A l’ombra del Montgó: escriptores i territori. Conversa amb Pepa Guardiola, Roser Cabrera i Elvira Cambrils

 

per Joan Borja

Entrevistes

D'esquerra a dreta: Pepa Guardiola, Joan Borja, Roser Cabrera i Elvira Cambrils
D'esquerra a dreta: Pepa Guardiola, Joan Borja, Roser Cabrera i Elvira Cambrils
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Amb el pretext d’una taula redona en el marc de les IX Jornades Literatura, Territori i Educació, sobre «Dones, literatura i territori. Homenatge a l’escriptora Maria Ibars», ens citem a la Casa de Cultura de Dénia —a l’ombra del Montgó— amb tres excepcionals donasses de la Marina Alta: Pepa Guardiola, Roser Cabrera i Elvira Cambrils. L’inefable manifasser i alquimista de coneixences Alexandre Bataller és qui n’ha propiciat l’ocasió i n’ha proposat el tema: «Escriptores i territori». I la conversa de seguida mou: àgil, vigorosa, sensible, lúcida, efusiva, amical, reivindicativa..

Pepa: ho arranques tu? Com creus que convindria centrar el tema?

[Pepa Guardiola] Crec que podria centrar el tema amb només dos frases que d’alguna manera sintetitzen el meus principis com a escriptora. La primera és que la literatura, per a mi, és l’art de sublimar amb paraules les emocions humanes. Crec que això pot dir prou de com interprete jo, i de com vull plasmar jo, les meues lletres, les meues històries: allò que conte. I dos: jo no escric per a un públic determinat, tinc novel·la per a infantil, per a juvenil, per a adults... Però no escric mai per a un públic determinat, sinó que escric, essencialment, des de les meues conviccions. I amb això acabe de definir-me. Perquè les meues conviccions són la terra, la llengua, l’educació i el feminisme. Trobe que amb aquestes dos frases no solament puc resumir tot el meu treball com a escriptora, sinó també justificar per què me n’he fet, d’escriptora. Perquè no soc una escriptora vocacional ni devocional: soc una escriptora de convicció.

Però haurem de parlar també de la relació amb el territori, precisament ací, «a l’ombra del Montgó».

[Pepa Guardiola] Clar! En un homenatge a Maria Ivars, n’haurem de parlar, sí o sí, del Montgó. Jo visc al Montgó. Vaig fer ma casa a la mateixa vessant del Montgó, prop del barranc del Migdia, enfilant amb la cova Ampla del Montgó... Però passa que jo visc a la solana. Jo no tinc l’ombra: jo tinc la llum. I agafe tota la llum del Montgó que puc. És el que m’ha inspirat. Perquè quaranta-dos anys vivint acollideta pel Montgó... Allí he criat els meus fills, allí he fet tots els meus projectes de treballs educatius, totes les meues històries, totes les meues paraules han eixit d’aquell espai màgic. En el primer llibre que vaig escriure, ja hi està el Montgó. És un conte de tradició oral...

Sí... La tradició oral diria que és fonamental per als teus inicis com a escriptora. Qui no coneix els Contes de riurau de Pepa Guardiola? Sembla cosa de no creure, però aquell llibre teu és de l’any 1988. Ja han passat anys! Però... Com va ser, allò de beure de la tradició oral? De quines fonts poaves?

[Pepa Guardiola] Dels contes tradicionals que contaven a ma casa, bàsicament... Mira: la família de ma mare eren contadors; i la família de mon pare, cantadors. És a dir, que la paraula em ve donada a casa amb ritme i amb història: de les dues maneres. I el meu primer llibre es diu El llop i la cogullada: una història que em contaven d’un llop que vivia al Montgó i d’una cogullada que també hi vivia. I van fer una conxorxa perquè el llop estava vell i no podia menjar, i la cogullada tenia una rabosa que la perseguia. I a partir d’aquest relat, que va ser el primer que vaig escriure i vaig publicar, van eixir ja després els Contes de riurau. I el Montgó hi està pertot: fins i tot a la portada! Perquè l’il·lustrador, Ximo Gascón, un amic meu, ho va saber captar molt bé. I mira com són les coses que en l’últim llibre que he publicat, La memòria de les ones, també apareix el Montgó: el Montgó és omnipresent! De fet, es podria dir que és el nucli del llibre. I l’il·lustrador també ho va saber posar en la portada.

Elvira... I tu? Com veus el tema?

[Elvira Cambrils] Jo, quan em va dir Alexandre que el tema de de la taula redona era «Escriptores i territori», li vaig dir: «Ah! Està molt bé... I que siga a Dénia està molt bé.» Perquè nosaltres tres crec que som escriptores fetes «a l’ombra del Montgó». Roser és d’ací de Dénia: de l’ombra del Montgó. Pepa ja ha parlat de la seua relació sentimental, afectiva i vivencial amb el Montgó. Jo soc de Pego, i a Pego el Montgó no es veu... Però la meua infantesa —i quan dic la meua infantesa vull dir el meu paradís perdut, que contínuament intente retrobar— està lligada absolutament, també, a l’ombra del Montgó: a la platja del Riuet. Perquè la platja del Riuet és terme d’Oliva, però els de Pego solem dir que és la platja dels de Pego. I des d’aquesta platja hi ha una perspectiva extraordinària del Montgó. Perquè el Montgó, massa ho sabeu, és omnipresent en tota la zona litoral de la Marina Alta. Hi ha una perspectiva del Montgó magnífica amb la qual m’he identificat sempre, des de menuda...

De fet, el Montgó també té una presència important en les teues novel·les...

[Elvira Cambrils] I tant! El Montgó també apareix en les meues novel·les, clar. Fins i tot en Aire, que és l’última, apareix sense dir-ne el nom, com «el tòtem protector de la comarca». I, casualment, en una altra novel·la que ara estic acabant d’enllestir, ara que hi pense, també està present el Montgó. I ara jo pensava: «Soc una escriptora per a la qual el territori és important?» I la resposta és: «Òbviament! Absolutament!» Podria definir-me com una escriptora territorial. Tots els meus personatges estan íntimament lligats al territori. I no ho concep d’una altra manera. Perquè òbviament, el territori, el paisatge, ens configura. Cadascú som el que som, en gran mesura, perquè som fills d’un territori. El territori comporta una tradició, una història, una llengua; uns signes identitaris, una climatologia, etc.

Vaja: que Elvira Cambrils potser no seria Elvira Cambrils si no haguera nascut en «una vall de ferradura», no?

[Elvira Cambrils] Exacte. En el meu cas, el paisatge amb què em relacione és «una vall de ferradura» (com apareix en El bes de l’aigua o en Aire). I quan una viu en una vall de ferradura, on cada primavera fa olor de flor de taronger —un perfum que t’embriaga absolutament—, on una té la muntanya darrere; al baix, la marjal; i al fons, la línia de la costa... Això marca per a tota la vida. I com no ha de marcar, igualment, els personatges que una crea? Els meus personatges tots són territorials. Tots parteixen de la Marina: de Pego. Però des de la Marina s’expandeixen. La ciutat de València és important. I és important en una relació d’amor-odi que ha acompanyat sempre la seua autora. De la Marina, els personatges viatgen i configuren uns altres paisatges al voltant de la Mediterrània. Si he de dir quin és el meu territori literari, el meu territori literari és, bàsicament, la Marina, el País Valencià i la conca mediterrània: passant per Itàlia, pel Magrib i, sobretot, per Grècia. Aquest és l’univers, la geografia literària que està present en tota la meua obra: en totes les meues novel·les.

Roser... I tu?

[Roser Cabrera] La meua obra és menys poètica, menys literària, si voleu. Jo, de formació, soc llicenciada en Filologia. I de professió he sigut sempre professora d’adolescents a l’Institut de Secundària. La vocació de l’educació, de l’ensenyament, em ve de quan jugava a les nines, que tenia quatre o cinc anys, i posava totes les nines assegudetes i jugava a mestres. Tenia clar, des de sempre, que jo volia ser mestra.

Diuen que «la punxa, quan naix, ja punxa»... [Riem]

[Roser Cabrera] Doncs mira: ara descobriré una cosa que crec que no sabeu. I és que no soc de la Marina: que soc de València i de llengua materna castellana. Però... Què passa quan parlem d’això del territori? És obligat que el territori d’una persona siga, per força, el lloc on ha nascut? O té la llibertat d’escollir el seu territori? A mi em sap malament, perquè m’encanta València. L’adore. Pense que és una ciutat preciosa. Però el meu territori és la comarca de la Marina. I a la comarca de la Marina he plantat el meu arbre, he tingut els meus fills i he fet classes tota la vida, entre Pego i Dénia. Encara que siga de València, jo em sent de la Marina.

Xe, caram! Això ho has de contar. Com i per què et vas fer marinera.

[Roser Cabrera] Fins als vint-i-dos anys, que és quan vaig acabar la carrera, vaig viure a València i vaig parlar castellà. Però... Per què em venia a mi aquella il·lusió d’aprendre valencià? Perquè mon pare era de Benissa. I perquè tota la meua família paterna, aleshores, era de Benissa. I tots els estius, des de molt menudeta, els mesos de vacances els passava amb l’àvia a Benissa. I des de la meua caseta, que tenia un riurau molt senzill, de gent pobra, es veia perfectament en el paisatge el penyal d’Ifac. Tots els records que en conserve, d’aquells anys de la infantesa —si somnie, si n’he de parlar, si tot— són d’aquesta terra. M’ho he preguntat moltes voltes: com és possible que conserve tants records d’ací i tan pocs records de València?

No sé si d’això se’n podria dir síndrome Carmelina Sánchez-Cutillas- Matèria de Bretanya!

[Roser Cabrera] Sí... [Riu.] Es veu que jo allí, a València, estava centrada a estudiar. Era becària, i si em llevaven la beca havia de deixar d’estudiar: era tan gran l’obsessió que tenia per estudiar, estudiar i estudiar que no vaig arribar a tindre plaer de conéixer la ciutat. Només anava a la Universitat i a la Biblioteca. I quan venia a Benissa, en canvi, era el màxim plaer. Seure davall del gesmiler, fer-te la bronxa de gesmil a la vesprada amb la iaia, ajuntar-te a xarrar (a pesar que ens feien resar el rosari totes les vesprades, en llatí!)... Són coses que pense: «Estic perdent molta memòria, però... Com és possible que tants detalls d’aquesta comarca se m’hagen quedat clavats?» Tot el món em diu: «Clar: tu com que eres de la comarca de la Marina...» I no sé mai si dir «sí» o «no.» Perquè realment, a pesar que soc de València, em sent plenament d’aquesta comarca.

I en el teu cas, com van ser els inicis en l’aventura d’escriure?

[Roser Cabrera] Perquè en realitat la meua passió ha sigut l’educació. I una cosa porta l’altra. El meu llibre L’aula viscuda és un poquet el resum d’això, i de com veig l’educació. Sempre he pensat que els alumnes són uns éssers actius, participatius. Cal que el món del professorat i el de l’alumnat, d’alguna manera, arriben a tindre una empatia. I per això he lluitat tota la vida.

Però vull dir: com accedeixes tu, una xiqueta de casa bona de València que parlava castellà, al món del valencianisme cultural?

[Roser Cabrera] Et conte... El primer any que la Universitat va posar en el seu cartell d’assignatures una cosa que es deia Lingüística Valenciana, jo em vaig dir: «Ara és el moment!» Mon pare sí que era valencianoparlant, però en aquell temps treballava en l’Ajuntament de València i si hi haguera parlat una paraula en valencià se n’haguera pogut anar fora al carrer. A ma casa sempre es parlava en castellà. I a les monges, a les escolàpies, sempre es parlava en castellà, també. Però arribe allí, a la Universitat, i em trobe l’assignatura aquella de Lingüística Valenciana que impartia don Manuel Sanchis Guarner. I allà que em clave jo, sense saber valencià (únicament en sabia d’oïda, però no n’havia parlat mai).

Però tu, de menuda, a Benissa, als estius, amb l’àvia, devies parlar valencià, no?

[Roser Cabrera] Que va! Aquestes coses que passen: la meua àvia, quan em presentava a la seues amigues, com si fora un orgull, deia: «És la meua neta de València, que parla en castellà!» Com dient: «Fixeu-vos quina importància!» I jo, al principi, quan era xiqueta, no li donava importància. Però, a poc a poc, quan anava fent-me major, m’anava molestant que la meua iaia diguera allò. Perquè jo el que volia era ensenyar-me la llengua d’ella, i aprendre la llengua d’ella! I mira per on, va i acabe entrant a l’aula de Sanchis Guarner! I un dia, no sé com va ser allò, don Manuel estava parlant de la paraula alficòs. I jo alce la mà i dic: «A Benissa no es diu així: es diu alquifòs.» «Vosté és de Benissa?», em va preguntar, de seguida, emocionat. I de seguida: «Benissa té una fonètica! Benissa és un poble sensacional de la Marina... Quan acabe la classe vull parlar amb vostè.» I el senyor Sanchis Guarner va fer en aquell moment això que tant m’ha agradat sempre a mi: crear aquella empatia tan bonica i necessària entre professor i alumna. I em va dir: «Demanaré una beca per a vostè, al Consell Superior d’Investigacions Científiques, perquè vinga a ma casa: perquè vinga a ajudar-me a fer l’Atles lingüístic.» Podeu imaginar-vos quin privilegi! Treballar amb ell dos dies a la setmana: veure’l treballar a sa casa. Era una cosa increïble: una persona tan gran, tan dolça, tan propera... I jo allí! «Busca’m en el diccionari tal paraula...» «D’aquest full, trau-me quatre fitxes...» Tenia molta gent que venia a consultar-li coses. Potser estaves allí a sa casa i de colp i volta venia un bisbe que volia que li traduïra l’Ave Maria al valencià o què sé jo... Vull dir: que era una persona extraordinària, a qui després van fer molt de mal. Va ser terrible. En fi! La qüestió és que per a mi ja era com si fora el meu avi. I per a ell igual: em tractava com si jo fora la seua neta.

Veus? No sé si ara podríem parlar de la síndrome Francesc Martínez i Martínez...

[Roser Cabrera] Sí... [Riu.] Recorde que el dia que vaig llegir la tesina, quan vam acabar, em va dir: «Xiqueta, avui te’n vens a ma casa a dinar, per celebrar-ho!» Vull dir: que no sabeu quin tipus de persona era, don Manuel! A mi em va impregnar d’una manera impressionant! Li dec molt: moltíssim. I per culpa d’ell, o gràcies a ell, vaig fer el doctorat sobre el món mariner. Perquè em va dir: «Xiqueta, els mariners s’acaben: el mariners valencians s’acaben i la llengua del món de la mar és molt interessant. Has de fer-la tu, aquesta llengua, perquè vius a Dénia...» Jo no sabia dir-li que no a res. I ell sempre estava buscant-me materials. Quan anava a València em deia: «Mira què t’he trobat! T’he trobat açò, t’he trobat allò, que no ho trobaràs en cap lloc...» Fins i tot em va donar una autorització per a poder entrar a l’Arxiu de València. I què va passar? Que quan va morir em vaig sentir tan en deute amb ell que vaig voler acabar la tesi. I me la va dirigir Joan Veny...

I com era el món dels mariners?

[Roser Cabrera] El món dels mariners era molt difícil per a una dona. Un món terrible! Tenen una ironia... Tu compta que, a mi, en deu anys que he estat treballant amb ells, no m’han deixat pujar mai a una barca, perquè la superstició que tenien era que si una dona pujava amb ells a una barca, aquell dia es feia malbé la pesca, o un peix trencava la xarxa, o tenien un accident... Així és que jo volia pujar dalt de la barca per poder veure les senyes, les enfilacions i tot allò que m’estaven explicant. Però no: no. Jo, havia de ser des de terra. Mai m’hi vaig poder embarcar. I vaig dir: «Doncs ja no la faig. S’ha mort don Manuel, i ja no la faig.» I Toni Ferrando, que era qui es va quedar com a cap de l’Àrea de Filologia, em va dir: «Escolta, Xaro! Tu no estaves fent un treball sobre el món mariner a Dénia?» Dic: «Sí, però me l’he deixat.» I ell em va dir: «No, no: tu tens un encàrrec fet de don Manuel i tu l’has de continuar...» I bé: el passat 27 d’abril vaig presentar a L’ETNO de València la reedició del llibre El món mariner a Dénia, del qual ara estic supersatisfeta.

I, de més a més, va ser l’origen d’aquella assignatura de Cultura Popular que vas dissenyar, i del llibre Història de la vida quotidiana, no?

[Roser Cabrera] Sí. Una dels les coses més importants que m’han passat en la meua vida és que, estant a l’Institut un dia, em telefonen i em diuen: «És de la Conselleria.» Recorde que en aquell temps estava de conseller de Cultura Joan Romero. I es posa al telèfon Alfred Ayza. Diu: «M’han contat que tu amb els alumnes vas pels pobles mirant com es fa l’oli, mirant els riuraus, mirant tal i tal... I que tens un seminari de cultura popular que vas fer en homenatge a Sanchis Guarner.» Jo dic: «Sí.» «És que ara estem fent el projecte de la LOGSE i volíem fer unes assignatures optatives diferents, i voldríem que tu feres l’assignatura optativa de Cultura Popular.» Per a mi això va ser una oportunitat increïble. I íntimament vaig sentir un agraïment tan fort a don Manuel que no el sabria explicar! Perquè quan va morir don Manuel jo em vaig dir: «Li faig un homenatge i done a conéixer a tot el meu Institut el personatge.» I a partir d’aquell moment vàrem tindre una Aula de Cultura Popular, que —qui m’ho havia de dir!— va ser l’origen de la meua aventura amb l’assignatura de Cultura Popular i del llibre Història de la vida quotidiana, que vaig publicar conjuntament amb Joaquim Gonzàlez Caturla.

Parlem una mica de Maria Ibars, i de les altres dones fortes de les lletres valencianes contemporànies. En quina mesura han estat referents per a vosaltres? Pepa, com va ser la seua ascendència en el teu cas? Quins referents tenies?

[Pepa Guardiola] Jo, lamentablement, quan vaig començar a escriure, de Maria Ibars no coneixia quasi res. I de Carmelina Sánchez-Cutillas coneixia el que coneixíem tots: Matèria de Bretanya. Sabia que havia publicat també poemes, però vaig estar buscant els seus poemaris i no hi va haver manera de trobar-los, perquè es veu que estaven exhaurits, o desapareguts, o què se jo. Tu fixa-t’hi: els meus referents femenins per a entrar en la literatura, per a atrevir-me a literaturitzar el món, han sigut ma mare i la meua àvia. Per què? Perquè eren unes grans contadores. La meua àvia parlava un valencià amb una genuïnitat sensacional. Feia les terminacions en -ada i tot! I, damunt, tenia moltíssima gràcia per a contar històries. I ma mare, exactament igual. Damunt, a casa, en vam ser sis i jo era la segona. A la primera ja li ho havien contat; a la segona, em contaven els contes... I jo, després, ja havia de fer-me càrrec de contar els contes als quatre que venien darrere! Els contes tradicionals de la casa entraven així... I com comence a escriure? Quan llig Matèria de Bretanya i, bé, ja tinc una sèrie de referents: Isabel-Clara Simó, Carme Riera, Mercè Rodoreda... Però clar: mai no aspires a tant. Tu et centres en el teu territori: més encara venint d’on venia, no? I vaig decidir escriure els contes tradicionals. Per això, com et deia adés, vaig començar amb El llop i la cogullada i vaig seguir amb els Contes de riurau: perquè el riurau és un dels espais més característics de la Marina Alta i, en part, era el lloc on es contaven els contes. Bé: a Xàbia es contaven a la naia. Però, en fi: no entren en aquestes disquisicions, que si no, ja ens perdem...

Com recordes aquelles sessions de contacontes de la mare i de l’avia, al si familiar, que van ser l’origen de tot? I com va ser l’aventura de literaturitzar aquells relats?

[Pepa Guardiola] Ma mare i la meua àvia van ser, ja et dic, com les motivadores perquè jo començara a escriure. I, després, els meus germans com a primers oients. Per tant, jo vinc de la tradició oral: d’una tradició oral que després vaig literaturitzar. En això sí que vaig seguir els paràmetres d’Enric Valor. Vull dir: que em vaig amerar d’Enric Valor per mirar com fer-ho, això de literaturitzar les narracions populars. Volia transmetre als meus alumnes allò que sabia que s’estava perdent, com eren els contes tradicionals de la Marina. Vaig fer una tria: una tria prou singular per a no entrar en els contes que tenia Enric Valor. I què passa? Que quan comences a escriure, si tens el corconet per dins, ja li agafes el gust i ja és impossible deixar-t’ho. I ja després vaig seguir, sense parar. Damunt, a mi, de l’escola, el que m’agradava (i mira que jo he sigut mestra de diferents nivells) era ensenyar a llegir i escriure les xiquetes i els xiquets de primer i segon curs de primària. Ensenyar-los a llegir i a escriure és la part bàsica. Perquè depén com els ensenyes i com els motives perquè després exerciten el plaer de llegir i el joc d’escriure, és una cosa fonamental. Jo dic: «Ensenyar a llegir i a escriure les criatures és com ensenyar-los a respirar l’aire de la cultura.»

Bromera (2009)

I per això et vas dedicar, també, a escriure literatura per a infants i joves.

[Pepa Guardiola] Just! Em vaig llançar a escriure literatura infantil, ja amb diferents formats i tal... Sí que, després, per exemple, en El desordre de les dames en literatura d’adults ja ha sigut una cosa més meua, perquè veia que no hi havia història... Tinc moltes novel·les de novel·la històrica. M’agraden molt. I saps què passa? Que les dones en la història no apareixem: no apareixem més que com a reines, com a santes, o com a acompanyants dels personatges masculins... Però com a protagonistes, no! I El desordre de les dames recrea el temps de la conquesta de València, en què unes dames —desordenadíssimes segons l’ordre de l’època, el mateix títol ho diu— van vindre ací no a conquerir València, sinó a conquerir la pròpia llibertat.

I la teua última novel·la, La memòria de les ones, també és per a adults.

[Pepa Guardiola] Sí. L’última novel·la que he fet, la de La memòria de les ones... Mira com són les coses! Per a La memòria de les ones, en part, he agafat, com a esquema de referència, L’últim serf, de Maria Ibars. Perquè també ens presenta tot un ventall de dones. Llegiu-lo si no l’heu llegit, L’últim serf, perquè és el millor llibre que té Maria Ibars. Té Vides planes, té els contes, té els Poemes de Penyamar, i té açò i allò. Però, per a mi, de tot el que he llegit de Maria Ibars, L’últim serf és el llibre que més m’ha agradat. I ha sigut el que m’ha llançat a escriure La memòria de les ones. Perquè ella fa un ventall de dones del temps dels magatzems de la pansa i etcètera. I jo em dic: «És un bon model per a seguir parlant, i parlar ara de les dones de la nostra generació.»

Comentaves, Elvira, adés, que «el paisatge ens configura». Semblava la frase d’un destacat periodístic. Però, recíprocament, també nosaltres configurem el paisatge. I el Montgó no és igual vist eixutament, amb ulls nus, que vist amb els ulls de la Maria Ibars, o de l’Elvira Cambrils, o de Roser Cabrera, o de Carme Miquel, o de Pepa Guardiola... La literatura serveix també per a forjar i condicionar la pròpia percepció del territori: de la geografia, del paisatge, del país. I, això —pregunte—, creieu que té a veure d’alguna manera amb el gènere? Vull dir: penseu que hi ha una sensibilitat femenina i una sensibilitat masculina, diferenciades, a l’hora de literaturitzar el territori? O no: potser hi ha, simplement, una condició humana, general, unificada, sense distinció de gènere?

[Elvira Cambrils] Jo crec que sí. Jo crec que és la condició humana, en general, sense distinció de gènere, la que ens porta a sentir, a percebre el paisatge d’una manera determinada. Quan li preguntaves adés a Pepa sobre els nostres referents literaris, jo pensava en el meu cas. I pensava que formem part d’un territori, i d’una cultura, i d’una llengua... Jo em vaig formar, em vaig educar durant la dictadura franquista, quan, com deia bé Roser Cabrera, el valencià estava prohibit. I no és que estava el valencià prohibit, sinó que ens creaven aquell complex d’inferioritat: d’igual manera que ser de poble era també ser inferior.

De xavo broma...

[Elvira Cambrils] Són els estereotips d’aquell règim autoritari que va pretendre esborrar una cultura rica com la nostra i amb una llarga tradició. Malauradament, jo no vaig poder tindre l’oportunitat de saber, primer, que el valencià s’escrivia. Quan vaig descobrir que el valencià s’escrivia, per a mi va ser com anar a la Lluna! Després, saber que teníem una rica tradició... No és que s’escrivia: sinó que s’havien escrit obres cabdals de la literatura universal en valencià! Després —però després, ja molt després!— vaig saber que havíem tingut escriptores, de feia poc, que havien viscut al mateix temps que vivia jo, i jo les havia ignorades: com Beatriu Civera, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas (que la vaig conéixer de molt major), Maria Ibars... La meua formació universitària es va produir absolutament al marge de la cultura valenciana. No és que no hi va entrar la llengua: és que no en teníem ni els referents! Jo me’n vaig haver d’anar a Alemanya: a Kant, a Goethe... Però no en sabia res, del País Valencià! Aleshores, jo vaig descobrir molt major aquestes dones, i les vaig llegir ja molt major. La meua formació, diguem, literària, és condicionada, a tot estirar, per les lectures de lleure, a l’estiu i tal, de dones que tenien com a referent literari el món grec: la Marguerite Yourcenar, la Mary Renault, la Marguerite Duras, després... I, aleshores, quan jo pense: «Quins són els meus referents?» Em trobe buida de referents! M’he format d’una manera autodidacta. I ara, ja, quan molt major he començat a escriure, sí que m’he preocupat més d’anar llegint i buscant. I ací sí que hi ha un univers molt dispers. A mi m’agrada la Siri Hustvedt, que viu a Brooklyn; a mi m’agrada l’Elizabeth Strout; a mi m’agrada la Carson McCullers; a mi m’agrada l’Annie Dillard. I aquest és el món que jo llig. I dic: «M’agrada el que estan fent, aquestes dones. M’hi identifique.» I és veritat que, d’igual manera que des d’un determinat moment vaig començar a ser militant en la llengua i pràcticament no llig literatura si no és en català (perquè en tenim molta i molt bona, i perquè tenim moltes traduccions), des de fa un temps que hi vaig prendre consciència, procure també llegir llibres d’escriptores: llibres de dones.

Aila (2021)

I tu, Roser?

[Roser Cabrera] El primer llibre que vaig llegir en valencià va ser Matèria de Bretanya. Admirar aquells personatges, aquell món, aquell vocabulari, aquell lèxic... Per a mi va ser el que faltava! I em vaig dir. «Per ací!» Però clar: resulta que, com a filòloga, jo soc professora de francès. I dic: «He d’escapar-me d’alguna manera del francés per a introduir el que jo pense, sobre com s’ha d’investigar i com s’ha de treballar la llengua; com se li ha de donar importància. Jo, ja et dic, donava francès, no donava valencià. I no anava a fer classes de valencià en l’hora de francès! Però sí que podia, per exemple, quan donava gramàtica, explicar: «Veieu el pronom ne, en? No existeix en anglés i no existeix en castellà, però existeix en francès i en valencià!» Posava columnes de comparacions, perquè veren que es tractava de llengües germanes que tenen moltes coses en comú. I vaig pensar per a mi que les coses de recerca que feia, anant de poble en poble, podien ser de profit a classe. Com que els alumnes ho sabien, em deien: «Xaro, a Ràfol hi ha una sénia que encara està en prou bon estat. Si vol, dissabte, l’acompanyem i anem a la sénia.» I hi anàvem. I a l’altre dissabte: «Xaro, al meu poble hi ha...» I van ser els mateixos alumnes els qui em van anar presentant els diferents pobles de la comarca.

I quant a això de la sensibilitat masculina o femenina, creus que hi té un pes, a l’hora de fer investigació etnogràfica?

[Roser Cabrera] Jo trobe que no: no necessàriament. Però sí que és veritat que jo, com a dona, crec que vaig trobar el punt de guanyar-me la persona que estava entrevistant, amb afecte. Perquè allò que estava fent no ho feia ni per fer un estudi, ni perquè em donaren un diploma, ni per cap interès concret: sinó perquè volia que aquella llengua tinguera un prestigi, i que aquelles persones tingueren un reconeixement foren el que foren. Tu compta que el territori que jo xafava era l’almàssera, era el cup on es feia el vi, era la fusta del calafat... Vull dir-te: eren espais que, a banda del paisatge, aportaven una significació al territori. Tu miraves unes oliveres, i es tractava de saber aquelles oliveres com es treballen; com es collien o com es plegaven les olives... I, després, estar a l’almàssera tu a soles, amb l’almasserer, quasi a fosques; el matxo rodant per la safa i veure, per exemple, una persona introvertida, solitària i poc parladora (que, per a la dialectologia a voltes són les més valuoses, perquè no tenen contaminació de llengües, i més encara ara amb el turisme)...

En aquelles persones tan tancades, que només tenien el seu món, el llenguatge que brollava dels seus llavis era un tresor. Jo estava callada, mirant com treballava l’home, i només de tant en tant preguntava alguna cosa, per por que no se m’enfadara. I em contava: «El meu matxo el tinc només per als tres dies que fa oli. El meu matxo és diferent a tots els matxos. Perquè tots, quan roden a l’era per al blat o a l’almàssera per a l’oli, van i es maregen. El meu, no: mira’l... Sense ulleres! I no es mareja!» [Riu.] I parlava de l’animal amb un orgull com si fora el fill predilecte! «I ara, mira: ara jo estic cansat i jo sé que ell està cansat. I ara pararem i esmorzarem els dos. Bé: tu també...» I esmorzàvem els tres. Vull dir-vos: que hi ha tants mons dins del nostre! Igual que vaig estudiar l’almasserer vaig estudiar l’espardenyer, el toneller, el calafat que feia les barques. I cada món és diferent. I saber entrar en aquest món sí que trobe que té alguna cosa femenina. Però no ho sé. Perquè... Pot fer-ho un home igual que una dona? Doncs potser sí.

Siga com vulga, jo diria que res no condiciona tant la percepció humana del territori com la llengua: les paraules. Bé: les paraules i l’art de les paraules, que és la literatura.

[Pepa Guardiola] Jo sí que considere que hi havia una visió femenina del paisatge, i un ús femení de la llengua. Però la nostra generació els ha trencats. Per què? Perquè en el moment que se’ns obrin les portes i se’ns deixa a les dones accedir al món de l’educació i de la cultura, trenquem molts rols del patriarcat: molts més rols dels que ens pensem! I un dels primers que trenquem és el de la visió masculina o femenina del paisatge —que sí que podia tindre, posem per cas, ma mare com a dona mestressa de casa, o la meua àvia, o mon pare com a llaurador. Però jo ja no era mestressa de casa; ni els meus germans no anaven a ser llauradors, tampoc. I ací es produeix una unitat: una manera diferent de veure el paisatge, en què assimiles i integres, alhora, com el veu ta mare i com el veu ton pare. I amb la llengua passa exactament igual: la llengua de les dones —i la dels homes, exactament igual— depén moltíssim del treball, de la professió, de la manera de viure. Allò que tu utilitzes en l’ambient en què et mous determina molt el tipus de llenguatge que uses. Nosaltres hem hagut d’universalitzar el llenguatge i hem trencat els rols del llenguatge femení i el llenguatge masculí. I crec que, en aquest sentit, hem fet una bona faena: una molt bona faena.

I cap a on diries que hauria d’apuntar el camí, ara?

[Pepa Guardiola] Els qui vinguen darrere farien bé de mirar la faena feta i d’arreplegar el testimoni de tot allò que encara els podem transmetre. Hem de seguir endavant en el procés de normalització que hem aconseguit fins ara, i anar molt més enllà. Nosaltres teníem un gran avantatge, perquè vam aprendre el valencià d’oïda, i quan vam saber que s’escrivia, allà que vam estar. Encara recorde ara el grupet de gent jove de Xàbia que érem, fent cursos per correspondència, d’aquells de Lo Rat Penat, per a aprendre a escriure. Era un cosa increïble, aquella inquietud! Doncs bé. Aquesta inquietud és la que hem de transmetre perquè des del bressol s’ensenye la llengua. Jo dic: «Mira: la tradició literària dona la impressió que ha sigut majoritàriament masculina. Parlem d’Ausiàs March, de Joan Roís de Corella, de Joanot Martorell... Però tots aquests homenots, on van aprendre la llengua? Al bressol! I qui els la va transmetre? Les dones! Assumim-ne el paper.»

Ajuntament de Dénia (2019)

Elvira... Com ho veus, tu?

[Elvira Cambrils] Jo discrepe de tu, Roser, en allò que hi ha una intuïció femenina. El teu caràcter personal, de Xaro Cabrera, és el que comportava que hi tingueres aquella entrada especial, afectiva. És un virtut personal teua: però no crec que siga una propietat de les dones, en general. I jo voldria trencar aquesta mena de tòpics... De fet, quan em conviden a una taula redona sobre «dones i literatura», em dic: «Jo aniria a una taula redona si fora home i em digueren: «Vine, que farem una taula redona sobre homes i literatura?» No ho sé: ho trobe, si més no, un poc estrany. Què vols? Ho trobe estrany! I crec que tot això, potser, el que fa és perpetuar l’estereotip. Efectivament. Si voleu parlem de literatura, i parlem de dones i literatura, i del paper de les dones en relació amb la literatura... Si voleu, parlem d’això. I fem literatura, també, parlant d’això. Però estareu d’acord amb mi que aquesta perspectiva segregada és també una visió pròpia de la societat patriarcal que hem heretat. I, com deia ara Pepa, estem començant a trencar els clixés del gènere. I jo no veig que les dones tinguem un discurs especial pel simple fet de ser dones, ni una visió especial del territori per ser dones. Jo puc idealitzar el territori. I, de fet, en les meues novel·les jo l’idealitze. Però no per ser dona: sinó perquè a mi m’agrada idealitzar el territori. M’agrada. I punt.

De fet, en les teues novel·les el territori apareix sempre idealitzat.

[Elvira Cambrils] Clar! Però perquè m’agrada, perquè vull: no perquè siga dona o home. Tant si és a prop (al Pego encara verge d’El bes de l’aigua, de l’any 1933, posem per cas), com si és a Bab El-Oued (un barri d’Alger) o a Sèrifos (que és una illa grega on es conserva la natura no massificada ni desvirtuada pel turisme), els meus personatges van a territoris que encara conserven valors de la natura que hem heretat, i que ofereixen una certa harmonia amb el planeta, etcètera, etcètera. I jo idealitze aquest territori, i n’idealitze també el moment: però simplement pel desencant del món en què vivim.

Pel desencant? En quin sentit?

[Elvira Cambrils] Jo t’ho diré... Mira: la meua primera novel·la, El bes de l’aigua, naix de l’absoluta decepció, frustració i disgust per la desfeta del territori. Eren els anys 2003 o 2004. I tota la Marina, tot el País Valencià, tota la costa mediterrània eren grues. I eren camps de golf. I tu deies: «Com? Però amb quin dret ens roben la infantesa?» Les muntanyes que havien vist els meus avis, les meues àvies, els meus besavis... De sobte, els meus nets ja no les veurien! «Però amb quin dret!» ¿La perversió del capitalisme arriba fins al punt de tindre dret d’usurpar-nos el que és de tots, que és el paisatge? La meua primera novel·la naix d’aquest monumental disgust. I en diré una altra, per acabar... Tens raó que no sols el paisatge ens configura: que nosaltres també el configurem, a ell. Nosaltres mitifiquem el paisatge. Què m’heu de dir de la Mediterrània? Jo soc una enamorada de la Mediterrània; una enamorada del mite de la Mediterrània. Absolutament: del mite que va forjar Homer, en la Ilíada i l’Odissea; del mite que han forjat els dramaturgs grecs. Jo en soc enamorada! Sempre hi trobe un lloc on refugiar-me. I els meus personatges se’n van a Sèrifos o se’n van a Bab El-Oued perquè busquen, davant d’un territori que no els dona espai per a viure tal com ells desitgen, un altre territori on tot encara és possible, no? I amb això reivindique, efectivament, que la nostra terra, per a mi, no és ni Levante, ni Terreta... [Aplaudiment.] I que ho diguen en À Punt és per a morir-se! Que una periodista d’À Punt diga «la Terreta, la Terreta». Ací què som, de tercera, de quarta o de cinquena categoria?

I, de més a més, la terreta, al capdavall, no és sinó això que es gasta per a escurar les paelles, no? [Riem.]

[Elvira Cambrils] Això és per a morir-se!

I en el teu cas, Roser?

[Roser Cabrera] La meua obra és completament diferent a la d’Elvira o la de Pepa. Perquè la meua no és idealitzada: la meua és pragmàtica i utilitària. Això sí: a pesar que el llenguatge que jo treballe és pragmàtic i utilitari, voldria que véreu quines paraules poden eixir dels llavis, per exemple, d’aquest home que us deia, de l’almàssera. Quan estem esperant durant temps i temps que la premsa vaja treballant i traga l’oli, l’home, tan adust, aspre i hermètic ell, diu: «Ja plora l’oli...»

Ostres, que bonic!

[Roser Cabrera] La que quasi va plorar vaig ser jo. Tu compta: un home que el seu millor amic era l’animal! I quan l’oli ja va començar a brollar va dir: «Ara ja canta l’oli...» I, igual que això, us en podria dir dels mariners. Els mariners, que han de ser tan pragmàtics (perquè s’hi juguen la vida), han de saber les coordenades; en aquell moment no tenien radar, ni GPS, ni tenien res. Depenien de la seua capacitat d’observació. I clar: quina meravella de paraules, d’expressions... El sol, quan està dalt, es diu al grandia; quan comença a eixir, es diu el blanc del dia, o la gravor de l’alba; i quan va morint, la gravor de nit o la gravor de prima... Coses precioses! I jo, quan deia adés que el fet de ser dona sí que em pareix que ha condicionat el meu treball és perquè... Vegem: perquè quasi tots els informants han sigut homes. Com que he treballat els oficis tradicionals de les activitats agrícoles i marineres, els entrevistats han sigut homes. I, per això, potser, m’he hagut de guanyar la confiança dels entrevistats d’una manera diferent que si un home haguera entrevistat un altre home.

Comprenc.

[Roser Cabrera] Mira, per exemple: en el moment que apareixia la dona deia: «Ja està bé, que és l’hora de dinar!» Es posaven geloses que estiguera el seu home parlant amb una altra dona! O siga: que jo havia d’anar amb tacte! Després me n’he penedit molt, de no haver parlat també amb les dones. Però és que en aquell moment, com que jo anava directament als oficis que estaven perdent-se, i al lèxic... Només volia que recuperar, recuperar, recuperar: recuperar la llengua! Penseu això que estava dient del món mariner. Hi vaig arreplegar 1.900 paraules i 150 noms d’espècies marines. Per a arreplegar totes aquestes paraules tu has de tindre... Però com tu dius, Elvira, és possible que ho haguera fet exactament igual un home. Però puc dir-te que jo, per ser dona, em recreava molt a veure ell per on anava, quina suspicàcia podia tenir amb mi... Saps? Era un joc, un poc, també, la relació que s’establia en cada entrevista...

De fet, la comunicació mai no deixa de ser, sempre, un joc: un joc de seduccions.

[Roser Cabrera] I jo us dic una cosa. Sé que no hi ha una segona vida. Desgraciadament, clar: perquè en la primera, la veritat, és que soc molt feliç i tinc la plena consciència que he tingut molta sort. Però, a mi el que m’agradaria —perquè cada persona, cada llibre, cada treball que he fet, els meus informants són autèntics personatges literaris... A mi ara, el que m’agradaria, dic, seria tindre una segona vida per a dedicar-me a la creació literària. De fet, he escrit algunes narracions en què els protagonistes són els meus entrevistats. Ja els havia arreplegat la llengua, que era la meua preocupació. I ara em dic: «Este home, hauria de fer-li un homenatge. Dir que no és el que tots estan mirant: que té per dins un univers; que és un home ple d’encant, ple de sensibilitat, ple de tendresa. Però que no la manifesta...» Ho he vist en el que estava amb l’animal, ho he vist en el ferrer i ho he vist en el calafat que estava fent la barca de fusta: ho he vist en tots. Em fa una mica d’enveja no haver jugat el joc de la recreació literària, encara que estic molt contenta de tot el que he investigat —i d’haver-li fet al valencià aquesta aportació de lèxic que altrament potser s’haguera perdut. Estic molt contenta, molt agraïda a don Manuel, molt agraïda a Joan Veny, molt agraïda a Maria Ibars...

No cal que ho jures, Xaro. A una hora de camí es coneix que estàs contenta i agraïda amb la vida. Només cal mirar la il·lusió i l’entusiasme que poses en les coses que expliques!

[Roser Cabrera] No ho puc amagar, no. Mira... Per acabar precisament amb Maria Ibars, us diré una última cosa de presumida: de presumida total! I és que una volta vaig fer una conferència sobre Maria Ibars i, quan vaig acabar —es veu que em va eixir prou bé—, una persona ve i em diu: «Xaro, he tancat els ulls i he pensat que qui estava parlant era Maria Ibars.» I és que, realment, jo estava parlant de Maria Ibars amb el cor. No sé com dir-te! En fi... Hi ha tantes paraules boniques que han estat menyspreades i que els nostres nets ja no faran servir! Bé: quedaran en les biblioteques, almenys. Però ja no les usaran mai, de viva veu. I a mi això em dona tanta pena... De veres: soc molt sentimental. Recorde que, moltes vegades, quan tornava a casa després de fer treball de camp, el cap em bullia: «I aquesta paraula què vol dir? I aquesta altra paraula que m’ha dit?» I passava un dia, dos dies, tres dies. Fins que al final la trobava i la podia documentar. I era un plaer tan gran! En fi: que trobe que la llengua i el territori s’han de mimar, s’han de protegir, s’han d’estimar. Tots hem de fer un poquet per aquest territori i per aquesta llengua, que és una llengua meravellosa.

Per a acabar, m’agradaria demanar-vos a les tres una última frase, a manera de titular o d’aforisme conclusiu, a propòsit d’aquesta conversa tan saborosa que hem mantingut. Tu primer, Pepa, per favor.

[Pepa Guardiola] Jo crec que, afortunadament, les dones que ens hem llançat a escriure estem universalitzant la llengua: estem superant els estereotips de gènere de la llengua i del territori. I crec, igualment, que ara ens falta crear una sèrie de cànons universals: que no siguen només els cànons literaris del patriarcat els que ens marquen a l’hora de fer literatura. I això ho hem de fer les dones, que som les que hem de fer visible la història de totes aqueixes dones que no han aparegut. Veus? Quan abans Elvira parlava d’Ulisses, jo me’n recordava de Penèlope. Doncs bé: hem de traure el cànon de totes les Penèlopes perquè apareguen en la literatura.

Sí... Però també és cert que si Penèlope li haguera dit a Ulisses «On has passat l’estiu passa l’hivern», la història n’hauria estat una altra! [Riem.] I per a tu, Elvira, quin seria el titular, o la frase?

[Elvira Cambrils] Que la literatura pot ser una gran aliada del territori. I que les dones —i els homes— ho hem de fer possible.

I la teua, Xaro?

[Roser Cabrera] Crec que totes tres formem part d’una generació de dones trencadores: de dones trencadores que hem portat endavant el mateix paper que les nostres mares i les nostres àvies, però que, a més, ens hem dedicat a la llengua, ens hem dedicat a la literatura, ens hem dedicat a l’educació... Som una generació que hem trencat i que hem avançat un pas de gegant.

Mireu si és veritat que formeu part d’una generació trencadora que, mentre anàveu enraonant, de tant en tant tancava els ulls i pensava que qui sentia parlar eren... Pepa Guardiola, Elvira Cambrils i Roser Cabrera. Moltíssimes gràcies, donasses, pels vostres passos gegantins. I pel plaer de la conversa.