Parlem amb J. A. Quesada, l’autor de ‘Maleïts feixistes’, amb 4 edicions: un esclat literari des del sud més extrem.

 

per Manuel Lillo Usechi

Entrevistes

J. A. Quesada
J. A. Quesada
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

L’historiador i professor de secundària José Antonio Quesada Coves (Elx, 1980) és l’autor de Maleïts feixistes, una història d’una octogenària il·licitana que passa els seus últims dies entre els records de la guerra, entre els problemes econòmics patits per la seua família en el context de la crisi financera de la dècada passada i amb una situació de dependència que ho condiciona tot. El llibre, editat per Letrame, ja va per la quarta edició, l’autor n’ha fet desenes de presentacions i la història ha contribuït a conèixer un poc millor el context d’Elx, la tercera ciutat més poblada del País Valencià, així com també de les pedanies que integren l’anomenat Camp d’Elx, la ruralia que envolta el nucli urbà.

Em fa l’efecte que el seu llibre és una història pròpia, personal...

Doncs no. Òbviament, com a escriptor, utilitze coses reals per a inspirar-me, i en aquesta història hi ha coses reals, però la meua iaia no ix reflectida al llibre.

I qui s’hi ha reflectit?

És una ficció sobre qualsevol iaia represaliada, sobre qualsevol iaia que va patir la crisi del 2008 o sobre qualsevol família que va patir desnonaments. He agafat un poquet de cada cosa. Visc al Camp d’Elx, a la partida del Derramador, i l’ambientació sí que és real. Jo eixia amb el meu bloc de notes, apuntava i he reflectit aquest ambient. Però la iaia Maria com a tal no existeix.

Sí que reflecteix molt un estil de vida rural que cada vegada es viu menys a Elx.

Està desapareixent, sí. Aquest estil de vida era el dels iaios i iaies d’Elx, que sempre ha tingut eixa conjunció entre la ciutat i el camp, que malauradament està desapareixent.

Hi ha la consciència, a Elx, o el sentiment de culpa que tot eixe mode de vida desapareix?

No sabria dir si hi ha consciència col·lectiva, però és evident que hi ha gent que n’és conscient. Òbviament, el ritme de vida que portem avui, amb consumisme desbocat, capitalisme, etc., fa que el món rural siga engolit per la ciutat.

Maria, la protagonista del llibre, diu una frase molt tòpica però molt significativa: «les ciutats són els únics llocs en què lleven arbres per després tornar a plantar-ne».

És una realitat que hem patit amb el tema del Palmerar, que fa cent anys era cinc o deu voltes més gran que no ara. No fa tant d’això. La urbanització s’ha menjat eixa vegetació, i la iaia Maria ho veu. Ara ja no tallen arbres perquè hi ha una llei de protecció, però eixe fenomen l’hem vist tots.

Letrame (2022)

La iaia Maria té la guerra molt present. Quin record familiar té vostè, de la Guerra d’Espanya a Elx?

El record familiar que m’ha arribat és molt lleuger. La meua iaia no parlava molt d’això. No sé si ho amagava, però cada vegada que en parlava ho feia de manera difusa. La generació que va viure aquella guerra, en bona part, no volia parlar-ne, i això era culpa de la repressió franquista, que va deixar ben clar que no es podia parlar d’això o, en cas contrari, hi hauria conseqüències.

A Elx hi ha memòria col·lectiva envers la guerra?

Diria que no. Individual sí, però memòria col·lectiva no. Igual que a Alacant sí que existeix una associació de memòria històrica al voltant del bombardeig contra el Mercat Central, a Elx no existeix cap associació d’aquest tipus.

La guerra a Elx es va viure diferent al camp i a la ciutat?

No li ho sabria dir, però diria que sí. L’Elx actual, que té 230.000 habitants, no té res a veure amb l’Elx dels anys de la guerra, quan n’hi havia 40.000, molts dels quals refugiats arribats d’altres parts d’Espanya. El Camp d’Elx, alhora, funcionava com si fora una entitat pròpia, amb un funcionament de poble integrat per petits municipis, que eren les pedanies. Per tant, la guerra es viuria de manera diferent al Camp d’Elx que a la ciutat. De la mateixa manera que a Alacant es va viure de forma distinta que a Elx, atès que Alacant va patir moltíssims bombardejos i Elx no en va patir cap.

L’altre gran moment històric en què se centra el seu llibre és la crisi financera del 2008, una etapa molt més recent que vostè mateix ha viscut. Com la va viure?

Com a historiador sempre intente que el teló de fons de la trama estiga ambientat en un context real, en uns fets històrics. Aleshores, el de 1936 m’ha arribat a partir de la investigació i d’alguna font oral, però el context de 2008 em va agafar a Alacant, on vivia. És cert que jo ja no treballava com a professor i que no vaig patir tant la crisi, llevat que ens van retallar el sou i alguna cosa més, però no la vaig patir com la van patir altres famílies. Però jo soc de Carrús, el barri obrer de la ciutat d’Elx, i jo continuava venint ací i veia la brutalitat d’aquella crisi, com el capitalisme s’engolia famílies senceres. El món de la sabata ho va patir d’una forma brutal. Si no recorde malament, en aquella època hi havia xifres d’atur de més de 30.000 persones a la ciutat. Això és una barbaritat. Moltes famílies van tindre problemes per mantindre la casa o per arribar a final de mes.

La novel·la reflecteix la resposta local que hi va haver davant aquella situació.

Sí. Hi havia la PAH, Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que a la meua ciutat va anar adquirint força, tal com va fer arreu d’Espanya. Al barri de Carrús va tindre molta presència, i per a escriure Maleïts feixistes vaig entrevistar-me amb dues de les persones més importants de la PAH, Vicente Bustamante i Rosa Ruiz. Tot el que havia viscut jo en primera persona es va sumar al que em van contar aquelles persones, que van estar molt a prop de famílies que van patir desnonaments. De fet, moltes de les escenes que apareixen a la novel·la reflecteixen aquells episodis gràcies al testimoni que em van donar aquestes persones.

Hi havia cert debat sobre si ens havíem recuperat del tot de la crisi del 2008. Tot i que després va vindre la pandèmia, Elx es va arribar a recuperar d’aquella crisi financera?

Si comparem els temps actuals amb els anys 2008-2010, crec que Elx s’ha recuperat una miqueta. La situació no és la mateixa, però hi continuen havent desnonaments. Elx està una miqueta millor, sí, però recuperada del tot de la crisi del 2008 crec que no. El món de la sabata pateix molt aquest tipus de crisis, no té una recuperació ràpida com en altres sectors, com podria ser el turisme.

La seua novel·la tracta un tercer tema central, que és el de la dependència de la gent gran. Per què ho va tractar tan a fons?

Perquè no pot ser que a l’any 2022 encara hi haja persones dependents sense uns drets reconeguts i sense cobrar el que han de cobrar. No pot ser que una dona com la iaia Maria, que ha treballat i ha patit moltíssim al llarg de la seua vida, siga dependent i no tinga una ajuda econòmica digna de l’Estat. Estem al 2022. Hi ha una llei que va ser molt exitosa en la seua aprovació però no en la seua aplicació. Jo tenia familiars indirectes que van perdre els seus familiars sense haver cobrat l’ajuda de la dependència. Això no pot passar. És indigne. Al final, Maleïts feixistes és una novel·la social, i com a tal parla de problemes de la societat.

El seu llibre s’ha venut molt, ja va per la quarta edició. Va ser el més venut a la Plaça del Llibre d’Elx...

No exactament. La primera edició de la Plaça del Llibre d’Elx se celebrarà ara, al juny. On el meu llibre va ser el més venut va ser a la Festa de la Plaça del Llibre d’Elx, que no va ser una edició de la Plaça del Llibre com a tal. Es va celebrar al novembre de l’any passat i per a mi va ser tot un èxit.

En quants llocs l’ha presentat?

No ho sabria dir, vint o trenta...

Fotre...

No fem presentacions convencionals, sinó que combinem teatre, música i poesia, és una activitat molt atractiva. Hem estat a les comarques del nord, a València, a Novelda, diverses vegades a Alacant...

A quin públic es volia dirigir amb la novel·la?

Jo pensava que el públic juvenil era l’únic sector que potser no assoliria, així doncs, em dirigia, en un principi, a lectors més grans de vint anys. En canvi, molts instituts d’Elx, Altea o Crevillent han posat el llibre com a lectura, optativa o obligatòria, i ha agradat molt. L’IES la Foia, al Camp d’Elx, va ser un exemple en aquest sentit. Aquest institut té una situació especial, perquè la iaia Maria viu al Camp d’Elx, i els alumnes s’hi identifiquen molt. Els alumnes de segon de Batxillerat em van dir que el llibre els havia encantat, i em va sobtar, perquè ja sabem com són ara els més joves, que els costa llegir, i en valencià encara més, malauradament.

Quins són els elogis que més ha rebut pel llibre?

Jo diria que la gent s’ha identificat molt amb la història. És una novel·la social i molta gent es pot identificar amb la demència patida per un familiar. Jo mateix ho vaig viure amb la meua iaia. Molta gent viu aquesta situació. També hi ha la identificació amb la crisi financera, amb l’ecologisme o amb les zones rurals. De fet, el País Valencià sempre l’identifique com un territori rural. Elx, fins fa poc, era un poble, i encara tenim aquesta consciència. Per això, crec que molts lectors valencians es poden identificar amb aquest amor a la terra que part de la novel·la transmet.