Què entens tu per dies bons? Conversa amb Aina Fullana

 

per Jordi Segura

Entrevistes

Aina Fullana | © Mateu Colom
Aina Fullana | © Mateu Colom
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Un llibre pot convertir un urbanisme anodí, desatés a força de no mirar-lo en el trànsit quotidià, en un escenari literari. Guiats pel GPS, travessem Manacor a l’encontre de n’Aina Fullana, guanyadora del premi València 2021 que atorga la institució Alfons el Magnànim amb la novel·la Els dies bons (editorial Bromera). Ens espera a la Plaça del Mercat. L’aparell ens condueix per l’Avinguda des Tren, les dimensions de la via ens adverteixen del creixement descompensat de la vila els darrers decennis. Manacor es manté en la indecisió (poble gran? Ciutat petita?) com el dia de la primavera que s’acosta, entre el diluvi i la insolació, com si l’illa de Mallorca només admetés una ciutat, Ciutat. M’acompanya en Mateu Colom, farà les fotografies. Aparquem, i en la caminada que ens du fins l’autora, ara sí, carrers i carrerons, convenim que aquest és el Manacor d’Els dies bons, i discutim qui, entre els transeünts, ha eixit de la novel·la sense permís. El dia, com el somriure de n’Aina Fullana, es decideix pel sol.

Em deies que has estat recentment a l’Alguer…

Sí, fa poc vaig estar uns dies per Sardenya, va ser una experiència molt especial perquè hi ha un cercle de gent que, tot i ser reduït, hi posa molta passió per fer ressorgir un alguerès que no passa pel millor moment. És un bon lloc per prendre consciència del futur del català a casa nostra, comparteixes amb ells no solament la llengua, sinó també uns problemes molt semblants, lingüístics i no. M’hi vaig sentir com a casa.

T’hi vas trobar amb algun lector d’Els dies bons? Coneixien la novel·la?

M’hi va convidar la lectora de l’Institut Ramon Llull a l’Alguer, n’Arantxa Llàcer, ella havia llegit la novel·la i va ser qui es va encarregar d’organitzar la trobada. Com que li havia agradat, l’havia recomanat als seus alumnes algueresos, fins al punt de treballar-la a classe, d’analitzar els personatges, de llegir alguns passatges. Són alumnes que just aprenen el català… Alguns la varen comprar i em consta que la llegeixen.

Vas entrar a alguna llibreria? Hi havia presència de llibres en català?

No vaig tenir l’oportunitat; amb tot, la sensació general és que la presència del català és inexistent a qualsevol àmbit. Em varen informar de l’existència d’un premi literari en alguerès que té molt d’èxit, Rafael Sari.

Bromera (2021)

M’interessa començar pel final d’Els dies bons. N’Ariadna, narradora i protagonista de la tercera part, tanca la novel·la amb el projecte de recollir per escrit el procés que ha devastat la vida familiar. Tot indica que el personatge vol aplicar la màxima de Roís de Corella («Acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa…»), això és, l’escriptura com a teràpia; tanmateix, hi ha també, tu que coneixes com ningú el personatge, la voluntat literària de no deixar passar per alt una bona història, uns fets extraordinaris com ara un drama cronificat?

Aquesta voluntat literària de què parles també forma part finalment de la teràpia. N’Ariadna intenta, fent servir tot allò que ha devastat la seva vida, treure’n un rèdit: fer real la possibilitat d’escriure un relat dels fets. Si bé és un personatge que comparteix coses amb mi, ella no ha tengut en cap moment el desig d’escriure una novel·la. N’Ariadna cerca una acció redemptora; jo, escriure una novel·la.

Aquest propòsit de n’Ariadna du el lector, una vegada acabada la novel·la, a situar-se novament a l’inici de la narració. Un joc de miralls entre n’Ariadna, que tot just comença a escriure, i tu, l’autora que du endavant el projecte. Inevitable pensar que hi ha una motivació, si no autobiogràfica, autoreferencial…

Aquesta qüestió és difícil d’explicar. Jo he contat una història real, i caldria posar unes quantes cometes en tot això, i volia que la seqüenciació dels fets fos pròxima a l’experiència. El que passa és que tot allò que era una realitat ho he transformat d’una manera que fos llegidora, que fos coherent, que superés la realitat en definitiva, o que superés la part de realitat que no és literària. Paradoxalment, i al meu parer, finalment els personatges han resultat més reals que els originals, en el sentit que tenen una vida pròpia.

Ha estat fàcil distanciar-te de l’experiència viscuda? Simplement has estat l’autora?

La veritat és que crec que justament aquesta part terapèutica que dèiem ha estat la capacitat de distanciament que havia d’imposar-me. El dolor ja l’havia passat, i quan em vaig veure preparada per mantenir aquest distanciament és quan vaig decidir escriure aquesta història, l’havia d’escriure perquè ja no fugia dels traumes, sinó que podia manipular-los, jugar amb ells. Sí, durant el procés de creació he estat únicament l’autora.

És això mateix a què volia referir-me amb l’anterior pregunta, la literatura es justifica per si sola… Ara ja podem parlar d’entrevistador a autora (riu).

Hi ha dues qüestions a la novel·la que vull destacar, perquè hi són tractades amb solidesa. La primera, el tractament de la inacabable estimbada del drogoaddicte i el cràter que provoca la caiguda en el nucli familiar. Un dolor persistent, amb puntes esparses tant en l’agudització com en la treva. Un dolor, més que sentit, que degota incessant i que s’insereix en la vida com un fet quotidià més. Un encert literari, sens dubte.

No sé si és perquè jo tenia aquesta visió, perquè en definitiva el que tenen en comú els tres personatges (en Xavier, na Martina i n’Ariadna) és que només sobreviuen, ells no prenen decisions: únicament estan marcats per aquest dolor, per les circumstàncies que han viscut… Com en Xavier que, si cau en la drogadicció, no és només per unes circumstàncies que l’han duit allà, és també pels traumes, per les carències que té, per tant, a partir d’aquest dolor no són decisions el que prenen, es deixen dur per la vida i a sobreviure… Per això, el dolor forma part de la seva vida, per a ells és una qüestió normal, acceptada, és la vida.

 

© Mateu Colom

L’altra qüestió, la directesa amb què mostres les drogues, els usos i costums: des de la taxonomia fins a l’administració i els efectes immediats i col·laterals. Podem parlar de treball de camp? No importa que reveles les teues fonts… (riu)

Volia precisament que es veiés un procés real, una persona que s’inicia en el món de les drogues passa per totes aquestes etapes, el que passa és que és una qüestió de la qual la resta de mortals no ens adonam: una persona no s’aixeca un dia i es punxa una agulla d’heroïna. Hi ha un procés, hi ha etapes, i per arribar a aquest punt tan greu d’addicció has hagut de passar per moltíssimes coses: un primer moment divertit que comparteixes amb els teus amics, com una experiència més d’iniciació, en què sembla que vas coneixent-te a tu mateix, també a través de les drogues, com qui hi ha que arriba a conèixer-se amb la literatura o la música. El personatge d'en Xavier ho fa mitjançant les drogues, explora quins són els límits…

És una informació que has d’obtenir de primera mà, si el que vols és saber sense filtres de cap tipus. Òbviament també he hagut de consultar literatura científica (la xarxa en aquest aspecte és prolífica), com també pel·lícules i llibres. Amb tot, quasi tot ho he demanat, he hagut d’insistir molt, perquè són qüestions difícils de confessar.

La novel·la, estructurada en tres parts, pren en cadascuna d’elles un to, no sé si dir confessional... He llegit que la teva intenció era mostrar, no assenyalar. És aquesta elecció la que du al torrent testimonial de cadascuna de les veus narradores? A escoltar-los?

Sí, aspirava a aconseguir qualque to així, com si ara em demanasses quina ha estat la meva història personal, que el lector sentís que qualcú li està confessant tot allò que ha fet bé i que ha fet malament, personatges que no es poden perdonar a si mateixos, però que ofereixen les seves històries personals per si qualcú els vol entendre.

No has tingut, per tant, la temptació d’enviar un missatge moral a través de la novel·la?

No, sempre he tengut molt clar des de l’inici que el que volia és que es pogués empatitzar amb tots els personatges, tot i que en qualque moment pretengués el contrari. Vull dir que el lector dubtàs del personatge, que el qüestionàs, sobretot a la part que protagonitza na Martina, perquè no volia que semblàs una santa i màrtir, una víctima de la situació. D’igual manera amb en Xavier, si bé havia de ser el dolent de la pel·lícula, havia de comptar també amb una certa estimació per part del lector.

Solem associar els estralls de la droga a espais urbans, en circuits socials on la precarietat i l’absència de futur formen part del paisatge. És paradoxal observar a Els dies bons com un lloc en el món, com el Manacor dels anys vuitanta, que devia mantenir una societat cohesionada i a tocar de la mà encara les certeses que ofereix la ruralitat, que no són poques, no està tan lluny dels erms urbans. Al teu parer què va dur el jovent manacorí al consum d’estupefaents?

Aquí hi ha unes quantes coses, per una banda, el Manacor de la novel·la, i per extensió Mallorca, és un espai que podia ser a qualsevol lloc del món, un espai on hi ha els mateixos problemes i els mateixos avantatges que arreu del planeta, per tant una Mallorca que no es ven, que no es publica i que jo tenia la intenció de mostrar. Això per una banda. Per respondre directament a allò que em demanes, el turisme és el catalitzador que ho dispara tot. Hi ha un moment en què el personatge d'en Xavier comenta que ha mort en Franco, i és com el tret de sortida del boom turístic, els joves guanyen una quantitat de doblers que no imaginaven i no saben què fer amb aquesta llibertat, amb aquests doblers…

A Mallorca de vegades hi ha la concepció que, com que és una illa, aquestes coses passen a la península, aquí no. Per això dic que a la novel·la hi ha pocs tòpics sobre Mallorca.

© Mateu Colom

Antonio Escohotado introdueix el llibre Para una fenomenología de las drogas amb la frase següent: «La corda amb què es penja el suïcida és la mateixa que salva a qui s’ofega». Aquesta segona facultat ha acompanyat l’ésser humà ancestralment, també com a font de coneixement i d’autoconeixement (basta observar com la paraula metzina ha significat tant «verí» com «medicina»). Duc aquesta qüestió a col·lació novament del personatge d’Ariadna, de totes antagonista del pare drogoaddicte. Ella flirteja amb les drogues, però pertany a una generació que compta amb la preparació intel·lectual de què manca el seu pare. N’Ariadna, per tant, pot permetre’s aquesta experimentació?

Trobe que la diferència entre el moment d'en Xavier i el de la seva filla Ariadna pel que fa a les drogues és la societat que els ha tocat viure. N’Ariadna viu en una societat que té por de les drogues perquè encara són visibles els estigmes que té la generació del seu pare, ni que sigui tan sols un advertiment. Per contra, la relació d'en Xavier amb les drogues és d’una naturalitat aclaparadora: és senzillament el que fan els joves. Si n’Ariadna no entra en el bucle de l'addicció és perquè sap que la societat la jutja i aquesta consciència impedeix mals majors. De fet, podem observar com les drogues han evolucionat cap a substàncies que s’administren d’una manera més discreta i que, en alguns casos, mantenen el consumidor amb una certa enteresa.

Has llegit la ressenya a la novel·la signada per Aina Monferrer a la revista L’illa? Hi apareix una frase que no sé interpretar del tot, però que m'atrau especialment: «Als vuitanta les drogues eren pornografia, en l’actualitat erotisme.»

Sí, crec que és això mateix que acabe de dir: aquella visibilitat descarada, desafiant, gairebé diria que revolucionària, contraposada al subterfugi d’ara, a l’intent de fugir de la societat.

El final de la novel·la, un final volgudament obert i inquietant, superposa els personatges del pare drogoaddicte i de la filla redemptora…

És el moment en què n’Ariadna es pot ficar per fi en el cap del seu pare, perquè, durant la part de la novel·la que protagonitza, és allò que intenta, entendre’l. És quan veu clarament que no és tanta la distància entre tots dos, que ningú està exempt de la necessitat de fugir de qualque cosa, i que aquesta es pot presentar qualsevol dia.

La redempció final, que no salvació, del personatge d'en Xavier la tenies decidida des del principi?

No partia d’un pla previst, a mesura que avançava, es definia el rumb de la narració. És aixì com acostum a escriure, potser és un signe de mal escriptor… En el meu cas, el transcurs de la narració imposa unes necessitats que no puc preveure amb antelació. En aquesta darrera part, necessitava que el personatge de n’Ariadna tengués un moment de treva amb son pare. Per una altra part, la història d’en Xavier no la podia tancar, crec que és obvi per què…

És en aquesta part final que el lector comença a entendre i a valorar el títol. A mi particularment m’agrada que sigui ambigu, obert fins i tot a un pessimisme d’una ironia…

És allò que més clar he tengut pel que fa al procés de creació; en la fase embrionària, quan reunia diferents fragments que ja tenia escrits i cercava una cohesió, ja comptava amb una frase que s’aproximava molt al títol definitiu. M’agrada la marca que instal·la el determinant, són aquests dies bons, no n’hi ha més, per això el títol no podia ser Dies bons, aquests dies bons són els que marquen els personatges. I sí, hi ha hagut lectors que l’han interpretat així com apuntaves, «si això són els dies bons…» Fins i tot, m’he arribat a plantejar que el que per a molts són dies nefastos, el personatge d’en Xavier els interpreta d’una altra manera.

Si bé el recurs a la ironia no és el tret a destacar a la novel·la, hi ha moments, com a la vida, que la mirada es distancia de l’objecte observat, un escepticisme acceptat com ara el que he intuït quan els psicòlegs entren a escena…

Aquesta qüestió, l’he trasplantada a la novel·la directament de la realitat. La meva intenció no ha estat estendre cap desconfiança damunt la psicologia, de fet la meva experiència és positiva, la teràpia psicològica m’ha ajudat molt en segons quins moments. Tot i que el personatge de n’Ariadna no és del tot conscient, si se’n surt, i malgrat el seu escepticisme, és en part també gràcies a la psicologia. El que passa és allò de quan et diuen que la solució és a dins teu… És inevitable un somriure, com a poc, sorneguer… Aquesta situació la trob molt literària.

El personatge de n’Ariadna és l'únic que compta, malgrat tot, amb una porció de llibertat al seu abast, sobretot si el comparem amb els altres dos protagonistes. Hi ha algun interés narratiu en l’elecció del nom Ariadna?

No, és fortuït.

© Mateu Colom

Al mite, Ariadna és la jove abandonada per Teseu, castigada per Artemisa i sotmesa als capricis de Dionís… Ara bé, l’Ariadna del mite a Els dies bons tocaria ser na Martina, la mare, que és qui acumula el memorial de greuges.

En un principi na Martina i n’Ariadna compartien el mateix nom, perquè la intenció era que la filla repetís els mateixos fets que la mare, a mesura que la novel·la prenia forma, vaig veure que això no era possible.

Tornem a les veus narradores. La crítica ha destacat l’ús d’un registre col·loquial capaç d’aguantar l’embat de la prosa al llarg de 264 pàgines. Com ha estat el procés de creació pel que fa a aquesta elecció?

Partia del principi de versemblança, la confessió dels traumes més profunds de cada personatge exigia aquest estil. Reconec que no ha estat fàcil, si m’acostava excessivament a un català estàndard perdia aquesta lògica; per contra, tampoc era viable fer un ús abusiu de la col·loquialitat. Mantenir aquest equilibri ha estat el més difícil. Havia de reproduir també la manera d’expressar-se dels vuitanta, uns anys que no he viscut i sobre els quals he hagut de cercar referències. Aquesta qüestió ha resultat divertida.

Soc dels que pensa que el català ha estat una llengua excessivament preocupada per ser una llengua literària. És evident que les circumstàncies històriques i sociolingüístiques hi tenen molt a dir. És gratificant una veu, desacomplexada en aquest sentit, com la que aportes amb Els dies bons. Té alguna cosa a veure amb la relació que la teva generació estableix amb el català? La visió que en teniu, l’ús que en feu…

Potser, no sé per què aquest tema em crea moltes contradiccions… Al meu parer, i tenint en compte la situació que vivim a hores d’ara, allò important és fer servir el català i ens ha de ser igual com el parlem. És evident que allò desitjable és sentir-nos còmodes sense perdre la genuïnitat. Els catalanoparlants de vegades ens imposem una tensió que rarament passa en altres llengües. Aquest relaxament no serà el causant de la desaparició del català, repetesc, a hores d’ara.

És la mateixa sensació que vaig tenir quan vaig escoltar les primeres cançons d'Antònia Font. O recentment amb escriptors com ara Max Besora o Borja Bagunyà, que duen a l’extrem el desafiament a les convencions lingüístiques i/o literàries.

És que hi ha d'haver un registre actual, un registre generacional, és un indicador de la bona salut d’una llengua. Hi ha gent que deixa d’escriure en català a les xarxes socials, gent a qui guanya la inseguretat. A més, hi ha tots aquells que corregeixen les piulades o els missatges dels altres…

Tens notícies de la recepció que està tenint la novel·la?

A veure, s’està venent com es pot vendre la novel·la d’una escriptora desconeguda fins al moment, suma-li que aquesta persona és de Mallorca i que ha guanyat un premi a València… En qualsevol cas, estic molt contenta i, si bé ha superat les meves expectatives, crec que Els dies bons es mereix arribar més enfora d’on està arribant, i ho dic no perquè som l’autora, sinó perquè estic convençuda que és un tipus de novel·la que en català manca; una novel·la que, així com m’ho han fet saber alguns lectors que l’han llegida en pocs dies, enganxa, i que realment els ha tocat alguna cosa.

Et va sorprendre ser premiada al País Valencià, ho dic perquè culturalment encara patim aquesta divisió territorial aberrant, un distanciament absurd amb el qual hem de conviure…

Precisament vaig evitar premis de Mallorca per evitar una certa endogàmia. El plantejament era: si jo, una autora mallorquina desconeguda, guany un premi a Mallorca, em quedaré dins Mallorca. Volia saltar-me aquesta divisió a què al·ludies, sortir de l’àmbit illenc. Com que el premi que tenia pròxim era el València, m’hi vaig decidir per aquest. Amb tot, ara m’adon del centralisme cultural que exerceix Barcelona, perquè si hagués estat premiada allà, la novel·la hauria tingut més difusió sense dubte.

© Mateu Colom

Carla Simon, guanyadora de l’Ós d’Or a la Berlinale amb la pel·lícula Alcarràs, expressava en unes declaracions que tant de bo es deixés d’aplaudir l’opera prima d’una dona, perquè es parlés de la consolidació en l’obra de les creadores. Tanta sort, quant a la presència femenina en la literatura, i la catalana n’és una bona mostra, el panorama gaudeix de bona salut, tanta que m’atreviria a parlar de normalitat. Opera prima, Els dies bons… Quina és la pròxima passa?

Per què ha de sortir aquesta pregunta? (riu) És inevitable que senti aquesta pressió, en som conscient. La pressió de fer una obra millor o igual que Els dies bons. Ara mateix tenc la intuïció que és l’obra de la meva vida, ho sent així; perquè, encara que la superi, el punt de partida sempre serà Els dies bons. Continuaré escrivint, tota la vida he escrit, no m’aturaré ara.