m’apunta a fer cursos de llengua allí, en Lo Rat Penat. Per cert... Sobre Nicolau-Primitiu hi ha una anècdota molt bonica que em va contar el seu fill Eliseu Gómez Senent, i és que quan va començar la guerra van anar els de la FAI a la seua fàbrica de maquinàries agrícoles, IMAD (Indústries Mecanoagrícoles Domingómez), que tenia al carrer Montcada, per matar-lo. I els treballadors els van eixir al pas, als anarquistes! Per protegir Nicolau-Primitiu... I els van dir: «A este no li toqueu ni un pèl. Perquè si li feu res, anem al vostre local i us el cremem... Amb vosaltres dins!» I va ser així com va salvar la pell: perquè els treballadors hi van donar la cara i el van defendre a ultrança.

Joan Senent Anaya

Va ser allí, en Lo Rat Penat, on ton pare va conéixer Enric Valor?

No ho sé: no sé com el va conéixer. Però és molt probable que sí. Perquè en Lo Rat Penat és on mon pare va conéixer tota la gent del valencianisme cultural del moment.

I sobre l’empresonament d’Enric Valor, què en deia ton pare?

Mon pare m’explicava que va ser tot una persecució política. Francesc Soriano Bueso, que era un home de dretes, era l’administrador de la Prensa del Movimiento. És a dir, dels diaris Levante i Jornada. Però aquell home va demostrar tenir una enorme sensibilitat per la llengua i la cultura valencianes.

Per això van anar per ell.

Clar! I una pràctica que era absolutament normal en aquell moment, que era fer servir un compte personal de maniobra, per a executar tràmits i pagaments, la van utilitzar com a excusa per a fer-li la pell. Li van bloquejar tots els comptes, perquè no hi poguera moure els actius i restituir-los als comptes que tocaven, i el van acusar de sostraure diners. Va ser una cosa així... I els germans Valor, Josep i Enric Valor i Vives, van eixir com a avaladors de Soriano Bueso. I per això els van tancar, també.

I és aleshores quan ton pare, ostensiblement, un dia a la setmana anava a visitar el senyor Valor a la presó Modelo, no?

Sí. No sé si era els dijous o els divendres: ara no ho recorde bé. Però el cas és que mon pare, efectivament, un dia concret de la setmana anava a visitar el senyor Enric Valor a la presó. Per aquell temps tots els dies, quan acabàvem de dinar, mon pare i jo séiem en uns sofàs que teníem al pis de Ciril Amorós, a la vora d’un mirador que donava a l’absis de l’església de Sant Joan i Sant Vicent. I xarràvem molt. Molt. De cultura, de política, de la vida... I de tot. Però quan arribava aquell dia de la setmana, no xarràvem. Aquell dia mon pare agafava el capell i se n’anava a la presó a veure el senyor Valor.

Recorde que una volta em vas dir: «Si mon pare haguera tingut el més mínim dubte sobre l’honradesa de Valor, no haguera anat totes les setmanes a visitar-lo a la presó» —observa Víctor Labrado.

I és cert. A mon pare tot allò del «què diran», que en aquell moment estava socialment tan arrelat i era tan important, li la bufava completament. Completament!

Tu ja coneixies en aquell temps el senyor Valor?

No. Llavors per a mi Valor era només una referència. El vaig conéixer després, quan va eixir de la presó i van crear la revista Gorg. Recorde que mon pare em contava que a la presó se sabia tot. I que tots els rotllos que passaven a València, fins i tot els que els periòdics no podien publicar perquè la censura ho impedia, se sabien perfectament allí: a la presó. Com que tot el món anava allí a parlar amb els presos, i els presos, al seu torn, disposaven de tot el temps del món per a contar-se les confidències que rebien de l’exterior, el resultat era aquell. Mon pare sempre ho deia: «A la presó ho saben tot. Allí s’assabenten de tot!»

La idea de Gorg tinc entès que va nàixer en les converses que ton pare feia amb Enric Valor a la presó de resultes de les inquietuds culturals valencianistes que compartien els dos.

Sí. Mon pare és que era un home que... Era un activista. No era gramàtic, ni escriptor, ni novel·lista, ni res de tot això. Però era un activista. Sempre estava ideant coses. Tu mira qui era mon pare que una volta, fins i tot, em va portar a veure la rotativa d’un periòdic que havia comprat, o que estava en tractes de comprar, perquè sabia que per a aconseguir un cert impacte social era imprescindible disposar mitjans de comunicació. «Un valencianista de cap a peus», com li agradava dir a Valor. No era d’esquerres, com la majoria dels qui estaven en allò del valencianisme cultural. Però era un demòcrata. Això sí: era un gran partidari de la democràcia, de la llibertat, de la cultura. I en qüestions com, posem per cas, el tema americà, de seguida es va posicionar pel cantó, diríem, proamericanista. El meu avi va entrar en contacte amb la Casa Americana de València. I mon pare, també. I es fa subscriptor del Selecciones del Reader’s Digest, que era una finestra al món...

Dins d’aquest activisme de ton pare entenc que és on es produeix la implicació en la creació de llibreries, no?

Efectivament. Una de les coses més serioses que mon pare va fer va ser la de les llibreries. Can Boïls, per exemple, es va poder muntar gràcies a mon pare. Perquè Boïls va muntar la seua llegendària llibreria en un solar que mon pare li va cedir gratuïtament just al cantó entre el carrer de Joan d’Àustria i la plaça Pinazo, l’antiga plaça del Picadero, que deien. Allí va fer una caseta amb uralita i hi van muntar Can Boïls: la primera llibreria de llibres en valencià de tot València, i un establiment de referència, també, per a l’adquisició de discos de la Nova Cançó. Boïls hi va estar un parell d’anys i se’n va anar. I, després, al mateix local de Boïls, es va crear la Llibreria Concret, un projecte de Valerià Miralles, Alfons Cucó i Tomàs Llorens. El negoci es veu que va anar bé, i la llibreria es va traslladar després al carrer Salvà, un carreronet pròxim a la Universitat vella. I, a més, van obrir un altra llibreria a Gandia: Concret Llibres.

I tot això va nàixer gràcies que ton pare va cedir el local barat a res, no?

Barat a res. Sense cobrar ni un duro. Per pura generositat.

I Eliseu i Tres i Quatre? Com comença ton pare l’aventura de Tres i Quatre amb Eliseu?

Eliseu li’l presente jo, a mon pare. El vaig conéixer a través d’un grup de joventuts valencianistes que liderava en Lo Rat penat Enric Tàrrega, que era quasi deu anys major que nosaltres. Eliseu era d’una família de molta pela. Son pare es dedicava al comerç de vins i de licors. Quan li’l vaig presentar a mon pare, Eliseu ja havia muntat una distribuïdora, però volia completar el negoci amb una llibreria. Com que sabia que mon pare tenia sensibilitat pel tema, va vindre a parlar amb ell. I de seguida es van entendre per muntar Tres i Quatre.

Qui li va posar el nom «Tres i Quatre»? —s’interessa Labrado.

El nom prové d’una revisteta ciclostilada, clandestina naturalment, molt efímera, que es va dir «Tres i Quatre», perquè un d’aquells jovenets valencianistes que es movien al voltant de Tàrrega va tindre l’ocurrència aquella de «tres països i quatre barres». «Tres i Quatre» va vindre d’allò: d’aquella idea tan fusteriana de «tres països i quatre barres».

I el local de Pérez Bayer?

El local li’l deixà mon pare. Perquè el local era d’una finca del meu avi que va heretar la meua tia, la germana de mon pare. Però mon pare tenia allí una planta baixa que li venia bé per a deixar els cotxes de l’autoescola, que estava al carrer Colom. Tenia un contracte de lloguer, a un preu simbòlic, molt barat. I mon pare li va dir a Eliseu: «Doncs jo els cotxes ja no els aparque allí i et deixe eixe local sense cobrar-te un duro.» I es munta allí la Llibreria Tres i Quatre.

Però creàreu una societat... —recorda Sumpsi Carbonell.

Sí. Vam crear una societat civil privada, en la qual el capital social es repartia de la manera següent: Eliseu tenia el 45%; mon pare, el 45%; jo, que ja era major d’edat, tenia el 4%; Rosa Raga, la dona d’Eliseu, també un 4%; Santiago Ninet (el de la Casa de Catalunya, secretari de la Diputació de València) tenia un 1%; i l’altre 1% el tenia Joan Fuster. Mon pare ho va fer així perquè Ninet i Fuster, en cas de conflicte, hi pogueren exercir d’homes bons.

La illeta d'Altea, el Morro Toix i el penyal d'Ifach des de la terrassa de l'apartament de Joan Senent i Sumpsi Carbonell

Això devia ser, més o menys, al mateix temps que es va crear Gorg, no? —pregunta Labrado.

Un poquet abans. Quan es fa Gorg, Tres i Quatre ja funciona.

I el local de Gorg?

El local de Gorg? Mira: la Gestoria que munta el meu avi, la munta al carrer Colom 58, en un baix gran i un altre baix que dona al carrer xicotet. I allí munta la Gestoria i l’Autoescola. Això ho fa el meu avi, llogat. I arriba un moment que els amos de la finca diuen: «Ací volem construir.» I mon pare diu: «Sí, d’acord. Construïu. Però jo vull comprar.» I quan construeixen compra un dels dos baixos: mirant la façana, el de l’esquerra. Durant tot el temps que duren les obres, la Gestoria es trasllada al local que després seria Tres i Quatre. I després, quan s’acaba de construir, mon pare torna a muntar allí, al carrer Colom 58, la Gestoria. Se li queda buit el local de Pérez Bayer i per això li’l va poder deixar a Eliseu, que el va fer servir sense pagar ni un duro durant tot el temps que va estar allí, que van ser la tira d’anys.

I com va ser partir palletes, amb Eliseu?

A partir de la llibreria es va crear l’editorial i van començar a convocar-se els Premis Octubre. Eliseu era qui ho gestionava tot. Però cada any s’havia de convocar una reunió amb totes les parts de societat per a donar comptes. I quan mor mon pare, ell deixa de reunir les parts i de donar comptes. Jo li demane: «Eliseu, hauràs de convocar la reunió.» Però ell sempre anava donant-me llargues, amb el pretext que ara tenia una cosa entre mans, ara en tenia una altra... Fins que, per fi, passats quatre anys, va accedir a reunir tots els socis. I hi va presentar una comptabilitat que no tenia ni cap ni peus. Fuster, a la vista de la situació, va dir que convindria contractar algú perquè arreglara i fera quadrar aquells comptes. I hi va entrar a fer aquell treball comptable Rafael Blanes Boronat. L’home, després d’auditar tot allò, va presentar el seu informe, però sense poder accedir a totes les dades comptables perquè Eliseu mesclava la comptabilitat de Tres i Quatre amb la d’altres negocis personals seus que el comptable aquell no podia consultar.

La qüestió és que, al final de la correguda, quan es va perdre la confiança, Joan Fuster va proposar que es desfera la societat. I, efectivament, la vam desfer dos anys després. Com a home bo (que mon pare ja el va proposar per a això) va suggerir que la millor solució seria que un dels dos socis li comprara la part a l’altre. Arribats a aquest punt, jo li vaig proposar a Eliseu que posara ell el preu i que jo decidiria si comprava o si venia. La veritat és que jo, en un principi, tenia la intenció de comprar: de comprar-li la seua part. Recorde que, fins i tot, vaig arribar a parlar amb Toni Moll, que havia muntat la llibreria Dau al Set al carrer la Mar, perquè vinguera a fer-se càrrec amb mi de la Llibreria Tres i Quatre. Però vam fer l’inventari de tot i, al final, Eliseu va posar un preu que jo vaig comprendre que estava bé: que era molt raonable. I hi vaig decidir: «Per a tu. I em deixes lliure el local.» Ell ja ho devia tindre previst, i havia comprat el local del costat. En aquell moment jo tenia el número tres dels socis d’Acció Cultural. I me’n vaig desapuntar, també: vaig decidir desaparèixer de tots els negocis d’Eliseu. Però que conste: jo amb ell, després de tot, em vaig donar la mà i acabí bé, eh? Ara ens saludem, sense problemes; i tenim una relació, podríem dir, cordial.

Abans de la separació de la Societat tu tenies, de fet, una relació molt intensa amb Eliseu, no?

Ja ho crec! Anterior a això, anava totes les setmanes al carrer Moratín, a oferir-me perquè m’encarregara totes les faenes que volguera. Abans del trencament de Tres i Quatre, jo era devot d’Eliseu! Ell em deia: «Has d’anar a Sueca a arreplegar Fuster i portar-lo a tal aplec a l’ermita de les Santes, allà a Castelló, entre la Masmudella i les Calçades.» I allà que anava jo: recollia Fuster, el portava i el tornava a Sueca.» O: «Has d’anar a la inauguració del Casal Català de l’Espluga de Francolí, com a representant valencià, i hi has de portar terra del País Valencià.» I jo, cap allà que vaig, amb arena del Saler que volia simbolitzar, d’alguna manera, el moviment ecologista de «Salvem el Saler» i tot allò. O: «Has d’anar a les Festes de Pau i Treva a Toluges, que volen que hi vaja un valencià.» I cap a Toluges s’ha dit: més de mil tres-cents quilòmetres entre anar i tornar...

Parlem de Gorg. Com va ser l’aventura de Gorg?

Estem en l’any 1969. Mon pare és advocat i coneix les lleis. Està encara fresca la Llei Fraga, que és com es coneixia la Llei de Premsa i Impremta de 1966. I, com que ja tenia l’Editorial Gorg, mon pare es va llegir la llei i va decidir publicar la revista Gorg com a butlletí bibliogràfic. En aquells anys jo estava estudiant Enginyeria Industrial a Barcelona, però venia a València sovint: no solament en festes de Nadal i de Pasqua, sinó sempre, també, a mitjan trimestre. Mai no estava més d’un mes o un mes i mig sense tornar a València.

Per aprofitar millor el temps feia el desplaçament de nit, amb els trens borregueros aquells que hi havia. I clar: al sendemà me n’anava de cap a visitar mon pare. I sempre el trobava allí a la Gestoria, amb Enric Valor, fent Gorg. Al final del local, en una alt que hi havia, tenia el seu despatx, des d’on podia controlar tot el personal que treballava en l’empresa. I davall d’aquell alt, al buit que quedava a la part inferior del despatx de mon pare i de l’aula de l’Autoescola, hi havia taules, i arxius, i un espai relativament gran que és on es feia la revista Gorg. Ja et dic: a última hora del matí, que és quan arribava jo a visitar-lo, mon pare sempre estava allí amb Valor, enraonant sobre els continguts de la revista. I jo aprofitava per a parlar amb Valor, que era un gran conversador. Li agradava parlar encara més a que a mi! I vull pensar que potser una mica va ser culpa meua, que acabaria escrivint la trilogia del Cicle de Cassana, perquè en aquelles converses ell em contava històries de la Guerra i del temps d’abans de la Guerra. I jo sempre li deia: «Això ho has d’escriure! Això ho has d’escriure, Enric!» Sí... En aquella època de finals del seixanta i principis dels setanta vaig fer molta amistat amb Enric Valor. I quan ens van tancar Gorg, l’amistat es va mantindré, tot i que les ocasions en què coincidíem eren molt més esporàdiques.

Portades de Gorg 

Valor explica, en les Converses amb un senyor escriptor de Rosa Serrano, que dels primers números de la revista se’n van arribar a tirar cinquanta mil exemplars. Quina barbaritat, no?

Cinquanta mil? No ho sé si en devien ser tants... Però sí que recorde que mon pare va utilitzar una estratègia molt curiosa per a promocionar la revista Gorg. En comptes de gastar-se diners en publicitat, va decidir gastar-se’ls imprimint exemplars a manta, per a regalar. Va posar dos treballadors a copiar adreces de la guia telefònica i va enviar exemplars a tort i a dret. Això, clar, va ser només en els dos primers números. Després ja va haver de reduir la tirada, i enviava només exemplars als qui la compraven. Però el cas és que, quan li tanquen la revista el 1972, el projecte ja era viable econòmicament, se’n podien pagar les despeses i la publicació estava ja totalment consolidada.

Per això li ho tanquen! —apunta Víctor Labrado.

Exacte!

Sempre he pensat que la maniobra de la revista Gorg va ser una manera elegant de ton pare d’ajudar econòmicament el senyor Enric Valor, quan va eixir de la presó i va quedar absolutament desposseït: perquè ja saps tu que tots els béns que tenien els Valor s’havien posat com a garantia per a evitar el processament de Soriano Bueso, i la Prensa del Movimento va fer que es vengueren en subhasta pública...

Sí. Això és veritat. No tinc cap dubte que mon pare tenia al cap i al cor ajudar econòmicament Enric valor, perquè no deixava de ser el seu amic. Però això era de passada: darrere del projecte, més enllà d’arreglar-li un jornal a Enric Valor, hi havia la voluntat de crear un projecte cultural ambiciós. I Enric Valor era una persona valuosíssima per a posar-hi criteri i trellat, i també per a revisar tots els textos que hi anaven arribant, en un moment en què els mateixos col·laboradors podien vacil·lar molt en els criteris lingüístics, ortogràfics i tipogràfics.

I qui buscava els col·laboradors? —s’interessa Labrado.

Alguns, jo mateix. Mira: per exemple, Rafael Ninyoles el vaig fitxar jo. Recorde que al principi volia cobrar per les col·laboracions, i jo li vaig haver d’explicar que allí no podia cobrar ningú: que a mon pare ja li costava diners finançar el projecte. I el vaig aconseguir convèncer! Li vaig argumentar que la seua aportació diferencial al valencianisme (diferencial respecte d’altres revistes on publicava en castellà, de manera remunerada) havia de ser aquesta. I al final va accedir a col·laborar com a articulista sense cobrar: com tots els altres.

I Josep Vicent Marqués?

Marqués també va el vaig portar jo a Gorg. Un dia recorde que estàvem Marqués, Valor i jo, allí a la Gestoria de mon pare. I allò va acabar amb un enfrontament terrible entre ells dos: entre Valor i Marqués. Ara no recorde per què va ser, exactament. Però es van enganxar els dos a discutir i la cosa se’n va eixir de mare. Marqués és que era molt marquesià, saps? I molt trencador. Valor, en canvi, era molt més normal, diríem...

I jo, que no estava davant, i que crec que qui hi devia tenir la raó era Valor? —apunta Víctor Labrado, amb un punt de sornegueria.

Vaig arribar a pensar que havia estat un error haver-lo portat allí. Però al final la sang no va arribar al riu. I Josep Vicent Marqués també hi va col·laborar com a articulista. Això sí: sempre amb la batuta de Valor com a coordinador i revisor. Els joves intel·lectuals de la generació de Marqués eren cultes, intel·ligents, brillants. Però alguns tenien un ego que no els cabia dins del cos!

Tens ara al cap el cas de Lluís Vicent Aracil, potser?

En el camí de la vida tots ens perdem, d’una manera o una altra... Entre la gent jove, Marqués va ser percebut com l’hereu, o el delfí, de Joan Fuster. Però em fa l’efecte que ell, a partir d’ací, es va desbaratar una mica. Siga com vulga, jo em vull quedar amb això: que ell també hi va col·laborar, en Gorg. I aquella brega dialèctica que va mantenir amb Valor davant de mi, com que era entre gent educada, no va comportar ni que Valor el vetara ni que ell hi deixara de col·laborar.

I la relació de ton pare amb Fuster? Perquè Fuster també va col·laborar en set o vuit exemplars de la revista...

La relació de mon pare amb Fuster era molt bona. Jo, de fet, vaig llegir Nosaltres, els valencians perquè me’l va donar a llegir mon pare. I recorde que el vaig llegir precisament ací, a Altea, a Goig de Mar, el 1963, poc després de publicar-se. Els antifusterians li recriminaren a mon pare: «Com és que dones entrada a Fuster en Gorg?» I ell es justificava amb un somriure: «És la gent que escriu...» Però el lideratge inqüestionable que Fuster va exercir amb els seus llibres no es va veure massa reflectit en Gorg. Si hi havia cap ideòleg en Gorg, aquest era Valor. I Valor, ja et dic, va apostar per la transversalitat i l’eclecticisme: perquè hi poguera tenir cabuda tot el món de l’escena literària del moment. Vull dir: que no hi havia cap línia ideològica prèviament establerta. L’únic requisit per a publicar en Gorg era fer-ho en valencià, i a propòsit de la literatura i la cultura valencianes.

Portada de l'últim número de Gorg

I el tancament de Gorg, com va ser?

Hi ha un moment que criden mon pare al Govern Civil. I mon pare recorde que va tornar a casa lívid. Lívid! En aquell moment, Franco, perquè ens entenguem, havia encarregat al governador civil la missió d’acabar el valencianisme, perquè al voltant de la Universitat començava a notar-se una efervescència cultural i política que, juntament amb el fenomen Fuster, el fenomen Raimon, els aplecs, els joves de Lo Rat Penat i tot plegat, incomodava el règim. I la va pagar Gorg, perquè el governador civil aquell, Antonio Rueda Sánchez-Malo, li va tirar una bronca monumental a mon pare. Sobretot li va tirar per cara dos coses.

La primera era una portada que havia fet l’Equip Crònica per al Gorg número 11, de setembre de 1970, amb un torner, un treballador del metall. Les figures anaven en negre i el fons era roig. I clar, el governador aquell li va retraure a mon pare el que no era: que subliminarment s’hi estava fent propaganda comunista! Quan mon pare no era, en absolut, comunista! Perquè era un demòcrata. En fi...

L’altra cosa era que en el número 9, de juny de 1970, en una ressenya es reproduïa un fragment del llibre Informe sobre la llengua catalana, de Josep Melià, en què apareixia aquella cèlebre cita de Tàcit: «La marca de l’esclau és parlar la llengua dels seus amos».

I clar: aquell governador, a l’hora de buscar-li les puces a mon pare, li va tirar per cara aquelles dos coses com a mostra de desafecció al règim i etcètera, etcètera, etcètera. I li va dir que allò no podia ser: que allò que estaven publicant no era un butlletí bibliogràfic, sinó una revista. I que si volia continuar publicant-lo havia de tramitar un nou permís com a publicació periòdica general i no com a butlletí bibliogràfic. Va ser aleshores quan mon pare va intentar tramitar els permisos com a publicació genèrica. I li van denegar el permís. I no solament això: li van tancar la publicació per aquella mateixa raó.

Que retorçuts. I que recabrons!

Clar! Mon pare, com a advocat que era, va recórrer: a segona instància, a l’Audiència Provincial de València; i, després, també, per mitjà d’un segon recurs, al Suprem de Madrid. Però la Justícia estava òbviament supeditada al poder. Igual com ara, per cert... Els jutges, vull dir, estaven al servei del poder polític del franquisme. I mon pare va perdre tots els judicis. I es va acabar l’aventura de Gorg. Però ell encara va voler mostrar la injustícia d’aquell tancament injust i vergonyós de la revista Gorg per mitjà d’un llibre destinat a un públic general (no necessàriament valencià ni valencianista), redactat en castellà. Però va morir al desembre de 1975 sense publicar-lo. I nosaltres —entre la meua germana Anna i jo—, a partir del papers mecanografiats que vam trobar en una de les seues carpetes, vam ordenar els textos, els vam arranjar i els vam editar. Va ser l’última publicació de l’Editorial Gorg, aquell llibre amb els papers de mon pare, pensats per a fer pedagogia encara en ple franquisme: En defensa del regionalismo. Proceso a la revista Gorg.

I així va ser que Gorg va acabar amb el número 29, del mes d’abril de 1972, ara fa exactament cinquanta anys.

Sí. Va ser un dels últims colps de la censura del franquisme. Després de la revista encara es van publicar els Quaderns de Gorg, dirigits per Gonçal Castelló. I mon pare tornarà a fer la de sempre: els cedirà, barata res, un local; dos pisets menudets que tenia al passeig de Russafa. Però això serà ja tota una altra història...

Ja per concloure, Joan... Ara que ha passat ja mig segle des del tancament de la revista, què diries que va significar Gorg per al valencianisme cultural del moment?

Jo diria que, en aquell moment, Gorg va ser això que en diuen el pal de paller: l’eix que aglutinava el valencianisme cultural. Perquè tampoc no hi havia cap altra oportunitat... En aquest sentit, Gorg va fer possible un salt qualitatiu decisiu quant a la difusió de les idees del valencianisme cultural en el tardofranquisme: l’últim esclat abans de la transició. Molta gent de procedència diversíssima m’ha dit: «Tu eres Senent? Doncs mira: vull que sàpigues que jo vaig començar a ser conscient de la meua condició de valencià llegint la revista Gorg.» Tota una generació d’intel·lectuals joves hi va trobar una plataforma per a publicar en valencià: en pro d’una cultura valenciana renovellada. Va ser, en definitiva, la primera espenta per al posterior moviment de la transició. Però... Xe! Una cosa: no voldria que tancares la conversa així...

No? Tu diràs com...

Doncs mira: voldria que la tancàrem fent constar el meu agraïment, i el de tota la família Senent, pel gest d’haver recordat en La Veu dels Llibres l’efemèride dels cinquanta anys del tancament de Gorg. Moltíssimes gràcies! Sé que a mon pare li hauria fet molta il·lusió saber que, cinquanta anys després d’aquell final tan traumàtic, la memòria de la Gorg encara es manté viva.

No es mereixen, les gràcies. I, en qualsevol cas, haurien de ser per al Víctor: ell ha estat qui ha caigut en compte de l’aniversari. Siga com vulga: ara que se’n compleix mig segle redó del tancament de Gorg per part de la dictadura franquista i que gràcies a ell en fem la recordació, és potser arribat el moment de valorar una cosa... I és que la demostració millor que l’aventura de la publicació de Gorg va ser un èxit històric és, precisament, el fet que el règim dictatorial s’haguera de posar en evidència censurant-la d’una manera tan desvergonyida, burda, baixa, perversa i abjecta.

Portades de Gorg

Quan el dia s’esllangueix a la cala del Sollo d’Altea, la porció de mar que queda emmarcada —talment un quadre de Sorolla— per la terrassa de l’apartament de Joan Senent Moreno i Sumpsi Carbonell Barrrachina ofereix l’espectacle d’un joc de llums i ombres senzillament impagable. I la felicitat del paisatge —goig de mar— fa l’efecte de voler expressar una antiga, bella, noble, proba, franca amistat: això que en diuen una amistat gran reserva. Com l’amistat que, sobre la base de l’enamorament per les paraules forjades a l’empara d’aquesta mateixa mar, van saber cultivar al seu dia en Gorg els senyors Enric Valor i Vives i Joan Senent i Anaya desafiant presidis, repressions, restriccions, injustícies, prohibicions, interdictes, proscripcions i censures.