Manuel Baixauli: «Els llibres han de tindre espais buits, perquè el lector els ocupe i els faça seus»

 

per Salvador Vendrell

Entrevistes

Manuel Baixauli
Manuel Baixauli | © Francesc Vera
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Amb la literatura de Manuel Baixauli em passen coses estranyes: en cada llibre una anècdota. L’home manuscrit el vaig acabar en una terrassa d’un bar a la plaça de Sueca, entre xamada i xamada de cigarreta i glop i glop de gintònic. En llegir l’última línia, vaig deixar el llibre damunt la taula i em vaig trobar amb l’autor que m’observava darrere les seues ulleres. Caram! Això només pot passar a Broadway o a Sueca!, li vaig dir. En la segona versió d’Espiral, llegint-la per vora riu, al costat mateix d’un «meditatòrium» dels que hi ha al terme de Riola, em va telefonar. No era, però, el Manel actual, era el que acabava d’escriure la primera versió del llibre de contes i a qui acabaven de donar el premi. Parlant parlant, sent una altra veu: la del Baixauli d’ara, que deia al meu interlocutor: «No escric igual que tu, he canviat prou. Continue escrivint contes curts, com els teus, però m’ixen diferents. El que vull dir és que encara m’identifique amb Espiral, malgrat el temps. L’estil, però, calia depurar-lo.» Com que no estava per a fantasmes, vaig penjar. Per això, quan quede amb ell procure que siga sempre davant de testimonis. En aquest cas m’acompanya Francesc Vera i la seua imprescindible càmera. Quedem al casino de l’Ateneu, un edifici que m’agrada i, a més, té el sostre alt i em dona seguretat de cara a la maleïda pandèmia. Em recorda moments bonics en què feia fugina de l’institut per anar-hi a jugar a billar o al truc. Ens posem al costat d’una finestra. Francesc Vera vol llum per a les fotos. Esmorzem molt bé. Després, a prop del casino, hi ha l’estudi de Manel, on fem l’entrevista.

Tu començares a veure el món des de la pintura. I un dia et posares a escriure. O has escrit sempre?

Als dotze anys volia ser Picasso. Vaig començar a escriure molt més tard. Primer, vaig fer un llibre que no era literatura, la biografia d’Enric Moret, escultor exiliat, que vaig publicar als 23 anys. En aquell moment ja vaig tindre tendències literàries, perquè vaig estar a punt d’afegir a la biografia coses que no eren estrictament històriques, sinó invencions meues. Per sort, la viuda parà els peus a la meua imaginació, i el llibre conserva el rigor històric. Sempre li estaré agraït. A partir dels trenta, vaig començar a escriure contes. Comencí a escriure sense voler. Tenia amics escriptors, que pertanyien a l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Jo era l’únic de la colla que no escrivia. Ells feien dinars, conferències, congressos, viatges... Anaven a Palma, a Perpinyà... Com que jo no m’ho volia perdre, em vaig apuntar a l’Associació i vaig haver d’escriure alguna cosa, perquè ningú no em poguera dir: «Tu què fas en l’Associació si no escrius?». Comencí a escriure contes i, quan ja en tenia uns quants, vaig demanar una beca de la Generalitat Valenciana. Em demanaven una mostra de deu pàgines. Les vaig fer, les presentí i em donaren la beca, la qual cosa m’obligà a fer un treball de, com a mínim, cinquanta pàgines, i em vaig obligar a escriure més contes, fins a les cinquanta pàgines per poder cobrar la beca. Aleshores em vaig dir: «Què faig amb aquests contes?», i comencí a buscar premis per presentar-los i poder-los publicar, però no en trobava que acceptaren un llibre de contes de cinquanta pàgines. L’únic que vaig trobar va ser el premi Ciutat de Badalona, que acceptava novel·les i contes però amb un mínim de cent pàgines. I vaig escriure més contes fins a arribar a les cent pàgines justes. Vaig guanyar el premi i es va publicar el llibre, Espiral. Un llibre que em dona moltes satisfaccions. Ara, fa una setmana, m’acaben de dir que s’ha tornat a editar. No recorde quantes edicions té, ha fet vint-i-quatre anys i encara està viu.

Normalment —diu Francesc Vera— quan parlen de tu, parlen com a pintor o escriptor. O escriptor que pinta o pintor que escriu. Tothom ho planteja com una dicotomia. Jo crec, però, que està tot lligat. Cada vegada es veuen més textos amb pintures teues o a l’inrevés.

La meua pintura s’ha contaminat de l’escriptura, i l’escriptura, de la pintura. Són dues facetes d’un mateix món. Sempre m’ha atret, estèticament, la tipografia dins d’un quadre, la combinació d’imatge i text.

Potser que en els contes trobe un cert regust de Pere Calders, com a mínim en els primers?

És difícil, perquè m’agrada poc Pere Calders. L’he intentat llegir, perquè sempre m’han dit «em recordes Pere Calders», però mai no he acabat cap llibre seu. Em passa sovint, que m’atribueixen influències d’autors que no m’interessen o que fins i tot no he llegit.

© Francesc Vera

T’ho ha preguntat més gent?

Sí. I he respost el mateix. Jo trobe Pere Calders enginyós i punt. No m’emocionen els seus contes. El que m’ha influït, i que conte a Ignot, és la Biblioteca de Babel, de Borges. Una col·lecció de llibres, que publicà a Siruela, on ell selecciona contes d’autors desconeguts d’arreu del món, o bé contes desconeguts d’autors famosos, com ara Kafka, Stevenson, Wells, Melville, Kipling, Papini... Vaig trobar aquesta col·lecció per casualitat, a la biblioteca del Mareny, buscant alguna cosa per llegir. En vaig llegir un volum, un altre... I em trobava identificat amb aquella literatura. És a dir, més que influir-me Borges, que m’agrada molt, m’ha influït el seu món: el món Borges. Tot allò que a ell li interessa, a mi també m’atrau. Molt més que Pere Calders o Quim Monzó, per exemple.

Jo parlava d’un regust i no sé per què. Per cert, em vaig trobar les obres completes de Borges, en molt bon estat, novíssimes, al mercat de Corbera, per tres euros.

Això són tres euros molt ben aprofitats. Borges té contes genials, com per exemple Funes, el memorioso, o poemes com Los justos, que no pots llegir sense aborronar-te.

Després vingué Verso. Recorde que un dia me la portares a casa. Havies guanyat el premi Ciutat d’Alzira. Has oblidat Verso?

No, però no l’he volguda reeditar.

Per tant, te n’has oblidat.

Oblidat no. Verso té coses amb què encara m’identifique. Fragments. Però crec que no funciona l’esquelet. Quan em vam proposar de reeditar Espiral, en canvi, me’l vaig mirar i em vaig adonar que encara m’ho passava bé amb aquells contes. Em vaig posar a ratllar el llibre amb ganes de tornar-lo a refer. Després, vaig fer la prova amb Verso i em passà el contrari. El que fallava a Verso no tenia una solució fàcil, tot i que hi havia pàgines que m’agradaven. Vaig decidir no tornar-lo a publicar.

I tenim l’altre premi, L’home manuscrit, que té una història interessant. El vas presentar a un parell d’editorials i te’l rebutjaren, no?

Quan el vaig acabar, el vaig dur a Bromera, que m’havia publicat Verso. Per fidelitat. Una fidelitat que se sol exigir als autors, però no als editors. Se’l van llegir i em van dir que no el trobavem prou... Bé, que no els va fer el pes. El vaig presentar a altres editorials i tampoc funcionà. Finalment, vaig decidir presentar-lo a premis. I vaig guanyar precisament el Premi Mallorca, el més ben dotat de les lletres catalanes en aquell moment. L’endemà d’haver guanyat el premi, algunes de les editorials que m’havien dit que no, em van telefonar. Vaig haver de valorar què feia del llibre i la decisió va ser fer una coedició Proa-Moll. Proa perquè tenia difusió i Moll perquè era l’editorial capdavantera a les Illes, on m’havien premiat.

En L’home manuscrit planteges qüestions que reapareixeran en les dues novel·les següents, La cinquena planta i Ignot. Es tracta d’una trilogia?

No, simplement es tracta del mateix món. Crec que tots els meus llibres són capítols d’un mateix llibre, branques d’un mateix arbre. Ja a Espiral es veu aquest món que després desenvolupe als altres llibres. Ara m’han convidat a una taula redona sobre el conte. I m’ha fet il·lusió per una cosa: perquè moltes vegades m’han considerat com el típic autor que comença a fer contes i, després, ho deixa per a fer novel·la. I no és el meu cas, perquè jo no he parat d’escriure contes. Dins de les meues novel·les n’hi ha. Sempre n’he escrit, i el meu origen com a escriptor, el meu gènere natural, és el conte.

Crec que en algun lloc he escrit que el teu encert més gran és el d’haver creat el teu propi «Macondo».

És que jo em crec això que un autor ha de crear un Univers, un món propi. I, si transcendeix, contamina, en un bon sentit, el món propi d’altra gent. Quan penses en Dublín, penses en Joyce, quan penses en Praga, et ve al cap Kafka. Ells han creat un món que després és indivisible del lloc on han viscut. I el fet de ser capaç de provocar un adjectiu com dantesc, wagnerià o kafkià vol dir que has penetrat en l’imaginari col·lectiu. Això ja és el súmmum de l’èxit; però, com a mínim, has de crear un món propi.

Un món en què, al mateix temps, planteges problemes molt personals. Un món ple de símbols. «Invents» que fan referència a la creativitat i a les necessitats que provoca la soledat de l’artista. Amb construccions com els «meditatòriums» que, quan lliges els textos, trobes natural que es construïsquen vora riu per una arquitecta de Riola que es diu Orofila Martí, que és un personatge increïble, però que et creus.

Es tracta d’això: d’ampliar la realitat. L’art, la literatura, és crear una realitat paral·lela. Jo no li veig sentit a contar, epidèrmicament, com un va a comprar-se un cotxe, o pipes o el que siga, contar literalment, contar el que ja veiem. A mi m’interessa que em conten una realitat paral·lela, que siga tan real com l’altra, però que faça créixer el món. La gràcia que té la literatura és que et fa viure altres vides que multipliquen la teua i que fan créixer el món. I això és el que m’interessa: els autors que obrin portes per on tu no havies passat encara.

© Francesc Vera

Explica un poquet això dels «meditatòriums».

A mi no m’agrada explicar els quadres ni els llibres, però jo crec que en el món actual, tan materialista, tan pragmàtic, tindria sentit crear espais on la gent es limitara a meditar. Tenim massa poc temps per a pensar.

O les habitacions «desaparitòries», diminutes, en unes cases que un personatge anava comprant pertot Europa.

Has barrejat La cinquena planta i Ignot.

Clar, com tu dius, és el mateix món.

De fet hi ha personatges que salten d’un llibre a l’altre.

A l’hora de qualificar les teues novel·les, he sentit el personal fer afirmacions de tots els gustos: històries d’un misteri, de la pròpia identitat, l’exploració d’un llenguatge propi, la teua pròpia vida. Un diàleg suggeridor sobre la necessitat d’escriure...

Quan escric, no tinc ni idea del que vull contar. És quan el llibre està publicat quan comence a dir: «Ah! Sí. Ací he fet açò o allò...» No planifique els llibres, sinó que van eixint. I ho trac tot del meu pou interior. No es generen a partir d’idees, sinó d’ombres. Els llibres han de tindre espais buits, perquè el lector els ocupe i els faça seus. Als llibres ha de córrer l’aire perquè el lector puga viure’ls. Per a mi un bon llibre, i ho dic com a lector, ha de ser una vivència. No ha de ser una cosa didàctica, ni informativa. És com si, a banda de la teua vida física, tingueres unes experiències paral·leles, que el llibre et dona. I això fa que se’t grave. Una manera de saber si un llibre t’ha afectat o no és deixar passar uns dies, després d’haver-lo llegit, i comprovar si t’ha deixat pòsit o no. Si te n’ha deixat, és que ha sigut una vivència, si no és que ha sigut, només, un entreteniment o una informació.

Recorde que, en L’home manuscrit, vaig trobar un diàleg entre el protagonista i l’autor sobre la necessitat d’escriure, sobre la literatura. Ho veus així?

Ara no me’n recorde. No l’he llegit des que el vaig escriure.

Recorde que el vaig acabar en la terrassa d’un bar a la plaça de Sueca i, quan tanquí el llibre, em vaig girar i tu estaves darrere de mi. Una de les casualitats que només poden passar a Broadway o a Sueca. I et vaig dir això: a més del diàleg entre el protagonista i l’autor, podem afegir ara, entre l’autor i el lector.

Sí que ho recorde, a la plaça. Crec que et refereixes al diàleg que hi ha entre el protagonista real del llibre i el protagonista imaginari, quan estan en una habitació a fosques, parlant.

No ho sé. Jo tampoc ho recorde. Només recorde l’anècdota, la que apareixes quan acabe de llegir la novel·la, que és real, encara que semble increïble.

En tot cas escriure té una part terapèutica. Crec que és bo que escrivim. I, d’altra banda, a mi em serveix. Jo no soc d’anar fent fotos de moments de la meua vida, ni de guardar coses ni records. El que sí que faig és que, quan escric, hi pose la meua vida. Els llibres esdevenen àlbums de vivències. Coses que recordes, coses que has llegit, coses que has vist en pel·lícules, músiques que has sentit... Tot això va a parar a l’escrit. Les meues memòries estan camuflades en les meues ficcions.

© Francesc Vera

Potser per això agafes L’home manuscrit i és igual per on comences. Fins i tot, et convida a rellegir-lo i pots començar per qualsevol pàgina.

Els llibres que a mi m’agraden són així. Són els que pots obrir en qualsevol pàgina, llegir qualsevol fragment i trobar-te a gust.

Això té molt a veure també amb la forma, l’estil. També trobe que els teus llibres estan situats més en el món de les idees que en la peripècia dels personatges.

No ho sé. L’home manuscrit és l’única novel·la que he planificat a consciència, si més no les dues primeres parts; és a dir, la primera meitat. La primera de les seues quatre parts està inspirada en l’Antic Testament. Per això porta per títol «Els llibres». És a dir, la Bíblia. El protagonista és algú que un dia fa balanç de la seua vida i diu: «No m’agrada el meu passat, vaig a refer-lo». I aleshores el reescriu. Tota la primera part del llibre és una vida que no ha existit: la que ell hauria volgut fer, en comptes de la mediocre que ha fet. En els moments en què creu que es va equivocar de decisió, pega un calbot al personatge, a si mateix, i l’obliga a prendre el camí correcte. Això és el que fa, simplificant molt, Déu amb el poble d’Israel en l’Antic Testament. Cada volta que el poble es desvia, els fot un miracle o un càstig i els torna a posar a solc. Per això hi ha aquests capítols a la novel·la: «Origen», «Saviesa», «Passió», «Èxode»... Cada títol és un conte que alerta d’una desviació perillosa. Al final, qui té la clau de la salvació és una xiqueta. Quan estic optimista i tinc fe en la humanitat, la veig amb cara de dona. És una cosa que se’m va ratificar quan vaig estar quaranta-dos dies a l’UCI: la dona té més humanitat que l’home.

Hi trobem una barreja de gèneres. Fins i tot poesia i la literatura sintètica dels aforismes.

Això ho faig sempre, narració, dibuix, fotos. Un collage.

La voluntat d’escriure l’obra total: el famós Dietari de L’home manuscrit, la forma menys postissa de literatura i Tot, a Ignot, una novel·la que s’acosta a les vuit-centes pàgines. És la mateixa idea?

Jo no treballe amb idees, sinó amb imatges. Quan comence un llibre no sé on vaig a parar. Quan comencí l’últim, que ja tinc escrit, només sabia deu o quinze pàgines. Després, tot brolla i creix a partir de l’arxiu mental de vivències i de coses que imagine... La imaginació és imprescindible. Sense imaginació, el món seria sempre igual. Cal inventar tothora.

Però no veus una similitud entre el Dietari i Tot?

Sí. Les obsessions són les mateixes, però no és una cosa premeditada, sinó que succeeix.

També Edmund, un personatge d’Ignot, intenta fer un Diccionari Universal de Genis Desconeguts. Rescatar de l’oblit aquells individus que han aportat una visió innovadora dins la seua disciplina artística. Com si es tractara de reivindicar talents no reconeguts.

M’atrau la gent que té una mirada diferent, que veu el que altres no veuen. Nosaltres no ens n’adonem, però en el llenguatge mateix hi ha moltes crosses que utilitzem d’una manera inconscient. Som esclaus d’una tradició, d’uns vicis adquirits que condicionen a l’hora d’escriure, quan el que hauríem de fer és dubtar de tot i plantejar-nos com dir les coses d’una manera personal. I així també en la vida. Sovint funcionem amb el pilot automàtic, sense pensar, sense plantejar-nos alternatives. En tots els àmbits. Cruyff, per exemple, tenia idees al·lucinants. Trencà amb la idea que, si anaves guanyant un partit, havies de posar més defenses per assegurar el resultat. Ell posava més davanters, i això obligava l’equip contrari a tirar arrere. Més davanters era la millor defensa. Ningú s’ho havia plantejat fins aquell moment. Això passa en tots els àmbits: científic, literari, tecnològic... La imaginació és la gasolina del progrés. Ho trobe apassionant. Picasso deia: «No tinc la culpa de veure més que els altres».

Tu tens un bagatge cultural important —diu Francesc Vera—. En pintura, en literatura... I així com hi ha qui aprofita per a deixar constància que té aquella erudició, tu ho utilitzes d’una altra manera. Com ara, agafes un músic conegut i el transformes en una personalitat diferent i crees un personatge que és inventat, però estàs basant-te en persones o en coses reals que coneixes.

Sí, tot s’aprofita. El fotògraf de La cinquena planta retrata morts (riu). Això també és una obsessió meua: els morts. És evident que t’influeix tot el que has viscut o has llegit i ho filtres i ho deformes segons convé. Es tracta d’obrir esquerdes en les coses que serien «normals», «comunes»... Em passa molt que llegint llibres em dic: «açò ja ho han dit mil vegades, ja ho sé.» En canvi, de vegades et trobes llibres imperfectes, no massa ben escrits, però que t’obrin una porta.

© Francesc Vera

Algú ha parlat de realisme màgic en les teues novel·les. Supose que és per la presència de morts. Jo no m’ho crec. El teu «Macondo» riberenc crec que no té res a veure, com alguns creuen, amb el Pedro Páramo de Juan Rulfo. Trobe que el que fas és molt més pragmàtic i ho vas verbalitzar. Crec que vas dir alguna cosa així: «Quan faig el càsting de les novel·les, no tinc en compte si els personatges estan vius o morts».

Sí. Allò del realisme màgic ho veig tropical, amb papagais, deserts i tota la pesca. Jo sóc europeu. Sí que és veritat, però, que em sent més identificat amb alguns escriptors llatinoamericans, com ara Borges, Onetti, Sabato, Rulfo o Arreola, que no amb alguns d’ací. En la literatura catalana hi ha veneració pels contistes nord-americans. És a dir, aquests contes llargs que parlen de la vida quotidiana, de la més superficial. I, en un relat que en principi sembla banal, hi trobes un rerefons obscur. Aquest és el conte que ha triomfat als Països Catalans, el que ve del gran Txékhov, i que té autors, com ara Cheever, d’una gran altura. A mi m’agrada més l’altre tipus de conte, més arrelat a la tradició antiga, a Les mil i una nits, a Borges i a tot aquest món de la Biblioteca de Babel de què et parlava. Són contes que provenen de l’oralitat, amb elements fantàstics... Tenen elements fantàstics, però t’estan parlant d’una realitat, de la vida quotidiana. Aquells, descrivint una realitat quotidiana, et parlen d’una part fosca; i aquests, amb històries fosques, de fantasmes, et parlen de la vida quotidiana.

Jo trobe natural que una arquitecta de Riola construïsca a París un pont a base de cranis.

La creativitat està als marges. Si un fa una vida estàndard, amb guió programat i pilot automàtic, és difícil que invente. La gent que innova és gent que està a la frontera, entre una cosa i una altra. Com ara dues arts diferents. He sentit dir que en universitats d’elit americanes tenen un marge de matrícula per a gent que escapa als estàndards i deixen entrar personal d’altres països, d’altres cultures, perquè enriqueixen el debat i aporten visions diferents. I això passa amb tot. Generalment, els escriptors són filòlegs, estudiosos de la llengua, i això crea uns hàbits i unes obsessions. I potser els escriptors que més aporten són els que són metges, advocats, forners... Tenen un punt de vista diferent. I això és una cosa que em xoca molt de la nostra literatura: l’obsessió per la llengua. Algú s’ha plantejat com escrivia, des d’un punt de vista estrictament filològic, Dostoievski o Tolstoi? Ni ens ho plantegem. Ens limitem a llegir la història i a viure-la. Ací per una paraula que poses de seguida s’obri un debat. Per una expressió. L’altre dia, a Twitter hi havia un debat perquè algú havia posat un «quelcom» en un diàleg.

També es parla que a les teues novel·les hi ha molta metafísica. Molt interrogant metafísic a l’estil d’agafar la vaca pels collons: «Què som? Ones dins d’una mar immensa dita temps?»

Crec que l’art ens ha de traure d’ací. Cal anar més enllà de l’epidermis del món. El més important que ens passa ens passa a dins del cap. Cal anar més al fons, mirar més enllà. L’art és la meua religió. Jo no tinc religió però tinc l’art. És una manera de viure la part espiritual que tots necessitem viure. A més, tots creiem en alguna cosa. Hi ha qui no creu en Déu, però creu en el comunisme, o en el veganisme, o en un youtuber, o en una pàtria... Tu no tens una part espiritual que necessites alimentar?

Jo preferisc la veu que em fa anar a l’ambulatori a veure si tenen el registre de totes les portes que he obert, les que m’han tancat, els besos que he rebut, ben classificadets en eròtics, diplomàtics, d’estima... I també els desitjos. Jo preferisc això més que: qui som?, on venim?, on anem?

Però també t’ho planteges, no?

Jo la veritat és que no, però no es tracta de parlar de mi. Es tracta de parlar de tu. No prefereixes eixos moments que dic jo?

També, sí. Tot suma.

Tot? El invents eixos que cal classificar, com els besos que has rebut o que no has rebut. Això és el que deia jo que és una cosa pragmàtica de la Ribera. Això no és buscar una cosa que no es pot aconseguir. Reflexionar sobre determinats moments de la vida. Les persones que has estimat, els llocs on has anat, els besos... Són coses reals. Ací sí que pots fer reflexions sobre la vida, sobre la pròpia vida. Això m’interessa de la teua obra molt més que la metafísica.

Sí, però també hi ha alguna cosa més. Pensa en aquesta gent que ho té tot en el camp físic i, en canvi, es droga o, directament, se suïcida. L’ésser humà és, en essència, un ésser insatisfet.

© Francesc Vera

Què és «alguna cosa més»?

La vida no és només el que veus i el que toques. Per què l’home ha creat la filosofia, la poesia, la música, les matemàtiques pures? Perque no en té prou amb el que veu. Necessita pegar-los voltes a les coses. Els animals no creen art. Tenim aquesta necessitat espiritual. Per què necessitem l’art? El més important per a mi és allò que, generalment, es considera inútil.

És millor classificar els besos que la metafísica. Ja en L’home manuscrit et vaig fer la broma que m’agraden les classificacions. Això de les ones que eren biografies comprimides: ones carxot, ones carícia... Els besos són també una recerca de tota la teua vida, o les hòsties i els calbots..

És que les estructures es reprodueixen. El món és una construcció modular. Una ona veus que comença a créixer, a créixer, es fa gran i després esclata o no i, a poc a poc, desapareix. Com tot al món, nosaltres inclosos. La vida és això.

Ací és inevitable preguntar-te quins interrogants sucosos es pot fer una persona que ha passat per una de les experiències més humiliants que es poden viure, que és deixar el cos en mans d’unes altres persones que fan de tu el que volen. A mi també m’ha passat, però no n’era conscient. Tu sí. I senties les infermeres que parlaven de les seues coses. Potser l’experiència t’ha influït en la literatura i en eixes preguntes metafísiques que dius que et fas.

És curiós, perquè, quan em va passar això, jo ja havia escrit L’home manuscrit. És a dir jo ja era jo totalment.

Sí, però en La cinquena planta no.

La cinquena planta és prou després. Però, abans de la malaltia, jo ja era així. El que va fer la malaltia va ser reduir-me la paciència. Vaig veure tan clara la fragilitat humana, com som d’insignificants, que em vaig dir que no tornava a perdre més el temps. I ara tinc molta menys paciència. Si, llegint un llibre, no m’agrada a la pàgina deu, el deixe. Si una pel·lícula, als cinc minuts, no m’agrada, la deixe. Abans tenia una paciència infinita. M’empassava cada rajol!

Això deu ser també qüestió de l’edat, perquè a mi també em passa.

No ho sé, però em passa a partir d’aquell moment. No puc perdre el temps. La vida són quatre dies i... És l’únic que note que m’ha afectat més.

En la teua literatura no? En La cinquena planta hi ha alguna cosa.

Sí. Una cosa en què sí que potser m’ha influït... Quan estava malalt i no em podia comunicar i ho feia tancant un ull. Em posaven un alfabet i anaven senyalant les lletres, i jo em veia obligat a triar molt bé poques paraules, com ara: «dolor cama esquerra». Aquest exercici de concisió màxima m’ha influït. Ara depure més el que escric.

A Ignot, com en totes les teues novel·les, també hi ha metaliteratura i qüestions relacionades amb el procés de creació. Reflexions sobre el talent, la professionalització, l’originalitat, la dificultat de la faena.

Tot això forma part del meu món, de les meues preocupacions, les meues obsessions. Ja et dic, l’art és la meua religió.

© Francesc Vera

Parlem un poc dels articles. No és veritat que els fas a raig com diu un dels teus personatges.

La primera versió la faig a raig, però després li pegue moltes voltes, clar. Molts articles són contes, com deia abans. Hi ha molt pocs articles d’opinió estricta, sinó que són més vivencials. Més tipus dietari. I això tu també ho fas en els teus articles. A partir d’una situació quotidiana fas tres mil caràcters.

Ningú no ens espera és un títol que m’encanta i té molta relació amb el que estem parlant. Algú ha dit que és el millor llibre que has escrit. Ho trobes un elogi o tot el contrari?

Ho han dit de tots els llibres que he escrit. A mi em fa il·lusió que ho diguen cada vegada d’un llibre meu diferent. Vol dir que no soc, només, l’autor de L’home manuscrit, que és el que em va donar a conèixer.

El teu estil el podríem definir com minimalista? La recerca de la frase més senzilla que és la més difícil de construir?

No ho sé. Jo no sé parlar del meu estil. Sí que m’agrada depurar els textos. Però vull aclarir que no és una depuració que simplifique, sinó que tensa. És la depuració de la poesia. Crec que la prosa s’ha de treballar amb la mateixa precisió que la poesia.

Esporgar, paperera, son paraules...

Cada vegada que revise, lleve alguna cosa i em dic «com pot ser que no haguera vist abans que aquesta paraula sobrava?».

No hem parlat del futur. Que tens entre mans ara?

Dos llibres molt diferents. Un és de brevetats, on hi ha aforismes, contes, memòries, pàgines de dietari... Tot això barrejat. És un tipus de llibre que sempre m’ha agradat llegir. Com ara el Llibre del Desassossec, de Pessoa, o el Zibaldone, de Leopardi. I, per altra banda, una novel·la.

© Francesc Vera

Una novel·la en la línia de les altres

No et preocupes, en aquest cas no va sobre pintors i escriptors.

Mirant les parets plenes de quadres d’un estudi de pintor i d’escriptor, em pregunte de què pot anar la propera novel·la. Té raó: hi ha cada vegada més textos en els seus quadres o més dibuixos en els seus textos. Malgrat que m’acompanya Francesc Vera, estic bastant acollonit. Em preocupa que puguen sonar colps dins d’un armari amagat qualsevol i que Manel ens diga que és la seua consciència que apareixerà d’un moment a altre. O qualsevol dels morts dels càstings de les seues novel·les. L’únic personatge seu que tinc ganes de conéixer és Orofila Martí, l’arquitecta de Riola. M’encantaria que m’explicara la seua etapa cranial. Segur que Manel em dirà que no pot ser, que no és el moment. M’acomiade d’ell i de Francesc i me’n vaig amb la mateixa imatge que tenia de l’escriptor: partidari de les coses breus i tenses, de viatger de viatges indescriptibles, habitant d’un taller que és extensió de la seua personalitat, citador de Leopardi: «Les persones no són ridícules més que quan volen paréixer o ser el que no són.»