‘De viva veu’: totes les entrevistes de Joan Fuster, segons Isidre Crespo

 

per Salvador Vendrell

Entrevistes

Isidre Crespo
Isidre Crespo
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

A Isidre Crespo (Saelices de Mayorga, 1943) el tinc molt fàcil d’entrevistar perquè viu pràcticament al costat de casa meua. Em ve molt bé tindre’l de veí perquè té una bona biblioteca i, de tant en tant, ens intercanviem algun llibre. I, sobretot, perquè té localitzat gairebé tot el que ha escrit Fuster, la qual cosa m’ha estalviat temps i faena en més d’una ocasió. Per això, quan Víctor Labrado, el nostre coordinador, em pregunta si li podria fer una entrevista, li dic que sí de seguida. Quede amb Isidre i amb Francesc Vera a la porta de casa. Quan Francesc arriba de Sueca, exactament a l’hora d’esmorzar, Isidre i jo ja estem esperant-lo. No cal calfar-se el cap per buscar un lloc per esmorzar a Riola. Hi ha un bon grapat de locals que fan uns entrepans excel·lents de qualsevol classe. Triem el bar que està més prop de casa i, com que fa bon oratge, seiem en la terrassa. I ja sabeu: cervesa, uns entrepans, una bona ensalada amb olives xafades, cacauet amb corfa... Evidentment, ho rematem amb un bon cremadet. En aquest poble i en tota la Ribera cada vegada els fan més bons. L’esmorzar anima i prepara la conversa. Amb Isidre volíem parlar de la seua recopilació d’entrevistes a Joan Fuster, que li ha publicat l’editorial Afers: De viva veu. Però, aprofitem l’avinentesa perquè ens explique el que ell anomena la seua conversió, el miracle de Riola.

Què fas, un home com tu en un poble com aquest? Ho dic perquè alguna vegada t’he sentit parlar de «mi pueblo», en castellà.

Que què faig jo ací? Viure, molt feliçment. I no com vivia en mi pueblo, que és d’un altre món, de l’Espanya profunda. Un poblet molt xicotet que, quan jo era xiquet, només tenia cinc-cents habitants. Actualment, en té cent i escaig i és la cosa més tancada que us pugueu imaginar. Perquè ho acabeu de comprendre us explicaré una anècdota senzilla. Quan férem cinquanta anys els xics de la meua quinta, van fer un sopar commemoratiu. I un poquet abans d’entrar al bar, un em diu: «Oye quiero hacerte una pregunta». «Va, dime», li vaig respondre. «Mira», em va dir, «que entiendas el valenciano nos parece muy bien, que lo hables demuestra que eres inteligente, pero que te dediques a enseñarlo no te lo perdonaremos en la vida». «¿Quieres decir con eso que no soy bien bienvenido a la cena?», vaig preguntar. «Lo has entendido bien», i me’n vaig haver de tornar a casa. Sembla que està bastant clar, no?

Tu començares en el braç eclesiàstic

Sí.

Si vols, explica l’experiència.

[Somriu] Bé. Uns quants anys de seminari fins als vint-i-tres anys. I vaig trencar amb aquell món perquè jo veia que era comèdia i, fins i tot, en algun punt podia ser drama. Era un món que estava al marge de la vida real. Bé, al marge no, perquè vivia, crec, de condicionar la vida dels altres. I arribà un moment, que vaig decidir deixar-ho, justament quan vaig vindre a València. Si no hi haguera vingut, potser no ho haguera deixat. De València estant vaig descobrir que aquell món no era de veritat. Les coses que vaig llegir de la història de l’església em portaren a un moment que em vaig dir: «Açò veritat no és. És un muntatge i la meua vida me l’organitze jo». I em vaig posar a treballar en Hogar complet i Marcol. L’any 74, crec, vaig aconseguir de treballar només de matí i per la vesprada anava a estudiar a la universitat.

 © Francesc Vera

I com un es deixa de ser frare?

Vaig dir «Me’n vaig», i prou. Bé, perdó. Vaig estar un any treballant en un magatzem de subministraments industrials que, mira que el món és xicotet, estava en el carrer Sueca de València i la botiga es deia Traner. Vaig veure que aquella vida era real. La gent treballava i vivia a la seua manera i no acudien a cap mena d’ideologia. Jo no sé què pensaven els meus companys de treball. Sé que deien: «vosté ens amaga alguna cosa». «Vosté parla molt bé, no diu paraulotes, ens respecta molt i això entre nosaltres no funciona». En acabar l’any, me n’aní a estudiar a la Universitat de València i allí vaig conéixer una xica que li deien Esperança i començà una nova vida.

Hi ha una anècdota sobre Esperança que crec que em contà Paco, el que està fent-te les fotos. Com era que anaves a buscar Esperança a l’escola i veies com els xiquets parlaven en valencià?

Sí, això va ser a Xeraco, l’any 74. Jo anava a treballar a València en un col·legi de Benicalap, però anava molts divendres a l’escola on treballava Esperança a buscar-la després del treball. Sempre arribava puntual, però quan els xiquets ja havien eixit. Un divendres, pel que siga, vaig arribar una mica més prompte. En eixir del cotxe, sonà el timbre de l’escola. Vaig pensar que no podia entrar perquè molestaria. Em vaig fumar una cigarreta mentre veia passar els xiquets i, en sentir-los parlar, em vaig quedar bocabadat: Ésto qué és?, éstos que hablan? I em vaig posar a contar: uno, dos, tres... Quan arribí a dos-cent, no podia més, vaig entrar en l’escola cridant: «Escucha, Esperança, mira qué pasa...» Jo estava alteradíssim. «Mira, todos hablan valenciano». «Calma, Calma. Sí, y todos los días», em va dir Esperança. «Mujer! todos los días, en mi pueblo, se canta, se reza y se jode en la misma lengua. Aquí qué pasa?» Aquesta experiència em va marcar molt. L’any següent, ella anà a Rasquera –Tarragona– i jo el primer que vaig dir va ser: «Mira, aquí hablan como allí». I, aleshores, un tal Josep Cebrià, que venia algun divendres de vesprada a fer reunions de mestres, jo no el coneixia...

Josep Cebrià Pasqual?

Sí, aquest és el que m’explicà per primera vegada el problema que teníem ací amb la llengua, l’anticatalanisme... I tota la manipulació i les mentides, com ara que els catalans ens volen furtar la llengua, la paella i no sé què. «Jo no els veig, els catalans», deia jo. Com que ell veia que jo no entenia res, em va dir: «Tú necesitas un lavado de cerebro». I jo li vaig replicar: «Yo pago el jabón». «El viernes que viene te lo traigo», va dir ell. I el divendres següent vingué amb un paquetet i va dir «Este es el jabón». I era Nosaltres els valencians.

I vinguéreu a Riola

Sí, aquell estiu ja vinguérem a Riola i jo vaig començar a aprendre valencià. Ja saps que els dissabtes anava a cals teus sogres a prendre café i parlava amb ells i els preguntava aquesta paraula i l’altra... Jo no tenia ni idea de res, ni de Nosaltres els valencians, ni de la llengua que anava aprenent a poc a poc. El que em deixava parat de Riola era que ningú no parlava castellà. No m’ho podia creure i això que tenia la mentalitat oberta. Mira si és així que en aquells moments militava en la CNT. A mi se m’acabaren els arguments. Jo li deia a Esperança: Jo aquí estoy muy a disgusto. Anava pel carrer i tothom parlava valencià. L’experiència de Xeraco, la de Rasquera, la lectura de Nosaltres els valencians i Riola em feren pensar que només hi havia una solució: acceptar el paper de tots, de riolenc. Em vaig dir: «Estem ací i, si ens hi quedem i som conseqüents, ens fem valencians i ja està.» I dit i fet. La primera cosa que vaig fer va ser apuntar-me als cursos de l’ICE i parlar valencià, perquè per a mi ser valencià és parlar la llengua d’ací de manera habitual. I, als tres anys –1984–, em vaig presentar a les primeres oposicions de valencià d’ensenyament mitjà i les vaig guanyar.

Tu i jo som de la primera promoció de valencià de secundària i recorde que, quan entràrem a treballar per primera vegada en els instituts, ens entrevistaren als dos en Aitana. A tu com el professor més vellet i a mi com el més jove.

Saps perfectament que el més vellet no era jo. Era un altre que li deien Judes, que era un jesuïta.

I conegueres Fuster

Sí, Toni Domingo estava a Riola de mestre i sembla que li comentà a Fuster que l’home d’una mestra de Riola, que era de Valladolid, es volia fer valencià. I Fuster va voler que el visitara. I vaig tindre la sort de conéixer personalment Fuster.

Jo em pensava que l’havies conegut a través de mi.

No, no. Vaig conéixer Fuster a través de Toni Domingo.

Jo crec recordar que una nit estàvem estudiant oposicions i...

Sí, aquella va ser la meua primera tertúlia. Sí, això va ser el 28 de juny de l’any 84.

I te’n recordes del dia?

Sí, les oposicions van començar el dia 30. Estàvem estudiant oposicions en la teua casa de Sueca. No podíem més i anàrem a casa Fuster.

I passàrem quasi tota la nit. I tu encara volies traure-li trellat. Deies que això i allò que havíem parlat serviria per a no sé quin tema o altre...

Clar. Jo soc persona disciplinada.

«Per a mi ser valencià és parlar la llengua d’ací de manera habitual» | © Francesc Vera

Tot excuses per dir que havíem aprofitat el temps.

Tu saps que jo sempre he sigut treballador i pencaire... Jo ja anava des de l’any 79 a casa Fuster... Abans de la riuada, en l’any 82, jo tenia pensat convidar-lo a sopar a ma casa, però no va poder ser perquè la «pantanada» ens la va desfer. El dia 20 de novembre de 1983, em va convidar a sopar Toni Domingo, un dia que també havia convidat Fuster.

Recorde que Fuster va estar tota la nit preguntant-me coses, des de les deu de la nit que començàrem fins vora les cinc del matí. Jo estava tranquil perquè l’endemà era santa Cecília i a l’institut no hi havia classe. Vam estar tota la nit xarrant. L’obsessió de Fuster era saber com va ser el meu pas d’espanyol a català. Encara l’encuriosia més una persona que havia viscut en el món religiós de manera intensa. Jo havia sigut el director de l’orfeó del seminari, ja veus: la música sempre m’ha acompanyat. Fuster volia saber com havia fet eixos canvis. Jo li deia «Joan, de la manera més senzilla». I li vaig contar vivències que jo havia anat tenint i que m’havien anat descobrint quina era la vida real que, al cap i a la fi, era la vida dels meus pares, dels meus germans, dels meus amics. Com ara, una trobada d’amics de no sé què en les escoles professionals de San José de València. I em vaig trobar en una reunió d’homosexuals en plena dictadura. Jo tot això no ho entenia. Però crec que el que em despertà més del tot va ser Riola.

Mira, un altre detall curiós com a resum final. L’any 2017, vaig fer una jornada de formació del BLOC, en la seu de la Mancomunitat de la Ribera Baixa. Hi havia Carod Rovira, que l’havia convidat Toni Planells, i em preguntà: «Com vosté en tan poc de temps va fer tot això?» I en aquell moment en vingué una idea que abans no m’havia passat mai pel cap; i vaig dir «perquè he tingut una sort que altres no han tingut». «Quina sort?», em preguntà. «Viure a Riola», li vaig contestar. I, des d’aleshores, quan em pregunten sobre la meua «conversió», conteste: «El miracle de Riola». És molt senzill, li ho comentava ahir a un company: «Per a mi va ser un xoc cultural molt fort arribar a un poble on ningú no parlava castellà». Sobretot per a mi, que m’agrada parlar molt. Després, vaig tindre la sort, els dissabtes, de poder anar a parlar amb la família vostra.

A Nosaltres, els fusterians (2017) contes que volies fer una tesi doctoral sobre la llengua de Fuster com a possible model d’estàndard i ell t’ho va traure del cap de seguida. Et va dir que faries una tesi sobre els seus correctors i que això no pagava la pena.

Sí, em va dir això que va escriure en el poema de Rabelais. Ja saps «que les tesis doctorals només serveixen pour se tourcher le cul, culs doctorals, naturalment.» I jo li vaig dir que em dedicaria a llegir-lo i a difondre la seua obra. Després, quan una editorial catalana em va proposar de fer llibres de text, vaig tornar a parlar amb ell. I em va dir que en això sí que guanyaria diners. I a mi m’agradava fer llibres de text. Això també per a mi era un signe que, en la societat valenciana, jo era un valencià normal. Sempre m’he sentit ben acceptat i ben tractat per tots vosaltres.

I et dedicares a reunir tota l’obra de Fuster dispersa que hi ha pel món. Com que ell vivia d’escriure, la majoria de la seua obra està en articles en diferents diaris i revistes. Sembla que has fet una bona recopilació i molts recorren a tu quan busquen alguna cosa. No sé en quin simpòsium o jornada organitzada per la càtedra Joan Fuster, recorde que tots et donaven les gràcies abans d’exposar la seua comunicació.

Sí, eren unes jornades sobre Fuster lector de totes les altres literatures distintes de la catalana.

Sí, ara ho recorde. I per què tant d’agraïment?

Perquè a tots els havia passat articles de Fuster sobre la literatura que havien de treballar. A un d’ells li ho vaig regalar absolutament tot. No en tenia a penes material suficient. Així ho manifestà ell. Em telefonen de la càtedra Fuster i em diuen: «Tenim aquest problema, vols ajudar?». «Sí, home», els vaig dir. «Mira, el que ha de fer el Fuster de la literatura tal, l’home no en té res». I li ho vaig donar tot. I jo, ara, pense: «Per què no em digueren que ho fera jo, que era catedràtic de català?». Doncs no. Jo li vaig passar a aquesta persona moltíssims escrits de Fuster de la dita literatura.

Era divertit. Perquè allí pujava algú a la trona i havia de començar: «Gràcies a Isidre... no sé què»

En l’esmorzar d’aquell dia, una altra persona encara em va dir: «estic preparant un llibre sobre filosofia de Fuster, tindràs algun escrit d’ell sobre el tema?». «Ara mateix te’n puc regalar cinquanta-dos», li vaig contestar. I li’ls vaig regalar. Sempre he actuat així, tu n’ets testimoni. Veritat?

«Confesse públicament que soc de la confraria de Sant Joan Fuster» | © Francesc Vera

Et puc fer una broma?

Bé, però no tallem el discurs...

No, no. Va amb el tema que estem parlant i, de totes maneres, si després no t’agrada, no la publiquem.

Tranquil.

De vegades em fa la impressió que lliges Fuster amb la mateixa devoció que llegies la Bíblia...

Segurament deu ser exacte. De fet jo he dit sempre més d’una vegada que jo a Fuster li tinc devoció. Ahir mateix en una classe de literatura universal vaig dir: «Confesse públicament que soc de la confraria de Sant Joan Fuster»

I et vas inventar la famosa frase...

«Fusterianament.» La gent està molt apegada al substantiu, l’adjectiu fusterià no m’ha agradat mai i em vaig dir: «mira, tiraré per l’adverbi, que és la part de l’oració més humil».

Fusterianament...

I la innovació que he fet enguany és posar Fuster tot en majúscula i -ianament en minúscula. El nom del sant en majúscula: FUSTERianament

Veus, Isidre, com una broma és converteix en una cosa seriosa? Això és un miracle.

[Riu] El miracle de Riola. La sort que vaig tindre jo que Toni Domingo em portara a aquella casa. Una cosa que no he dit mai és que, quan Joan Fuster estava fent la tesi doctoral, em deia : «Tu saps llatí, vine cap a ací...»

De quina manera començares a recopilar articles de Fuster?

A mi Fuster em deixà uns quants llibres –per a preparar les oposicions– i jo sempre els fotocopiava i li’n tornava una còpia per a ell i l’original. I li deia que, quan li’l demanaren, que donara la còpia i no mai l’original. En un moment donat em va dir «Vaig a fer-te un regal» i em regalà Textos d’exili, signat, amb la seua dedicatòria. I, després, m’introduí en aquella mena de magatzem que estava al costat de la cuina. I allí, a la part de baix, en unes prestatgeries de ferro, tenia els articles de diari i me’n regalà un exemplar de cada plataforma. Ho guarde com un tresor. A més, em va fer un altre regal: la llista completa de tota la seua producció periodística, de Fuster, que havia fet un senyor de Girona (Antoni Riera, crec) i em regalà la llista.

Plataforma?

Sí, de la Vanguardia, de Tele/eXpres, del Correo catalán..., perquè veiera en quants llocs havia escrit. Un de cada. I, clar, jo després vaig comprovar com molts conjunts dels articles prenien forma de llibre, com ara Examen de consciència, L’home mesura de totes les coses, Babels i babilònies, Sagitari. Fins i tot del Diari ja he localitzat setze entrades que tenen la seua versió de premsa i catorze del Diccionari per a ociosos. Eixe món el conec gràcies a ell. Aleshores, em vaig apassionar i vaig estar deu anys anant i venint a Barcelona, a Madrid, per aconseguir tot el que Fuster havia escrit en premsa. Fins al punt que un dia em telefonen de Bromera i em diuen que Víctor Labrado els havia dit que havien de parlar amb mi perquè volien publicar els articles de Fuster de la revista Jano. Vaig dir als de Bromera que em passaren la llista dels que tenien i els en faltaven set. L’endemà vaig anar a Bromera i els els vaig portar. Jo vaig tindre la sort que, estant en Acció Cultural, un senyor que era metge em va regalar tots els exemplars de la revista Jano en què havia escrit Fuster. I els tinc en versió original. Jo havia albergat la il·lusió de publicar-los, però, com que ho havien encarregat a un altre, jo em vaig quedar amb la mel als llavis...

T’ha agradat la música sempre.

Tota la vida.

I vas fer un llibre que es diu Fuster melòman...

I, per raons que no venen al cas, va tindre una vida massa curta. Mala sort! Caldria dir que, abans d’aquest, n’havia publicat uns altres: Aforismes (Bromera), Raons i paraules (Castellnou) i De Fuster a Pla amb camí de tornada (CEIC Alfons el Vell). Jo he continuat recopilant material de Fuster, sobretot d’articles de premsa. M’hi he dedicat en cos i ànima i, com que soc una persona disciplinada, he acabat trobant moltíssimes coses més. Com he fet amb les entrevistes. Quan el senyor Olmos em digué: «Escolta, volem fer un llibre amb les entrevistes que li feren a Joan Fuster.» Jo ja en tenia localitzades 22.

Afers (2022)

Anem, doncs, a les entrevistes. En el 2003, vas publicar el llibre De viva veu en què n’hi havia seixanta. Ara n’eixirà una nova edició en què hi ha disset entrevistes més.

Jo vaig a la meua i continue furgant ací i allà. I n’he trobat disset més. L’última l’he trobada fa un mes. Estic segur que en trobaré encara alguna altra.

Sé que dieu que no, però jo estic convençut, perquè ho sé, que Fuster tenia prevenció contra les entrevistes. Jo li he vist demanar un qüestionari per escrit que ell contestaria també per escrit. Ell deia que els periodistes entenien el que volien i, després, escrivien també el que els donava la gana. Malgrat això, és veritat que sí que va concedir moltíssimes entrevistes i moltes vegades l’han seduït o es tractava d’amics.

O no tant. Li agradava molt parlar i li resultava difícil negar-se a una conversa. I si tenia davant Montserrat Roig... o Enric Sòria...

És veritat. El dia que va vindre Montserrat Roig a preparar l’entrevista que li va fer a la televisió espanyola a Catalunya, estava jo present. Vaig poder assistir a la conversa...

Quan Fuster parlava amb una persona intel·ligent, Fuster s’enamorava i es deixava portar.

 

«Quan el senyor Olmos em digué: "Escolta, volem fer un llibre amb les entrevistes que li feren a Joan Fuster.” Jo ja en tenia localitzades 22» | © Francesc Vera

He fet una fullejada al llibre i em fa la sensació que, en les entrevistes, hi ha una doble lectura. Tenim les declaracions que apareixen en els textos, però també les que no hi apareixen i, sobretot, el context en què les fa. Per exemple, en l’entrevista de Martí, Fuster explica molt bé que ell no és un nacionalista i per què no vol definir-se així. I tot el món tenia Fuster com un nacionalista i era i és un referent dels nacionalistes.

I també en la segona entrevista del teu recull, veus un periodista que tracta Fuster com si fora una estrella del rock. Fuster va passejant-se per les llibreries i el periodista se’l troba casualment. I li pregunta pel seu darrer llibre, que ha guanyat un premi, i parlen de literatura catalana amb una naturalitat que et sorprén. Podem veure en l’entrevista que encara no havia passat el que passaria després a partir de l’article de Diego Sevilla i de tota la persecució que se li va fer... Era un personatge que sembla que, en aquell moment, la premsa local se l’estimava.

A València no hi havia encara la ferocitat que vindria després contra Fuster. Una de les virtuts didàctiques de De viva veu és veure aquesta evolució, la de Fuster, la dels mitjans de comunicació, la de la societat. Del principi al final... Com es veu ell, com és admés i ell mateix com va parlant. Fins i tot, hi ha entrevistes que són una meravella, com ara la que li fan uns xiquets de l’escola de Riola, en què Fuster els explica què fa.

Total, que no li agradava a Fuster fer entrevistes i en va fer un bon grapat.

Jo no veig tan clar que no li agradara. Tan atrevit i tan descarat com era, no haguera dit que sí. Sabia que eren ocasions d’explicar el que volia. Una de les noves entrevistes que incorporem és la de Joaquim Maria Puyal en el programa Vostè pregunta, que feia per a la TVE de Catalunya. És de les més boniques. Riquíssima, variadíssima... Hi ha participació de mestresses de casa, d’una xica valenciana que viu a Catalunya, d’un pilot d’avió que té orígens valencians però que viu a Mallorca....

És a dir que hi ha de tota classe d’entrevistes: amistoses, de tràmit, més profundes...

Fins i tot, n’hi ha una, nova, monogràfica sobre Blasco Ibáñez. No li sobra un detall.

Aquesta deu ser divertida

Molt interessant. I, en un moment donat, vull dir-ho també encara que algú s’escandalitze, a Fuster li pregunten si fa molt de temps que viu sol i ell contesta: «Des que moriren els meus pares. Però ja aleshores recorde que ma mare es queixava perquè mon pare i jo durant els menjars no ens dirigíem la paraula. No hi havia interferències mútues».

Ell i son pare? Per què?

Ah! No ho diu. Era sa mare la que feia de pont.

Més novetats aportes?

N’hi ha una que li fa la responsable de premsa de la revista Jano que és tota de medicina i de ciència. Una de les llacunes dels interrogadors de Fuster és que no pregunten sobre els articles de Fuster sobre ciència en que jo ara estic molt posat. Hi ha centenars d’articles «amb perspectiva científica» en l’obra fusteriana. És una faceta de Fuster que la gent no coneix, perquè no s’ha incorporat prou als llibres. Per això, aquesta entrevista de la revista Jano té molt d’interés.

© Francesc Vera

Bé, entre els entrevistadors està tot el millor del nostre periodisme, perquè n’hi ha de Baltasar Porcel, Vicent Ventura, Montserrat Roig, Manuel Muñoz, Vicent Partal, Vicent Sanchis, Enric Sòria, Joaquim Maria Puyal... Em fa gràcia que, en el pròleg del recull Sòria diga que li agrada molt la dels xiquets de Riola i és una de les que recomana, en companyia de la de Martí i les de Baltasar Porcel, la de Vicent Sanchis, la de Raimon, si no recorde malament. Tu quines recomanaries?

Bé, una de les noves, la de Joaquim Maria Puyal, que per a mi és la més rica, perquè hi ha més d’un interlocutor d’arreu dels Països Catalans i gent variada, com ara ames de casa, lectores quotidianes dels articles de Fuster en La Vanguardia o en Serra d’Or, estudiants de batxillerat... Jo m’hi quede bocabadat: «en l’últim article vosté parlava de...», afirmava una mestressa. Ara estic buscant articles de la premsa de gent que escriu abans o després de les entrevistes de Fuster. És una manera de contextualitzar les converses. És interessant perquè es comprén millor l’entrevista. Tant si li la feien per la publicació d’un llibre (sobretot per Nosaltres els valencians), les obres completes, la recepció d’un premi...

Per a mi hi ha una foto que, ens agrade o no, és certa: el periodisme quan parla de Fuster pensa en Nosaltres, els valencians i no dona prou importància a la resta de la producció de Fuster. Facen el que facen sobre Joan Fuster, sempre diran l’autor de Nosaltres, els valencians. No hi ha dret que només presenten Fuster com l’autor d’aquest llibre. Fuster és molt més que això. Ha escrit moltes més coses, moltes: Diari 1952/1960, Diccionari per a ociosos, Consells, proverbis i insolències, Sagitari, etc.

Com que Francesc vol fotografiar el nostre protagonista tocant el piano, anem a ca l’Isidre a fer les fotos per a l’entrevista. És una casa espaiosa i agradable on conviuen les persones i els llibres. Malgrat la seua quantitat, els llibres semblen ordenats tant en el despatx com en la biblioteca, la qual cosa em provoca molta enveja, encara que siga sana. Jo, quan busque un llibre en la meua biblioteca, em fa l’efecte que s’amaga. I és tan simpàtic que només apareix quan ja me l’he tornat a comprar i en un lloc que sembla que es burle. Només falta que m’ensenye la llengua. Després de saludar Esperança, entrem en un dels estudis, on Paco ens fa fotos des de totes les perspectives possibles.